Imatges retrospectives d'una ciutat

La Marina Perduda

Barcelona, 1853

Aquí tenim un altre dibuix de Barcelona on surt una mica de l’Hospitalet, el va fer Alfred Guesdon, un litògraf, viatger i arquitecte francés que utilitzava les millors tècniques del moment per fer aquestes vistes aèries, es a dir, un fotògraf pujat a un globus aerostàtic a uns 150-200 m d’alçada. Aquest procediment feia que les fotos no fossin molt nítides ja que aquells equips fotogràfics necessitaven un llarg temps d’exposició, i clar, damunt d’un globus la càmera es movia una mica,… però després ell es treballava les fotos i dibuixava aquestes meravelles, que competien amb els millors plànols de l’època.

El que veiem de l’Hospitalet és una part molt petita, la seva platja fins al Llobregat. Entre Montjuïc i el far es veuen unes taques marrons que podrien ser simplement vegetació. El far, obra de l’enginyer i capità de fragata Simó Ferrer i Bosch (o Roch), es va encendre per primera vegada el 1 de març de 1852, així que a la pintura el veieu pràcticament nou,…

A l’altra banda de Montjuïc, al fons de tot, encara allunyats de Barcelona veiem Hostafrancs, Sants, i més enllà La Bordeta, Santa Eulàlia, Collblanc,…

Mireu, amb aquest plànol de 1855 es veu millor, es porta dos anys amb el dibuix així que no poden existir moltes diferències. Les xemeneies fumejants segur que no són hospitalenques, encara que quedava sols un any per que comencés a funcionar l’Aprestadora Española, l’any 1854 és quan es considera que arrenca la Revolució Industrial al nostre municipi, i no sols per l’Aprestadora, també per que és l’any que arriba el ferrocarril. Alguna d’aquelles xemeneies segur que era de l’España Industrial, que aquell any ja funcionava.

REFERÈNCIES 

Anuncis

Barcelona, 1563

Ahir a la tarda vaig anar al Prat per trobar-me amb Joan Lluís Ferret i Pujol, un historiador amateur que ha publicat un munt de llibres relacionats amb el Prat i la seva gent, i que des de fa molt de temps esta realitzant una investigació sobre el procés de formació del delta del Llobregat. Disposa de molta informació de tot tipus: testimonis geològics, estudis geofísics, cartografies antigues, estudis sobre variacions del nivell del mar,… i també en la bibliografia històrica, de fet era el tema pel que ens havien reunit, ja que sembla que estic agafant fama de savi sobre aquests temes a l’àmbit de l’Hospitalet. He de dir en la meva defensa que res més lluny de la realitat, jo no sé res, em dedico a fer difusió del que altres han escrit. De fet, va ser molt poca l’ajuda que li vaig poder proporcionar aen Joan Lluís,… encara que m’ha posat deures: localitzar edificis entre més o menys l’actual Granvia i el mar cap el segle XVII,… si algú té notícies ja sap a qui dir-ho!

Per la meva part, d’aquesta molt agradable reunió, a més de tot el vaig aprendre, em porto cap aquest bloc una pintura que no coneixia i que considero molt interessant, ja ens permet veure com era la platja de la que tant escric fa quatre segles i mig.

La pintura és d’Anton Van Den Wyngaerde, un paisatgista flamenc, que per encàrrec de Felip II va recórrer Espanya a partir de 1561. Va realitzar 62 dibuixos de diferents ciutats espanyoles publicats posteriorment a la seva mort, l’any 1571.

A la platja no hi ha res, es que no trobareu ni la Torre del Cap de Riu, ja que la seva primera pedra es va col·locar el 19 d’agost de 1566 pel virrei compte de Melito “per deffensar que los turchs no puguen pendre ayguada”. El que sí que sembla que es veuen són unes barraques, o són unes barques?.

També es pot apreciar la petita badia o golf que existia a tocar de Montjuïc,… i clar tota Barcelona, si us interessa saber una mica més, us recomano que aneu al bloc La Ciudad en el Arte, que és d’on he extret la imatge, a sota teniu la porta.

REFERÈNCIES 


La fàbrica de Gabriel Boada i Travessa

L’acta de reconeixement de la linia de terme de l’Hospitalet de Llobregat amb Barcelona de l’any 1917 situava la sèptima i última fita així: “Se reconoció como tal la esquina SE de la base de sustentación de la chimenea de la fábrica, en ruinas, de productos químicos, propiedad de la señora viuda de Boada. Está situada en la orilla del mar Mediterráneo, en la playa del Llobregat”

Segur que si seguiu amb atenció les fotografies que vaig publicant de l’antiga platja heu vist aquesta fàbrica, us posaré un exemple de primera o segona dècada de segle XX:


Des de Montjuïc, aproximadament als anys 20, es veu el far allà al final, com un puntet blanc, i la fàbrica, l’última de totes, ja mig engolida pel mar.

Com llegireu a sota, la fàbrica es dedicava a la fabricació de productes químics per l’agricultura i per la indústria. L’empresa es va fundar l’any 1868 amb el nom de l’enginyer Gabriel Boada i Buigas, l’any 1892 s’inscriu sota el nom del seu fill Gabriel Boada i Travessa, i a partir de la seva mort als 64 anys, l’abril de 1908, es va fer càrrec la seva vídua Lluïsa Saliet/tti Suñer (morta el 1937 als 81 anys) i els seus fills, Gabriel (mort el 1919), Tomàs (mort el 1923 als 42 anys), Lluís (mort el 1924 als 36 anys), i Alfred (l’únic que va sobreviure a la seva mare).

La relació d’expedicions de Port Bou amb destí a Barcelona següent és la referència més antiga que he trobat a les hemeroteques, del 1880; curiosament va a nom del fill del fundador . No es registra als quaderns de la Matrícula Industrial municipal fins el 1888, just l’any en que van exposar els seus productes al palau de les Ciències de l’Exposició Universal de Barcelona. A l’ajuntament hi ha una referència anterior, de l’any 1885 on el propietari denuncia un possible cas de còlera a una de les barraques de la platja, propera a l’establiment. En Joan Casas posa aquesta data com possible inici de construcció de la fàbrica. Això implica que des de 1868, any de fundació fins el 85 l’empresa es trobaria situada en altre lloc.

Un anunci de l’empresa de l’any 1906, a l’almanaque per aquell any del Diario de Barcelona

De l’almanaque del Diario de Barcelona l’any 1909

Un altre del 1910

No sé quan va tancar l’empresa, sé que el 1917 ja estava en ruïnes, i ja heu vist la fotografia superior dels anys 1920, sembla que sols queda una de les dues xemeneies, i es troba dins de la platja. L’any 1922 Josep Roig i Raventós, al seu llibre Flama Vivent, la denominava com el Vidriol i la descrivia com una fàbrica mig enderrocada; L’any 1925 llogaven alguns edificis per ficar vaques:

A finals de 1927 el Consorci del Port Franc aprova els expedients d’expropiació de la finca propietat de Lluïsa Salieti i hereus de Gabriel Boada. L’any 1929 una empresa es dedicava a desballestar-la i posteriorment la venia a trossos, no sé si encara hi havien vaques per allà,…

Per ara l’article més antic que he trobat i on crec que la fàbrica encara funciona és del 1915, el veureu als dos textos següents.

Sobre el topònim Vidriol (o vidriolo), cal dir que com a vidriol es coneixia la sal composta d’un metall i d’àcid sulfúric, i com a oli de vidriol, l’àcid sulfúric; per tant aquest nom venia derivat de la fàbrica, i s’aplicava a ella mateixa, i també el bari que formaven els seus habitatges, i a la seva platja. La platja del Vidriol surt també a diferents mapes dels anys 40, juntament amb el topònim Rancho Grande, segurament aplicat per la visió de les vaques que ocupaven el que quedava de la fàbrica als anys 20 i també per les grans dimensions del lloc.

Si busqueu a les hemeroteques trobareu totes les variacions possibles del nom de la fàbrica,… En alguns mapes la fàbrica figura com Can Boada y Buhigas, he buscat aquest nom a les hemeroteques i he trobat el nom de los Sres. Boada i Buigas a diaris de 1887 i 1891, i com a Buiges el 1892,…  també com Can Boada y Bohigas dins del Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración dels anys 1908 i 1911, que situa la fàbrica a 9 km de l’Hospitalet.

A finals de 1910 l’empresa va decidir publicar un llibret d’unes 60 pàgines on explicava l’importància i aplicació dels seus productes il·lustrat amb algunes fotografies de la seva fàbrica a l’Hospitalet. La senyora Lluïsa i els seus fills van contractar a Joaquim Coll i Salieti (segurament de la família), que era pintor i dibuixant, i a més va crear en aquella època un dels millors tallers de  producció de tricromies, fototípies i edició de postals, també va il·lustrar col·leccions de corms i llibres infantils.

A aquesta primera fotografia podem veure el cobert on es situen les garrafes de productes químics preparats per la seva expedició

A la següent veiem l’embarcador per on arribaven i sortien productes i matèries primeres mitjançant una grua manual.

Cal destacar  que encara que la fàbrica queda elevada respecte al nivell del mar, es situa molt a prop de la platja; els dies de tempesta no seria molt divertit treballar,… pot ser aquesta va ser la causa de que la fàbrica desaparegues,… L’any 1911 a una de les pitjors tempestes que es recorden, els diaris mencionen que la boia del Llobregat va aparèixer a Can Boada, però no diuen si la fàbrica va quedar afectada. A l’esquerra de tot de la fotografia es pot veure el poblat de pescadors, de fet la fotografia que te de capçalera aquest bloc està pressa des d’aquesta fàbrica.

El tema del trànsit de matèries primeres (principalment pirites) i productes finals per mar era una de les màximes preocupacions. L’any 1889 es veu que tenien un port, però no el de la fotografia

No seria fins el 1891 quan ja disposaran de la concessió per la construcció de l’embarcador de l’anterior fotografia:


A les hemeroteques també apareix una altra Real Ordre per habilitar el port de Platja Antúnez per fer-lo servir per la descàrrega de materials per la fàbrica.

Notícia del 1896 per habilitar la platja per embarcar productes finals de la fàbrica

Ara veiem el magatzem de garrafes a l’aire lliure, els treballadors traslladen els productes en carretons des de la zona de producció, això que semblen torres de condensació, situades al costat de la xemeneia. Aquesta seria l’àrea de l’empresa més propera a Montjuïc. També podem veure l’embarcador a l’esquerra, al fons de tot.


A la següent podeu veure el magatzem de matèries primeres, i també que feia molt vent,… el fum de les xemeneies és horitzontal!

Un munt de carretons esperen carregar als magatzems de superfosfat de calç destinat a alimentar els camps. He trobat que la fàbrica feia descomptes als socis de la Cambra Agrícola del Baix Llobregat, al menys durant els anys 1906-1910. A aquesta fotografia es veuen també les grans dimensions de la fàbrica.

Al costat d’aquesta pineda, que es veurà millor a l’última fotografia, veiem més carros esperant a ser carregats als nou magatzem de superfosfat de calç.

Aquestes tres últimes fotografies s’expliquen per si soles, podem veure l’edifici situat just a l’entrada, segurament des d’on es va realitzar la fotografia on podem veure els camps d’experimentació i quasi tota la fàbrica. També podem veure el camí que arribava a la fàbrica, que li deien carrer Boada, que era la carretera de Can Tunis (o “La Agrícola”), una  comunicació amb Barcelona, que els propietaris d’aquesta empresa, juntament amb d’altres, reclama millorar, segons escrit del 28 de febrer de 1890, per poder competir amb les empreses d’altres nacions.

Al costat de l’entrada havien construït varies cases pels treballadors, a l’ajuntament podem trobar un expedient administratiu de 1886, relatiu a la sol·licitud per declar la fàbrica com a colònia agrícola-industrial i així obtenir beneficis fiscals. Com arguments a favor van lliurar un informe pericial on diu que la fàbrica en compren “un grupo de viviendas cómodas y ventiladas con destino a los obreros” i “una tienda económica para la expedición de comestibles”. Tamé diu que s’ha millorat el sòl que era un sorral, amb l’aportació de carretades de terra vegetal, pot ser destinada a horts. L’ajuntament s’oposa a la sol·licitud per no perdre el subsidi i finalment no es declara colònia, encara que com diu Joan Casas ho era de facto, ja que es situava a 7 km del nucli de població, i de fet, al cens de 1887 apareix com a secció específica, la núm. 30, amb 6 cases i 24 habitants. Aquests habitatges es veu que van sobreviure a la destrucció de la fàbrica, en aquells temps hi vivien persones amb pocs medis que en ocasions vivien de donatius.

Llegint el llibre d’en Julio Baños i Soria sobre els nens del Can Tunis a la postguerra, he trobat una història dels anys 30 que va succeir a aquelles cases, dites barri del Vidriol:

“Era l’any 1931, al barri del Vidriol, la senyora Consuelo va tenir un nen al que van anomenar també Blai, com el pare, tot i que  tothom li deia Blaio. Aquest nen va néixer amb poc pes, els primers mesos no menjava gaire i ni s’engreixava ni creixia, estava com un secall, la qual cosa amoïnava molt els pares. Va quedar com anèmic i semblava que no tenia ganes de viure. El pares, temien el pitjor i de vegades ja el posaven al llit amb les millors robes que tenien, no fos cas que es morís. Pel barri sorgien tota mena d’explicacions: que si la senyora Consuelo estava prenyada una altra vegada i la llet no era bona, que si el nen havia nascut amb alguna cosa a dintre seu que l’impedia créixer, que si això que si allò. Els pares ja s’havien fet a la idea que la criatura se’ls moriria i només esperaven que la vida marxés d’aquell petit cos.

Un dia es va presentar a casa seva una dona i es va estar mirant el nen una estona. Els va dir que si volien salvar el nen calia trobar un gos petit, acabat de néixer, l’havien de sacrificar, pelar-lo i posar-lo al foc a bullir en una olla una bona estona. Va dir que li donessin al nen el brou a petites cullerades, que primer vomitaria i que tindria una mica de diarrea, que no s’espantessin, que després aniria millor i ja s’espavilaria. Van seguir pas per pas les indicacions de la dona i el nen, després de vomitar una cosa negra i també fer una diarrea negra, de mica en mica va començar a menjar i se’n va sortir,…”

Com una altra anècdota afegeixo aquest article que he trobat, on podeu llegir com un operari ataca amb un ganivet al amo de la fàbrica l’any 1904,… i es veu que començava a ser habitual,…

REFERÈNCIES


Discussió a la platja, 1952

Ja sabeu que tinc una espècie de fixació col·leccionista amb la figura del far del Llobregat, cada vegada que trobo una imatge d’ell, és com si em trobés una moneda d’un euro pel carrer, o pot ser un bitllet de cinc, o de deu,… trobo que és difícil mesurar la meva alegria en euros,…

Avui he trobat aquestes tres de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, realitzades el 17 de maig de 1952 per Josep Maria Có de Triola (1884-1965). He fet una petita recerca a internet i va ser fotoperiodista esportiu i redactor i fotògraf de La Veu de Catalunya (com Passavolant), i D’Ací i d’Allà. Va destacar en esports tan variats com el motociclisme, l’hípica, el tenis, l’espeleologia, l’esquí i, sobretot, en els tres esports més populars a Catalunya a principis de segle XX: el ciclisme, la boxa i el futbol. Va ser promotor del Xalet de la Molina,  dels Minyons de Muntanya i de l’Aeroclub de Catalunya. El primer a Catalunya que introdueix una càmera fotogràfica dins d’un avenc, va publicar un llibre sobre excursionisme,…

Cal dir que aquell any ja feia molt que la platja no es trobava dins del l’Hospitalet, s’havia expropiat per fer un Port Franc el 1920, però en tot cas, com és difícil trobar imatges d’aquest lloc tan antigues, crec que són interessants.

Dos homes grans amb corbata i dos guàrdies civils armats, un amb una manta, capa,… van des del far, on han deixat el cotxe, cap a la desembocadura del Llobregat caminant per la platja. El far encara no s’havia ampliat en un pis la seva part cilíndrica, i ja s’havia fet l’escullera per protegir-lo de les tempestes. Al fons es veu una quinta persona que no sé identificar a les següents fotografies.


A prop de la desembocadura es troben amb altres cinc homes que per l’instrument estaven pescant angules al riu. Trobem unes canyes amarrades que pot ser formen part d’una barraca. Podem veure el far al fons, i unes roques? a la dreta; entre el far i l’escena sembla que tenim aigua, pot ser ens trobem a l’altra banda del riu, o pot ser és un estany?


Els homes amb corbata discuteixen amb els pescadors descalços, mentre els guàrdies civils s’ho miren, un pescador es fuma una cigarreta i un gos mira en quina cama pixar-se,… Aquí veiem la desembocadura del Llobregat darrere,  i també un braç de sorra


REFERÈNCIES


La platja hospitalenca segons Josep Roig i Raventós

Avui us presento la meva última troballa sobre les persones que vivien a la desapareguda platja de l’Hospitalet de Llobregat. No és del tot cert, ja què el text que us presento va ser escrit l’any 1922, i en aquell moment la nostra ciutat ja no en tenia de mar, ens l’havien expropiat feia un parell d’anys; de totes maneres crec que en aquell curt espai de temps la zona no va sofrir molts canvis més.

A una de les meves minirecerques a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) se’m va aparèixer una entrevista a Josep Roig i Raventós (1883-1966), a propòsit de l’edició del seu llibre La Flama Vivent, on parlava de les condicions de vida a les barraques properes a la gola del Llobregat, i res,… que ja he trobat el llibre, i aquí us deixo les pàgines del capítol on ens descriu el que es movia a aquell antic límit amb la Mediterrània de la nostra ciutat:

A aquestes primeres pàgines ens parla del far alterós que encara perdura, l’únic que ens queda d’aquell paisatge, que com diu l’autor, lligava harmònicament la vida muntanyenca i marinera. Pels que encara no el coneixeu us deixo aquesta fotografia de la Núria Botías Medina

També ens menciona cal Patirem i els seus arrosos, i els pescadors que llançaven el rall per atrapar  les llises, com a la fotografia inferior,… molt més actual.

Ens parla del Vidriol, l’antiga fàbrica de productes químics Boada i Buhigas, que separava dos poblats ben diferents. Cap a llevant, es a dir, cap a Montjuïc, trobem els murcians, que em sembla que no li queien molt simpàtics a l’escriptor, ho dic per això de que diu que al cor portaven una gota de sang bullent d’una rancúnia avial,… feia relativament poc temps que havien arribat a la platja i vivien en el que es podria considerar barraquisme, segurament a cases com aquestes:

A l’altra banda del Vidriol, al que havia estat territori de l’Hospitalet fins 1920, ja portaven més de 50 anys vivint allà i eren com una gran familia. Les cases eren blanques, construïdes amb materials més duradors, tal com es veuen a les imatges inferiors, i com podeu veure a la imatge que il·lustra la capçalera d’aquest bloc.


Deixo el final del capítol, encara que no aporti molta més informació,…

REFERÈNCIES


Fotografies de cal Pelat

Primer de tot donar les gràcies a Salva Grau Tena que m’ha enviat les dues primeres fotografies de cal Pelat que trobareu a continuació, i que serien de finals dels 60. La resta les he agafades d’aquí i d’allà, espero que a ningú molestí no haver-li demanat autorització.

Era una de les masies més grans, sinó la més gran de l’Hospitalet, tenia fins i tot una torre, des d’on es divisava tota la Marina. La seva façana principal donava al sud, amb una mica d’inclinació cap a l’est, com els blocs de Bellvitge. Es trobava entre la carretera de la vora del riu i la de la Feixa Llarga, de fet a l’alçada de la casa existia un camí que enllaçava les dues carreteres.

Cal Pelat es situava a l’antiga marina de l’Hospitalet, aquella que ens van expropiar el 1920 per fer un port franc, mai construït i que finalment es va convertir en la Zona Franca que tots coneixem. Si busquessin els seus fonaments, en el cas de que encara fossin allà, els trobaríem sota Mercabarna.

A sota deixo un parell de fotografies aèries, la primera crec que és de l’any 1969 i la segona és actual. He marcat on era cal Pelat, no la veureu ja que segurament la van tirar a terra quan van començar les obres de Mercabarna, a finals del 1968.

La següent és pràcticament igual a una de les anteriors, però feta a una altra època de l’any. Aquesta fotografia va ser la portada d’un dels pocs llibres que s’han escrit sobre la Marina, ho va fer Francesc Marcé i Sanabra l’any 1980, i es deia “Una mirada a la marina d’ahir. les nostres masies”.

La següent fotografia és propietat de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i és la més antiga de totes, està datada entre 1890 i 1936. Posats a buscar diferències amb les anteriors fetes des d’un angle similar, el que més destaca és l’arbre de l’esquerra, un eucaliptus que es veu que va marxar abans que la masia. També  a la torre hi ha una finestra tapiada, a la porta principal no trobem la petita teulada per donar ombra, la xemeneia és diferent,… bé, les cases van canviant,…

Aquesta que ve si no recordo malament il·lustra el llibre de Joan Casas i Fuster “L’Hospitalet: un passeig per la història” i segurament també és dels 60.

L’última és del llibre del Centre d’Estudis “Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur”, indispensable. La fotografia va ser una donació de Joan i Josep Estruch i podem veure una màquina de batre en ple funcionament a l’era de la masia. Aquestes màquines tenien una corretja de transmissió unida a un tractor (que quedaria a l’esquerra) que feia de motor. Servien per batre el blat que sortia pel conducte inferior, mentre que la palla sortia per un altre a més alçada, just damunt del paller. Aquest treball es feia a l’estiu, i abans de les màquines era un treball molt dur i que portava molt de temps, però també era un moment molt alegre ja que es recollia el fruit de la collita, en aquells temps el blat era una de les bases de la subsistència.

Com segurament heu observat no he parlat molt de la casa ni dels seus amos, la veritat és que pràcticament no he trobat informació. Sé que la casa ja existia l’any 1863, ja que surt a una llista de masies feta per l’ajuntament sota el nom de “Casa Palat”, situada a 55 minuts del poble cap al Migdia.

I res més, si teniu cap més informació ja sabeu,…


Suposicions sobre la Joia del Llobregat

Aquest bergantí goleta no era la Joia del Llobregat, era el Ethel V. Boynton, però segur que es semblava molt. Permeteu-me que comenci amb un fragment del primer document que vaig trobar on es parla de la Joia, és de la revista Esplai del 16 de setembre de 1934, on es fa una crònica d’una exposició sobre la marina vuitcentista al Masnou:

“Les coses de mar sempre han fet una atracció a tothom, adhuc als més profans en aquesta matéria. Un dia o altre, tothom s’ha encantat davant un poètic veler (ja en que den pocs) i ha pretés entendre tot aquell embolic de cordes i pals i escales i veles, i ha contemplat encisat com un mariner trescava rapid per entrernig d’aquell teixit semblant a una taranyina monumental sense que s’hi quedés pres.  Cal haver viscut el temps de l’hegemonia de la marina de vela per a copsar-ne tot l’encís. Els vells us en parlen amb una mena d’encantament, i en els seus mots trobeu com reviscuda la vida catalana de tota la costa del Llevant.

Es una meravella oir contar el comiat i l’arribada d’un veler, acte que tenia, en aquell temps, una gran importància. Mireu, per exemple, l’arribada del bergantí-goleta «Joia del Llobregat». Hi ha noticies de la seva tornada d’América. Dies després hom atalaiava el castell del guaita de Montjuïc fins que es vela el senyal de «nau d’Amèrica a la vista» i més tard en donava les característiques.

Tot seguit, l’armador era avisat, al seu despatx del carrer Ample, i des d’aquell moment començava el tràfec. Amb una tartana s’anava a l’Hospitalet del Llobregat per tal d’avisar els que eren part interessada en el vaixell, els quals tenien per costum traslladar-se a llurs cases del Prat, enfilar-se a la teulada, i amb un gran llençol a les mans esperaven que «La joia» passés per la farola per donar-li la benvinguda, la qual cosa feien amb aquell llençol desplegat al vent com una gran bandera. Com a anècdota curiosa, esmentarem que en una ocasió, un dels copropietaris de «La joia», tot enfilant-se a la teulada va relliscar i va trencar-se una cama, amb el consegüent esverament que va aigualir tota la festa d’aquella arribada.

Naturalment, després d’haver hissat el llençol, encara els sobrava temps per anar a Barcelona, i un cop allí, junt amb l’armador, el qual vestia sempre levita i capell de copa alta, s’organitzava una mena de curiosa manifestació que anava al moll, agafava un bot i feia una rebuda cordialíssima als navegants que feia vuit o nou mesades que havien sortit de les seves llars.

Calia veure el vaixell. Si quan emprenia el viatge era tot flamant, quan tornava tenia un aspecte que palesava tots els penediments i angoixes que havia sofert durant la llarga travessia. Quan aneu al Masnou, si voleu remembrar les gestes d’aquells esforçats mariners, no més us cal fer una cosa ben senzilla. Aneu a l’estanc, i fixeu-vos en el taulell, obra curiosíssirna d’un home de mar del Masnou; en «Carlets», que en pau descansi. Aquell taulell és executat, peça per peça, amb una paciència de sant, durant les hores de calma passades en ple Atlàntic, a bord del «Joia del Llobregat» i «Nuevo Currutaco», de la matrícula de Barcelona”.

Una vegada llegit això vaig començar una recerca d’aquest vaixell, i sí vaig trobar molta informació , sobre tot de les sortides i arribades al port de Barcelona.El «Joia del Llobregat» va navegar, al menys, des del 1880 al 1906, que són les dates en que he trobat informació d’ella a les hemeroteques.

També he trobat que  la seva capacitat o tonatge era de 219 t  i que els trajectes duraven d’entre 50 i 90 dies depenent del destí i de les escales que es realitzaven. Aquests eren, suposo que d’entre d’altres: Montevideo (Uruguay), Santiago de Cuba, Cárdenas (Cuba), Laguna de Términos (Mèxic), Carmen (Mèxic), Campeche (Mèxic),… i el més freqüent, Cienfuegos (Cuba). Aquest destí m’ha encès les alarmes, ja que fa poc vaig escriure sobre unes estàtues d’aquesta ciutat, realitzades a la fàbrica hospitalenca de Can Barella a la dècada dels 90 del segle XIX, però per ara no he trobat cap relació.

El 19 de setembre de 1889 una gran tempesta va afectar al port de Carmen a Mèxic, de tal manera que va deixar inservibles 34 vaixells de tot tipus, però el Joia del Llobregat va aguantar: “tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos, con excepción de la Joya del Llobregat, español; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles” Aquest text és de la revista La Ilustración del 10 de novembre de 1889, i ve acompanyada d’aquest dibuix, on trobem un bergantí goleta sense més indicacions,… era aquest la Joia de Llobregat?

Sobre els propietaris he trobat que podien ser els senyors Company, Brugués y Galí, ja que són els noms que he trobat en més ocasions relacionats amb el seu carregament. Aquest homes es dedicaven a les conserves, a mes de portar coses, en aquest i altres vaixells; concretament a la Joia, d’aquí cap allà (vi, ametlles, vinagre, sabo,…) i d’allà cap aquí (mel, pita, palo campeche,…).

En fi, com dic al títol, moltes suposicions,… i cap dada concreta,… Fins aviat!

Deixò també alguns apunts, per si algú vol continuar,…

  • Lo Catalanista 07.11.1880 – sortida Santiago de Cuba bergantí goleta Joya de Llobregat.
  • LV 04.11.1881 – arribada de Laguna de Términos (Mèxic) y Mahon en 54 ds. berg. gol. Joya del Llobregat, de 219 t s ., c. Molins, con 310500 ks. palo campeche á J. A. Nadal y compañía
  • LV 31.01.1883 – sortida para Cienfuegos, ber. gol. Joya del Llobregat, c. Molins, con efectos
  • LV 19.08.1883 – sortida Berg.-gol. Joya del Llobregat, c. Molins, para Cienfuegos
  • La Dinastia 08.11.1883 – arribada a Cienfuegos 15.10.1983
  • La Dinastia 17.03.1884 – sortida a Cienfuegos 25.03.1884, c. Molins
  • La Dinastia 02.08.1886 – A Cienfuegos porta vi, vinagre, sabó i ametlles
  • La Dinastia 18.12.1887 – sortida a Cienfuegos,  c. Roses,
  • LV 24.05.1889 – sortida Bergantín goleta Joya de! Llobregat, c. Roses, para Cienfuegos
  • La Ilustración 10.11.1889 – El 19.09.1889 ” tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos (34 barcos), con excepción de la Joya del Llobregat, espanol; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles”
  • El Diluvio 10.06.1890 – vist a Tarifa el 08.06
  • LV 03.01.1891 – arribada de Laguna de Términos, en 59 días b. g. Joya del Llobregat, de 219 tons.,  c. Sisa, con 172 tons. pita y palo campeche a Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 17.03.1891 – Bergantín goleta Joya del Llobregat c. Rosas para Montevideo
  • LV 02.01.1892 –
  • El Diluvio 11.04.1892 – Arribada de Cárdenas (Cuba) , en 49 dias, c. Roses con 290.000 kg de miel a los señores Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 14.08.1892 – sortida cap a Cienfuegos, c. López
  • El Diluvio  05.07.1893 – Entrada en Barcelona des d’Amèrica
  • El Diluvio  29.09.1893 – Sortida cap a Cienfuegos c. Lloret
  • El Diluvio 17.10.1893 – passa per Tarifa el 15.10
  • La Dinastia 08.10.1895 – Arriba des de Campeche
  • La Dinastia 11.12.1895 – Sortida Cienfuegos
  • La Veu de Catalunya 18.11.1900 – arribada de Carmen (Mèxic), 98 ds. bergantí goleta Joya del Llobregat, de 219 ts. c. López, ab efts.
  • La Veu de Catalunya 17.08.1902 – Sortida Belice, c. Matamala, en lastre
  • La Veu de Catalunya 02-14.04.1906 – Naufragi de la corbeta Joya del Llobregat