Entre Santa Eulàlia i la Bordeta, 1962
Avui m’he trobat totes aquestes fotos de les vies que hi havia entre l’estació de Santa Eulàlia i la de la Bordeta, el nadal del 1962, ja sabeu, la gran nevada.
Les dues primeres són d’un metro de la sèrie 400 sortint dels tallers/cotxeres de Santa Eulàlia cap a l’estació de la Bordeta. A la segona es veuen també dues locomotores, una S 278 (antiga 7800) feta a SECN/WECo i la segona una S 276 (ex 7600/8600),… això me l’he copiat d’en Ventura Leris 🙂
Les dues següents estan fetes des dels tallers anteriors cap l’estació de La Bordeta, just per allà sota passa la riera Blanca, i aquells dies sí que era blanca!!
REFERÈNCIES
Oscar Color SA, una fàbrica de postals.
Si algun dia teniu l’idea de buscar objectes del passat hospitalenc a les pàgines d’Internet dedicades a subhastes, irremeiablement us trobareu amb el treball de l’empresa Oscar Color SA.
Suposo que es dedicava a d’altres tipus d’impressions i pot ser va tenir una vida més llarga, però l’empremta que trobem és dels anys 60-70, concretament la de la fabricació de postals relacionades amb el món de l’espectacle, sobre tot del cine, la televisió, la música, però també trobareu futbolistes, torers, locutors i inclús algun Papa,… a més dels paisatges i altres postals pels turistes.
Deixo un parell de imatges, però la col·lecció és inacabable, pot ser hi ha milers de fotos, inclús podeu trobar còpies dels catàlegs que utilitzaven per comercialitzar les postals.
REFERÈNCIES
Alguns cartells i rètols publicitaris de l’Hospitalet
Els meus pares em van dir que la primera paraula que vaig llegir va ser PURLOM, pot ser us sona, era el nom d’un escorxador situat a Abrera, al peu de Montserrat; es va inaugurar el 1970, així que jo el tenia gravat en el cervell des que era un bebè,… i és què tenia una façana blanca enorme, era impossible no veure-la des de la N-II, i allà havien escrit en lletres vermelles i grans com a camions: PURLOM. Bé, no recordo fins quina edat, però jo ja era ben gran, cada vegada que passaven per allà, el nen pronunciava la paraula màgica diverses vegades,… era la primera paraula i a tothom li feia gràcia!. L’any 2007 la van tirar a terra, i clar, encara que era sols un cartell, era també la meva primera paraula llegida,… com diu Sergio Bejar: “lagrimilla,…”
Aquesta petita historia personal ens porta una altra vegada al patrimoni cultural; els cartells publicitaris ho són, clar que sí, un exemple de fa pocs temps i que va sortir a tots els telediarios, va ser el de les protestes veïnals produïdes quan una empresa va decidir retirar el cartell lluminós de Tio Pepe a la plaça del Sol de Madrid, instal·lat des de 1936, i com aquest n’hi ha hagut d’altres.
Aquí a l’Hospitalet no sé si tenim algun cartell que es pugui considerar com a patrimoni de l’Hospitalet, o dels hospitalencs. Per exemple, un llibre que va editar ADIGSA sobre el Gornal fa referència a un rètol lluminós: “El cartell de la Balay ha esdevingut un signe d’identitat del barri”. Des de fa uns anys aquest cartell va deixar d’anunciar la Balay i el van canviar per un del fabricant d’impressores Ricoh, no sé si continua sent un signe d’identitat, el que he de dir també, i pot ser té relació amb l’elecció d’aquesta fita d’identitat, és que al Gornal (antic) no hi ha ni un trist monument, crec que és l’únic barri de la ciutat que no en té, no sé si per que els veïns no s’han posat d’acord, o per negativa de l’ajuntament,… però bé aquesta és una altra història,…
Un altre cartell que ara em bé al cap és el de “SKM Kremlin. Compresores de aire, equipos de pintura”, a la plaça del Mestre Clavé. No sé de quan és aquest cartell, pot ser es van pintar a la façana dels blocs de la Pegaso l’any 1979, quan aquesta empresa va arribar a Espanya. No dic que s’hagi de protegir, això si un cas ho han de decidir les persones que ho tenen a prop i volen, si un cas, que continuï allà,… de les administracions s’ha d’esperar el mínim.
Un altre rètol interessant, a la mateixa plaça, és el de “Muelles y Resortes J.Argelaguet”, i també la placa identificativa de la plaça, realitzada per Ceràmica Bellvitge als anys 50?. Les plaques de carrer són altre element del patrimoni, i més si es van fer especialment i trenquen l’uniformitat de les existents als carrers de la resta de la ciutat,… però pot ser ja entrarem en això en un altre post,…
Ahir tafanejant al perfil de la Beth G. Ávila em vaig trobar un altre cartell, li vaig demanar permís per compartir-lo, i aquí el teniu. El cartell ja no existeix, i tampoc era a l’Hospitalet, però es situava molt a prop, al costat barceloní de la carretera de Collblanc. Pot ser també era antic, ja que el nom del barri el van escriure com es feia durant el franquisme, amb la “H” final, encara que hi han persones que no s’han adonat que ja no s’escriu així,…
Per cert, si deia “MUDANCES COLLBLANCH”, no li falta la “S”?
Us deixo aquí sota la seva antiga situació per si no us ubiqueu, entre el cementiri de Sants a l’esquerra, i els horts lúdics de Les Corts, a la dreta.
I ja està, si teniu més exemples,… vosaltres mateixos,…
REFERÈNCIES
- Abrera en Imatges
- El Gornal. L’Hospitalet de Llobregat. Escrit per l’Àngels Marín i publicat per ADIGSA l’any 1995
- Història Kremlin SKM
Los Agnis
Preguntant per aquí i per allà he arribat a la conclusió de que no tenim res escrit sobre els conjunts musicals pop/rock que es van formar a la nostra ciutat als anys 60 (ni als 70, tampoc als 80 i ja sí als 90). El grup hospitalenc que més va sobresortir en aquella àpoca van ser Los Diablos, i es veu que els dos guitarres de Los Salvajes també eren d’aquí, i el primer bateria dels Lone Star, i segur que hi havia molts més,…
Per exemple, he trobat una mica d’informació de Los Agnis, que es van formar l’any 1964 per fer, diuen que folk-pop. Eren de Collblanc, concretament la seva direcció de contractació era el carrer de Ferrer, 58, baixos. L’any 1966 la formació del grup era: Antonio Ponce (guitarra solista), Toni (veu), Pedro (bateria), Santi (guitarra rítmica) i Carlos (baix). També he trobat a Johnny (pot ser Joan Parés?), que era germà de Toni, el vocalista, i en algun moment es va passar a The Murderers, un grup de Santa Eulàlia molt documentat i del que trobareu una referència a sota. Joan Parés també va entrar com a baixista l’any 1965 a The Finder’s, aquests de Barcelona i molt més prolífics.
Paco ens comenta que Johnny i Toni van posar aquest nom al grup, en referència al déu hindú Agni, deïtat del foc i del sacrifici, el que uneix la terra i el cel i l’atmosfera que hi ha entre ambdós, segons li va comentar Johnny, es van basar en una idea del seu pare, que era fakir.
A sota teniu a Toni, el cantant, amb gorra, i darrere seu, en el centre a Carlos Barberà, el baix.
Sols van treure un senzill l’any 1966 amb el segell Marfer, aquest contenia els temes Muchacho de nuestra época y Lunes, lunes (una versió del monday, monday de The Mamas & the Papas).
Daniel Hernández García i de Alicia Sánchez Lloria ens diuen que tenien el local d’assaig a la rebotiga del bar Alegria, regentat per Juan Caparrós, i que es situava al carrer del mateix nom de la Florida. També que tocaven molt al soterrani de l’Oro Negro, al carrer de Pujós núm. 97, un bar-restaurant, on també es feien banquets, com el de la Mata Popis Té.
Si voleu escoltar les seves cançons el podeu fer a Viejopickup
Al bloc del programa de radio El Temps Passa, de Mario Prades i Quimet Curull, van publicar aquests records sobre ells:
“Ara a El Temps Passa… i la música queda us portem un grup proper a la nostra juventut, Los Agnis. Aquest bon conjunt el formaven cinc joves de Collblanc, a l’Hospitalet de Llobregat, just a la frontera amb Sants que ja és Barcelona. Mario havia ballat en moltes ocasions al ritme de Los Agnis que entre altres llocs, acostumaven a tocar en una sala de festes situada al carrer Jocs Florals, per sota de l’estació de metro Mercat Nou, per suposat llavor era Mercado Nuevo. Estava en un pis, però no recorda el nom del local. Que sapiguem Los Agnis, tot i ser un bon grup amb bons seguidors, només van publicar aquest single amb la versió del tema de The Mamas & The Papas en una cara i “Muchacho de nuestra época” en l’altra, aquesta última era una composició d’ells i el single de Los Agnis el va editar el segell Marfer l’any 1966. Per cert que aprop d’on estava aquesta sala de la que Mario no recorda el nom, és on assaja o assajava La Companyia Elèctrica Dharma“
Fent recerca a internet he trobat la següent informació addicional:
- 1964-1968 segons Daniel Hernández Garcia un any van estar tocant a la Fira de Mostres de Barcelona, a l’stand de la marca d’electrodomèstics Ignis
- 1964-1966 guanyen el conurs “Paso a la Juventud”
- 1964-1966 guanyen la final de ‘”Hora de los conjuntos” de radio Juventud, que es va celebrar al Palau d’Esports de Barcelona.
- 1964-1966 – Actuen a TVE
- 1966 són contraportada al número 1 del còmic 4 Ye-yes, d’Ediciones Olive y Hontoria de Barcelona, i que s’imprimia a l’Hospitalet
- 1966 apareixen a la contraportada del número 6 del còmic 4 Ye-yes. Diuen que inicien una gira a Madrid i el centre d’Espanya, que treuran un nou disc (crec que no va arribar a sortir) i que estrenaven nou equip amb guitarres àrabs, els primers de tot l’estat que ho feien.
- Març de 1967 – participen al Primer festival concurso CEDAM al teatre CAPSA
- 19 de març de 1967 participen al Festival Europa ’67, a las Arenas, per on van passar un munt de grups del moment (Salvajes, Lone Star, Sirex, Mustang,…)
- Maig 1967 – Juntament amb Los Setlande, Grupo 66, Los espectros, Los reyes y Alex y los Finders, participan a la Semana de la Juventud de Barcelona
- 1968 – Concert a la plaça de braus de Calatayud juntament amb Brandis , los Aracosta,…
- Desembre 1971 – Toquen al Drac Roig de Cerdanyola.
- 2009 – La canço Monday Monday forma part del recopilatori “Pop, Beat & Soul II” de Bela Records.
i la mateixa foto d’abans signada, juntament amb una altra de mala qualitat.
Si teniu més informació d’aquest o d’altres grups hospitalencs d’entre 1950 i 1985, o de llocs on tocaven,… ja sabeu,…
REFERÈNCIES
- Comentaris de Paco a l’article sobre Los Diablos a aquest mateix bloc, així com del seu article sobre The Murderers al seu bloc
- Biografia del Brandis
- El Temps Passa, el blog de Mario Prades i Quimet Curull
- La Vanguardia 16 de març de 1967
- La Vanguardia 28 de maig de 1967
- La Vanguardia 30 de desembre de 1971
- Còmic los 4 ye-yes núm. 1
- The Finder’s a la fonoteca
- Entrevista a Antonio (Tony) Ponce en la Voz de Castelldefels (abril/2007)
Les barraques de la Riera Blanca (2), anys 30 i 50
Fa un parell de mesos vaig publicar una foto de Nicanor Molina on sortien tres nens provinents de les barraques de la Riera Blanca, la fotografia és molt bona, un testimoni molt valuós d’aquell espai i moment. Doncs bé, avui ens ha escrit el germà d’un d’aquells nens, Manuel Escobar Cárdenas, i ens ha fet un resum dels seus records.
Fa temps que tenia previst pujar aquestes fotos, però com sempre el temps no em dona per fer tot el que voldria i s’ha anat endarrerint el moment de compartir-les. D’avui no passa, m’he dit, i aquí les teniu.
La primera és de l’Arxiu de Sants i està datada com de l’any 1932. La casa que es veu a l’esquerra és cal Taner, de la que també vaig fer un recull d’informació, el teniu a les referències.
Les següents provenen de l’Arxiu Vilamitjana i són els anys 50. Segons Josep M. Jordà, ens mostren aspectes de les barraques, de quan el jovent de la Parròquia de Sant Ramon Nonat feien labor social
Us poso també la situació de les barraques l’any 1958,…
REFERÈNCIES
- Fotografies del llibre Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat (1996) de Josep M. Jordà i Capdevila.
- Barraques de la Riera Blanca (aquí podeu llegir el comentari de Manuel Escobar Cárdenas)
- Nens de les barraques de la Riera Blanca, 1956?
- Can Taner (o Tané), una masia propera a Collblanc
Els refugis de can Rigalt, 1945
Aquestes fotografies les he tret d’un reportatge de la revista Destino de l’any 1945; que encara que és molt interessant, també ho és d’extens, i a més té molta literatura, així que he preferit enllaçar-lo a sota, a les referències, i fer-vos un resum. Els habitatges de que parla no es situaven a l’Hospitalet però es troben tan a prop que crec que val la pena citar-los a aquest bloc.
L’autor comença el relat a un bar anomenat “El Palacio de la Paz” que per les explicacions que es donen no sé si es situava a l’Hospitalet o Barcelona, sol que es trobava en front de l’entrada del cementiri de Sants. Des d’allà surten i passen al sector barceloní de can Rigalt, busquen els antics refugis de la Guerra Civil que ara s’utilitzen com a habitatges, i per arribar agafen el que es coneix com “la carretera Negra” (es veu que era el color de la terra d’aquell camí); aquesta carretera els porta a un talús ple d’entrades a les coves, que tenen en front, com un balcó, marges i desmunts que baixen fins arribar a un barranc pudent.
Menciona l’autor que normalment no va cap foraster per la zona, a vegades el metge o el cura; algun diumenge venen uns joves d’una entitat parroquial per ensenyar la catequesis als nens; el carter ni va, deixa les cartes a el Palacio de la Paz. També escriu que molts dels habitants d’aquestes coves tenien el seu treball més o menys legal i un sou regular; que les coves es trobaven netes i polides, emblanquinades i inclús enrajolades; però el problema era la humitat, que en hivern podria tot i feia de mal estar, i el fred, i la pluja, que obligava a cuinar dins menjant-se tot el fum,… per no parlar dels corriments de terra, que alguna vegada havien ensorrat coves amb els sus habitants dins.
Allà vivia alguna família catalana, i també ens parla de que uns quants habitants eren d’un poble anomenat Berja, un municipi d’Almeria que entre 1940 i 1950 va perdre uns 1.500 habitants dels 12.600 que tenia; la guerra va interrompre l’exportació del raïm de la zona i moltes families es van quedar sense feina.
Aquesta seria la carretera negra, i a ma dreta podeu veure les entrades a les coves, que originalment van ser construïts com a refugis.
Els nens aprenen el catecisme de la ma de joves membres d’entitats religioses
Barberia en ple carrer, al costat de la porta d’una de les coves
Interior d’una de les coves
He trobat una fotografia aèria del 1947, dos anys posterior al reportatge, l’he mirada i remirada amb l’esperança de trobar la carretera negra i les coves, però no ho veig del tot clar. He indicat més o menys el límit entre l’Hospitalet i Barcelona, el cementiri de Sants i també can Rigalt per tal de situar-me. Posteriorment amb altres indicacions del reportatge, com per exemple que es situava a prop d’un barranc, he marcat en groc la possible carretera i on crec que podria existir el talús on es podrien haver excavat les coves. Si discrepeu, aquí em teniu!
REFERÈNCIES
Nens de les barraques de la Riera Blanca, 1955-56
Aquesta fotografia va ser presa fa seixanta anys per Nicanor Molina, en aquells anys membre de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet, i a més periodista, es dedicava a fer articles i fotografies per diferents diaris, com la Vanguardia, El Correo Catalan, Hospitalet Deportivo,… i també per algun llibre com “Una ciudad en marcha. Hospitalet de Llobregat, escrit per Emiliano Vilagrasa l’any 1961.
Fa un temps vaig topar-me amb Nicanor a partir d’aquesta fotografia trobada a internet, i avui he tingut el plaer de parlar una estona amb ell sobre molts temes de la ciutat. M’ha donat permís per publicar aquesta fotografia i m’ha enviat algunes més que aniré publicant mica en mica. Juntament amb la imatge afegeixo els sus comentaris, que he tret del lloc web Mispueblos.es, on ha publicat algunes fotografies més.
“La presente fotografía la saqué sobre el año 1.952 aproximadamente en la parada del final y principio del tranvía 57 en Collblanch. En la acera aparecen estos tres alegres y risueños mozalbetes los cuales provistos de un cesto y de tirachinas están dispuetos a afrontar la vida mendigando algo que ponerse a la boca con sus padres que habitan las barracas ubicadas en la riera cercana a la parada de los tranvías en cuestión.
El vetuario haraposo y harapiento con que visten estos infortunados niños, contrasta enormemente con sus rostros alegres e inteligentes con que se enfrentan a la vida, niños que a poco que les hagas alguna caranoña, te intereses o hagas alguna fotogafía es lo suficiente para atraer su atención. Es una utopía pero me gustaría poder saludar a alguno de estos tres simpáticos mozalbetes que indudablemente serán ya mayorcitos.“
Posteriors informacions ens diuen que el nen ros va arribar a les barraques l’any 1954, quan tenia 5 anys, per tant,… la foto seria aproximadament de 1955-56 (informació de Manuel Escobar Cardenas, el seu germà)
REFERÈNCIES
Eugènia Casanovas i Amat, la Marquesa
Pel nom de Eugènia Casanovas i Amat pot ser no us sona ningú, però si us dic que el parc de la Marquesa de Collblanc es diu així en el seu honor, segur que us situeu una mica més.
Pel que he llegit no era marquesa, diuen que li deien així pels aires que es donava, però el cert és que tenia molts bons contactes, i relacions a nivell de reialesa, tenia el títol honorífic de cambrera de la reina, es a dir era una dona del que es diu de l’alta societat.
Va estar casada amb el barceloní Josep Farnés i Flaquer, que regentava la joieria “La Universal” de la plaça Reial, 11 de Barcelona, de la qual es poden trobar alguns anuncis a les hemeroteques, relacionats amb la venda de terrenys als voltants de la Torre Barrina, al menys entre 1922 i 1930.
Josep Farnés era propietari dels terrenys a dreta i esquerra de la Travessera de Collblanc, des de la carretera de Collblanc fins al torrent Gornal, lloc, on va presentar dos projectes per construir bòbiles entre 1891 i 1892.
Van tenir dos fills, als qui van posar uns noms una mica raros per ser de l’alta societat, Juanito i Juanita, així mateix, amb els diminutius inclosos. Juanito va morir el 1878, quan encara era un nen, i a la Juanita la he pogut trobar a les hemeroteques fins que va morir la seva mare, el 1944. Josep Farnés i Flaquer no sé quan va morir, el que sé es que segons Inocencio Salmerón va ser abans de 1907. L’any 1917 es va projectar el carrer que portaria el seu cognom, el carrer Farnés, situat al costat de la finca de la torre Barrina.
Mare i filla vivien a la torre Barrina, un edifici més gran i segurament ostentós que l’actual, ja que aquell el van cremar a la guerra (20 de juliol de 1936) i després el van tornar reconstruir d’una forma més senzilla. Eren aficionades a la música, la mare tocava el piano, i la filla el violí i el violoncel, de fet van donar classes a algunes noies de la barriada. Feien festes i convidaven a gent de categoria, com per exemple, al financer i polític Francesc Cambó. Deien que a Barcelona sols existien dos Rolls Royce, el de Cambó, i el de la Marquesa, que conduïa un xofer de raça negra.
Es veu que el 31 d’agost de 1907, a pocs metres de la torre Barrina, un cavall desbocat i el seu carruatge van atropellar greument a un veí de Collblanc, que van tenir que portar a Sants. l’Eugènia quedà molt afectada, i va parlar amb les seves amistats i contactes, decidint crear un consultori mèdic de tipus benèfic al barri, el 1909 es forma l’Assemblea Local de la Creu Roja i el gener de 1910 es crea el consultori a la carretera de Collblanc, sense cap ajuda municipal. El 1917 es quedà petit i lloguen el del carrer del Progrés; el 1918 inauguren dos més a Santa Eulàlia i al barri del Centre, que serien substituïts el 1927 per dispensaris municipals; en aquells temps s’ampliava el de Collblanc i el 1948, posteriorment a la mort de l’Eugènia, es converteix en hospital amb 30 llits,…
A la fotografia inferior teniu l’equip mèdic del dispensari de Collblanc l’any 1930, a una visita de la reina Victoria Eugènia de Battenberg i les infantes infantes Beatriu i Maria Cristina. També surt l’Eugènia Casanovas, que suposo que es la dona que situa a l’esquerra. L’Eugènia va ser presidenta de l’assemblea Local de la Creu Roja fins la seva mort; i la filla, la Juanita, va ser la vicepresidenta; que podria ser l’altra dona que surt sense uniforme, encara que ella també era dama infermera de primera classe des de 1927 i pot ser va d’uniforme.
A l’Arxiu Nacional de Catalunya he trobat tres fotografies més d’aquest moment, una molt similar a l’anterior i d’altres dues de l’arribada dels vehicles reials al dispensari.
També deixo la seva esquela,…
REFERÈNCIES
- Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat escrit per Josep M. Jordà i Capdevila i publicat per la mateixa parròquia l’any 1996 (origen també de la fotografia de grup, segons el llibre cedida per la vídua del Doctor Aubert)
- Històries de Collblanc -La Torrassa, escrit per Inocencio Salmerón Vargas (indispensable)
- La Imprenta, 28.08.1878 pàg. 5766 (Mor el seu fill, Juanito Farnés i Casanovas)
- La Vanguardia, 29.04.1911 (Estadístiques del primer any de dispensari amb 1082 intervencions)
- ABC, 15.05.1918 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Acción, 13.05.1918 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Vanguardia, 10.06.1924 (Inauguració del carrer de la Creu Roja i “lunch” en la Torre Barrina fins ben entrada la nit)
- La Vanguardia, 02.01.1925 ( es realitza el sorteig d’un solar ¿?)
- La Vanguardia, 04.06.1925 (La reina Victoria ve a l’Hospitalet per visitar els dispensaris de la Creu Roja a Santa Eulàlia i al barri del Centre)
- ABC, 04.06.1925 (Visita de la Reina)
- La Vanguardia, 19.05.1927 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Vanguardia, 26.10.1927 (Juanita Farnés Casanovas és infermera de primera classe)
- La Vanguardia, 28.05.1930 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Vanguardia, 30.05.1930 (El 29 la reina Victoria ve a l’Hospitalet per visitar el dispensari de la Creu Roja a Collblanc)
- La Vanguardia, 29.07.1936 (Cremen la finca Torre Barrina)
- La Vanguardia, 20.08.1944 (Esquela)
- La Vanguardia, 08.11.1944 (Esquela)
- Pla especial per a la concreció d’equipament i definició de paràmetres edificatoris en la “Torre Barrina”, edificació del parc de la Marquesa en l’àmbit delimitat per la carretera de Collblanc, el carrer Llobregat, el passatge Amat i el carrer de Farnés.
Naftalè sota l’institut Margarida Xirgu, 1987
Avui he assistit a la primera sessió del curs d’història de l’Hospitalet de Llobregat al segle XX, que fan entre l’ajuntament i el Centre de’Estudis. Era sobre els inicis del segle XX i la xerrada la donava en Manuel Domínguez, per tant, ha estat molt interessant. Des d’aquells anys ha passat un segle però hi han coses que no canvien, i d’altres de les que encara rebem la seva influència o efectes, i així ens ho ha fet veure en Manuel amb constants enllaços passat-present.
En una d’aquestes referències, parlant de les condicions de treball de l’època, ens ha recordat els fets de finals dels 80 a l’institut Margarida Xirgu. Us deixo aquest article i algunes cosetes més, si voleu saber més, a les referències trobareu tota la historia contada per La Vanguardia,…
De la història de l’institut he tret la següent informació: ” L’any 1986 es va poder estrenar l’edifici definitiu, el que tenim ara, però l’alegria va durar poc, perquè aquell mateix any es va haver de tornar a tancar. Les emanacions de gas toluè que venien de l’antiga fàbrica “Fum d’Estampa ” perjudicaven la salut d’alumnes i professors. Aquesta fàbrica havia estat injectant naftalè il·legalment al subsòl per tal d’estalviar-se el procés d’eliminació dels residus líquids. Va caldre extreure tota la terra impregnada amb camions i, mentre va durar aquest procés, tota l’activitat de l’institut es va traslladar a altres centres forçant una doble jornada: els estudiants del Margarida Xirgu arribaven als centres per començar les classes quan els estudiants oficials d’aquell centre en sortien. També es van fer classes a l’antic Col·legi Verge de Núria i a uns “barracots” instal·lats davant l’edifici de Telefònica del carrer Farnés.”
També al matix lloc web el profesor Oliveri Nortes ens explica aquells moments: “Tenint en compte aquestes condicions, es va començar a pensar a fer un edifici nou. L’havíem de fer al solar conegut com el Fum d’Estampa. Antigament hi havia hagut una fàbrica, però el que no sabíem és que els productes químics no els llençaven a l’abocador, com es fa ara, sinó que els enterraven dins el seu solar, ja que era una fàbrica de principis de segle. Després van sortir molts pous, ja que el subsòl estava ple de productes químics.
Van fer l’edifici a base d’una estructura de ciment i ferro molt forta, a través d’un sistema de construcció que utilitzaven els organismes internacionals per a fer edificis d’ensenyament al Tercer Món, on els paletes no són gaire bons. Ja venien les parets fetes, de “Pladur”. En van fer dos a Catalunya, perquè pensaven que era més barat i que per això es feia servir als països menys avançats. Al final va resultar que els resultava més car que fer-ne un de totxo i per això no en van fer més.
Quan finalment ens instal·làvem feliços al nou edifici, va començar la tragèdia del “toluè”, les emanacions tòxiques que ens van fer tornar a marxar”.
L’empresa coneguda com a Fum d’Estampa es va crear l’any 1901 per Antoni Pi de la Serra (segurament el mateix Antoni que va manar construir el bloc conegut com la Casa Gran de Sants) i en aquell moment ja feia l’aire irrespirable, es veu que va rebre moltes sancions per aquest fet. També he trobat notícies de que tacava tota la roba estesa a assecar dels voltants. Aquesta fàbrica elaborava el “negre de fum”, es a dir, una pols de carbó que es feia servir per fer tinta xinesa, llapissos, betums, colorants,… mitjançant quitrà, brea, resines i naftalé.
REFERÈNCIES
- Història de l’IES Margarida Xirgu
- Entrevista al professor Oliveri Nortes
- El cinturón rojinegro: Radicalismo cenetista y obrerismo en la periferia de Barcelona(1918-1939). Estudio Colectivo
- Una lliçò de Memòria (entrevista a Florentina Silvestre)
- La Vanguardia 26.11.1986 (Es tanca l’institut)
- La Vanguardia 28.11.1986 (Es tanca temporalment Rosich i Puigdengoles)
- La Vanguardia 18.07.1987 (El pròxim curs cap a barracons)
- La Vanguardia 17.10.1987 (Es descobreixen els residus de la Fum d’Estampa)
- La Vanguardia 21.10.1987 (Els pares volen una millor investigació dels terrenys)
- La Vanguardia 26.03.1988 (Encara en barracons, endarreriments)
- La Vanguardia 06.04.1988 (El director de l’escola denuncia a l’alcalde per prevaricació)
- La Vanguardia 07.09.1988 (Els alumnes tornen a l’institut)
- La Casa Gran de Sants
Explosió al carrer del Progrés, 1925
Com he comentat alguna vegada, quan es repassen les antigues hemeroteques, un acaba tenint la sensació de que abans a la nostra ciutat sols passaven coses dolentes, ja que van farcides de notícies de la crònica negra, d’això que es diuen successos. Avui us presento una d’aquestes notícies, del 1925, sobre un accident laboral que es va produir al carrer del Progrés, a un taller de pirotècnica.
Des de molt petit he escoltat dir a la gent gran del meu entorn: “amb la teva edat jo ja estava treballant!” i sempre era molt per sota dels 16 anys que actualment et demanen per poder treballar. La meva familia va partir cap a l’Hospitalet des d’un entorn rural bastant aïllat, d’un lloc on per sobreviure calia treballar molt, i on un nen podia fer i feia moltes feines, tant fàcils com difícils. Encara així, tenint consciència d’aquest passat, m’ha entristit molt llegir el que li va passar a aquestes adolescents,…
Posteriorment a l’edició d’aquest post vaig trobar un article que complementa l’anterior, aquí el teniu
Les barraques de la Riera Blanca
El que veieu allà darrere és el Camp Nou, inaugurat el dia de la Mercè de l’any 1957. El rierol que baixa és la Riera Blanca, i ja sé que no es veu molt bé, però allà sota, una al costat de l’altra, un munt de barraques que conformaven el nucli barraquista de la Riera Blanca. Com veieu les condicions eren molt dolentes, per creuar la riera feien servir troncs o teules, que desapareixien a les crescudes, quan plovia. Però la riera no sols portava aigua de pluja, sinó que també aigües residuals, imagineu-vos el panorama,…
Aquí, la Riera Blanca separa l’Hospitalet de Barcelona, a l’esquerra teniu l’un, i a la dreta l’altre, i les barraques en mig. Fa un temps vaig escriure sobre cal Taner, una masia que aquí es veu molt malament, però es veu, és un edifici de color blanc just darrere de la nau indústria de color gris, entre aquests dos edificis, passa la travessera de les Corts, en aquells moments sense pavimentar.
Aquest nucli ja existia als anys 20, a la revista Catalunya Social de febrer de 1924, definit com a “Collblanch, Riera Blanca i voltants” comptava amb 600 barraques, de les 9.100 registrades a tota Barcelona. Segons el diari ABC, la mitjana de persones que vivien a cadascuna era de cinc.
Aquell lloc era terra de ningú, era un gran espai on no hi havia pràcticament res, fins que van començar a construir el Camp Nou l’any 1954, i com deia inaugurat a l’any 1957. No sé si l’edificació de l’estadi va modificar l’hidrologia de la zona, però a l’any 1959 als diaris surt un episodi important de riades, i la tarda del 31 de maig de 1960 un altre: va ploure molt a Barcelona i la riera, que recollia tota l’aigua dels voltants, va augmentar molt de cabal, les persones que malvivien a les barraques van desallotjar-les, però una veïna veient que l’aigua se’n podia emportar no la barraca, quelcom més important, el seu futur, el rebut de 15.000 pessetes, que havia pagat d’entrada, segons deien, per una de les cases de la barriada d’Onésimo Redondo (els blocs de La Florida), va baixar com va poder, però amb tan mala sort que va relliscar i va caure a l’aigua, encara que un home ho va intentar va ser impossible salvar-la. Al dia següent va aparèixer flotant a la platja de Casa Antúnez.
L’any 1956 es van concedir 103 habitatges a persones d’aquesta i d’altres barriades, però va ser al desembre de l’any 1960 quan es va acabar definitivament amb aquest nucli; Barcelona i l’Hospitalet van construir 98 habitatges subvenionats, on a més dels barraquistes de la Riera Blanca, també van a anar a viure els habitants d’unes barraques properes al cementiri, al carrer de Sant Francesc Xavier.
Van assistir a l’acte de lliurament l’alcalde i altres autoritats de la ciutat, el Reverend Mossèn Josep Gil·li, de la parròquia de la mare de Déu de la Llum va beneir els habitatges i posteriorment es va descobrir una placa que deia “Viviendas de la Inmaculada Concepción”. Inmediatament totes les barraques van ser demolides.
He llegit que las “Viviendas de la Inmaculada Concepción” es troben molt a prop dels blocs de la Florida, però sabeu concretament on?
REFERÈNCIES
- Catalunya Social, 146, 16 de febrer de 1924
- ABC, 22.06.1928 (estadístiques de barraquisme- cases barates)
- La Vanguardia 01.01.1957 (Es concedeixen una sèrie d’habitatges)
- ABC, 31.01.1957 (dos nenes apareixen morts a les baraques)
- La Vanguardia, 01.10.1959 (Afectacions per les pluges)
- Solidaridad, 12.12.1959 (construcció dels habitatges)
- Alba, 01.12.1960 (benedicció dels habitatges)
- La Vanguardia, 02.08.1960 (Una riada s’emporta una dona)
- Una Ciudad en Marcha: Hospitalet de Llobregat, escrit per Emiliano Villagrasa Lariz
- Can Taner (o Tané), una masia propera a Collblanc, a aquest mateix bloc
- “La Mil·lenaria Riera Blanca” de Regina Granel dins de la Revista els Nostres barris, num.1
- Construcció del Camp Nou a TV3
Els comprimits dels Laboratoris Stella
Avui torno a remenar entre els objectes del lloc web de todocolección, a veure que trobo dins d’aquest abocador ple d’objectes, moltes vegades, únicament revalorats pel pas del temps,… voilà! Un munt de caixetes metàl·liques de “comprimidos litinados” fets a la nostra ciutat. Es veu que existien des de 1926, o al menys es van registrar al registre de Sanitat aquell any, així que són prou antigues!
He seleccionat tres caixes diferents, a la primera diu moltes coses, però el que la diferencia de les altres dues és que la fàbrica estava a la carretera Reial, 65 i el director tècnic era el farmacèutic Luis Aranguren,…
Va passar un temps i el director tècnic va canviar a ser el també farmacèutic Juan Sabaté; un altre petit canvi també va ser la nomenclatura del carrer, a la carretera Reial ara l’anomenen carretera de Coll-blanch, bé, és la mateixa. He buscat a veure que trobava, i actualment no existeix cap edifici al núm. 65 de la caretera, però es correspondria amb una cantonada del parc de la Marquesa.
A la següent caixa veiem que el nom del producte passa a ser “Estrella”, en comptes d'”Stella”, en canvi el nom dels laboratoris es mantenen igual. També llegim que l’empresa s’ha traslladat al carrer Pujòs, 42 (Tlf . 34852) Ah!, i el preu puja de 1,55 a 2,60 pessetes!
Si anem al carrer Pujós trobem al núm. 44 (no al 42) els laboratoris Stella, on encara es conserva el seu rètol gravat a la façana,…
He revisat les hemeroteques i no he trobat pràcticament res, sols que aquest edifici d’aquí dalt, ja exisita a l’any 1953, per que he trobat un anunci amb aquesta direcció i el telèfon que he escrit anteriorment,…
Suposo que a aquestes alçades fa estona que us pregunteu per què servien els comprimits litinats, les sals litíniques, litinoides, litines, lithinés,… o com es diguin,… Segons tinc entès al principi de comercialitzar-se podien curar les malalties com el reumatisme, artritis, la gota, lumbago, “mal de pedra”, pel dolor d’estomac, intestins o fetge; per evitar (una vegada bullida l’aigua) infeccions i epidèmies, principalment el tifus; per obrir l’apetit, la diabetis… Es veu que als anys 50 les sals van perdre el seu caràcter medicinal, però algunes persones encara les seguien prenent bé per inèrcia, bé per que milloraven el sabor de l’aigua de l’aixeta. Existien un munt de marques, Lithinés del Dr Gustín, Litinoides Serra, Salsinas, Dalmau, Busto, Català,..
Com a curiositat, beure aquestes aigües no era permès als moments de dejuni cristià,…
REFERÈNCIES
Can Taner (o Tané), una masia propera a Collblanc
Avui sortim de la ciutat, concretament uns 50 m fora del barri de Collblanc, anem cap a la cantonada de l’illa on es situa el Camp Nou. A la imatge inferior he dibuixat en vermell el límit de l’Hospitalet amb Barcelona, amb el barri de Les Corts; doncs, anem just davant de l’angle que apunta al camp del Barça, a la cantonada entre el carrer de la Riera Blanca i la Travessera de Les Corts.
Però el lloc on us vull portar fa més de quaranta anys que ja no existeix, així que no el trobareu a la fotografia anterior, per això us poso aquest plànol dibuixat als anys 1870-1880, on veureu l’antic municipi de les Corts a sobre de les línies discontínues del barri actual. Podreu llegir, al mateix lloc on indicava a la fotografia anterior, el topònim de Can Tané.
La masia de Can Tané o Can Taner feia d’això, d’edifici rural envoltat de camps, però clar, durant el segle XX, als voltants de Barcelona els camps van anar desapareixent i més a aquest lloc, així que es va transformar en “El Parador del Camino”, una fonda i parada de traginers.
Hi havia un ampli rafal de parra per a menjar-hi a l’estiu i un gran abeurador per a les bèsties de càrrega. També en aquest indret fins ben entrats els anys 50 existia una caseta dels burots, on es tenien que pagar les taxes d’entrada a Barcelona de segons quins articles. La imatge inferior és de 1956, ja veiem la fonda, però no sé si encara existia l’oficina dels burots.
Quan als anys 50 el FC Barcelona va comprar els terrenys per construir l’estadi (1953-1957), no es va arribar a cap acord amb el propietari de la masia, Guerau Piera, així que allà es va estar durant molts anys. Donada la proximitat al camp, era habitual que els aficionats, abans i després del partit, es passessin per prendre alguna cosa.
La desaparició de la masia s’inicia l’any 1965 quan el Picadero Jockey Club va comprar els terrenys, l’any 1968 inaugurava el seu pabelló, juntament amb l’edifici de 8 plantes que podeu veure a la primera imatge.
He trobat aquesta fantàstica fotografia dels anys 60 realitzada per Dolors Torné Bosch i publicada a la revista del Barça fa pocs anys.
REFERÈNCIES
- Imatge de la masia als anys 50 del document “Barcelona Antes Despues” al lloc web slideshare
- Imatge de la masia als anys 60 de la Revista Barça, abril 2008 (núm. 32)
- Plànol de les Corts del llibre “Les Corts: Un poble perdut, un barri introbable” de Josep M. Casasús i Guri. Edicions 62 SA, 1976
- Coneguem les Corts. Materials per al coneixement del districte. El món rural a les Corts
- –> TROBAT POSTERIORMENT. Can Taner al bloc Els Piera de Les Corts
Forats a la part baixa de Collblanc
John Ruskin va escriure al 1849: “La major gloria d’un edifici no depen ni de les seves pedres ni del seu or. La seva gloria és troba en la seva edat, en aquesta sensació profunda d’expressió, de vigilància greu, de simpatia misteriosa, d’aprovació o de crítica que per a nosaltres es desprèn dels seus murs llargament banyats per onades d’humanitat”
Una casa antiga és una entorn càlid, ric, ple de referències i significats, i ple de memòries, sentiments que no ens aportarà una casa nova. Amb això no vull dir que tot l’antic s’hagi de conservar,… sols el “que valgui la pena”, sinó al final ens cauria tot a sobre!. On vull anar a parar és a que les cases velles que ens envolten en el nostre dia a dia formen part del nostre paisatge i per tant de les nostres vides, i no passa res si quan desapareixen sentim una mica de nostàlgia, un petit sentiment de pèrdua,… per definir-lo d’alguna manera.
L’altre dia vaig passar després de molt temps pel carrer Vallparda, a Collblanc, i vaig trobar-me un munt de forats taronges. Molts edificis havien estat enderrocats i les parets que havien deixat al descobert havien estat tractades amb aquell material que posen per evitar filtracions. Mirant les parets amb aquest taronja tan intens, provava de recordar els edificis ja fets runa, però ja els havia esborrat de la meva memòria, llavors vaig recordar del que deia Ruskin,… i vaig tenir l’idea de fer aquest text,… fer una mica d’homenatge als antics paisatges desapareguts d’aquests carrers,…
A la primera fotografia aèria teniu tots els edificis que han estat enderrocats a aquest sector del barri. Com veieu són molts, formen part d’un pla urbanístic que pretén eixamplar vies de comunicació, crear noves zones verdes i pisos de protecció oficial. Sobre si ho estan fent bé o malament no dic res, això és una guerra dels veïns i veïnes, i per ara no he trobat queixes, així que entenc que s’està fent bé,…
A aquesta segona fotografia aèria trobem la majoria dels antics edificis dempeus.
Ara paso a agafar el Google street view (GSV) i a portar-me cap aquí els vells edificis desapareguts i la glòria que els dona l’edat de les seves pedres,…
Pels edificis que es situaven als punts 1 i 2 del carrer de Vallparda no va passar el cotxe del GSV així que no tinc imatges properes, encara que des d’aquesta fotografia de l’edifici que existia al punt 3 es veuen una mica al fons.
L’edifici del punt 3 des del carrer de Martorell.
L’edifici del punt 3 de de l’edifici del punt 4 al carrer de Vallparda.
Ara, des del passatge d’Oliveras, els edificis dels punt 3, a l’esquerra, i del punt 4, a la dreta.
A sota, la façana de l’edifici del punt 4 des de l’edifici del punt 5. Continuem a Vallparda, no us perdeu, eh? 🙂
Tot seguit l’edifici industrial del punt 5.
A sota, la façana de l’edifici industrial del punt 5, amb les onades d’humanitat i natura que deia Ruskin,…
La cantonada de l’edifici del punt 5 entre el carrer de Vallparda i el carrer de Torns.
Les següents tres imatges són dels edificis que es trobaven al punt 6, entre els carrers de Vinyeta i de Mistral,…
A les dos següents veiem els edificis del punt 7, entre els carrers de Vinyeta i Torrent Gornal,…
i per últim els edificis del punt 8, al carrer de Vinyeta.
Ara sols falta explicar una mica d’història de la zona. Diguem que tot va començar a l’agost de 1906, quan des de Barcelona es va decidir expulsar a tots els escombraires del barri d’Hostafrancs; quatre mesos més tard Joan Torns i Munné demanava llicència per urbanitzar els seus terrenys, denominats “les feixes”, en aquell moment aïllats segons la legislació que manava per dedicar-se a la gestió de les escombraries. La llicència la va aconseguir després de moltes impugnacions dels veïns i amb el consistori dividit,… però els veïns no van quedar contents i van pujar les queixes fins el Govern Civil i al 1920 aquest es posava de costat dels veïns, encara això l’ajuntament va continuar donant llicències als carrers que heu vist fins 1924.
L’aprofitament de les escombraries es combinava amb la criança de porcs de manera que al carrer de Vallparda li deien el carrer de la pudor i al lloc el barri del “Bon Aire”. Les condicions de salubritat de la zona eren insostenibles, l’aigua dels pous estava contaminada i a l’any 1931 la pesta bobònica s’havia cobrat tres víctimes. Van existir molts projectes i intents de concentrar els escombraires cap a un sector de Granvia Sud, però tot va continuar igual fins 1961, quan finalment van marxar de la zona, i també de Santa Eulàlia. Un any enrere la pesta porcina va obligar a sacrificar 40.000 porcs a l’Hospitalet, aquest fet va provocar la caiguda del sector.
També volia posar fotos dels forats però crec que ja teniu bastant, i sinó podeu passar per allà… en tot cas publico una del forat del punt 4 per que veieu aquest color taronja tan maco,… i aquestes finestres tan desiguals,…
REFERÈNCIES
- Reflexions de Ruskin,… a partir del llibre El patrimonio histórico y arqueológico: valor y uso (2002) de Josep Ballart Publicat a l’editorial Ariel SA. (pàg. 49)
- Històries de Collblanc la Torrassa, d’Inocencio Salmerón Vargas. Publicat per l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.
- Notícia a Digital-h “Nou eixampament del districte de Collblanc- la Torrassa (26.01.2011)
La capella de la Mare de Déu de la Mercè i Sant Ramon Nonat
Demà al CaixaForum s’inaugura una exposició sobre l’arquitecte barceloní Enric Sagnier (1858-1931), que pot ser no el coneixeu de res, però com diu la viquipèdia ha estat possiblement l’arquitecte amb major nombre de construccions a Barcelona, prop de 300 edificis documentats, d’entre d’ells el temple expiatori del Sagrat Cor allà dalt al Tibidabo, el palau de Justícia, la Duana situada al port,… una barbaritat.
No he trobat cap obra seva a l’Hospitalet, encara que tenim un edifici a quatre pasos, és el temple parroquial de Sant Ramón Nonat, al barri barceloní de Les Corts.
Des del segle XVII hi havia a la carretera de Collblanc una capella dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, que podeu veure a sota a una imatge de 1921. L’any 1888 es concedí el permís per celebrar-hi la missa dominical, però sols tenia una capacitat d’unes 50 persones.
Al 1924 el Dr. Ramon Baucells Serra es va fer càrrec de la nova tinència parroquial dedicada a sant Ramon Nonat i ubicada a l’antiga capella de la Mercè que aleshores depenia de la parròquia de Sant Maria de Sants. La demarcació abastava llavors tot Collblanc i la Torrassa, uns 12.000 habitants.
El 3 de maig del 1925 es posà la primera pedra d’aquesta tinència parroquial a càrrec de l’arquitecte Enric Sagnier, sota la direcció del contractista de Collblanc Francesc Sans; s’inaugura el nadal del mateix any. El 1932 s’inicià la construcció de l’església principal al costat de la primera, que passà a ser la capella del Santíssim. Les fotografies següents són d’aquesta capella, on a l’esquerra veiem que les obres de l’església principal ja s’han iniciat, així que serien aproximadament del 1932.
S’inaugurava el 31 d’agost de 1935 amb una capacitat d’unes 500 persones a l’església gran i 150 a la capella del Santíssim.
Com pràcticament tots els edificis religiosos de la ciutat va cremar el 19 de juliol de 1936, juntament amb l’arxiu, la casa rectoral, el patronat de beneficència i els col·legis parroquials,… Dels col·legis i la rectoria només va quedar en peu l’estructura de les parets mestres, a la nau de l’església i a la de la capella del Santíssim el sostre no va cedir; al cap d’un temps es va refer el més essencial i es va fer servir com a un gran taller de roba per a l’exercit.
La reconstrucció la portaria el fill d’Enric Sagnier, Josep Maria Sagnier i Vidal. El 1941 s’inaugurava la restauració de la capella del Santíssim; el 42 ja s’havia refet la casa rectoral i el centre parroquial; el 43 entraven en funcionament les escoles per nens. El 1945 es començava a revestir la façana i es construïa el campanar; el 1947 s’inaugurava la façana i el rellotge,… fins al 1955 no va finalitzar la reconstrucció, ja amb una parròquia que rondava els 45.000 habitants.
Cal dir també que Josep Maria Sagnier, i el contractista Francesc Sans també es van encarregar del temple de la Mare de Déu dels Desemparats, a la plaça Espanyola de la Torrassa.
REFERÈNCIES
- Enric Sagnier i Villavecchia a la viquipèdia
- La ciutat de Sagnier. Modernista, eclèctica i monumental (exposició al CaixaForum)
- Fitxa de l’edifici al cercador del patrimoni arquitectònic de Barcelona
- Bloc de la parròquia de Sant Ramon Nonat
- Notícia: El cardenal Martínez Sistach visità la parròquia de Sant Ramon Nonat
- Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat (1996) escrit per Josep M. Jordà i Capdevila, editat per la pròpia parròquia (origen de les imatges).
- Històries de Collblanc-La Torrassa escrit per Inocencio Salmerón Vargas, editat per l’ajuntament de l’Hospitalet.
La “nova estètica” de Ramon Puig i Gairalt
Avui com no tinc molt de temps incorporo un article de El Periódico del Llobregat, que es va publicar el 25 de febrer de 1984. Aquest diari està ple de dades molt interessants sobre la l’Hospitalet dels anys 80, i moltes vegades tiren més cap endarrere, com és el cas, on trobem un petit resum de l’obra de Ramon Puig Gairalt, el que va ser arquitecte municipal de la nostra ciutat. Us deixo amb ell.
REFERÈNCIES
El Corpus Christi
El Corpus Christi és la celebració catòlica de la eucarestia i es realitza el següent dijous al vuitè diumenge després del Diumenge de Resurrecció, i aquest any va ser ahir.
L’últim vestigi que queda d’aquesta festivitat a la nostra ciutat, fora de l’àmbit religiós, és l’ou com balla, organtizat per l’associació Gent de Pau i que s’instal·la al brollador de la plaça de Mossèn Homar, i aquest any també al de Ca n’Arús; però abans, fins fa uns 45 anys, aquesta festa era molt important a l’Hospitalet.
Aquesta festa és d’origen medieval i la imatge més antiga que he vist a la nostra ciutat és de 1929. A inicis dels anys 60 es feia la processó del barri de Santa Eulàlia el mateix dijous de Corpus, i al Centre i Collblanc els dos diumenges següents, així les autoritats, i també els gegants de la ciutat, podien estar a tots tres barris. A l’any 1962 s’afegeixen les processons de les noves parròquies: Sant Josep, Sant Isidre, la Llum i Santa Gemma Galgani.
Dies abans la ciutat s’abocava en l’embelliment de les façanes de les cases i dels carrers. Es realitzaven les tradicionals catifes de flors, s’instal·laven domassos i vànoves als balcons, i algunes famílies realitzaven altars a la porta de casa seva. Tothom, grans i petits, preparaven la millor roba per aquell dia.
Aquesta imatge és de finals dels anys 50, i ha estat cedida per la Carme Alcaraz Jaén. Es veu l'altar que es feia al carrer Progrés,45 (Collblanc), amb unes hortènsies molt maques que eren de la seva avia, Maria Sempere Mas, la dona del cabell blanc a l'esquerra i que fa molt de temps tenia una espardenyeria a aquest carrer.
Els gegants i capgrossos encapçalaven la processó i darrere anaven els diversos grups escolars del barri, identificats mitjançant un pendó; darrere els diferents estaments ciutadans (entitats culturals i recreatives, casinos, gremis de comerciants, associacions parroquials,…) que lluïen també una ensenya portada per les juntes directives. Més enrrere anava el sacerdot, protegit per un tàlem, que portava la custòdia amb el Santissím Sagrament durant tot el recorregut. Tancaven el seguici les autoritats i les forces de l’ordre, i no sé en quina posició també anava una banda de música.
La processó acabava quan el Santíssim creuava la porta de l’església i era tret de la custodia per tornar de nou al sagrari.
Aquesta fotografia ha estat cedida per Teresa Arnal, la nena petita de la foto, que va amb la seva tieta. Està feta al 1959 al Carrer Sant Joan, on per cert es veuen les antigues casetes ja desaparegudes.
Fotografia cedida per Aurora Santos on es veuen sinó m'equivoco, la filla del Dr. Miró, la Maria Teresa, la Montserrat Ibarz, i la Teresa Arnal. Era l'any 1962 i anaven totes vestides de comunió, com totes les nenes i nens que la feien aquell any.
REFERÈNCIES
L’abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Realitzat per la Mireia Mascarell i edidat per l’Editorial Efadós al 2003. (Al llibre, que podeu trobar a qualsevol biblioteca de la ciutat, podeu trobar fins a 50 imatges comentades i moltes més informació de la que jo he extret)
Plaça de Pemán (actual Blas Infante), finals dels 60
A la fotografia d’avui veiem l’actual plaça de Blas Infante que a la dictadura es deia Plaça de Pemán, per Jose María Pemán y Pemartín (1897-1981), dramaturg, poeta, escritor i activista polític monàrquic i figura cultural important a l’ultima dictadura.
El carrer que creua la fotografia és el del torrent Gornal, una de les principals vies de circulació vertical de la ciutat. També trobem a ma dreta, una fàbrica abandonada, de la que suposo que algú de vosaltres sabrà el nom. Al fons el pont del ferrocarril,…
La imatge la he tret del programa d’actuació municipal dels anys 69-72 on hi ha algunes fotografies de les obres realitzades, en construcció o en projecte a la ciutat. Sobre l’obra d’aquest encreuament he trobat alguns articles, aquest que ús copio bastant crític, i desprès un altre d’octubre de 1968 on es deia que la plaça s’anava tancar per realitzar “notables mejoras”, no sé si per les crítiques,…
La imatge següent està una mica girada cap a l’esquerra, però és fàcil orientar-se. Crec que des de l’any 2002 es va instal·lar una rotonda en la que van situar un gran arbre de la llana (Chorisia speciosa), que quan el van portar d’Argentina tenia 7 metres d’alt i pesava 12 tones, deien que era el més gran de la seva espècie a tota Espanya.
Com a curiositat dir que aquest és lúnic punt de la ciutat que separa quatre barris:
- La Torrassa – entre el carrer Mas i el del torrent Gornal
- Les Planes – entre el carrer del torrent Gornal i l’avinguda de Ponent
- La Florida – entre l’avinguda de Ponent i el carrer del torrent Gornal
- Collblanc – entre el carrer del torrent Gornal i el carrer Mas
REFERÈNCIES
- Imatge del Programa de actuación municipal 1969/72. Realizado por la comisión de Programación del Ayuntamiento de l’Hospitalet de Llobregat en 1970
- José Maria Pemán a la Wikipédia
- Blas Infante Pérez a la Wikipédia
- La Vanguardia 23.10.1968
- Arbre de la llama a la plaça de Blas Infante segons digital-h (24.03.2003)
Tres imatges de Josep Brangulí
Com demà inauguren al CCCB l’exposició sobre el fotògraf hospitalenc Josep Brangulí i Soler (1879-1945) he fet una mica de recerca a veure si trobava alguna fotografia seva relacionada amb l’Hospitalet, i he trobat tres, aquesta de 1941 on “Niños harapientos saludan, brazo en alto, al Gobernador Civil de Barcelona y jefe provincial del Movimiento en la fiesta mayor del barrio de Collblanc”
El moment concret ens el diu l’hemeroteca de La Vanguardia, és el mati del diumenge 31 d’agost de 1941. El senyor de blanc, el Governador Civil, es deia Antonio de Correa y Veglison, i l’home de la dreta és l’alcalde de l’Hospitalet, Enric Jonama Darnaculleta. Desconec la direcció d’aquesta caserna de las Juventudes
A internet també podeu trobar aquesta altra fotografia d’un acte falangista a l’any 1939. No he trobat més dades, però segons l’exposició permanent de Can Riera l’acte es va realitzar a la plaça de l’ajuntament.
Una altra fotografia que he trobat sobre la nostra ciutat és la d’aquest tramvia de la línia 55 que unia Sants Estació amb Collblanc, segons he llegit la imatge és aproximadament de 1920, però el tramvia ja funcionava des del 29 d’abril de 1911.
Carrer del Progrés, 70
Avui que fa bon dia farem una petita visita al nostre patrimoni arquitectònic, concretament a un dels edificis amb la façana més maca de la nostra ciutat; es troba al número 70 del carrer del Progrés, al barri de Collblanc, i com veieu és un edifici amb planta baixa dedicada al comerç i dues plantes dedicades a habitatges.
Segons la seva fitxa (72) al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic es desconeix l’autor i tampoc s’han trobat els plànols a l’arxiu, el que sí es sap és que l’edifici es va registrar al cadastre cap a l’any 1915.
Si amplieu la imatge veureu els elements florals esculpits i de pedra artificial de la part superior de l’edifici.
Les dues imatges anteriors són de la planta baixa, amb les llindes de les portes carregadíssimes de flors. Com veieu quan vaig fer les fotos era ja una mica tard i m’han quedat algunes zones obscures.
Es una llàstima que el comerç no aprofiti la magnífica decoració de la façana i que sols es preocupi d’il·luminar els seus rètols amb aquesta llum tan potent. Pot ser una adequació del rètol als motius i colors de la façana, i una il·luminació de tot el conjunt li donaria més bellesa a les entrades i atrauria a més clients.
Aquesta imatge preten mostrar que sobre tot al voltant de la porta d’entrada als habitatges existeixen alguns problemes de deteriorament del recobriment que segurament caldria restaurar per tal de que no arribi a majors.
Per últim aquest es l’aspecte que mostrava l’edifici al gener de 1995, la decoració floral a la planta baixa estava pintada de negre i la resta era blanca, no sé,…
D’altra banda aquesta imatge ens permet veure una part de la casa que jo no he pogut captar degut als arbres, són els arcs que es poden observar a la paret mitgera, la paret que dona a l’edifici del costat, el de color vermell. Aquests arquets són cecs, i segons la seva fitxa imiten les arqueacions lombardes de les esglèsies romàniques, també destaca la barana simulant merlets (viquipèdia)
REFERÈNCIES
Fitxa 72 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat
El refugi de Torre Barrina
Avui a la radio he escoltat que a Gavà es preten rehabilitar i fer visitable un refugi antiaeri que van fer els obrers de la Roca a l’any 1938, i llavors he recordat que a la nostra ciutat existia un projecte similar amb el refugi que es va trobar sota la Torre Barrina (al parc de la Marquesa, Collblanc) quan l’estaven rehabilitant.
El 25 d’octubre del 2007, la primera tinenta d’alcalde i ara alcaldessa, Núria Marín, deia: “En paral·lel estem treballant el projecte de la recuperació d’un refugi antiaeri que es va trobar mentre s’estaven fent els sondatges per comprovar l’estat del parc i de la casa, per tant ara treballarem també per fer la recuperació d’aquest túnel antiaeri que recuperarem pel barri i per la ciutat perquè forma part dels petits vestigis que encara ens queden d’aquella època”.
També he trobat una altra referència el 24 de novembre de 2008 que diu “l’any 2009 és previst fer la recuperació i senyalització dels espais de memòria històrica de la ciutat, com el refugi de la Torre Barrina i la localització d’alguns dels més de 200 que, segons l’historiador Josep Ribes, hi ha a l’Hospitalet”
Precisament d’un treball de Josep Ribas Vinyals publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet és d’on he tret aquestes imatges de l’accés i de l’interior del refugi, que van ser realitzades per F. Xavier Menéndez. Al treball es diu que el refugi estava vinculat a una cuina popular de la CNT, i també que probablement és l’únic refugi de la ciutat que té condicions per ser visitable,… el que no sé és si ja es pot visitar ¿?
REFERÈNCIES
- Noticia sobre el refugi de Gavà (09.03.2011)
- Noticia sobre la rehabilitació de Torre Barrina (25.10.2007)
- Noticia sobre la recuperació de la memòria històrica (24.11.2008)
- Treball de Josep Ribas Vinyals Bombardeigs i refugis a l’Hopsitalet (1937-1939)
Els encants de Collblanc, 1959
Aquesta és una magnífica fotografia dels inicis d’Eugeni Forcano, es titula “de lo pagano a lo divino” i ens mostra un detall dels encants del barri de Collblanc al que crec que és el carrer de Farnés, ja que a finals de 1960 els encants es van traslladar a prop del Mercat Central de Fuites i Verdures.
REFERÈNCIES
- “Barcelona” (1964) de Carlos Soldevila, amb fotografies d’Eugenio Forcano. Ediciones Destino
- “Històries de Collblanc-La Torrassa” d’Inocéncio Salmerón Vargas
COMENTARIS AL FACEBOOK
- MuNh Radeac encantadora
- Manuel Domínguez López Poca broma!, el gran Juanito Valderrama al Juventud!
Suceso pintoresco en Collblanc, 12/05/1931
Cal dir que el 14 d’abril d’aquest mateix any s’havia proclamat la República. A l’Hospitalet s’havien cremat tot els símbols de la dictadura i de la monarquia; s’havien alliberat tots els presos polítics i socials, s’havien destruït les fitxes policials i s’havia desarmat el Sometent,… No era el millor moment,…
Diu l’article que en poca estona es va presentar un regidor, que probablement era Lorenzo Escudero Lozano, que vivia al núm 129 del mateix carrer del Progrés i a més era regidor del barri. Sobre Lorenzo Escudero alias “el Padrecito”, alias “el Macià negro”, alias “el Apostol de los murcianos” ja parlaré en una altra ocasió,…
REFERÈNCIES
Diari La Voz, 13.05.1931 (núm3236) dins de l’Hemeroteca de la Biblioteca Nacional de España
Pla Parcial de Collblanc – Torrassa, 1970-75
Primer començo explicant el que és un Pla Parcial, és molt fàcil, és un instrument que té com a objectiu assenyalar el lloc on s’ubicaran els habitatges, les instal.lacions esportives, els terrenys necessaris per a dedicar-los a parcs i jardins públics, per situar centres culturals i docents, determinar el seu sistema de carrers. I tot això a un sector del Pla General, molt més gran, d’aquí el cognom de parcial.
El 20 de juliol de 1970 el Ple de l’ajuntament de José Matías de España Muntadas aprovava per un vot (el d’ell) el Pla Parcial de Collblanc – La Torrassa, i seguidament es passava a informació pública fins el 10 de setembre del mateix any. Informació pública que va rebre 795 impugnacions, ja que afectava als habitatges de 998 families de les 11.000 que vivien al districte, alguns encara en construcció. Per exemple, per fer un nou camp de basket calia destruir 250 pisos, o per fer un parc de 2800 m² es suprimien 90 habitatges i 25 locals,… Massa perjudicis per pocs beneficis.
En setembre el Col·legi d’Arquitectes s’expressa negativament ja que mancava una memòria financera, i es dubtava que 600 millions fossin suficients per l’operació, i més quan el Sr. Emili Gomà Sendra, el tinent d’alcalde d’Hisenda, que va votar en contra, va dir que possiblement la despesa arribaria a 1000 millions. El veïns lògicament eren contraris, i més, davant d’una total manca d’informació i transparència.
El 17 de gener de 1971 es publica una carta oberta de l’Associació de Veïns de Collblanc-La Torrassa, encara sense legalitzar, on expressen el seu malestar. El 1 de febrer el Ple Municipal es reuneix repentinament i aprova un nou pla “modificat segons impugnacions” que passa a Urbanisme sense cap coneixement dels veïns.
Mes tard es sabria que aquest nou pla reduïa els habitatges afectats, de 998 a 853, les àrees verdes passaven de 98.600 a 66.000 m², reduint-se també el terreny destinat a escoles.
Diari Tele/eXpres, 4 de febrer de 1971
Aquí sota us deixo el Pla Parcial Collblanc-Torrassa “modificat segons impugnacions”. Si amplieu la imatge veureu que a sobre del plànol base trobem en un traçat més gruix el que es pretenia modificar. Entre les modificacions que s’observen la més important pot ser era la de l’entorn del carrer de la Riera Blanca, on surten dos nous carrers que s’emporten per davant bastants edificis, alguns avui es consideren patrimoni arquitectònic de la ciutat, com els edificis de la plaça del Caudillo (actual Guernica). Al carrer de Vallparda s’augmentava l’ample de la via afectant els edificis,…
El 17 d’abril de 1974 el Tribunal Contenciós-Administratiu, per sorpresa, desestima la demanda dels veïns però es tornà amb un recurs al Tribuna Suprem.
El 15 de juliol de 1975, segons La Vanguardia, encara no s’havia fet res, i el 20 de novembre del mateix any va morir Franco,… mai va arribar resposta del Tribunal Suprem, el pla mai es va aplicar,…
Un parell més d’apunts: l’AV de Collblanc la Torrassa va ser la primera que es va formar com a tal a l’Hospitalet de Llobregat i es va començar a fraguar al carrer del Llobregat, concretament al Bar Rius i a l’any 1970 es va traslladar al carrer de Llançà, crec que no m’equivoco si dic que aquesta AV és encara una de les més actives. El segon apunt és que el periodista J.M. Puig de Bellacasa, que trobareu als articles de la Vanguardia que faig referència, era de la Torrassa,…
Pot ser m’he deixat alguna cosa, si es així podeu completar l’article amb els vostres comentaris.
REFERÈNCIES
- Capìtol “La lluita contra el Pla Parcial” (p. 52-59) dins de “Taller d’Història de l’Associacionisme als barris de Collblanc- La Torrassa“. Quadern d’Estudi núm 11 (1995) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Pla Parcial Collblanc-Torrassa 1972/000602/B
- Dossier didàctic de l’exposició “Cent Anys d’Història de Collblanc -La Torrassa”, novembre de 2002, realitzat per l’Arxiu Municipal
- Article de Jaime Castell i José Ma Fargas Falp a La Vanguardia el dia 9 de setembre de 1970 (pàg. 17)
- Carta oberta dels veïns a La Vanguardia del dia 17 de gener de 1971 (pàg. 26)
- Article de J. Macia a La Vanguardia el dia 04 de juliol de 1971 (pàg. 32)
- Article de J.M. Puig de Bellacasa a La Vanguardia el dia 21 de setembre de 1971 (pàg. 37)
- Article de J.M.P. a La Vanguardia el dia 26 de setembre de 1972 (pàg. 33)
- Article de J.M. Puig de Bellacasa a La Vanguardia el dia 21 de desembre de 1972 (pàg. 37)
- Article de J.M. Puig de Bellacasa a La Vanguardia el dia 24 de desembre de 1972 (pàg. 39)
- Article de José Macia a La Vanguardia del dia 7 de març de 1973 (pàg. 33)
- Article de J.M.P. a La Vanguardia el dia 26 d’abril de 1974 (pàg. 33)
- Article de José Macia a La Vanguardia del dia 7 de maig de 1974 (pàg. 36)
- Article de P. Torres a La Vanguardia del dia 15 de juliol de 1975 (pàg. 33)
L'Hospitalet de Llobregat 
