Imatges retrospectives d'una ciutat

>Barcelona

Barcelona, 1563

Ahir a la tarda vaig anar al Prat per trobar-me amb Joan Lluís Ferret i Pujol, un historiador amateur que ha publicat un munt de llibres relacionats amb el Prat i la seva gent, i que des de fa molt de temps esta realitzant una investigació sobre el procés de formació del delta del Llobregat. Disposa de molta informació de tot tipus: testimonis geològics, estudis geofísics, cartografies antigues, estudis sobre variacions del nivell del mar,… i també en la bibliografia històrica, de fet era el tema pel que ens havien reunit, ja que sembla que estic agafant fama de savi sobre aquests temes a l’àmbit de l’Hospitalet. He de dir en la meva defensa que res més lluny de la realitat, jo no sé res, em dedico a fer difusió del que altres han escrit. De fet, va ser molt poca l’ajuda que li vaig poder proporcionar aen Joan Lluís,… encara que m’ha posat deures: localitzar edificis entre més o menys l’actual Granvia i el mar cap el segle XVII,… si algú té notícies ja sap a qui dir-ho!

Per la meva part, d’aquesta molt agradable reunió, a més de tot el vaig aprendre, em porto cap aquest bloc una pintura que no coneixia i que considero molt interessant, ja ens permet veure com era la platja de la que tant escric fa quatre segles i mig.

La pintura és d’Anton Van Den Wyngaerde, un paisatgista flamenc, que per encàrrec de Felip II va recórrer Espanya a partir de 1561. Va realitzar 62 dibuixos de diferents ciutats espanyoles publicats posteriorment a la seva mort, l’any 1571.

A la platja no hi ha res, es que no trobareu ni la Torre del Cap de Riu, ja que la seva primera pedra es va col·locar el 19 d’agost de 1566 pel virrei compte de Melito “per deffensar que los turchs no puguen pendre ayguada”. El que sí que sembla que es veuen són unes barraques, o són unes barques?.

També es pot apreciar la petita badia o golf que existia a tocar de Montjuïc,… i clar tota Barcelona, si us interessa saber una mica més, us recomano que aneu al bloc La Ciudad en el Arte, que és d’on he extret la imatge, a sota teniu la porta.

REFERÈNCIES 

Anuncis

Suposicions sobre la Joia del Llobregat

Aquest bergantí goleta no era la Joia del Llobregat, era el Ethel V. Boynton, però segur que es semblava molt. Permeteu-me que comenci amb un fragment del primer document que vaig trobar on es parla de la Joia, és de la revista Esplai del 16 de setembre de 1934, on es fa una crònica d’una exposició sobre la marina vuitcentista al Masnou:

“Les coses de mar sempre han fet una atracció a tothom, adhuc als més profans en aquesta matéria. Un dia o altre, tothom s’ha encantat davant un poètic veler (ja en que den pocs) i ha pretés entendre tot aquell embolic de cordes i pals i escales i veles, i ha contemplat encisat com un mariner trescava rapid per entrernig d’aquell teixit semblant a una taranyina monumental sense que s’hi quedés pres.  Cal haver viscut el temps de l’hegemonia de la marina de vela per a copsar-ne tot l’encís. Els vells us en parlen amb una mena d’encantament, i en els seus mots trobeu com reviscuda la vida catalana de tota la costa del Llevant.

Es una meravella oir contar el comiat i l’arribada d’un veler, acte que tenia, en aquell temps, una gran importància. Mireu, per exemple, l’arribada del bergantí-goleta «Joia del Llobregat». Hi ha noticies de la seva tornada d’América. Dies després hom atalaiava el castell del guaita de Montjuïc fins que es vela el senyal de «nau d’Amèrica a la vista» i més tard en donava les característiques.

Tot seguit, l’armador era avisat, al seu despatx del carrer Ample, i des d’aquell moment començava el tràfec. Amb una tartana s’anava a l’Hospitalet del Llobregat per tal d’avisar els que eren part interessada en el vaixell, els quals tenien per costum traslladar-se a llurs cases del Prat, enfilar-se a la teulada, i amb un gran llençol a les mans esperaven que «La joia» passés per la farola per donar-li la benvinguda, la qual cosa feien amb aquell llençol desplegat al vent com una gran bandera. Com a anècdota curiosa, esmentarem que en una ocasió, un dels copropietaris de «La joia», tot enfilant-se a la teulada va relliscar i va trencar-se una cama, amb el consegüent esverament que va aigualir tota la festa d’aquella arribada.

Naturalment, després d’haver hissat el llençol, encara els sobrava temps per anar a Barcelona, i un cop allí, junt amb l’armador, el qual vestia sempre levita i capell de copa alta, s’organitzava una mena de curiosa manifestació que anava al moll, agafava un bot i feia una rebuda cordialíssima als navegants que feia vuit o nou mesades que havien sortit de les seves llars.

Calia veure el vaixell. Si quan emprenia el viatge era tot flamant, quan tornava tenia un aspecte que palesava tots els penediments i angoixes que havia sofert durant la llarga travessia. Quan aneu al Masnou, si voleu remembrar les gestes d’aquells esforçats mariners, no més us cal fer una cosa ben senzilla. Aneu a l’estanc, i fixeu-vos en el taulell, obra curiosíssirna d’un home de mar del Masnou; en «Carlets», que en pau descansi. Aquell taulell és executat, peça per peça, amb una paciència de sant, durant les hores de calma passades en ple Atlàntic, a bord del «Joia del Llobregat» i «Nuevo Currutaco», de la matrícula de Barcelona”.

Una vegada llegit això vaig començar una recerca d’aquest vaixell, i sí vaig trobar molta informació , sobre tot de les sortides i arribades al port de Barcelona.El «Joia del Llobregat» va navegar, al menys, des del 1880 al 1906, que són les dates en que he trobat informació d’ella a les hemeroteques.

També he trobat que  la seva capacitat o tonatge era de 219 t  i que els trajectes duraven d’entre 50 i 90 dies depenent del destí i de les escales que es realitzaven. Aquests eren, suposo que d’entre d’altres: Montevideo (Uruguay), Santiago de Cuba, Cárdenas (Cuba), Laguna de Términos (Mèxic), Carmen (Mèxic), Campeche (Mèxic),… i el més freqüent, Cienfuegos (Cuba). Aquest destí m’ha encès les alarmes, ja que fa poc vaig escriure sobre unes estàtues d’aquesta ciutat, realitzades a la fàbrica hospitalenca de Can Barella a la dècada dels 90 del segle XIX, però per ara no he trobat cap relació.

El 19 de setembre de 1889 una gran tempesta va afectar al port de Carmen a Mèxic, de tal manera que va deixar inservibles 34 vaixells de tot tipus, però el Joia del Llobregat va aguantar: “tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos, con excepción de la Joya del Llobregat, español; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles” Aquest text és de la revista La Ilustración del 10 de novembre de 1889, i ve acompanyada d’aquest dibuix, on trobem un bergantí goleta sense més indicacions,… era aquest la Joia de Llobregat?

Sobre els propietaris he trobat que podien ser els senyors Company, Brugués y Galí, ja que són els noms que he trobat en més ocasions relacionats amb el seu carregament. Aquest homes es dedicaven a les conserves, a mes de portar coses, en aquest i altres vaixells; concretament a la Joia, d’aquí cap allà (vi, ametlles, vinagre, sabo,…) i d’allà cap aquí (mel, pita, palo campeche,…).

En fi, com dic al títol, moltes suposicions,… i cap dada concreta,… Fins aviat!

Deixò també alguns apunts, per si algú vol continuar,…

  • Lo Catalanista 07.11.1880 – sortida Santiago de Cuba bergantí goleta Joya de Llobregat.
  • LV 04.11.1881 – arribada de Laguna de Términos (Mèxic) y Mahon en 54 ds. berg. gol. Joya del Llobregat, de 219 t s ., c. Molins, con 310500 ks. palo campeche á J. A. Nadal y compañía
  • LV 31.01.1883 – sortida para Cienfuegos, ber. gol. Joya del Llobregat, c. Molins, con efectos
  • LV 19.08.1883 – sortida Berg.-gol. Joya del Llobregat, c. Molins, para Cienfuegos
  • La Dinastia 08.11.1883 – arribada a Cienfuegos 15.10.1983
  • La Dinastia 17.03.1884 – sortida a Cienfuegos 25.03.1884, c. Molins
  • La Dinastia 02.08.1886 – A Cienfuegos porta vi, vinagre, sabó i ametlles
  • La Dinastia 18.12.1887 – sortida a Cienfuegos,  c. Roses,
  • LV 24.05.1889 – sortida Bergantín goleta Joya de! Llobregat, c. Roses, para Cienfuegos
  • La Ilustración 10.11.1889 – El 19.09.1889 ” tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos (34 barcos), con excepción de la Joya del Llobregat, espanol; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles”
  • El Diluvio 10.06.1890 – vist a Tarifa el 08.06
  • LV 03.01.1891 – arribada de Laguna de Términos, en 59 días b. g. Joya del Llobregat, de 219 tons.,  c. Sisa, con 172 tons. pita y palo campeche a Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 17.03.1891 – Bergantín goleta Joya del Llobregat c. Rosas para Montevideo
  • LV 02.01.1892 –
  • El Diluvio 11.04.1892 – Arribada de Cárdenas (Cuba) , en 49 dias, c. Roses con 290.000 kg de miel a los señores Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 14.08.1892 – sortida cap a Cienfuegos, c. López
  • El Diluvio  05.07.1893 – Entrada en Barcelona des d’Amèrica
  • El Diluvio  29.09.1893 – Sortida cap a Cienfuegos c. Lloret
  • El Diluvio 17.10.1893 – passa per Tarifa el 15.10
  • La Dinastia 08.10.1895 – Arriba des de Campeche
  • La Dinastia 11.12.1895 – Sortida Cienfuegos
  • La Veu de Catalunya 18.11.1900 – arribada de Carmen (Mèxic), 98 ds. bergantí goleta Joya del Llobregat, de 219 ts. c. López, ab efts.
  • La Veu de Catalunya 17.08.1902 – Sortida Belice, c. Matamala, en lastre
  • La Veu de Catalunya 02-14.04.1906 – Naufragi de la corbeta Joya del Llobregat

Les barraques de la Riera Blanca

El que veieu allà darrere és el Camp Nou, inaugurat el dia de la Mercè de l’any 1957. El rierol que baixa és la Riera Blanca, i ja sé que no es veu molt bé, però allà sota, una al costat de l’altra, un munt de barraques que conformaven el nucli barraquista de la Riera Blanca. Com veieu les condicions eren molt dolentes, per creuar la riera feien servir troncs o teules, que desapareixien a les crescudes, quan plovia. Però la riera no sols portava aigua de pluja, sinó que també aigües residuals, imagineu-vos el panorama,…

Aquí, la Riera Blanca separa l’Hospitalet de Barcelona, a l’esquerra teniu l’un, i a la dreta l’altre, i les barraques en mig. Fa un temps vaig escriure sobre cal Taner, una masia que aquí es veu molt malament, però es veu, és un edifici de color blanc just darrere de la nau indústria de color gris, entre aquests dos edificis, passa la travessera de les Corts, en aquells moments sense pavimentar.

Aquest nucli ja existia als anys 20, a la revista Catalunya Social de febrer de 1924, definit com a “Collblanch, Riera Blanca i voltants” comptava amb 600 barraques, de les 9.100 registrades a tota Barcelona. Segons el diari ABC, la mitjana de persones que vivien a cadascuna era de cinc.

Aquell lloc era terra de ningú, era un gran espai on no hi havia pràcticament res, fins que van començar a construir el Camp Nou l’any 1954, i com deia inaugurat a l’any 1957. No sé si l’edificació de l’estadi va modificar l’hidrologia de la zona, però a l’any 1959 als diaris surt un episodi important de riades, i la tarda del 31 de maig de 1960 un altre: va ploure molt a Barcelona i la riera, que recollia tota l’aigua dels voltants, va augmentar molt de cabal, les persones que malvivien a les barraques van desallotjar-les, però una veïna veient que l’aigua se’n podia emportar no la barraca, quelcom més important, el seu futur, el rebut de 15.000 pessetes, que havia pagat d’entrada, segons deien, per una de les cases de la barriada d’Onésimo Redondo (els blocs de La Florida), va baixar com va poder, però amb tan mala sort que va relliscar i va caure a l’aigua, encara que un home ho va intentar va ser impossible salvar-la. Al dia següent va aparèixer flotant a la platja de Casa Antúnez.

L’any 1956 es van concedir 103 habitatges a persones d’aquesta i d’altres barriades, però va ser al desembre de l’any 1960 quan es va acabar definitivament amb aquest nucli; Barcelona i l’Hospitalet van construir 98 habitatges subvenionats, on a més dels barraquistes de la Riera Blanca, també van a anar a viure els habitants d’unes barraques properes al cementiri, al carrer de Sant Francesc Xavier.

Van assistir a l’acte de lliurament  l’alcalde i altres autoritats de la ciutat, el Reverend Mossèn Josep Gil·li, de la parròquia de la mare de Déu de la Llum va beneir els habitatges i posteriorment es va descobrir una placa que deia “Viviendas de la Inmaculada Concepción”. Inmediatament totes les barraques van ser demolides.

He llegit que las “Viviendas de la Inmaculada Concepción” es troben molt a prop dels blocs de la Florida, però sabeu concretament on?

REFERÈNCIES


Cal Garsa i el seu univers de papers

La setmana passada em vaig trobar amb Josep Bartra Agüero i el seu pare, uns pratencs amb arrels hospitalenques i més cap enrrere de la marina de Sants i més enrera dels emigrants gascons que van vidre de França fa molts i molts anys. La seva família va creuar el riu deixant la masia i els seus camps l’any 1954 i a principis dels anys 70 tot va desaparèixer sota Mercabarna. De totes maneres abans de deixar la nostra ciutat, segons em comenten, feien més vida al Prat que a l’Hospitalet, per un tema de distància, per exemple, els bateigs, comunions, casaments,… es feien tots al municipi veí, creuant el riu en moltes ocasions pel pont del ferrocarril.

La seva masia, que veieu a sota als anys 40, és deia ca l’Enric, però a partir de la pèrdua de la cama de l’Enric es va començar a conèixer com a cal Coix i amb la mort de l’Enric Bartra li van dir cal Garsa perquè la vídua hi procedia d’allà i tambe pel caracter esquerp de la dona. Apart d’això a un mapa dels anys 20 també he trobat que li deien casa Lagran, però es desconeix l’origen d’aquest motiu.

Una curiositat que ens va comentar Josep a la pàgina del Centre d’Estudis va ser la funció de les dues rajoles que veieu a la cantonada de la casa, era per evitar que les rates pugessin fins a la teulada, com no sabien baixar, morien i sovint embossaven les canonades. També que els pous els feien servir de fresquera, i així la carn o el peix es baixaven dins d’una espècie de gàbia a fi de conservar-los frescs.

Per situar-la he fet servir el següent mapa de principis dels anys 30, quan la masia es deia ca l’Enric. He assenyalat també l’ermita de Bellvitge, que és dels pocs elements de referència que queden propers, a més del riu i les vies, ja que com veureu no estava feta ni la Gran Via.

Localitzar aquestes cases aillades devia ser una mica complicat ja que, com heu llegit al segon paràgraf, les cases canviaven de nom o motiu constantment, i no sols això, segons comenta Josep, també les canviaven de direcció sobint: al 1862, “Marina en despoblado”; a l’any 1865, “Marina de Santa Eulalia” sense més; al 1868, “Marina”; al 1878, “de la Marina, 43”; al 1905, “Bº Marina, 40”; i al 1910, “Bº Marina, 57”, al 1954, “Parcerisas, 57 -Marina-“,…

El motiu concret de la trobada amb Josep Bartra i el seu pare va ser mostrar-me un munt de documents que havien guardat d’aquella casa, un univers de rebuts de tot el que es pagava en aquella àpoca, als anys 50-70, i que aquí tractaré d’explicar com pugui, ja que vam estar una estona parlant però la meva memòria no em dona per enrecordar-me de tot i bé.

Com la casa es situava on ara trobaríem Mercabarna, va formar part dels terrenys, més de 900 hectàrees, que van expropiar al nostre municipi a l’any 1920, per tal de construir un port franc. Aquest port mai es va arribar a fer, però els terrenys igualment van quedar en mans del Consorci de la Zona Franca, que una vegada seus cobrava per ells en concepte d’arrendament i també per l’aigua, suposo que dels pous, ja que aquella casa en tenia dos, pel que recordo del que em va comentar el pare del Josep, un de l’aqüífer profund, i l’altre del més superficial.

Un altre pagament que feien ells i tots els agricultors era la contribució a l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos que s’ocupava de moltes coses: de la guarderia rural, de la gestió de les bàscules de pesos, de preparar les cartilles del agricutor, de celebrar la contractació d’assegurances col·lectives contra fenòmens meteorològics o incendis; de preparar la festa de sant Isidre el Llaurador, que és el patró,…

l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos també pagava als seus socis per les collites, ja que també funcionava com a cooperativa agrícola.

Aquí tenim el rebut de la Guarderia Rural que eren una mena d’agents rurals que s’ocupaven d’evitar els robatoris. Es pagava a raó de la superfície de terreny de la que era propietari cada soci, i depenent també de si era de secà, regadiu o vinya.

El següent document també es de la guarderia rural, i és molt interessant ja que mostra que els seus associats també podien pagar amb el fruit dels seu treball.

El pagament pel carro i la seva matrícula a Barcelona, que cobrava la Diputació.

i del mateix any el mateix impost però pagat a l’Hospitalet. No sé si en aquest cas es pagava als dos municipis per que la masia es trobava a territori Barceloní, però lligada a l’Hospitalet,…

El següent és del registre d’un cavall capó i d’un carro a l’Hospitalet.

L’impost per a la defensa de les plagues del camp.

També es pagava el servei de neteja de les sèquies.

i per l’aigua que portaven les sèquies que venien del Canal de la Infanta

També tenim el que es pagava per les ferradures del cavall a aquest establiment del barri de Can Pi.

Com a la riada de l’any 1962 va afectar als camps de la masia, es va demanar un prestam de 50.000 pessetes al 3,75% .

També es pagava l’assegurança social que anava destinada a cobrir els subsidis familiars i de la vellesa a l’agricultura.

El següent document és un rebut del propietari d’un camp a Ramón Bartrá, que plantarà melons durant l’any 1968, i que prèviament ha pagat 20.000 pessetes.

I ja està, espero que us hagi agradat veure tant de paper antic, pot ser als més gran us han portat records. Si en teniu qualsevol comentari que pugui enriquir o corregir el que he posat, endavant,… és gratis.

REFERÈNCIES


Perllongació de la Gran Via, 1928 (i 2)

A l’anterior post vam poder veure dues imatges de les obres de la  perllongació de la Gran Via de 1928, realitzades enfocant cap a Barcelona. A aquesta nova entrada al bloc podeu veure en primer lloc aquestes dos mapes de 1926 i de 1933, un just abans de les obres i un altre posterior, on ja podeu veure els 880 metres de Gran Via construïts, des de la riera Blanca fins a la carretera antiga del Prat (Independència).

Comparant els dos mapes també podreu veure com a l’antiga llera de la riera Blanca apareix la caserna de Lepanto, construïda entre 1929 i 1931

També he trobat aquestes dues imatges, aquesta primera és de 1928, i podem veure les obres des de Barcelona, possiblement des de l’alçada del carrer de Parcerisa. On acava el paviment veiem murs a costat i costat, ens trobem quasi a l’alçada de la riera Blanca. La casa que veiem a l’esquerra, una vegada passat el mur, l’he trobada amb dos noms diferents, cal Juan del Fan i també com cal Joanet del Sant, en tot cas, just després de la masia trobaríem la riera Blanca, i començaria l’Hospitalet. Les tres xemeneies de la dreta són les de l’empresa Caralt-Pérez y compañía, que son les que vam veure a les fotografies d’ahir.

A la següent fotografia ja ens trobem a l’Hospitalet, crec que a l’alçada de l’empresa Caralt-Pérez i companyia, passada la riera Blanca. El final de la carretera, com ja sabem, perquè es fins on van fer les obres és el carrer Independéncia o carretera antiga del Prat. Les cases de la dreta possiblement són les del carrer d’Enric Morera, i les barraques de l’esquerra són les del barri de la Bomba, que pot ser encara no rebia aquell nom, pot ser encara no disposaven de la bomba que els donava aigua.

De fet, l’Exposició Internacional de 1929, les obres del Metropolità Transversal (Bordeta-Catalunya), aquestes mateixes obres de la Gran Via i moltes altres a la ciutat van atreure multitud d’emigrants en busca de millors condicions de vida, i que no van tenir altre remei que viure en barraques distribuïdes per Barcelona i la seva perifèria, com les del barri de la Bomba; i ara poso la nota reivindicativa: és una llàstima que els mandataris de la nostra ciutat encara no hagin fet cap homenatge, cap monument a les persones d’aquell barri, tal com s’ha fet a d’altres barris, per sort desapareguts (però ben recordats), de Barcelona.

Al fons de la Gran Via, a la seva dreta, veiem la xemeneia de l’empresa Viuda e Hijos de Jaime Trias, també coneguda com Les Sangoneres, que posteriorment va perdre una part de la seva superfície quan va continuar la perllongació de la Gran Via, però que encara avui dia existeix i forma part del patrimoni arquitectònic de la ciutat. A la part dreta tenim una altra xemeneia, que es correspondria a la fàbrica d’adobs Vendrell i Monjo, de la qual he trobat molt poca informació, igual que de les naus industrials que trobem a ma dreta, a tocar de l’obra i al final del carrer d’Enric Morera.

També vull destacar l’elevació que portava l’obra respecte els camps de cultiu, la qual es pot observar a ma esquerra  amb l’alçada de les rampes.

I no sé si veieu alguna cosa més vosaltres,…

REFERÈNCIES


Perllongació de la Gran Via, 1928 (1)

L’altre dia vaig compartir una entrevista al alcalde Just Oliveres i Prats de 1930, on es referia a que l’ajuntament tenia un deute de 700.000 pessetes derivat de la perllongació de 800 m de la Gran Via (en aquell moment també dita calle Cortes), des de la riera Blanca fins a la carretera del Prat, i que havia iniciat l’alcalde Tomás Giménez.

He trobat aquestes dues fotografies realitzades a l’any 1928 on podem observar aquestes obres. Les xemeneies de l’esquerra formen part de la fábrica de filats Caralt-Pérez i companyia, i una mica més enllà trobaríem la riera Blanca. A la dreta podem veure la falda de la muntanya de Montjuïc. El que veiem al fons són els edificis de l’exposició.

A la memoria de l’exercici de 1928 es deia sobre aquesta obra:

 “Una obra personal del Alcalde y tomada con gran cariño por todos los elementos del Consistorio, ha sido la prolongación de la calle de Cortes, desde la Riera Blanca, final del término municipal de Barcelona, hasta la carretera de Prat de Llobregat.

Muchos fueron los requerimientos de las autoridades superiores de Barcelona para que el Ayuntamiento de Hospitalet se decidiera a prolongar este tramo de Gran Vía que se considerava indispensable para trasladarse al Prat de Llobregat y a los aeródromos, en este término establecidos; pero la dificultad de siempre, el problema económico, el tener que pagar la obra, era el que retardaba las aspiraciones de la Corporación Municipal.

El Sr. Alcalde, después de varias entrevistas con las autoridades de la Provincia, en las que expuso sus puntos de vista relativos al problema económico, buscó una ayuda en la Diputación Provincial, que se obtuvo, consistente en que esta Corporación construiría de momento la Gran Vía en una amplitud de seis metros y que el Ayuntamiento de Hospitalet ayudaría, ampiándola hasta diez, para que la Gran Vía ofreciera un mejor aspecto y facilitara la circulación.

Requerimientos posteriores, cuando la Diputación Provincial tenía ya el proyecto y había realizado ya la subasta, adjudicada que fué al Fomento de Obras y Construcciones, obligaron al Ayuntamiento a ampliar los diez metros de calzada, de que hemos hablado antes, hasta cincuenta, anchura máxima, igual a la que tiene en Barcelona dicha Gran Vía. Para ello la Comisión de Fomento estudió el problema, y después de varios trámites, redactó el dictamen de ampliación del terraplenado, y además propuso la construcción de alcantarillas y el muro de contención de tierras a los efectos de que la obra fuese definitiva y nunca más hubiera de pensarse en ella.

Todas estas obras fueron adjudicadas a la Sociedad Fomento de Obras y Construcciones, previos los trámites legales, la que se comprometió a realizarlas a base de los mismos precios con que realizaba las obras de la Diputación Provincial.

Al escribir estas líneas, las obras están ya completamente terminadas, dando un aspecto de grandiosidad, digno del mayor elogio.

El coste de las obras es de 682.179,20 ptas., que el Ayuntamiento pagará en cuatro anualidades, una cuarta parte en cada uno de los ejercicios 1929, 1930, 1931 y 1932.

Desde la Riera Blanca hasta la Carretera que conduce al Prat, la Gran Vía tiene una longitud de 880 metros.

La distribución de la calzada se ha cambiado completamente, siguiendo el mismo trazado que se seguirá en Barcelona desde el paseo de la Industria hasta la Riera Blanca.

El trazado es el siguiente empezando por el lado del mar:

Una acera de cuatro metros. Un gran arroyo de quince metros, destinado al tránsito ligero. Un paseo para el paso de peatones de 15 metros de anchura. Un paso para doble línea de tranvías de seis metros de anchura. Un arroyo para el tránsito secundario de 6 metros y una acera de cuatro metros.

Los propietarios afectados vendrán obligados, cuando edifiquen, a reintegrar al Ayuntamiento el coste proporcional de la pared o muro de contención, que podrán utilizar para edificar, por haberlo tenido en cuenta el Ayuntamiento, y a pagar también la parte proporcional de cloaca, por el número de metros de fachada, que utilizarán para la conducción de las aguas residuales.

Merced a este esfuerzo que ha realizado el Ayuntamiento, cuenta ya la ciudad con un tramo de Gran Vía, buen augurio para hacerla llegar hasta el río Llobregat, y que permite trasladarse de Barcelona al Prat con comodidad y gran rapidez. Por otra parte, con estas obras se ha descongestionado el tránsito rodado de la Bordeta, cada día más difícil y cada día más complicado.

Hay que hacer constar, para satisfacción de todos, que los propietarios de terrenos han cedido gratuitamente los viales, haciendo el problema más fácil de solución, y de ejecución más rápida”.

REFERÈNCIES


Els habitatges dels treballadors de la la RENFE

Avui sortim a investigar fora de l’Hospitalet de Llobregat, anem a l’encreuament entre el carrer dels Motors i el de la Metal·lúrgia, allà trobarem un element que la ciutat de Barcelona ha considerat part del seu patrimoni arquitectònic (nivell de protecció D), encara que es troba una mica fet pols. A la imatge següent podeu veure on ens trobem (el nord es troba a sota); la línia blava és el límit entre Barcelona i l’Hospitalet, i el que anem a veure és l’edifici allargat.

És un conjunt de cases que es van construir entre 1925 i 1927 pels treballadors de la companyia de tren MZA (Madrid- Saragossa- Alacant) de l’antiga línia Barcelona-Vilanova-Valls. A algun plànol les anomenen com a “habitatges dels ferroviaris” i a un plànol del Port Franc de 1927 apareixen com a “Casa de los empleados de la estación”, ja que es troben al costat de l’estació de can Tunis (Casa Antúnez).

Aquests 17 habitatges aparellats abans es trobaven aïllats, entre camps i masies, a prop del grup molt més nombrós d’habitatges coneguts com “casas baratas” o d’Eduardo Aunós, i construïts pocs anys després de las dels ferroviaris.

A la imatge següent podeu veure la seva situació, quan s’estava edificant la SEAT a mitjans dels anys 50, també veureu que la teulada dels habitatges es diferent, encara que no s’acaba de distingir molt bé que havia abans,…

A les següents fotografies podeu veure l’estat actual de l’edifici, algunes cases es troben habitades i d’altres tapiades, algunes façanes cuidades, i d’altres deixades,… A aquesta primera, podeu veure la façana lateral més propera a l’Hospitalet, la que dona al carrer de la Metal·lúrgia, i on es veu que existia una “planta de llenado”, que portava el nom d’Hospitalet. No sé si es refereix a una gasolinera,…

També crec que és interessant aquest fragment del programa “Callejeros” facilitat per l’Andreu Martínez Sánchez i la Katy López Marín del grup de facebook “Generación de los 50 En el Grupo de Viviendas Eduardo Aunos(Casas baratas)” on podreu veure com són les cases per dins i també escoltar records d’aquella zona:

REFERÈNCIES