L’Hospitalet de Llobregat, 1963
Avui comparteixo el mapa de carrrers que surt a la guia oficial de l’Hospitalet dels anys 1963-64, on trobareu una ciutat molt diferent a l’actual, plena d’espais oberts, sense els blocs de Can Serra al Samontà i sense cap polígon industrial o d’habitatges (Gornal, Bellvitge) a la Marina. Carrilet avall, a la banda oest de la ciutat, tot eren camps i cases de pagès, i a la banda est, Granvia avall també.
Els canvis son molts, segur que us divertiu si el compareu amb un plànol actual, podreu trobar el canal de la Infanta, així com el desaparegut carrer del Canal, on ara existeix el carrer de Josep Tarradellas i Joan (abans anomenat dels Alps), els carrers del barri de Can Pi, també el barri de la Bomba, l’antic camp de futbol,… ja dic, molts canvis,…
Deixo també un llistat dels 43 motius de les cases de pagès que he trobat al mapa. Com aquests noms parteixen del llenguatge oral en català trobareu incorreccions a la seva escriptura, ja que es va fer en castellà,… agafant el llistat que va fer la Matilde Marcé trobareu que cal Machacot era cal Matxacot, cal Tocayo era cal Tocaio,… També he trobat algunes diferencies més grans, com per exemple que cal Xic de la Loreta al llibre surt com a cal Xic de la Laieta,…
REFERÈNCIES
Cop d’ull als motius de l’Hospitalet, escrit per la Matilde Marcé i Piera i editat per l’Atenue de Cultura Popular de l’Hospitalet l’any 1991
L’Hospitalet de Llobregat, posterior 1912
Aquí tenim un sector del mapa de Barcelona i municipis propers que va realitzar l’enginyer industrial Federico Armenter de Aseguinolaza l’any 1890 (segons l’Institut Cartogràfic) o entre 1900 i 1920 (segons la Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico)
El mapa el tinc sota estudi, hi ha coses que no coneixia, com per exemple el projecte del parc municipal de Sant Pere Màrtir, que com veieu afectava a can Rigalt,… Tampoc coneixia la distribució de les cases a banda i banda de la Riera Blanca; el projecte d’urbanització de Armenter a tot el llarg de la Gran Via, amb aquesta plaça “Europa”,…
Veiem també el nucli de l’Hospitalet, encara sense la rambla Just Oliveras; el Samontà desert; la Torrassa amb la urbanització Martorell, que he d’investigar; també el carrilet, construït l’any 1912
També es curiós veure les corbes de nivell topogràfic, mireu damunt de l’ermita de “Vallvitje”, sembla que baixi un torrent cap el riu,…
REFERÈNCIES
No deixis emmudir l’Hospitalet, ajuda a que surti el nou Quaderns d’estudi
Lamentablement la difusió de la cultura a la nostra ciutat ha comptat històricament amb molt poques publicacions. Les retallades i els problemes per aconseguir finançaments, han empitjorat el panorama, i per exemple, està obligant al Centre d’Estudis a editar la seva publicació anual mitjançant el mecenatge de tothom que vulgui col·laborar.
Aquest fet, a més de ser trist, és un perill. Des de 1987 dotzenes de persones, amants de la nostra ciutat, s’han ocupant d’estudiar-la des de tots els punts de vista, d’una manera rigorosa, descobrint-nos una ciutat que per molts de nosaltres era desconeguda. Si com va succeir amb la televisió i la radio, perdem aquestes petites publicacions, la nostra ciutat quedarà culturalment més muda encara.
El dia 27 de novembre a les 19 hores està prevista la presentació del Quadern, en la que hi prendran part els autors i autores de la publicació, però per poder editar-la cal que hi col·laborem tots per tal d’assolir la quantitat de diners necessària.
Entrevista a Jaume Ventura i Tort, 1984
Ahir als comentaris posteriors a la xerrada de la Marta Piera sobre les masies de l’Hospitalet, una parella assistent com a públic va mostrar el seu dolor per com s’havia tractat el patrimoni de l’Hospitalet al llarg dels anys, com s’havia deixat perdre. era/és una parella gran, i sabien molt del que parlaven, tant que amb els seus comentaris em van fer sentir nostàlgia d’un l’Hospitalet no viscut. Com a part del patrimoni, a més dels edificis, dels antics estris que es feien servir per cultivar la terra, també van parlar de les persones.
Es van referir a Jaume Ventura i Tort, un compositor de sardanes que des de 1930 va composar més de 150, entre d’altres obres, fins i tot una òpera, Rondalla d’Esparvers, que es va estrenar al Gran Teatre del Liceu l’any 1975. Van parlar d’ell com a part del patrimoni de la nostra ciutat que no s’ha tingut en compte com ells consideren que cal.
He estat fent una mica de recerca i he trobat aquesta entrevista realitzada a menys d’un any de la seva mort, el 30 de juliol de 1985. Fa un petit repàs de la seva vida, i crec que ens pot servir per conèixer una mica a aquesta personalitat de l’Hospitalet.
REFERÈNCIES
Les noies de l’Hospitalet, 1916
He trobat un “sermó en prosa rimada” molt divertit sobre les noies de l’Hospitalet; és molt antic, del 1916, i es va publicar a l’almanac que aquell any va fer l’Esquella de la Torratxa, una de les millors revistes satíriques fetes a aquest país. El culpable va ser un tal Angel Divinus, del que no ha estat possible trobar el seu nom real.
REFERÈNCIES
Almanac de l’esquella de la Torratxa, 1916 a l’Arxiu de revistes catalanes antigues
Algunes dades sobre la Desamortització a l’Hospitalet de Llobregat
No tinc espai, ni és el lloc per explicar què va ser la Desamortització a Espanya entre 1766 i 1924, així que us convido a buscar informació a d’altres llocs web. Sols us diré que va tenir diferents fases i va afectar principalment a les ordres religioses i a l’església catòlica, obligades a vendre el seu patrimoni (terres, edificis, llibres ,art,…), provinent de donacions i testaments, molt d’ell sense ús, a l’Estat, per que aquest les subhastés públicament.
Encara que moltes terres es van dividir per ser més atractives, eren massa grans i cares, així que tan sols van poder accedir a les subhastes un grup molt reduït de rics, principalment de Barcelona, deixant als camperols locals sense possibilitats. El que es pretenia principalment era que l’Estat ingressés molts diners i així cobrir l’alt dèficit que havia acumulat, ho van aconseguir, però els efectes van moure l’Estat a tos els nivells
No sé si hi ha cap estudi sobre els efectes d’aquest procés al nostre municipi, tan sols he trobat que va ser un dels pobles més afectats de la província, que es van desamortitzar 14 finques, i que aquestes suposaven un 4% del valor dels terrenys de tota Barcelona. Tinc constància de que existeixen diferents treballs sobre la desamortització de Mendizábal a les comarques del pla de Barcelona i el Baix LLobregat, realitzats per Elisa Badosa Coll, però encara no els he pogut consultar,…
Revisant les hemeroteques digitals he trobat això:
La primera desamortització de terres que he trobat era propietat del Col·legi dels Franciscans de Barcelona, i es va produir l’any 1822, a l’època del Trienni Liberal (1820-1823). En aquella fase les terres que es desamortitzaven eren les ermes i els realengs (baldíos).
Les següents dues es troben dins de la fase de la desamortització de Mendizábal, que l’any 1836 decreta la dissolució de les ordres religioses (amb l’excepció d’algunes beneficències com les dedicades a l’ensenyament i a l’assistència hospitalària) i la confiscació del seu patrimoni i les seves rendes. Calia pagar la primera guerra Carlina i tots els deutes generats a l’Estat.
Aquesta primera, es composa d’10 peces de l’ordre religiosa dels Carmelites Calçats
Crec que un dels aspectes interessants és trobar-nos amb topònims totalment desapareguts, com les terres dites el pont del Escarrà o Regalicia; la del Polit o la de Safont; Hospur o Pedrogà,… i am alguns coneguts com el Torrens Gornal. L’última, la del carrer de la Sitgas, crec que és de la ciutat de Barcelona.
El següent grup, format per 10 peces, era patrimoni de la suprimida Comunitat de la casa Missió de Barcelona. A sota trobareu el resultat de les subhastes dels anteriors lots.
Els topònims que troben són la Torre Gran (no sé si es la mateixa Torre Gran que miraculosament encara existeix sota la Granvia, al costat del Llobregat), que es va dividir en cinc propietats, la pròpia torre, els camps Palmé, els camps de la Feixeta, el camp Gran i el camp Gelabert; el camp Saguer; la Torre Chica; dues finques al paratge anomenat la Torrassa (que suposo que es situaven al barri del mateix nom, aquest ja es va intentar subhastar l’any 1839, però es va retirar per dubtes sobre les seves càrregues), i per últim una heretat dita Riu Mort, que era on es situava l’oratori de Sant Felip Neri.
Del 30 d’abril de 1841, també he trobat una subhasta d’arrendaments de dues propietats dels Carmelites Calçats, una sense nom i una altra denominada heretat Campa o de la Panadella; i també algunes de la casa Missió de Barcelona, concretament la del Campo Segués, la de la Torre Gran i la de la Torre Petita (segurament la mateixa casa que la Torre Chica de la relació anterior)
També he trobat aquesta, que correspondria a la fase de la desamortització de Madoz, iniciada l’any 1855, la que va mobilitzar més bens,, i que també va afectar a les propietats comunals dels pobles:
Bé, ara seria interessant trobar on eren totes aquestes propietats i saber que va passar amb elles després de que canviessin de mans,…
REFERÈNCIES
- La desamortització eclesiàstica a Catalunya durant el trienni liberal (1820-1823) escrit per Ramón Amabat Mata l’any 2004 pel llibre Estudis d’Història Agraria
- Las misiones populares en Cataluña (1704-1975) por P. Mitxel Olabuenaga
- Desamortització a la viquipèdia
- Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur redactat i editat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet de Llobregat l’any 1997 (pàg. 99)
Sobre les cèdules personals,…
En Ventura Leris ens ha deixat aquests cèdules personals dels seus pares abans de casar-se, ell de Cornellà, i ella de l’Hospitalet, i com que no tenia ni idea del que eren m’he posat a buscar, us explico el que he trobat,…
Les cèdules personals eren emeses per les diputacions provincials i eren obligatòries des dels 14 anys, per disposar d’ella sols calia estar empadronat. A la vegada eren el DNI i l’impost de la renda, servien per relacionar-se amb les administracions i identificar-se si t’ho demanaven; s’havien de renovar anualment, moment en que pagaves d’una sola vegada una quantitat, depenent de la teva tarifa i classe.
Les cèdules personals van aparèixer com a tals l’any 1874, a la I Repùblica, encara que des de 1854 ja existien unes d’ús similar, dites cèdules de veïnatge, i abans d’aquestes les cartes de seguretat, els passaports i d’altres documents identificatius. Els pobres de solemnitat, les religioses de clausura, els reclusos a presons i manicomis, i els membres de l’exercit i de l’armada en actiu, estaven exempts.
He llegit que es podia falsificar molt fàcilment, ja que quan t’ho donaven no feia falta signar-lo davant del funcionari, i com veieu, encara que hi havia un espai per la fotografia, moltes vegades tampoc es posava, es a dir, que l’ús era principalment recaptatori. Efectivament, després de la Guerra Civil el règim franquista va veure que aquests documents no controlaven res i l’any 1944 va aparèixer el DNI, de fet els primers que van obligar a disposar d’ell van ser els presos i qui estava en llibertat vigilada.
Des de que es van inventar aquestes cèdules el funcionament es va anar modificant moltes vegades; a partir de l’any 1925, quan la recaptació va passar a mans de les diputacions provincials, existien tres tarifes diferenciades:
- La primera gravava les rendes del treball, amb 16 classes
- La segona gravava les contribucions directes, amb 13 classes
- La tercera gravava els lloguers de finques no destinades a l’indústria fabril o comercial, amb 13 classes
Si no et podien gravar ni rendes, ni contribucions, ni lloguers et classificaven a la classe 13 de la tarifa 3ª, i pagaves molt poc, sols 1,5 pessetes, com per exemple la mare del Ventura,
A sota, veureu que el pare del Ventura pagava molt més, 16,25 pessetes, ja que a més de tenir la tarifa primera per ser crec que forner, també tenia una recàrrec per solteria, vigent des de 1925 si tenies més de 25 anys (també aplicava als vidus sense fills), i que podia augmentar fins al 50% del que havies de pagar. Es a dir, que valia més estar casat,…
Ah! totes aquestes dates segellades de darrera de la cèdula, en Ventura ens diu que eren del racionament del tabac, es veu que al febrer de 1943 va deixar de fumar,… i va tornar al juny?
Cal dir que aquests impostos no eren relativament alts, encara que en aquells dies posteriors a la guerra hi havia més fam que diners, i gran part de la població s’abastia amb cupons de racionament. A la Vanguardia d’aquells anys he trobat aquesta llista de preus de fruites i verdures al districte VIII de Barcelona (Nou Barris?), que eren equivalents als de l’Hospitalet.
REFERÈNCIES
D’aquí i d’allà, però recomano aquesta: Martí Martín Corbera, La gestación del Documento Nacional de Identidad: un proyecto de control totalitario para la España Franquista (2010)
Restaurants, bars, pubs, discoteques,… del 1983
El que tenim a continuació es la sel·lecció de bars, pubs discoteques, restaurants,… que es publicava a El Periódico del Llobregat el maig de 1983. N’hi havia més, l’Hospitalet sempre ha tingut i té molts locals d’aquests tipus, però segur que vau pisar algun dels que surten,….
Per cert, sabeu quina és l’entrada més vista en aquest bloc?? la de la discoteca Dragón Rojo, que també trobareu a la llista.
REFERÈNCIES
Guia de l’Hospitalet de Llobregat, 1899
Avui la Sílvia Feixas ha arribat al bloc buscant al seu besavi Joan Herp i Badia, l’alcalde de l’Hospitalet entre els anys 1894 i 1901, i aprofitant que ha trobat alguna cosa ha fet alguna pregunta sobre ell; jo no he pogut respondre tot el que demanava, a les hemeroteques no he trobat molta informació, però ha aparegut aquesta guia de 1899, de l’època en que el besavi de la Sílvia governava la nostra ciutat.
Pertany a l’Anuario Riera de Catalunya, que eren uns totxos bastant grans on es repassaven, poble per poble, ja veieu, una mica de geografia, el govern municipal, comerços, fàbriques, associacions, propietaris,… Aquesta i moltes altres les podeu trobar a la hemeroteca de la Biblioteca Nacional de Espanya.
A primera vista el besavi de la Silvia feia la cosa més rara del poble: rasurava “palos tintòreos”, això al 1899, i si ens anem a la guia del 1894 posa que tenia una fàbrica de “palos de campeche”, ni idea. Fent una mica de recerca he trobat que ara aquestes coses normalment no es fan, ja que la majoria dels colorants són sintètics, però abans la gran part eren naturals, i quan eren fustes es deien “palos tintòreos”, un exemple era el campeche, un colorant negre, originari de la bahía de Campeche a Mèxic i molt abundant a Amèrica del Sud; es destinava sobre tot a les fàbriques tèxtils i per qui a prop n’hi havia moltes.
Bé, us deixó amb el poble,…
REFERÈNCIES
Fotografies d’accidents, 1965
Durant el temps que Nicanor Molina va estar treballant de guàrdia urbà una de les seves funcions era fer fotografies i apuntar les dades dels vehicles involucrats als accidents que ocorrien a la ciutat. Ahir li vaig demanar que m’enviés algunes amb l’objectiu de, més que veure els vehicles sinistrats, veure els carrers de la ciutat de mitjans dels anys 60. Espero que no molestin o portin mals records a ningú.
Aquesta primera és del 5 d’octubre de 1965 i Nicanor la situa al carrer del Generalísimo amb el del Crucero Baleares, es a dir, Enric Prat de la Riba amb Ventura Gassol, més o menys on era el Cine Stadium (1958-1984). Es veu que el Land Rover no va cedir el pas a la Vespa i es van estabellar davant se la xurreria G. Rodrigo?
El següent accident es va produir a la Gran Via, a l’alçada de Feixa Llarga. El camió va donar per darrere a l’autobús.
El 29 de juliol de 1965 a la Gran Via, entre el carrer de l’Alhambra i la caserna de Lepanto quatre cotxes van xocar.
Una altra col·lisió amb una Vespa, en aquest cas va ser amb un taxi, el 17 de juliol de 1965 al carrer Miquel Romeu, entre Cobalt i Carretera del Mig, pot ser a l’alçada del número 118.
En aquest cas és un camió que es va incendiar de manera fortuïta, va pujar dalt de la vorera i es va portar un arbre per davant. Va ser el 8 de juliol de 1965 a l’avinguda d’Isabel la Catòlica.
Les dues següents són del mateix accident, el 12 d’agost de 1965, al costat de la caserna de la Remunta. A ma dreta es veu l’entrada a la CAMPSA i en sentit a Cornellà un restaurant que es veu que era molt famós, m’ha comentat en Nicanor que allà s’havia fet algun acte de la Guàrdia Urbana. Es curiós què bé es veu el campanar de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, que baixes eren les cases del carrer Major.
Els 69 motius més xistosos d’Hospitalet, 1913
Fa uns dies que, a estones perdudes, em dedico a tirar l’ham a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA). El procediment que utilitzo no és molt sistemàtic, poso Hospitalet,… i a veure que enganxo, en aquesta ocasió crec que he fet una molt bona pesca: un recull dels 69 motius (noms de cases) més xistosos de l’Hospitalet, publicat al Papitu del 19 de novembre de 1913.
La troballa considero que és molt interessant ja que 24 dels noms d’aquesta llista no apareixen al llibre de la Matilde Marcé i Piera, Cop d’ull als motius de l’Hospitalet (1991), l’estudi més complert existent fins ara sobre el tema i que recull uns 450 motius (a l’espera de la recerca de Marta Piera i González sobre les masies de l’Hospitalet, encara que no sé si tractarà aquest aspecte).
Respecte al llibre citat, els motius nous són: Ginesta, Cubells, Cucut, Estira-colls, Escanya-ànecs, Mata-lloques, Novell, Romà, Barjaso, Suriano, Melic, Talam, Ti ola, Mata-berres, Bon veí, Caga-recons, Clastimós, Andara, Jaume Bo, Sardina, Castinyos, Borona, Favota i Carme Bruta.
És una llàstima que no tinguem informació sobre la situació d’aquestes cases al municipi, i també que la llista no sigui de totes, però tenim una dada important, la data.
D’aquests 69 motius tan xistosos he trobat 7 que ja sortien a la llista de totes les masies, 123, que va fer l’ajuntament 50 anys abans: cal Fraras (a aquesta Frare), Pebrot, Rey, Garsa (aquest motiu era aplicat a diferents cases i pot ser no fan referència a la mateixa), Jaume Bo, Manso i Palat. Es a dir, que els 62 motius restants en principi no existien l’any 1863.
Deixo per il·lustrar una imatge de cal Pebrot, una de les masies més allunyades respecte l’ajuntament, es trobava a 90 minuts, a prop de la nostra platja, ja desapareguda per sempre. La he tret del fantàstic llibre de Julio Baños i Soria, Imatges retrospectives de la Marina (1997)
La Causa General a l’Hospitalet de Llobregat
La Causa General fou un extens procés d’investigació impulsat pel ministre de Justícia franquista, Eduard Aunós Pérez, després de la Guerra Civil, amb l’objecte, segons el seu preàmbul, d’instruir «els fets delictius comeses en tot el territori nacional durant la dominació roja».
Va recopilar informació sobre les circumstàncies i detalls no solament d’abusos i crims contra persones i béns comesos durant la contesa a la zona republicana, sinó tot tipus d’accions empreses per les autoritats, forces armades i de seguretat i partidaris dels governs republicans i d’esquerres des de la instauració de la Segona República en 1931. La informació registrada per la Causa General, la recopilació de la qual va durar pràcticament fins als anys seixanta, va portar a l’obertura de nombroses processos judicials posteriors en contra dels quals es consideraven responsables dels mateixos, fins a la promulgació pel govern de Francisco Franco en 1969 d’una llei per a la prescripció dels «delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939».
El que teniu aquí sota és la portada dels 271 fulls de la Causa General a l’Hospitalet instruïda per Luis Mazo Mendo.
Què podem trobar a la Causa General?
- La relació de les 60 persones residents en el terme municipal, que durant la Guerra Civil van ser mortes violentament o van desaparèixer i es creu van ser assassinades. (1) i (2)
- La relació de 19 cadàvers recollits en el terme municipal, de persones no reconegudes com a residents en ell, que van patir mort violenta durant la Guerra Civil. (1) i (2)
- La relació de turments, tortures, incendis d’edificis, saquejos, destruccions d’església i objectes de culte, profanacions i altres fets delictius que per les seves circumstàncies, per l’alarma o el terror que van produir s’hagin de considerar greus, amb exclusió dels assassinats, que van ser comesos en el terme municipal durant la Guerra Civil. (1) i (2)
- Diligències, Certificacions, Providències del fiscal i del jutge, Informes de la Guàrdia Civil i la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, Declaracions de testimonis, Relacions, Citacions, Certificats de defunció,… (Entre les pàgines 132 i 145 també trobareu un informe sobre l’estat de l’ordre públic en els mesos precedents a l’inici de la guerra)
De l’últim paquet, el més voluminós, he decidit incorporar aquí, per la seva rellevància, el testimoni d’Àngela Casas Sabaté sobre la mort de Just Oliveras i Prats (industrial, i tres vegades alcalde la de la nostra ciutat entre 1916 i 1931) i la seva cunyada Antònia Durban Casas.
REFERÈNCIES
Eleccions municipals del 3 d’abril de 1979
El 3 d’abril de 1979 es celebraven les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura del general Franco. Les imatges que venen a continuació són de l’alcalde, Juan Ignacio Pujana i del primer tinent d’alcalde, Joan Saura, que es van adreçar aquella mateixa tarda a la multitud que esperava a la plaça de l’ajuntament.
Les síndries de l’Hospitalet
Resulta que m’he trobat aquest escrit de Rafael Manzano publicat l’any 1952 a una revista (que es diu Revista) on ovaciona les sindries del Prat, Sants i l’Hospitalet. Crec que és una lectura divertida,…
En els anys 50 el 80% de la producció de l’horta hospitalenca marxava de nit cap als mercats de Barcelona en llargues fileres de carros, portaven cada jornada de l’entorn de 30 t de verdures. Les especialitats més importants eren les carxofes, les bledes, però també ho eren les faves i mongetes tendres, la patata primerenca, les cols, col-i-flors, espinacs, pebrots, tomàquets, enciams, escaroles, melons, moniatos i cebes. Es veu que les síndries no eren tan importants, però segons en Rafael Manzano eren una meravella!
Si voleu saber més sobre el passat agrari de l’Hospitalet us recomano el treball de Manuel Domínguez, que deixo a les referències,…
REFERÈNCIES
Suposicions sobre la Joia del Llobregat
Aquest bergantí goleta no era la Joia del Llobregat, era el Ethel V. Boynton, però segur que es semblava molt. Permeteu-me que comenci amb un fragment del primer document que vaig trobar on es parla de la Joia, és de la revista Esplai del 16 de setembre de 1934, on es fa una crònica d’una exposició sobre la marina vuitcentista al Masnou:
“Les coses de mar sempre han fet una atracció a tothom, adhuc als més profans en aquesta matéria. Un dia o altre, tothom s’ha encantat davant un poètic veler (ja en que den pocs) i ha pretés entendre tot aquell embolic de cordes i pals i escales i veles, i ha contemplat encisat com un mariner trescava rapid per entrernig d’aquell teixit semblant a una taranyina monumental sense que s’hi quedés pres. Cal haver viscut el temps de l’hegemonia de la marina de vela per a copsar-ne tot l’encís. Els vells us en parlen amb una mena d’encantament, i en els seus mots trobeu com reviscuda la vida catalana de tota la costa del Llevant.
Es una meravella oir contar el comiat i l’arribada d’un veler, acte que tenia, en aquell temps, una gran importància. Mireu, per exemple, l’arribada del bergantí-goleta «Joia del Llobregat». Hi ha noticies de la seva tornada d’América. Dies després hom atalaiava el castell del guaita de Montjuïc fins que es vela el senyal de «nau d’Amèrica a la vista» i més tard en donava les característiques.
Tot seguit, l’armador era avisat, al seu despatx del carrer Ample, i des d’aquell moment començava el tràfec. Amb una tartana s’anava a l’Hospitalet del Llobregat per tal d’avisar els que eren part interessada en el vaixell, els quals tenien per costum traslladar-se a llurs cases del Prat, enfilar-se a la teulada, i amb un gran llençol a les mans esperaven que «La joia» passés per la farola per donar-li la benvinguda, la qual cosa feien amb aquell llençol desplegat al vent com una gran bandera. Com a anècdota curiosa, esmentarem que en una ocasió, un dels copropietaris de «La joia», tot enfilant-se a la teulada va relliscar i va trencar-se una cama, amb el consegüent esverament que va aigualir tota la festa d’aquella arribada.
Naturalment, després d’haver hissat el llençol, encara els sobrava temps per anar a Barcelona, i un cop allí, junt amb l’armador, el qual vestia sempre levita i capell de copa alta, s’organitzava una mena de curiosa manifestació que anava al moll, agafava un bot i feia una rebuda cordialíssima als navegants que feia vuit o nou mesades que havien sortit de les seves llars.
Calia veure el vaixell. Si quan emprenia el viatge era tot flamant, quan tornava tenia un aspecte que palesava tots els penediments i angoixes que havia sofert durant la llarga travessia. Quan aneu al Masnou, si voleu remembrar les gestes d’aquells esforçats mariners, no més us cal fer una cosa ben senzilla. Aneu a l’estanc, i fixeu-vos en el taulell, obra curiosíssirna d’un home de mar del Masnou; en «Carlets», que en pau descansi. Aquell taulell és executat, peça per peça, amb una paciència de sant, durant les hores de calma passades en ple Atlàntic, a bord del «Joia del Llobregat» i «Nuevo Currutaco», de la matrícula de Barcelona”.
Una vegada llegit això vaig començar una recerca d’aquest vaixell, i sí vaig trobar molta informació , sobre tot de les sortides i arribades al port de Barcelona.El «Joia del Llobregat» va navegar, al menys, des del 1880 al 1906, que són les dates en que he trobat informació d’ella a les hemeroteques.
També he trobat que la seva capacitat o tonatge era de 219 t i que els trajectes duraven d’entre 50 i 90 dies depenent del destí i de les escales que es realitzaven. Aquests eren, suposo que d’entre d’altres: Montevideo (Uruguay), Santiago de Cuba, Cárdenas (Cuba), Laguna de Términos (Mèxic), Carmen (Mèxic), Campeche (Mèxic),… i el més freqüent, Cienfuegos (Cuba). Aquest destí m’ha encès les alarmes, ja que fa poc vaig escriure sobre unes estàtues d’aquesta ciutat, realitzades a la fàbrica hospitalenca de Can Barella a la dècada dels 90 del segle XIX, però per ara no he trobat cap relació.
El 19 de setembre de 1889 una gran tempesta va afectar al port de Carmen a Mèxic, de tal manera que va deixar inservibles 34 vaixells de tot tipus, però el Joia del Llobregat va aguantar: “tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos, con excepción de la Joya del Llobregat, español; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles” Aquest text és de la revista La Ilustración del 10 de novembre de 1889, i ve acompanyada d’aquest dibuix, on trobem un bergantí goleta sense més indicacions,… era aquest la Joia de Llobregat?
Sobre els propietaris he trobat que podien ser els senyors Company, Brugués y Galí, ja que són els noms que he trobat en més ocasions relacionats amb el seu carregament. Aquest homes es dedicaven a les conserves, a mes de portar coses, en aquest i altres vaixells; concretament a la Joia, d’aquí cap allà (vi, ametlles, vinagre, sabo,…) i d’allà cap aquí (mel, pita, palo campeche,…).
En fi, com dic al títol, moltes suposicions,… i cap dada concreta,… Fins aviat!
Deixò també alguns apunts, per si algú vol continuar,…
- Lo Catalanista 07.11.1880 – sortida Santiago de Cuba bergantí goleta Joya de Llobregat.
- LV 04.11.1881 – arribada de Laguna de Términos (Mèxic) y Mahon en 54 ds. berg. gol. Joya del Llobregat, de 219 t s ., c. Molins, con 310500 ks. palo campeche á J. A. Nadal y compañía
- LV 31.01.1883 – sortida para Cienfuegos, ber. gol. Joya del Llobregat, c. Molins, con efectos
- LV 19.08.1883 – sortida Berg.-gol. Joya del Llobregat, c. Molins, para Cienfuegos
- La Dinastia 08.11.1883 – arribada a Cienfuegos 15.10.1983
- La Dinastia 17.03.1884 – sortida a Cienfuegos 25.03.1884, c. Molins
- La Dinastia 02.08.1886 – A Cienfuegos porta vi, vinagre, sabó i ametlles
- La Dinastia 18.12.1887 – sortida a Cienfuegos, c. Roses,
- LV 24.05.1889 – sortida Bergantín goleta Joya de! Llobregat, c. Roses, para Cienfuegos
- La Ilustración 10.11.1889 – El 19.09.1889 ” tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos (34 barcos), con excepción de la Joya del Llobregat, espanol; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles”
- El Diluvio 10.06.1890 – vist a Tarifa el 08.06
- LV 03.01.1891 – arribada de Laguna de Términos, en 59 días b. g. Joya del Llobregat, de 219 tons., c. Sisa, con 172 tons. pita y palo campeche a Company, Brugués y Galí
- El Diluvio 17.03.1891 – Bergantín goleta Joya del Llobregat c. Rosas para Montevideo
- LV 02.01.1892 –
- El Diluvio 11.04.1892 – Arribada de Cárdenas (Cuba) , en 49 dias, c. Roses con 290.000 kg de miel a los señores Company, Brugués y Galí
- El Diluvio 14.08.1892 – sortida cap a Cienfuegos, c. López
- El Diluvio 05.07.1893 – Entrada en Barcelona des d’Amèrica
- El Diluvio 29.09.1893 – Sortida cap a Cienfuegos c. Lloret
- El Diluvio 17.10.1893 – passa per Tarifa el 15.10
- La Dinastia 08.10.1895 – Arriba des de Campeche
- La Dinastia 11.12.1895 – Sortida Cienfuegos
- La Veu de Catalunya 18.11.1900 – arribada de Carmen (Mèxic), 98 ds. bergantí goleta Joya del Llobregat, de 219 ts. c. López, ab efts.
- La Veu de Catalunya 17.08.1902 – Sortida Belice, c. Matamala, en lastre
- La Veu de Catalunya 02-14.04.1906 – Naufragi de la corbeta Joya del Llobregat
L’Hospitalet, 1962
Avui, una entrevista amb el Dr. Ramon Solanich i Riera, alcalde de l’Hospitalet entre 1956 i 1962. En ella s’aborden els principals problemes de la nostra ciutat: l’habitatge, l’educació, el tranport, i les escombreries.
Com llegiu l’any 1962 la població de l’Hospitalet ja era de 130.000 habitants, en 1970, en 8 anys, augmentaria fins 242.000, i els problemes també.
La llet en pols de les escoles dels 50-60
El diumenge la Maria Dolors Pérez va compartir aquesta fotografia de la seva primera comunió al grup de facebook de l’Agrupació Escolar Calvo Sotelo, que es trobava on ara és el CEIP Prat de la Manta.
El dia 15 de maig de 1955 ella i les seves companyes es van reunir amb els seus vestits de comunió per esmorzar al col·legi, molt serioses, i nervioses, suposo.
La meva germana va néixer a l’any 1952, i no més veure la fotografia anterior m’ha vingut al cap una vegada que em va contar que odiava la llet des de que al col·legi li donaven una que era en pols. Ella anava a un col·legi públic que hi havia al carrer de Campoamor, que per cert es va construir al mateix any que el de la Maria Dolors, al 1934, i tots dos eren obra de l’arquitecte hospitalenc Ramon Puig i Gairalt.
Li he comentat a la Maria Dolors, i sí, sí, tots els dies prenien aquesta llet, que les alumnes mesclaven amb aigua en un gibrell, i que sempre sortia plena de grumolls, i encara que el pas del temps edulcora quasi tots els records, el sabor d’aquesta llet no ha tingut sort, per totes dues dones era senzillament repugnant! Es veu que el dia de la primera comunió la llet era de veritat!
Fent una mica de recerca he trobat un envàs d’aquesta llet de l’any 1961, encara que he llegit, als molts articles sobre el tema que corren per internet, que també la portaven en sacs o llaunes. Aquesta llet venia dels Estats Units (i també he llegit que de l’Argentina). Als anys 40 la mortalitat infantil a Espanya era de 142 nens morts de cada 1000 nascuts (per que es feu una idea ara la nostra és de 4, i a Etiòpia tenen 95/1000) fruit de tot tipus de malalties; el que va provocar que als anys 50 es sol·licités ajuda a UNICEF, concretant-se a l’any 1954 amb el pla ASA (Ajuda Social Americana), que continuaria fins 1968.
Els americans no sols ens portaven llet, també ens van ajudar amb mantega i formatge, diuen que aquest era groguenc o rosat, amb un sabor com el de bola, i que venia en llaunes de 5 kg que obrien a l’hora de berenar i repartien en petites porcions. Del formatge no he trobat imatges, però sí de la llauna de mantega, a veure si la recordeu,…
REFERÈNCIES
L’Hospitalet des dels terrats (3)
Doncs avui m’he tornat a passar pel lloc web Habitaclia a la recerca de fotografies de la nostra ciutat preses des dels terrats, balcons i altres llocs elevats, i després de veure centenars d’anuncis he seleccionat aquestes que us presento, on podreu trobar l’edifici de la Pubilla Casas, les naus d’Albert Germans, l’Ajuntament, el parc de la Serp, l’edifici antic que hi ha al carrer del Cavall Bernat,…
EFERÈNCIES
Prohibit blasfemar a l’Hospitalet, 1929
No fa falta explicar molt: Tomás Giménez Bernabé, que portava com alcalde des de l’any 1923, i deixaria el càrrec el 1930, coincidint aproximadament amb la duració de la dictadura de Primo de Rivera, fa un bàndol per reprimir la blasfèmia,…
Cal Garsa i el seu univers de papers
La setmana passada em vaig trobar amb Josep Bartra Agüero i el seu pare, uns pratencs amb arrels hospitalenques i més cap enrrere de la marina de Sants i més enrera dels emigrants gascons que van vidre de França fa molts i molts anys. La seva família va creuar el riu deixant la masia i els seus camps l’any 1954 i a principis dels anys 70 tot va desaparèixer sota Mercabarna. De totes maneres abans de deixar la nostra ciutat, segons em comenten, feien més vida al Prat que a l’Hospitalet, per un tema de distància, per exemple, els bateigs, comunions, casaments,… es feien tots al municipi veí, creuant el riu en moltes ocasions pel pont del ferrocarril.
La seva masia, que veieu a sota als anys 40, és deia ca l’Enric, però a partir de la pèrdua de la cama de l’Enric es va començar a conèixer com a cal Coix i amb la mort de l’Enric Bartra li van dir cal Garsa perquè la vídua hi procedia d’allà i tambe pel caracter esquerp de la dona. Apart d’això a un mapa dels anys 20 també he trobat que li deien casa Lagran, però es desconeix l’origen d’aquest motiu.
Una curiositat que ens va comentar Josep a la pàgina del Centre d’Estudis va ser la funció de les dues rajoles que veieu a la cantonada de la casa, era per evitar que les rates pugessin fins a la teulada, com no sabien baixar, morien i sovint embossaven les canonades. També que els pous els feien servir de fresquera, i així la carn o el peix es baixaven dins d’una espècie de gàbia a fi de conservar-los frescs.
Per situar-la he fet servir el següent mapa de principis dels anys 30, quan la masia es deia ca l’Enric. He assenyalat també l’ermita de Bellvitge, que és dels pocs elements de referència que queden propers, a més del riu i les vies, ja que com veureu no estava feta ni la Gran Via.
Localitzar aquestes cases aillades devia ser una mica complicat ja que, com heu llegit al segon paràgraf, les cases canviaven de nom o motiu constantment, i no sols això, segons comenta Josep, també les canviaven de direcció sobint: al 1862, “Marina en despoblado”; a l’any 1865, “Marina de Santa Eulalia” sense més; al 1868, “Marina”; al 1878, “de la Marina, 43”; al 1905, “Bº Marina, 40”; i al 1910, “Bº Marina, 57”, al 1954, “Parcerisas, 57 -Marina-“,…
El motiu concret de la trobada amb Josep Bartra i el seu pare va ser mostrar-me un munt de documents que havien guardat d’aquella casa, un univers de rebuts de tot el que es pagava en aquella àpoca, als anys 50-70, i que aquí tractaré d’explicar com pugui, ja que vam estar una estona parlant però la meva memòria no em dona per enrecordar-me de tot i bé.
Com la casa es situava on ara trobaríem Mercabarna, va formar part dels terrenys, més de 900 hectàrees, que van expropiar al nostre municipi a l’any 1920, per tal de construir un port franc. Aquest port mai es va arribar a fer, però els terrenys igualment van quedar en mans del Consorci de la Zona Franca, que una vegada seus cobrava per ells en concepte d’arrendament i també per l’aigua, suposo que dels pous, ja que aquella casa en tenia dos, pel que recordo del que em va comentar el pare del Josep, un de l’aqüífer profund, i l’altre del més superficial.
Un altre pagament que feien ells i tots els agricultors era la contribució a l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos que s’ocupava de moltes coses: de la guarderia rural, de la gestió de les bàscules de pesos, de preparar les cartilles del agricutor, de celebrar la contractació d’assegurances col·lectives contra fenòmens meteorològics o incendis; de preparar la festa de sant Isidre el Llaurador, que és el patró,…
l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos també pagava als seus socis per les collites, ja que també funcionava com a cooperativa agrícola.
Aquí tenim el rebut de la Guarderia Rural que eren una mena d’agents rurals que s’ocupaven d’evitar els robatoris. Es pagava a raó de la superfície de terreny de la que era propietari cada soci, i depenent també de si era de secà, regadiu o vinya.
El següent document també es de la guarderia rural, i és molt interessant ja que mostra que els seus associats també podien pagar amb el fruit dels seu treball.
El pagament pel carro i la seva matrícula a Barcelona, que cobrava la Diputació.
i del mateix any el mateix impost però pagat a l’Hospitalet. No sé si en aquest cas es pagava als dos municipis per que la masia es trobava a territori Barceloní, però lligada a l’Hospitalet,…
El següent és del registre d’un cavall capó i d’un carro a l’Hospitalet.
L’impost per a la defensa de les plagues del camp.
També es pagava el servei de neteja de les sèquies.
i per l’aigua que portaven les sèquies que venien del Canal de la Infanta
També tenim el que es pagava per les ferradures del cavall a aquest establiment del barri de Can Pi.
Com a la riada de l’any 1962 va afectar als camps de la masia, es va demanar un prestam de 50.000 pessetes al 3,75% .
També es pagava l’assegurança social que anava destinada a cobrir els subsidis familiars i de la vellesa a l’agricultura.
El següent document és un rebut del propietari d’un camp a Ramón Bartrá, que plantarà melons durant l’any 1968, i que prèviament ha pagat 20.000 pessetes.
I ja està, espero que us hagi agradat veure tant de paper antic, pot ser als més gran us han portat records. Si en teniu qualsevol comentari que pugui enriquir o corregir el que he posat, endavant,… és gratis.
REFERÈNCIES
Hospitalencs d’ahir
Hospitalencs d’ahir és el títol d’un llibre de Francesc Marcé i Sanabra publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 1994, com a recull de 79 biografies que ja havien format part del seus Xiprerets des de 1988.
He tingut accés a ell fa relativament poc, ja que es troba esgotat a l’Ateneu, i a tota la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona sols existeix un únic volum al menys de préstec, i a més bastant atrotinat, amb algun full desaparegut, i molts desenganxats, tants que fa por obrir-lo ja que es trenca!, sembla que en qualsevol moment tots els fulls s’alliberaran del llom,… i després com retorno això a la biblioteca??
Són quasi 600 pàgines on s’aprofiten tots els racons per ficar molt de text, fotografies, mapes, partitures,… de tot el que es pot ficar dins d’un llibre; tot per definir les persones d’aquesta llista:
És probable que no conegueu a la majoria, sols Francesc Sabaté surt a la llista de personatges relacionats amb la nostra ciutat que hi ha a l’article de la Wikipedia sobre l’Hospitalet de Llobregat. Pot ser el més mediàtic és Antoni Castejón que va ser meteoròleg a TV3, també hi ha escultors, pintors, polítics, religiosos, pilots d’aviació, poetes, empresaris,… tots van deixar una empremta gran o petita a la ciutat. Segurament faltaran persones, però ja diu l’autor que és una llista personal, i per ell també incompleta per la manera en que es va realitzar.
També diu a la justificació de l’obra“Si els que som autòctons no recordem els origens, quins vincles podem oferir als vinguts de fora? Si com a poble perdem la identitat – i l’estem perdent- què resultarà de l’aiguabarreig? Jo intento, modestament, – i no és la primera vegada- posar el meu gra d’arena per estintolar la nostra personalitat i establir un pont entre el passat i el futur que anem fent dia a dia. Perquè no resulti que som un poble que eternament comença a partir de zero”
REFERÈNCIES
- Hospitalencs d’ahir escrit per Francesc Marcé i Sanabra i publicat per l’Ateneu de Cutura Popular dins de la seva col·lecció Medusa (núm.8) l’any 1994
- L’Hospitalet dee Llobregat a la Wiquipédia
Monuments i altres objectes dels carrers de l’Hospitalet
Fa un parell de dies, vaig decidir fer una mena d’inventari d’objectes que trobem als carrers de l’Hospitalet i avui he decidit fer un punt i apart posant tot en comú. En principi anaven a ser sols escultures, però bé, com el que he recollit es surt d’aquesta definició, millor li diré monuments, que crec que és més ampli.
Què tenim aquí? doncs el que deia: escultures (36-38), murals (6-7), fonts per beure (8), fonts ornamentals (7), un rellotge de sol, plaques d’homenatge (12), plaques no habituals de carrer (6). Sols he posat com una unitat les plaques del Calvari i les poètiques de l’Associació de Gent de Pau, però a veure si puc aconseguir un llistat per ficar-les totes, ja que de les últimes hi ha un munt!
He trobat aquesta placa que m’han fet molta gràcia, no sé si ficar-la dins de un nou grup que es digui senyalitzacions antigues, a veure si trobem més. Amb les plaques franquistes no m’he ficat per que crec que els de la CUP ja estan fent el seu plànol i no és qüestió de fer el mateix treball dues vegades.
Una evidència molt preliminar, perquè com ja dic acabo de començar, és que el barri del Centre s’emporta la palma, però de llarg,… i tenim barris com La Florida, El Gornal vell o als blocs de Granvia Sud, on encara no he trobat cap element, i Sanfeliu es libra perquè té el parc de Can Buxeres, que sinó tampoc.
La plaça Europa i voltants els he deixat fora per ara, ja que tinc una mica d’embolic amb alguns artefactes, com per exemple aquesta font,… jo és que no sé molt d’art,…
A la pàgina de facebook he rebut un munt d’ajuda, de la Sabina Espadero, del Roger Bastida i del Miguel Àngel Valero, que m’ahn informat d’un munt d’objectes, i també de Ricardo Castro i del Centre d’Estudis, que m’han informat de que l’any 2001 Adolfo Raba Alaman va fer el treball “Estudi sobre la potenciació o reubicació del patrimoni públic de L’Hospitalet de Llobregat en relació amb el Pla estratègic L’H 2010” on va “fitxar” totes les escultures de la ciutat, localitzant 43, inclús va trobar un monument als caiguts, que encara no sé on para,… en fi, que us convido a participar en aquesta recerca als vostres barris, a veure que trobeu, i també a corregir i/o aportar noves dades a la taula.
PICA A SOBRE DE LA IMATGE PER ENTRAR AL MAPA (tarda una mica en carregar)
Entrevista a l’alcalde Just Oliveras i Prats, 30/03/1930
El 28 de gener de 1930 cau la dictadura de Primo de Rivera, i amb ella també el nostre alcalde d’aquell moment, Tomàs Giménez Bernabé, que és substituït el 26 de febrer per Josep Jordà i Polls, un nou alcalde republicà; però el Govern Civil no l’accepta i mana canviar-lo, el 5 de març el substituiria Just Oliveras i Prats, home de la Lliga Regionalista (conservadors catalanistes) que ja havia estat a l’alcaldia en dues ocasions, uns mesos al 1916 i entre els anys 1918 i 1923.
A sota teniu dues fotografies de Tomàs Giménez i Just Oliveras, dels pocs (crec que són tres) alcaldes que han donat el nom a un carrer a la nostra ciutat.
Per contextualitzar una mica més, dir que a l’octubre de 1929 es va produir el crac de la bolsa d’Estats Units i s’iniciava una crisis a nivell mundial coneguda com la Gran Depressió.
El que us presento avui és una entrevista trobada al periòdic santfeliuenc “Camí” (afí al partit Acció Catalana, escissió de la Lliga Regionalista), del dia 30 de març de 1930, es a dir, menys d’un mes després de l’arribada al càrrec de Just Oliveras. A l’entrevista el nou alcalde comença a desgranar el per què del dèficit de la ciutat, quasi sis vegades per sobre del que havia deixat ell al 1923,…
REFERÈNCIES
Aproximació a les Corals de l’Hospitalet (1851-2011)
Els cors de Clavé es van fundar pel poeta i polític Josep Anselm Clavé (1824-1874), sota la idea d’elevar la cultura dels obrers mitjançant la música i el cant. La primera societat creada als Països Catalans va ser La Fraternitat, al 1850, i la primera a l’Hospitalet es va fundar un any després, dita Coro El Llobregat, i que va desaparèixer probablement a finals del segle XIX. En el seu primer concert el propi Anselm Clavé va encarregar-se de la direcció.
A partir de 1868 van sorgir com a secció de les diferents seccions recreatives, com el Casino l’Harmonia, de 1869, on es va integrar El Llobregat, El Casino Centro Económico Industrial, de 1874, la Sociedad Coral Campestre de 1882.
Al segle XX es van continuar creant com l’Orfeó del Dr Robert al Casino del Centre (Orfeó Hospitalenc a la dictadura de Primo de Ribera); La Joventut, fundada al 1933 al barri del Centre, com també la Societat Coral Els Tranquils; La Societat Coral L’Univers, creada al 1910 en Hostafrancs i que en 1926 es va traslladar a la Torrassa, d’on també eren La Unió Rossinyols Torrassencs de 1954 i Els Antics de la Torrassa de 1947. A Collblanc, tenim La Aurora de 1930 i Els Callats de 1947, i a Santa Eulàlia: Els Pilotaires format a un frontó al 1929, i la Societat Coral i Recreativa Unió Hortènsia que compartien seu, el bar Carbó, amb La Carabassa i el Quartet Eularienc. També he trobat referències d’una colla a La Torrassa que es deia La Baldufa, als voltants de 1934, i també del Cor Parroquial d’Eixerits al voltants de 1936.
A darrere del monument a Anselm Clavé inaugurat el 12 de desembre de 1954 figuren les vuit corals existents en aquell moment,…
A la fotografia inferior, compartida per Àngel Margenet Díaz, tenim el pendó de la coral El Pensament, fundada al 1930, i de la que sé molt poc,… a finals dels anys 40 assajava al barri de Sant Josep i era dirigida pel mestre Rafael Carbó, que va crear i potenciar altres agrupacions corals, com La Joventut o la Unió Hortènsia, ja citades. Darrere del pendó de El Pensament també veiem el de l’Aurora que després de la Guerra Civil va tornar a ser autoritzada al 1941 i va continuar crec que fins a finals dels anys 50.
Mica en mica les corals anteriors, com altres entitats, anirien desapareixent pel canvi dels temps. A l’any 1972 José Macia ens informava a La Vanguardia de que sols en queden dues corals de les vuit que havien existit; actualment d’aquelles no en queda cap, però ni han de noves,…
Avui podem trobar El Cor Elidard Sala fundat al 1971, la Coral Infantil els Matiners, del mateix any i de la que al 1973 va sorgir la Coral Xalesta, d’adults. Al 1984 es va crear la Coral Heura, que cada maig, juntament amb les altres dues organitzen des de fa 28 anys la Setmana de Cant Coral a la nostra ciutat. També tinc constància, i segur que em deixo moltes, de l’existència de la Coral polifònica “Arrels de juventut” fundada pel Centre d’Estudis Musicals Haro el 1984, del Cor Creixent de l’Ateneu Cultural Catalonia fundat el 1986, de la Coral Adinoi de la Parròquia de Sant Isidre a Santa Eulàlia formada al 1988, la Coral del Grup de Dones de Can Serra creada al 2005,… i de moltes corals infantils,…
REFERÈNCIES
- Pendó del “Coro El Llobregat” – Museu d’Història de l’Hospitalet de Llobregat (18.05.2003)
- Història de la Federació de Cors de Clavé des de la seu lloc web
- Inauguració del monument a Anselm Clavé, 1954
- El Barri de Santa Eulàlia de Provençana: Elements per una Crònica, de Rameu Breu i Panyella dins del Quaderns d’Estudi núm. 6 (1988) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Espigolant en el passat, de Matilde Marcé i Piera, editat al 1996 per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet
- Aquell Hospitalet, de Matilde Marcé i Piera, editat al 2011 per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic (1890-1965), de Mireia Mascarell, editat al 2003 per l’editorial Efadós.
- Les Festes Majors de l’Hospitalet. Barris Centre i Sant Josep, escrit per Agustí G. Larios i Carles Santacana i Torres i editat al 1999 pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Històries de Collblanc -La Torrassa, escrit per Inocencio Salmerón Vargas i editat per l’Ajuntament de l’Hospitalet
- La Vanguardia, 06.09.1972
- Fons d’Entitats i Institucions de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet
- El Cant Coral al Baix Llobregat escrit al 2010 per Joan Jordana i Ollé
- Coral Xalesta
- Coral Infantil els Matiners
- Coral Elisard Sala
- Coral polifónica “Arrels de juventut”
L'Hospitalet de Llobregat 
