Imatges retrospectives d'una ciutat

Collblanc

Entre Santa Eulàlia i la Bordeta, 1962

Avui m’he trobat totes aquestes fotos de les vies que hi havia entre l’estació de Santa Eulàlia i la de la Bordeta, el nadal del 1962, ja sabeu, la gran nevada.

Les dues primeres són d’un metro de la sèrie 400 sortint dels tallers/cotxeres de Santa Eulàlia cap a l’estació de la Bordeta.  A la segona es veuen també dues locomotores, una S 278 (antiga 7800) feta a SECN/WECo i la segona una S 276 (ex 7600/8600),… això me l’he copiat d’en Ventura Leris 🙂

bordeta1962-2bordeta-3

Les dues següents estan fetes des dels tallers anteriors cap l’estació de La Bordeta, just per allà sota passa la riera Blanca, i aquells dies sí que era blanca!!

bordeta1962 A sobre de la Riera Blanca

REFERÈNCIES


Oscar Color SA, una fàbrica de postals.

Si algun dia teniu l’idea de buscar objectes del passat hospitalenc a les pàgines d’Internet dedicades a subhastes, irremeiablement us trobareu amb el treball de l’empresa Oscar Color SA.

catàleg tot color

Suposo que es dedicava a d’altres tipus d’impressions i pot ser va tenir una vida més llarga, però l’empremta que trobem és dels anys 60-70, concretament  la de la fabricació de postals relacionades amb el món de l’espectacle, sobre tot del cine, la televisió, la música, però també trobareu futbolistes, torers, locutors i inclús algun Papa,…  a més dels paisatges i altres postals pels turistes.

Deixo un parell de imatges, però la col·lecció és inacabable, pot ser hi ha milers de fotos, inclús podeu trobar còpies dels catàlegs que utilitzaven per comercialitzar les postals.

sean conery

audrey hepburn

REFERÈNCIES


Alguns cartells i rètols publicitaris de l’Hospitalet

PurlomEls meus pares em van dir que la primera paraula que vaig llegir va ser PURLOM, pot ser us sona, era el nom d’un escorxador situat a Abrera, al peu de Montserrat; es va inaugurar el 1970, així que jo el tenia gravat en el cervell des que era un bebè,…  i és què tenia una façana blanca enorme, era impossible no veure-la des de la N-II, i allà havien escrit en lletres vermelles i grans com a camions: PURLOM. Bé, no recordo fins quina edat, però jo ja era ben gran, cada vegada que passaven per allà, el nen pronunciava la paraula màgica diverses vegades,… era la primera paraula i a tothom li feia gràcia!. L’any 2007 la van tirar a terra, i clar, encara que era sols un cartell, era també la meva primera paraula llegida,… com diu Sergio Bejar: “lagrimilla,…”

Aquesta petita historia personal ens porta una altra vegada al patrimoni cultural; els cartells publicitaris ho són, clar que sí, un exemple de fa pocs temps i que va sortir a tots els telediarios, va ser el de les protestes veïnals produïdes quan una empresa va decidir retirar el cartell lluminós de Tio Pepe a la plaça del Sol de Madrid, instal·lat des de 1936, i com aquest n’hi ha hagut d’altres.

Aquí a l’Hospitalet no sé si tenim algun cartell que es pugui considerar com a patrimoni de l’Hospitalet, o dels hospitalencs. Per exemple, un llibre que va editar ADIGSA sobre el Gornal fa referència a un rètol lluminós: “El cartell de la Balay ha esdevingut un signe d’identitat del barri”. Des de fa uns anys aquest cartell va deixar d’anunciar la Balay i el van canviar per un del fabricant d’impressores Ricoh, no sé si continua sent un signe d’identitat, el que he de dir també, i pot ser té relació amb l’elecció d’aquesta fita d’identitat, és que al Gornal (antic) no hi ha ni un trist monument, crec que és l’únic barri de la ciutat que no en té, no sé si per que els veïns no s’han posat d’acord, o per negativa de l’ajuntament,… però bé aquesta és una altra història,…

balay

Un altre cartell que ara em bé al cap és el de “SKM Kremlin. Compresores de aire, equipos de pintura”, a la plaça del Mestre Clavé. No sé de quan és aquest cartell, pot ser es van pintar a la façana dels blocs de la Pegaso l’any 1979, quan aquesta empresa va arribar a Espanya. No dic que s’hagi de protegir, això si un cas ho han de decidir les persones que ho tenen a prop i volen, si un cas, que continuï allà,… de les administracions s’ha d’esperar el mínim.

skm

Un altre rètol interessant, a la mateixa plaça, és el de “Muelles y Resortes J.Argelaguet”, i també la placa identificativa de la plaça, realitzada per Ceràmica Bellvitge als anys 50?. Les plaques de carrer són altre element del patrimoni, i més si es van fer especialment i trenquen l’uniformitat de les existents als carrers de la resta de la ciutat,… però pot ser ja entrarem en això en un altre post,…

argelaget

Ahir tafanejant al perfil de la Beth G. Ávila em vaig trobar un altre cartell, li vaig demanar permís per compartir-lo, i aquí el teniu. El cartell ja no existeix, i tampoc era a l’Hospitalet, però es situava molt a prop, al costat barceloní de la carretera de Collblanc. Pot ser també era antic, ja que el nom del barri el van escriure com es feia durant el franquisme, amb la “H” final, encara que hi han persones que no s’han adonat que ja no s’escriu així,…

Per cert, si deia “MUDANCES COLLBLANCH”, no li falta la “S”?

mudancecollblanch

Us deixo aquí sota la seva antiga situació per si no us ubiqueu, entre el cementiri de Sants a l’esquerra, i els horts lúdics de Les Corts, a la dreta.

mudancecollblanchaeries

I ja està, si teniu més exemples,… vosaltres mateixos,…

REFERÈNCIES


Los Agnis

Preguntant per aquí i per allà he arribat a la conclusió de que no tenim res escrit sobre els conjunts musicals pop/rock que es van formar a la nostra ciutat als anys 60 (ni als 70, tampoc als 80 i ja sí als 90). El grup hospitalenc que més va sobresortir en aquella àpoca van ser Los Diablos, i es veu que els dos guitarres de Los Salvajes també eren d’aquí, i el primer bateria dels Lone Star, i segur que hi havia molts més,…

Per exemple, he trobat una mica d’informació de Los Agnis, que es van formar l’any 1964 per fer, diuen que folk-pop. Eren de Collblanc, concretament la seva direcció de contractació era el carrer de Ferrer, 58, baixos. L’any 1966 la formació del grup era: Antonio Ponce (guitarra solista), Toni (veu), Pedro (bateria), Santi (guitarra rítmica) i Carlos (baix).  També he trobat a Johnny (pot ser Joan Parés?), que era germà de Toni, el vocalista,  i en algun moment es va passar a The Murderers, un grup de Santa Eulàlia molt documentat i del que trobareu una referència a sota. Joan Parés també va entrar com a baixista l’any 1965 a The Finder’s, aquests de Barcelona i molt més prolífics.

Paco ens comenta que Johnny i Toni van posar aquest nom al grup, en referència al  déu hindú Agni, deïtat del foc i del sacrifici, el que uneix la terra i el cel i l’atmosfera que hi ha entre ambdós, segons li va comentar Johnny, es van basar en una idea del seu pare, que era fakir.

A sota teniu a Toni, el cantant, amb gorra, i darrere seu, en el centre a Carlos Barberà, el baix.

Sols van treure un senzill  l’any 1966 amb el segell Marfer, aquest contenia els temes Muchacho de nuestra época y Lunes, lunes (una versió del monday, monday de The Mamas & the Papas).

Daniel Hernández García i de Alicia Sánchez Lloria ens diuen que tenien el local d’assaig a la rebotiga del bar Alegria, regentat per Juan Caparrós, i que es situava al carrer del mateix nom de la Florida. També que tocaven molt al soterrani de l’Oro Negro, al carrer de Pujós núm. 97, un bar-restaurant, on també es feien banquets, com el de la Mata Popis Té.

Si voleu escoltar les seves cançons el podeu fer a Viejopickup

Al bloc del programa de radio El Temps Passa, de Mario Prades i Quimet Curull, van publicar aquests records sobre ells:

Ara a El Temps Passa… i la música queda us portem un grup proper a la nostra juventut, Los Agnis. Aquest bon conjunt el formaven cinc joves de Collblanc, a l’Hospitalet de Llobregat, just a la frontera amb Sants que ja és Barcelona. Mario havia ballat en moltes ocasions al ritme de Los Agnis que entre altres llocs, acostumaven a tocar en una sala de festes situada al carrer Jocs Florals, per sota de l’estació de metro Mercat Nou, per suposat llavor era Mercado Nuevo. Estava en un pis, però no recorda el nom del local. Que sapiguem Los Agnis, tot i ser un bon grup amb bons seguidors, només van publicar aquest single amb la versió del tema de The Mamas & The Papas en una cara i “Muchacho de nuestra época” en l’altra, aquesta última era una composició d’ells i el single de Los Agnis el va editar el segell Marfer l’any 1966. Per cert que aprop d’on estava aquesta sala de la que Mario no recorda el nom, és on assaja o assajava La Companyia Elèctrica Dharma

Fent recerca a internet he trobat la següent informació addicional:

  • 1964-1968 segons Daniel Hernández Garcia un any van estar tocant a la Fira de Mostres de Barcelona, a l’stand de la marca d’electrodomèstics Ignis
  • 1964-1966 guanyen el conurs “Paso a la Juventud”
  • 1964-1966 guanyen la final de ‘”Hora de los conjuntos” de radio Juventud, que es va celebrar al Palau d’Esports de Barcelona.
  • 1964-1966  – Actuen a TVE
  • 1966 són contraportada al número 1 del còmic 4 Ye-yes, d’Ediciones Olive y Hontoria de Barcelona, i que s’imprimia a l’Hospitalet
  • 1966 apareixen a la contraportada del número 6 del còmic 4 Ye-yes. Diuen que inicien una gira a Madrid i el centre d’Espanya, que treuran un nou disc (crec que no va arribar a sortir) i que estrenaven nou equip amb guitarres àrabs, els primers de tot l’estat que ho feien.
  • Març de 1967 – participen al Primer festival concurso CEDAM al teatre CAPSA
  • 19 de març de 1967 participen al Festival Europa ’67, a las Arenas, per on van passar un munt de grups del moment (Salvajes, Lone Star, Sirex, Mustang,…)
  • Maig 1967 – Juntament amb Los Setlande, Grupo 66,  Los espectros, Los reyes y Alex y los Finders, participan a la Semana de la Juventud de Barcelona
  • 1968 – Concert a la plaça de braus de Calatayud juntament amb Brandis , los Aracosta,…
  • Desembre 1971 – Toquen al Drac Roig de Cerdanyola.
  • 2009 – La canço Monday Monday forma part del recopilatori “Pop, Beat & Soul II” de Bela Records.

i la mateixa foto d’abans signada, juntament amb una altra de mala qualitat.


Si teniu més informació d’aquest o d’altres grups hospitalencs d’entre 1950 i 1985, o de llocs on tocaven,… ja sabeu,…

REFERÈNCIES


Les barraques de la Riera Blanca (2), anys 30 i 50

Fa un parell de mesos vaig publicar una foto de Nicanor Molina on sortien tres nens provinents de les barraques de la Riera Blanca, la fotografia és molt bona, un testimoni molt valuós  d’aquell espai i moment. Doncs bé, avui ens ha escrit el germà d’un d’aquells nens, Manuel Escobar Cárdenas, i ens ha fet un resum dels seus records.

Fa temps que tenia previst pujar aquestes fotos, però com sempre el temps no em dona per fer tot el que voldria i s’ha anat endarrerint el moment de compartir-les. D’avui no passa, m’he dit, i aquí les teniu.

La primera és de l’Arxiu de Sants i està datada com de l’any 1932. La casa que es veu a l’esquerra és cal Taner, de la que també vaig fer un recull d’informació, el teniu a les referències.

Les següents provenen de l’Arxiu Vilamitjana i són els anys 50. Segons Josep M. Jordà, ens mostren aspectes de les barraques, de quan el jovent de la Parròquia de Sant Ramon Nonat feien labor social


Us poso també la situació de les barraques l’any 1958,…

REFERÈNCIES


Els refugis de can Rigalt, 1945

Aquestes fotografies les he tret d’un reportatge de la revista Destino de l’any 1945; que encara que és molt interessant, també ho és d’extens, i a més té molta literatura, així que he preferit enllaçar-lo a sota, a les referències, i fer-vos un resum. Els habitatges de que parla no es situaven a l’Hospitalet però es troben tan a prop que crec que val la pena citar-los a aquest bloc.

L’autor comença el relat a un bar anomenat “El Palacio de la Paz” que per les explicacions que es donen no sé si es situava a l’Hospitalet o Barcelona, sol que es trobava en front de l’entrada del cementiri de Sants. Des d’allà surten i passen al sector barceloní de can Rigalt, busquen els antics refugis de la Guerra Civil que ara s’utilitzen com a habitatges, i per arribar agafen el que es coneix com “la carretera Negra” (es veu que era el color de la terra d’aquell camí); aquesta carretera els porta a un talús ple d’entrades a les coves, que tenen en front, com un balcó, marges i desmunts que baixen fins arribar a un barranc pudent.

Menciona l’autor que normalment no va cap foraster per la zona, a vegades el metge o el cura; algun diumenge venen uns joves d’una entitat parroquial per ensenyar la catequesis als nens; el carter ni va, deixa les cartes a el Palacio de la Paz. També escriu que molts dels habitants d’aquestes coves tenien el seu treball més o menys legal i un sou regular;  que les coves es trobaven netes i polides, emblanquinades i inclús enrajolades; però el problema era la humitat, que en hivern podria tot i feia de mal estar, i el fred, i la pluja, que obligava a cuinar dins menjant-se tot el fum,… per no parlar dels corriments de terra, que alguna vegada havien ensorrat coves amb els sus habitants dins.

Allà vivia alguna família catalana, i també ens parla de que uns quants  habitants eren d’un poble anomenat Berja, un municipi d’Almeria que entre 1940 i 1950 va perdre uns 1.500 habitants dels 12.600 que tenia; la guerra va interrompre l’exportació del raïm de la zona i moltes families es van quedar sense feina.

Aquesta seria la carretera negra, i a ma dreta podeu veure les entrades a les coves, que originalment van ser construïts com a refugis.

Els nens aprenen el catecisme de la ma de joves membres d’entitats religioses

Barberia en ple carrer, al costat de la porta d’una de les coves

Interior d’una de les coves

He trobat una fotografia aèria del 1947, dos anys posterior al reportatge, l’he mirada i remirada amb l’esperança de trobar la carretera negra i les coves, però no ho veig del tot clar. He indicat més o menys el límit entre l’Hospitalet i Barcelona, el cementiri de Sants i també can Rigalt per tal de situar-me. Posteriorment amb altres indicacions del reportatge, com per exemple que es situava a prop d’un barranc, he marcat en groc la possible carretera i on crec que podria existir el talús on es podrien haver excavat les coves. Si discrepeu, aquí em teniu!

 

REFERÈNCIES

Revista Destino núm. 433 (1945) pàgina 12 i pàgina 13


Nens de les barraques de la Riera Blanca, 1955-56

Aquesta fotografia va ser presa fa seixanta anys per Nicanor Molina, en aquells anys membre de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet, i a més periodista, es dedicava a fer articles i fotografies per diferents diaris, com la Vanguardia, El Correo Catalan, Hospitalet Deportivo,… i també per algun llibre com “Una ciudad en marcha. Hospitalet de Llobregat, escrit per Emiliano Vilagrasa l’any 1961.

Fa un temps vaig  topar-me amb Nicanor a partir d’aquesta fotografia trobada a internet, i avui he tingut el plaer de parlar una estona amb ell sobre molts temes de la ciutat. M’ha donat permís per publicar aquesta fotografia i m’ha enviat algunes més que aniré publicant mica en mica.  Juntament amb la imatge afegeixo els sus comentaris, que he tret del lloc web Mispueblos.es, on ha publicat algunes fotografies més.

La presente fotografía la saqué sobre el año 1.952 aproximadamente en la parada del final y principio del tranvía 57 en Collblanch. En la acera aparecen estos tres alegres y risueños mozalbetes los cuales provistos de un cesto y de tirachinas están dispuetos a afrontar la vida mendigando algo que ponerse a la boca con sus padres que habitan las barracas ubicadas en la riera cercana a la parada de los tranvías en cuestión.

El vetuario haraposo y harapiento con que visten estos infortunados niños, contrasta enormemente con sus rostros alegres e inteligentes con que se enfrentan a la vida, niños que a poco que les hagas alguna caranoña, te intereses o hagas alguna fotogafía es lo suficiente para atraer su atención. Es una utopía pero me gustaría poder saludar a alguno de estos tres simpáticos mozalbetes que indudablemente serán ya mayorcitos.

Posteriors informacions ens diuen que el nen ros va arribar a les barraques l’any 1954, quan tenia 5 anys, per tant,… la foto seria aproximadament de 1955-56 (informació de Manuel Escobar Cardenas, el seu germà)

REFERÈNCIES

Mispueblos.es