Inundació al carrer de la Riera Blanca, anys 70
Aquesta imatge també la he tret del munt de fotografies que tenen a Barcelona Colección, per cert, molt interessants. És d’una riuada al carrer de la riera Blanca, i posa que és de 1975, el que passa és que a les hemeroteques no trobo cap riada aquell any, pot ser és del 6 de desembre de 1971, quan van caure 164 litres/m² a la nostra ciutat. Unes obres a la nova avinguda del Doctor Gregorio Marañón van fer que a la riera arribés molta aigua, fins un cabal de 20 m³/s (entre la que discorria per superfície i la que circulava pel col·lector). Quan les aigües van arribar al carrilet es van aturar i van inundar la plaça d’Ildefons Cerdà,… com va ser habitual durant molts anys.
He buscat al google street view una imatge més o menys actual del lloc on es va fer la fotografia superior. El carrer de la dreta és ronda de la Torrassa.
Al museu, a l’exposició de fotografies que tenen actualment, podreu trobar una altra imatge d’aquesta o d’una altra inundació de l’època.
REFERÈNCIES
Entre Santa Eulàlia i la Bordeta, 1962
Avui m’he trobat totes aquestes fotos de les vies que hi havia entre l’estació de Santa Eulàlia i la de la Bordeta, el nadal del 1962, ja sabeu, la gran nevada.
Les dues primeres són d’un metro de la sèrie 400 sortint dels tallers/cotxeres de Santa Eulàlia cap a l’estació de la Bordeta. A la segona es veuen també dues locomotores, una S 278 (antiga 7800) feta a SECN/WECo i la segona una S 276 (ex 7600/8600),… això me l’he copiat d’en Ventura Leris 🙂
Les dues següents estan fetes des dels tallers anteriors cap l’estació de La Bordeta, just per allà sota passa la riera Blanca, i aquells dies sí que era blanca!!
REFERÈNCIES
La Marina perduda encara cueja quasi cent anys després
Com ja sabeu l’11 de maig de 1920 una llei de les Corts de Madrid feia agregar més de 900 Ha i 70 cases del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat al de Barcelona; a més d’expropiar-nos el 45% del terme, sembla que ho van fer en contra i sense avisar prèviament a l’ajuntament, en aquell temps manat per Just Oliveras i Prats. Després de molts estira i arronsa el nostre ajuntament va rebre 85.000 pessetes de l’època, una quantitat molt petita encara que es traslladi als preus actuals. Aquest resum el podeu ampliar amb el document de Jordi Ferrer i Pumareta que deixo a les referències.
Això va passar fa 92 anys, i molta gent podia pensar que el tema estava més que mort, però no, ahir a La Vanguardia sortia la notícia de que la família propietària dels terrenys on ara trobem Mercabarna y la Nissan han guanyat un judici al Consorci de la Zona Franca, i haurà de ser indemnitzada per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme:
Si els propietaris poden ser indemnitzats, ho pot ser l’Hospitalet?. Sobre aquest aspecte he trobat aquesta nota del dia 22 de gener de 2009 al lloc web del PP, on es demana que la ciutat formi part del govern del Consorci de la Zona Franca com a una mena compensació dels fets citats. Aquesta idea es va portar com a moció al Ple municipal del 27 de gener de 2009, però va ser rebutjada.
Javier Díez Crespo suposo que es referia a aquestes manifestacions públiques de Celestino Corbacho de l’any 2004 (per cert, no feu molt de cas a les dades històriques que cita l’article)
Tant l’any 2004, com el 2009, l’ajuntament de Barcelona, i el de l’Hospitalet, així com la Generalitat eren socialistes. Actualment l’Hospitalet continua amb el PSC, però la resta de governs ha passat a mans de CIU. Pot ser ara que sabem que la llei ens podria donar la raó, i que ens envolten governs “no amics”, podria interessar insistir en aquesta idea,… aquestes coses de la política a vegades funcionen així,… o no.
REFERÈNCIES
- Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials 1920 i 1933 del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat” escrit per Jordi Ferrer i Pumareta dins del Quadern d’estudi núm. 19 (2005) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Podeu arribar a l’origen de cada article picant a sobre
Alguns cartells i rètols publicitaris de l’Hospitalet
Els meus pares em van dir que la primera paraula que vaig llegir va ser PURLOM, pot ser us sona, era el nom d’un escorxador situat a Abrera, al peu de Montserrat; es va inaugurar el 1970, així que jo el tenia gravat en el cervell des que era un bebè,… i és què tenia una façana blanca enorme, era impossible no veure-la des de la N-II, i allà havien escrit en lletres vermelles i grans com a camions: PURLOM. Bé, no recordo fins quina edat, però jo ja era ben gran, cada vegada que passaven per allà, el nen pronunciava la paraula màgica diverses vegades,… era la primera paraula i a tothom li feia gràcia!. L’any 2007 la van tirar a terra, i clar, encara que era sols un cartell, era també la meva primera paraula llegida,… com diu Sergio Bejar: “lagrimilla,…”
Aquesta petita historia personal ens porta una altra vegada al patrimoni cultural; els cartells publicitaris ho són, clar que sí, un exemple de fa pocs temps i que va sortir a tots els telediarios, va ser el de les protestes veïnals produïdes quan una empresa va decidir retirar el cartell lluminós de Tio Pepe a la plaça del Sol de Madrid, instal·lat des de 1936, i com aquest n’hi ha hagut d’altres.
Aquí a l’Hospitalet no sé si tenim algun cartell que es pugui considerar com a patrimoni de l’Hospitalet, o dels hospitalencs. Per exemple, un llibre que va editar ADIGSA sobre el Gornal fa referència a un rètol lluminós: “El cartell de la Balay ha esdevingut un signe d’identitat del barri”. Des de fa uns anys aquest cartell va deixar d’anunciar la Balay i el van canviar per un del fabricant d’impressores Ricoh, no sé si continua sent un signe d’identitat, el que he de dir també, i pot ser té relació amb l’elecció d’aquesta fita d’identitat, és que al Gornal (antic) no hi ha ni un trist monument, crec que és l’únic barri de la ciutat que no en té, no sé si per que els veïns no s’han posat d’acord, o per negativa de l’ajuntament,… però bé aquesta és una altra història,…
Un altre cartell que ara em bé al cap és el de “SKM Kremlin. Compresores de aire, equipos de pintura”, a la plaça del Mestre Clavé. No sé de quan és aquest cartell, pot ser es van pintar a la façana dels blocs de la Pegaso l’any 1979, quan aquesta empresa va arribar a Espanya. No dic que s’hagi de protegir, això si un cas ho han de decidir les persones que ho tenen a prop i volen, si un cas, que continuï allà,… de les administracions s’ha d’esperar el mínim.
Un altre rètol interessant, a la mateixa plaça, és el de “Muelles y Resortes J.Argelaguet”, i també la placa identificativa de la plaça, realitzada per Ceràmica Bellvitge als anys 50?. Les plaques de carrer són altre element del patrimoni, i més si es van fer especialment i trenquen l’uniformitat de les existents als carrers de la resta de la ciutat,… però pot ser ja entrarem en això en un altre post,…
Ahir tafanejant al perfil de la Beth G. Ávila em vaig trobar un altre cartell, li vaig demanar permís per compartir-lo, i aquí el teniu. El cartell ja no existeix, i tampoc era a l’Hospitalet, però es situava molt a prop, al costat barceloní de la carretera de Collblanc. Pot ser també era antic, ja que el nom del barri el van escriure com es feia durant el franquisme, amb la “H” final, encara que hi han persones que no s’han adonat que ja no s’escriu així,…
Per cert, si deia “MUDANCES COLLBLANCH”, no li falta la “S”?
Us deixo aquí sota la seva antiga situació per si no us ubiqueu, entre el cementiri de Sants a l’esquerra, i els horts lúdics de Les Corts, a la dreta.
I ja està, si teniu més exemples,… vosaltres mateixos,…
REFERÈNCIES
- Abrera en Imatges
- El Gornal. L’Hospitalet de Llobregat. Escrit per l’Àngels Marín i publicat per ADIGSA l’any 1995
- Història Kremlin SKM
Les barraques de la Riera Blanca (2), anys 30 i 50
Fa un parell de mesos vaig publicar una foto de Nicanor Molina on sortien tres nens provinents de les barraques de la Riera Blanca, la fotografia és molt bona, un testimoni molt valuós d’aquell espai i moment. Doncs bé, avui ens ha escrit el germà d’un d’aquells nens, Manuel Escobar Cárdenas, i ens ha fet un resum dels seus records.
Fa temps que tenia previst pujar aquestes fotos, però com sempre el temps no em dona per fer tot el que voldria i s’ha anat endarrerint el moment de compartir-les. D’avui no passa, m’he dit, i aquí les teniu.
La primera és de l’Arxiu de Sants i està datada com de l’any 1932. La casa que es veu a l’esquerra és cal Taner, de la que també vaig fer un recull d’informació, el teniu a les referències.
Les següents provenen de l’Arxiu Vilamitjana i són els anys 50. Segons Josep M. Jordà, ens mostren aspectes de les barraques, de quan el jovent de la Parròquia de Sant Ramon Nonat feien labor social
Us poso també la situació de les barraques l’any 1958,…
REFERÈNCIES
- Fotografies del llibre Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat (1996) de Josep M. Jordà i Capdevila.
- Barraques de la Riera Blanca (aquí podeu llegir el comentari de Manuel Escobar Cárdenas)
- Nens de les barraques de la Riera Blanca, 1956?
- Can Taner (o Tané), una masia propera a Collblanc
Problemes d’accés als blocs de Gran Via Sud, 1976
Aquestes fotografies són cedides per Bartolomé Fité i mostren els problemes d’accés que tenia el barri a mitjans dels anys 70. Davant de l’impossibilitat d’accedir als sus habitatges per la Gran Via, havien de fer-lo a partir de la carretera del Prat, ficant-se pel descampat que havia al costat d’Indústries Alpur SA, que veieu a l’esquerra, juntament amb el pati de l’escola Frederic Mistral.
Al plànol, realitzat segons un vol de l’any 1974, indico la posició dels cotxes
Barcelona, 1853
Aquí tenim un altre dibuix de Barcelona on surt una mica de l’Hospitalet, el va fer Alfred Guesdon, un litògraf, viatger i arquitecte francés que utilitzava les millors tècniques del moment per fer aquestes vistes aèries, es a dir, un fotògraf pujat a un globus aerostàtic a uns 150-200 m d’alçada. Aquest procediment feia que les fotos no fossin molt nítides ja que aquells equips fotogràfics necessitaven un llarg temps d’exposició, i clar, damunt d’un globus la càmera es movia una mica,… però després ell es treballava les fotos i dibuixava aquestes meravelles, que competien amb els millors plànols de l’època.
El que veiem de l’Hospitalet és una part molt petita, la seva platja fins al Llobregat. Entre Montjuïc i el far es veuen unes taques marrons que podrien ser simplement vegetació. El far, obra de l’enginyer i capità de fragata Simó Ferrer i Bosch (o Roch), es va encendre per primera vegada el 1 de març de 1852, així que a la pintura el veieu pràcticament nou,…
A l’altra banda de Montjuïc, al fons de tot, encara allunyats de Barcelona veiem Hostafrancs, Sants, i més enllà La Bordeta, Santa Eulàlia, Collblanc,…
Mireu, amb aquest plànol de 1855 es veu millor, es porta dos anys amb el dibuix així que no poden existir moltes diferències. Les xemeneies fumejants segur que no són hospitalenques, encara que quedava sols un any per que comencés a funcionar l’Aprestadora Española, l’any 1854 és quan es considera que arrenca la Revolució Industrial al nostre municipi, i no sols per l’Aprestadora, també per que és l’any que arriba el ferrocarril. Alguna d’aquelles xemeneies segur que era de l’España Industrial, que aquell any ja funcionava.
REFERÈNCIES
- Comentari de la pintura dins del molt recomanable bloc La Ciudad en el Arte
- LA formació de la indústria a l’hopsitalet del s.XIX escrit per Joan Casas i Fuster i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet el maig de 1985.
Barcelona, 1563
Ahir a la tarda vaig anar al Prat per trobar-me amb Joan Lluís Ferret i Pujol, un historiador amateur que ha publicat un munt de llibres relacionats amb el Prat i la seva gent, i que des de fa molt de temps esta realitzant una investigació sobre el procés de formació del delta del Llobregat. Disposa de molta informació de tot tipus: testimonis geològics, estudis geofísics, cartografies antigues, estudis sobre variacions del nivell del mar,… i també en la bibliografia històrica, de fet era el tema pel que ens havien reunit, ja que sembla que estic agafant fama de savi sobre aquests temes a l’àmbit de l’Hospitalet. He de dir en la meva defensa que res més lluny de la realitat, jo no sé res, em dedico a fer difusió del que altres han escrit. De fet, va ser molt poca l’ajuda que li vaig poder proporcionar aen Joan Lluís,… encara que m’ha posat deures: localitzar edificis entre més o menys l’actual Granvia i el mar cap el segle XVII,… si algú té notícies ja sap a qui dir-ho!
Per la meva part, d’aquesta molt agradable reunió, a més de tot el vaig aprendre, em porto cap aquest bloc una pintura que no coneixia i que considero molt interessant, ja ens permet veure com era la platja de la que tant escric fa quatre segles i mig.
La pintura és d’Anton Van Den Wyngaerde, un paisatgista flamenc, que per encàrrec de Felip II va recórrer Espanya a partir de 1561. Va realitzar 62 dibuixos de diferents ciutats espanyoles publicats posteriorment a la seva mort, l’any 1571.
A la platja no hi ha res, es que no trobareu ni la Torre del Cap de Riu, ja que la seva primera pedra es va col·locar el 19 d’agost de 1566 pel virrei compte de Melito “per deffensar que los turchs no puguen pendre ayguada”. El que sí que sembla que es veuen són unes barraques, o són unes barques?.
També es pot apreciar la petita badia o golf que existia a tocar de Montjuïc,… i clar tota Barcelona, si us interessa saber una mica més, us recomano que aneu al bloc La Ciudad en el Arte, que és d’on he extret la imatge, a sota teniu la porta.
REFERÈNCIES
Suposicions sobre la Joia del Llobregat
Aquest bergantí goleta no era la Joia del Llobregat, era el Ethel V. Boynton, però segur que es semblava molt. Permeteu-me que comenci amb un fragment del primer document que vaig trobar on es parla de la Joia, és de la revista Esplai del 16 de setembre de 1934, on es fa una crònica d’una exposició sobre la marina vuitcentista al Masnou:
“Les coses de mar sempre han fet una atracció a tothom, adhuc als més profans en aquesta matéria. Un dia o altre, tothom s’ha encantat davant un poètic veler (ja en que den pocs) i ha pretés entendre tot aquell embolic de cordes i pals i escales i veles, i ha contemplat encisat com un mariner trescava rapid per entrernig d’aquell teixit semblant a una taranyina monumental sense que s’hi quedés pres. Cal haver viscut el temps de l’hegemonia de la marina de vela per a copsar-ne tot l’encís. Els vells us en parlen amb una mena d’encantament, i en els seus mots trobeu com reviscuda la vida catalana de tota la costa del Llevant.
Es una meravella oir contar el comiat i l’arribada d’un veler, acte que tenia, en aquell temps, una gran importància. Mireu, per exemple, l’arribada del bergantí-goleta «Joia del Llobregat». Hi ha noticies de la seva tornada d’América. Dies després hom atalaiava el castell del guaita de Montjuïc fins que es vela el senyal de «nau d’Amèrica a la vista» i més tard en donava les característiques.
Tot seguit, l’armador era avisat, al seu despatx del carrer Ample, i des d’aquell moment començava el tràfec. Amb una tartana s’anava a l’Hospitalet del Llobregat per tal d’avisar els que eren part interessada en el vaixell, els quals tenien per costum traslladar-se a llurs cases del Prat, enfilar-se a la teulada, i amb un gran llençol a les mans esperaven que «La joia» passés per la farola per donar-li la benvinguda, la qual cosa feien amb aquell llençol desplegat al vent com una gran bandera. Com a anècdota curiosa, esmentarem que en una ocasió, un dels copropietaris de «La joia», tot enfilant-se a la teulada va relliscar i va trencar-se una cama, amb el consegüent esverament que va aigualir tota la festa d’aquella arribada.
Naturalment, després d’haver hissat el llençol, encara els sobrava temps per anar a Barcelona, i un cop allí, junt amb l’armador, el qual vestia sempre levita i capell de copa alta, s’organitzava una mena de curiosa manifestació que anava al moll, agafava un bot i feia una rebuda cordialíssima als navegants que feia vuit o nou mesades que havien sortit de les seves llars.
Calia veure el vaixell. Si quan emprenia el viatge era tot flamant, quan tornava tenia un aspecte que palesava tots els penediments i angoixes que havia sofert durant la llarga travessia. Quan aneu al Masnou, si voleu remembrar les gestes d’aquells esforçats mariners, no més us cal fer una cosa ben senzilla. Aneu a l’estanc, i fixeu-vos en el taulell, obra curiosíssirna d’un home de mar del Masnou; en «Carlets», que en pau descansi. Aquell taulell és executat, peça per peça, amb una paciència de sant, durant les hores de calma passades en ple Atlàntic, a bord del «Joia del Llobregat» i «Nuevo Currutaco», de la matrícula de Barcelona”.
Una vegada llegit això vaig començar una recerca d’aquest vaixell, i sí vaig trobar molta informació , sobre tot de les sortides i arribades al port de Barcelona.El «Joia del Llobregat» va navegar, al menys, des del 1880 al 1906, que són les dates en que he trobat informació d’ella a les hemeroteques.
També he trobat que la seva capacitat o tonatge era de 219 t i que els trajectes duraven d’entre 50 i 90 dies depenent del destí i de les escales que es realitzaven. Aquests eren, suposo que d’entre d’altres: Montevideo (Uruguay), Santiago de Cuba, Cárdenas (Cuba), Laguna de Términos (Mèxic), Carmen (Mèxic), Campeche (Mèxic),… i el més freqüent, Cienfuegos (Cuba). Aquest destí m’ha encès les alarmes, ja que fa poc vaig escriure sobre unes estàtues d’aquesta ciutat, realitzades a la fàbrica hospitalenca de Can Barella a la dècada dels 90 del segle XIX, però per ara no he trobat cap relació.
El 19 de setembre de 1889 una gran tempesta va afectar al port de Carmen a Mèxic, de tal manera que va deixar inservibles 34 vaixells de tot tipus, però el Joia del Llobregat va aguantar: “tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos, con excepción de la Joya del Llobregat, español; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles” Aquest text és de la revista La Ilustración del 10 de novembre de 1889, i ve acompanyada d’aquest dibuix, on trobem un bergantí goleta sense més indicacions,… era aquest la Joia de Llobregat?
Sobre els propietaris he trobat que podien ser els senyors Company, Brugués y Galí, ja que són els noms que he trobat en més ocasions relacionats amb el seu carregament. Aquest homes es dedicaven a les conserves, a mes de portar coses, en aquest i altres vaixells; concretament a la Joia, d’aquí cap allà (vi, ametlles, vinagre, sabo,…) i d’allà cap aquí (mel, pita, palo campeche,…).
En fi, com dic al títol, moltes suposicions,… i cap dada concreta,… Fins aviat!
Deixò també alguns apunts, per si algú vol continuar,…
- Lo Catalanista 07.11.1880 – sortida Santiago de Cuba bergantí goleta Joya de Llobregat.
- LV 04.11.1881 – arribada de Laguna de Términos (Mèxic) y Mahon en 54 ds. berg. gol. Joya del Llobregat, de 219 t s ., c. Molins, con 310500 ks. palo campeche á J. A. Nadal y compañía
- LV 31.01.1883 – sortida para Cienfuegos, ber. gol. Joya del Llobregat, c. Molins, con efectos
- LV 19.08.1883 – sortida Berg.-gol. Joya del Llobregat, c. Molins, para Cienfuegos
- La Dinastia 08.11.1883 – arribada a Cienfuegos 15.10.1983
- La Dinastia 17.03.1884 – sortida a Cienfuegos 25.03.1884, c. Molins
- La Dinastia 02.08.1886 – A Cienfuegos porta vi, vinagre, sabó i ametlles
- La Dinastia 18.12.1887 – sortida a Cienfuegos, c. Roses,
- LV 24.05.1889 – sortida Bergantín goleta Joya de! Llobregat, c. Roses, para Cienfuegos
- La Ilustración 10.11.1889 – El 19.09.1889 ” tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos (34 barcos), con excepción de la Joya del Llobregat, espanol; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles”
- El Diluvio 10.06.1890 – vist a Tarifa el 08.06
- LV 03.01.1891 – arribada de Laguna de Términos, en 59 días b. g. Joya del Llobregat, de 219 tons., c. Sisa, con 172 tons. pita y palo campeche a Company, Brugués y Galí
- El Diluvio 17.03.1891 – Bergantín goleta Joya del Llobregat c. Rosas para Montevideo
- LV 02.01.1892 –
- El Diluvio 11.04.1892 – Arribada de Cárdenas (Cuba) , en 49 dias, c. Roses con 290.000 kg de miel a los señores Company, Brugués y Galí
- El Diluvio 14.08.1892 – sortida cap a Cienfuegos, c. López
- El Diluvio 05.07.1893 – Entrada en Barcelona des d’Amèrica
- El Diluvio 29.09.1893 – Sortida cap a Cienfuegos c. Lloret
- El Diluvio 17.10.1893 – passa per Tarifa el 15.10
- La Dinastia 08.10.1895 – Arriba des de Campeche
- La Dinastia 11.12.1895 – Sortida Cienfuegos
- La Veu de Catalunya 18.11.1900 – arribada de Carmen (Mèxic), 98 ds. bergantí goleta Joya del Llobregat, de 219 ts. c. López, ab efts.
- La Veu de Catalunya 17.08.1902 – Sortida Belice, c. Matamala, en lastre
- La Veu de Catalunya 02-14.04.1906 – Naufragi de la corbeta Joya del Llobregat
Les barraques de la Riera Blanca
El que veieu allà darrere és el Camp Nou, inaugurat el dia de la Mercè de l’any 1957. El rierol que baixa és la Riera Blanca, i ja sé que no es veu molt bé, però allà sota, una al costat de l’altra, un munt de barraques que conformaven el nucli barraquista de la Riera Blanca. Com veieu les condicions eren molt dolentes, per creuar la riera feien servir troncs o teules, que desapareixien a les crescudes, quan plovia. Però la riera no sols portava aigua de pluja, sinó que també aigües residuals, imagineu-vos el panorama,…
Aquí, la Riera Blanca separa l’Hospitalet de Barcelona, a l’esquerra teniu l’un, i a la dreta l’altre, i les barraques en mig. Fa un temps vaig escriure sobre cal Taner, una masia que aquí es veu molt malament, però es veu, és un edifici de color blanc just darrere de la nau indústria de color gris, entre aquests dos edificis, passa la travessera de les Corts, en aquells moments sense pavimentar.
Aquest nucli ja existia als anys 20, a la revista Catalunya Social de febrer de 1924, definit com a “Collblanch, Riera Blanca i voltants” comptava amb 600 barraques, de les 9.100 registrades a tota Barcelona. Segons el diari ABC, la mitjana de persones que vivien a cadascuna era de cinc.
Aquell lloc era terra de ningú, era un gran espai on no hi havia pràcticament res, fins que van començar a construir el Camp Nou l’any 1954, i com deia inaugurat a l’any 1957. No sé si l’edificació de l’estadi va modificar l’hidrologia de la zona, però a l’any 1959 als diaris surt un episodi important de riades, i la tarda del 31 de maig de 1960 un altre: va ploure molt a Barcelona i la riera, que recollia tota l’aigua dels voltants, va augmentar molt de cabal, les persones que malvivien a les barraques van desallotjar-les, però una veïna veient que l’aigua se’n podia emportar no la barraca, quelcom més important, el seu futur, el rebut de 15.000 pessetes, que havia pagat d’entrada, segons deien, per una de les cases de la barriada d’Onésimo Redondo (els blocs de La Florida), va baixar com va poder, però amb tan mala sort que va relliscar i va caure a l’aigua, encara que un home ho va intentar va ser impossible salvar-la. Al dia següent va aparèixer flotant a la platja de Casa Antúnez.
L’any 1956 es van concedir 103 habitatges a persones d’aquesta i d’altres barriades, però va ser al desembre de l’any 1960 quan es va acabar definitivament amb aquest nucli; Barcelona i l’Hospitalet van construir 98 habitatges subvenionats, on a més dels barraquistes de la Riera Blanca, també van a anar a viure els habitants d’unes barraques properes al cementiri, al carrer de Sant Francesc Xavier.
Van assistir a l’acte de lliurament l’alcalde i altres autoritats de la ciutat, el Reverend Mossèn Josep Gil·li, de la parròquia de la mare de Déu de la Llum va beneir els habitatges i posteriorment es va descobrir una placa que deia “Viviendas de la Inmaculada Concepción”. Inmediatament totes les barraques van ser demolides.
He llegit que las “Viviendas de la Inmaculada Concepción” es troben molt a prop dels blocs de la Florida, però sabeu concretament on?
REFERÈNCIES
- Catalunya Social, 146, 16 de febrer de 1924
- ABC, 22.06.1928 (estadístiques de barraquisme- cases barates)
- La Vanguardia 01.01.1957 (Es concedeixen una sèrie d’habitatges)
- ABC, 31.01.1957 (dos nenes apareixen morts a les baraques)
- La Vanguardia, 01.10.1959 (Afectacions per les pluges)
- Solidaridad, 12.12.1959 (construcció dels habitatges)
- Alba, 01.12.1960 (benedicció dels habitatges)
- La Vanguardia, 02.08.1960 (Una riada s’emporta una dona)
- Una Ciudad en Marcha: Hospitalet de Llobregat, escrit per Emiliano Villagrasa Lariz
- Can Taner (o Tané), una masia propera a Collblanc, a aquest mateix bloc
- “La Mil·lenaria Riera Blanca” de Regina Granel dins de la Revista els Nostres barris, num.1
- Construcció del Camp Nou a TV3
Cal Garsa i el seu univers de papers
La setmana passada em vaig trobar amb Josep Bartra Agüero i el seu pare, uns pratencs amb arrels hospitalenques i més cap enrrere de la marina de Sants i més enrera dels emigrants gascons que van vidre de França fa molts i molts anys. La seva família va creuar el riu deixant la masia i els seus camps l’any 1954 i a principis dels anys 70 tot va desaparèixer sota Mercabarna. De totes maneres abans de deixar la nostra ciutat, segons em comenten, feien més vida al Prat que a l’Hospitalet, per un tema de distància, per exemple, els bateigs, comunions, casaments,… es feien tots al municipi veí, creuant el riu en moltes ocasions pel pont del ferrocarril.
La seva masia, que veieu a sota als anys 40, és deia ca l’Enric, però a partir de la pèrdua de la cama de l’Enric es va començar a conèixer com a cal Coix i amb la mort de l’Enric Bartra li van dir cal Garsa perquè la vídua hi procedia d’allà i tambe pel caracter esquerp de la dona. Apart d’això a un mapa dels anys 20 també he trobat que li deien casa Lagran, però es desconeix l’origen d’aquest motiu.
Una curiositat que ens va comentar Josep a la pàgina del Centre d’Estudis va ser la funció de les dues rajoles que veieu a la cantonada de la casa, era per evitar que les rates pugessin fins a la teulada, com no sabien baixar, morien i sovint embossaven les canonades. També que els pous els feien servir de fresquera, i així la carn o el peix es baixaven dins d’una espècie de gàbia a fi de conservar-los frescs.
Per situar-la he fet servir el següent mapa de principis dels anys 30, quan la masia es deia ca l’Enric. He assenyalat també l’ermita de Bellvitge, que és dels pocs elements de referència que queden propers, a més del riu i les vies, ja que com veureu no estava feta ni la Gran Via.
Localitzar aquestes cases aillades devia ser una mica complicat ja que, com heu llegit al segon paràgraf, les cases canviaven de nom o motiu constantment, i no sols això, segons comenta Josep, també les canviaven de direcció sobint: al 1862, “Marina en despoblado”; a l’any 1865, “Marina de Santa Eulalia” sense més; al 1868, “Marina”; al 1878, “de la Marina, 43”; al 1905, “Bº Marina, 40”; i al 1910, “Bº Marina, 57”, al 1954, “Parcerisas, 57 -Marina-“,…
El motiu concret de la trobada amb Josep Bartra i el seu pare va ser mostrar-me un munt de documents que havien guardat d’aquella casa, un univers de rebuts de tot el que es pagava en aquella àpoca, als anys 50-70, i que aquí tractaré d’explicar com pugui, ja que vam estar una estona parlant però la meva memòria no em dona per enrecordar-me de tot i bé.
Com la casa es situava on ara trobaríem Mercabarna, va formar part dels terrenys, més de 900 hectàrees, que van expropiar al nostre municipi a l’any 1920, per tal de construir un port franc. Aquest port mai es va arribar a fer, però els terrenys igualment van quedar en mans del Consorci de la Zona Franca, que una vegada seus cobrava per ells en concepte d’arrendament i també per l’aigua, suposo que dels pous, ja que aquella casa en tenia dos, pel que recordo del que em va comentar el pare del Josep, un de l’aqüífer profund, i l’altre del més superficial.
Un altre pagament que feien ells i tots els agricultors era la contribució a l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos que s’ocupava de moltes coses: de la guarderia rural, de la gestió de les bàscules de pesos, de preparar les cartilles del agricutor, de celebrar la contractació d’assegurances col·lectives contra fenòmens meteorològics o incendis; de preparar la festa de sant Isidre el Llaurador, que és el patró,…
l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos també pagava als seus socis per les collites, ja que també funcionava com a cooperativa agrícola.
Aquí tenim el rebut de la Guarderia Rural que eren una mena d’agents rurals que s’ocupaven d’evitar els robatoris. Es pagava a raó de la superfície de terreny de la que era propietari cada soci, i depenent també de si era de secà, regadiu o vinya.
El següent document també es de la guarderia rural, i és molt interessant ja que mostra que els seus associats també podien pagar amb el fruit dels seu treball.
El pagament pel carro i la seva matrícula a Barcelona, que cobrava la Diputació.
i del mateix any el mateix impost però pagat a l’Hospitalet. No sé si en aquest cas es pagava als dos municipis per que la masia es trobava a territori Barceloní, però lligada a l’Hospitalet,…
El següent és del registre d’un cavall capó i d’un carro a l’Hospitalet.
L’impost per a la defensa de les plagues del camp.
També es pagava el servei de neteja de les sèquies.
i per l’aigua que portaven les sèquies que venien del Canal de la Infanta
També tenim el que es pagava per les ferradures del cavall a aquest establiment del barri de Can Pi.
Com a la riada de l’any 1962 va afectar als camps de la masia, es va demanar un prestam de 50.000 pessetes al 3,75% .
També es pagava l’assegurança social que anava destinada a cobrir els subsidis familiars i de la vellesa a l’agricultura.
El següent document és un rebut del propietari d’un camp a Ramón Bartrá, que plantarà melons durant l’any 1968, i que prèviament ha pagat 20.000 pessetes.
I ja està, espero que us hagi agradat veure tant de paper antic, pot ser als més gran us han portat records. Si en teniu qualsevol comentari que pugui enriquir o corregir el que he posat, endavant,… és gratis.
REFERÈNCIES
Perllongació de la Gran Via, 1928 (i 2)
A l’anterior post vam poder veure dues imatges de les obres de la perllongació de la Gran Via de 1928, realitzades enfocant cap a Barcelona. A aquesta nova entrada al bloc podeu veure en primer lloc aquestes dos mapes de 1926 i de 1933, un just abans de les obres i un altre posterior, on ja podeu veure els 880 metres de Gran Via construïts, des de la riera Blanca fins a la carretera antiga del Prat (Independència).
Comparant els dos mapes també podreu veure com a l’antiga llera de la riera Blanca apareix la caserna de Lepanto, construïda entre 1929 i 1931
També he trobat aquestes dues imatges, aquesta primera és de 1928, i podem veure les obres des de Barcelona, possiblement des de l’alçada del carrer de Parcerisa. On acava el paviment veiem murs a costat i costat, ens trobem quasi a l’alçada de la riera Blanca. La casa que veiem a l’esquerra, una vegada passat el mur, l’he trobada amb dos noms diferents, cal Juan del Fan i també com cal Joanet del Sant, en tot cas, just després de la masia trobaríem la riera Blanca, i començaria l’Hospitalet. Les tres xemeneies de la dreta són les de l’empresa Caralt-Pérez y compañía, que son les que vam veure a les fotografies d’ahir.
A la següent fotografia ja ens trobem a l’Hospitalet, crec que a l’alçada de l’empresa Caralt-Pérez i companyia, passada la riera Blanca. El final de la carretera, com ja sabem, perquè es fins on van fer les obres és el carrer Independéncia o carretera antiga del Prat. Les cases de la dreta possiblement són les del carrer d’Enric Morera, i les barraques de l’esquerra són les del barri de la Bomba, que pot ser encara no rebia aquell nom, pot ser encara no disposaven de la bomba que els donava aigua.
De fet, l’Exposició Internacional de 1929, les obres del Metropolità Transversal (Bordeta-Catalunya), aquestes mateixes obres de la Gran Via i moltes altres a la ciutat van atreure multitud d’emigrants en busca de millors condicions de vida, i que no van tenir altre remei que viure en barraques distribuïdes per Barcelona i la seva perifèria, com les del barri de la Bomba; i ara poso la nota reivindicativa: és una llàstima que els mandataris de la nostra ciutat encara no hagin fet cap homenatge, cap monument a les persones d’aquell barri, tal com s’ha fet a d’altres barris, per sort desapareguts (però ben recordats), de Barcelona.
Al fons de la Gran Via, a la seva dreta, veiem la xemeneia de l’empresa Viuda e Hijos de Jaime Trias, també coneguda com Les Sangoneres, que posteriorment va perdre una part de la seva superfície quan va continuar la perllongació de la Gran Via, però que encara avui dia existeix i forma part del patrimoni arquitectònic de la ciutat. A la part dreta tenim una altra xemeneia, que es correspondria a la fàbrica d’adobs Vendrell i Monjo, de la qual he trobat molt poca informació, igual que de les naus industrials que trobem a ma dreta, a tocar de l’obra i al final del carrer d’Enric Morera.
També vull destacar l’elevació que portava l’obra respecte els camps de cultiu, la qual es pot observar a ma esquerra amb l’alçada de les rampes.
I no sé si veieu alguna cosa més vosaltres,…
REFERÈNCIES
Perllongació de la Gran Via, 1928 (1)
L’altre dia vaig compartir una entrevista al alcalde Just Oliveres i Prats de 1930, on es referia a que l’ajuntament tenia un deute de 700.000 pessetes derivat de la perllongació de 800 m de la Gran Via (en aquell moment també dita calle Cortes), des de la riera Blanca fins a la carretera del Prat, i que havia iniciat l’alcalde Tomás Giménez.
He trobat aquestes dues fotografies realitzades a l’any 1928 on podem observar aquestes obres. Les xemeneies de l’esquerra formen part de la fábrica de filats Caralt-Pérez i companyia, i una mica més enllà trobaríem la riera Blanca. A la dreta podem veure la falda de la muntanya de Montjuïc. El que veiem al fons són els edificis de l’exposició.
A la memoria de l’exercici de 1928 es deia sobre aquesta obra:
“Una obra personal del Alcalde y tomada con gran cariño por todos los elementos del Consistorio, ha sido la prolongación de la calle de Cortes, desde la Riera Blanca, final del término municipal de Barcelona, hasta la carretera de Prat de Llobregat.
Muchos fueron los requerimientos de las autoridades superiores de Barcelona para que el Ayuntamiento de Hospitalet se decidiera a prolongar este tramo de Gran Vía que se considerava indispensable para trasladarse al Prat de Llobregat y a los aeródromos, en este término establecidos; pero la dificultad de siempre, el problema económico, el tener que pagar la obra, era el que retardaba las aspiraciones de la Corporación Municipal.
El Sr. Alcalde, después de varias entrevistas con las autoridades de la Provincia, en las que expuso sus puntos de vista relativos al problema económico, buscó una ayuda en la Diputación Provincial, que se obtuvo, consistente en que esta Corporación construiría de momento la Gran Vía en una amplitud de seis metros y que el Ayuntamiento de Hospitalet ayudaría, ampiándola hasta diez, para que la Gran Vía ofreciera un mejor aspecto y facilitara la circulación.
Requerimientos posteriores, cuando la Diputación Provincial tenía ya el proyecto y había realizado ya la subasta, adjudicada que fué al Fomento de Obras y Construcciones, obligaron al Ayuntamiento a ampliar los diez metros de calzada, de que hemos hablado antes, hasta cincuenta, anchura máxima, igual a la que tiene en Barcelona dicha Gran Vía. Para ello la Comisión de Fomento estudió el problema, y después de varios trámites, redactó el dictamen de ampliación del terraplenado, y además propuso la construcción de alcantarillas y el muro de contención de tierras a los efectos de que la obra fuese definitiva y nunca más hubiera de pensarse en ella.
Todas estas obras fueron adjudicadas a la Sociedad Fomento de Obras y Construcciones, previos los trámites legales, la que se comprometió a realizarlas a base de los mismos precios con que realizaba las obras de la Diputación Provincial.
Al escribir estas líneas, las obras están ya completamente terminadas, dando un aspecto de grandiosidad, digno del mayor elogio.
El coste de las obras es de 682.179,20 ptas., que el Ayuntamiento pagará en cuatro anualidades, una cuarta parte en cada uno de los ejercicios 1929, 1930, 1931 y 1932.
Desde la Riera Blanca hasta la Carretera que conduce al Prat, la Gran Vía tiene una longitud de 880 metros.
La distribución de la calzada se ha cambiado completamente, siguiendo el mismo trazado que se seguirá en Barcelona desde el paseo de la Industria hasta la Riera Blanca.
El trazado es el siguiente empezando por el lado del mar:
Una acera de cuatro metros. Un gran arroyo de quince metros, destinado al tránsito ligero. Un paseo para el paso de peatones de 15 metros de anchura. Un paso para doble línea de tranvías de seis metros de anchura. Un arroyo para el tránsito secundario de 6 metros y una acera de cuatro metros.
Los propietarios afectados vendrán obligados, cuando edifiquen, a reintegrar al Ayuntamiento el coste proporcional de la pared o muro de contención, que podrán utilizar para edificar, por haberlo tenido en cuenta el Ayuntamiento, y a pagar también la parte proporcional de cloaca, por el número de metros de fachada, que utilizarán para la conducción de las aguas residuales.
Merced a este esfuerzo que ha realizado el Ayuntamiento, cuenta ya la ciudad con un tramo de Gran Vía, buen augurio para hacerla llegar hasta el río Llobregat, y que permite trasladarse de Barcelona al Prat con comodidad y gran rapidez. Por otra parte, con estas obras se ha descongestionado el tránsito rodado de la Bordeta, cada día más difícil y cada día más complicado.
Hay que hacer constar, para satisfacción de todos, que los propietarios de terrenos han cedido gratuitamente los viales, haciendo el problema más fácil de solución, y de ejecución más rápida”.
REFERÈNCIES
- Continuar llegint la segona part de l’article
- Memoria del ejercicio de 1928. Ayuntamiento de la ciudad de Hospitalet
- Entrevista a l’alcalde Just Oliveras i Prats, 30/03/1930
- Extens article sobre l’exposició de 1929 a la Viquipèdia
Els habitatges dels treballadors de la la RENFE
Avui sortim a investigar fora de l’Hospitalet de Llobregat, anem a l’encreuament entre el carrer dels Motors i el de la Metal·lúrgia, allà trobarem un element que la ciutat de Barcelona ha considerat part del seu patrimoni arquitectònic (nivell de protecció D), encara que es troba una mica fet pols. A la imatge següent podeu veure on ens trobem (el nord es troba a sota); la línia blava és el límit entre Barcelona i l’Hospitalet, i el que anem a veure és l’edifici allargat.
És un conjunt de cases que es van construir entre 1925 i 1927 pels treballadors de la companyia de tren MZA (Madrid- Saragossa- Alacant) de l’antiga línia Barcelona-Vilanova-Valls. A algun plànol les anomenen com a “habitatges dels ferroviaris” i a un plànol del Port Franc de 1927 apareixen com a “Casa de los empleados de la estación”, ja que es troben al costat de l’estació de can Tunis (Casa Antúnez).
Aquests 17 habitatges aparellats abans es trobaven aïllats, entre camps i masies, a prop del grup molt més nombrós d’habitatges coneguts com “casas baratas” o d’Eduardo Aunós, i construïts pocs anys després de las dels ferroviaris.
A la imatge següent podeu veure la seva situació, quan s’estava edificant la SEAT a mitjans dels anys 50, també veureu que la teulada dels habitatges es diferent, encara que no s’acaba de distingir molt bé que havia abans,…
A les següents fotografies podeu veure l’estat actual de l’edifici, algunes cases es troben habitades i d’altres tapiades, algunes façanes cuidades, i d’altres deixades,… A aquesta primera, podeu veure la façana lateral més propera a l’Hospitalet, la que dona al carrer de la Metal·lúrgia, i on es veu que existia una “planta de llenado”, que portava el nom d’Hospitalet. No sé si es refereix a una gasolinera,…
També crec que és interessant aquest fragment del programa “Callejeros” facilitat per l’Andreu Martínez Sánchez i la Katy López Marín del grup de facebook “Generación de los 50 En el Grupo de Viviendas Eduardo Aunos(Casas baratas)” on podreu veure com són les cases per dins i també escoltar records d’aquella zona:
REFERÈNCIES
L’Hospitalet, 1982
L’enquesta en que es basa aquest article es va realitzar poc temps abans de la creació de radio l’Hospitalet, en aquell moment un 46% de la ciutat pensava que vivia a un barri de Barcelona, i un 81% no sabia el nom de cap membre del govern municipal. La radio, i la resta de mitjans de comunicació municipal ens ha ajudat a tenir consciencia de nosaltres mateixos com a ciutat.
Com diu el Centre d’Estudis a la seva pàgina de facebook: Entre tots i totes hem lluitat per tenir identitat i conciència de ciutat. Els mitjans de comunicació locals han jugat un paper bàsic en aquesta tasca. Ens juguem molt, podem perdre moltes de les fites que hem aconseguit. L’Hospitalet té raons objectives per patir una situació social convulsa, i si mantenim la convivència i un grau de cohesió social acceptable és per la feina de les associacions i les institucions. Si eliminem les eines no aconseguirem els objectius.
TOTALMENT D’ACORD
REFERÈNCIES
Les muscleres de Montjuïc
Ja he escrit sobre el riu Llobregat, la platja de l’Hospitalet, Sant Pere Martir, accidents geogràfics que envolten la nostra ciutat, i avui vull parlar sobre Montjuïc. Fa uns dies em vaig llegir el llibre “Montjuich de Antaño. Estampas de la montaña” que Luis Baile Lisón va escriure a l’any 1942; és un compendi bastant personal de records, històries, llegendes,… sobre la muntanya, i he seleccionat una que m’ha semblat interessant per traslladar aquí. No tracta sobre el sector més proper de la muntanya, però segur que coneixeu el lloc. Per acompanyar el text he fet una mica de recerca i he posat algunes fotografies (i fins i tot un vídeo musical), que pot ser no són totes dels mateixos anys, però crec que són ilustratives. El text es titula,…
MOLUSCOS
Igual que las casas colgadas sobre el Huecar de Cuenca pendían sobre la carretera de Casantúnez, casi frente adonde hoy se asienta la estación de ferrocarril del Puerto, estos merenderos que por corrupción popular de la voz molusco llaman musculeras [suposo que vol dir muscleres].
Abajo, en la pequeña bahía del muelle de San Beltrán estaban anclados los pontones criaderos de ostras de negras valvas y de pulpa anaranjada que ofrecen al gastrónomo de cosas de mar uno de sus más deliciosos bocados. De allí las subían chorreando agua salina, frescas y palpitantes como herida junto al corazón, para ofrecerlas a la clientela, a veces popular, a veces distinguida.
[Afegeixo aquí aquest article del núm. 21 la revista Imatges del 20 d’octubre de 1930, suggerit per Manuel Domínguez del Centre d’Estudis de l’Hospitalet]
Sobre ellos, separando solamente por un tajo por cuyo fondo pasa el camino antiguo de Miramar, se alza la fábrica reconstruida de este famoso y caro restaurante.
Este camino que tantas veces ha servido para traer, en noches trágicas hombres corajudos a dirimir sus contiendas a facazo limpio, también ha llevado hasta estos merenderos su clientela varia que, nada belicosa por cierto, más gustaba de la paz contemplativa y de la dulce tranquilidad, que engendran unas docenas de mariscos humeantes de vapor y olorosos a buen condimento.
Cuando las torres de la boca del puerto se alzaban sobre el muelle de Barcelona junto al embarcadero de los grandes trasatlánticos italianos, el mar besaba casi las vías del ferrocarril y en la dársena de San Beltrán atracaban los vapores ingleses de cuyas panzas insondables salían toneladas y toneladas de carbón.
Desde los cuartitos reservados de las musculeras se podía contemplar el tráfago de hombres que en negras teorías sacaban cestones y cestones de hulla británica.
Un poco más apartados, hacia la escollera que separaba del mar libre, estaban los veleros italianos. Veleros que traían carbón vegetal de Sicilia, de Córcega o de Cerdeña
Era grato el espectáculo desde el recogido y prominente observatorio.
La mesa servida para merendar los deliciosos moluscos, la tarde barcelonesa, tibia, susurrante de lejanos rumores de la ciudad; y cuando el bon yantar de nuestro Arcipreste de Hita, alegraba el alma con el cosquilleo de sus calorías, repartiéndose por el organismo, subía del Puerto una música de acordeón y una voz napolitana cantaba plena de nostalgia una alegre tarantela.
Era un velero de Italia, donde los pobres marineros evocaban líricamente el dulce pais de su nacimiento, la patria de allende Mediterráneo cuyo pabellon tricolor, con la cruz de Saboya se mecia en lo alto del palo masana.
Sólo por vivir estos deliciosos momentos valía la pena llegar hasta los merenderos colgantes, donde económicamente se podía comer a la marinera de una manera substanciosa.
Y cuántas veces parejas de enamorados, llevados por el atrayente deseo de sumergirse en la paz de un aislamiento, se llegaban hasta estas musculeras clásicas de sabor costero y plácidamente en el pequeño comedorcito, amplia miranda al mar y al puerto, dejaban pasar el tiempo tras la merienda amablemente compartida.
¡Qué de recuerdos sabrosos y sentimentales traerán a algunos de nuestros lectores esas casitas colgantes de sota Miramar! No debieron desaprecer nunca, porque, además de lo original de su situación y de su estructura, daban a la montaña de Montjuich el prestigio de una tradición clásica y humilde, que debió conservar para ofrecer siempre el contraste necesario en cada perspectiva. Bien está que el Miramar de los ricos barceloneses se haya modernizado para ponerse a tono con los gustos de esta generación refinada o más exigente que la anterior.
Pero estos merenderos, estas pequeñas musculeras colgantes debieron respetarse como cosa sagrada. Tan sagrada como la discreción de sus camareros que pisaban fuerte o llamaban quedamente antes de entrar, para no sorprender nunca a una pareja que, ante la maravilla de su propio amor jugaban a películas y se hallaban en el preciso momento del beso de largo metraje.
REFERÈNCIES
Can Taner (o Tané), una masia propera a Collblanc
Avui sortim de la ciutat, concretament uns 50 m fora del barri de Collblanc, anem cap a la cantonada de l’illa on es situa el Camp Nou. A la imatge inferior he dibuixat en vermell el límit de l’Hospitalet amb Barcelona, amb el barri de Les Corts; doncs, anem just davant de l’angle que apunta al camp del Barça, a la cantonada entre el carrer de la Riera Blanca i la Travessera de Les Corts.
Però el lloc on us vull portar fa més de quaranta anys que ja no existeix, així que no el trobareu a la fotografia anterior, per això us poso aquest plànol dibuixat als anys 1870-1880, on veureu l’antic municipi de les Corts a sobre de les línies discontínues del barri actual. Podreu llegir, al mateix lloc on indicava a la fotografia anterior, el topònim de Can Tané.
La masia de Can Tané o Can Taner feia d’això, d’edifici rural envoltat de camps, però clar, durant el segle XX, als voltants de Barcelona els camps van anar desapareixent i més a aquest lloc, així que es va transformar en “El Parador del Camino”, una fonda i parada de traginers.
Hi havia un ampli rafal de parra per a menjar-hi a l’estiu i un gran abeurador per a les bèsties de càrrega. També en aquest indret fins ben entrats els anys 50 existia una caseta dels burots, on es tenien que pagar les taxes d’entrada a Barcelona de segons quins articles. La imatge inferior és de 1956, ja veiem la fonda, però no sé si encara existia l’oficina dels burots.
Quan als anys 50 el FC Barcelona va comprar els terrenys per construir l’estadi (1953-1957), no es va arribar a cap acord amb el propietari de la masia, Guerau Piera, així que allà es va estar durant molts anys. Donada la proximitat al camp, era habitual que els aficionats, abans i després del partit, es passessin per prendre alguna cosa.
La desaparició de la masia s’inicia l’any 1965 quan el Picadero Jockey Club va comprar els terrenys, l’any 1968 inaugurava el seu pabelló, juntament amb l’edifici de 8 plantes que podeu veure a la primera imatge.
He trobat aquesta fantàstica fotografia dels anys 60 realitzada per Dolors Torné Bosch i publicada a la revista del Barça fa pocs anys.
REFERÈNCIES
- Imatge de la masia als anys 50 del document “Barcelona Antes Despues” al lloc web slideshare
- Imatge de la masia als anys 60 de la Revista Barça, abril 2008 (núm. 32)
- Plànol de les Corts del llibre “Les Corts: Un poble perdut, un barri introbable” de Josep M. Casasús i Guri. Edicions 62 SA, 1976
- Coneguem les Corts. Materials per al coneixement del districte. El món rural a les Corts
- –> TROBAT POSTERIORMENT. Can Taner al bloc Els Piera de Les Corts
La SEAT i les masies de l’antiga Marina de l’Hospitalet (1955-59)
No sé ben bé en quin any és va fer la següent fotografia, però gràcies a una extensa recopilació realitzada per José Sanz Neira sé que és posterior a l’any 1955, ja que a la part esquerra es veuen els menjadors, i darrere d’aquests, encara no havien ampliat la fàbrica amb 12.ooo m² més, fet que va succeir a l’any 1959.
La SEAT, Sociedad Española de Automóviles de Turismo SA, es va constituir el 9 de maig de 1950 com a part de l’INI (Instituto Nacional de Industria). El 27 de Juny del mateix any arrendava al Consorci de la Zona Franca 220.000 m² i a finals d’aquell any l’empresa arrencava la seva construcció amb 12 empleats, quasi tots militars. El 13 de novembre de 1953 surt el primer cotxe, un 1400; l’any 1955 ja es produïen 7.000 unitats, i al 1959, 28.000 dels que s’encarregaven uns 6000 treballadors.
Com veieu l’entorn de la fàbrica era idílic, a prop del mar, envoltada d’un paisatge de camps de conreu, sèquies que portaven l’aigua neta del canal de la infanta i masies disseminades. Però els pagesos ja sabien que la seva marina, tal com la coneixien no duraria molt, a mesura que la fàbrica anés creixent o vinguessin d’altres, ells haurien de marxar, ja que tot havia estat expropiat al 1920 i sols quedava esperar.
Aquesta imatge ens deixa veure algunes de les masies i camins antigament situats a l’Hospitalet, sobre tot si piqueu damunt d’ella. La masia que veiem més propera és cal Joanet del Marc, una mica més cap a Montjuïc creua la carretera de la farola, que baixava des de la barriada de Can Pi fins, com diu el seu nom, la Farola. Cal Xerricó (Charicó segons alguns plànols) és la següent casa que veiem, un petit edifici situat molt a prop de la SEAT, separat d’ella pel torrent Gornal.
Com em perdia una mica darrere de la SEAT he superposat el seu contorn al plànol següent. Com veieu es situava totalment als antics terrenys de l’Hospitalet i quan la van construir van tenir que tirar a terra les masies de cal Sebastià d’en Gotlla, cal Anton “Nas” i cal Guixo, aquesta última no surt en alguns plànols, però surt una altra una mica més cap a mar que es deia cal Madrona.
Com veieu cal Munné (Magné en segons quins plànols) encara continuava al costat de la carretera que serpentejava en direcció Montjuïc i que feia d’accés principal a la SEAT, a pocs metres, a l’esquerra d’aquesta encara es conservava l’antiga carretera de can Navarro, que passada la riera Blanca ens portava a cal Felip o cal Güell, a un extrem de la colonia Canti, ja a Barcelona.
Podem veure l’alineació d’arbres de la sèquia pluvial del Canyet, interrompuda per la fàbrica i també que de l’hipòdrom ja no queda res, sols veiem cal Sangoneres a un extrem,… i no sé que més dir,…
Deixo també unes imatges de pitjor qualitat, a la primera podem veure l’entrada principal de la SEAT i darrere, al costat de la planta de generació d’energia, cal Xerricó.
A la següent la fletxa blava és la llera del Llobregat. En aquesta també podem Cal Munné, davant de l’entrada. Els menjadors sembla que estan en construcció, així que la fotografia seria aproximadament de l’any 1955.
Cal Xerricó, Cal Joanet del Marc crec que perdurarien fins mitjans dels 60; ja no les trobem a la següent fotografia, en principi de 1966, quan van construir el taller de planxisteria (4), destinat llavors al SEAT 850, el (5) que es destinaria al SEAT 124, el (3) destinat a premses, i el (6) denominat “La Ponderosa” i que es destinaria a expedicions. El (7) en aquell moment estava en construcció i també s’utilitzaria pel 850.
I aquesta és l’història de David contra Goliat, de cal Xerricó i la resta de masies contra la SEAT; de l’agricultura contra l’industria als voltants de Barcelona. Sols ens queda la zona agrícola de Cal Trabal.
REFERÈNCIES
- Primera fotografia i plànol del bloc TotBarcelona
- Text i tres últimes fotografies del document Nostalgia de una época de José Sanz Neira escrit a Martorell, 09/2006
La capella de la Mare de Déu de la Mercè i Sant Ramon Nonat
Demà al CaixaForum s’inaugura una exposició sobre l’arquitecte barceloní Enric Sagnier (1858-1931), que pot ser no el coneixeu de res, però com diu la viquipèdia ha estat possiblement l’arquitecte amb major nombre de construccions a Barcelona, prop de 300 edificis documentats, d’entre d’ells el temple expiatori del Sagrat Cor allà dalt al Tibidabo, el palau de Justícia, la Duana situada al port,… una barbaritat.
No he trobat cap obra seva a l’Hospitalet, encara que tenim un edifici a quatre pasos, és el temple parroquial de Sant Ramón Nonat, al barri barceloní de Les Corts.
Des del segle XVII hi havia a la carretera de Collblanc una capella dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, que podeu veure a sota a una imatge de 1921. L’any 1888 es concedí el permís per celebrar-hi la missa dominical, però sols tenia una capacitat d’unes 50 persones.
Al 1924 el Dr. Ramon Baucells Serra es va fer càrrec de la nova tinència parroquial dedicada a sant Ramon Nonat i ubicada a l’antiga capella de la Mercè que aleshores depenia de la parròquia de Sant Maria de Sants. La demarcació abastava llavors tot Collblanc i la Torrassa, uns 12.000 habitants.
El 3 de maig del 1925 es posà la primera pedra d’aquesta tinència parroquial a càrrec de l’arquitecte Enric Sagnier, sota la direcció del contractista de Collblanc Francesc Sans; s’inaugura el nadal del mateix any. El 1932 s’inicià la construcció de l’església principal al costat de la primera, que passà a ser la capella del Santíssim. Les fotografies següents són d’aquesta capella, on a l’esquerra veiem que les obres de l’església principal ja s’han iniciat, així que serien aproximadament del 1932.
S’inaugurava el 31 d’agost de 1935 amb una capacitat d’unes 500 persones a l’església gran i 150 a la capella del Santíssim.
Com pràcticament tots els edificis religiosos de la ciutat va cremar el 19 de juliol de 1936, juntament amb l’arxiu, la casa rectoral, el patronat de beneficència i els col·legis parroquials,… Dels col·legis i la rectoria només va quedar en peu l’estructura de les parets mestres, a la nau de l’església i a la de la capella del Santíssim el sostre no va cedir; al cap d’un temps es va refer el més essencial i es va fer servir com a un gran taller de roba per a l’exercit.
La reconstrucció la portaria el fill d’Enric Sagnier, Josep Maria Sagnier i Vidal. El 1941 s’inaugurava la restauració de la capella del Santíssim; el 42 ja s’havia refet la casa rectoral i el centre parroquial; el 43 entraven en funcionament les escoles per nens. El 1945 es començava a revestir la façana i es construïa el campanar; el 1947 s’inaugurava la façana i el rellotge,… fins al 1955 no va finalitzar la reconstrucció, ja amb una parròquia que rondava els 45.000 habitants.
Cal dir també que Josep Maria Sagnier, i el contractista Francesc Sans també es van encarregar del temple de la Mare de Déu dels Desemparats, a la plaça Espanyola de la Torrassa.
REFERÈNCIES
- Enric Sagnier i Villavecchia a la viquipèdia
- La ciutat de Sagnier. Modernista, eclèctica i monumental (exposició al CaixaForum)
- Fitxa de l’edifici al cercador del patrimoni arquitectònic de Barcelona
- Bloc de la parròquia de Sant Ramon Nonat
- Notícia: El cardenal Martínez Sistach visità la parròquia de Sant Ramon Nonat
- Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat (1996) escrit per Josep M. Jordà i Capdevila, editat per la pròpia parròquia (origen de les imatges).
- Històries de Collblanc-La Torrassa escrit per Inocencio Salmerón Vargas, editat per l’ajuntament de l’Hospitalet.
Recull sobre l’ermita de Sant Pere Màrtir
Abans, quan no teniem el radar del meteocat, els pagesos i no pagesos se’n refiaven de l’experiència, i segons d’on venien els trons, o a on es trobaven els núvols, ja sabien el que acabaria passant, i de tant dir, i de tant encertar, s’acabava certificant el fet amb la creació d’una dita,… ara tot això s’ha perdut, però no fa res recordar-lo, i més quan aquests fenomens encara passen. Pot ser ja no veiem els núvols amb aquests edificis tan alts que ens fan, però si els busqueu, segur que els trobareu.
Fa uns dies vaig descobrir un lloc web fantàstic a on es recopilen dites del Prat de Llobregat, com per exemple: “Trons a Barcelona, no passen el riu“, “Trons a Morro del Gos [a Castelldefels], pluja segura“, “Trons a remolar [i ara venen tres dites seguides] aviat plourà, o pluja al pla, o pops a la plaça“, i “Trons a Sant Ramon [a Sant Boi], pluja a tot el món“. Us deixo l’enllaç a sota, dins en veureu les explicacions.
A casa nostra en Ramon Morales també va fer una petita recopilació de nou dites, i sí, en tenim una d’aquestes meteodites: “Si Sant Pere Màrtir porta barret, pluja segura”. Com diu Ramon, el pagès llobregatà s’ha guiat moltes vegades per l’antic mont d’Orsa des de l’antigor, i fins i tot, hi alçà una ermita a honor del seu patró, Sant Pere Màrtir.
I ja que estem aquí dalt, primer de tot, dir que Sant Pere Màrtir és el nom més “modern”, abans li havien dit d’altres noms, com serra d’Orsa, mont d’Orsa, monte Ursa; el més antic, puig d’Ossa, documentat al 986,… i sembla que significa terres on es cultiva l’ordi, encara que hi ha d’altres autors que relacionen el nom amb la presència d’óssos a la zona. No sé si havien óssos o no, pero al 1789 corrien senglars i dainas (cèrvol mediterrani) i a una referència de 1891 he trobat que exisitien llops i guineus que baixaven inclús al pla, com ara fan els senglars.
L’ermita ja no existeix i sols queden quatre pedres i una placa que van instal·lar al 2005 el Grup d’Estudis d’Esplugues i el Centre Excursionista Espluga Viva amb la intenció de reivindicar la dignificació del cim.
Es va construir al segle XVII pels pares dominics del convent de Santa Caterina, però la seva situació estratègica va provocar que fos ocupada militarment als anys 1652, 1697, 1706 i 1714, no sense sofrir danys; finalment es va abandonar al 1792. La primitiva imatge del sant es va traslladar a Esplugues. Durant la guerra de la Independència (1808-1814) els francesos van convertir la capella en caserna i van vendre la segona imatge del sant. A les guerres civils de 1834 i 1857 l’ermita era utilitzada com a telègraf òptic de Barcelona a Martorell. Després de tant anar i venir de soldats, l’ermita va quedar pràcticament destruida.
A l’any 1918 existeix un projecte per fer un funicular i a sobre de la cima una torre amb un restaurant. L’any 1926 l’ajuntament d’Esplugues, propietaris i els pares dominics decideixen reconstruir l’ermita sota projecte de Nicolau Rubió, i amb una romeria es posa la primera pedra al juny d’aquell mateix any. A l’any 1936 es converteix en estació radio telefònica,… i ara ja heu vist el que queda.
He trobat molt poques imatges de l’antiga ermita i totes a una pàgina de subhastes online, així que si les voleu, ja sabeu,… Aquesta primera és del 28 de maig de 1900, l’ermita està envoltada de persones mirant un eclipsi. Es veu que hi ha una torre de base quadrada i una nau sense sostre.
Aquestes quatre també semblen també de principis del s. XX i es veu l’estat lamentable en que es trobava l’edifici, ja en aquella època es feien grafits als murs,…
Aquesta és del 19 de novembre de 1939, i és el que va quedar de la reconstrucció de 1926 després de la guerra.
Per finalitzar, apuntar que entre els anys 1787 i 1815 el Baró de Maldà, al seu Calaix de Sastre, ens descriu els aplecs que es realitzaven a l’ermita cada 29 d’abril, indicant que els pagesos de l’Hospitalet, juntament amb milers de persones d’altres pobles, pujaven per tal d’anar a beneir els rams de romaní, farigola, espígol, fonoll,… i que posteriorment es posaven darrere de les portes per tal de guardar les cases dels mals esperits. Però també pujaven per divertir-se, ja que es feien balls i es menjava,… A continuació, la descripció d’un d’aquests aplecs:
«La Gran Concurrència Popular, à fer bon dia, es la de Barcelona cap a Sarrià, amunt à la Torre dels Frares de Santa Catharina, y desde allí dalt à la hermita de Sant Pere Màrtir, sobre só montanya; à la part de llevant, y à la part de Ponent, y mitjorn del Poble de Esplugas, que hi puja en lo mati, sa Professo, y cantàr en aquella Capella de Sant Pere Màrtir un ofici, visitada que es la dita Hermita, y en especial Sant Pere Màrtir en tota aquella marina, y dels Pobles de Hospitalet, y Cornellà; de una part, y altre del riu Llobregat; de Santboy; Sant Feliu; Sant Joan de Espí; Molins de rey; Sant Just de Esvern etc, ab divertiment de balladas en la tarde alli dalt à la Montanya de Sant Pere Màrtir, y desde alli vaxant tothom homens. y donas; Jovens, y minyonas; Grans, y xichs, una estona antes de narsen à retiro en la Plasa del Poble de Esplugas ab molta alegria, y satisfacció, despues de haverse tots de alló ben atipat de Custellas, y de vi. y de ballàr alli dalt devant de la Hermita de Sant Pere màrtir, solent haverhi alguna taula de rusquillas, y mustatxonis; marchandisa de paquet de semblants duendes, que no dexan de acudir en semblants aplechs a fora».
REFERÈNCIES
- Trons a Remolar. Dites i refranys del Prat de Llobregat
- Refranyer Hospitalenc, dins del llibre Coses de l’Hospitalet escrit pel Ramón Morales i publicat dins de la col·lecció Medusa, núm. 4, de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet a l’any 1990.
- De Pedralbes a Finestrelles amb el Baró de Maldà, de Josep Moran. Les Corts, 24 d’abril de 2005
- Sant Pere Martir i Esplugues, de Natalia Hernández a Crònica de la Vida d’Esplugues- 01.02.1992, pàg 10-11 (història de l’ermita i el sant)
- Puig d’Ossa a la Viquipèdia
- Notes de toponimia antiga del Pla de Barcelona de J. Moran i Ocerinjauregui (pàg 104)
- La Vanguardia, 29.04.1926 (història)
- La Vanguardia, 02.06.1926 (primera pedra de la reconstrucció)
- La Vanguardia, 25.11.1926 (història de l’ermita)
- La Vanguardia 10.06.1928 (romeria)
- Foto 1 – Búnker antiaéreo de Sant Pere Mártir al bloc anotherbcn’s
- Foto 2 – de papiripostals a todocoleccion
- Fotos 3-6 – de Els Encants a todocoleccion
- Foto 7 – de Sirina a todocoleccion
La mitja galta
Hi ha una dita hospitalenca, “semblar el carrer de Mitja Galta“, que segons Ramon Morales ve del nom que a l’època de la Segona República (1931-1939) li van posar al carrer de Santa Eulàlia, encara que també diu que mitges galtes també existeixen a d’altres pobles, normalment quan els carrers sols tenen o tenien cases a un costat. Entre els hospitalencs aquesta dita era sinònim de quelcom desballestat o incomplet, i tant podia referir-se a una feina inacabada, a una festa deslluïda o a una família on cadascú tombava pel seu costat.
Ramon Breu al seu llibre sobre Santa Eulàlia ens diu que a principis dels anys 20 del segle XX el carrer de Santa Eulàlia ja rebia popularment aquest nom, ja que la majoria d’edificacions es situava a la banda muntanya, mentre que a la banda mar es podien veure extensions importants de camps de cultiu.
Joan Casas dona una versió una mica diferent sobre l’origen del nom i que ens porta a mitjans del segle XIX, quan els límits entre la Bordeta i l’Hospitalet eren una mica diferents,… per explicar-lo os poso un mapa molt simple del municipi de Sants a l’any 1838. L’Hospitalet el trobem a l’esquerra, el mar el tenim a la cantonada inferior dreta i just a sobre, Montjuïc, on es troba la rosa dels vents.
La via amb més edificis (línies més gruixudes) seria la carretera de Sants i a sota, on també tenim dues línies, es situaria la Bordeta, on la banda superior del carrer (de la Bordeta) es trobaria a Sants i l’altra a l’Hospitalet. Joan Casas diu que aquesta era la raó, es va dir Mitja Galta pel fet de que cada banda del carrer era d’un municipi diferent.
Però estirem una mica del fil, ja que, com deia, els límits actuals no són aquests, si ens anem a un plànol de 1891 veurem que els límits entre els dos municipis ja han canviat, i com ara ens separa la Riera Blanca. Aquella banda del carrer de la Bordeta que formava part de l’Hospitalet, ara pertany també a Sants.
És un polígon de unes 16 Ha encara en aquell moment cultivat, mentre que la part superior ja es comença a urbanitzar (el que és contradiu amb el mapa superior on, sembla ser, ja existien cases,… o pot ser ho he fet malament i és més tros!,…). No he trobat la data concreta en que es va produir aquesta modificació, però segons el llibre de Joan Casas seria cap al 1875
El que també es pot observar al mapa inferior és que el sector d’Hostafrancs ja és de Barcelona, cap a l’any 1839 Sants se’l va canviar per una part de la Marina. Set anys després d’aprovar-se aquest plànol, al 1897, Sants s’integraria dins de Barcelona, juntament amb d’altres municipis, seguint el Decret de Cánovas del Castillo.
Si anem a una imatge actual, què va passar amb la galta on sols hi havia camps?,… doncs mireu, mireu, quina gentada hi ha ara damunt!
Cal dir que és possible que hagi agafat més tros cap a Barcelona, és complicat traslladar la superfície de 1838 a l’actualitat amb aquestes dades, de totes maneres com aquests de Sants ja no ens la retornaran,…
REFERÈNCIES
- Plano topogràfico del término y pueblo de Santa María de Sans, estramuros de la ciudad de Barcelona, levantado de orden del magníco Ayuntamiento Constitucional de dicho pueblo fet per Carles Gras i Alfonso el 20 de maig de 1838, i tret del llibre Sants: Anàlisi del procés de producció de l’espai urbà de Barcelona escrit per Carles Carreras i Verdaguer i publicat per l’Editorial Serpa a l’any 1980.
- Plano de Barcelona y sus alrededores en 1890. Aprobado por el Exemo. Ayuntamiento en sesión del dia 13 de enero de 1891, traçat per D. J. M. Serra, el podeu trobar a l’Arxiu Cerdà
- La formació de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX escrit per Joan Casas i Fuster i editat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet al maig de 1985
- Refranyer Hospitalenc, dins del llibre Coses de l’Hospitalet escrit pel Ramón Morales i publicat dins de la col·lecció Medusa, núm. 4, de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet a l’any 1990.
- Les primeres entitats, dins del llibre El barri de Santa Eulàlia de Provençana: Elements per una crònica, escrit per Ramon Breu i Panyella i publicat dins de Quaderns d’Estudi, núm. 6, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet a l’octubre de 1988.
- Sants a enciclopedia.cat
Plaça d’Ildefons Cerdà, anys 70,…
Avui tornem a entrar a Barcelona per veure com era la plaça d’Ildefons Cerdà als anys 70, i ho farem mitjançant sis fotografies del que era conegut com l’scalextric. Aquest nus es va crear a l’any 1971 quan es va fer passar per la plaça el Primer Cinturó de Ronda, es a dir la Ronda del Mig; el que va suposar que en un mateix espai es van instal·lar 3 nivells de carreteres. També podreu veure les 5 torres d’il·luminació anomenades els “platets volants”.
Aquestes obres van afectar molt als veïns del Conjunt Residencial Granvia ja que pràcticament van quedar aïllats per les obres i no van disposar de cap pas per creuar la Granvia fins que van estar molt avançades, al maig de 1971 (gran part del nus es va inaugurar el 18 de juliol de 1971)
A la primera imatge de 1972 podem veure els platets volants i els edificis de la filial de la SEAT, realitzats al 1958 per Cesar Ortiz-Echague y Rafael Echaide (el primer us sonarà dels menjadors de la SEAT, va ser el seu arquitecte)
Aquesta segona fotografia és de 1974 i ens mostra la Granvia, amb Can Batlló a ma esquerra. Com a curiositat podem veure un anunci de la Inmobiliaria Ciudad Condal SA, que ven pisos a Bellvitge, a 5 minuts de la plaça.
Aquesta postal també és del 74 i és similar a l’anterior però ens permet veure una mica la nostra ciutat, amb la caserna de Lepanto i els blocs del Conjunt Residencial Granvia. Aquí l’anunci de Bellvitge ha estat esborrat a la postal, no voldrien fer publicitat,… per cert, el cartell de Philips que hi ha a sota és de color groc, mentre a la resta és vermell ¿?
La següent no té data, però als comentaris, ncr1975 ens diu que les escriptures de l’edifici que s’està construint a l’esquerra són de 1982, per tant la fotografia seria anterior a aquesta data. En aquesta ocasió es troba orientada per veure la Ronda del Mig
Aquesta següent no és una postal i encara és més moderna que l’anterior, segur que és posterior al 1981, ja que aquest logo de SEAT es va començar a utilitzar aquell any,… Als comentaris David ens dona un munt d’arguments per situar-la als anys 1988-89,…
La següent deixa veure principalment la caserna de Lepanto, però també ens permet veure una petita part del nus.
Deixo una imatge anterior a l’scalextric on es poden veure els planters de Valent Petit, nom que s’ha conservat per als jardins que hi ha a part d’aquesta zona actualment, i que es situen a la ciutat de Barcelona. A l’esquerra de tot, la caserna de Lepanto.
REFERÈNCIES
- Primera imatge del bloc Postales Inventadas/Making up Postcards
- Segona imatge d’antopal a todocoleccion
- Cinquena imatge de SEIM al fòrum skyscraperscity
- Setena imatge del lloc web lamarina-zonafranca
- La Vanguardia 20.02.1971 (problemes causats als veïns del Conjunt Residencial Granvia )
- La Vanguardia 06.04.1971 (imatge aèria de la construcció)
- La Vanguardia 17.07.1971 (imatges de la construcció)
- La Vanguardia 18.07.1971 (noticia sobre la inauguració)
- La Vanguardia 11.12.1971 (imatge aèria molt dolenta de la plaça)
Inundacions sota la plaça d’Ildefons Cerdà
Després de les pluges d’aquesta tarda crec que avui toca posar una foto de inundacions, i he seleccionat aquesta de la Plaça d’Ildefons Cerdà a l’any 1999 que em va traslladar Manuel Domínguez gràcies a l’AV “Ildefons Cerdà” de Gran Via Sud.
Les inundacions eren habituals sobre tot als 70-80, causades per avaries al sistema elèctric o mecànic d’elevació de les aigües. La primavera de 1986 es va instal·lar una vàlvula de buidat automàtic connectada a un grup electrogen, però això no va evitar que el 22 de maig de 1990 tornés a passar, quan ja s’estaven realitzant les obres de millora del col·lector de la riera Blanca que augmentava la capacitat de desguàs de 30 a 75 m³/s. Al setembre de 1999, una vegada renovada la plaça, es va inundar dues vegades, la primera per una errada tècnica a les vàlvules, i l’altre per que es va desbordar dos col·lectors que baixen de Sants i tota l’aigua va anar cap al túnel,… Crec que aquesta va ser l’última vegada, i menys mal per que els diaris treien fum, d’aquestes inundacions hi ha molta informació a La Vanguardia.
Una imatge de agosto de 1983, quan van tenir que rescatar els vehicles amb cordes,…
L’any 1985 es va quedar un autobús del que els passatgers van tenir que sortir nadant,…
Aspecte el 3 de setembre de 1999
i el 14 de setembre de 1999
REFERÈNCIES (no estan totes)
- La Vanguardia 23.08.1983 (rescaten els vehicles amb cordes)
- La Vanguardia 09.10.1985 (un autobús queda atrapat)
- La Vanguardia 26.09.1986 (zones inundables de Barcelona)
- La Vanguardia 20.03.1989 (obres riera Blanca)
- La Vanguardia 22.05.1990 (les pluges de 1990)
- La Vanguardia 04.09.1999 (primera inundació del 99)
- La Vanguardia 07.09.1999 (repercusions)
- La Vanguardia 15.09.1999 ( segona inundació del 99)
- La Vanguardia 16.09.1999 (segona inundació del 99)
- La Vanguardia 17.09.1999 (segona inundació del 99)
Uns avets de Das
Avui marxem cap al Pirineu, a un poblet de Girona que es diu Das, i què farem allà? Doncs primer mirar el seu ajuntament, l’edifici de la foto,… maco, eh?
i ara tornem cap a l’Hospitalet per explicar una historieta: Resulta que pel nadal de 1973 el poble de Das ens va regalar un parell d’avets, que es van situar, un a la plaça de l’Ajuntament i l’altre a la de Collblanc, suposo que per cobrir-los d’ornaments i convertir-los en arbres de nadal.
Però què va moure als de Das a portar-nos els arbres des d’allà dalt? La causa va ser Rossend Arús i Arderiu (1847-1891), nom que us sonarà del carrer que es troba al costat del nostre ajuntament. Bé, aquest home va viure a Barcelona, però passava llargues temporades a casa dels avis paterns, a la nostra ciutat. El seu pare, Pere Arús i Cuixart, va nàixer aquí però va marxar a Barcelona on tenia un pròsper negoci d’ultramarins i colonials a l’engròs. Rossend, fill únic, el va heretar juntament amb una gran fortuna, que va deixar sota el control del seu soci i amic Antoni Farnés, mentre ell es va dedicar a la literatura i a la filantropia, les seves dues gran passions.
Moria als 46 anys, deixant com a marmessors als seus amics Valentí Almirall i Antoni Farnés. Abans de morir però va poder veure uns dels seus dos desitjos, l’ajuntament i les escoles de Das, que ell havia financiat i manat construir al poble de la seva mare, Teresa Arderiu i Pons. El segon no el va veure realitzat, però els seus marmessors van seguir les indicacions verbals de Rossend i després de vuit mesos de construcció, el 24 de juny de 1895 inauguraven un altre ajuntament amb les seves escoles al poble del seu pare, l’Hospitalet de Llobregat.
El text de 1975, el que parlava dels avets, diu que els dos ajuntaments tenien una estructura similar, però la veritat és que encara que el nostre ha sofert diverses modificacions, les similituds no són tan grans com las que té, al menys a la façana principal, amb l’antic ajuntament de Sarrià (1896), del mateix arquitecte que va dissenyar el nostre, Francesc Mariné i Martorell (1845-1902).
Ah! un oncle d’en Rossend, Jaume Arús i Cuixart, fou batlle de l’Hospitalet en els anys 1839-40, 1856, 1857-58, 1874 i 1875-76, i va ser fundador del Centro Económico, Agrícola e Industrial, més conegut com el Casino del Centre,…
REFERÈNCIES
- Fotografia de l’ajuntament de Das per Digitography a Panoramio. Veure també les de J.A.E.E.
- Història dels avets a La Voz del Llobregat del 21 de desembre de 1973, que podeu trobar al XAC.
- Biografia de Rossend Arús, per Francesc Marcé a la publicació de l’Ateneu de Cultura Popular, Xipreret, núm. 333, febrer de 2010
- Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat (2001) – Fixa 2
- Biblioteca Pública Arús de Barcelona per Ma Carmen Illa Munné. B. Anabad, XXX (1980) núm. 4
- Los Arderiu per Alfredo Arderius MArtin (febrer de 2011)
L'Hospitalet de Llobregat 
