Imatges retrospectives d'una ciutat

Sanfeliu

La bòbila i l’aqüeducte del torrent de Can Nyac

Com sou tants els que voleu saber on es troba el refugi del torrent de Can Nyac, he dibuixat el camí per trobar-lo des de l’ascensor de la parada de metro Can Boixeres, però he pensat que ja que estem aquí també podia fer un petita explicació del patrimoni arquitectònic proper, tant del nostre com del d’Esplugues. Vila Victòria no es troba molt lluny, també la podrieu afegir a la visita.

Bé, la línia blanca és el límit entre l’Hospitalet i Esplugues de Llobregat segons el Pla Territorial Metropolità de Barcelona de 2010, avui no he ficat el límit de 1976 per tal de no emplenar tot de ratlles.

Des del primer punt verd podem veure l’aqüeducte del torrent de Can Nyac, que com el del torrent de Can Clota va ser construït per la Societat General d’Aigües de Barcelona a l’any 1888. Al PEPPA podem llegir la següent descripció “Acueducto moderno de una sobriedad y corrección de lineas apreciable. Arcos de medio punto en los ojos del mismo y estructura de piedra con los cantos reforzados”.

Posaré un parell de imatges, la primera està agafada des de la Ronda de Dalt i la segona és un detall des de l’altre costat.

Però a aquest mateix espai tenim les restes, una xemeneia trencada, d’una antiga bòbila. He recuperat un parell de imatges aèries antigues on es pot veure el creixement la fàbrica, tal com creixia la zona explotada.

He trobat també una imatge de 1962 on encara funciona la bòbila, i una altra de més moderna, pot ser dels anys 80, on s’ha transformat en una empresa de neteja de bidons, fins no sé quan (pot ser d’aquí venien els bidons que hem pogut veure dins del refugi antieri).

Deixo una imatge de la xemeneia, que com deia és la meitat de que era, la part superior va caure ja fa unes dècades. La podeu sencera a una altra imatge del bloc on surt un metro sortint de l’estació de Can Boixeres, deixo l’enllaç a sota.

També deixo una imatge dels materials que formaven el front d’extracció de les argiles que feien servir a la bòbila.

I demà, si és possible, farem una altra incursió al municipi d’Esplugues a veure l’altre aqüeducte, i el torrent de la Clota,… Per cert sabeu d’on bé el nom d’Esplugues?

REFERÈNCIES

Anuncis

Vila Victoria, patrimoni arquitectònic d’Esplugues de Llobregat

Avui farem una mica de turisme arquitectònic i visitarem el barri de la Plana d’Esplugues de Llobregat, però tranquils sols ens sortirem del nostre poble, concretament del barri de Sanfeliu, un centenar de metres,… bé, aquest és el primer problema, saber on està la frontera. He pintat en taronja el límit entre els dos municipis que figura als plànols del Pla General Metropolità de 1976 i en rosa el que figura al Pla Teritorial Metropolità de Barcelona de 2010. Com veieu les diferències són bastant grans, i no sé a què son degudes.

El que anem a veure és la taca verda de la imatge anterior, un edifici neomodernista, part del patrimoni arquitectònic d’Esplugues, que està fet un fàstic. El seu nom és Vila Victòria, però també es coneix com el Castell dels Tres Dragons o com la casa del senyor Domingo.

Va ser construït com a residència d’estueig, a la segona meitat del segle XIX, i segons el Grup d’Estudis d’Esplugues és un dels edificis més peculiars de la seva ciutat. No he trobat molta més informació,… es veu que passa com aquí, sembla que la difusió del patrimoni no interessa molt a l’administració, sobretot si es troba en aquest estat.

L’edifici següent es troba a la mateixa illa i crec que forma part del mateix conjunt:

REFERÈNCIES

El pou del Vernís núm. 11. Octubre de 2005. Grup d’Estudis d’Esplugues


El refugi antiaeri del torrent de Can Nyac

Fa uns dies escrivia sobre el refugi antiaeri de la Torre Barrina, al barri de Collblanc, un refugi que s’havia de recuperar fa dos anys per fer-lo visitable,…

El cert és que a la nostra ciutat ja existeix un altre refugi visitable, el que hi ha al barri de Sanfeliu, on està l’aqüeducte i la xemeneia de l’antiga bòbila,… sols teniu que preguntar. Està fet una m***a, i pel que m’han comentat els pagesos que m’he trobat, últimament es fa servir d’habitatge ocasional pels sense sostre, de lloc ideal per a drogodependents, d’espai de diversió pels caps de setmana del jovent, etc.

Avui no hi havia pràcticament ningú i he tret unes imatges de l’accés i de l’interior:

Té dos accessos, aquest que és el que queda més al sud, i un altre que trobareu al final d'aquesta sèrie d'imatges

Quan entrem veiem una sala principal amb unes voltes de maons per reforçar el sostre; aquesta sala dona a altres dues habitacions més petites, una que és ben bé un túnel, cap a l'est, dins de la muntanya, i una altra cap al nord, a la que també s'accedeix des de l'exterior mitjançant la segona entrada al refugi.

Aquest és el túnel que va cap a l'est, encara que a la seva part final gira una mica cap al nord. Com veieu està ple de terra i escombraries vàries

El gir cap al nord que deia, que és on acava el túnel.

Aquesta és l'habitació que queda al nord respecte de la sala principal on també veiem una volta de maons.

Des del punt anterior faig una foto cap a la sala central i podem veure que el mur sud es troba ple de bidons, que semblen tancar una part del refugi trencat.

Ara veiem el segon accés, on sols queden la meitat dels maons que reforçaven l'obertura.

La historia d’aquest lloc la podem trobar als Quaderns del Centre d’Estudis, concretament al núm 23, on Josep Ribas rememora un altre Quaderns, el núm.3, on Antoni Mataix ens diu:

Tots els refugis que es van construir durant la guerra es començaren a omplir amb els emigrants que venien disposats a aguantar un cert temps, malvivint com es pogués… Aquest va ser el procés de més de 500 habitants censats l’any 1950 a barraques i refugis de la Fonteta, la riera del Canyet i la Remunta… Hi havia més veïns vivint en refugis que en les cases edificades (…) al cens de 1950 hi ha 590 veïns en refugis“.

He preguntat a les persones que he trobat per la zona i aquest és l’últim testimoni de la defensa passiva a la guerra que va ser reutilitzat com habitatge que queda allà i segurament ens queda a l’Hospitalet.

Pot ser s’hauria de fer alguna cosa com catalogar-lo dins del patrimoni arquitectònic de la ciutat i protegir-lo,… o pot ser no té cap importància,…

REFERÈNCIES


L’estació de metro de Can Boixeres, finals dels 70

Encara que ja podeu trobar aquestes imatges al grup de facebook del barri de Sanfeliu, vaig demanar a Jesús Navarro si podia compartir-les amb vosaltres aquí i ho va veure perfecte.

Són les primeres que poso d’una estació de metro, espero que us agradin. L’estació és la que actualment anomenem Can Boixeres, però això passa des de 1982, ja que es va inaugurar el 23 de novembre de 1976 a les 11:30 del matí amb el nom de Parque Buxeras, que pot ser es transformaria en tan sols Buxeras, tal com veieu a les fotos. Es va construir amb la prolongació de la línia 5 entre Pubilla Cases i Sant Ildefols i la va inaugurar el ministre d’Obras Públicas, Leopoldo Calvo-Sotelo y Bustelo, el Gobernador Civil de Barcelona, Salvador Sánchez Terán i l’alcalde de Barcelona, Joaquin Viola.

M’agrada molt un comentari de la Sofia Mallorgas que diu “taquillas para pagar billete en mano!!!! impensable ahora,no le ves la cara a un taquillero ni por asomo”

A aquesta imatge es veu el bar i el quiosc, amb un pinball!

“+ ESCUELAS, -POLICIA”,… Com diu Jesús Navarro “a finals dels 70 hi havia molts nens fills del babyboom i molt poques escoles publiques al barri.”

REFERÈNCIES


Lluis Llach a Can Buxeres, 1974

La imatge d’avui es d’una cua de joves esperant per entrar al recinte de Can Buxeres, volen veure a Lluís Llach en concert. Era l’estiu de 1974.

Aquesta era una de les activitats que es feia als “Festivales Populares de Verano”, que es van començar a organitzar a l’any 1966 programant música, cine, molt teatre,… a diferents barris de la ciutat. He trobat referències d’aquests festivals fins a l’any 1976, però no sé si van durar més temps.

REFERÈNCIES


Els carrers de l’Hospitalet de Llobregat a l’any 1930

Fa uns dies vaig trobar-me amb la guia per conductors d’auto-taxis de Barcelona, Badalona i l’Hospitalet realitzada per J. Mª Merino Lubián (Ex Oficial de la Guardia Urbana i Oficial de la Marina Mercante) pels anys 1930-1931

No disposa de plànol, el que és una llàstima, però tenim a quin carrer comença i a quin acaba cada via, també el barri d’on són. Quan el carrer surt de la xarxa trobem “Al campo”,… i quan no té sortida trobem un “Carece”. Tot plegat ajuda una mica, però es fa difícil orientar-se, a veure si trobo un plànol,…

Sant Josep no existeix com a barri a la guia: el carrer de Miquel Romeu el trobem al barri del Centre, el carrer de la Terra Baixa el situa a Collblanc-Torrassa, i el d’Alós a Santa Eulàlia; el Carrer Alpes (actual Josep Tarradellas) no sap on ficar-lo. Bellvitge, lògicament tampoc existeix, així que el carrer de Campoamor és per Santa Eulàlia. El carrers de l’actual barri de Sanfeliu els trobem al Centre,…

És curiosa la legió de noms de flors i plantes: Azahar, Azucenas (ara de l’Empordà), Camelias (ara de Calderón de la Barca), Campanillas, Crisantemos, Geráneos (ara de Belchite), Heliotropos, Hortensias, Jazmines, Junquillo, Manzanillas (ara d’Albèniz), Margaritas (ara d’Empùries), Nardos, Palmeras (encara existeix), Encina (encara existeix), Jeringuilla (ara d’Amadeu Vives); com veieu molts s’han modificat. Es situaven a la projectada Ciutat Jardí, el que seria La Florida, que en aquell moment formava part de Collblanc.

Un apartat interessant és el de les urbanitzacions: Candi, Can Vila, Carraballs [Ceravalls], Fabregada, Faus, Gran Via, Moderna, Molinés, N. Moderna, P. Casas, San Feliu, Valeta. Petits nuclis mig aïllats que alguns amb el temps es transformarien en barris.

A la primera pàgina del llibre hi ha una nota que diu “Tanto Badalona como Hospitalet estan levantando el plano respectivo de la Ciudad, cambiando los nombres de muchas de sus calles, dando denominación a las que carecen de él, lo que hace que hasta muy adelante no pueda darse una perfecta orientación, contribuyendo a ello el hecho de que los vecinos de una y otra ciudad den nombres a algunas calles caprichosamente

Com sabeu al 1930 l’Hospitalet està colapsat, la ciutat creix demogràficament a una velocitat que desborda tota previsió, i es contrueixen habitatges com txurros amb molt poc control urbanístic. Políticament es pereparen grans canvis,…  el 28 de gener de 1930 cau la dictadura de Primo de Rivera, i amb ella també cau Tomás Giménez Bernabé, l’alcalde del moment. El 26 de febrer entra Josep Jordà i Polls, un nou alcalde republicà, però un comunicat del govern Civil imposa Just Oliveras i Prats, de la Lliga Regionalista, defensors de la monarquia, que seria substituit per Josep Montané i Almirall al proclamar-se la República (14 d’abril de 1931),… massa canvis per fer una guia de carrers!

A un pròxim article veureu com canviaven els noms dels carrers depenent de l’episodi polític,…

REFERÈNCIES

“Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat coma eina de futur” (1997). Centre d’Estudis de l’Hospitalet


La Carpa a Can Buxeres, 1987

L’altre dia, a l’entrada amb dues imatges de la Carpa a Can SerraMiguel Angel Lara comentava:  “Madre mía que foto. Si era el teatro portátil, o más conocido como las tetas de la Ramona entre los niños del barrio, fue desmontado de la Carpa y montado junto al CAN BOIXERES- campo Aguilarense, vamos donde ruedan ahora Pelotas, y allí murió siendo desmontada su estructura para su desaparición, que recuerdos”

A un llibre d’aquests que no agafa ningú (menys els frikis com jo) a les biblioteques, que va sobre les propostes d’urbanisme del nostre Ajuntament a l’any 1987, he trobat un munt de imatges aèries que poso a la cola per publicar. La primera sobre les tetes de la Ramona, que deia Miguel Ángel,…

Incorporo una imatge moderna més o menys de la mateixa àrea. El camp de futbol del CD Aguilarense no era cap dels que es veuen a les imatges, quedaria al descampat que hi ha sota el petit. M’ha picat la curiositat i he buscat informació sobre aquest club; he trobat que va desaparèixer al 1988 per la fusió amb el CD Infico Rayo, FC Ràpid l’Hospitalet i el CD Pubilla Casas per donar el CE Pubilla Casas. Aquest últim, al 1990 també es va fusionar amb el Peña Luis del Sol. També he buscat a l’hemeroteca del diari Mundo Deportivo i es menciona des d’octubre 1977 fins a setembre de 1988, pot ser va jugar aquests anys,… He trobat fins l’escut a un pin! (a sota,…)

REFERÈNCIES