La Puda, ja tenim imatges!
Mireu,… la Marina de l’Hospitalet, sí…, el territori que va des de la línia del Carrilet fins al mar, és gairebé un desert documental,… i també pràcticament natural, ja ens queda molt poc per destruir. A mesura que la terra de cultiu anava desapareixent sota el formigó, pocs es van ocupar de recuperar aquelles antigues fotografies que guardaven els avis o bé que van fer els viatgers quan en algun moment ens van visitar.
Si aquest espai fos un puzle, tindríem moltes peces perdudes, masses, i és una llàstima, ja que tot això, ara tan abstracte, no deixa de ser un reconeixement a la nostra identitat, que un poble que tan ràpidament s’ha transformat en ciutat, amb tot el que això ha suposat, no deuria de perdre mai; l’hauria de conservar com un tresor… si aquest poble tingués una mica de autoestima. Tota aquesta “queixa” no és d’ara, no sóc el primer que la fa, ni seré l’últim; ha estat repetida a cada dècada, i lamentablement algú d’aquí uns anys, tornarà a escriure en algun lloc el mateix,… en aquest sentit, els de dalt sembla que sempre són els mateixos.
En fi,… fa uns dies van arribar al meu mur de facebook un parell d’aquestes peces de puzle introbables, imatges que buscava feia molt de temps. Són d’una casa que es trobava al costat de la desapareguda platja de l’Hospitalet, propera a la Farola. Aquesta casa es deia la Puda, i es veu que des de 1878, fins als anys 30 del segle passat, allà va existir una font d’aigües curatives molt visitada, on la gent dels voltants feia cua per banyar-se i guarir-se de diverses malalties.
En Pere Cases Sancho, qui ha compartit aquests fotografies amb nosaltres, va néixer allà l’any 1943 i ha conservat aquestes fotografies de data encara indeterminada.
Aquesta primera sembla de principis de segle, i encara que no es veu molt bé, ens mostra una cua de gent que hauria arribat a la casa per tal de provar les aigües curatives de la font. No es veuen cables, ni llums a les façanes, segurament encara no havia arribat la llum elèctrica; crec que aquesta fotografia es va fer quan aquesta casa era encara a territori hospitalenc.
La segona sembla dels mateixos anys, es veu una mica millor. Sembla que a la part de la dreta és on era la font, pot ser es situaria darrere d’aquesta petita torre. Sobten aquestes ¿puntes de biga? de la façana de la casa, i que són més nombroses que a la fotografia anterior. No entenc que són, o si podrien simbolitzar alguna cosa.
Bé, ara falta saber com era la font i ja sabeu,… no deixeu les fotos als calaixos, teniu un grup de facebook molt actiu per fer-lo. Moltes gràcies a Pere Cases Sancho, i si voleu saber més coses d’aquesta font podeu picar aquí!
Fotografies des d’una casa del carrer de Josep Maria de Segarra
En Ventura Leris m’ha enviat aquestes dues fotografies de les vistes que tenia des de casa dels seus pares l’any 1964. Vivien al carrer de Josep Maria de Sagarra (abans de 1962, Porvenir, i abans, des de febrer del 38 al final de la guerra, Rafael Barradas, i abans encara, a la República, carrer de l’Esdevenidor,… )i des del terrat del seu edifici es divisava gran part de la ciutat.
A aquesta primera es pot veure allà al fons fins l’església de la plaça Espanyola, i ja més a prop un carrer irreconeixible, pràcticament tots els edificis han estat substituïts. El mur que teniu a la dreta és la façana lateral de l’edifici on va viure uns anys en Barradas, i va tenir el seu Ateneillo, al número 17 del carrer.
La següent orientada més cap el nord, podem veure l’edifici de l’ajuntament i el que hi ha just davant, el de la Caixa de Pensions. Davant més edificis desapareguts.
La imatge següent és dels anys 50 i he indicat amb un punt on crec que era la casa d’en Ventura, no sé si em corregirà. Podeu veure on eren concretament les cases que surten a les fotografies anteriors.
La següent és més o menys actual, està una mica girada respecte a l’anterior,…
Aquesta tercera fotografia d’en Ventura és més antiga, de 1950. A l’esquerra d’ell veiem les xemeneies de la CAMPSA, i a la dreta la Miranda de Cornellà.
L’embolic de les gasoses Montserrat
Un altre objecte que molts col·leccionistes busquen reunir són les ampolles de gasosa, a l’Hospitalet he trobat tres marques, una d’elles era Montserrat, que com veieu al cartell de sota era de la mateixa empresa que feia el refresc Danzon, allà als anys 40-50 (pot ser 60?) i del que ja he escrit alguna cosa. El fabricant era Enrique Ribas, i al menys als anys 50 era al carrer de Barcelona, 94 de la nostra ciutat.
Si busquem a internet trobem dues ampolles de gasosa més amb el mateix nom, i també amb un disseny molt similar a la primera, em refereixo a les bombolles del vidre. Després de donar-li voltes, no sé si són una evolució de l’ampolla de Danzón o bé són d’empreses totalment diferents i que per casualitat han coincidit en disseny i marca. Ara us poso el que he trobat,..
De la primera ampolla no he trobat res més, a més sols he trobat aquesta i no es veu molt bé. De la segona he trobat dos envasos més amb el mateix dibuix del santuari: una ampolla de 20-25 cm amb tap de corona, i també un sifó.
Si anem al google a buscar “gaseosa Montserrat” trobem que és una marca registrada de l’empresa Carbónicas Montserrat SL (la mateixa del sifó) i que es situa a Cornellà (també he trobat una direcció a Esplugues), i que també té altra marca registrada: “GASEOSA MONTSERRAT PTE RIBAS IGLESIA 7 HOSPITALET”,… Una marca una mica llarga, però surt el nom de Ribas, que pot ser es refereix a l’Enrique Ribas que fabricava Danzón, i també surt el nom de l’Hospitalet, i una direcció del carrer de l’Església, diferent a la que tenia de Danzón. Pot ser l’empresa de Cornellà va comprar la marca a Enrique Ribas?. No ho sé.
També he trobat la següent tarja amb l’ampolla petita que hem vist abans amb la direcció del carrer de Girona de l’Hospitalet, es a dir, diferent a les dues anteriors. El no poder datar quasi tot, complica bastant fer una història de tot això, o com a mínim aclarir-se.
Al facebook l’Olga Gómez Miralles ens ha aportat uns records: Yo recuerdo la botella grande en envase serigrafiado. Igual estoy equivocada, pero yo vivía en la Av. Masnou, encima de los autobuses Florida. Tanto éstos, como los edificios, eran propiedad de los Arús. Jaume Arús, puso una tienda de comestibles en el nº.7 que la llevaba Montserrat, su novia, y siempre había oído decir que las gaseosas, también eran de ellos.
En Josep Calvís Calpe també ens diu: Jo recordo que les prenia al bar del Centre Catòlic, el tap era de corona; a casa les compraven de 1 l i crec que portaven tap de rosca.
En fi, si podeu aclarir alguna cosa ja sabeu,…
REFERÈNCIES
Inundació al carrer de la Riera Blanca, anys 70
Aquesta imatge també la he tret del munt de fotografies que tenen a Barcelona Colección, per cert, molt interessants. És d’una riuada al carrer de la riera Blanca, i posa que és de 1975, el que passa és que a les hemeroteques no trobo cap riada aquell any, pot ser és del 6 de desembre de 1971, quan van caure 164 litres/m² a la nostra ciutat. Unes obres a la nova avinguda del Doctor Gregorio Marañón van fer que a la riera arribés molta aigua, fins un cabal de 20 m³/s (entre la que discorria per superfície i la que circulava pel col·lector). Quan les aigües van arribar al carrilet es van aturar i van inundar la plaça d’Ildefons Cerdà,… com va ser habitual durant molts anys.
He buscat al google street view una imatge més o menys actual del lloc on es va fer la fotografia superior. El carrer de la dreta és ronda de la Torrassa.
Al museu, a l’exposició de fotografies que tenen actualment, podreu trobar una altra imatge d’aquesta o d’una altra inundació de l’època.
REFERÈNCIES
L’escola del carrer de Campoamor, 1932
El 21 d’agost del 1932 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat va acordar la construcció per subhasta de dos edificis escolars en terrenys propietat del municipi situats, un al carrer de Campoamor i l’altre a la prolongació del carrer de les Corts Catalanes. Ambdós col·legis estaven dissenyats per l’arquitecte Municipal de la Ciutat, Ramon Puig i Gairalt. el de Campoamor s’inauguraria el 13 d’octubre de 1934 amb el nom del tinent d’Alcalde Salvador Gil i Gil, que havia estat assassinat feia poc temps.
A la foto inferior podeu veure el col·legi l’any 1968. Ara és un jardí, ja que crec que el vantirar a terra als anys 90. Podeu veure unes quantes fotos més d’aquesta escola al grup de facebook que deixo a les referències.
Avui he anat a l’arxiu i m’he trobat amb el butlletí municipal de 1932, deixo uns plànols que he trobat:
i també un text molt interessant sobre la construcció de l’escola, on no entenc per què menciona el carrer de Felip Pedrell, molt allunyat, entre el torrent Gornal i el carrer del Pedraforca, segurament es tracta d’una errada, segurament es refereix al carrer de Miquel Romeu.
RFERÈNCIES
Faema i els seus voltants, 1968
Faema va ser una de les primeres grans empreses que es va instal·lar al carrer dels Motors, quasi en el límit actual amb Barcelona. Va arribar als anys 60, com a filial de la mateixa marca italiana, que ja havia desembarcat a Barcelona l’any 1954. A aquesta fàbrica es feien màquines de cafè per l’hostaleria, i a pesar dels molts canvis, encara hi fan, però sota el nom de Quality Espresso, que crec que manté Faema com a marca.
La fotografia segurament és de l’any 1968, ja que és la mateixa que surt en un anunci de El Mundo Deportivo d’aquell any, el deixo a les referències. A part de que a aquells anys la fàbrica es trobava pràcticament envoltada de camps, veureu també que pel seu costat passava un canal, era la pluvial de la Farola, que baixava des del cementiri, recollia l’aigua del sector de Bellvitge, i posteriorment passava a tocar de Can Pi; aigües avall d’aquesta fotografia seguia en línia recta cap el far. La pista que la segueix de forma paral·lela era la carretera del far, que ara es diu carrer de Miguel Hernández
Aquí sota deixo una foto de 1967, on incorporo el recorregut de la carretera i pluvial de la Farola, també he posat algunes referències més per que us situeu, ja que aquesta zona ha canviat moltíssim. Camps com aquests sols en queden uns quants a cal Trabal, i pel que va dir ahir l’alcaldessa, em sembla que per molt poc temps,…
La fàbrica actualment és així, té el mateix aspecte però amb plaques solars.
REFERÈNCIES
Entre Santa Eulàlia i la Bordeta, 1962
Avui m’he trobat totes aquestes fotos de les vies que hi havia entre l’estació de Santa Eulàlia i la de la Bordeta, el nadal del 1962, ja sabeu, la gran nevada.
Les dues primeres són d’un metro de la sèrie 400 sortint dels tallers/cotxeres de Santa Eulàlia cap a l’estació de la Bordeta. A la segona es veuen també dues locomotores, una S 278 (antiga 7800) feta a SECN/WECo i la segona una S 276 (ex 7600/8600),… això me l’he copiat d’en Ventura Leris 🙂
Les dues següents estan fetes des dels tallers anteriors cap l’estació de La Bordeta, just per allà sota passa la riera Blanca, i aquells dies sí que era blanca!!
REFERÈNCIES
Els cromos de Chocolates Guillén (192?-195?)
Fa uns dies que a la pàgina de facebook vaig presentant fotografies d’objectes que han sortit de les fàbriques o obradors d’aquesta ciutat; des de ulleres de la Indo, fins a ampolles de lleixiu Alfonso,… és molt fàcil, vas als llocs web de subhastes o d’anuncis, poses al recercador “l’Hospitalet” i surten un munt d’objectes relacionats amb la nostra ciutat. Uns més macos, que ens porten molts i bonics records; d’altres més lletjos, que pot ser penseu que no són més que escombraries,… però tots amb una història, que és el que jo busco. A veure si recordeu aquests cromos.
No he trobat quan va començar a fer xocolata Chocolates Guillen, però aquest és un dels primers cromos que he trobat, sé això per que el telèfon té tans sols quatre dígits (i una lletra). En aquell moment tenien el despatx al carrer Robador, 31 de Barcelona i el cromo era de la gran Katherine MacDonald, la primera dona productora de cinematogràfica de Hollywood (1919-1921) i una de les actrius millor pagades de l’època, va finalitzar la seva carrera l’any 1926,… es a dir que probablement aquest cromo és dels anys 20.
Al següent cromo, veiem que han canviat de direcció, al menys del despatx (pot ser la fàbrica ja era a l’Hospitalet?), es troba al carrer de l’Hospital, 91 de Barcelona. També han canviat de telèfon i a més ja té cinc dígits (això no ens diu res ja que he trobat cromos del carrer Robador amb el telèfon 24526). El cromo és de la proclamació de la República, per tant, hem canviat de dècada i ens situem als anys 30.
Tornem a canviar de direcció, ja hi som a l’Hospitalet, a Collblanc, al carrer Martí i Julià, 54; també canviem de telèfon, però mantenim les cinc xifres. Abans del 7 de maig de 1931 el carrer Martí i Julià és deia Romanins i no va ser fins el final de la Guerra Civil (les tropes franquistes entraven per la Diagonal el 26 de gener de 1939) que es va convertir en carrer del General Sanjurjo.
Als pròxims cromos, que crec que són els més comuns, ja tenim el carrer canviat de nom i un telèfon amb sis xifres, crec que això es va produir l’any 1950; el podem comprovar també amb l’inici de les carreres de les actrius que surten, aquí no l’he posat però hi ha un de la Parice Wymore, que va començar a fer pel·lícules aquell any.
He trobat altres col·leccions de cromos més infantils (fàbulas, Bella Lisela, zoología de peces) amb la direcció al coronel Sanjurjo, però cap amb el telèfon de cinc xifres, el que si és així, ens diria que als anys 40 no es van regalar cromos amb les xocolatines, o pot ser la fàbrica va plegar temporalment.
Per últim els de la lliga de fútbol de 1953-54. Els he posat de l’Espanyol ja que l’Ireneu sempre diu que sols poso jugadors del Barça,… encara que no he pogut resistir-me i també he ficat a Manchon,… és que era hospitalenc. Ah! aquests cromos són d’alumini, crec que són els únics que van sortir amb aquest material, i…
…i pot ser els últims, ja que el febrer de 1954 la fàbrica i el magatzem van patir un incendi considerable
Noves imatges de les estructures descobertes sota la “bola del mundo”
Aquest matí m’he pogut escapar i he fet una caminada fins a les obres que s’estan realitzant al final de l’avinguda de Josep Tarradellas. He volgut saber de primera mà el que s’estava desenterrant allà. No es pot entrar, però des de fora he vist les tres estructures de formigó sense ferro, de forma circular, separades entre elles més o menys per la distància del seu diàmetre… el mateix que un usuari del bloc ens va comentar ahir, però no he pogut veure cap túnel, ja que no hi ha angle i a més tot està ple d’argila. He fet algunes fotos que comparteixo a continuació, es poden ampliar.
Aquesta primera la he fet des de la zona més propera al carrer d’Àlvarez de Castro, a l’accés a la Ronda, i podeu veure dues de les tres estructures, que s’han descobert fins ara. La tercera queda darrere de la retroexcavadora vermella.
Aquesta és l’estructura central.
La part superior de la següent és la que podíem veure en superfície abans de les obres i va donar lloc a tot tipus de llegendes entre els nens que allà jugaven.
Aquesta seria la fotografia inversa a la primera, on podem veure l’estructura que allà tapava la retroexcavadora vermella. Probablement a la zona que encara queda sense excavar sortiran més estructures.
REFERÈNCIES
El final de la “bola del mundo”
L’any passat per aquestes dates vaig publicar aquestes fotografies d’en Santos Vallespín, són d’una cúpula de formigó, ara desapareguda, i que es situava al barri del Centre, entre l’avinguda de Josep Tarradellas i les vies. Els nens que fa anys jugaven a aquest espai, davant de la singularitat d’aquest objecte, van inventar alguna que altra llegenda, alguns pensaven que a sota s’havia enterrat a persones, altres que era un dipòsit d’armes,… alguns li deien la bola del mundo, d’altres l’anomenaven les tortugues,…
L’Artur García ens va oferir el testimoni del seu pare, que las havia vist construir, tan sols eren dipòsits de combustible de la CAMPSA, que es situava a Cornellà. Ens comentava que els havien situat allà, lluny de la fàbrica, clar objectiu de guerra, per tal de salvaguardar-les en cas d’atac aeri, de fet aquestes cúpules eren una mena d’armadura en contra de les bombes.
Bé, a aquesta zona toca fer pisos, i ja han arribat les excavadores, ja han obert el terra i ja sabem que no hi havien ni armes, ni morts,… el pare de l’Artur tenia raó, eren dipòsits. La següent fotografia també és de Santos Vallespín, veiem la paret dels dipòsits.
Aquest matí m’he escrit amb en Josep Maria Solias, el director del museu, per tal de saber si s’estava documentant la troballa, m’ha comentat que s’estan prenent fotografies. No s’han trobat altres objectes, ni tan sols conductes; es veu una obertura a la paret del dipòsit, orientada cap a la línia de ferrocarril, però no s’observa cap altre objecte que relacioni ambdós elements. També m’ha comentat que no queda cap rastre de líquid, el fons està ple d’argila, no sé si és que el van netejar quan van quedar en desús, o bé l’han ficada al realitzar l’excavació actual. Sobre la data de construcció, no està clara, encara no es sap si és anterior o posterior a la Guerra Civil.
També a aquest mateix bloc hem rebut un missatge anònim amb una descripció del que s’ha trobat: “Puedo comunicar que las estructuras de hormigón no se hicieron con varillas metálicas típicas del hormigón armado, sino que se hicieron con hormigón directamente sin arena, con piedra de río. La verdad es que las máquinas percutoras están encontrándose con mucha dificultad para echar abajo las estructuras. Teniendo una visión general de la calle donde están haciendo la obra, concretamente desde la acera de enfrente pueden apreciarse un total de tres grandes estructuras cilíndricas con un diámetro considerable, al menos de diez o doce metros y una profundidad de unos seis o siete metros. Las paredes son de medio metro por lo menos de grosor. Es lo que se puede ver desde la calle. Al final tenía razón el comentario del texto: las “tres cúpules que l’Artur de petit i el seu grup d’amics anomenaven les tortugues”, las referidas tres cúpulas por lo visto se corresponderían con las partes superiores de las estructuras citadas.”
Bé, aquest és el fi de la bola del mundo, de les tortugues, adéu a la cúpula, les cúpules misterioses,…
REFERÈNCIES
Les modificacions del far als anys 50
Juan Miñarro m’ha enviat aquesta fotografia del monumental far de la Torre del riu Llobregat, alies la Farola, ja sabeu, el que abans de 1920 es situava a l’Hospitalet, i que encara als anys 70 molts hospitalencs anàvem a la seva platja com a mínim a prendre el sol, o veure el mar de prop, i encara que l’aigua ja estava contaminada, també a ficar-nos dins.
He intentat datar la foto amb l’ajuda de Jose Antonio Armero Mora, que sap molt de cotxes, com veieu (si piqueu a sobre) hi ha un Renault 4/4, un Renault Gordini (o Dauphine, o Ondini) i un SEAT 600, també hi ha una moto però no es veu molt bé. En fi, que amb els cotxes i els banyadors de les senyores em arribat a la conclusió que podria ser de mitjans dels 60.
Aquesta següent la va compartir fa uns tres anys la Núria Botías Medina al grup de facebook sobre el far. Veureu que hi ha algunes diferències: la base circular (l’habitatge del farer) tenia un pis menys, i la llanterna era diferent. És més antiga, probablement d’inicis dels 50, en aquells anys el mar el feia perillar, i en moments de tempesta havia hagut algun accident com el que veieu a la foto. He observat a una fotografia de 1952 que el mur ja estava trencat, la deixo a les referències,…
Com veieu a sota, a una foto actual, al penell del far posa 1955, però pel que he llegit l’òptica es va substituir l’any 1952 per una de la casa francesa Barbier Bernard & Turenne i es va instal·lar una nova llanterna aeromarítima de la casa la Maquinista Valenciana. Tot es va inaugurar el 5 de setembre de 1956, així que com no he trobat cap més informació no sé què pinta el 1955 del penell,…
La següent fotografia també és de la Núria, i ens mostra la bastida que van instal·lar per tal de canviar la llanterna; com veieu la base circular del far ja s’havia ampliat un pis. No he trobat cap fotografia del far amb la llanterna antiga i la base ampliada, així que segurament les dues obres es van fer amb poc temps de separació.
REFERÈNCIES
Illa dels Sindicats, 1979
Aquesta fotografia la he tret de un article de Josep Roca Cladera aparegut a la revista CAU del juny de 1979, un article molt interessant sobre l’urbanisme a principis de la democràcia. Podreu trobar fotografies d’una qualitat raonable, i plànols dels Plans Especials de Bellvitge, El Gornal, Santa Eulàlia 2, Can Serra, i el de la foto, l’illa de Sindicats.
Aquesta és la que m’ha semblat més sorprenent, realitzada des de l’avinguda del Carrilet cap el carrer d’Enric Prat de la Riba, podem veure els dos edificis que finalment es van construir, que van suposar la meitat del coeficient d’edificabilitat que inicialment estava previst. M’ha sorprès els horts no sabia que havia tal quantitat. Algú els recorda?
Deixo també una mica de la historia urbanística d’aquest lloc,…
També he trobat una fotografia aèria de la zona de 1986, on ja no hi ha horts,…
I també una fotografia més o menys actual del google street view,…
REFERÈNCIES
Oscar Color SA, una fàbrica de postals.
Si algun dia teniu l’idea de buscar objectes del passat hospitalenc a les pàgines d’Internet dedicades a subhastes, irremeiablement us trobareu amb el treball de l’empresa Oscar Color SA.
Suposo que es dedicava a d’altres tipus d’impressions i pot ser va tenir una vida més llarga, però l’empremta que trobem és dels anys 60-70, concretament la de la fabricació de postals relacionades amb el món de l’espectacle, sobre tot del cine, la televisió, la música, però també trobareu futbolistes, torers, locutors i inclús algun Papa,… a més dels paisatges i altres postals pels turistes.
Deixo un parell de imatges, però la col·lecció és inacabable, pot ser hi ha milers de fotos, inclús podeu trobar còpies dels catàlegs que utilitzaven per comercialitzar les postals.
REFERÈNCIES
Inauguració del pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia, 1961
He trobat a l’arxiu del NO-DO una petita gravació de 25 segons del moment de la inauguració del pas inferior del carrer de Santa Eulàlia. M’he portat cap aquí tan sols 5 fotogrames; com que hi ha més imatges, us recomano que visiteu l’enllaç que deixaré a les referències.
A aquesta primera imatge podeu veure una multitud al carrer de Santa Eulàlia, a prop de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. Els edificis del fons són els del barri de la Torrassa, i l’edifici industrial més proper, darrera de la tanca, és una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal).
Tot això que veieu al cel son coloms, per les caixes que es veuen, centenars!. La xemeneia és la de la mateixa bòbila que comentava.
A la següent es veuen les caixes dels coloms i darrere la desapareguda masia de ca n’Alós, una de les masies més antigues de l’Hospitalet i que segons diuen va ser enderrocada pels amos de la Vanguard; una vegada l’edifici d’aquesta empresa ja s’havia construït. Si us fixeu una mica, darrere, al costat de la masia, també veureu l’edifici del molí i la xemeneia de la Tecla Sala.
El descobriment de la placa commemorativa, ja desapareguda, que actualment es pot trobar, molt deteriorada i sense els escuts, a la paret del pas inferior, costat muntanya. L’home que hi ha a a la dreta de tot és Ramon Solanich i Riera, l’alcalde en aquells anys.
I per finalitzar les autoritats i mitja ciutat fent una passejada pel pas.
Us poso l’article corresponent de La Vanguardia, on podreu trobar més informació
També podeu trobar molta informació i fotografies tant de com era abans, com de la construcció, o de la mateixa inauguració al lloc web de l’Arxiu de Santa Eulàlia de Provençana. Us deixo els enllaços aquí sota,…
REFERÈNCIES
- NO-DO núm. 944B – 06.02.1961 (00:38-01:03)
- La Vanguardia, 31.01.1961
- Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana, sobre el pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia (1), (2) , (3) i (4)
Joan Saura recorda els blocs de la Florida
Fa uns dies que vull publicar els records de Joan Saura i Laporta que apareixen al llibre que va fer l’Àngels Marín sobre els blocs de la Florida, he intentat contactar amb ell mitjançant facebook per demanar-li permís per tal de publicar-los aquí, però no he rebut resposta. Com que m’han semblat molt interessants i realment no crec que li sàpiga greu, el faré sense el seu consentiment. Per il·lustrar les seves paraules he posat unes fotografies realitzades l’any passat, ha quedar una mica estrany, m’hauria agradat que fossin de la mateixa època, però per ara no en tinc.
Vaig arribar quan els van inaugurar, l’any 55. Jo tenia quatre anys, gairebé cinc. Venia de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Vivia en un pis amb els meus pares, la meva mare va caure malalta, la van internar i va morir. El meu pare es va instal·lar aquí perquè hi vivien uns oncles meus a on anava a dinar. Va ser una anada motivada per l’absència de la meva mare. Els oncles i nosaltres vivíem en dos pisos diferents, a cent metres. Vam venir a viure aquí perquè el meu pare va tenir l’oportunitat d’adquirir un pis d’aquests i era una forma d’assegurar que durant el dia jo estava amb la meva tia. El meu pare era de Castelló, tot i que estava aquí des del 11 o 12 anys.
La Florida era un barri on no hi havia res. A la via del tren hi havia uns enormes camps de blat i uns quants habitatges al carrer de la Primavera, que eren mot reduïts i uns altres també molt petits a l’avinguda de l’Electricitat. Tot i que era jovenet recordo un canvi brutal, de venir d’una zona que era un barri urbà a trobar-me en un barri absolutament aïllat, envoltat de camps. Tinc presents els camps de blat de moro que veia des de la finestra de casa. Recordo també perfectament que era un lloc on no podia parlar català amb ningú, perquè la gent era immigrada. Tinc a la memòria una figuera que hi havia enmig dels blocs. Hi havia dues o tres figueres, el barracot del capellà i una escola. El capellà repartia llet en pols els diumenges i el meu pare sempre feia tot el possible perquè no anés a veure el capellà ni a l’escola que estava en els barracons.
El que passa és que aquest canvi brutal està unit al xoc que representava la pèrdua de la mare. Per tant, és difícil deslligar-ho. Per mi el lloc físic era agradable perquè havia camps, podies còrrer i hi havia coves que travessaven la via del tren d’un costat a l’altre i també el canal de la Infanta. Des d’aquest punt de vista el lloc em captivava. Però clar, estava sotmès a la pèrdua de la mare i a buscar el que em faltava.
La relació amb els veïns va ser molt bona. Suposo que, d’una banda, la meva situació era propícia al fet que totes les veïnes se sentien mares meves, ‘allà hi ha un nen que no té mare’, deien, i tothom em cuidava. Vaig tenir una excel·lent relació. I d’altra banda, la gent dels blocs organitzaven activitats. Recordo que vaig jugar en un equip de futbol que es deia Los 16 del Redondo, perquè fonamentalment estava integrat per gent del bloc 16, que era on vivia la meva tia. Després es feien les festes majors, els diumenges hi havia uns altaveus des d’on sonava la música i tot se’m feia estrany. El pare era una persona anarquista, antifranquista i en aquells moments en els blocs hi havia una part important de gent que venia del Movimiento. Recordo perfectament les camises blaves de la gent.
Pel pare aquell ambient era una mica hostil, calia anar amb compte, no es podia parlar. Tant l’alcalde de barri com la gent que organitzava això estaven lligats al règim i eren franquistes. Alguns després han anat evolucionant i, fins i tot, algun ha arribat a ser regidor socialista, però no penso dir el nom.
El que tinc present és l’evolució d’un lloc ple de figueres, camps de blat de moro i on el dia de la truita baixàvem a Bellvitge, on només hi havia una ermita. Allà, també, tot era ple de camps i pagesos. Recordo molts xais, molts pastors. Aquest entorn rural em sobtava perquè procedia d’un lloc que no ho era. I, ràpidament, en molt poc temps, va començar un creixement brutal. Recordo que de petitet, devia tenir set o vuit anys, anava a comprar la llet entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. La meva tia des del balcó veia quan la senyora de la llet obria la porta, que era més o menys quan jo tornava de l’escola, i aleshores anava a comprar la llet. Recordo un procés d’urbanització brutal i un canvi molt sobtat, des del punt de vista de nen, perquè fins aleshores teníem camps de futbol, ens construíem porteries amb pals; se’ns escapava la pilota i l’anàvem a buscar on fos. Això fins l’any 64 o 65.
Després, fonamentalment ja em ve el record del meu comprimís social i polític a través del Centre Social la Florida, que era de Càritas. Hi vaig començar a anar als 14 anys per jugar a ping-pong. El meu pare em deia que no hi anés, creia que era dels capellans, però a mi el ping-pong m’agradava més que res. I a partir d’aquí es va iniciar una etapa d’inquietud i de reflexió en relació als problemes del barri. Vam organitzar una gran campanya de mobilització per reclamar escoles públiques, vam convertir el Centre social de la Florida en un gran centre d’agitació antifranquista. Vam iniciar, en definitiva, la lluita per la millora dels blocs de la Florida i dels blocs Onésimo Redondo a causa d’uns impostos nous que l’Ajuntament havia implantat.
I a partir d’aquí, amb dues persones més, la Clara Perramon i un xicot que es deia Antonio, vam convocar una assemblea en una escola amb els veïns. Va venir molta gent dels blocs. Alguns pensaven que érem d’ETA, i altres que érem capellans, ningú sabia qui érem. a partir d’aquests moment va començar la lluita per la millora dels blocs i es va constituir l’AV de la Florida, que es va instal·lar inicialment entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. Bé, es van aconseguir millores importants i, de fet, des d’aleshores el barri ha millorat.
REFERÈNCIES
- La Florida. L’Hospitalet de Llobregat. Escrit per Àngels Marín i publicat per la Generalitat de Catalunya l’any 1995, com a número 45 dins de la col·lecció Els barris d’Adigsa
- Aquí teniu una imatge dels barracots i també una fotografia aèria de 1958
La Marina perduda encara cueja quasi cent anys després
Com ja sabeu l’11 de maig de 1920 una llei de les Corts de Madrid feia agregar més de 900 Ha i 70 cases del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat al de Barcelona; a més d’expropiar-nos el 45% del terme, sembla que ho van fer en contra i sense avisar prèviament a l’ajuntament, en aquell temps manat per Just Oliveras i Prats. Després de molts estira i arronsa el nostre ajuntament va rebre 85.000 pessetes de l’època, una quantitat molt petita encara que es traslladi als preus actuals. Aquest resum el podeu ampliar amb el document de Jordi Ferrer i Pumareta que deixo a les referències.
Això va passar fa 92 anys, i molta gent podia pensar que el tema estava més que mort, però no, ahir a La Vanguardia sortia la notícia de que la família propietària dels terrenys on ara trobem Mercabarna y la Nissan han guanyat un judici al Consorci de la Zona Franca, i haurà de ser indemnitzada per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme:
Si els propietaris poden ser indemnitzats, ho pot ser l’Hospitalet?. Sobre aquest aspecte he trobat aquesta nota del dia 22 de gener de 2009 al lloc web del PP, on es demana que la ciutat formi part del govern del Consorci de la Zona Franca com a una mena compensació dels fets citats. Aquesta idea es va portar com a moció al Ple municipal del 27 de gener de 2009, però va ser rebutjada.
Javier Díez Crespo suposo que es referia a aquestes manifestacions públiques de Celestino Corbacho de l’any 2004 (per cert, no feu molt de cas a les dades històriques que cita l’article)
Tant l’any 2004, com el 2009, l’ajuntament de Barcelona, i el de l’Hospitalet, així com la Generalitat eren socialistes. Actualment l’Hospitalet continua amb el PSC, però la resta de governs ha passat a mans de CIU. Pot ser ara que sabem que la llei ens podria donar la raó, i que ens envolten governs “no amics”, podria interessar insistir en aquesta idea,… aquestes coses de la política a vegades funcionen així,… o no.
REFERÈNCIES
- Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials 1920 i 1933 del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat” escrit per Jordi Ferrer i Pumareta dins del Quadern d’estudi núm. 19 (2005) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Podeu arribar a l’origen de cada article picant a sobre
L’Hospitalet de Llobregat, 1963
Avui comparteixo el mapa de carrrers que surt a la guia oficial de l’Hospitalet dels anys 1963-64, on trobareu una ciutat molt diferent a l’actual, plena d’espais oberts, sense els blocs de Can Serra al Samontà i sense cap polígon industrial o d’habitatges (Gornal, Bellvitge) a la Marina. Carrilet avall, a la banda oest de la ciutat, tot eren camps i cases de pagès, i a la banda est, Granvia avall també.
Els canvis son molts, segur que us divertiu si el compareu amb un plànol actual, podreu trobar el canal de la Infanta, així com el desaparegut carrer del Canal, on ara existeix el carrer de Josep Tarradellas i Joan (abans anomenat dels Alps), els carrers del barri de Can Pi, també el barri de la Bomba, l’antic camp de futbol,… ja dic, molts canvis,…
Deixo també un llistat dels 43 motius de les cases de pagès que he trobat al mapa. Com aquests noms parteixen del llenguatge oral en català trobareu incorreccions a la seva escriptura, ja que es va fer en castellà,… agafant el llistat que va fer la Matilde Marcé trobareu que cal Machacot era cal Matxacot, cal Tocayo era cal Tocaio,… També he trobat algunes diferencies més grans, com per exemple que cal Xic de la Loreta al llibre surt com a cal Xic de la Laieta,…
REFERÈNCIES
Cop d’ull als motius de l’Hospitalet, escrit per la Matilde Marcé i Piera i editat per l’Atenue de Cultura Popular de l’Hospitalet l’any 1991
Un parell de fotografies de la riera de la Creu, 1928-31
Aquesta fotografia surt a la memòria del exercici de l’any 1928 de l’Ajuntament de l’Hospitalet. Són les obres del col·lector de la Riera de la Creu, que en aquesta secció de 600 metres tenia 1,75 m d’alçada i 3,5 d’ample. Una obra que segons diu a la memòria era molt necessària“no sólo por los inconvenientes que llevaba, como son: el que una riera atravesara el casco de la población, con el peligro constante de su desbordamiento y consiguiente peligro de inundación de las casas bajas de las calles de Laureano Miró, Perutxo, Xipreret y San Roque, sinó que también para poder hacer despaarecer la pendiente desproporcionada de la carretera en el borde con la misma riera que tan grandes dificultades y aún perjuicios ocasionaba al tránsito rodado, en particular al de tracción de sangre”
Al fons de la imatges veu una casa de pagès, que seria cal Peret Massagué (aquest motiu l’he tret d’una guia de 1963, suposo que en tindrà d’altres). Crec que el que tenim a l’esquerra és el pati de ca l’Esquena Cremat i el proper edifici a la dreta és ca l’Arús. Ara sabeu per què els patis d’aquests dos edificis es troben per sota del nivell del carrer.
He situat la imatge anterior a la següents fotografies aèries de 1947 i 1950 amb el número 1; són uns vint anys més modernes però els edificis eren els mateixos, crec que no m’he equivocat.
HE asenyalat amb el número 2 la posició de la següent fotografia del 1931, feta passades les vies del Carrilet i mirant cap a muntanya. No és molt bona, però també podem veure ca n’Arús a l’esquerra i ca l’Esquena Cremat a ma dreta. A la part dreta de l’edifici de ca n’Arús es pot observar que encara no havien fet les finestres que podem trobar actualment, suposo que les farien anys després, ja que a la fotografia aèria de 1950 es veuen perfectament.
Com veieu el Carrilet passava mitjançant un petit pont elevat per evitar que s’inundés. El col·lector finalitzava una mica més amunt i desaiguava just aquí.
REFERÈNCIES
L’última fotografia en blanc i negre és de la revista Nuevo Mundo (Madrid). 16/1/1931, página 27. (és un article sobre l’assesinat de l’estanquera Montserrat Vergés, va causar molta consternació)
L’antiga estació de RENFE de l’Hospitalet
Fa uns dies l’Ireneu Castillo em va enviar un parell de fotografies de l’antiga estació de l’Hospitalet, les dues que trobeu primer. Fent una mica de recerca a internet, he trobat dues més i una foto aèria,… així que tenim un post la mar de complert.
No he trobat la data concreta en que van enderrocar aquesta estació per construir la que tenim ara, sols una referència del 12 d’abril de 1974, que diu que les obres de la nova estació provoquen retards al trens,… Aquesta primera foto és d’aquells anys, dels 70 i podem veure la façana que donava a les vies.
La següent és de l’any 1952, segurament feta des del pont mirant cap a Barcelona, a l’esquerra podem veure can Cluset. També podeu veure que les vies encara no s’han electrificat, el primer tren elèctric circularia l’any 1956.
També poso una foto aèria del 1947, on trobareu l’edifici de l’estació, els camp del samontà, amb can clotet i can Serra, i també la Rambla i altres carrers del barri del Centre.
La següent és de principis del segle XX.. Aquesta primera edificació de la dreta eren els serveis públics, i darrere de l’estació també teniem un altre molt més gran, que servia de magatzem, amb unes vies de servei associades, que pot ser veureu millor a la foto anterior.
La següent fotografia està feta mirant cap a Cornellà i també és de principis del segle XX.
Per fer una mica d’història,… L’any 1848 es va inaugurar la primera línia Barcelona-Mataró i dos anys després es van iniciar els projectes per construir el tram entre Barcelona, Molins de Rei i Martorell. Tot i que aquesta obra va topar amb moltes dificultats, finalment va entrar en funcionament el 8 de novembre de 1854, amb parades a les estacions de Barcelona, Sans, Bordeta, Hospitalet, Cornellà, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei.
REFERÈNCIES
- “El carril de Barcelona a Molins de Rei i Martorell” escrit per Carles Urkiola i Cases, i editat pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat l’any 2004.
- La Vanguardia 12.04.1974
- Penúltima imatge del lloc web Las mentiras … que son muchas en la vida,…
- Última imtge del lloc web de la Federació Catalana d’Amics del Ferrocarril
Alguns cartells i rètols publicitaris de l’Hospitalet
Els meus pares em van dir que la primera paraula que vaig llegir va ser PURLOM, pot ser us sona, era el nom d’un escorxador situat a Abrera, al peu de Montserrat; es va inaugurar el 1970, així que jo el tenia gravat en el cervell des que era un bebè,… i és què tenia una façana blanca enorme, era impossible no veure-la des de la N-II, i allà havien escrit en lletres vermelles i grans com a camions: PURLOM. Bé, no recordo fins quina edat, però jo ja era ben gran, cada vegada que passaven per allà, el nen pronunciava la paraula màgica diverses vegades,… era la primera paraula i a tothom li feia gràcia!. L’any 2007 la van tirar a terra, i clar, encara que era sols un cartell, era també la meva primera paraula llegida,… com diu Sergio Bejar: “lagrimilla,…”
Aquesta petita historia personal ens porta una altra vegada al patrimoni cultural; els cartells publicitaris ho són, clar que sí, un exemple de fa pocs temps i que va sortir a tots els telediarios, va ser el de les protestes veïnals produïdes quan una empresa va decidir retirar el cartell lluminós de Tio Pepe a la plaça del Sol de Madrid, instal·lat des de 1936, i com aquest n’hi ha hagut d’altres.
Aquí a l’Hospitalet no sé si tenim algun cartell que es pugui considerar com a patrimoni de l’Hospitalet, o dels hospitalencs. Per exemple, un llibre que va editar ADIGSA sobre el Gornal fa referència a un rètol lluminós: “El cartell de la Balay ha esdevingut un signe d’identitat del barri”. Des de fa uns anys aquest cartell va deixar d’anunciar la Balay i el van canviar per un del fabricant d’impressores Ricoh, no sé si continua sent un signe d’identitat, el que he de dir també, i pot ser té relació amb l’elecció d’aquesta fita d’identitat, és que al Gornal (antic) no hi ha ni un trist monument, crec que és l’únic barri de la ciutat que no en té, no sé si per que els veïns no s’han posat d’acord, o per negativa de l’ajuntament,… però bé aquesta és una altra història,…
Un altre cartell que ara em bé al cap és el de “SKM Kremlin. Compresores de aire, equipos de pintura”, a la plaça del Mestre Clavé. No sé de quan és aquest cartell, pot ser es van pintar a la façana dels blocs de la Pegaso l’any 1979, quan aquesta empresa va arribar a Espanya. No dic que s’hagi de protegir, això si un cas ho han de decidir les persones que ho tenen a prop i volen, si un cas, que continuï allà,… de les administracions s’ha d’esperar el mínim.
Un altre rètol interessant, a la mateixa plaça, és el de “Muelles y Resortes J.Argelaguet”, i també la placa identificativa de la plaça, realitzada per Ceràmica Bellvitge als anys 50?. Les plaques de carrer són altre element del patrimoni, i més si es van fer especialment i trenquen l’uniformitat de les existents als carrers de la resta de la ciutat,… però pot ser ja entrarem en això en un altre post,…
Ahir tafanejant al perfil de la Beth G. Ávila em vaig trobar un altre cartell, li vaig demanar permís per compartir-lo, i aquí el teniu. El cartell ja no existeix, i tampoc era a l’Hospitalet, però es situava molt a prop, al costat barceloní de la carretera de Collblanc. Pot ser també era antic, ja que el nom del barri el van escriure com es feia durant el franquisme, amb la “H” final, encara que hi han persones que no s’han adonat que ja no s’escriu així,…
Per cert, si deia “MUDANCES COLLBLANCH”, no li falta la “S”?
Us deixo aquí sota la seva antiga situació per si no us ubiqueu, entre el cementiri de Sants a l’esquerra, i els horts lúdics de Les Corts, a la dreta.
I ja està, si teniu més exemples,… vosaltres mateixos,…
REFERÈNCIES
- Abrera en Imatges
- El Gornal. L’Hospitalet de Llobregat. Escrit per l’Àngels Marín i publicat per ADIGSA l’any 1995
- Història Kremlin SKM
Pintant la serp del parc de la Serp
Com diu Sergio Bejar: “lagrimilla…”. Aquesta serp és un dels meus records infantils més feliços, encara sóc capaç de rememorar-me dins d’ella, així que quan l’altre dia vaig passar pel grup de facebook dels exalumnes de l’antiga escola Sant Josep El Pi, i vaig trobar aquesta foto de la Raquel Fernández Cardona, no vaig tenir més remei que demanar-li permís per publicar-la. Gràcies!
A la foto veiem els nois i noies de Sant Josep El Pi pintant la serp, no sé la data, però la Raquel m’ha dit que m’ho dirà aviat, ja que la foto es d’una de les revistes del cole.
No conec la historia d’aquesta Serp, suposo que es va construir als anys 70, pot ser pels veïns, i després va donar el nom al parc on era. He llegit que van fer varies rèpliques, i la van canviar de lloc dins del mateix parc, no sé quina d’aquelles rèpliques va ser aquesta.
L’altre dia Manuel Domínguez parlava al Museu sobre el patrimoni perdut de la ciutat, ens explicava que no sols ens hem de referir als edificis desapareguts quan parlem d’aquest patrimoni, també tenim les escultures dels carrers, que cal protegir; les festes que ja no es fan, les costums oblidades, els plats que cuinaven les avies de l’Hospitalet… bé, m’estic posant ultranostàlgic,… en fi, són referències a les que potser no van donar importància en el passat i les vam deixar perdre, i que després d’un temps ens hem donat compte que han deixat empremta en nosaltres,…
REFERÈNCIES
Els caiacs de la Unió Excursionista de Catalunya – Hospitalet Centre, 1954
L’altre dia vaig coincidir amb Antoni Mesa i Montserrat Rey, antics membres de la delegació de la Unió Excursionista de Catalunya al barri del Centre, i em van comentar que els havia agradat molt el bloc i que tenien algunes imatges per enviar-me,… i aquí tenim dues,… de quan els membres de la UEC van fer la botadura d’uns caiacs de construcció pròpia.
Aquesta primera és del 9 d’octubre de 1954, quan Mossèn Homar beneeix els caiacs a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida.
I aquesta segona és del dia després, de l’avarada de la flotilla de caiacs a la llera del riu Llobregat. A càrrec dels cincs caiacs tenim a Josep Gil, Francesc Xavier Duch, Jaume Alicart, Esteve Granell i Francesc Sànchez.
En aquells anys al Prat de Llobregat existia el club de remo Ruber, obra del mecenes Lluís Omedes, amb gran activitat al riu Llobregat i que va portar una de les seves embarcacions entre entre els primers llocs de Hèlsinki 1952. Pot ser aquell club va tenir alguna cosa a veure en l’idea de la fabricar aquests caiacs, ja que tots dos grups es trobaven a les ribes del mateix riu.
Del llibre de la Mireia Mascarell he tret la següent informació: La delegació del barri del Centre de la UEC es va crear l’any 1952, va ser la segona de la nostra ciutat, després de la de Collblanc, l’any 1949. Es va crear per un grup d’amants de l’excursionisme, encapçalats per històrics membres del Grup Saltadiç (creat l’any 1918 i desaparegut durant la Guerra Civil). Les persones que formaven part de les primeres juntes no podien tenir antecedents d’activitats polítiques o socials, no podien ser considerades contràries al règim. Per aquest motiu molt dels impulsors de la reaparició de l’excursionisme a la postguerra van haver de treballar a l’ombra.
REFERÈNCIES
L’Abans. L’Hospitalet de Llobregat 1890-1965, escrit per la Mireia Mascarell, i editat per l’editorial Efadós l’any 2003
Els barracots dels blocs d’Onésimo Redondo, anys 70
Aquesta fotografia forma part d’un llibre que va escriure l’Àngels Martín l’any 1995 sobre el barri de la Florida, enfocant principalment els blocs d’Onèsimo Redondo (o de la Florida). Ens mostra els antics barracots, que des de 1956 van funcionar com església i a partir de finals de 1957 també com a escola provisional amb tres aules. Provisional, ja que des de finals de 1955, quan arriben els primers veïns al barri, estava previst edificar una escola amb 12 classes, vuit per nens, i altres tantes per nenes, però es veu que no va poder ser fins el 10 de juliol de 1964, en que s’inaugura el Grup Escolar Onésimo Redondo (avui Pau Vila).
No sé quan van deixar de funcionar com a església, en teoria fins el juny de 1960, quan s’inaugura l’església parroquial Nostra Senyora de la Llum, però no ho sé segur.
Aquests edificis també van servir als veïns per fer les seves reunions i assemblees, fins l’any 1979, en que es van enderrocar, encara que prèviament havien funcionat com a col·legi electroral.
A sota us deixo una fotografia amb la situació del barracot l’any 1958.
REFERÈNCIES
- La Florida. L’Hospitalet de Llobregat. Escrit per Àngels Marín i publicat per la Generalitat de Catalunya l’any 1995, com a número 45 dins de la col·lecció Els barris d’Adigsa
- La Florida. La història contada por su gente
- La Vanguardia, 01.12.1978 (Col·legis electorals)
L'Hospitalet de Llobregat 
