Alguns cartells i rètols publicitaris de l’Hospitalet
Els meus pares em van dir que la primera paraula que vaig llegir va ser PURLOM, pot ser us sona, era el nom d’un escorxador situat a Abrera, al peu de Montserrat; es va inaugurar el 1970, així que jo el tenia gravat en el cervell des que era un bebè,… i és què tenia una façana blanca enorme, era impossible no veure-la des de la N-II, i allà havien escrit en lletres vermelles i grans com a camions: PURLOM. Bé, no recordo fins quina edat, però jo ja era ben gran, cada vegada que passaven per allà, el nen pronunciava la paraula màgica diverses vegades,… era la primera paraula i a tothom li feia gràcia!. L’any 2007 la van tirar a terra, i clar, encara que era sols un cartell, era també la meva primera paraula llegida,… com diu Sergio Bejar: “lagrimilla,…”
Aquesta petita historia personal ens porta una altra vegada al patrimoni cultural; els cartells publicitaris ho són, clar que sí, un exemple de fa pocs temps i que va sortir a tots els telediarios, va ser el de les protestes veïnals produïdes quan una empresa va decidir retirar el cartell lluminós de Tio Pepe a la plaça del Sol de Madrid, instal·lat des de 1936, i com aquest n’hi ha hagut d’altres.
Aquí a l’Hospitalet no sé si tenim algun cartell que es pugui considerar com a patrimoni de l’Hospitalet, o dels hospitalencs. Per exemple, un llibre que va editar ADIGSA sobre el Gornal fa referència a un rètol lluminós: “El cartell de la Balay ha esdevingut un signe d’identitat del barri”. Des de fa uns anys aquest cartell va deixar d’anunciar la Balay i el van canviar per un del fabricant d’impressores Ricoh, no sé si continua sent un signe d’identitat, el que he de dir també, i pot ser té relació amb l’elecció d’aquesta fita d’identitat, és que al Gornal (antic) no hi ha ni un trist monument, crec que és l’únic barri de la ciutat que no en té, no sé si per que els veïns no s’han posat d’acord, o per negativa de l’ajuntament,… però bé aquesta és una altra història,…
Un altre cartell que ara em bé al cap és el de “SKM Kremlin. Compresores de aire, equipos de pintura”, a la plaça del Mestre Clavé. No sé de quan és aquest cartell, pot ser es van pintar a la façana dels blocs de la Pegaso l’any 1979, quan aquesta empresa va arribar a Espanya. No dic que s’hagi de protegir, això si un cas ho han de decidir les persones que ho tenen a prop i volen, si un cas, que continuï allà,… de les administracions s’ha d’esperar el mínim.
Un altre rètol interessant, a la mateixa plaça, és el de “Muelles y Resortes J.Argelaguet”, i també la placa identificativa de la plaça, realitzada per Ceràmica Bellvitge als anys 50?. Les plaques de carrer són altre element del patrimoni, i més si es van fer especialment i trenquen l’uniformitat de les existents als carrers de la resta de la ciutat,… però pot ser ja entrarem en això en un altre post,…
Ahir tafanejant al perfil de la Beth G. Ávila em vaig trobar un altre cartell, li vaig demanar permís per compartir-lo, i aquí el teniu. El cartell ja no existeix, i tampoc era a l’Hospitalet, però es situava molt a prop, al costat barceloní de la carretera de Collblanc. Pot ser també era antic, ja que el nom del barri el van escriure com es feia durant el franquisme, amb la “H” final, encara que hi han persones que no s’han adonat que ja no s’escriu així,…
Per cert, si deia “MUDANCES COLLBLANCH”, no li falta la “S”?
Us deixo aquí sota la seva antiga situació per si no us ubiqueu, entre el cementiri de Sants a l’esquerra, i els horts lúdics de Les Corts, a la dreta.
I ja està, si teniu més exemples,… vosaltres mateixos,…
REFERÈNCIES
- Abrera en Imatges
- El Gornal. L’Hospitalet de Llobregat. Escrit per l’Àngels Marín i publicat per ADIGSA l’any 1995
- Història Kremlin SKM
Pintant la serp del parc de la Serp
Com diu Sergio Bejar: “lagrimilla…”. Aquesta serp és un dels meus records infantils més feliços, encara sóc capaç de rememorar-me dins d’ella, així que quan l’altre dia vaig passar pel grup de facebook dels exalumnes de l’antiga escola Sant Josep El Pi, i vaig trobar aquesta foto de la Raquel Fernández Cardona, no vaig tenir més remei que demanar-li permís per publicar-la. Gràcies!
A la foto veiem els nois i noies de Sant Josep El Pi pintant la serp, no sé la data, però la Raquel m’ha dit que m’ho dirà aviat, ja que la foto es d’una de les revistes del cole.
No conec la historia d’aquesta Serp, suposo que es va construir als anys 70, pot ser pels veïns, i després va donar el nom al parc on era. He llegit que van fer varies rèpliques, i la van canviar de lloc dins del mateix parc, no sé quina d’aquelles rèpliques va ser aquesta.
L’altre dia Manuel Domínguez parlava al Museu sobre el patrimoni perdut de la ciutat, ens explicava que no sols ens hem de referir als edificis desapareguts quan parlem d’aquest patrimoni, també tenim les escultures dels carrers, que cal protegir; les festes que ja no es fan, les costums oblidades, els plats que cuinaven les avies de l’Hospitalet… bé, m’estic posant ultranostàlgic,… en fi, són referències a les que potser no van donar importància en el passat i les vam deixar perdre, i que després d’un temps ens hem donat compte que han deixat empremta en nosaltres,…
REFERÈNCIES
Fotografies dels gegants Romans, anys 50-60
Aquestes fotos són de Richard Zeta, bé, del seu pare, el que apareix com a timbaler, i que va acompanyar als gegants des de després de la guerra, al principi forçat, obligat pel règim; suposo que després, ja no. En Richard també anava forçat, ja que de petit els gegants li feien molta por, però clar, s’havia d’anar a veure el pare,…
Els gegants Romans des dels seus inicis, el 1928, han anat canviant de vestuari, aquest és el segon, que van fer servir des de l’any 1949, fins el 1962, el mateix any que van vidre els nous, els Grecs.
A la segona fotografia veiem els tercers vestits, que com deia són de l’any 1962, i no es substituirien fins l’any 1979. Sobre aquesta fotografia en Richard comenta “A la foto, al darrere hi ha un segell, que diu: Foto estudio BERNAL – Torrente Gornal, 96 esquina Pujós – La Florida, etc… (…) el senyor que està darrere del cap del xinès, mostra una bossa i també el que està dempeus al costat del timbaler. Aquesta bossa la portaven el capgrossos i recollien monedes. Després, una part hi anava a parar a l’Ajuntament, una altra era per obres benèfiques i una altra part per l’equip. Normalment eren de 10 cèntims. M’en recordo al meu pare abocant la bossa a la taula del menjador, la omplia de monedes”.
L’any 2003, pel 75e aniversari dels gegants, la colla de Geganters de Sant Josep va publicar un llibret d’unes 50 pàgines on trobareu la seva historia, i moltes imatges, d’entre d’elles aquestes dues, que van estar cedides per la Carme López. No hi ha molta informació més sobre les fotos, no sabem on es van fer, tan sols que aquesta última és d’aproximadament 1964.
L’Hospitalet-Santander, 1964
Voltant per internet m’he trobat amb el buscador del Centro de Documentación de la Imagen de Santander (CDIS), he provat a veure que sortia posant Hospitalet, i voalà,… set fotografies del partit l’Hospitalet contra el Santander del 11 d’octubre de 1964. La mala notícia és que surten unes lletres que no ens deixen veure del tot bé la foto, la bona és que si us interessen les podeu comprar a l’entitat citada.
També he trobat la notícia del partit,…
REFERÈNCIES
Una fassina al carrer d’Enric Prat de la Riba
Avui no tinc foto antiga, tan sols tinc aquest simple anunci que he trobat a una Guia de Barcelona de 1925:
L’he trobat i m’ha donat per mirar que hi havia ara a aquesta direcció, al 148 d’Enric Prat de la Riba, i sí, resulta que he trobat un edifici antic, segurament el mateix on era la fàbrica. Ara allà tenim la botiga Decoració Sant Josep i el Celler d’en Pep.
També he recordat que Josep Perelló i Masllorens va escriure un llibre indispensable pels que viviu a aquest carrer, i m’he posat a buscar entre tots els seus records a veure si trobava els d’aquest edifici, i sí, aquí els teniu:
El local acostat al carrer de l’Estrella que acull la botiga Decoració Sant Josep és antic però espaiós i plaent De nit una lluminària generosa s’emmiralla amb els teixits que seran cortines o cobertors, i l’establiment adquireix un matís refulgent. Per accedir-hi cal superar un esglaó d’una alçada un xic superior a la normal, de segur que els constructors no es fiaven ni un pèl de les avingudes de la riera dels Frares, aleshores a cel descobert. Quan la riera es desbordava i ajuntava el seu cabal al de les aigües que, enfurismades, baixaven pel carrer de l’Estrella , la zona es convertia en un llac. Cal deduir, doncs, que el mestre d’obres coneixia l’alçada dels negaments i , previsor, no escatimà l’alçada de la planta de l’edifici.
En aquest punt no sempre s’han confeccionat cortines. Jo, d’infant, abans de la guerra, recordo dues fileres de bótes, una a cada costat de les parets, pintades totes del mateix to marró, proveïdes d’unes aixetes lluentíssimes, a sota cada aixeta un gobelet de fusta disposat per recollir un possible degoteig de líquid.
Aquest celler era conegut amb el nom de la fassina, atès que , en un annex del local, s’hi destil·lava vi per obtenir aiguardent. Quan l’alambic funcionava, el carrer s’omplia d’una flaire intensa de matafaluga [anís]. La meva mare, que era abstèmia total, passava una mala estona. Després de la guerra, celler i fassina foren regentats per la societat Coromines i Tort; aquesta societat contractaria un aprenent joveníssim quasi un nen, el meu gran amic Jacint Castells i Tarragó, – els temps eren prou durs-; en aquells dies també formava part de la plantilla que tenia cura del celler i la fassina, un hospitalenc prou conegut, el compositor Jaume Ventura i Tort.
El celler canviaria de mans dues vegades – la fassina ja no tornaria a funcionar-, l’última el 1950 quan el matrimoni format per Pere Ribas i Encarnació Piñol es disposaren a perseverar en la venda de vins i licors. Tenien tres fills: Josep, el gran, i duies nens bessones extraordinàriament semblants, costa distingir quina era l’Anna Maria i quina la Maria Teresa. En arribar 1970 -ja mort Pere Ribas-, l’espai fou sotmès a una profunda transformació. Josep Ribas continuarà l’activitat vinatera i licorera a l’espai posterior de la finca i, a l’antic celler, la vídua Ribas i les seves filles endegaren quelcom tan diferent de vendre vi com pot ésser la confecció de cortinatges. I fins ara.
Deixeu-me dir que l’atractiu aparador que en Josep Ribas, amb tanta atenció, té obert a la façana de l’edifici era, fa seixanta anys, la porta d’entrada a la destil·leria.
Alambí de la Fassina Balanyà de l’Espluga de Francolí
En Joan Casas i Fuster, a un llibre seu sobre la indústria de la ciutat al segle XIX, ens situa aquesta fassina com un lloc de referència als seus records infantils, ens diu que va tardar molt temps en assabentar-se de que allà es feien begudes alcoholiques i en aquell moment és va produïr quelcom interessant:
Aleshores vaig saber que aquella fassina em lligava amb les vinyes que ja gairebé havien desaparegut quan jo vaig néixer [1950], que era el meu fràgil pont amb la tradició rural mediterrània del meu poble que, a la meva infantesa, era ja un paisatge tan arqueològic com les piràmides d’Egipte.
REFERÈNCIES
- Passejant pel carrer Enric Prat de la Riba. Escrit per Joan Perelló i Masllorens i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 2004
- La formació de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX . Escrit per Joan Casas i Fuster i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 1985
- Fassina Balanyà de l’Espluga de Francolí
La casa desconeguda de davant de la Tecla Sala
A veure si entre tots i totes podem dir alguna cosa a l’Olga Gómez Miralles sobre la casa desapareguda que he marcat a aquestes fotos, a tocar del torrent Gornal, ara Rosalia de Castro.
Fa uns mesos en Jaume Ventura i Costas em va enviar la fotografia següent, indicant-me que la casa assenyalada va ser enderrocada fa un temps i que probablement l’ús que va tenir va ser el d’habitatge pels obrers de la fàbrica.
Però l’Olga ens comenta que a aquella casa va néixer i viure la seva sogra, era la casa familiar; no tenia res a veure amb la fàbrica Tecla Sala, i també ens demana si podem aportar qualsevol altre dada.
He buscat als mapes que tinc penjats del bloc i no he trobat cap referència al nom de l’edifici, el que sí que he pogut observar és que ja existia als mapes mapa de l’any 1923 i 1927 , i que a fotografies aèries del 1947 s’observa un accés independent del de la fàbrica, i no s es veu cap comunicació amb ella, així que pot ser sí que eren independents.
La fotografia següent la he tret de la pàgina del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i casualment és del mateix vol que l’anterior, de l’any 1986-1987.
També es pot observar la façana lateral de la casa a la següent fotografia de 1963,…
i per la meva part ja no puc aportar res més,…
REFERÈNCIES
Alumnes de les Escoles del Sagrat Cor de Sant Josep, 1941-42
Ahir a la tarda l’Angelina Vilella em va enviar aquesta fotografia “dels alumnes del col.legi del Sagrado Corazón del barri de Sant Josep, el señor Josa, és un mestre molt conegut, va deixar molta empremta al poble, jo la tinc perquè el del davant del señor Josa és el meu marit, Esteve Cintero i el del costat, el del llacet és el Jaume Oliva, pare del de la cafetería Porto Rico de la Plaça de l’Ajuntament”
Sobre aquesta escola en Jaume Centelles va fer un treball pels Quaderns d’Estudi que està molt bé, el deixo a les referències. Ens explica que aquesta escola va ser una mena d’ampliació al barri de Sant Josep de l’escola del mateix nom que existia al Centre Catòlic. Es va iniciar a l’antiga sala d’espectacles Mercuri, al carrer de Rodés, els nois on era el café, les noies on era la sala de billars. Disciplina, ordre, control, silenci. Els nois els portaria Jaume Josa, un mestre republicà reciclat,… en fi, si esteu interessats piqueu l’enllaç inferior,…
REFERÈNCIES
Les barraques de Sant Josep, anys 50
Aquesta primera fotografia la va cedir el Sr. Enric Pino Jansà al Centre d’Estudis de l’Hospitalet i aquest la va publicar al 16 de novembre de 2011 al seu grup de facebook; es va realitzar a l’any 1957 des de la desapareguda Torre Ubach, al barri de Sant Josep.
Veiem un munt d’elements que encara es conserven: Cosme Toda, Tecla Sala, l’església de Santa Eulàlia de Provençana, el transformador de la Torrassa,… i d’altres que ja han desaparegut com el canal de la Infanta, just al mig; els seus horts, a banda i banda del canal; la casa que tenim més a prop, que es deia Can Manet, o les casetes de l’esquerra. Aquestes últimes eren el que es coneix com barrraques, es a dir, construïdes sense autorització administrativa, sense la propietat del terreny i amb materials barats.
Aquest, situat molt a prop del pont de Matacavalls, era un dels molts nuclis de barraques que existien al nostre municipi, com el de La Bomba, el de la Riera Blanca, el de Collblanc, Sanfeliu,… i que encara no s’han estudiat amb la deguda profunditat, tot al contrari del que està succeint a la ciutat veïna, Barcelona, on existeix una Comissió Ciutadana per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques formada per 81 entitats i més de 800 persones que ha aconseguit que tant l’ajuntament anterior, com l’actual, facin seus un projecte d’homenatge i recuperació de la memòria d’aquests espais.
En el següent article de Esteve Busquets i Molas a El Correo Catalan del 20 de desembre de 1952, que fa un temps que em van deixar fotocopiar a l’Arxiu Municipal, podem veure les mateixes barraques, i si l’amplieu i el llegiu segur que us sorprendrà el nivell d’organització que tenien,…
REFERÈNCIES
S’ha perdut un nen al barri de Sant Josep
L’altre dia Valentí Julià m’alertava de la desaparició del nen (o la nena) que coronava el monument a Anselm Clavé, realitzat per l’escultor Rafael Solanich i inaugurat el 14 de desembre de 1954.
A la fotografia inferior podem veure la plaça del Mestre Clavé abans de les obres de remodelació que es van iniciar l’agost de 2010.
Aquí sota el podeu veure una mica millor. Suposo que simbolitza quelcom relacionat amb les corals claverianes, però la veritat és que jo no tinc més dades.
La fotografia següent és d’ahir mateix, i com podeu veure el nen o la nena ha desaparegut, no sé si és que no agradava i han decidit deixar-lo al magatzem, algú se l’ha emportat a casa o bé s’ha trencat,… ni idea.
Sigui el que sigui, és una llàstima, ja que aquest és un dels monuments més antics de la ciutat, i com dèiem a altres articles, no en tenim molts!. A més així, sense el nen, queda una mica desangelat!
REFERÈNCIES
Les estatues hospitalenques de Cienfuegos, Cuba
Avui marxem cap a Cuba, concretament cap a Cienfuegos, ja que resulta que han tingut l’idea d’iniciar una col·lecció de ceràmica catalana del segle XIX. Es veu que a diferents edificis històrics de la ciutat, que és Patrimoni Mundial des de 2005, existeixen un munt d’escultures d’aquestes característiques, i resulta també que moltes es van fabricar a la nostra ciutat.
Les que teniu aquí sota es troben al Museu Provincial (antic Casino Español) des del 1982; tenen una alçada de metre i mig, i representen el comerç i la industria. Formaven part d’un edifici construït l’any 1893 on existien quatre figures més, dues les va destruir un huracà, i les altres dues encara perduren però en molt mal estat. A la ciutat encara queden per catalogar moltes peces menors també d’origen català.
L’edifici del Museu, construït l’any 1894, també es troba decorat amb un bust hospitalenc representant al pintor flamenc Antón van Dick, que ara estan restaurant; però antigament, quan era el Casino, també exisitien escultures de Cristóbal Colón, Cervantes, Michelangelo i també del general Joan Prim.
A Cienfuegos han reconegut aquestes escultures, excepte la del general Prim, a un catàleg artístic publicat l’any 1863 per la fàbrica can Barella, que es trobava a l’actual barri de Sant Josep, concretament a la carretera Provincial (ara carrer d’Enric Prat de la Riba) núm. 79, on es creua amb el carrer de los Castillejos.
Aquí teniu un vídeo d’un expert de l’Oficina del Conservador de Cienfuegos on explica la història,…
Can Barella és va fundar l’any 1857 per Antonio Antonés, però l’any 1866 la propietat passa al que probablement era el seu soci, Joaquim Barella; l’any 1877 passa al seu fill, l’any 1879, aquest li traspassa la fàbrica al seu germà, i l’any 1915 passa a Antoni Puig. L’empresa a finals dels any 20 va entrar en crisis fins que plega abans d’iniciar-se la Guerra Civil,. Durant aquesta, la fàbrica es va saquejar, i també van empresonar i fer desaparèixer per sempre a Antoni Puig.
Es sap que algunes de les escultures les va dissenyar l’escultor ceramista Francesc Pastor i Borrell, més conegut com Burbena.
Sobre el General Prim es veu que va visitar la fàbrica l’any 1863, i també entre els anys 1869-1870, quan probablement era President del Govern.
REFERÈNCIES
- Notícia a Art Cuba.com
- Can Barella, crónica de una bóbila hospitalense, de Pilar Firmas Muray
- Indústries i obradors a l’Hospitalet (1a. part), escrit per Matilde Marcé i Piera i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 2001.
- 25 imatges de l’historia de l’Hospitalet, escrit per Francesc Marcé i Sanabra i publicat pel Museu d’Història de la Ciutat l’any 1979
- Biografia de Joan Prim i Prats
- Bloc sobre el patrimoni de Cienfuegos
L’edifici de Caprabo
Buscant coses varies a internet m’he trobat amb el llibre commemoratiu “Caprabo 1959-2009” on podeu trobar, entre moltes d’altres, una fotografia de l’antiga seu central de Caprabo, que es va inaugurar el 1968, quan l’empresa ja disposava de 7 autoserveis.
A aquest edifici del carrer del Migdia es trobaven les oficines i un gran magatzem de 7000 m². Al llibre trobareu moltes imatges de tot això, i també del seu primer ordinador, al 1970, un IBM serie 3 que funcionava amb fitxes perforades!!
L’any 1980 es traslladen cap el carrer de les Ciències també de l’Hospitalet (també trobareu fotos al llibre). Cap a principis dels anys 90 l’edifici es comença a reestructurar i ara allà troben algunes dependències de l’ajuntament.
REFERÈNCIES
Llibre sobre l’historia de Caprabo
Albert Germans, 1935
Aquesta fotografia feia temps que la volia treure al bloc, i avui, veient que a la plataforma en defensa del canal de la Infanta estan preparant una sortida guiada pel barri de Sant Josep, m’he decidit a fer les gestions oportunes.
La fàbrica que veiem a l’esquerra, al carrer de Rodés, és Albert Germans, projectada per Antoni Puig i Gairalt l’any 1926, encara que atribuida al seu germà Ramon. Era una fàbrica tèxtil amb molta trajectòria que fa pocs anys lamentablement va plegar, al 2007 des de ICV es va proposar fer un hotel d’entitats, al 2009 va ser un dels quatre edificis candidats per convertir-se en la seu del museu del còmic de Catalunya, que finalment es va guanyar des de Badalona, i ara no sé si hi ha cap projecte, en tot cas forma part del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat i podeu consultar les seves característiques a fitxa que he deixat a les referències.
A la dreta de la fàbrica tenim la riera dels Frares, que encara existeix travessant el barri, enllaçant passatges, fins a l’avinguda del Carrilet. Pujant per la riera arribaríem al túnel per sota les vies que veieu a la dreta de la fotografia, que és l’entrada a l’actual parc de les Planes, al cementiri. Abans per allà baixava el torrent del Capó, del que ja he escrit alguna cosa.
Veiem per sota el nivell de les vies el famós canal de la Infanta, que salta per damunt de la riera dels Frares mitjançant un aqüeducte actualment desaparegut, i continua el seu camí fins al mar a Montjuïc.
A l’esquerra, al costat d’aquells dos dipòsits (suposo que d’aigua per les locomotores del tren), veiem el talús on es construiria el barri de Can Serra i damunt unes cases, que suposo que són les d’Esplugues.
Just a l’esquerra dels dipòsits baixaria l’actual avinguda de Isabel la Catòlica, i a la dreta tenim les diferents bòbiles que feien maons a partir de les argiles de l’actual parc de les Planes. El bosc que es veu al final, sota sant Pere Màrtir, és can Vidalet, que abans estava ocupat per finques d’estiueig de la burgesia barcelonina, amb les seves torres i jardins. A la dreta, l’edifici blanc del fons podria ser la Pubilla Casas, però no estic segur,…
Deixo aquest esquema, espero no haver-me equivocat en res,… Com hi ha 12 anys entre les dues fotografies hi ha coses que no trobareu.
REFERÈNCIES
- Article al bloc: El torrent Capó
- Guia de can Vidalet
- Fitxa d’Albert Germans al PEPPA (núm. 80)
- Indústries i obradors a l’Hospitalet (1a. part) escrit per la Matilde Marcé i Piera i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat l’any 1997
- Grup de facebook “Protegim el canal de la Infanta!” i l’esdeveniment de la sortida guiada pel barri de Sant Josep
Dues postals de 1964
Pel que he vist a les pàgines de venda de postals, els Laboratorios Fotográficos Jori eren especialistes en fer-les acolorides; van fer de molts llocs, i de l’Hospitalet conec quatre, encara que crec que n’hi han més, de fet crec que les imatges que veiem a continuació fent les composicions, segurament es poden trobar individualment. Això com apunt als col·leccionistes de postals de la ciutat.
De totes maneres, no sé les tècniques amb que contarien aquests laboratoris als any 60, però la veritat és que els acabats no es que siguin una meravella,…
Es veu que els llocs emblemàtics de la ciutat per aquests laboratoris eren cinc: La zona ajardinada, encara existent, que delimiten els carrers de Can Pujadas, de Jansana, de Santa Eulàlia, i d’un que no té nom i enllaça els dos anteriors. La palmera també continua allà i el doble de gran!. Al fons es veu l’església i ermita de Santa Eulàlia de Provençana. El segon lloc emblemàtic seria la plaça de l’Ajuntament, amb la vegetació retallada amb les lletres de FRANCO als jardins. El tercer lloc emblemàtic, molt proper al anterior, seria la plaça de Mossèn Homar, amb l’església de Santa Eulàlia de Mèrida al fons, i també amb la mateixa palmera que tenim ara. El quart, l’ermita de Bellvitge, que segurament quan es va fotografiar, encara no s’havia començat a construir el barri.
A la següent postal es repeteixen tres localitzacions a les imatges petites, però la fotografia allargada és nova, és el pas inferior pel qual el carrer d’Enric Prat de la Riba es transforma en el de Santa Eulàlia, i que es va inaugurar el 29 de gener de 1961. A l’esquerra podem veure l’entrada al Campo Municipal de Deportes i una torre que posa Ferrys (un anunci de calçotets?). A la dreta la torre de l’empresa Marbres Rodón, ja desapareguda.
REFERÈNCIES
Més fotografies del pas inferior a la web de l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana
Barri de Santa Eulàlia, 1963
A aquesta fotografia de 1963 podem veure parcialment tres barris, encara que del que més es veu és del de Santa Eulàlia, intentaré descriure una mica el que reconec dels altres dos també. Segur que em deixo moltes coses, així que si teniu qualsevol record,… podeu enriquir tranquil·lament aquest text:
A la part inferior trobem el barri de Sant Josep amb l’antic camp de futbol en primer terme; també on ara trobaríem les piscines municipals, aquí veiem camps de conreu, amb una casa que es deia Ca l’Alemany. Entre el carrer del Torrent Gornal (ara de Rosalia de Castro) i les vies del ferrrocarril trobem una alineació de cases, de la qual sols queden vuit-nou cases baixes a l’alçada del carrer de Josep Tarradellas i Joan. Al costat dret del túnel que enllaça el carrer d’Enric Prat de la Riba amb el de Santa Eulalia trobem Marbres Rodón i a l’altre costat veiem l’entrada del garatge Artigas.
De la Torrassa veiem el seu “skyline” a sobre del talús despoblat que separa el sector de la Marina del Samontà i on ara trobem el parc.Veiem l’estació reguladora de Sants i a dalt, encara no s’ha construït l’ambulatori. Al fons podem veure el pont d’en Jordà que ens porta a Santa Eulàlia, i a l’estació del metro.
Darrere d’on ara s’alça l’edifici de l’antiga Vanguard existia i podem veure una masia que es deia ca n’Alós, de les més antigues de la ciutat, com a mínim del 1732. Aquesta masia li va donar nom a un carrer proper del barri de Sant Josep, a l’altre costat de la via, creuant el pont que es veu (i que ara li diem pont de la Vanguard, no sé com es deia abans). La primera xemeneia que veiem és la d’una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal) i que es situava al núm 218 del carrer de Santa Eulàlia. A l’altre costat del carrer, com en una illa, l’esglèsia i l’ermita, una mica oculta, de Santa Eulàlia de Provençana. Les dues següents xemeneies cap a Sants, són de la fàbrica tèxtil Can Trinxet, de la qual sols queda una nau i la xemeneia més propera, la resta són pisos. A la part dreta de la fotografia viem els rails del carrilet encara sense soterrar, i fins al carrer de Jansana, camps de conreu, on ara trobem alts edificis,…
Bé, segur que vosaltres trobareu moltes més coses que jo, us deixo, que és tard,…
REFERÈNCIES
Inauguració del monument a Anselm Clavé, 1954
La Teresa Arnal m’ha enviat una fotografia del seu avi, Francisco Arnal Arnal (amb corbata obscura i ulleres), a la inauguració del monument d’Anselm Clavé, a l’antiga plaça del Molí, ara plaça del Mestre Clavé, ja sabeu,… per sota de la Farga.
Josep Anselm Clavé i Camps és recordat per ser el fundador del moviment coral a Catalunya i l’impulsor del moviment associatiu, la seva obra és massa amplia com per tractar-la aquí, així que si teniu interès us recomano que seguiu buscant a internet que trobareu molta informació,…
Fent recerca a l’hemeroteca de la Vanguardia m’he trobat la noticia de la inauguració
A més de la ressenya anterior he pogut trobar els records d’aquests moments escrits per Ramon Morales, on crec que el protagonista és el senyor que parla a la foto, molt indignat, per cert,… Després de llegir-los torneu a la foto i segur que la veureu d’una manera diferent,…
“També em ve a la memòria la inauguració del monòlit a Josep Anselm Clavé, a la plaça del seu nom, justament al lloc on fa cinquanta anys l’empresa del Ferrocarril Metropolità de Barcelona féu un sondeig del subsòl, ja que pensava establir una estació de la seva ja aleshores prevista estesa. Hi participaren tots els cors de la ciutat, molts d’altres de forans, i es notà la presència d’alguns estandards històrics. Abans de la cantada amb què es clausurà l’acte hi hagué una llarga corrua de parlaments.
Com que aleshores estava molt més estès l’homenatge a la vellesa que patrocinava una coneguda Caixa d’Estalvis, fou convidat a parlar, en nom dels cantaires veterans, un home de cabells blancs i veu tímida i tremolosa. La mesa de l’acte l’acollí amb somriures i aplaudiments d’amor filial. I l’home va parlar. Fou un discurs improvisat, i aquell vell cantaire, que estava cremat i no podia dissimular-ho, es va desfogar. Ens va dir com lamentava que aquell acte fos la flor d’un dia. Que ni la Federació, ni la Casa de la Vila, ni els organismes oficial que haurien de protegir el nostre migrat patrimoni cultural, feien res de bo i de valent per promoure la cançócatalana, tot i que, seguint les directrius del seu creador, els cors eren un reducte que redimien l’obrer del taulell de la taverna, de la taula de joc, de les discussions que acabaven a bufetades o a cops de navalla, i de molts altres vicis con la insolidaritat, la manca de convivència, etc.
El president de la Federació de Cors de Clavé, el batlle de la ciutat i els presidents dels cors locals, guaitaven enlaire un xic tibats. Semblaven atrets per uns petits núvols que la marinada empenyia cap el Poble Sec (vet aquí un altre dels topònims perduts en els darrers anys, I en van,…) En aquells minuts, llargs, inacabables per a ells, es feien algun comentari a cau d’orella, sense deixar de guaitar els núvols.
Quan aquell arriscat cantaire va treure tot el que portava al pap, el batlle, que aleshores era un carnisser de la plaça més important de la meva ciutat [Josep Tayà Solanes], va acostar-se al micròfon per dir-nos, en un horrible castellà carregat d’accent casolà, – el seu càrrec l’obligava a emprar aquesta llengua – que es felicitava d’un acte que “feia realitat la diversitat i fraternitat entre els homes i les terres d’Espanya”. Reconec que en el passatge transcrit sóc més fidel a l’esperit que a la lletra, perquè cito de memòria i han passat molts anys, però recordo que aquelles paraules, escrites moltes hores abans per un fosc funcionari, foren la confirmació de l’encert d’aquell vell cantor que havia fet d’un recitatiu, un planyívol memorial de greuges.
Ara em penedeixo d’haver estat testimoni mut de la conversa a la farmàcia, i si pogués els diria que quan vulguin fer una manifestació per restaurar el monument d’en Just Oliveras, que m’avisin, que jo també hi seré. Tenim tan poques coses veritablement nostres, els hospitalencs…!
XIPRERET núm. 78.XI-1986″
REFERÈNCIES
- Coses de l’Hospitalet (1990) escrit per Ramon Morales i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet dins de la col·lecció Medusa, num.4
- La Vanguardia 15.12.1954
- Anselm Clavé a la viquipèdia
- Aproximació a les Corals de l’Hospitalet (1851-2011)
CP Pau Esteve, 1969-70
Avui una fotografia del CP Pau Esteve apunt d’inaugurar-se. Actualment aquest col·legi ja no existeix el van tancar per manca de matriculacions. Després d’unes obres d’adequació per l’accés de discapacitats es va tornar a obrir al curs 2003-2004, però amb el nom d’escola Sant Josep – El Pi, una entitat educativa que té els seus origens al Sant Josep dels anys 30,… us deixo un enllaç sobre la seva història a sota.
He incorporat un plànol de situació, l’escola es troba a l’avinguda Josep Tarradellas i Joan, 122
La escola Pau Esteve (primer metre d’escola de la ciutat al segle XVI), va formar part del pla d’expansió cultural de l’ajuntament d’aquells temps, gobernat per Josep Maties de España Muntadas (1962-1973). Era l’època del baby boom i a l’Hospitalet havien arribat molts nouvinguts, com veieu s’inauguraven quatre escoles a la vegada, i hi havia tants nens que a cada classe encabien a 50, en fi,… podeu trobar un munt d’aqustes nens i nenes (una mica crescudets) ordenats per any de naixement als fòrums del grup de facebook que indico a sota,…
REFERÈNCIES
- Grup de facebook Pau Esteve (ex-alumnos) (hi han més però aquest és el més gran)
- Història de l’escola Sant Josep – El Pi (si teniu problemes per obrir el document, proveu amb el wordpad)
- Lloc web de l’escola Sant Josep – El Pi
- Obres de reforma a l’antiga escola Pau Esteve (Digital-h 04.08.2002)
- Tres col·legis públics del baby boom celebren les noces d’argent amb cultura i esport (L’Hospitalet 22.05.1995)
Un retall de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat, 1850
A la memòria del primer pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat tenim unes molt interessants Notes sobre la història de les transformacions urbanes a l’Hospitalet de Llobregat escrites per Joan Casas a l’any 1983. Aquest text també el va editar la Ponència d’Ensenyament Dinàmica Educativa dins dels Quaderns Urbans núm. 3 sota el títol De pagesos a aturats, que és d’on he tret aquests plànols, de baixa qualitat, però que encara així ens donen molta informació sobre aquesta part de la ciutat a l’any 1850.
“Plano geométrico de la porción detallada en el estado de este mnm. regable con las aguas procedentes del Río Llobregat por medio del canal titulado Serma Sra Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón construido a espensas de los terratenientes de su comprencion” (entre 1817 i 1819), per tant queda clar que el que tenim és un plànol de part del canal de la Infanta, que és la línia que ens limita el plànol pel nord. Com veieu el ferrocarril encara no surt, tan sols falten quatre anys per que el construeixin paral·lelament al canal.
Al sud tenim la carretera antiga del Prat, que anava per sota de l’actual carrer de les Ciències; a llevant es dibuixa l’antiga frontera amb el municipi de Santa Maria de Sans, i cap a ponent, de dalt a baix, sinó erro, els següents carrers: el de l’Estrella, fins al carrer d’Enric Prat de la Riba, després l’avinguda de la Fabregada, fins la carretera del Mig (o de la barca del Prat), i més cap al sud la carretera de l’Hospici, esborrada totalment i que passaria per Bellvitge, concretament pel carrer de França i després creuant els blocs que hi ha entre el passeig de Bellvitge i l’avinguda de Europa; just a on gira el camí ara passa l’AVE soterrat i un munt de vies en superfície que encara no existien, com tampoc l’avinguda de la Gran Via.
Aquest mapa també ens permet observar, a la dreta, el sector que va passar a mans Sants anys després i que ja vaig comentar al post sobre la Mitja Galta (teniu un enllaç a les referències).
He senyalat amb rectangles verds tot el que crec que són edificis, crec que em deixo uns quants per prudència fins que obrin l’arxiu municipal. Els dos punts taronges són els molins fariners de Lleonart i el de la Bordeta, moguts per les aigües del canal.
Què queda d’aquests rectangles verds? De torrent Gornal cap a ponent no en queda cap, fa res l’ajuntament seguint les queixes dels veïns per problemes de salubritat, va tirar a terra l’últim, l’edifici del carrer Juan de Toledo, de l’any 1765, i que encara així no estava dins del patrimoni arquitectònic de la ciutat (també deixo un enllaça a sota).
Per sota de la carretera de la barca del Prat he buscat Cal Gotlla, l’edifici més antic que ens queda a aquesta part de la ciutat, però no l’he trobat, ja que en principi és 10 anys posterior al mapa.
Amb el mapa següent, que he agafat del lloc web de l’Arxiu Històric Santa Eulàlia de Provençana, podrem veure molt millor la part de llevant. Tan sols he pogut localitzar tres edificis actualment dempeus: l’ermita, Can Colom i pot ser, encara que no queda molt clar el moment del seu origen, Cal Bitllera, també anomenada l’Escorça. A sobre del canal també podem trobar l’edifici de la Torrassa,… per tant ens queda ben poca cosa.
Un tema també interessant és que molts dels carrers i illes actuals conserven les línies de les antigues propietats agrícoles, i aquestes del sistema de regatge que es va crear amb el canal de la Infanta, però això ja el deixo per vosaltres,…
REFERÈNCIES
- P.E.P. Protecció Patrimoni Arquitectònic 1985 /000162/B (Notes sobre la història de les transformacions urbanes a l’Hospitalet de Llobregat de Joan Casas i Fuster, 1983)
- La Mitja Galta
- Edificis del carrer de Juan de Toledo
- Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana
Apunts sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938
Hoja Oficial del Lunes. Any II, núm. 91, 21.11.1938
Ja fa temps que llegeixo versions sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938 a les ceràmiques del barri de Sant Josep i avui al menys volia indicar totes les que he trobat.
El document anterior procedeix d’un diari gallec del bàndol rebel i és la versió més catastrofista que he trobat dels successos. Podem posar a l’altre extrem el que van dir des de més a prop, des de La Vanguardia a l’altra bàndol de la guerra, on no es menciona cap mort i tot va estar controlat. Ja veieu que intentar fer quelcom objectiu a partir de les hemeroteques d’aquest període és impossible.
La Vanguardia, 20.11.1938
També afegeixo el següent, escrit des de Paris, on confonen el lloc de l’accident.
Labor - Any V, núm. 414, 01.12.1938
Jose Manuel Morales en el següent article de l’any 1983 ens contextualitza els fets i a més ens posa sobre la taula els misteris a resoldre: En quina fàbrica va passar i l’origen de l’accident. Sembla que els morts no van ser 470 com deien a Galícia sinó 4 i 19 ferits
Com ja sabeu més o menys el que va passar a través dels retalls anteriors, ara faré un resum del que he trobat a alguns llibres:
Ramon Morales explica el seu testimoni i ofereix els rumors de que havia estat un espia infiltrat o bé un bombardeig molt ben calculat. Ens relata que es van refugiar a l’estació del carrilet de l’Hospitalet i que al dia següent van trobar troços de metralla fins a un quilòmetre de distància del lloc de les explosions.
Carles Santacana ens indica que l’organització causant podria ser Socors Blanc. Aquesta organització, pel que he trobat, era pronacional, clandestina i s’estenia per totes les zones republicanes (també s’anomenava Auxílio Azul); desenvolupava tasques d’informació i sabotatge, s’ocupava dels presos dels seu bàndol,… era la “quinta columna” que es menciona més endavant.
Matilde Marcé apunta també a 4 morts, però que els ferits van ser 18, a l’igual que a l’article de José Manuel Morales, no menciona l’origen d’aquestes dades. També diu que segurament l’accident es va originar a Cal Llopis.
Joan Perelló ens diu que Cal Llopis i Cal Cosme estaven comunicats, i era a la primera on es montaven i carregaven els projectils que es fabricaven, i que això ho feien noies desconegudes a la ciutat. Després es traslladaven cap a Cal Cosme. El foc es va veure des de Sant Vicenç dels Horts, on ell estava en aquell moment. Comenta que no es sap quantes noies van morir, i que després de l’accident les autoritats van retirar les víctimes amb celeritat i discreció. I parla de que el que va quedar dels edificis estaven plens de restes humanes, i que tot el conjunt va ser traslladat a un solar, continua descrivint que els gossos i les rates van anar allà atrets per la ferum de carn cremada,…
Inocencio Salmerón ens proporciona els testimonis d’Elena i Elisa Álvarez, veïnes del carrer Paris, que treballaven a la secció de pesatge de pólvora. Es veu que el encarregat, encara que havia estat advertit en repetides ocasions, tancava les caixes on s’embalaven els obusos amb un martell de ferro en comptes de fer-ho amb un de fusta. Quan es va produir l’incendi les empleades més pròximes van senyalar-li com a inductor. Les germanes no es recorden ni com ni per on van sortir, ja que les flames tancaven l’entrada principal.
Josep Ribas aporta declaracions de testimonis, i fins i tot un informe dels bombers. No cita el número de morts, ni concreta el lloc concret de l’accident, però apunta a que segons testimonis la causa probablement va ser un sabotatge de la “quinta columna”, que segons la viquipèdia seria una part de la població d’una ciutat o país que conspira en la clandestinitat contra el govern vigent. L’informe dels bombers descriu que els primers en arribar no es van poder apropar fins a 200 m de la via del tren degut a la metralla que queia. Van entrar al magatzem on estaven els projectils carregats i van tallar l’incendi per defensar el dipòsit de trilita. L’informe dels bombers comença a les 19:20, i a les 24:00 es considera que el dipòsit de trilita ja no corre perill, a les tres de la matinada acaben les explosions. Durant dies no van parar de les labors de prevenció i vigilància.
Us deixo les conclusions a vosaltres, i si en teniu més informació, ja sabeu!
REFERÈNCIES
- Coses de l’Hospitalet de Ramón Morales, editat per l’Ateneu de Cultura Popular dins de la col·leció Medusa, 4 (1990) – pàg. 58-60
- Victoriosos i derrotats al franquisme a l’Hospitalet (1939-1951) de Carles Santacana i Torres, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat a l’any 1994 – pàg 266
- Indústries i obradors a l’Hospitalet (1a part) de Matilde Marcé i Piera, editat per l’Ateneu de Cultura Popular dins de la col·leció Medusa, 15 (2001) – pàg. 42
- Passejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba, de Joan Perelló i Masllorens, editat per l’Ateneu de Cultura Popular dins de la col·leció Medusa, 18 (2004) – pàg. 51-53
- Històries de Collblanc – La Torrassa, de Inocencio Salmerón Vargas, editat per l’ajuntament de l’Hospitalet – pàg. 266-267
- Bombardeigs i refugis a l’Hospitalet (1937-1939) de Josep Ribas Vinyals, editat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet, dins de la col·lecció Quaderns d’estudi, 23 (octubre 2010) – pàg. 71-73
El final dels passadissos del carrer del Mestre Candi
Al barri de Sant Josep crec que sols queden els passadissos del carrer de Rodés, però abans existien al menys uns al carrer de Miquel Romeu, i també els més grans de tota la ciutat, els del carrer del Mestre Candi, que pel que es veu a la fotografia inferior, realitzada al 1947, era un conjunt de 7 passadissos. Es van construir entre els anys 20 i 30 del segle XX, segons plànols de Ramon Puig i Gairalt, com habitatge a les classes obreres que podien pagar un lloguer.
A l’any 1982, de quan és el plànol inferior, sols es conservaven 3 passadissos, els números 19 al 27 (amb 14 habitatges) i 49 al 63 (amb 18 habitatges), però s’havia pres la firme decissió de protegir-los, juntament amb el de Miquel Romeu. En aquell moment es pretenia transformar l’entorn de la parc de la Serp fins i tots als números 33-39 s’havia projectat la construcció d’un teatre municipal per a 400 persones que regentaria el Grup d’Acció Teatral (GAT),… mai es portaria terme.
A aquesta imatge tan dolenta podeu veure com eren els passadissos. Al projecte de rehabilitació, per tal d’augmentar la superfície d’algunes de les cases, d’uns 25 m², es pretenien unificar de dos en dos per així tenir de dos a tres habitacions. Es pretenien finalitzar les obres l’any 1985.
Lamentablement les inundacions del 7 de novembre de 1983 (213 mm amb vent de llevant de 115 Km/h) van afectar molt seriosament aquest edificis i a d’altres de tot l’Hospitalet. L’1 de desembre de 1983, en Ple Municipal, es decideix la suspensió del Pla Especial de Reforma Interior del parc de la Serp, i per tant les cases ja no serien rehabilitades degut al augment del cost (75.000 pessetes/m²), un representant del PSUC va dir: «se pierde un elemento histórico de nuestra ciudad como son las casas de pasillos». La Generalitat, que era la que havia de pagar, tampoc estava disposada a rehabilitar les cases, sembla ser ja havia mostrat el seu desacord inicialment.
Les families que estaven de lloguer vivint en molt males condicions als passadissos (algunes no van tenir més remei que anar-se’n a pensions o amb familiars), després de sis mesos de espera des de les inundacions, on no van deixar de pressionar insistentment, tallant varies vegades Prat de la Riba, i fins inclús tancar-se a l’ajuntament, van ser traslladades, també de lloguer, a uns habitatges de propietat municipal al carrer del Molí de Can Serra. També es van afegir persones del carrer de Sauri, que van sumar un total de 51 families. Cal dir també que inicialment a Can Serra alguns veïns van protagonitzar protestes i tenses assemblees a la Casa de la Reconciliació degut a la rasa gitana dels possibles nouvinguts.
Finalment el dia 18 d’abril de 1984 es van tirar a terra:
Com a colofó deixo aquests dos articles connectats, un d’un arquitecte, i un altre d’un historiador que el respon.
REFERÈNCIES
- El barri de Sant Josep (1988) escrit per José Manuel Morales Medina dins dels Quaderns d’Estudi, núm. 6 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Pluges i inundacions a l’Hospitalet (1989) escrit per Miguel Sanz Parera dins dels Quaderns d’Estudi, núm. 7 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- El Periódico del Llobregat. 16.10 .1982 (Sobre el nou parc de la Serp)
- El Periódico del Llobregat. 02.11 .1982 (Sobre el nou teatre)
- El Periódico del Llobregat. 08.01 .1983 (Aprovada la rehabilitació de les cases)
- El Periódico del Llobregat. 08.03 .1983 (Modificacions del Pla Especial)
- El Periódico del Llobregat. 07.07 .1983 (Recursos dels veïns contra les expropiacions de les cases)
- El Periódico del Llobregat. 03.12 .1983 (Decisió de que no seran rehabilitades)
- El Periódico del Llobregat. 05.11 .1983 (Manca l’aportació econòmica de la Generalitat per fer el teatre)
- El Periódico del Llobregat. 05.01 .1984 (L’ajuntament compra habitatges pels afectats per les inundacions)
- El Periódico del Llobregat. 21.01 .1984 (Pujana protesta per que no arriben els diners del teatre des de la Generalitat)
- El Periódico del Llobregat. 02.02 .1984 (Els veïns tallen per dues vegades el carrer d’Enric Prat de la Riba)
- El Periódico del Llobregat. 07.02 .1984 (L’ajuntament desmenteix que a Can Serra arribin 200-300 families gitanes de Can Tunis, sols són 9 de Mestre Candi, però encara així alguns veïns protesten)
- El Periódico del Llobregat. 08.02 .1984 (Sobre l’estat de les cases, entrevista als veïns de Mestre Candi)
- El Periódico del Llobregat. 09.02 .1984 (uns 500 veïns de Can Serra protesten a l’ajuntament davant la manca d’informació respecte a l’arribada de gitanos)
- El Periódico del Llobregat. 15.02 .1984 (Article d’opinió sobre l’oposició d’alguns veïns de Can Serra a l’arribada dels gitanos)
- El Periódico del Llobregat. 14.03 .1984 (Pròxima adjudicació dels pisos)
- El Periódico del Llobregat. 05.04 .1984 (Alguns veïns de Mestre Candi es tanquen a l’Ajuntament en protesta)
- El Correo del Llobregat. 07.04.1984 (Acord amb l’ajuntament)
- El Correo del Llobregat. 12.04.1984 (Les families ja tenen pisos)
- El Periódico del Llobregat. 12.04 .1984 (Les families ja tenen pisos)
- El Periódico del Llobregat. 19.04 .1984 (Es tiren a terra les cases)
- El Periódico del Llobregat. 19.06 .1984 (Article de Ferran Navarro i Acebes)
- El Periódico del Llobregat. 09.08 .1984 (Article de José Manuel Morales Medina)
- TOTES LES REFERÈNCIES ANTERIORS (1982-84) LES PODEU CONSULTAR AL XAC
La “nova estètica” de Ramon Puig i Gairalt
Avui com no tinc molt de temps incorporo un article de El Periódico del Llobregat, que es va publicar el 25 de febrer de 1984. Aquest diari està ple de dades molt interessants sobre la l’Hospitalet dels anys 80, i moltes vegades tiren més cap endarrere, com és el cas, on trobem un petit resum de l’obra de Ramon Puig Gairalt, el que va ser arquitecte municipal de la nostra ciutat. Us deixo amb ell.
REFERÈNCIES
L’enllaç ferroviari Vilafranca – Vilanova
Com sabeu actualment el nostre municipi es troba trinxat per dues línies de ferrocarril (i sort que es va soterrar el carrilet!). La primera línia que es va construir va ser la que va des de Barcelona cap a Martorell, a l’any 1854. L’any 1880 es va instal·lar la segona, la que portava des del port de Barcelona fins a Vilanova, i un any després s’enllaçaven les dues mitjançant les vies que actualment separen Bellvitge del Gornal.
El que poca gent coneix és que existeix un altre enllaç per sota del barri de Sant Josep, i que uneix la línia de Martorell amb l’enllaç anterior. Segons he llegit es diu bifurcació Gornal i es va ralitzar a l’any 1973, ja que era “necesario para que adquiera toda su eficacia la variante Papiol-Mollet, que resultará muy reducida si únicamente se sirviese por la línea de Villafranca, que es de vía única y de muy accidentado trazado; este enlace se realizará en las cercanías de la estación de Hospitalet” (02/1967)
He dibuixat amb una línia vermella el traçat de l’enllaç, seguint més o menys les instruccions de Javier, al comentari inferior.
Aquesta seria la boca de les piscines,…
i a l’esquerra la boca del cementiri,…
La subhasta es va anunciar el 1 de juliol de 1970 amb un pressupost de contrata de 107.016.315 pessetes, al 1973 així tenien el poble,…
Actualment aquest enllaç no s’utilitza pel trànsit de passatgers, no hi ha cap línia entre les estacions de l’Hospitalet i de Bellvitge, i es fa servir per estacionar trens o per realitzar maniobres. Pot ser que d’aquí uns dies quan es talli Sants, sí que es faci servir una mica més,…
REFERÈNCIES
La caseta modernista de la Tecla Sala, 1937
Suposo que tots alguna vegada o una altra heu visitat algun equipament de l’antiga fàbrica de filatura de cotó de la Tecla Sala, per tant crec que no fa falta situar aquest petit edifici que es troba just davant, on gira la rampa que puja cap a la biblioteca.Aquest és un dels edificis més macos de la ciutat, una petita joia (com diu la Cristina García) modernista amb la decoració característica d’aquest estil: relleus florals que emmarquen portes i finestres, esgrafiats també florals sota la cornisa, respiralls ornamentats amb relleus, vidres de la parts superior gravats amb àcid, coronaments decorats amb el cap d’una dona amb els cabells embolicats amb flors,…
I a més de maco està envoltat d’algun que d’altre misteri, el primer és què per ara no es coneix qui va ser l’arquitecte, i tampoc l’any de la seva construcció. La primera referència que s’ha trobat de la caseta data de 1916 i és un dibuix de tota la fàbrica realitzat per F. Xumetra on podem veure-la, aquest dibuix es troba a l’entrada de la biblioteca, i ja el vaig compartir aquí mateix fa un temps.
La data anterior es propera a 1913, quan Joan Riera i Sala (¿?-1926) i Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973) van comprar la fàbrica a la família Basté, propietària des de l’any 1889 (encara que alguns edificis són més antics, concretament de l’any 1855, quan era un molí paperer). En principi, encara no sé per què, es considera que l’edifici es posterior al 1913, però no hi ha probes de que no fos la família Basté la que va manar construir-lo, per exemple a Claudi Duran i Ventosa (¿? -,1925), l’arquitecte que va construir al 1893 el gran edifici on es troba la biblioteca.
Després d’introduir una mica la historia de la caseta continuem amb un altre “misteri” que no té res a veure amb els anteriors i que m’ha sorgit al descobrir aquestes fotografies de l’arxiu Zerkowitz i realitzades per Adolfo Zerkowitz (1184-1972).
Resulta que a l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana disposen de dues imatges del mateix lloc, també amb els nens i nenes al pati, amb els gronxadors, amb l’obra de la casa a la mateixa posició,…. semblen fetes al mateix dia però lògicament no el puc assegurar. Van ser publicades al llibre l’Abans de la Mireia Mascarell (pàg. 582), on es diu que es van realitzar a l’any 1937 i que són de l’escola bressol de la fàbrica, a més identifica a dos nens, el Vicenç i la Carme Ortí, fills de la Carme Travé, una veïna de Sant Josep treballadora de la fàbrica.
Per situar-nos una mica més, cal dir que en el moment que ens situem, la Tecla Sala, la propietària de la fàbrica, ha marxat exiliada cap a Paris i l’empresa ha estat col·lectivitzada per la CNT, com la gran majoria de les de la ciutat. De fet l’historiador Miquel Izard, al seu article “Vida quotidiana en un país en guerra i revolució”, diu que la de la Tecla Sala va ser la primera llar que es va organitzar a una fàbrica de l’Hospitalet
Les imatges de l’arxiu Zerkowitz no estan datades però indiquen un altre tipus de llar d’infants, diuen que la llar era d’Assistència Infantil, m’explico,… Tal dia com avui, fa 75 anys, es podria dir que es va iniciar la Guerra Civil; Barcelona i voltants era una de les zones republicanes, que dies després es va transformar en receptora de milers de nens i nenes que fugien dels llocs de conflicte. Diferents entitats van formar el Comitè Central d’Ajut als Refugiats, i una d’aquestes entitats era Assistència Infantil.
Després de fer molta recerca les hemeroteques sobre aquesta entitat i també sobre Ajut Infantil de la Reraguarda, un altra entitat també molt important, no he trobat cap referència a cap llar d’infants a la nostra ciutat, però que quedi clar que això no vol dir que no es fes servir per aquesta causa, ja que aquestes llars es mantenien amb cert secret, inclús pot ser, a pesar del seva petita grandària, que la funció fos doble?
En tot cas quan veieu aquesta caseta, a pesar de les incògnites sobre el seu origen, segur que tindrà una altra dimensió per vosaltres. A les imatges següents podreu veure aquesta petita llar d’infants de 12 plats, per dins i per fora: el pati, l’aula de treball, el dormitori i el menjador
Aquestes últimes imatges són propietat de l’arxiu Zerkowitz, fons que comença a l’any 1915 i continua fins a l’actualitat; consta d’unes 80.000 fotografies d’Espanya, principalment de Catalunya, de les quals 10.000 les podeu trobar a la seva pàgina web. He contactat amb ells per tal de poder compartir aquestes imatges aquí, i m’han contestat molt positivament. De fet ells estan oberts a cedir els drets i inclús fer ampliacions sota pressupost.
REFERÈNCIES
- Fitxa 62 del Pa Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic, 2001
- Fil de intervencions a la pàgina de facebook del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, a partir d’una imatge d’aquest edifici.
- Dibuix de la Tecla Sala, F. Xumetra, 1916
- Article “Vida quotidiana en un país en guerra i revolució” de Miquel Izard
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireiza Mascarell i editat per l’editorial Efadós a l’any 2003.
- Arxiu Zerkowitz (www.zerkowitz.es) Dades de contacte Arxiu Zercowitz: archivozerkowitz@gmail.com Tfno. 93 211 22 50 / 610 25 74 45
L’Hospitalet va ser la gran bòbila de Barcelona
Estava buscant informació sobre la Cosme Toda quan a l’hemeroteca de premsa digitalitzada del Departament de Cultura m’han saltat una sèrie de petits articles escrits als anys 80 sobre la nostra ciutat. L’autor és José Manuel Morales Medina un historiador, escritor, pintor i que inclús va rodar una película sobre el barri de Sant Josep,…
REFERÈNCIES
Buscador de premsa digitalitzada del Departament de Cultura
El Barri de Sant Josep per José Manuel Morales, dins del núm. 6 (1988) dels Quaderns d’estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet
Les xemeneies de les ceràmiques de Sant Josep
El nostre Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) crec que defensa totes les antigues xemeneies de maons que es troben repartides per la ciutat. Avui vull mostrar les que existien al voltant de Cal Cosme, al carrer d’Enric Prat de la Riba, entre el carrer del Canigó i Can Batllori, antigues terres del Baró de Maldà.
Abans a aquesta illa, a més del magatzems d’oli de Can Bau, teniem tres empreses dedicades a la ceràmica, de les quals sols persisteix, Cosme Toda (Cal Cosme); les altres dues, Cal Batllori i Cal Llopis, ja fa temps que van plegar i sols ens queden les casetes i les xemeneies, que juntament amb els dos edificis antics de Cal Cosme estan protegides pel PEPPA. Segons aquest document, Cal Cosme es va fundar al 1883, igual que Can Llopis; Can Batllori va ser la primera i crec que també l’última en produïr, la seva construcció és original de 1874 i segons el PEPPA pot ser encara funcionava al 2001.
Pot ser l’edifici més impressionant és la gran nau de Cal Cosme, obra de Ramón Puig i Gairalt, construida a l’any 1923. Si voleu saber molt més d’aquestes empreses, trobareu molta informació i imatges al llibre de la Matilde Marcé que deixo a les referències, també trobareu algunes contradiccions amb les dates que us dic, però bé, aquestes són les oficials. El PEPPA diu sobre Cal Cosme: “Tiene sótanos de gran belleza que antiguamente se dedicaban a secaderos de lodo, con bóvedas de medio punto y estructura de catacumba; hoy desocupados. Mantiene los railes de las vagonetas y pozos de extracción de tierras, que aún tienen agua,…”
A la següent fotografia, realitzada a l’any 1933, podem veure en primer pla els horts de Cal Calona de la familia Estruch, que ara son l’illa entre el carrer de Batllori i de Ventura Gassol, on es va construir el cinema Sant Josep, que en poc temps es va tranformar en Stadium,… Els primers edificis són els de l’empresa Cal Batllori, de la qual també veiem la xemeneia de la caldera de vapor, amb un aspecte diferent a l’actual, sense els tirants de ferro que ara té.
La següent xemeneia també és conserva, és la de la caldera de vapor de Cal Llopis, que com veiem ja disposa de tirants de ferro i d’una sanefa de maons a l’extrem superior que la fa diferent a la resta. Les quatre xemeneies restants, actualment desaparegudes, són les de Cal Cosme.
A la següent imatge de data desconeguda, que trobareu al lloc web de Cosme Toda, veiem les seves xemeneies i també la de Cal Llopis. Per cert, ahi vaig trucar a l’empresa presentant-me com un aficionat a l’historia de la ciutat i vaig preguntar si fan visites guiades per l’edifici de Ramon Puig i Gairalt, la persona que em va atendre em va comentar que de vegades van col·legis però que parlés amb la responsable de màrqueting, això ho intentaré dilluns, però no sé si algú de vosaltres estaria d’entrada interessat en fer una visita,…
Per cert, com segurament sabreu existeix un projecte per reurbanitzar l’illa on es situen aquests edificis des de fa uns 12 anys (deixo unes referències). El fet és que fa res s’han tirat a terra una sèrie de naus industrials que portaven un temps desocupades (el Vaya-Vaya també), i això el que ha permès és que Cal Cosme, que quedava ocult darrer d’elles, ara quedi una mica més visible; per exemple, una fotografia d’ahir,…
Es una mica llarg, però no puc acabar aquest article sense reproduir un text del llibre de Joan Perelló, l’antic batlle de la nostra ciutat: “Distingirem fàcilment dos gegants, dos gegants de pedra, dos gegants morts, dos gegants als quals el progrés i les noves tècniques comunicaren una tremenda decissió, un despietat veredicte:
«A partir d’avui, no sols no podem assegurar-vos la vostra permanència – tan altiva i desafiant-, sinó que d’ara endavant restareu sense un alè de vida, momificats. Si teniu sort i algún equip d’arquitectes decideix, per melangia o detall ornamental, que resteu dempeus, no ens hi oposarem, però tingueu present que el desenvolupament i tot el que comporta no estan per romanços. Ja no escopireu més fum, els fogars restaran apagats, ja no us caldrà atiar les flames amb els vostres xuclets.
Els homes han aixecat molts obeliscs en commemoració de victòries guerreres i altres tragèdies, també per memorar fets notables. A vosaltres, xemeneies de Cal Cosme, Cal Llopis i Cal Batllori, us alçaren perquè sense vosaltres no hauria estat possible que la terra verge es convertís en terra fossilitzada. La vostra missió ha acabat. Continuareu notant el fred, la calor, la pluja i el vent, però ja mai les vostres entranyes sentirien l’embranzida del fum calent, d’una saba que cerca la fugida per fer que l’argila sofreixi una metamorfosi i es converteixi en rajoles, cairons, teules i estris d’ús diari».
Sou mòmies, mòmies mortes com totes les mòmies, però capaces de guardar el testimoni d’un temps que s’esmunyí, no diré si millor o pitjor, però que fou el vostre temps, un temps que vosaltres, xemeneies apagades, compartíreu amb una gent, una breu mostra de la qual encara restem, gent d’il·lusions, si no apagades del tot, sí ja força amortides”.
REFERÈNCIES
- “Diari de l’Aeroport’ (1933) escrit pel Sr. Ventalló i que es pot trobar a l’Arxiu Gràfic de la Biblioteca de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC)
- “Indústries i Obradors a l’Hospitalet (1a part)” escrit per la Matilde Marcé i Piera a l’any 2001 i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet.
- “Passejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba” escrit per Joan Perelló i Masllorens a l’any 2005 i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet.
- Barri de Sant Josep, 1947 (a aquest mateix bloc)
- Historia de Cosme Toda segons el seu lloc web (d’on he tret una de les imatges)
- Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA). Fitxes núm. 16, 17 i 18 (2001)
- Arquitectura ‘made in USA’ (per David Miquel a La Vanguardia, 23.02.1999)
- Graves diseña la ciudad del futuro en Cosme Toda (per Cristina Sánchez a L’Hospitalet, 08.03.1999)
- Primer paso para reconvertir Cosme Toda en una manzana urbana (L’Hospitalet, 30.04.2007)
- Treball de l’ETSAB Curs 2010-2011
L'Hospitalet de Llobregat 