La Puda, ja tenim imatges!
Mireu,… la Marina de l’Hospitalet, sí…, el territori que va des de la línia del Carrilet fins al mar, és gairebé un desert documental,… i també pràcticament natural, ja ens queda molt poc per destruir. A mesura que la terra de cultiu anava desapareixent sota el formigó, pocs es van ocupar de recuperar aquelles antigues fotografies que guardaven els avis o bé que van fer els viatgers quan en algun moment ens van visitar.
Si aquest espai fos un puzle, tindríem moltes peces perdudes, masses, i és una llàstima, ja que tot això, ara tan abstracte, no deixa de ser un reconeixement a la nostra identitat, que un poble que tan ràpidament s’ha transformat en ciutat, amb tot el que això ha suposat, no deuria de perdre mai; l’hauria de conservar com un tresor… si aquest poble tingués una mica de autoestima. Tota aquesta “queixa” no és d’ara, no sóc el primer que la fa, ni seré l’últim; ha estat repetida a cada dècada, i lamentablement algú d’aquí uns anys, tornarà a escriure en algun lloc el mateix,… en aquest sentit, els de dalt sembla que sempre són els mateixos.
En fi,… fa uns dies van arribar al meu mur de facebook un parell d’aquestes peces de puzle introbables, imatges que buscava feia molt de temps. Són d’una casa que es trobava al costat de la desapareguda platja de l’Hospitalet, propera a la Farola. Aquesta casa es deia la Puda, i es veu que des de 1878, fins als anys 30 del segle passat, allà va existir una font d’aigües curatives molt visitada, on la gent dels voltants feia cua per banyar-se i guarir-se de diverses malalties.
En Pere Cases Sancho, qui ha compartit aquests fotografies amb nosaltres, va néixer allà l’any 1943 i ha conservat aquestes fotografies de data encara indeterminada.
Aquesta primera sembla de principis de segle, i encara que no es veu molt bé, ens mostra una cua de gent que hauria arribat a la casa per tal de provar les aigües curatives de la font. No es veuen cables, ni llums a les façanes, segurament encara no havia arribat la llum elèctrica; crec que aquesta fotografia es va fer quan aquesta casa era encara a territori hospitalenc.
La segona sembla dels mateixos anys, es veu una mica millor. Sembla que a la part de la dreta és on era la font, pot ser es situaria darrere d’aquesta petita torre. Sobten aquestes ¿puntes de biga? de la façana de la casa, i que són més nombroses que a la fotografia anterior. No entenc que són, o si podrien simbolitzar alguna cosa.
Bé, ara falta saber com era la font i ja sabeu,… no deixeu les fotos als calaixos, teniu un grup de facebook molt actiu per fer-lo. Moltes gràcies a Pere Cases Sancho, i si voleu saber més coses d’aquesta font podeu picar aquí!
Les modificacions del far als anys 50
Juan Miñarro m’ha enviat aquesta fotografia del monumental far de la Torre del riu Llobregat, alies la Farola, ja sabeu, el que abans de 1920 es situava a l’Hospitalet, i que encara als anys 70 molts hospitalencs anàvem a la seva platja com a mínim a prendre el sol, o veure el mar de prop, i encara que l’aigua ja estava contaminada, també a ficar-nos dins.
He intentat datar la foto amb l’ajuda de Jose Antonio Armero Mora, que sap molt de cotxes, com veieu (si piqueu a sobre) hi ha un Renault 4/4, un Renault Gordini (o Dauphine, o Ondini) i un SEAT 600, també hi ha una moto però no es veu molt bé. En fi, que amb els cotxes i els banyadors de les senyores em arribat a la conclusió que podria ser de mitjans dels 60.
Aquesta següent la va compartir fa uns tres anys la Núria Botías Medina al grup de facebook sobre el far. Veureu que hi ha algunes diferències: la base circular (l’habitatge del farer) tenia un pis menys, i la llanterna era diferent. És més antiga, probablement d’inicis dels 50, en aquells anys el mar el feia perillar, i en moments de tempesta havia hagut algun accident com el que veieu a la foto. He observat a una fotografia de 1952 que el mur ja estava trencat, la deixo a les referències,…
Com veieu a sota, a una foto actual, al penell del far posa 1955, però pel que he llegit l’òptica es va substituir l’any 1952 per una de la casa francesa Barbier Bernard & Turenne i es va instal·lar una nova llanterna aeromarítima de la casa la Maquinista Valenciana. Tot es va inaugurar el 5 de setembre de 1956, així que com no he trobat cap més informació no sé què pinta el 1955 del penell,…
La següent fotografia també és de la Núria, i ens mostra la bastida que van instal·lar per tal de canviar la llanterna; com veieu la base circular del far ja s’havia ampliat un pis. No he trobat cap fotografia del far amb la llanterna antiga i la base ampliada, així que segurament les dues obres es van fer amb poc temps de separació.
REFERÈNCIES
La Marina perduda encara cueja quasi cent anys després
Com ja sabeu l’11 de maig de 1920 una llei de les Corts de Madrid feia agregar més de 900 Ha i 70 cases del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat al de Barcelona; a més d’expropiar-nos el 45% del terme, sembla que ho van fer en contra i sense avisar prèviament a l’ajuntament, en aquell temps manat per Just Oliveras i Prats. Després de molts estira i arronsa el nostre ajuntament va rebre 85.000 pessetes de l’època, una quantitat molt petita encara que es traslladi als preus actuals. Aquest resum el podeu ampliar amb el document de Jordi Ferrer i Pumareta que deixo a les referències.
Això va passar fa 92 anys, i molta gent podia pensar que el tema estava més que mort, però no, ahir a La Vanguardia sortia la notícia de que la família propietària dels terrenys on ara trobem Mercabarna y la Nissan han guanyat un judici al Consorci de la Zona Franca, i haurà de ser indemnitzada per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme:
Si els propietaris poden ser indemnitzats, ho pot ser l’Hospitalet?. Sobre aquest aspecte he trobat aquesta nota del dia 22 de gener de 2009 al lloc web del PP, on es demana que la ciutat formi part del govern del Consorci de la Zona Franca com a una mena compensació dels fets citats. Aquesta idea es va portar com a moció al Ple municipal del 27 de gener de 2009, però va ser rebutjada.
Javier Díez Crespo suposo que es referia a aquestes manifestacions públiques de Celestino Corbacho de l’any 2004 (per cert, no feu molt de cas a les dades històriques que cita l’article)
Tant l’any 2004, com el 2009, l’ajuntament de Barcelona, i el de l’Hospitalet, així com la Generalitat eren socialistes. Actualment l’Hospitalet continua amb el PSC, però la resta de governs ha passat a mans de CIU. Pot ser ara que sabem que la llei ens podria donar la raó, i que ens envolten governs “no amics”, podria interessar insistir en aquesta idea,… aquestes coses de la política a vegades funcionen així,… o no.
REFERÈNCIES
- Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials 1920 i 1933 del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat” escrit per Jordi Ferrer i Pumareta dins del Quadern d’estudi núm. 19 (2005) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Podeu arribar a l’origen de cada article picant a sobre
La Teulada Verda
Llàstima que no tinguem fotografies en color d’aquesta masia, per tal de ratificar que realment la seva teulada era verda, com la de la casa de Pippi Långstrump!!
No hi ha pràcticament informació sobre aquesta casa, i la que tinc acompanya a la fotografia inferior, incorporada al “Museo Virtual de Viejas Fotos” del diari 20 minutos per Jaume Almirall, i ens explica que l’any 1958, quan va fer la foto, allà vivia la familia Subirachs-Almirall.
A l’imatge inferior he marcat on es situaria la Teulada Verda, i algunes més properes, veieu que el terra on es va construir cal Tano, ara és aigua! També he situat les mateixes masies a una fotografia aèria de 1947. La nostra masia es situava propera a la carretera que anava a la Farola, que trobareu a la cantonada inferior dreta.
La següent fotografia ens mostra la Teulada Verda envoltada de camps en data indeterminada
A continuació veiem el carro de la casa partint cap al Born i un dels conductors fent el pi a sobre. És interessant la pintada de la façana, “Propiedad del Consorcio del Puerto Franco”, que no surt a les altres dues fotografies. No sé quan el Consorci es va dedicar a pintar les cases amb el cartellet, segur que després de 1920, quan van expropiar tot això a l’Hospitalet, el que veiem és que el 1958, els habitants ja havien repintat més o menys la façana.
REFERÈNCIES
- Museo Virtual de Viejas Fotos del diari 20 minutos
- Les dues últimes fotos del llibre Imatges retrospectives de la Marina (1997) de Julio Baños i Soria, editat per la Diputació de Barcelona.
Llops i llobes de mar de la platja de l’Hospitalet, anys 20
Avui buscant informació sobre la Marina de l’Hospitalet m’he trobat amb el catàleg de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, on hi ha un munt d’imatges de l’Hospitalet realitzades pel filòsof, advocat i etnòleg Tomàs Carreras i Artau (1879-1954), entre 1919 i 1923. Aquí teniu tres fotografies dels llops i llobes de mar de la platja de l’Hospitalet,…
REFERÈNCIES
Els camps de la Marina des de l’hipòdrom de Can Tunis, 1916
L’arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya fa temps que està compartint el seu fons al lloc web de la Memòria Digital de Catalunya. La següent fotografia és del 1916, i ens mostra el hipòdrom de Can Tunis, a Barcelona, que es feia servir també com aeròdrom, de fet, l’any 1910, es va realitzar allà el que es considera el primer vol a motor d’Espanya.
El fotògraf, Josep Maria Co de Triola, ens mostra una avioneta Caudron G3 aterrant, davant l’expectació de tot el public.
Aquesta imatge és de les poques que està orientada cap a l’Hospitalet, el que ens permet veure els extensos camps de la Marina, i també la Farola, situada a l’esquerra. Us deixo un mapa a sota del 1926 on marco la visual des de l’hipòdrom cap a la Farola, aquest mapa marca fins les alineacions dels arbres, així que la que veiem a la fotografia podria ser la del camí del Canyet, per on també baixava la pluvial Gran, o del Pont del Pi, o d’en Pebrot.
Davant de la farola es veu la figura d’una construcció, que per la posició podria ser cal Cigalet Nou, també sembla que es veu una altra construcció darrere del pal de l’electricitat situat més a la dreta, però aquesta ja no m’atreveixo a dir quina masia podria ser.
REFERÈNCIES
- Avioneta Caudron G3
- L’hipòdrom de Can Tunis al lloc web Barcelofilia, ‘inventari de la Barcelona desapareguda
- L’hipòdrom de Casa Antúnez (Can Tunis) a aquest mateix lloc web
- Imatges del aeròdrom/hipòdrom de Can Tunis al lloc web de la Memòria Digital de Catalunya
- Mapa de l’Hospitalet de Francesc Marcé i Sanabra
Platja de l’Hospitalet de Llobregat, 1892
Fa uns dies vaig publicar una carta de navegació de l’any 1880 que ens permetia veure la platja de l’Hospitalet, avui he trobat aquesta de l’any 1892 que conté més informació. Us recordo que la platja de l’Hospitalet anava des de la fàbrica de productes químics (de Boada i Bohigas) fins al riu Llobregat, a aquest mapa formaria part de la platja del Llobregat.
Alguns edificis ja són coneguts: el far, la Puda, la citada fàbrica, i les barraques de pescadors que havia al costat. Les que són noves són les que hi ha a tocar del riu: Las “chozas del mariculado”, casa barca i casa del Andorra, totes elles sembla que disposen d’un embarcador al riu.
La Casa del Andorra sembla situada on l’any 1914 trobem can Pelicán i on l’any 1926 trobem cal Patirem, és possible que sigui la mateixa edificació que ha anat canviant de nom.
REFERÈNCIES
Cal Saio
Avui comparteixo unes fotos d’una de les 70 masies que poblaven la Marina perduda, més de 900 hectàrees plenes de cultius fins el mar, que ens van ser expropiades per posteriorment oferir-les a la ciutat de Barcelona. Actualment sols queda una d’elles, Ca la Pepa rehabilitada com a oficines, i que es troba molt a prop de on era cal Saio.
La Matilde Marcé diu el següent sobre aquesta masia: El motiu va aparèixer arran d’estrenar un “sayo” (paraula castellana que vol dir casaca), un avantpassat que era molt presumit.
Als mapes veureu que forma part d’un conjunt de cases que es trobaven a l’encreuament entre el camí de Pau Redó (un topònim que encara existeix!!, és el nom de la carretera que va de l’Hotel Hesperia Tower fins el tanatori passant per sobre de la Gran Via), i la carretera del Campàs o antiga de València.
Aquesta primera fotografia la he tret del llibre de Julio Baños Soria, encara que també apareix al llibre de la Matilde Marcé, on s’indica que va estar cedida per Concepció Llarissó Cabané.
Si ens donés per buscar on són les restes de la masia hauriem d’excavar al carrer número 4 de la Zona Franca, entre le Makro i les instal·lacions de la Nissan. Us deixo la situació a una fotografia del google earth,…
Les següents fotografies es reprodueixen amb permís de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i es van realitzar entre l’any 1890 i 1936 per J. Dolcet.
REFERÈNCIES
- Els mapes utilitzats són els de sempre, els podeu trobar enllaçats aquí. Les dates són (1) anys 20, (2) 1914, (3) desconeguda, (4) desconeguda, (5) anys 40, (6) 1947, imatge de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
- “Cop d’ull als motius de L’Hospitalet” (1991) de Matilde Marcé i Piera, editat per l’Ateneu de Cultura Popular
- “Imatges retrospectives de la Marina” (1997) de Julio Baños i Soria, editat per la Diputació de Barcelona.
Cal Ramon Saio (o cal Salvador Salvadó)
Avui comparteixo unes fotos d’una de les 70 masies que poblaven la Marina perduda, més de 900 hectàrees plenes de cultius fins el mar, que ens van ser expropiades per posteriorment oferir-les a la ciutat de Barcelona. Actualment sols queda una d’elles, Ca la Pepa rehabilitada com a oficines, i que es troba molt a prop de on era cal Ramon Saio.
La Matilde Marcé diu el següent sobre aquesta masia: En Salvador Salvadó i Domènech era fill de Nulles (comarca de l’Alt Camp). Va venir a Barcelona l’any 1916 per fer els tres mesos de la temporada d’estiu, però li va agradar la terra de regadiu i s’hi va quedar. Va ser mosso i carreter de can Pelat durant cinc anys, fins que es va casar amb Inés Casas i Llarissó. Aleshores van anar a viure a la casa de pagès número 71 del barri de la Marina. Era l’any 1921. Aquesta casa era coneguda abans com cal Ramon Saio, un pagès que se n’anà a viure al Prat, i molt de temps enrere era a cal Samalitroc. d’aquest últim motiu, no n’he pogut saber res, tret que es força antic, ja que consta en una llista feta per l’Ajuntament el 1863.
En Salvador Salvadó va ser un pagès “modern”: el 1936 va idear i estrenar la primera màquina de sembrar mongetes construïda pel ferrer Vidal, el Cama-sec. El 1950 feia servir el primer multicultor que hi va haver al Baix Llobregat als sus camps. El 1952 va estrenar la primera màquina de sembrar llavors d’enciam i escarola a solcs.
Als mapes veureu que forma part d’un conjunt de cases que es trobaven a l’encreuament entre el camí de Pau Redó (un topònim que encara existeix!!, és el nom de la carretera que va de l’Hotel Hesperia Tower fins el tanatori passant per sobre de la Gran Via), i la carretera del Campàs o antiga de València.
La següent fotografia la va realitzar Salva Grau Tena, crec que l’any 1968, al fons a la dreta es veu part de la masia cal Pepet Islenyo (també dita ca la Conxita o cal Manel Nolla)
Si ens donés per buscar on són les restes de la masia hauriem d’excavar on ara és l’aparcament del Makro. Us deixo la situació a una fotografia del google earth,…
La fotografia següent és de la construcció de Mercabarna, l’any 1969; he assenyalat la situació de la masia, o del que quedava d’ella,…
Aquesta següent la he tret del llibre de Julio Baños Soria. Existeix una altra fotografia de finals del 60 on es veu millor la casa, és als llibres que referencio de la Matilde Marcé i de la Mireia Mascarell. Al de la Mireia també trobareu dues fotografies més, una d’en Salvador Salvadó i una altra de una de les seves màquines treballant.
REFERÈNCIES
- Els mapes utilitzats són els de sempre, els podeu trobar enllaçats aquí. Les dates són (1) anys 20, (2) 1914, (3) desconeguda, (4) desconeguda, (5) anys 40, (6) 1947, imatge de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
- “Cop d’ull als motius de L’Hospitalet” (1991) de Matilde Marcé i Piera, editat per l’Ateneu de Cultura Popular
- “Imatges retrospectives de la Marina” (1997) de Julio Baños i Soria, editat per la Diputació de Barcelona.
- “L’abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965″ (2003) de Mireia Mascarell, editat per l’editorial Efadós SL
Cal Pepet Islenyo (o ca la Conxita, o cal Manel Nolla)
Avui comparteixo unes fotos d’una de les 70 masies que poblaven la Marina perduda, més de 900 hectàrees plenes de cultius fins el mar, que ens van ser expropiades per posteriorment oferir-les a la ciutat de Barcelona. Actualment sols queda una d’elles, Ca la Pepa rehabilitada com a oficines, i que es troba molt a prop de on era cal Pepet Islenyo.
La Matilde Marcé diu el següent sobre aquesta masia: La Conxita es va quedar viuda molt jove i cal Pepet Islenyo va passar a dir-se ca la Conxita. Més tard també se’n digué cal Manel Nolla, el fill de la Conxita. En alguns plànols també he trobat el nom de casa Isleño, can Papel Sayo, cal Peret Isleny,… complicat,…
Al mapa veureu que forma part d’un conjunt de cases que es trobaven a l’encreuament entre el camí de Pau Redó (un topònim que encara existeix!!, és el nom de la carretera que va de l’Hotel Hesperia Tower fins el tanatori passant per sobre de la Gran Via), i la carretera del Campàs o antiga de València.
La següent fotografia la va realitzar Salva Grau Tena, ja veieu, quan començaven a fer Mercabarna, l’any 1968.
Però no era ben bé a Mercabarna, era on ara és l’aparcament del Makro. Us deixo la situació a una fotografia del google earth,…
La fotografia següent és de la construcció de Mercabarna, l’any 1969; he assenyalat la situació de la masia, o del que quedava d’ella,…
Aquesta següent la he tret del llibre de Julio Baños Soria, i suposo que es anterior. Existeix una altra fotografia de finals del 50 on es veu millor la casa, és als llibres que referencio de la Matilde Marcé i la Mireia Mascarell, el que passa és que no m’ha donat temps a demanar-lis permís per posar-la,… de totes maneres era cedida per Joan Salvadó i Casas, així que segurament no podran donar-me permís,… aix!!! els drets d’autor!
També he trobat al llibre de la Mireia Mascarell que era una de les masies on s’instal·lava un envelat per la festa Major de la Marina, que es celebrava el 8 de setembre (més o menys com la de Bellvitge). Aquest envelat i d’altres, i sobre tot les celebracions a l’ermita atreien a molts veïns del poble, que baixaven a peu, en tartana, o amb un servei especial dels autobusos Oliveras.
REFERÈNCIES
- Els mapes utilitzats són els de sempre, els podeu trobar enllaçats aquí. Les dates són (1) anys 20, (2) 1914, (3) desconeguda, (4) desconeguda, (5) anys 40, (6) 1947, imatge de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
- “Cop d’ull als motius de L’Hospitalet” (1991) de Matilde Marcé i Piera, editat per l’Ateneu de Cultura Popular
- “Imatges retrospectives de la Marina” (1997) de Julio Baños i Soria, editat per la Diputació de Barcelona.
- “L’abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965” (2003) de Mireia Mascarell, editat per l’editorial Efadós SL
Quan l’Hospitalet tenia platja
Us deixo l’article de la Rosa Maria Bravo sobre la platja, aquella que fa ja quasi un segle va formar part del municipi de l’Hospitalet de Llobregat; es va publicar diumenge passat a la revista Presència, i crec que ha quedat molt bé, m’ha agradat molt l’introducció històrica i també la informació subministrada per la Mercedes Medina sobre la vida al far. Segur que us resultarà interessant,…
Us deixo també el decret que el 11 de maig de 1920 va declarar d’utilitat pública els terrenys destinats a la construcció del Depósito Franco; els que es situaven a l’Hospitalet s’agregarien a Barcelona, i posteriorment serien expropiats als seus propietaris:
Desembocadura del Llobregat, finals del XVII
Aquests sis mapes de la desembocadura del Llobregat pertanyen a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i es poden consultar al lloc web PARES (Portal de Archivos Españoles). No venen acompanyats de molta informació, sols ens diuen que els plànols mostren diversos terrenys en litigi, situats al terme municipal del Prat de Llobregat, a tots dos costats del riu, entre el riu, l’antic camí Real i el mar, amb indicació de les masies Romeu i Vilarrubia.
Segons l’arxiu tots menys un es va realitzar l’any 1698, aquesta frase surt darrere del mapa de color verd, el quart, ‘Producta per parte Luis Costa et Romeu die tertium juny 1698‘. El segon mapa seria més antic ja que es descriu així: ‘Die 24 septembris 1692. Exhibita pro parte Ludovici Vidal Sartoris contra Mariannam Costa y Romeu‘.
Es veu que en l’antiguitat aquests litigis entre propietaris, i inclús entre municipis eren molt comuns ja que es prenia com a referència el riu, i aquest no s’estava quiet, i sovint canviava violentament de llera. Aquest litigi té aquesta referència: Real Audiencia, Pleitos Civiles, núm.6.005, f.840
Si piqueu a sobre dels mapes obtindreu pdfs a molta resolució, però el problema principal que trobareu és que, al menys per mi, és molt difícil entendre la lletra. En aquest primer veiem al costat Hospitalenc Lo mas Caldero, lo mas Vilarrubia, i la torre del Cap del riu. Al costat pratenc un edifici dibuixat amb tres naus, que és lo Mas Romeu, el masset den Escarrer, la Barraca de ¿nofrages? i a sota de tot, a tocar del riu la casa de les monges. Entre lo mas Caldero i Vilarrubia, trobem la carretera real de València.
El següent l’he posat a l’inrevés per que el veieu amb el nord a dalt, amb el mar a sota. Al costat trobem la llegenda dels números assenyalats al mapa, i trobem els mateixos edificis protagonistes del mapa anterior
A aquest següent, també a l’inrevés, la llera del riu és similar a l’anterior, tornem a trobar la torre del cap del Riu i la casa de les monges, i també uns estanys al costat del que sembla l’antiga llera del riu. es veu com el mas de Vilarrubia devia ser molt gran en comparació als altres.,…
Aquest que ve, el el més antic de tots i crec que ens marca la terra motiu de la disputa, al menys la lletra s’entén una mica millor. Tornem a trobar els mateixos edificis, i descobrim que les pobres monges que es trobaven a la desembocadura pratenca del riu eren de l’ordre de les Carmelites, aquesta ordre busca retornar a la vida centrada en Déu amb tota senzillesa i pobresa,…
El següent és el que cobreix més terreny hospitalenc, ens porta més al nord del camí Real de València, fins al camí Real del Prat (més o menys l’actual carretera del Mig), i també viem lo camí dels tarongers (aproximadament l’actual Granvia). En mig de tots dos camins lo mas Alegret, i per sota lo mas Icart, que “buÿ” del col·legi de Sant Francesc,… i molta lletra que no acabo d’entendre. La llera té un recorregut diferent, sols fa un gir abans d’arribar al mar també al costat de les Carmelites
I aquest últim és el que conté més text; la llera del riu segueix el mateix recorregut que el mapa anterior, i trobem a la dreta l’any 1689, així que aquests dos últims mapes podrien ensenyar-nos com era la geografia de la zona abans d’un canvi de llera del riu.
Revisant els llibres de Jaume Codina, ja ens parla d’això, de riades els anys 1694 i 1695, sobre tot al delta Oriental, es a dir on es situen Cornellà i l’Hospitalet. També ens parla d’una de les masies, de mas Calderó que l’any 1678 va estar a punt de ser enderrocada per la força de la corrent del riu. Però què va passar amb aquest paisatge? És estrany que al següent mapa de 1723, al costat del riu, per sota del camí dels tarongers, no trobem pràcticament res, on són els masos Calderó, Romeu, Vilarrubia,… no els van dibuixar, se’ls va portar el riu??
Bé, ja veieu que aquest post està bastant verd, hi ha molts misteris,… seguiré llegint, seguiré informant,…
REFERÈNCIES
- PARES, portal de archivos españoles
- Els pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial (vol.2), escrit per Jaume Codina i publicat per l’Abadia de Montserrat l’any 1987 (entre d’altres)
El fons marí de les platges de l’Hospitalet, 1880
Revisant el llibre Geografia General de Catalunya (1905) de Francesc Carreras Candi m’he trobat aquest mapa del fons marí de la platja que existia des de Montjuïc fins al Llobregat. Al mar trobem uns números que són la profunditat acompanyats d’una lletra que indica el tipus de substrat (A: sorra; F: fang; C: cascall ¿?; Aig.: algues i P: pedres), com veieu, a prop de la platja trobaven sorra, a partir d’uns 10 metres fang i a més profunditat es localitzen algunes taques amb algues.
A terra he trobat una cosa que desconeixia, que a l’Hospitalet existien quatre platges: de Pescadors, de la Pudrida, de la Farola i del cap del riu Llobregat, no trobem el topònim de la platja del Vidriol, ni tan sols la fàbrica, aquella que es deia Boada i Travessa o també Boada i Bohigues, fundada el 1868. Pot ser el mapa que van fer servir com a base era més antic, pot ser la fàbrica es va traslladar a la platja posteriorment a la seva fundació, o pot ser no han dibuixat els edificis, tampoc trobem les barraques dels pescadors,… una altra cosa que esbrinar d’aquesta platja amb tan mala sort,…
Veiem la desembocadura del Llobregat i la seva illa, també l’estany que envoltava el far de la torre del riu Llobregat, i una zona més elevada, on a les fotografies de principis de segle veiem cal Patirem,…
REFERÈNCIES
Un torpede arriba a la platja, 1936
Bé, el que relata aquest article va passar l’any 1936, la platja i 900 hectàrees més ja ens havien estat expropiades, però els pagesos es continuaven sentint hospitalencs; de fet, aquell mateix any la CNT va col·lectivitzar totes els camps de l’Hospitalet sota el nom de l’Agrícola Col.lectiva, i tots els camps era des del cap del Riu fins a la carretera de Collblanc, sense distincions, ignorant les fites que partien el terme. Així que podríem dir que mentre va durar la guerra civil d’alguna manera aquell espai van tornar a ser hospitalenc.
Aquest mateix article va ser publicat a l’hora, amb les mateixes lletres a quatre diaris de Madrid (La Voz, La Libertad, El Sol, i ABC), però en canvi no he trobat cap referència ni a La Vanguardia, ni a les diferents hemeroteques catalanes on he consultat; el que com a mínim és estrany.
De casualitat, revisant les fotografies que hi ha al lloc web de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, m’he trobat amb una imatge d’aquell torpede pujat a un vaixell, sense més informació que la data i el lloc on es va trobar, que coincideix amb les de la notícia.
Hi ha infinitat de pàgines que parlen sobre aquests submarins italians, denominats legionaris, amb informacions sovint contradictòries,… després de molt llegir finalment he trobat moltes respostes, i també he descobert el valor propagandístic d’aquest torpede,…
“Infine lo Jalea (capitano di corvetta Silvio Garino), nello spazio di poche ore, tra la notte del 25 e il mattino del 26 dicembre, trovandosi in agguato presso Barcellona, lanciò a vuoto tre siluri contro due navi mercantili. Uno dei siluri, che al secondo attacco aveva fallito la motonave spagnola “Villa de Madrid”, finì sulla spiaggia senza esplodere. Rintracciato, recuperato ed esaminarono a bordo dell’incrociatore Mendez Nuñez, fornì ai repubblicani la prova che si trattava di un arma italiana, un siluro Whitehead costruito a Fiume, ed essi ne sfruttarono il grande valore propagandistico per dimostrare all’opinione pubblica internazionale che i sommergibili della Regia Marina operavano in appoggio alle forze navali di Franco”
Una cosa que no menciona el text, és que al dia següent, abans de les 7 del matí, suposadament el mateix submarí tornava a disparar dos torpedes contra un vaixell al port de Tarragona, i tornaven a anar a parar a la platja,… deixo a sota la referència.
REFERÈNCIES
- Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, 1920 1 1933. Escrit per Jordi Ferrer i Pumareta i publicat als Quaderns d’Estudi 19 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 2005
- Lloc web de l’Ateneu Enciclopèdic Popular
- ABC, 27.12.1936, Torpedes a Tarragona.
- Francesco Mattesini – activitat del submarins italians i alemanys a la tardor – hivern de 1936-1937
- Fotografies del Jalea del fòrum Betasom i també del grupsom
Barcelona, 1853
Aquí tenim un altre dibuix de Barcelona on surt una mica de l’Hospitalet, el va fer Alfred Guesdon, un litògraf, viatger i arquitecte francés que utilitzava les millors tècniques del moment per fer aquestes vistes aèries, es a dir, un fotògraf pujat a un globus aerostàtic a uns 150-200 m d’alçada. Aquest procediment feia que les fotos no fossin molt nítides ja que aquells equips fotogràfics necessitaven un llarg temps d’exposició, i clar, damunt d’un globus la càmera es movia una mica,… però després ell es treballava les fotos i dibuixava aquestes meravelles, que competien amb els millors plànols de l’època.
El que veiem de l’Hospitalet és una part molt petita, la seva platja fins al Llobregat. Entre Montjuïc i el far es veuen unes taques marrons que podrien ser simplement vegetació. El far, obra de l’enginyer i capità de fragata Simó Ferrer i Bosch (o Roch), es va encendre per primera vegada el 1 de març de 1852, així que a la pintura el veieu pràcticament nou,…
A l’altra banda de Montjuïc, al fons de tot, encara allunyats de Barcelona veiem Hostafrancs, Sants, i més enllà La Bordeta, Santa Eulàlia, Collblanc,…
Mireu, amb aquest plànol de 1855 es veu millor, es porta dos anys amb el dibuix així que no poden existir moltes diferències. Les xemeneies fumejants segur que no són hospitalenques, encara que quedava sols un any per que comencés a funcionar l’Aprestadora Española, l’any 1854 és quan es considera que arrenca la Revolució Industrial al nostre municipi, i no sols per l’Aprestadora, també per que és l’any que arriba el ferrocarril. Alguna d’aquelles xemeneies segur que era de l’España Industrial, que aquell any ja funcionava.
REFERÈNCIES
- Comentari de la pintura dins del molt recomanable bloc La Ciudad en el Arte
- LA formació de la indústria a l’hopsitalet del s.XIX escrit per Joan Casas i Fuster i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet el maig de 1985.
Barcelona, 1563
Ahir a la tarda vaig anar al Prat per trobar-me amb Joan Lluís Ferret i Pujol, un historiador amateur que ha publicat un munt de llibres relacionats amb el Prat i la seva gent, i que des de fa molt de temps esta realitzant una investigació sobre el procés de formació del delta del Llobregat. Disposa de molta informació de tot tipus: testimonis geològics, estudis geofísics, cartografies antigues, estudis sobre variacions del nivell del mar,… i també en la bibliografia històrica, de fet era el tema pel que ens havien reunit, ja que sembla que estic agafant fama de savi sobre aquests temes a l’àmbit de l’Hospitalet. He de dir en la meva defensa que res més lluny de la realitat, jo no sé res, em dedico a fer difusió del que altres han escrit. De fet, va ser molt poca l’ajuda que li vaig poder proporcionar aen Joan Lluís,… encara que m’ha posat deures: localitzar edificis entre més o menys l’actual Granvia i el mar cap el segle XVII,… si algú té notícies ja sap a qui dir-ho!
Per la meva part, d’aquesta molt agradable reunió, a més de tot el vaig aprendre, em porto cap aquest bloc una pintura que no coneixia i que considero molt interessant, ja ens permet veure com era la platja de la que tant escric fa quatre segles i mig.
La pintura és d’Anton Van Den Wyngaerde, un paisatgista flamenc, que per encàrrec de Felip II va recórrer Espanya a partir de 1561. Va realitzar 62 dibuixos de diferents ciutats espanyoles publicats posteriorment a la seva mort, l’any 1571.
A la platja no hi ha res, es que no trobareu ni la Torre del Cap de Riu, ja que la seva primera pedra es va col·locar el 19 d’agost de 1566 pel virrei compte de Melito “per deffensar que los turchs no puguen pendre ayguada”. El que sí que sembla que es veuen són unes barraques, o són unes barques?.
També es pot apreciar la petita badia o golf que existia a tocar de Montjuïc,… i clar tota Barcelona, si us interessa saber una mica més, us recomano que aneu al bloc La Ciudad en el Arte, que és d’on he extret la imatge, a sota teniu la porta.
REFERÈNCIES
La fàbrica de Gabriel Boada i Travessa
L’acta de reconeixement de la linia de terme de l’Hospitalet de Llobregat amb Barcelona de l’any 1917 situava la sèptima i última fita així: “Se reconoció como tal la esquina SE de la base de sustentación de la chimenea de la fábrica, en ruinas, de productos químicos, propiedad de la señora viuda de Boada. Está situada en la orilla del mar Mediterráneo, en la playa del Llobregat”
Segur que si seguiu amb atenció les fotografies que vaig publicant de l’antiga platja heu vist aquesta fàbrica, us posaré un exemple de primera o segona dècada de segle XX:
Des de Montjuïc, aproximadament als anys 20, es veu el far allà al final, com un puntet blanc, i la fàbrica, l’última de totes, ja mig engolida pel mar.
Com llegireu a sota, la fàbrica es dedicava a la fabricació de productes químics per l’agricultura i per la indústria. L’empresa es va fundar l’any 1868 amb el nom de l’enginyer Gabriel Boada i Buigas, l’any 1892 s’inscriu sota el nom del seu fill Gabriel Boada i Travessa, i a partir de la seva mort als 64 anys, l’abril de 1908, es va fer càrrec la seva vídua Lluïsa Saliet/tti Suñer (morta el 1937 als 81 anys) i els seus fills, Gabriel (mort el 1919), Tomàs (mort el 1923 als 42 anys), Lluís (mort el 1924 als 36 anys), i Alfred (l’únic que va sobreviure a la seva mare).
La relació d’expedicions de Port Bou amb destí a Barcelona següent és la referència més antiga que he trobat a les hemeroteques, del 1880; curiosament va a nom del fill del fundador . No es registra als quaderns de la Matrícula Industrial municipal fins el 1888, just l’any en que van exposar els seus productes al palau de les Ciències de l’Exposició Universal de Barcelona. A l’ajuntament hi ha una referència anterior, de l’any 1885 on el propietari denuncia un possible cas de còlera a una de les barraques de la platja, propera a l’establiment. En Joan Casas posa aquesta data com possible inici de construcció de la fàbrica. Això implica que des de 1868, any de fundació fins el 85 l’empresa es trobaria situada en altre lloc.
Un anunci de l’empresa de l’any 1906, a l’almanaque per aquell any del Diario de Barcelona
De l’almanaque del Diario de Barcelona l’any 1909
Un altre del 1910
No sé quan va tancar l’empresa, sé que el 1917 ja estava en ruïnes, i ja heu vist la fotografia superior dels anys 1920, sembla que sols queda una de les dues xemeneies, i es troba dins de la platja. L’any 1922 Josep Roig i Raventós, al seu llibre Flama Vivent, la denominava com el Vidriol i la descrivia com una fàbrica mig enderrocada; L’any 1925 llogaven alguns edificis per ficar vaques:
A finals de 1927 el Consorci del Port Franc aprova els expedients d’expropiació de la finca propietat de Lluïsa Salieti i hereus de Gabriel Boada. L’any 1929 una empresa es dedicava a desballestar-la i posteriorment la venia a trossos, no sé si encara hi havien vaques per allà,…
Per ara l’article més antic que he trobat i on crec que la fàbrica encara funciona és del 1915, el veureu als dos textos següents.
Sobre el topònim Vidriol (o vidriolo), cal dir que com a vidriol es coneixia la sal composta d’un metall i d’àcid sulfúric, i com a oli de vidriol, l’àcid sulfúric; per tant aquest nom venia derivat de la fàbrica, i s’aplicava a ella mateixa, i també el bari que formaven els seus habitatges, i a la seva platja. La platja del Vidriol surt també a diferents mapes dels anys 40, juntament amb el topònim Rancho Grande, segurament aplicat per la visió de les vaques que ocupaven el que quedava de la fàbrica als anys 20 i també per les grans dimensions del lloc.
Si busqueu a les hemeroteques trobareu totes les variacions possibles del nom de la fàbrica,… En alguns mapes la fàbrica figura com Can Boada y Buhigas, he buscat aquest nom a les hemeroteques i he trobat el nom de los Sres. Boada i Buigas a diaris de 1887 i 1891, i com a Buiges el 1892,… també com Can Boada y Bohigas dins del Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración dels anys 1908 i 1911, que situa la fàbrica a 9 km de l’Hospitalet.
A finals de 1910 l’empresa va decidir publicar un llibret d’unes 60 pàgines on explicava l’importància i aplicació dels seus productes il·lustrat amb algunes fotografies de la seva fàbrica a l’Hospitalet. La senyora Lluïsa i els seus fills van contractar a Joaquim Coll i Salieti (segurament de la família), que era pintor i dibuixant, i a més va crear en aquella època un dels millors tallers de producció de tricromies, fototípies i edició de postals, també va il·lustrar col·leccions de corms i llibres infantils.
A aquesta primera fotografia podem veure el cobert on es situen les garrafes de productes químics preparats per la seva expedició
A la següent veiem l’embarcador per on arribaven i sortien productes i matèries primeres mitjançant una grua manual.
Cal destacar que encara que la fàbrica queda elevada respecte al nivell del mar, es situa molt a prop de la platja; els dies de tempesta no seria molt divertit treballar,… pot ser aquesta va ser la causa de que la fàbrica desaparegues,… L’any 1911 a una de les pitjors tempestes que es recorden, els diaris mencionen que la boia del Llobregat va aparèixer a Can Boada, però no diuen si la fàbrica va quedar afectada. A l’esquerra de tot de la fotografia es pot veure el poblat de pescadors, de fet la fotografia que te de capçalera aquest bloc està pressa des d’aquesta fàbrica.
El tema del trànsit de matèries primeres (principalment pirites) i productes finals per mar era una de les màximes preocupacions. L’any 1889 es veu que tenien un port, però no el de la fotografia
No seria fins el 1891 quan ja disposaran de la concessió per la construcció de l’embarcador de l’anterior fotografia:
A les hemeroteques també apareix una altra Real Ordre per habilitar el port de Platja Antúnez per fer-lo servir per la descàrrega de materials per la fàbrica.
Notícia del 1896 per habilitar la platja per embarcar productes finals de la fàbrica
Ara veiem el magatzem de garrafes a l’aire lliure, els treballadors traslladen els productes en carretons des de la zona de producció, això que semblen torres de condensació, situades al costat de la xemeneia. Aquesta seria l’àrea de l’empresa més propera a Montjuïc. També podem veure l’embarcador a l’esquerra, al fons de tot.
A la següent podeu veure el magatzem de matèries primeres, i també que feia molt vent,… el fum de les xemeneies és horitzontal!
Un munt de carretons esperen carregar als magatzems de superfosfat de calç destinat a alimentar els camps. He trobat que la fàbrica feia descomptes als socis de la Cambra Agrícola del Baix Llobregat, al menys durant els anys 1906-1910. A aquesta fotografia es veuen també les grans dimensions de la fàbrica.
Al costat d’aquesta pineda, que es veurà millor a l’última fotografia, veiem més carros esperant a ser carregats als nou magatzem de superfosfat de calç.
Aquestes tres últimes fotografies s’expliquen per si soles, podem veure l’edifici situat just a l’entrada, segurament des d’on es va realitzar la fotografia on podem veure els camps d’experimentació i quasi tota la fàbrica. També podem veure el camí que arribava a la fàbrica, que li deien carrer Boada, que era la carretera de Can Tunis (o “La Agrícola”), una comunicació amb Barcelona, que els propietaris d’aquesta empresa, juntament amb d’altres, reclama millorar, segons escrit del 28 de febrer de 1890, per poder competir amb les empreses d’altres nacions.
Al costat de l’entrada havien construït varies cases pels treballadors, a l’ajuntament podem trobar un expedient administratiu de 1886, relatiu a la sol·licitud per declar la fàbrica com a colònia agrícola-industrial i així obtenir beneficis fiscals. Com arguments a favor van lliurar un informe pericial on diu que la fàbrica en compren “un grupo de viviendas cómodas y ventiladas con destino a los obreros” i “una tienda económica para la expedición de comestibles”. Tamé diu que s’ha millorat el sòl que era un sorral, amb l’aportació de carretades de terra vegetal, pot ser destinada a horts. L’ajuntament s’oposa a la sol·licitud per no perdre el subsidi i finalment no es declara colònia, encara que com diu Joan Casas ho era de facto, ja que es situava a 7 km del nucli de població, i de fet, al cens de 1887 apareix com a secció específica, la núm. 30, amb 6 cases i 24 habitants. Aquests habitatges es veu que van sobreviure a la destrucció de la fàbrica, en aquells temps hi vivien persones amb pocs medis que en ocasions vivien de donatius.
Llegint el llibre d’en Julio Baños i Soria sobre els nens del Can Tunis a la postguerra, he trobat una història dels anys 30 que va succeir a aquelles cases, dites barri del Vidriol:
“Era l’any 1931, al barri del Vidriol, la senyora Consuelo va tenir un nen al que van anomenar també Blai, com el pare, tot i que tothom li deia Blaio. Aquest nen va néixer amb poc pes, els primers mesos no menjava gaire i ni s’engreixava ni creixia, estava com un secall, la qual cosa amoïnava molt els pares. Va quedar com anèmic i semblava que no tenia ganes de viure. El pares, temien el pitjor i de vegades ja el posaven al llit amb les millors robes que tenien, no fos cas que es morís. Pel barri sorgien tota mena d’explicacions: que si la senyora Consuelo estava prenyada una altra vegada i la llet no era bona, que si el nen havia nascut amb alguna cosa a dintre seu que l’impedia créixer, que si això que si allò. Els pares ja s’havien fet a la idea que la criatura se’ls moriria i només esperaven que la vida marxés d’aquell petit cos.
Un dia es va presentar a casa seva una dona i es va estar mirant el nen una estona. Els va dir que si volien salvar el nen calia trobar un gos petit, acabat de néixer, l’havien de sacrificar, pelar-lo i posar-lo al foc a bullir en una olla una bona estona. Va dir que li donessin al nen el brou a petites cullerades, que primer vomitaria i que tindria una mica de diarrea, que no s’espantessin, que després aniria millor i ja s’espavilaria. Van seguir pas per pas les indicacions de la dona i el nen, després de vomitar una cosa negra i també fer una diarrea negra, de mica en mica va començar a menjar i se’n va sortir,…”
Com una altra anècdota afegeixo aquest article que he trobat, on podeu llegir com un operari ataca amb un ganivet al amo de la fàbrica l’any 1904,… i es veu que començava a ser habitual,…
REFERÈNCIES
- Text segons l’estudi de Jordi Ferrer i Pumareta – “Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials 1920 i 1933 del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat” dins del Quadern d’estudi núm. 19 (2005) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Podeu consultar alguns plànols mitjançant la categoria CARTOTECA
- Què es veia des de la teulada de la fàbrica?
- La formació e la indústria a l’Hospitalet del s. XIX. escrit per Joan Casas i Fuster, i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet el 1985
Discussió a la platja, 1952
Ja sabeu que tinc una espècie de fixació col·leccionista amb la figura del far del Llobregat, cada vegada que trobo una imatge d’ell, és com si em trobés una moneda d’un euro pel carrer, o pot ser un bitllet de cinc, o de deu,… trobo que és difícil mesurar la meva alegria en euros,…
Avui he trobat aquestes tres de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, realitzades el 17 de maig de 1952 per Josep Maria Có de Triola (1884-1965). He fet una petita recerca a internet i va ser fotoperiodista esportiu i redactor i fotògraf de La Veu de Catalunya (com Passavolant), i D’Ací i d’Allà. Va destacar en esports tan variats com el motociclisme, l’hípica, el tenis, l’espeleologia, l’esquí i, sobretot, en els tres esports més populars a Catalunya a principis de segle XX: el ciclisme, la boxa i el futbol. Va ser promotor del Xalet de la Molina, dels Minyons de Muntanya i de l’Aeroclub de Catalunya. El primer a Catalunya que introdueix una càmera fotogràfica dins d’un avenc, va publicar un llibre sobre excursionisme,…
Cal dir que aquell any ja feia molt que la platja no es trobava dins del l’Hospitalet, s’havia expropiat per fer un Port Franc el 1920, però en tot cas, com és difícil trobar imatges d’aquest lloc tan antigues, crec que són interessants.
Dos homes grans amb corbata i dos guàrdies civils armats, un amb una manta, capa,… van des del far, on han deixat el cotxe, cap a la desembocadura del Llobregat caminant per la platja. El far encara no s’havia ampliat en un pis la seva part cilíndrica, i ja s’havia fet l’escullera per protegir-lo de les tempestes. Al fons es veu una quinta persona que no sé identificar a les següents fotografies.
A prop de la desembocadura es troben amb altres cinc homes que per l’instrument estaven pescant angules al riu. Trobem unes canyes amarrades que pot ser formen part d’una barraca. Podem veure el far al fons, i unes roques? a la dreta; entre el far i l’escena sembla que tenim aigua, pot ser ens trobem a l’altra banda del riu, o pot ser és un estany?
Els homes amb corbata discuteixen amb els pescadors descalços, mentre els guàrdies civils s’ho miren, un pescador es fuma una cigarreta i un gos mira en quina cama pixar-se,… Aquí veiem la desembocadura del Llobregat darrere, i també un braç de sorra
REFERÈNCIES
La platja hospitalenca segons Josep Roig i Raventós
Avui us presento la meva última troballa sobre les persones que vivien a la desapareguda platja de l’Hospitalet de Llobregat. No és del tot cert, ja què el text que us presento va ser escrit l’any 1922, i en aquell moment la nostra ciutat ja no en tenia de mar, ens l’havien expropiat feia un parell d’anys; de totes maneres crec que en aquell curt espai de temps la zona no va sofrir molts canvis més.
A una de les meves minirecerques a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) se’m va aparèixer una entrevista a Josep Roig i Raventós (1883-1966), a propòsit de l’edició del seu llibre La Flama Vivent, on parlava de les condicions de vida a les barraques properes a la gola del Llobregat, i res,… que ja he trobat el llibre, i aquí us deixo les pàgines del capítol on ens descriu el que es movia a aquell antic límit amb la Mediterrània de la nostra ciutat:
A aquestes primeres pàgines ens parla del far alterós que encara perdura, l’únic que ens queda d’aquell paisatge, que com diu l’autor, lligava harmònicament la vida muntanyenca i marinera. Pels que encara no el coneixeu us deixo aquesta fotografia de la Núria Botías Medina
També ens menciona cal Patirem i els seus arrosos, i els pescadors que llançaven el rall per atrapar les llises, com a la fotografia inferior,… molt més actual.
Ens parla del Vidriol, l’antiga fàbrica de productes químics Boada i Buhigas, que separava dos poblats ben diferents. Cap a llevant, es a dir, cap a Montjuïc, trobem els murcians, que em sembla que no li queien molt simpàtics a l’escriptor, ho dic per això de que diu que al cor portaven una gota de sang bullent d’una rancúnia avial,… feia relativament poc temps que havien arribat a la platja i vivien en el que es podria considerar barraquisme, segurament a cases com aquestes:
A l’altra banda del Vidriol, al que havia estat territori de l’Hospitalet fins 1920, ja portaven més de 50 anys vivint allà i eren com una gran familia. Les cases eren blanques, construïdes amb materials més duradors, tal com es veuen a les imatges inferiors, i com podeu veure a la imatge que il·lustra la capçalera d’aquest bloc.
Deixo el final del capítol, encara que no aporti molta més informació,…
REFERÈNCIES
Fotografies de cal Pelat
Primer de tot donar les gràcies a Salva Grau Tena que m’ha enviat les dues primeres fotografies de cal Pelat que trobareu a continuació, i que serien de finals dels 60. La resta les he agafades d’aquí i d’allà, espero que a ningú molestí no haver-li demanat autorització.
Era una de les masies més grans, sinó la més gran de l’Hospitalet, tenia fins i tot una torre, des d’on es divisava tota la Marina. La seva façana principal donava al sud, amb una mica d’inclinació cap a l’est, com els blocs de Bellvitge. Es trobava entre la carretera de la vora del riu i la de la Feixa Llarga, de fet a l’alçada de la casa existia un camí que enllaçava les dues carreteres.
Cal Pelat es situava a l’antiga marina de l’Hospitalet, aquella que ens van expropiar el 1920 per fer un port franc, mai construït i que finalment es va convertir en la Zona Franca que tots coneixem. Si busquessin els seus fonaments, en el cas de que encara fossin allà, els trobaríem sota Mercabarna.
A sota deixo un parell de fotografies aèries, la primera crec que és de l’any 1969 i la segona és actual. He marcat on era cal Pelat, no la veureu ja que segurament la van tirar a terra quan van començar les obres de Mercabarna, a finals del 1968.
La següent és pràcticament igual a una de les anteriors, però feta a una altra època de l’any. Aquesta fotografia va ser la portada d’un dels pocs llibres que s’han escrit sobre la Marina, ho va fer Francesc Marcé i Sanabra l’any 1980, i es deia “Una mirada a la marina d’ahir. les nostres masies”.
La següent fotografia és propietat de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i és la més antiga de totes, està datada entre 1890 i 1936. Posats a buscar diferències amb les anteriors fetes des d’un angle similar, el que més destaca és l’arbre de l’esquerra, un eucaliptus que es veu que va marxar abans que la masia. També a la torre hi ha una finestra tapiada, a la porta principal no trobem la petita teulada per donar ombra, la xemeneia és diferent,… bé, les cases van canviant,…
Aquesta que ve si no recordo malament il·lustra el llibre de Joan Casas i Fuster “L’Hospitalet: un passeig per la història” i segurament també és dels 60.
L’última és del llibre del Centre d’Estudis “Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur”, indispensable. La fotografia va ser una donació de Joan i Josep Estruch i podem veure una màquina de batre en ple funcionament a l’era de la masia. Aquestes màquines tenien una corretja de transmissió unida a un tractor (que quedaria a l’esquerra) que feia de motor. Servien per batre el blat que sortia pel conducte inferior, mentre que la palla sortia per un altre a més alçada, just damunt del paller. Aquest treball es feia a l’estiu, i abans de les màquines era un treball molt dur i que portava molt de temps, però també era un moment molt alegre ja que es recollia el fruit de la collita, en aquells temps el blat era una de les bases de la subsistència.
Com segurament heu observat no he parlat molt de la casa ni dels seus amos, la veritat és que pràcticament no he trobat informació. Sé que la casa ja existia l’any 1863, ja que surt a una llista de masies feta per l’ajuntament sota el nom de “Casa Palat”, situada a 55 minuts del poble cap al Migdia.
I res més, si teniu cap més informació ja sabeu,…
Suposicions sobre la Joia del Llobregat
Aquest bergantí goleta no era la Joia del Llobregat, era el Ethel V. Boynton, però segur que es semblava molt. Permeteu-me que comenci amb un fragment del primer document que vaig trobar on es parla de la Joia, és de la revista Esplai del 16 de setembre de 1934, on es fa una crònica d’una exposició sobre la marina vuitcentista al Masnou:
“Les coses de mar sempre han fet una atracció a tothom, adhuc als més profans en aquesta matéria. Un dia o altre, tothom s’ha encantat davant un poètic veler (ja en que den pocs) i ha pretés entendre tot aquell embolic de cordes i pals i escales i veles, i ha contemplat encisat com un mariner trescava rapid per entrernig d’aquell teixit semblant a una taranyina monumental sense que s’hi quedés pres. Cal haver viscut el temps de l’hegemonia de la marina de vela per a copsar-ne tot l’encís. Els vells us en parlen amb una mena d’encantament, i en els seus mots trobeu com reviscuda la vida catalana de tota la costa del Llevant.
Es una meravella oir contar el comiat i l’arribada d’un veler, acte que tenia, en aquell temps, una gran importància. Mireu, per exemple, l’arribada del bergantí-goleta «Joia del Llobregat». Hi ha noticies de la seva tornada d’América. Dies després hom atalaiava el castell del guaita de Montjuïc fins que es vela el senyal de «nau d’Amèrica a la vista» i més tard en donava les característiques.
Tot seguit, l’armador era avisat, al seu despatx del carrer Ample, i des d’aquell moment començava el tràfec. Amb una tartana s’anava a l’Hospitalet del Llobregat per tal d’avisar els que eren part interessada en el vaixell, els quals tenien per costum traslladar-se a llurs cases del Prat, enfilar-se a la teulada, i amb un gran llençol a les mans esperaven que «La joia» passés per la farola per donar-li la benvinguda, la qual cosa feien amb aquell llençol desplegat al vent com una gran bandera. Com a anècdota curiosa, esmentarem que en una ocasió, un dels copropietaris de «La joia», tot enfilant-se a la teulada va relliscar i va trencar-se una cama, amb el consegüent esverament que va aigualir tota la festa d’aquella arribada.
Naturalment, després d’haver hissat el llençol, encara els sobrava temps per anar a Barcelona, i un cop allí, junt amb l’armador, el qual vestia sempre levita i capell de copa alta, s’organitzava una mena de curiosa manifestació que anava al moll, agafava un bot i feia una rebuda cordialíssima als navegants que feia vuit o nou mesades que havien sortit de les seves llars.
Calia veure el vaixell. Si quan emprenia el viatge era tot flamant, quan tornava tenia un aspecte que palesava tots els penediments i angoixes que havia sofert durant la llarga travessia. Quan aneu al Masnou, si voleu remembrar les gestes d’aquells esforçats mariners, no més us cal fer una cosa ben senzilla. Aneu a l’estanc, i fixeu-vos en el taulell, obra curiosíssirna d’un home de mar del Masnou; en «Carlets», que en pau descansi. Aquell taulell és executat, peça per peça, amb una paciència de sant, durant les hores de calma passades en ple Atlàntic, a bord del «Joia del Llobregat» i «Nuevo Currutaco», de la matrícula de Barcelona”.
Una vegada llegit això vaig començar una recerca d’aquest vaixell, i sí vaig trobar molta informació , sobre tot de les sortides i arribades al port de Barcelona.El «Joia del Llobregat» va navegar, al menys, des del 1880 al 1906, que són les dates en que he trobat informació d’ella a les hemeroteques.
També he trobat que la seva capacitat o tonatge era de 219 t i que els trajectes duraven d’entre 50 i 90 dies depenent del destí i de les escales que es realitzaven. Aquests eren, suposo que d’entre d’altres: Montevideo (Uruguay), Santiago de Cuba, Cárdenas (Cuba), Laguna de Términos (Mèxic), Carmen (Mèxic), Campeche (Mèxic),… i el més freqüent, Cienfuegos (Cuba). Aquest destí m’ha encès les alarmes, ja que fa poc vaig escriure sobre unes estàtues d’aquesta ciutat, realitzades a la fàbrica hospitalenca de Can Barella a la dècada dels 90 del segle XIX, però per ara no he trobat cap relació.
El 19 de setembre de 1889 una gran tempesta va afectar al port de Carmen a Mèxic, de tal manera que va deixar inservibles 34 vaixells de tot tipus, però el Joia del Llobregat va aguantar: “tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos, con excepción de la Joya del Llobregat, español; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles” Aquest text és de la revista La Ilustración del 10 de novembre de 1889, i ve acompanyada d’aquest dibuix, on trobem un bergantí goleta sense més indicacions,… era aquest la Joia de Llobregat?
Sobre els propietaris he trobat que podien ser els senyors Company, Brugués y Galí, ja que són els noms que he trobat en més ocasions relacionats amb el seu carregament. Aquest homes es dedicaven a les conserves, a mes de portar coses, en aquest i altres vaixells; concretament a la Joia, d’aquí cap allà (vi, ametlles, vinagre, sabo,…) i d’allà cap aquí (mel, pita, palo campeche,…).
En fi, com dic al títol, moltes suposicions,… i cap dada concreta,… Fins aviat!
Deixò també alguns apunts, per si algú vol continuar,…
- Lo Catalanista 07.11.1880 – sortida Santiago de Cuba bergantí goleta Joya de Llobregat.
- LV 04.11.1881 – arribada de Laguna de Términos (Mèxic) y Mahon en 54 ds. berg. gol. Joya del Llobregat, de 219 t s ., c. Molins, con 310500 ks. palo campeche á J. A. Nadal y compañía
- LV 31.01.1883 – sortida para Cienfuegos, ber. gol. Joya del Llobregat, c. Molins, con efectos
- LV 19.08.1883 – sortida Berg.-gol. Joya del Llobregat, c. Molins, para Cienfuegos
- La Dinastia 08.11.1883 – arribada a Cienfuegos 15.10.1983
- La Dinastia 17.03.1884 – sortida a Cienfuegos 25.03.1884, c. Molins
- La Dinastia 02.08.1886 – A Cienfuegos porta vi, vinagre, sabó i ametlles
- La Dinastia 18.12.1887 – sortida a Cienfuegos, c. Roses,
- LV 24.05.1889 – sortida Bergantín goleta Joya de! Llobregat, c. Roses, para Cienfuegos
- La Ilustración 10.11.1889 – El 19.09.1889 ” tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos (34 barcos), con excepción de la Joya del Llobregat, espanol; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles”
- El Diluvio 10.06.1890 – vist a Tarifa el 08.06
- LV 03.01.1891 – arribada de Laguna de Términos, en 59 días b. g. Joya del Llobregat, de 219 tons., c. Sisa, con 172 tons. pita y palo campeche a Company, Brugués y Galí
- El Diluvio 17.03.1891 – Bergantín goleta Joya del Llobregat c. Rosas para Montevideo
- LV 02.01.1892 –
- El Diluvio 11.04.1892 – Arribada de Cárdenas (Cuba) , en 49 dias, c. Roses con 290.000 kg de miel a los señores Company, Brugués y Galí
- El Diluvio 14.08.1892 – sortida cap a Cienfuegos, c. López
- El Diluvio 05.07.1893 – Entrada en Barcelona des d’Amèrica
- El Diluvio 29.09.1893 – Sortida cap a Cienfuegos c. Lloret
- El Diluvio 17.10.1893 – passa per Tarifa el 15.10
- La Dinastia 08.10.1895 – Arriba des de Campeche
- La Dinastia 11.12.1895 – Sortida Cienfuegos
- La Veu de Catalunya 18.11.1900 – arribada de Carmen (Mèxic), 98 ds. bergantí goleta Joya del Llobregat, de 219 ts. c. López, ab efts.
- La Veu de Catalunya 17.08.1902 – Sortida Belice, c. Matamala, en lastre
- La Veu de Catalunya 02-14.04.1906 – Naufragi de la corbeta Joya del Llobregat
Desembocadura del Llobregat, 1881
Pau Audoard i Deglaire (1856-1919) va ser el fotògraf retratista de moda entre la burgesia barcelonina de finals del segle XIX, essent també el fotògraf oficial de l’Exposició Universal de 1888.
Pau, fill de fotògraf, es va iniciar com a pintor, deixeble de Francesc Torrescassana. Va fer algunes exposicions entre 1875 i 1881, encara que el 1879, després de la mort del seu pare, es va decidir per la fotografia professional, cosa que no li agradava molt ja que el resultava bastant monòton, deia que preferia la llibertat de l’aficionat, però que fins que li toqués la loteria,…
Aquesta obra del 1881, per tant de les últimes que va fer, ens mostra dos nens, segurament pratencs, pescant a la llera del Llobregat; cap a la dreta tenim el mar i just davant tenim la llera hospitalenca, que no ens dona molta informació, encara que aquells dos arbres alts i aïllats els guardo a la memòria per pròximes troballes,…
En aquells anys el Llobregat es trobava dins d’un inusual període de calma, l’ultima riada va succeir al 1874, i no va ser molt important. No tornaria a fer mal fins el 15 de gener de 1898, a la coneguda riuada de Sant Antoni.
REFERÈNCIES
Cal Garsa i el seu univers de papers
La setmana passada em vaig trobar amb Josep Bartra Agüero i el seu pare, uns pratencs amb arrels hospitalenques i més cap enrrere de la marina de Sants i més enrera dels emigrants gascons que van vidre de França fa molts i molts anys. La seva família va creuar el riu deixant la masia i els seus camps l’any 1954 i a principis dels anys 70 tot va desaparèixer sota Mercabarna. De totes maneres abans de deixar la nostra ciutat, segons em comenten, feien més vida al Prat que a l’Hospitalet, per un tema de distància, per exemple, els bateigs, comunions, casaments,… es feien tots al municipi veí, creuant el riu en moltes ocasions pel pont del ferrocarril.
La seva masia, que veieu a sota als anys 40, és deia ca l’Enric, però a partir de la pèrdua de la cama de l’Enric es va començar a conèixer com a cal Coix i amb la mort de l’Enric Bartra li van dir cal Garsa perquè la vídua hi procedia d’allà i tambe pel caracter esquerp de la dona. Apart d’això a un mapa dels anys 20 també he trobat que li deien casa Lagran, però es desconeix l’origen d’aquest motiu.
Una curiositat que ens va comentar Josep a la pàgina del Centre d’Estudis va ser la funció de les dues rajoles que veieu a la cantonada de la casa, era per evitar que les rates pugessin fins a la teulada, com no sabien baixar, morien i sovint embossaven les canonades. També que els pous els feien servir de fresquera, i així la carn o el peix es baixaven dins d’una espècie de gàbia a fi de conservar-los frescs.
Per situar-la he fet servir el següent mapa de principis dels anys 30, quan la masia es deia ca l’Enric. He assenyalat també l’ermita de Bellvitge, que és dels pocs elements de referència que queden propers, a més del riu i les vies, ja que com veureu no estava feta ni la Gran Via.
Localitzar aquestes cases aillades devia ser una mica complicat ja que, com heu llegit al segon paràgraf, les cases canviaven de nom o motiu constantment, i no sols això, segons comenta Josep, també les canviaven de direcció sobint: al 1862, “Marina en despoblado”; a l’any 1865, “Marina de Santa Eulalia” sense més; al 1868, “Marina”; al 1878, “de la Marina, 43”; al 1905, “Bº Marina, 40”; i al 1910, “Bº Marina, 57”, al 1954, “Parcerisas, 57 -Marina-“,…
El motiu concret de la trobada amb Josep Bartra i el seu pare va ser mostrar-me un munt de documents que havien guardat d’aquella casa, un univers de rebuts de tot el que es pagava en aquella àpoca, als anys 50-70, i que aquí tractaré d’explicar com pugui, ja que vam estar una estona parlant però la meva memòria no em dona per enrecordar-me de tot i bé.
Com la casa es situava on ara trobaríem Mercabarna, va formar part dels terrenys, més de 900 hectàrees, que van expropiar al nostre municipi a l’any 1920, per tal de construir un port franc. Aquest port mai es va arribar a fer, però els terrenys igualment van quedar en mans del Consorci de la Zona Franca, que una vegada seus cobrava per ells en concepte d’arrendament i també per l’aigua, suposo que dels pous, ja que aquella casa en tenia dos, pel que recordo del que em va comentar el pare del Josep, un de l’aqüífer profund, i l’altre del més superficial.
Un altre pagament que feien ells i tots els agricultors era la contribució a l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos que s’ocupava de moltes coses: de la guarderia rural, de la gestió de les bàscules de pesos, de preparar les cartilles del agricutor, de celebrar la contractació d’assegurances col·lectives contra fenòmens meteorològics o incendis; de preparar la festa de sant Isidre el Llaurador, que és el patró,…
l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos també pagava als seus socis per les collites, ja que també funcionava com a cooperativa agrícola.
Aquí tenim el rebut de la Guarderia Rural que eren una mena d’agents rurals que s’ocupaven d’evitar els robatoris. Es pagava a raó de la superfície de terreny de la que era propietari cada soci, i depenent també de si era de secà, regadiu o vinya.
El següent document també es de la guarderia rural, i és molt interessant ja que mostra que els seus associats també podien pagar amb el fruit dels seu treball.
El pagament pel carro i la seva matrícula a Barcelona, que cobrava la Diputació.
i del mateix any el mateix impost però pagat a l’Hospitalet. No sé si en aquest cas es pagava als dos municipis per que la masia es trobava a territori Barceloní, però lligada a l’Hospitalet,…
El següent és del registre d’un cavall capó i d’un carro a l’Hospitalet.
L’impost per a la defensa de les plagues del camp.
També es pagava el servei de neteja de les sèquies.
i per l’aigua que portaven les sèquies que venien del Canal de la Infanta
També tenim el que es pagava per les ferradures del cavall a aquest establiment del barri de Can Pi.
Com a la riada de l’any 1962 va afectar als camps de la masia, es va demanar un prestam de 50.000 pessetes al 3,75% .
També es pagava l’assegurança social que anava destinada a cobrir els subsidis familiars i de la vellesa a l’agricultura.
El següent document és un rebut del propietari d’un camp a Ramón Bartrá, que plantarà melons durant l’any 1968, i que prèviament ha pagat 20.000 pessetes.
I ja està, espero que us hagi agradat veure tant de paper antic, pot ser als més gran us han portat records. Si en teniu qualsevol comentari que pugui enriquir o corregir el que he posat, endavant,… és gratis.
REFERÈNCIES
Can Pelicán/ Cal Patirem
De cal Patirem sols conec dues fotografies, aquesta sense datar, on veiem la família Planas (els Patirem) que s’encarregaven de portar aquest restaurant de platja, o pot ser sols era una espècie de txiringuito,…
I aquesta altra, realitzada l’any 1919, per Josep Salvany i Blanch, on podem veure el cobert amb la seva taula. El seu nom segurament venia donat per la seva situació molt propera al riu i a la platja.
Es trobava entre la Farola i la desembocadura del riu, com podeu veure a aquest plànol de 1926 (quan aquesta zona feia 6 anys que era de Barcelona)
Al següent plànol de 1914, on veiem sols, ara sí, la platja de l’Hospitalet, l’edifici tenia el nom can Pelicán,… pot ser paraven allà pelícans? Ni idea.
Ara passem a les fotos,…. aquesta ja havia sortit, és de 1913 i està feta des del Prat de Llobregat. Podem veure la Farola i davant algunes edificacions que correspondrien a can Pelicán, encara que no es veuen molt bé. Allà al fons, davant de Montjuïc, veiem unes xemeneies, això és la fàbrica de productes químics de Boada i Buhigas, i fins allà arribava la nostra platja.
La següent postal és fantàstica (es fa molt gran), el problema és que per ara desconec quan es va fer, vam intentar resoldre aquest tema fa uns mesos a un facebook del Prat però no vam trobar pistes per saber si era anterior o posterior a 1920, es a dir, si el que veiem es l’Hospitalet o Barcelona. Ens vam fixar en l’uniforme del senyor de blanc, un carabiner del Prat, però no vam poder saber de quin any era…. El que sí que podem veure és que davant de l’edifici de ¿cal Patirem? hi ha un cobert fet amb branques com el de la primera imatge,…
Aquesta fotografia, trobada a una coneguda web de subhastes, és de l’any 1912, en aquest cas veiem com el mar està més a prop de les barraques que en les fotografies anteriors,…
En fi, per ara sols n’hi ha això,…
REFERÈNCIES
- Primera imatge del llibre Imatges retrospectives de la Marina de Julio Baños i Soria, editat per la Diputació de Barcelona a l’any 1997. Moltes imatges les podeu trobar a aquest lloc web
- Discussió al grup de facebook Postales y Fotos Antiguas de Gente del Prat de Llobregat sobre l’última imatge
- Fotografia de baronfotografia a todocoleccion.com
- Fotografia de cal Patirem de la Biblioteca de Catalunya
L'Hospitalet de Llobregat 