Imatges retrospectives d'una ciutat

Posts tagged “Ramon Puig i Gairalt

L’escola del carrer de Campoamor, 1932

El 21 d’agost del 1932 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat va acordar la construcció per subhasta de dos edificis escolars en terrenys propietat del municipi situats, un al carrer de Campoamor i l’altre a la prolongació del carrer de les Corts Catalanes. Ambdós col·legis estaven dissenyats per l’arquitecte Municipal de la Ciutat, Ramon Puig i Gairalt. el de Campoamor s’inauguraria el 13 d’octubre de 1934 amb el nom del tinent d’Alcalde Salvador Gil i Gil, que havia estat assassinat feia poc temps.

A la foto inferior podeu veure el col·legi l’any 1968. Ara és un jardí, ja que crec que el vantirar a terra als anys 90. Podeu veure unes quantes fotos més d’aquesta escola al grup de facebook que deixo a les referències.

cole1968

Avui he anat a l’arxiu i m’he trobat amb el butlletí municipal de 1932, deixo uns plànols que he trobat:

escolacampoamor1escolacampoamor2

i també un text molt interessant sobre la construcció de l’escola, on no entenc per què menciona el carrer de Felip Pedrell, molt allunyat, entre el torrent Gornal i el carrer del Pedraforca, segurament es tracta d’una errada, segurament es refereix al carrer de Miquel Romeu.

campoamor1932textcampoamor1932text2

RFERÈNCIES


Revista E.C.O., núm. 2, novembre/1934

Fa uns dies Manuel Fernández Casado va compartir amb nosaltres la història de la Impremta Eco, que havia estat de la seva família en el passat, i també el primer número de la revista ECO, que aquella impremta va editar durant un curt període de temps, cinc números.

Aquest que tenim aquí és el segon (piqueu a sobre de la imatge per descarregar-lo) i ja comença amb una sorpresa, ens presenta a Angelita Ros, una artista de l’Hospitalet completament desconeguda per mi. No és difícil trobar referències del seu treball als diaris, aproximadament des de 1928 fins a 1936, on es refereixen a ella com “Gentil canzonetista frívola” , “estrella de la canción” als anuncis de les seves actuacions per exemple al Principal Palace, al Goya, al Coliseo Pompeya, Sala Caspir, teatre Catalan Romea, teatre Circo Barcelonés,… Normalment anava acompanyada d’altres artistes formant part d’espectacles de “varietés” i inclús circ. L’última notícia que he trobat d’ella és que formava part de la caravana artística que va sortir cap el front d’Aragó, el 3 de setembre de 1936; aquesta caravana va ser organitzada pel diari “Las Noticias” i va recórrer Barcelona abans de partir, inclús Companys va fer un discurs ,… bé, podeu trobar més informació a sota,…

A més de la gran quantitat d’anuncis d’establiments comercials de la ciutat, principalment de La Torrassa i Collblanc, també trobareu espais de bellesa femenina, receptes de cuina, interpretació dels somnis, poemes,… pot ser el més interessant són les petites notícies, també  del mon de l’esport i de l’art a la nostra ciutat. En aquells moments era notícia la inauguració del grup escolar Salvador Gil i Gil del carrer de Campoamor; el bon ritme de la construcció el pont d’en Jordà; la bona qualitat de les pel·lícules del cinema Alhambra;  la pròxima inauguració del camp de futbol de l’entitat “el Universo”; cometaris sobre el C.D Torrasense, el Florida, la Peña Oriente; també que Obradors Lluch te previst instal·lar per nadal un “Racó d’Art” per que els artistes hospitalencs exposin les seves obres, i menciona a Margaix (decorador), Revollo, Manau i Solà, aquest últim fotògraf,…

La carta del director també ens avisa de que una nova publicació està a punt de sortir  a l’Hospitalet,seria l’Espill, que després de 36 números tancaria a l’inici de la guerra civil.

REFERÈNCIES


Can Bori, escola de sericicultura, avicultura i indústries zoògenes, 1928

Ens trobem a l’any 1928 i l’alcalde,Tomás Giménez i Bernabé aconsegueix que s’instal·li la primera escola de sericicultura (cucs de seda), avicultura i indústries zoògenes de tota Espanya. Ho aconsegueix de l’Estat, això sí, facilitant-li l’edifici i els terrenys de la finca de can Bori, que van costar a la ciutat 85.000 pessetes a pagar en tres terminis al 6% anual al senyor Francesc Bori, que era l’antic propietari.

El lliurament a l’Estat de can Bori es va realitzar el dia 10 de juny de 1928, davant el notari de Sant Boi i amb un banquet ple d’autoritats, on l’alcalde i el Director General d’Agricultura, Sr. Emilio Vellando, van pronunciar discursos d’enaltiment mutu

Com a premi, a l’octubre del mateix any, el ministeri de Foment el nombra cavaller de la  Gran Creu del Mèrit Agrícola, i a principis de novembre els propietaris i veïns del manso Quinzà (que encara no sé qui eren) el feliciten.

Per portar l’escola es van contractar a Francesc Salt i la seva dona Encarnació Serra, originaris de les Borges Blanques, com a masovers, porters i vigilants. Les obres d’adaptació de la casa van estar sota la direcció de l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt.

Aquí sota teniu can Bori en aquells anys, a la dreta la casa i en primer pla els terrenys que l’envoltaven. La casa petita suposo que seria l’habitatge dels masovers. Just per darrere passa el canal de la Infanta, que li proporcionava aigua abundant pel reg. També podeu veure les famoses palmeres de la finca, de les quals tres encara existeixen. El arbres que veieu més propers pot ser són les moreres que es van plantar per donar de menjar als cucs de seda.

Va arribar la República i el 27 de maig de 193o el nou alcalde, Just Oliveras i Prats, acompanyat del Diputat a les Corts pel districte de Sant Feliu, Antonio Miracle, van anar a demanar la devolució de la finca al president del Consell de Ministres. A l’octubre del mateix any s’acorda al Ple municipal la devolució de la finca; es veu que encara no s’havia fet servir com a escola.

El juliol de 1931 el tinent d’Alcalde Ramon Frontera marxa a Madrid i aconsegueix que s’asignin 20 escoles noves per la ciutat de l’Hospitalet, d’entre d’elles can Bori, que s’inauguraria el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià.

REFERÈNCIES


La llet en pols de les escoles dels 50-60

El diumenge la Maria Dolors Pérez va compartir aquesta fotografia de la seva primera comunió al grup de facebook de l’Agrupació Escolar Calvo Sotelo, que es trobava on ara és el CEIP Prat de la Manta.

El dia 15 de maig de 1955 ella i les seves companyes es van reunir amb els seus vestits de comunió per esmorzar al col·legi, molt serioses, i nervioses, suposo.

La meva germana va néixer a l’any 1952, i no més veure la fotografia anterior m’ha vingut al cap una vegada que em va contar que odiava la llet des de que al col·legi li donaven una que era en pols. Ella anava a un col·legi públic que hi havia al carrer de Campoamor, que per cert es va construir al mateix any que el de la Maria Dolors, al 1934, i tots dos eren obra de l’arquitecte hospitalenc Ramon Puig i Gairalt.

Li he comentat a la Maria Dolors, i sí, sí, tots els dies prenien aquesta llet, que les alumnes mesclaven amb aigua en un gibrell, i que sempre sortia plena de grumolls, i encara que el pas del temps edulcora quasi tots els records, el sabor d’aquesta llet no ha tingut sort, per totes dues dones era senzillament repugnant! Es veu que el dia de la primera comunió la llet era de veritat!

Fent una mica de recerca he trobat un envàs d’aquesta llet de l’any 1961, encara que he llegit, als molts articles sobre el tema que corren per internet, que també la portaven en sacs o llaunes. Aquesta llet venia dels Estats Units (i també he llegit que de l’Argentina). Als anys 40 la mortalitat infantil a Espanya era de 142 nens morts de cada 1000 nascuts (per que es feu una idea ara la nostra és de 4, i a Etiòpia tenen 95/1000) fruit de tot tipus de malalties; el que va provocar que als anys 50 es sol·licités ajuda a UNICEF, concretant-se a l’any 1954 amb el pla ASA (Ajuda Social Americana), que continuaria fins 1968.

Els americans no sols ens portaven llet, també ens van ajudar amb mantega i formatge, diuen que aquest era groguenc o rosat, amb un sabor com el de bola, i que venia en llaunes de 5 kg que obrien a l’hora de berenar i repartien en petites porcions. Del formatge no he trobat imatges, però sí de la llauna de mantega, a veure si la recordeu,…

REFERÈNCIES


Albert Germans, 1935

Aquesta fotografia feia temps que la volia treure al bloc, i avui, veient que a la plataforma en defensa del canal de la Infanta estan preparant una sortida guiada pel barri de Sant Josep, m’he decidit a fer les gestions oportunes.

La fàbrica que veiem a l’esquerra, al carrer de Rodés, és Albert Germans, projectada per Antoni Puig i Gairalt l’any 1926, encara que atribuida al seu germà Ramon. Era una fàbrica tèxtil amb molta trajectòria que fa pocs anys lamentablement va plegar, al 2007 des de ICV es va proposar fer un hotel d’entitats, al 2009 va ser un dels quatre edificis candidats per convertir-se en la seu del museu del còmic de Catalunya, que finalment es va guanyar des de Badalona, i ara no sé si hi ha cap projecte, en tot cas forma part del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat i podeu consultar les seves característiques a fitxa que he deixat a les referències.

A la dreta de la fàbrica tenim la riera dels Frares, que encara existeix travessant el barri, enllaçant passatges, fins a l’avinguda del Carrilet. Pujant per la riera arribaríem al túnel per sota les vies que veieu a la dreta de la fotografia, que és l’entrada a l’actual parc de les Planes, al cementiri. Abans per allà baixava el torrent del Capó, del que ja he escrit alguna cosa.

Veiem per sota el nivell de les vies el famós canal de la Infanta, que salta per damunt de la riera dels Frares mitjançant un aqüeducte actualment desaparegut, i continua el seu camí fins al mar a Montjuïc.

A l’esquerra, al costat d’aquells dos dipòsits (suposo que d’aigua per les locomotores del tren), veiem el talús on es construiria el barri de Can Serra i damunt unes cases, que suposo que són les d’Esplugues.

Just a l’esquerra dels dipòsits baixaria l’actual avinguda de Isabel la Catòlica, i a la dreta tenim les diferents bòbiles que feien maons a partir de les argiles de l’actual parc de les Planes. El bosc que es veu al final, sota sant Pere Màrtir, és can Vidalet, que abans estava ocupat per finques d’estiueig de la burgesia barcelonina, amb les seves torres i jardins. A la dreta, l’edifici blanc del fons podria ser la Pubilla Casas, però no estic segur,…

Deixo aquest esquema, espero no haver-me equivocat en res,… Com hi ha 12 anys entre les dues fotografies hi ha coses que no trobareu.

REFERÈNCIES


Hospitalencs d’ahir

Hospitalencs d’ahir és el títol d’un llibre de Francesc Marcé i Sanabra publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 1994, com a recull de 79 biografies que ja havien format part del seus Xiprerets des de 1988.

He tingut accés a ell fa relativament poc, ja que es troba esgotat a l’Ateneu, i a tota la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona sols existeix un únic volum al menys de préstec, i a més bastant atrotinat, amb algun full desaparegut, i molts desenganxats, tants que fa por obrir-lo ja que es trenca!, sembla que en qualsevol moment tots els fulls s’alliberaran del llom,… i després com retorno això a la biblioteca??

Són quasi 600 pàgines on s’aprofiten tots els racons per ficar molt de text, fotografies, mapes, partitures,… de tot el que es pot ficar dins d’un llibre; tot per definir les persones d’aquesta llista:

És probable que no conegueu a la majoria, sols Francesc Sabaté surt a la llista de personatges relacionats amb la nostra ciutat que hi ha a l’article de la Wikipedia sobre l’Hospitalet de Llobregat. Pot ser el més mediàtic és Antoni Castejón que va ser meteoròleg a TV3, també hi ha escultors, pintors, polítics, religiosos, pilots d’aviació, poetes, empresaris,… tots van deixar una empremta gran o petita a la ciutat. Segurament faltaran persones, però ja diu l’autor que és una llista personal, i per ell també incompleta per la manera en que es va realitzar.

També diu a la justificació de l’obra“Si els que som autòctons no recordem els origens, quins vincles podem oferir als vinguts de fora? Si com a poble perdem la identitat – i l’estem perdent- què resultarà de l’aiguabarreig? Jo intento, modestament, – i no és la primera vegada- posar el meu gra d’arena per estintolar la nostra personalitat i establir un pont entre el passat i el futur que anem fent dia a dia. Perquè no resulti que som un poble que eternament comença a partir de zero”

REFERÈNCIES


Torre Puig, inicis segle XX

La Torre Puig és pot ser l’edifici més “plorat” dels desapareguts de la rambla de Just Oliveras, es trobava fent cantonada amb el carrer de Lleida, en front de l’ambulatori. Va ser projectat al 1909 per l’arquitecte Mariano Tomás i Barba a petició de Ramón Puig Campreciós (encara que durant bastant temps, inclús ara, s’atribueix a Ramon Puig i Gairalt, fill del citat Ramon Puig, que era contractista d’obres). L’any 1925 la va adquirir el Dr. Gajo i al 1951 la va transformar per dins i per fora esborrant qualsevol resta de modernisme.

Era un habitatge unifamiliar de planta baixa i dues plantes pis, on a sota teniem les sales de dia i a les plantes les de nit. La casa i el jardí estava envoltada d’una tanca de maó vist coronada per rajoles de trencadís.

La imatge següent és l’única que he trobat del seu elegant interior, i seria de principis del segle passat.

Aprofito també per incloure la següent fotografia de 1927, obra del fotògraf hospitalenc Salvador Oliveras Masip, i que va ser el document del mes núm. 9 (maig 2010) de l’Arxiu Municipal.  Ens ensenya la façana principal amb l’entrada, la qual no veiem a la primera imatge.

REFERÈNCIES


Carrer del General Manso, 1931 i 1935

Ahir la Marta Agramunt ens sorprenia amb dues fotografies de Pubilla Cases, un dels barris més esquius en això de rememorar el seu passat, ho dic per que no conec publicacions sobre la seva història (això no vol dir que no existeixen) i sempre he d’anar a llibres d’una cobertura més àmplia.

Segons la Marta ens trobem davant de dues fotografies del carrer del General Manso preses a l’any 1931, si és així el barri pràcticament acabava de començar,… el carrer, com ens indica, rebia el bonic nom de Flor A’ametller i sols eren quatre cases a banda i banda.  La plaça que es veu es trobava a l’actual avinguda de Tomás Giménez, que justament era l’alcalde que havia vist pujar aquestes cases, i que al 31 marxava amb l’arribada de la segona república.

La historia de Pubilla Cases comença amb l’intent de crear una ciutat jardí (d’aquí els noms botànics dels carrers) per part de Ramon Puig i Gairalt, el que va ser l’arquitecte municipal. L’any 1926 havia planejat que aquest barri seria el millor de l’Hospitalet, amb molt bones vistes cap a mar, degut a la seva alçada relativa, amb carrers i places radials, molts jardins i cases baixes unifamiliars. Es va començar a construir en 1930 però a mesura que augmentaven els nous vinguts, es va anar abandonat l’idea dels jardins i els edificis van deixar de tenir una sola planta, la condícia com sempre va guanyar, i bé, tenim el que tenim,…

A aquesta segona imatge, datada al 1935, podem veure un grup de nens amb pantaló negre i camisa blanca, i també faixa i barretina,…  darrere les nenes totes de blanc. Per algunes imatges similars que he vist a l’ermita de Bellvitge crec que són caramellaires (encara que les nenes no porten caputxa i no veig la corbata dels nens). Si són caramellaires, aquests nens i nenes tenien tres dies per voltar i recollir diners per tota la ciutat, des del dissabte de Glòria fins el Dilluns de Pasqua, quan es feia un aplec a l’ermita citada.

Veieu que hi ha un nen amb un pal?, doncs aquest és el que s’ocupava de recollir els donatius. A dalt de tot del pal hi havia una cistella amb picarols, cintes, flors que apropava a les finestres més altes, si era necessari, per tal de fer més còmode el pagament voluntari.


La imatge inferior és del 1947, en principi 15 anys posterior, i segurament el numero de cases és més gran, i això que volia ser una ciutat jardí es sembla més al que ara tenim, però encara s’observen algunes cases enjardinades i el carrer motiu d’aquest text es sembla bastant al de les imatges de la Marta.

També veiem l’edifici de l’estació transformadora, La Canadiense, que també podem trobar a la dreta a la segona fotografia, igual que can Rigalt que s’intueix a la dreta de tot, i també els camps que separen el carrer de la carretera de Collblanc. És una bon guia.

La següent és actual, i podeu veure els noms dels carrers, La Canadiense, Can Rigalt i tot,… tot menys el que surt a les fotos, clar, encara que queda una casa de dues plantes, al núm. 25, que jo crec que encara és d’aquells temps,…


REFERÈNCIES

L’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic (1890-1965). Escrit per la Mireia Mascarell i publicat per l’editorial Efadós l’any 2003.


Inauguració del pont d’en Jordà, 1935

Això de dir-li d’en Jordà està bé, així ningú es baralla per si el pont és de  la Torrassa o de Santa Eulàlia, o si és del metro o de la RENFE,… Josep Jordà i Polls, va ser l’impulsor i promotor ja que era propietari de part dels terrenys, i a més regidor de l’ajuntament. Les aportacions econòmiques van vindre dels ajuntaments de l’Hospitalet i Barcelona, i també de la companyia del metro, que en aquell moment es deia Metropolitano Transversal.

Avui revisant les carpetes que Juan Miguel Serrano té a Picasa, plenes de imatges de ferrocarrils, m’he trobat amb aquesta del pont engalanat. El moment sense dubte és el de la seva inauguració, el 7 d’abril de 1935, un diumenge al migdia, en que es van reunir moltes personalitats, entitats i també molts veïns i veïnes dels barris propers.

Aquí sota tenim tallant la cinta al nostre alcalde d’aquell moment, el capità (de la Remonta) Alfredo Martín i Velasco, i a la seva esquerra la personalitat més important de l’acte, el president interí de la Generalitat i també alcalde de Barcelona, Joan Pich i Pon, que després de les paraules del nostre alcalde, va dir:”Barcelona se siente satisfecha de esta mejora porque los pueblos no viven de egoísmos y porque, además, constata con satisfacción el progreso de los pueblos colindantes. Ha de llegar día en que, respetando todas sus características, desaparezcan las cercas y obstáculos hasta hacer de Hospitalet una prolongación de Barcelona. Los pueblos que trabajan y se preocupan de su grandeza son verdaderamente dignos de la autonomía y de la República“,…

Per cert, aquestes imatges són de dues llegendes del fotoperiodisme, la de dalt és de Camilo Merletti (que anava amb el seu pare Alessandro, que crec que era l’home amb barret blanc i càmera en ma, a la dreta) i la de sota és d’Agustí Centelles

Darrere d’Alessandro crec que es pot reconèixer a Ramon Puig i Gairalt amb bufanda blanca, i que com arquitecte municipal va col·laborar amb el disseny del pont, realitzat per l’enginyer Santiago Rubió (Segons Inocencio Salmerón l’enginyer va ser Rosend Moncunill).

Encara que el pont ja es volia construir al 1930, el projecte va quedar paralitzat, de manera que l’encàrrec a la Maquinista Terrestre y Marítima va arribar al març del 1934 i el 14 d’abril a la fi es col·locà la primera pedra.

REFERÈNCIES


Impressions de l’Hospitalet de 1928

Aquest article escrit a l’any 1928 ens presenta els projectes previstos per la nova ciutat durant l’alcaldia de Tomàs Giménez Bernabé (Dictadura de Primo de Rivera) i també el ja fet des de que va entrar a l’alcaldia a l’any 1923. Es mencionen les obres de sanejament (483.000 pts), la pavimentació dels carrers (700.000 pts.), i aquestes quantitats em recorden que a l’any 1922-23 l’ajuntament va ingressar 83.980 pessetes en concepte d’indemnització per compensar l’agregació per part de Barcelona de les més de 900 hectàrees de la nostra marina, podeu jutjar si la quantitat era justa,…

L’article també ens parla de la construcció de l’edifici de correus, la prolongació de la Granvia, ja que allà pensaven construir l’aeroport, un hipòdrom i camps d’esports. També ens parla de construir unes escoles d’avicultura i sericicultura, i de les escoles primàries municipals ja construïdes, així com una altra d’Arts i Oficis i una altra de “Corte y Confección”. A cada districte existia un patronat que s’ocupaven de les necessitats de les persones sense recursos, i a més subvencionava als obrers (dels dos sexes) la meitat de les aportacions al Retiro Obrero Obligatorio.

Trobareu també una petita biografia de Ramon Puig i Gairalt, autor de molt edificis i dels plànols de l’eixample i reforma de la ciutat.


REFERÈNCIES

La Esfera: Ilustración Mundial: Año XV núm. 737 – 8 de febrer de 1928. El podeu trobar a la Biblioteca Virtual de Premsa Històrica del Ministeri de Cultura


El final dels passadissos del carrer del Mestre Candi

Al barri de Sant Josep crec que sols queden els passadissos del carrer de Rodés, però abans existien al menys uns al carrer de Miquel Romeu, i també els més grans de tota la ciutat, els del carrer del Mestre Candi, que pel que es veu a la fotografia inferior, realitzada al 1947, era un conjunt de 7 passadissos. Es van construir entre els anys 20 i 30 del segle XX, segons plànols de Ramon Puig i Gairalt, com habitatge a les classes obreres que podien pagar un lloguer.

A l’any 1982, de quan és el plànol inferior, sols es conservaven 3 passadissos, els números 19 al 27 (amb 14 habitatges) i 49 al 63 (amb 18 habitatges), però s’havia pres la firme decissió de protegir-los, juntament amb el de Miquel Romeu. En aquell moment es pretenia transformar l’entorn de la parc de la Serp fins i tots als números 33-39 s’havia projectat la construcció d’un teatre municipal per a 400 persones que regentaria el Grup d’Acció Teatral (GAT),… mai es portaria terme.

A aquesta imatge tan dolenta podeu veure com eren els passadissos. Al projecte de rehabilitació, per tal d’augmentar la superfície d’algunes de les cases, d’uns 25 m², es pretenien unificar de dos en dos per així tenir de dos a tres habitacions. Es pretenien finalitzar les obres l’any 1985.

Lamentablement les inundacions del 7 de novembre de 1983 (213 mm amb vent de llevant de 115 Km/h) van afectar molt seriosament aquest edificis i a d’altres de tot l’Hospitalet. L’1 de desembre de 1983, en Ple Municipal, es decideix la suspensió del Pla Especial de Reforma Interior del parc de la Serp, i per tant les cases ja no serien rehabilitades degut al augment del cost (75.000 pessetes/m²), un representant del PSUC va dir: «se pierde un elemento histórico de nuestra ciudad como son las casas de pasillos». La Generalitat, que era la que havia de pagar, tampoc estava disposada a rehabilitar les cases, sembla ser ja havia mostrat el seu desacord inicialment.

Les families que estaven de lloguer vivint en molt males condicions als passadissos (algunes no van tenir més remei que anar-se’n a pensions o amb familiars), després de sis mesos de espera des de les inundacions, on no van deixar de pressionar insistentment, tallant varies vegades Prat de la Riba, i fins inclús tancar-se a l’ajuntament, van ser traslladades, també de lloguer, a uns habitatges de propietat municipal al carrer del Molí de Can Serra. També es van afegir persones del carrer de Sauri, que van sumar un total de 51 families. Cal dir també que inicialment a Can Serra alguns veïns van protagonitzar protestes i tenses assemblees a la Casa de la Reconciliació degut a la rasa gitana dels possibles nouvinguts.

Finalment el dia 18 d’abril de 1984 es van tirar a terra:

Com a colofó deixo aquests dos articles connectats, un d’un arquitecte, i un altre d’un historiador que el respon.

REFERÈNCIES

  • El barri de Sant Josep (1988) escrit per José Manuel Morales Medina dins dels Quaderns d’Estudi, núm. 6 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
  • Pluges i inundacions a l’Hospitalet (1989) escrit per Miguel Sanz Parera dins dels Quaderns d’Estudi, núm. 7 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
  • El Periódico del Llobregat. 16.10 .1982 (Sobre el nou parc de la Serp)
  • El Periódico del Llobregat. 02.11 .1982 (Sobre el nou teatre)
  • El Periódico del Llobregat. 08.01 .1983 (Aprovada la rehabilitació de les cases)
  • El Periódico del Llobregat. 08.03 .1983 (Modificacions del Pla Especial)
  • El Periódico del Llobregat. 07.07 .1983 (Recursos dels veïns contra les expropiacions de les cases)
  • El Periódico del Llobregat. 03.12 .1983 (Decisió de que no seran rehabilitades)
  • El Periódico del Llobregat. 05.11 .1983 (Manca l’aportació econòmica de la Generalitat per fer el teatre)
  • El Periódico del Llobregat. 05.01 .1984 (L’ajuntament compra habitatges pels afectats per les inundacions)
  • El Periódico del Llobregat. 21.01 .1984 (Pujana protesta per que no arriben els diners del teatre des de la Generalitat)
  • El Periódico del Llobregat. 02.02 .1984 (Els veïns tallen per dues vegades el carrer d’Enric Prat de la Riba)
  • El Periódico del Llobregat. 07.02 .1984 (L’ajuntament desmenteix que a Can Serra arribin 200-300 families gitanes de Can Tunis, sols són 9 de Mestre Candi, però encara així alguns veïns protesten)
  • El Periódico del Llobregat. 08.02 .1984 (Sobre l’estat de les cases, entrevista als veïns de Mestre Candi)
  • El Periódico del Llobregat. 09.02 .1984 (uns 500 veïns de Can Serra protesten a l’ajuntament davant la manca d’informació respecte a l’arribada de gitanos)
  • El Periódico del Llobregat. 15.02 .1984 (Article d’opinió sobre l’oposició d’alguns veïns de Can Serra a l’arribada dels gitanos)
  • El Periódico del Llobregat. 14.03 .1984 (Pròxima adjudicació dels pisos)
  • El Periódico del Llobregat. 05.04 .1984 (Alguns veïns de Mestre Candi es tanquen a l’Ajuntament en protesta)
  • El Correo del Llobregat. 07.04.1984 (Acord amb l’ajuntament)
  • El Correo del Llobregat. 12.04.1984 (Les families ja tenen pisos)
  • El Periódico del Llobregat. 12.04 .1984 (Les families ja tenen pisos)
  • El Periódico del Llobregat. 19.04 .1984 (Es tiren a terra les cases)
  • El Periódico del Llobregat. 19.06 .1984 (Article de Ferran Navarro i Acebes)
  • El Periódico del Llobregat. 09.08 .1984 (Article de José Manuel Morales Medina)
  • TOTES LES REFERÈNCIES ANTERIORS (1982-84) LES PODEU CONSULTAR AL XAC

La “nova estètica” de Ramon Puig i Gairalt

Avui com no tinc molt de temps incorporo un article de El Periódico del Llobregat, que es va publicar el 25 de febrer de 1984. Aquest diari està ple de dades molt interessants sobre la l’Hospitalet dels anys 80, i moltes vegades tiren més cap endarrere, com és el cas, on trobem un petit resum de l’obra de Ramon Puig Gairalt, el que va ser arquitecte municipal de la nostra ciutat. Us deixo amb ell.

REFERÈNCIES

Aquesta publicació la podeu trobar al XAC


Les xemeneies de les ceràmiques de Sant Josep

El nostre Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) crec que defensa totes les antigues xemeneies de maons que es troben repartides per la ciutat. Avui vull mostrar les que existien al voltant de Cal Cosme, al carrer d’Enric Prat de la Riba, entre el carrer del Canigó i Can Batllori, antigues terres del Baró de Maldà.

Abans a aquesta illa, a més del magatzems d’oli de Can Bau, teniem tres empreses dedicades a la ceràmica, de les quals sols persisteix, Cosme Toda (Cal Cosme); les altres dues, Cal Batllori i Cal Llopis, ja fa temps que van plegar i sols ens queden les casetes i les xemeneies, que juntament amb els dos edificis antics de Cal Cosme estan protegides pel PEPPA. Segons aquest document, Cal Cosme es va fundar al 1883, igual que Can Llopis; Can Batllori va ser la primera i crec que també l’última en produïr, la seva construcció és original de 1874 i segons el PEPPA pot ser encara funcionava al 2001.

Pot ser l’edifici més impressionant és la gran nau de Cal Cosme, obra de Ramón Puig i Gairalt, construida a l’any 1923. Si voleu saber molt més d’aquestes empreses, trobareu molta informació i imatges al llibre de la Matilde Marcé que deixo a les referències, també trobareu algunes contradiccions amb les dates que us dic, però bé, aquestes són les oficials. El PEPPA diu sobre Cal Cosme: “Tiene sótanos de gran belleza que antiguamente se dedicaban a secaderos de lodo, con bóvedas de medio punto y estructura de catacumba; hoy desocupados. Mantiene los railes de las vagonetas y pozos de extracción de tierras, que aún tienen agua,…”

A la següent fotografia, realitzada a l’any 1933, podem veure en primer pla els horts de Cal Calona de la familia Estruch, que ara son l’illa entre el carrer de Batllori i de Ventura Gassol, on es va construir el cinema Sant Josep, que en poc temps es va tranformar en Stadium,… Els primers edificis són els de l’empresa Cal Batllori, de la qual també veiem la xemeneia de la caldera de vapor, amb un aspecte diferent a l’actual, sense els tirants de ferro que ara té.

La següent xemeneia també és conserva, és la de la caldera de vapor de Cal Llopis, que com veiem ja disposa de tirants de ferro i d’una sanefa de maons a l’extrem superior que la fa diferent a la resta. Les quatre xemeneies restants, actualment desaparegudes, són les de Cal Cosme.

A la següent imatge de data desconeguda, que trobareu al lloc web de Cosme Toda, veiem les seves xemeneies i també la de Cal Llopis. Per cert, ahi vaig trucar a l’empresa presentant-me com un aficionat a l’historia de la ciutat i vaig preguntar si fan visites guiades per l’edifici de Ramon Puig i Gairalt, la persona que em va atendre em va comentar que de vegades van col·legis però que parlés amb la responsable de màrqueting, això ho intentaré dilluns, però no sé si algú de vosaltres estaria d’entrada interessat en fer una visita,…

Per cert, com segurament sabreu existeix un projecte per reurbanitzar l’illa on es situen aquests edificis des de fa uns 12 anys (deixo unes referències). El fet és que fa res s’han tirat a terra una sèrie de naus industrials que portaven un temps  desocupades (el Vaya-Vaya també), i això el que ha permès és que Cal Cosme, que quedava ocult darrer d’elles, ara quedi una mica més visible; per exemple, una fotografia d’ahir,…

Es una mica llarg, però no puc acabar aquest article sense reproduir un text del llibre de Joan Perelló, l’antic batlle de la nostra ciutat: “Distingirem fàcilment dos gegants, dos gegants de pedra, dos gegants morts, dos gegants als quals el progrés i les noves tècniques comunicaren una tremenda decissió, un despietat veredicte: 

«A partir d’avui, no sols no podem assegurar-vos la vostra permanència  - tan altiva i desafiant-, sinó que d’ara endavant restareu sense un alè de vida, momificats. Si teniu sort i algún equip d’arquitectes decideix, per melangia o detall ornamental, que resteu dempeus, no ens hi oposarem, però tingueu present que el desenvolupament i tot el que comporta no estan per romanços. Ja no escopireu més fum, els fogars restaran apagats, ja no us caldrà atiar les flames amb els vostres xuclets.

Els homes han aixecat molts obeliscs en commemoració de victòries guerreres i altres tragèdies, també per memorar fets notables. A vosaltres, xemeneies de Cal Cosme, Cal Llopis i Cal Batllori, us alçaren perquè sense vosaltres no hauria estat possible que la terra verge es convertís en terra fossilitzada. La vostra missió ha acabat. Continuareu notant el fred, la calor, la pluja i el vent, però ja mai les vostres entranyes sentirien l’embranzida del fum calent, d’una saba que cerca la fugida per fer que l’argila sofreixi una metamorfosi i es converteixi en rajoles, cairons, teules i estris d’ús diari».

Sou mòmies, mòmies mortes com totes les mòmies, però capaces de guardar el testimoni d’un temps que s’esmunyí, no diré si millor o pitjor, però que fou el vostre temps, un temps que vosaltres, xemeneies apagades, compartíreu amb una gent, una breu mostra de la qual encara restem, gent d’il·lusions, si no apagades del tot, sí ja força amortides”.

REFERÈNCIES


Centre i Sant Josep, 1923

He trobat aquest plànol de 1923 on podem veure el barri del Centre i les primeres cases del de Sant Josep. He marcat algunes zones, a l’esquerra l’església i l’ajuntament, i a la dreta les casetes del carrer de l’Ebre i la de Juan de Toledo (suposo que enderrocant-se), també el nucli del carrer de Sant Josep, i el del carrer de Rodés. Crec que així és una mica més fàcil orientar-se. no els he marcat però també surten Can Vilumara, la Tecla Sala, la caserna de la Ramunta, el carrer Xipreret amb els grans espais que envoltaven la casa España,…

Ens trobem a l’any 1923, la ciutat està rebent immigració de manera brutal i més que vindrà,… (1910 -> 6.905 habitants ; 1920 -> 12.360; 1923 -> 20.136; 1930 -> 37.650) i per tant es comença a construir sense cap planejament. És en aquest any quan es planteja la necessitat d’elaborar un pla d’ordenació urbanística del terme municipal i suposo que per això van fer aquest plànol, però l’ordenament no arribaria fins 1926 de la ma de Ramon Puig i Gairalt.

L’any 1923 també es produeix el cop d’estat de Primo de Rivera i els ajuntaments queden suspesos per Reial Decret. Just Oliveras i Prats, de la Lliga Regionalista, deixa l’alcaldia a l’octubre i l’agafa Tomàs Giménez Bernabé, de la Unión Patriótica, que es mantindria fins el febrer de 1930.

REFERÈNCIES


La capella i la via de Sant Rafel del cementiri de l’Hospitalet

Com veieu, des de l’inici de la pàgina que persegueixo els elements del patrimoni arquitectònic, els de l’actual catàleg i els dels anteriors; per mi és una manera de fer turisme a la meva ciutat (res turística), i també d’aprendre un munt de coses interessants. L’altre dia aquesta afició em fa fer entrar al cementiri, ja que la seva capella o oratori forma part del patrimoni.

L’oratori es va construir a l’any 1926 segons projecte de Ramon Puig i Gairalt i com veieu és un edifici petit i senzill, d’estil clàssic, amb dues columnes dòriques a l’entrada i dos cossos, el que fa d’accés i el que fa d’oratori.

Estava tancat però vaig poder fer una foto a l’interior a través de la porta. Com veieu, també és molt sobri: uns bancs de fusta, una taula d’acer inoxidable, una creu i la llum que deixen passar les finestres octogonals, cobertes per un vidre translúcid.

Aquest cementiri es va projectar a l’any 1850 per l’arquitecte Josep Bafuls Arguils, i es va finalitzar a l’any 1852 pel mestre d’obres Marià Tomàs. Però és ja a lany 1836 quan es decideix traslladar el cementiri antic, situat al costat de l’esglèsia per un tema higiènic, ja que estava ple i es desenterraven cadàvers encara no consumits per enterrar d’altres, i també per un tema legal, ja que l’any abans una circular del Govern Civil obligava a separar-los de la població. De totes maneres van tardar, com llegiu, 16 anys en fer-lo, mentre les amenaces de multes de la resta d’administracions es responien dient que el poble no tenia recursos per construir-lo.

La primera via que es va construir al cementiri va ser la de Sant Rafel, just darrere de la capella, i si recordeu l’article de passat diumenge passat sobre el Pliocé de l’Hospitalet i us aneu al mapa geològic veureu que les seves argiles grises les tenim just aquí sota i amés de tenir fòssils sembla que no tenen molta capacitat de càrrega.

Joan Perelló i Masllorens escriu: ” La Via de Sant Rafel és un passadís antic, vell, dels més vells del nostre cementiri. Assentat damunt un sòl argilós no excessivament consistent (…). La cara llevant de la via resistí els problemes de bassament, les malifetes climatològiques i el pas del temps, no així la cara de ponent que necessità mesures radicals. superada la desplaent tasca de traslladar cadàvers, fou enderrocada. Després es recalçaria el sòl al mateix temps que s’alçava un mur de sosteniment i seguidament, en el mateix lloc que l’anteriorment però ara recalçat”

Joan Perelló també ens diu que al costat caigut es van construir sis alçades i a l’¡altre set, però que aquestes alçades no eren les cinc previstes quan es va iniciar el cementiri. Va ser una mesura per guanyar nínxols i encabir l’allau de difunts procedents del creixement exponencial de la població de la ciutat, fruit d’això també són les ampliacions de 1920, 1956, 1967, 1968 i 1971.

REFERÈNCIES

  • El cementiri de l’Hospitalet (1836-1886) escrit per Maria Enriqueta de Fez i Valero, dins d’Identitats. Revista del Museu de l’Hospitalet. núm 2/3, 1989.
  • Reflexionant en la via de Sant Rafel escrit per Joan Perelló i Masllorens, dins de Tres Hospitalencs s’expliquen. Ateneu de Cultura Popular, 1998.
  • Fitxa núm 58 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic

Carrer del Parral, anys 60

La Teresa Arnal em va enviar dissabte passat aquestes dues imatges del carrer del Parral, fetes mirant cap Just Oliveras, i la veritat és que són molt interessants, primer perquè són les primeres fotografies amb certa antiguitat que veig d’aquest carrer  (no surt ni al llibre “l’Abans,…” de la Mireia Mascarell, que té unes 1200 imatges de la ciutat). Són interessants per que veiem el carrer tal com era fa uns 5o anys, i no sols el carrer sinó com vestia la Teresa per anar al col·legi i també els regals que li van portar els reis aquell any, i això ens ajuda a transportar-nos a aquells anys.

Teresa anomena els patis que es veuen a la dreta de la foto com eixides, i ens diu que la seva iaia tenia allà les gallines i els conills, també ens diu que l’edifici amb dues teulades que veiem a ma dreta de la sortida cap a la rambla es va tirar a terra i actualment trobem un bloc de pisos. Aquests edificis es diuen les Cases Barates, de l’arquitecte hospitalenc Ramon Puig i Gairalt, i ja vam parlar a una altra entrada al bloc dels dos que encara ens queden, actualment patrimoni arquitectònic de la ciutat.

Un altre record que ens ofereix és que l’edifici de l’altre cantó del carreró que porta a la rambla era una fàbrica, i que es va cremar a finals dels 60. Això em planteja un dubte: Es possible que aquest incendi afectés a la Casa Barata desapareguda, i per això es tirés a terra? Encara no ho sabem,…

Ahir vaig descobrir al llibre “Història de l’Hospitalet – Una síntesi del passat com a eina de futur” (1997) del Centre d’Estudis una història curiosa d’aquest carrer, que diu: “D’altra banda es pot confirmar la hipòtesi de Joan Casas sobre les «Cases d’en Samada». Aquesta filera de vivendes que avui es conserven al carrer Parral, gairabé segur que són els «edificis»  de Bartolomé Samada on tenia 25 telers l’any 1846. Els germans Samada llogaven la casa amb els telers obtenint així una doble renda” L’he preguntat a Teresa si tenia més dades d’aquesta història, però la seva familia va arribar d’un poble de Tarragona a principis del segle XX. De totes maneres m’ha dit que preguntarà pel carrer,… Esperem les seves notícies,… Ah! i moltes gràcies!


Des del camí de la Fonteta, 1921

No fa molt vaig mostrar una imatge d’una casa del camí de la Fonteta al 1914, una casa de plata baixa i un pis amb quatre persones al balcó, no sé si la recordeu. En Manuel Domínguez m’ha facilitat una nova fotografia de la zona, però en aquest cas del paisatge que es veia des d’aquesta casa a l’any 1921.

La fotografia és de la Teresa Casals, una dona que està lluitant juntament amb els seus veïns i veïnes per que aquesta casa i la resta que n’hi ha al camí de la Fonteta no siguin enderrocades de manera capritxosa. Dic capritxosa per que a l’any 1976 a algú sense legitimitat democràtica li va donar per escriure que aquestes cases no havien d’existir, encara que estiguessin escripturades, i també ho dic per que a l’any 2008  a algú amb majoria absoluta, en un ple municipal, sense avisar ni informar als veïns afectats, va decidir aplicar el caprici anterior per tal de construir més pisos.

Estic preparant un article sobre aquest conflicte amb més dades, així que ho deixo per ara i avui, a partir de la mateixa fotografia, m’agradaria parlar d’un altre crim urbanístic sobre el patrimoni històric de la ciutat. Si amplieu la imatge, a l’alçada de la locomotora de vapor, a la dreta, veureu un edifici més alt i blanc; bé, per situar-nos, just darrera ens trobaríem a la part més alta de la rambla de Just Oliveras; concretament aquest edifici es diu Casa Sabadell, ja que el propietari va ser en José Sabadell Casasel.

Si mirem cap a l’esquerra es veuen tres casetes blanques, aquestes són les denominades “Cases Barates” que va construir en Ramon Puig i Gairalt entre 1914 i 1915, i que actualment formen part del nostre Patrimoni Arquitectònic. Ara, si mireu a la imatge inferior veureu que sols van sobreviure dues casetes. On està la tercerA? Doncs encara no sé quan, però crec que als anys 60, algú la va tirar a terra i al seu lloc va construir aquest edifici tan alt i estret, sense cap valor arquitectònic.

Cadascuna de les cases barates era diferent tant a l’interior com a l’exterior, encara que la façana frontal de la desapareguda era més o menys simètrica a la del mig, la que trobem situada a la dreta a la imatge superior, el que hem perdut és la possibilitat de contemplar la façana lateral del carrer del Parral.

Lamentablement la nostra ciutat està plena d’històries com aquesta, i sembla ser que no pararan,…

REFERÈNCIES


El mercat del Centre des del carrer de Rossend Arús, 190?

Aquesta imatge pertany a la Guia de recerca i lectura núm. 4  (19.04.12007) de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet on es fa un recull de documents històrics sobre el Mercat del Centre, destinats a servir de guia a l’exposició sorgida del treball de recerca “El Mercat del Centre” de l’alumna Lara Gómez Mor (IES Mercè Rodoreda), dirigida per la professora Rosa Aldabó Recasens. Aquest treball va ser guanyador de l’Àmbit Ciutat, a les 7es Jornades Científiques i Tecnològiques de l’Hospitalet de secundària (curs 2005- 2006), organitzades per l’àrea d’Educació i Cultura de l’Ajuntament.

A l’enllaç teniu moltíssimes dades; per fer un petit resum únicament dir quatre coses: que el Mercat del Centre es va inaugurar al 1898, i no era com l’actual, era una simple plaça amb una font central, tot envoltat d’uns murs. A aquest espai es van instal·lar tots els comerciants que es situaven diàriament al carrer Major i que van originar protestes del mossèn des de feia dècades.

El projecte original va ser d’en Mariano Tomás Barba (el mateix arquitecte que el de la Torre Puig que es situava a la Rambla). L’any 1925, en Ramon Puig i Gairalt dirigeix la construcció de la coberta i la pavimentació, aquest arquitecte també va projectar els mercats de Collblanc (1926) i de Santa Eulàlia (1929).

A partir d’aquí les modificacions han estat més petites i internes, que com deia, podeu consultar al document que enllaço.

Editat el 23.01.2011.- Incorporo una imatge d’avui mateix

REFERÈNCIES

Guia de recerca i lectura núm. 4  (19.04.12007) de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet


Rosendo Moncunill Baucells

A aquesta imatge es pot veure el temple de la Mare de Déu de la Llum i el carrer Enginyer Moncunill,… però algú sap qui era l’enginyer Moncunill? Jo he estat buscant i he trobat algunes dades parcials:

A principis dels anys 30 Rosendo Moncunill Baucells va ser enginyer industrial i també tinent d’alcalde de la nostra ciutat, entre les seves obres es podria citar el disseny del pont d’en Jordà (el que hi ha al metro de Santa Eulàlia), que va fer juntament amb l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt (Segons Inocencio Salmerón Vargas, ja que altras fonts diuen que el disseny va ser de Santiago Rubio, enginyer de projectes)

A l’any 1936 era enginyer i professor de dibuix i topografia a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, i també treballava com enginyer a l’empresa “Hilaturas Caralt Pérez”. El 6 de desembre, quan anava des de l’empresa a l’escola, va ser detingut per una patrulla de control i conduit a una de les presons clandestines que existien a diversos llocs de Barcelona. Mai apareixeria.

A veure si puc trobar alguna cosa més,…

REFERÈNCIES

Sobre la seva desaparició: pàg 18-20 del treball “LA ESCUELA DE INGENIEROS EN GUERRA (1936-1938)” de Guillermo Lusa Monforte, publicat a la Colección Documentos de la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona, número 17 (2007):


La Torre Puig, 191?

La Torre Puig va ser un edifici modernista que malgrat la seva bellesa no va aconseguir arribar als nostres dies. Es trobava a la cantonada del carrer de Lleida amb la rambla de Just Oliveras i va ser projectada al 1909 per l’arquitecte Mariano Tomás i Barba a petició de Ramón Puig Campreciós (encara que durant bastant temps, inclús ara, s’atribueix a Ramon Puig i Gairalt, fill del citat Ramon Puig, que era contractista d’obres)

Al 1925, el doctor Josep Gajo i Pagès la va comprar i la va convertir en una clínica que va creixer tant que a l’any 1951 va ser necessari modificar tot, per dins i per fora, inclús es va treure la torre. A l’any 1982 va tancar la clínica per diverses causes.

Durant tots aquests anys van portar la clínica tres generacions de la familia Gajo i es reconeix com una tasca cabdal per la ciutat, no sols per l’atenció als malalts sinó també per que allà van néixer milers d’hospitalencs.

REFERÈNCIES

  • Imatge de Revista de Patrimonio
  • Text basat en el llibre” L’Abans. L’Hospitalet de Llobregat 1890-1965″ (2003) de Mireia Mascarell

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Amparo Corchero Qué lástima que se perdiera…
  2. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Sí, en l’Hospitalet tenemos poco patrimonio arquitectónico, a ver si puedo ir sacándolo poco a poco aunque sea con fotografías actuales,…
  3. Anna Maria Parella Arcarons Les meves germanes i jo hi vàrem neixer, era molt bonica per dins i per fora. L’escala de marbre blanc brillava sempre. Feia una olor molt característica que encara recordo i no he tornat a sentir mai més. Un preciós edifici que hagués pogut aprofitar-se per fer-hi coses socials, no calia enderrocar-la va ser una llàstima.
  4. Ana Villaescusa jo la recordo molt diferent, no s’assemblava gens a aquesta.. sempre abandonada.. quina pena a la foto és molt maca.
  5. Mayte Vega Risoto Yo nací en la clínica del doctor Gajo y, si las encuentro, colgaré unas fotos que tenemos hechas en la balconada en el año 63. Espero encontrarlas.
  6. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Vale!!!
  7. Rosa Deu Ramos A mi mi madre me llevaba a la clinica a revision de ojos no habia otra cosa en Hospi por aquella epoca
  8. Andres Serrano Romero Yo recuerdo ke cuando era pekeño me accidente en el patio del cole y me llevaron a esta clinica a darme puntos en la cabeza…..cuantos años hace yaaaaa…..
  9. Silvia Saez Martinez pues yo nací en esa misma clínica hace……. como 40 años casi nada
  10. Montserrat Dolz Ferriz jo que ilusión ver la clínica donde yo también nací hace ….43 añitos, total nada, que ilusión ver la clinica donde viniste a este mundo.
  11. Cristina Garcia Garcia Qué bonita, una lástima…
  12. Aurora Vidal El meu marit també va nèixer a Cal Gajo. Jo la recordo molt diferent però era un edifici molt bonic i diferent. Em va fer molta pena que el tiressin a terra (com el cinema de la Rambla)
  13. Carlos Cobos Yo tambien nací en “Cal Gajo”, claro ke el edificio ya no era tan bonito como la foto, Ke lastima !! era precioso…