La fàbrica de Gabriel Boada i Travessa

L’acta de reconeixement de la linia de terme de l’Hospitalet de Llobregat amb Barcelona de l’any 1917 situava la sèptima i última fita així: “Se reconoció como tal la esquina SE de la base de sustentación de la chimenea de la fábrica, en ruinas, de productos químicos, propiedad de la señora viuda de Boada. Está situada en la orilla del mar Mediterráneo, en la playa del Llobregat”

Segur que si seguiu amb atenció les fotografies que vaig publicant de l’antiga platja heu vist aquesta fàbrica, us posaré un exemple de primera o segona dècada de segle XX:

Des de Montjuïc, aproximadament als anys 20, es veu el far allà al final, com un puntet blanc, i la fàbrica, l’última de totes, ja mig engolida pel mar.

Com llegireu a sota, la fàbrica es dedicava a la fabricació de productes químics per l’agricultura i per la indústria. L’empresa es va fundar l’any 1868 amb el nom de l’enginyer Gabriel Boada i Buigas, l’any 1892 s’inscriu sota el nom del seu fill Gabriel Boada i Travessa, i a partir de la seva mort als 64 anys, l’abril de 1908, es va fer càrrec la seva vídua Lluïsa Saliet/tti Suñer (morta el 1937 als 81 anys) i els seus fills, Gabriel (mort el 1919), Tomàs (mort el 1923 als 42 anys), Lluís (mort el 1924 als 36 anys), i Alfred (l’únic que va sobreviure a la seva mare).

La relació d’expedicions de Port Bou amb destí a Barcelona següent és la referència més antiga que he trobat a les hemeroteques, del 1880; curiosament va a nom del fill del fundador . No es registra als quaderns de la Matrícula Industrial municipal fins el 1888, just l’any en que van exposar els seus productes al palau de les Ciències de l’Exposició Universal de Barcelona. A l’ajuntament hi ha una referència anterior, de l’any 1885 on el propietari denuncia un possible cas de còlera a una de les barraques de la platja, propera a l’establiment. En Joan Casas posa aquesta data com possible inici de construcció de la fàbrica. Això implica que des de 1868, any de fundació fins el 85 l’empresa es trobaria situada en altre lloc.

Un anunci de l’empresa de l’any 1906, a l’almanaque per aquell any del Diario de Barcelona

De l’almanaque del Diario de Barcelona l’any 1909

Un altre del 1910

No sé quan va tancar l’empresa, sé que el 1917 ja estava en ruïnes, i ja heu vist la fotografia superior dels anys 1920, sembla que sols queda una de les dues xemeneies, i es troba dins de la platja. L’any 1922 Josep Roig i Raventós, al seu llibre Flama Vivent, la denominava com el Vidriol i la descrivia com una fàbrica mig enderrocada; L’any 1925 llogaven alguns edificis per ficar vaques:

A finals de 1927 el Consorci del Port Franc aprova els expedients d’expropiació de la finca propietat de Lluïsa Salieti i hereus de Gabriel Boada. L’any 1929 una empresa es dedicava a desballestar-la i posteriorment la venia a trossos, no sé si encara hi havien vaques per allà,…

Per ara l’article més antic que he trobat i on crec que la fàbrica encara funciona és del 1915, el veureu als dos textos següents.

Sobre el topònim Vidriol (o vidriolo), cal dir que com a vidriol es coneixia la sal composta d’un metall i d’àcid sulfúric, i com a oli de vidriol, l’àcid sulfúric; per tant aquest nom venia derivat de la fàbrica, i s’aplicava a ella mateixa, i també el bari que formaven els seus habitatges, i a la seva platja. La platja del Vidriol surt també a diferents mapes dels anys 40, juntament amb el topònim Rancho Grande, segurament aplicat per la visió de les vaques que ocupaven el que quedava de la fàbrica als anys 20 i també per les grans dimensions del lloc.

Si busqueu a les hemeroteques trobareu totes les variacions possibles del nom de la fàbrica,… En alguns mapes la fàbrica figura com Can Boada y Buhigas, he buscat aquest nom a les hemeroteques i he trobat el nom de los Sres. Boada i Buigas a diaris de 1887 i 1891, i com a Buiges el 1892,…  també com Can Boada y Bohigas dins del Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración dels anys 1908 i 1911, que situa la fàbrica a 9 km de l’Hospitalet.

A finals de 1910 l’empresa va decidir publicar un llibret d’unes 60 pàgines on explicava l’importància i aplicació dels seus productes il·lustrat amb algunes fotografies de la seva fàbrica a l’Hospitalet. La senyora Lluïsa i els seus fills van contractar a Joaquim Coll i Salieti (segurament de la família), que era pintor i dibuixant, i a més va crear en aquella època un dels millors tallers de  producció de tricromies, fototípies i edició de postals, també va il·lustrar col·leccions de corms i llibres infantils.

A aquesta primera fotografia podem veure el cobert on es situen les garrafes de productes químics preparats per la seva expedició

A la següent veiem l’embarcador per on arribaven i sortien productes i matèries primeres mitjançant una grua manual.

Cal destacar  que encara que la fàbrica queda elevada respecte al nivell del mar, es situa molt a prop de la platja; els dies de tempesta no seria molt divertit treballar,… pot ser aquesta va ser la causa de que la fàbrica desaparegues,… L’any 1911 a una de les pitjors tempestes que es recorden, els diaris mencionen que la boia del Llobregat va aparèixer a Can Boada, però no diuen si la fàbrica va quedar afectada. A l’esquerra de tot de la fotografia es pot veure el poblat de pescadors, de fet la fotografia que te de capçalera aquest bloc està pressa des d’aquesta fàbrica.

El tema del trànsit de matèries primeres (principalment pirites) i productes finals per mar era una de les màximes preocupacions. L’any 1889 es veu que tenien un port, però no el de la fotografia

No seria fins el 1891 quan ja disposaran de la concessió per la construcció de l’embarcador de l’anterior fotografia:

A les hemeroteques també apareix una altra Real Ordre per habilitar el port de Platja Antúnez per fer-lo servir per la descàrrega de materials per la fàbrica.

Notícia del 1896 per habilitar la platja per embarcar productes finals de la fàbrica

Ara veiem el magatzem de garrafes a l’aire lliure, els treballadors traslladen els productes en carretons des de la zona de producció, això que semblen torres de condensació, situades al costat de la xemeneia. Aquesta seria l’àrea de l’empresa més propera a Montjuïc. També podem veure l’embarcador a l’esquerra, al fons de tot.

A la següent podeu veure el magatzem de matèries primeres, i també que feia molt vent,… el fum de les xemeneies és horitzontal!

Un munt de carretons esperen carregar als magatzems de superfosfat de calç destinat a alimentar els camps. He trobat que la fàbrica feia descomptes als socis de la Cambra Agrícola del Baix Llobregat, al menys durant els anys 1906-1910. A aquesta fotografia es veuen també les grans dimensions de la fàbrica.

Al costat d’aquesta pineda, que es veurà millor a l’última fotografia, veiem més carros esperant a ser carregats als nou magatzem de superfosfat de calç.

Aquestes tres últimes fotografies s’expliquen per si soles, podem veure l’edifici situat just a l’entrada, segurament des d’on es va realitzar la fotografia on podem veure els camps d’experimentació i quasi tota la fàbrica. També podem veure el camí que arribava a la fàbrica, que li deien carrer Boada, que era la carretera de Can Tunis (o “La Agrícola”), una  comunicació amb Barcelona, que els propietaris d’aquesta empresa, juntament amb d’altres, reclama millorar, segons escrit del 28 de febrer de 1890, per poder competir amb les empreses d’altres nacions.

Al costat de l’entrada havien construït varies cases pels treballadors, a l’ajuntament podem trobar un expedient administratiu de 1886, relatiu a la sol·licitud per declar la fàbrica com a colònia agrícola-industrial i així obtenir beneficis fiscals. Com arguments a favor van lliurar un informe pericial on diu que la fàbrica en compren “un grupo de viviendas cómodas y ventiladas con destino a los obreros” i “una tienda económica para la expedición de comestibles”. Tamé diu que s’ha millorat el sòl que era un sorral, amb l’aportació de carretades de terra vegetal, pot ser destinada a horts. L’ajuntament s’oposa a la sol·licitud per no perdre el subsidi i finalment no es declara colònia, encara que com diu Joan Casas ho era de facto, ja que es situava a 7 km del nucli de població, i de fet, al cens de 1887 apareix com a secció específica, la núm. 30, amb 6 cases i 24 habitants. Aquests habitatges es veu que van sobreviure a la destrucció de la fàbrica, en aquells temps hi vivien persones amb pocs medis que en ocasions vivien de donatius.

Llegint el llibre d’en Julio Baños i Soria sobre els nens del Can Tunis a la postguerra, he trobat una història dels anys 30 que va succeir a aquelles cases, dites barri del Vidriol:

“Era l’any 1931, al barri del Vidriol, la senyora Consuelo va tenir un nen al que van anomenar també Blai, com el pare, tot i que  tothom li deia Blaio. Aquest nen va néixer amb poc pes, els primers mesos no menjava gaire i ni s’engreixava ni creixia, estava com un secall, la qual cosa amoïnava molt els pares. Va quedar com anèmic i semblava que no tenia ganes de viure. El pares, temien el pitjor i de vegades ja el posaven al llit amb les millors robes que tenien, no fos cas que es morís. Pel barri sorgien tota mena d’explicacions: que si la senyora Consuelo estava prenyada una altra vegada i la llet no era bona, que si el nen havia nascut amb alguna cosa a dintre seu que l’impedia créixer, que si això que si allò. Els pares ja s’havien fet a la idea que la criatura se’ls moriria i només esperaven que la vida marxés d’aquell petit cos.

Un dia es va presentar a casa seva una dona i es va estar mirant el nen una estona. Els va dir que si volien salvar el nen calia trobar un gos petit, acabat de néixer, l’havien de sacrificar, pelar-lo i posar-lo al foc a bullir en una olla una bona estona. Va dir que li donessin al nen el brou a petites cullerades, que primer vomitaria i que tindria una mica de diarrea, que no s’espantessin, que després aniria millor i ja s’espavilaria. Van seguir pas per pas les indicacions de la dona i el nen, després de vomitar una cosa negra i també fer una diarrea negra, de mica en mica va començar a menjar i se’n va sortir,…”

Com una altra anècdota afegeixo aquest article que he trobat, on podeu llegir com un operari ataca amb un ganivet al amo de la fàbrica l’any 1904,… i es veu que començava a ser habitual,…

REFERÈNCIES

• Text segons l’estudi de Jordi Ferrer i Pumareta – “Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials 1920 i 1933 del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat” dins del Quadern d’estudi núm. 19 (2005)  del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
• Podeu consultar alguns plànols mitjançant la categoria CARTOTECA
• Què es veia des de la teulada de la fàbrica?
• La formació e la indústria a l’Hospitalet del s. XIX. escrit per Joan Casas i Fuster, i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet el 1985