Alma de Dios (1941)
El que ens toca d’aquesta pel·lícula, Alma de Dios (1941), no és molt, tan sols uns minuts de l’inici, rodats al desaparegut passatge Carbonell, a la també desapareguda barriada de Can Pi. En aquestes escenes una jove Amparo Rivelles decideix abandonar el poble, on malviu amb la seva madrastra (o madrastro) i marxar cap a la capital.
Carme Costas, que en aquells moments era una adolescent, recorda la gravació d’algunes escenes, també que li van donar entrades pel dia de l’estrena i que va anar a veure-la.
Mitjançant l’emule he aconseguit trobar la pel·lícula, he separat l’escena i la he pujat al youtube:
Encara que està tot una mica maquillat, podreu veure com eren els patis d’aquestes cases, sols això, ja que l’interior es va rodar a un altre lloc. Veureu que abastir-se d’aigua consistia en fer servir una bomba de palanca, que en aquells anys era molt comuna. També l’escala de la fotografia anterior, o pot ser una altra molt similar a una casa propera.
Als segons finals es veu el paisatge següent; he preguntat a Carme Costas, mitjançant el seu fill Jaume Ventura, si podia ser dels voltants, pot ser del barri de Can Pi, però clar, fa molt de temps i no m’ho ha sabut dir,…
REFERÈNCIES
El passatge Carbonell, inicis dels 30
Tot el que bé a continuació és obra de Jaume Ventura i Costas, ajudat per la seva mare, Carmen, filla de Cal Carlos Guàrdia, que es situava al núm. 11 del passatge Carbonell.
A la següent fotografia, realitzada el 1947, Jaume ens ha assenyalat el desaparegut barri de Can Pi i altres llocs propers també esborrats per sempre. Ara aquí trobareu un polígon industrial, i a la part dreta la plaça Europa, la fira,… encara que a gran part de l’espai on es situava el nucli de Can Pi podem trobar un solar.
Jaume Ventura també ens ha realitzat un plànol del passatge Carbonell on ha situat els noms de les cases i comerços que hi havia abans de la guerra. Aquesta informació és molt important ja que no sé si es troba escrita a cap lloc, jo al menys no el conec.
Llegint la Vanguardia també he llegit que al bar de la Cisqueta, també li deien “Sisqueta Club Marina”, i es jugava als “peohibits”; també es celebraven actes polítics, i que al barri li deien del “Bé Negre” (amb el Bé amb accent ¿?).
També incorporo cinc fotografies, comentades pel mateix Jaume, que ens permeten situar-nos millor a aquell moment i espai.
Alguns membres de la família de Cal Carlos Guardià. Al fons, Teresa Blanch, la meva àvia materna, qui té un nen a la falda és Isabel Perez, la tia Isabel dona de l’oncle Benet; el nen és el Carlitos, el seu fill, el meu cosí. Al costat de la tia Isabel, la meva mare, Carmen Costas, al darrera el meu pare, Amadeu Ventura, i al costat de ma mare, Montserrat Fuster, la seva cosina.
Els carros de Cal Carlos Guardià al passatge, el que és al devant, és Benet Costas, un dels meus oncles materns.
La matança del porc, el que té el ganivet a la ma, és Enric Costas, un altre dels meus oncles materns, l’altre és un treballador de casa
Dia de Sant Antoni, 17 de gener de 1945. El que es troba a l’esquerra, és l’oncle Enric.
Grup de Guardies Jurats, que vigilaven els camps de conreu. El que es troba a l’esquerra dret, és Carlos Costas, el meu avi matern.
REFERÈNCIES
Grup de Facebook: Records del barri de Can Pi (L’Hospitalet de Llobregat)
Cal Garsa i el seu univers de papers
La setmana passada em vaig trobar amb Josep Bartra Agüero i el seu pare, uns pratencs amb arrels hospitalenques i més cap enrrere de la marina de Sants i més enrera dels emigrants gascons que van vidre de França fa molts i molts anys. La seva família va creuar el riu deixant la masia i els seus camps l’any 1954 i a principis dels anys 70 tot va desaparèixer sota Mercabarna. De totes maneres abans de deixar la nostra ciutat, segons em comenten, feien més vida al Prat que a l’Hospitalet, per un tema de distància, per exemple, els bateigs, comunions, casaments,… es feien tots al municipi veí, creuant el riu en moltes ocasions pel pont del ferrocarril.
La seva masia, que veieu a sota als anys 40, és deia ca l’Enric, però a partir de la pèrdua de la cama de l’Enric es va començar a conèixer com a cal Coix i amb la mort de l’Enric Bartra li van dir cal Garsa perquè la vídua hi procedia d’allà i tambe pel caracter esquerp de la dona. Apart d’això a un mapa dels anys 20 també he trobat que li deien casa Lagran, però es desconeix l’origen d’aquest motiu.
Una curiositat que ens va comentar Josep a la pàgina del Centre d’Estudis va ser la funció de les dues rajoles que veieu a la cantonada de la casa, era per evitar que les rates pugessin fins a la teulada, com no sabien baixar, morien i sovint embossaven les canonades. També que els pous els feien servir de fresquera, i així la carn o el peix es baixaven dins d’una espècie de gàbia a fi de conservar-los frescs.
Per situar-la he fet servir el següent mapa de principis dels anys 30, quan la masia es deia ca l’Enric. He assenyalat també l’ermita de Bellvitge, que és dels pocs elements de referència que queden propers, a més del riu i les vies, ja que com veureu no estava feta ni la Gran Via.
Localitzar aquestes cases aillades devia ser una mica complicat ja que, com heu llegit al segon paràgraf, les cases canviaven de nom o motiu constantment, i no sols això, segons comenta Josep, també les canviaven de direcció sobint: al 1862, “Marina en despoblado”; a l’any 1865, “Marina de Santa Eulalia” sense més; al 1868, “Marina”; al 1878, “de la Marina, 43”; al 1905, “Bº Marina, 40”; i al 1910, “Bº Marina, 57”, al 1954, “Parcerisas, 57 -Marina-“,…
El motiu concret de la trobada amb Josep Bartra i el seu pare va ser mostrar-me un munt de documents que havien guardat d’aquella casa, un univers de rebuts de tot el que es pagava en aquella àpoca, als anys 50-70, i que aquí tractaré d’explicar com pugui, ja que vam estar una estona parlant però la meva memòria no em dona per enrecordar-me de tot i bé.
Com la casa es situava on ara trobaríem Mercabarna, va formar part dels terrenys, més de 900 hectàrees, que van expropiar al nostre municipi a l’any 1920, per tal de construir un port franc. Aquest port mai es va arribar a fer, però els terrenys igualment van quedar en mans del Consorci de la Zona Franca, que una vegada seus cobrava per ells en concepte d’arrendament i també per l’aigua, suposo que dels pous, ja que aquella casa en tenia dos, pel que recordo del que em va comentar el pare del Josep, un de l’aqüífer profund, i l’altre del més superficial.
Un altre pagament que feien ells i tots els agricultors era la contribució a l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos que s’ocupava de moltes coses: de la guarderia rural, de la gestió de les bàscules de pesos, de preparar les cartilles del agricutor, de celebrar la contractació d’assegurances col·lectives contra fenòmens meteorològics o incendis; de preparar la festa de sant Isidre el Llaurador, que és el patró,…
l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos també pagava als seus socis per les collites, ja que també funcionava com a cooperativa agrícola.
Aquí tenim el rebut de la Guarderia Rural que eren una mena d’agents rurals que s’ocupaven d’evitar els robatoris. Es pagava a raó de la superfície de terreny de la que era propietari cada soci, i depenent també de si era de secà, regadiu o vinya.
El següent document també es de la guarderia rural, i és molt interessant ja que mostra que els seus associats també podien pagar amb el fruit dels seu treball.
El pagament pel carro i la seva matrícula a Barcelona, que cobrava la Diputació.
i del mateix any el mateix impost però pagat a l’Hospitalet. No sé si en aquest cas es pagava als dos municipis per que la masia es trobava a territori Barceloní, però lligada a l’Hospitalet,…
El següent és del registre d’un cavall capó i d’un carro a l’Hospitalet.
L’impost per a la defensa de les plagues del camp.
També es pagava el servei de neteja de les sèquies.
i per l’aigua que portaven les sèquies que venien del Canal de la Infanta
També tenim el que es pagava per les ferradures del cavall a aquest establiment del barri de Can Pi.
Com a la riada de l’any 1962 va afectar als camps de la masia, es va demanar un prestam de 50.000 pessetes al 3,75% .
També es pagava l’assegurança social que anava destinada a cobrir els subsidis familiars i de la vellesa a l’agricultura.
El següent document és un rebut del propietari d’un camp a Ramón Bartrá, que plantarà melons durant l’any 1968, i que prèviament ha pagat 20.000 pessetes.
I ja està, espero que us hagi agradat veure tant de paper antic, pot ser als més gran us han portat records. Si en teniu qualsevol comentari que pugui enriquir o corregir el que he posat, endavant,… és gratis.
REFERÈNCIES
Entre Bellvitge i la SEAT,… 196?
Com que la construcció de l’hospital de Bellvitge es va iniciar a mitjans de 1970 i no es veu ni rastre d’ell, la fotografia seria anterior a aquell moment, i no molts anys anterior.
Més enllà dels blocs del barri de Bellvitge, encara en construcció, no es distingeix gran cosa, però davant podem veure les fileres d’arbres que existien a costat i costat de la Gan Via; entre aquesta i la SEAT, encara a finals dels 60, existien un munt de masies; he etiquetat totes les que he pogut reconeixer, espero no haver-me equivocat.
La línia blava és el Llobregat, i la vermella es la via de la RENFE; el límit entre Barcelona i l’Hospitalet es trobaria a uns 175 m de distància d’aquesta línia cap a la nostra ciutat.
Piqueu a sobre per ampliar,…
REFERÈNCIES
- Velocidad. Revista gràfica del motor, núm 545. 19 de febrer de 1972
- Història de l’hospital de Bellvitge al seu lloc web
- L’edifici de tefrica ja està derribat al lloc web de l’AV de Bellvitge.
Afeccions de la riuada del 20-21 de setembre de 1971
Avui es compleixen 40 anys de l’última riuada del Llobregat, que va afectar a molts municipis de la comarca veïna, dintre d’un context de destructives inundacions a gran part de Catalunya. A Cornellà no es van produir víctimes mortals, però els desperfectes van ser molt quantiosos, sobre tot al barri Centre, Riera i Almeda; això va fer que aquelles dates encara no s’hagin esborrat de la memòria de molts cornellanencs, i a partir d’avui es commemoren aquests fets amb una exposició de la que deixo enllaços a sota.
Nosaltres no ens vam lliurar de les aigües enfurismades del Llobregat, també van penetrar dins de la nostra ciutat, principalment al barri de Bellvitge, un barri en construcció frenètica, pràcticament sense urbanitzar, on la riada va afectar a moltes famílies que vivien a les plantes més baixes.
Miguel Sanz i Parera ens descriu la riada així: “Les fortes pluges concentrades a la Serralada Pre-litoral motivaren la inundació més gran que es coneix del Llobregat en els darrers temps, possiblement semblant a la de 1617 (Any del Diluvi). Tot el delta quedà inundat. Les aigües penetraren per la part baixa de Cornellà fins a l’entrada de l’Hospitalet, i en alguns punts arribaren a una aLçada de 3 metres. La zona coberta per les aigües queda delimitada pel camí del Mig, el carrer de la Marina, la cruïlla de la Gran Via amb el pont del tren i el barri de Carbonell fins a la Zona Franca. A Bellvitge el nivell de l’aigua arribà fins el segon pis d’alguns blocs i es van omplir d’aigua 45 habitatges, cosa que obliga a evacuar 96 families. Els col·legis del carrer d’Europa és negaren d’aigua entre 60 i 100 cm d’alçada. S’inundà tota la zona agrícola de la Marina, una trentena de naus industrials i Mercabarna. La zona afectada fou d’unes 200 Ha entre àrees industrials i agrícoles.
Amb el text anterior he fet aquest mapa sobre les dimensions de la zona inundada, on també indico la situació de les quatre fotografies següents. D’altra banda, al text anterior diu que va afectar als col·legis del carrer [avinguda] d’Europa, però aquest carrer queda a la zona no afectada, en altres llocs també he llegit que va afectar al Gornal, on encara no havia començat la construcció dels blocs, però existien els habitatges dels carrers de Campoamor i de Finestrelles,…
A continuació també deixo tres articles del diari La Vanguardia sobre les inundacions a Bellvitge.
Cal dir que el bloc de l’avinguda de Amèrica a que es refereix l’article del 10.10.1971 des de llavors es coneix com el bloc de la riada, i no és altre que el de les escales 71 a 81, el que es troba entre el passeig de la Rajola i la plaça de la Cultura. El tema dels baixos inundats portaria cua, i crec que encara avui no es poden fer servir com habitatges.
REFERÈNCIES
L’HOSPITALET
- Pluges i inundacions a l’Hospitalet de Miguel Sanz i Parera dins de Quaderns d’Estudi núm. 7 publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 1989
- Article sobre les inundacions al bloc de l’AV de Bellvitge (font principal)
- Mediterráneo: Prensa y Radio del Movimiento Año XXXIV Número 10222 – 23.09.1971 pàg. 6 (referència al Gornal)
- Imatge 1 – Recopilació de fotografies de l’AV de Bellvitge.
- Imatge 2 – Revista Destino núm. 1774 de data 02.10.1971
- Imatge 3 – Dossier Bellvitge – junio 1978 (imatge del 21.09.1971)
- Imatge 4 – Del llibre L’Hospital de Bellvitge 25 anys (1972-1997) editat pel mateix hospital a l’any 1997
- Hemeroteca de la Vanguardia
CORNELLÀ
CIDESA i la seva nau de fer pisos
Gran part dels blocs de Bellvitge van sortir d’aquesta nau allargada que veieu a les fotos, allà dins es fabricaven les diferents peces amb les que, mitjançant altes grues, pujaven els edificis que poblarien els antics camps de la Marina.
La constructora CIDESA, que volia dir Construcción Industrial de Edificios SA era a l’inici propietat de 3 empreses, de dues de franceses que controlaven la meitat de les accions, i d’Ascoindel SA amb l’altra meitat. El 50% d’Ascoindel era propietat de l’americana Monsanto Company, en aquell moment fabricant de plàstics, i ara d’aliments transgènics.
La direcció de CIDESA la portaven Josep Godall Estruch, Rafael Calzada de Castro, Pio Fernández Segura, Pere Pararols Riera (conseller de Quimiplats), els germans Joan i Miquel Pujol Borotau (president i secretari d’Ascoindel) i Eugenio Usandizaga Grasset (gerent d’Ascoindel)
La magnitud de l’obra, va fer la necessària la necessitat de més diners i van realitzar dues ampliacions de capital amb el Banc Industrial de Catalunya i el Banc Industrial Mediterrani. Amb aquesta operació el percentatge d’accions que controlaven les empreses franceses es va reduir substancialment, i el control principal va passar a aquests dos bancs i a Aiscondel SA.
Cal dir també que la propietària dels terrenys de Bellvitge era l’empresa Inmobiliaria Ciudad Condal SA, que juntament amb CIDESA i altres empreses formaven part d’un holding,… però bé, si voleu saber més sobre Bellvitge cal que aneu, per ara a la publicació de les referències,…
Aquesta primera imatge (que es fa molt gran!) crec que és de 1965, quan es comencen a habitar els primers blocs, començats a construir l’estiu anterior. A aquesta imatge també es veu Can Pi, a dalt a l’esquerra, i molts camps i masies.
Les dues imatges següents són de Josep Jorquera, al que no he demanat permís per utilitzar-les aquí, però espero que ens deixi, ja que jo hagi vist, existeixen poques imatges tan properes de la nau on es realitzava peça a peça Bellvitge.
Són posteriors a la fotografia anterior, es veu que estan realitzades des de l’edifici que tan sols està “dibuixat”. També crec que tenen interés per que es veuen tots els camps inundats, però no m’atreveixo a dir que és l’any 1971, quan es va inundar el barri.
El següent document, que dura mig minut i no té so, crec que és d’un NODO de l’any 1965, i es veu com es treballava a l’interior de la nau i com instal·laven les peces als primers blocs del barri. És curiós, les peces ja es ficaven amb els marcs de les finestres ja instal·lats!
També dir que a l’estiu del 2014 Bellvitge ja tindrà 50 anyets, i encara que manquin uns anys, ja tenim un grup de veïns i veïnes que sota el nom de “Bellvitge50“ ja porten tres reunions fetes per tal d’organitzar-se. Jo vaig poder acudir a l’última i té molt bona pinta, tenim molts projectes al cap, però per portar-los a terme ens caldrà l’ajuda de tothom (tothom) que es vegi amb ganes d’aportar la seva peça.
La pròxima reunió serà el 16 de setembre i la presentació del grup el 18 d’octubre. Teniu tot l’estiu per pensar. Si voleu participar, contacteu amb mi: luisbagan@gmail.com.
REFERÈNCIES
Quaderns d’Estudi, 10. Setembre de 1991. Centre d’Estudis de l’Hospitalet
Fotografies de Josep Jorquera trobades al grup de facebook Bellvitge (el meu barri)
Tres imatges aèries de Can Pi (1926, 1947 i 2007)
Fa uns mesos vaig començar a fer una cronologia del barri o barriada de Can Pi a partir de les hemeroteques que vaig trobant a internet. Tot el que vaig trobar el vaig incorporar a aquesta pàgina i gràcies a l’ajuda dels antics veïns vam emplenar un grup de facebook d’antigues imatges i records.
El plànol inferior, realitzat per la Brigada Topográfica de Ingenieros del Ejercito, és de l’any 1926 i ens mostra, a més de moltes altres coses, on va nàixer el barri, les primers cases construïdes situades a tocar de l’antiga carretera del Prat.
Una part del terreny per on es va estendre la barriada era la bassa de Can Vehils (Aquí Ca’l Bails), masia que com vam veure ahir ja existia a l’any 1732 i que com pràcticament totes les que podeu llegir va ser enderrocada per deixar lloc a les fàbriques. No he trobat informació sobre la bassa, i és estranya la seva existència, ja que quatre anys abans es van terraplenar moltes per evitar el paludisme, es veu que aquesta va sobreviure. Al costat passava la sèquia de los Molinos, que baixava des del cementiri, i segurament era la font d’aigua que abastia la bassa.
La següent imatge és de 1947. La Granvia ja està feta, el barri ha crescut molt i 20 anys després, encara que la població de la ciutat pràcticament s’ha duplicat encara tenim les masies i els camps pràcticament intactes. En poc més de 15 anys la població aquesta vegada es triplicarà, i es començarà a construir Bellvitge, després el Gornal,… fàbriques,…
Any 2007, ja no hi ha camps, ni masies, Can Pi va ser destruït però a data d’avui no s’ha construit res a la major part de l’espai que va ocupar. Podem trobar un solar ple d’arbusts amb arbres aïllats, on encara es poden veure les restes dels seus passatges: Dolores, Joaquina, Jaime, Francisco (d’esquerra a dreta).
REFERÈNCIES
- Cronologia del barri de Can Pi
- Grup de facebook del barri de Can Pi
- Plano de la zona del Puerto Franco de Barcelona y terrenos adyacentes (1926), realitzat per la Brigada Topográfica de Ingenieros del Ejército (Espanya)
- Fotoplano de Barcelona y sus contornos. 1:10 000 (1947) realitzat per la Compañía Española de Trabajos Fotogramétricos Aéreos (CETFA)
Agrupación Ciclista Marina i el “Tocinet”, 1944
L’any 1943 l’Agrupación Ciclista Marina, formada un any abans al barri de Can Pi, organitza per la festa major la primera carrera dita del “Tocinet” on es disputa una copa cedida per l’ajuntament i altra per l’industrial Francisco Carbonell.
La imatge que veiem és el cartell de la segona edició del “Tocinet”, on podem llegir el recorregut, que anirà evolucionant amb les següents edicions. He fet aquest mapa, que no sé si està bé, ja que no conec on es situava el bar “Caballito Blanco” i també dir que la carretera del Prat com a tal ha canviat molt. Més o menys surt que les 10 voltes equivaldrien a uns 75 km.
l’Agrupación Ciclista Marina va ser el primer club ciclista que va començar a funcionar després del gran daltabaix la Guerra Civil, encara que no es va inscriure com a tal fins al 1955.
Aquest club es fusionaria al 1969 amb el Club Ciclista Collblanc i el Club Ciclista Casino de Santa Eulàlia per formar la Unió Ciclista l’Hospitalet. Al moment de la fusió el seu president, Benito Costas, deia el següent sobre la història del club: “Organizamos varias pruebas para amateurs y juveniles, y otras categorías, ademásde múltiples pruebas sociales. Durante once años contamos con un equipo que logó multipes victorias. y en cinco años consecutivos ganamos el trofeo Carbonell, el más preciado de la famosa prueba de aquellas fechas denominada “el Tocinet”. En 1944 ganamos la primera prueba por parejas que se celebró en Cataluña, formando equipo don Salvador Pons y la señorita Vicenta Ferrer. era una entidad modesta pero con ambiciones y mucha actividad. Recuerdo que los directivos éramos también el equipo del club, formado por los Herrando, ribera, Molina Monterde, Ferrandons, Mestre, Nin, Pallarés, y el que sería famoso pistard Julián Español,…”
Ara deixo una relació d’articles del Mundo Deportivo on parla de les següents edicions d’aquesta carrera:
- 01.09.1945 (EMD) – III Premio el “tocinet” – la A. C. Marina, con motivo de la Fiesta Mayor, organiza una prueba que da varias vueltas a un circuito de la Avenida. Jose Antonio (Gran Via)
- 29.08.1946 (EMD) – IV Premio el “tocinet” – la A. C. Marina, con motivo de la Fiesta Mayor, organiza una prueba de 30 Km consistente en 10 vueltas a un circuito que llega hasta los cuarteles de Lepanto.
- 17.07.1953 (EMD) – V Premio el “tocinet” – la A. C. Marina, con motivo de la Fiesta Mayor, organiza una prueba consistente en 6 vueltas a un circuito que va desde los cuarteles de Lepanto hasta el cruce de la carretera del aeropuerto.
- 06.10.1954 (EMD) – VI Premio el “tocinet” – la A. C. Marina, con motivo de la Fiesta Mayor, organiza una prueba de 80 Km, consistentes en dos vueltas a un circuito a lo largo de la Gran Vía y que alcanza Castelldefels y el puerto del Ordal. Salieron 50 corredores y gana Antonio Bertran. (de este año y sobre esta carrera hay tres artículos más en El Mundo Deportivo)
- 27.10.1955 (EMD) – VII premio del “tocinet” . Carrera para independientes y amateurs, cuyo máximo premio es un “tocinet” valorado en 400 pesetas + 500 pesetas en metálico. En este caso la carrera tiene 120 Km y se desarrolla por un circuito que pasa por el Ordal. Participaron 20 corredores (hizo mal tiempo) y el vencedor fue Miguel Vilane (de este año y sobre esta carrera hay cuatro artículos más en El Mundo Deportivo)
- 27.07.1956 (EMD) – VIII Premio el “tocinet” – la A. C. Marina, con motivo de la Fiesta Mayor, organiza una prueba de 120 km que alcanza hasta Sant Sadurní. Participaron 46 corredores, y el vencedor fue Salvador Duran (de este año y sobre esta carrera hay varios artículos más en El Mundo Deportivo).
- 18.07.1957 (EMD) – Es fiesta mayor de Can Pi y la A. C. Marina organiza el IX Gran Premio del “Tocinet”, una prueba ciclista de 110 km que tiene como punto más lejano Olesa de Montserrat y recorría todo el Baix Llobregat. En el artículo se menciona el bar Caballito Blanco, y a su dueña, la señora Ceferina. También a Benito Costas Blanch, el presidente de la A. C. Marina. Participaron 53 corredores y el vencedor fue Vicente Salvador (de este año y sobre esta carrera hay varios artículos más en El Mundo Deportivo).
REFERÈNCIES
- Text: Repetició de la Jugada. Història social de l’esport a l’Hospitalet escrit per l’Enric Gil Meseguer i editat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet a l’any 2000
- Text i imatge: Sobre dues rodes. La bicicleta a l’Hospitalet (1900-1996) Quadern d’Estudi núm 15, del mateix autor que l’anterior, publicat al 1996 pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet
Granvia Sud, principis dels 90
Joaquín Arroyo em va passar aquesta imatge i els seus comentaris per incluir-los al bloc del barri de La Bomba fa uns mesos. Crec que a aquest bloc també és necessari el seu treball:
Si piqueu damunt es fa enorme!!
Anotacions de Joaquín Arroyo: ZONA 1 Actualmente lo ocupa el almacén de IKEA. ZONA 2 Es lo que hoy en día es la Plaza Europa de Hospitalet. El paso elevado de la calle Amadeu Torner se ha derruido a favor de un paso a ras de suelo, y de unos edificios que poco recuerdan a lo que esa zona fue en su día. ZONA 3 Toda esa gran explanada es el centro comercial Gran Vía 2. Hasta finales de los 80 había habido un cementerio de coches. ZONA 4 Esa zona la ocupa a día de hoy el hotel Prestige Congreso. ZONA 5 Hoy, esto es la Fira Montjuich-2. Wow! Las veces que he estado dentro he intentado adivinar en qué parte del recinto se encontraba el viejo barracón de mi padre.
“En la parte central de la fotografía hay un grupo de barracas arremolinadas en una calle. Esa es la antigua calle Física. Mi padre tenía un taller ahí.
Pared con pared a su taller, había una granja de caballos y demás animales regentada por una familia de gitanos apodada “Los mulatos”.
En esa calle había varios tallercitos industriales, alguna casa particular, etc etc. Enfrente del taller de mi padre, el dueño de otro taller tenía un par de perros. Los nombres de los animales no tenían desperdicio: uno se llamaba Felipe y otro se llamaba Fraga.
Hay dos autocares al inicio de la calle. Y es que allí había un taller de reparación de autocares. No comprendo como el dueño tuvo las narices de montar el taller ahí. Y es que la zona era un barrizal lleno de baches. Si un autocar era capaz de llegar hasta ahí, ¡sinceramente poca reparación necesitaba!
Humor aparte, es verdad que aún recuerdo los botes que pegaba la furgoneta Citroen 2CV de mi padre. Afinando la vista, se puede ver esa furgoneta medio tapada por la sombra, un poco más debajo de los autocares. Y encima de estos, se ve lo que había sido una recuperadora de vidrio.
A la izquierda de la recuperadora de vidrio, hay un edificio blanco de dos pisos. Ese es el Bar Carrillo (Bar La Guarra para los de la zona). En los comentarios de otro blog me he encontrado con alguien que vivía ahí cerca.
Entre los años 1988 y 1990 (hablo de memoria) se construyó en toda la zona un gran colector de aguas pluviales, como paso previo a la urbanización de todo el entorno. Hasta entonces, toda la zona era un barrizal. También se construyeron las calles que se ven en la foto, perfectamente asfaltadas, que a día de hoy se han ensanchado mucho.
Existía una casa donde había todo de huertas alrededor. Las cultivaban unos señores (Damián, Pedro y no se quien más) y vendían hortalizas por pocas pesetas. También tenían algún animal como gallinas, unos caballos… ¡y unos perros que los domingos iban al campo del Barcelona! (el hijo de Pedro era vigilante de seguridad). Pues bien, aquella casa era de un tío abuelo mío y en su día les cedió aquellos terrenos aunque quien pagaba las facturas de la propiedad era él. Toda el agua que irrigaba aquellas tierras provenía de las aguas subterráneas del terreno.
Una anécdota final, muy ligada a los últimos días de Can Pi, fue cuando los últimos propietarios de talleres se marcharon. Hablo del año 1991. Mis padres tuvieron que deshacerse de varias máquinas, entre ella una prensa a la que tenía mucho cariño (una prensa es básicamente un enorme martillo que moldea piezas de metal a base de propinarle un golpe seco de varias toneladas con un molde). Corría el año 2003 y mi padre, ya jubilado, por curiosidad asistió con mi madre a una feria de máquinas de segunda mano. No se lo pudieron creer: ¡quince años más tarde, se toparon con su querida prensa! y aún funcionaba”
Segurament Joaquín i la seva família estaran encantats d’escoltar els vostres comentaris i així podrem recompensar l’esforç que ha fet per tal de compartir els seus records.
REFERÈNCIES
Carrer Major 59-61, La Vakeria
Avui estava llegint un text que es diu “Alguns moments històrics de l’okupació a Barcelona” i es veu que les primeres okupacions són dels anys 80. A l’any 1985 a Sants s’okupa Cros10 i a Cornellà, L’Ateneu. A l’any 1989 a Gràcia s’okupa la Kasa de la Muntanya i a l’any 1991 s’okupa la casa de les imatges, la Vakeria.
Les imatges no són molt bones, però no he trobat més. La primera és de finals dels 80, concretament és troba dins de la documentació de descatalogació de la finca que es va produir a l’any 1995, ja que des de l’any 87 formava part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. La segona imatge és de la publicació municipal L’Hospitalet, de data 16 de febrer de 1998, de quan es destrueix l’edifici, el dia 3 del mateix mes, una vegada desallotjat per la Policia Nacional.
L’edifici es va construir al segle XVIII, i sempre he escoltat que els okupes li van posar Vakeria per què una vegada va existir allà una vaqueria, encara que no l’he pogut verificar. No he trobat les raons de la catalogació, però la descatalogació és contundent: “és un exemple clar de l’existència d’errades en l’apreciació dels paràmetres que en el seu dia van dur a terme la seva catalogació. El seu estat físic està molt deteriorat i, analitzades detingudament, no presenta cap interès arquitectònic propi”
Tornant al primer paràgraf, cal dir que les ocupacions (amb “c”) a l’Hospitalet són una mica més antigues, per exemple, a finals de l’any 1977, al Gornal, es va produir la ocupació de 80 pisos d’ADIGSA buits. Es donava el cas que molts, una vegada finalitzats, s’havien reservat per funcionaris que tenien altres habitatges o estaven reservats per no se sabia qui, i no hi vivia ningú. La majoria dels ocupes havien viscut durant anys als barracons de Can Pi, i sense cap horitzó de canvi, van decidir donar la puntada a la porta d’un pis. Es van organitzar en una comissió recolzada pel barri, la premsa i l’associació de veïns, fins i tot l’Administració ho tolerava. Mica en mica es va aconseguir normalitzar la situació de molts ocupes, però aquestes ocupacions s’han continuat produint fins avui en dia, i com a exemple crec que tothom a hores d’ara coneix els lamentables fets produïts al Gornal la nit passada quan un ocupa d’un pis d’ADIGSA s’ha suicidat al ser desnonat i multat amb 9000 euros.
COMENTARIS AL FACEBOOK
Javi Bonet recuerdo cuando iva a comprar leche en bolsas de plastico ahi! XD
L'Hospitalet de Llobregat 