Imatges retrospectives d'una ciutat

Tot l’Hospitalet

Suposicions sobre la Joia del Llobregat

Aquest bergantí goleta no era la Joia del Llobregat, era el Ethel V. Boynton, però segur que es semblava molt. Permeteu-me que comenci amb un fragment del primer document que vaig trobar on es parla de la Joia, és de la revista Esplai del 16 de setembre de 1934, on es fa una crònica d’una exposició sobre la marina vuitcentista al Masnou:

“Les coses de mar sempre han fet una atracció a tothom, adhuc als més profans en aquesta matéria. Un dia o altre, tothom s’ha encantat davant un poètic veler (ja en que den pocs) i ha pretés entendre tot aquell embolic de cordes i pals i escales i veles, i ha contemplat encisat com un mariner trescava rapid per entrernig d’aquell teixit semblant a una taranyina monumental sense que s’hi quedés pres.  Cal haver viscut el temps de l’hegemonia de la marina de vela per a copsar-ne tot l’encís. Els vells us en parlen amb una mena d’encantament, i en els seus mots trobeu com reviscuda la vida catalana de tota la costa del Llevant.

Es una meravella oir contar el comiat i l’arribada d’un veler, acte que tenia, en aquell temps, una gran importància. Mireu, per exemple, l’arribada del bergantí-goleta «Joia del Llobregat». Hi ha noticies de la seva tornada d’América. Dies després hom atalaiava el castell del guaita de Montjuïc fins que es vela el senyal de «nau d’Amèrica a la vista» i més tard en donava les característiques.

Tot seguit, l’armador era avisat, al seu despatx del carrer Ample, i des d’aquell moment començava el tràfec. Amb una tartana s’anava a l’Hospitalet del Llobregat per tal d’avisar els que eren part interessada en el vaixell, els quals tenien per costum traslladar-se a llurs cases del Prat, enfilar-se a la teulada, i amb un gran llençol a les mans esperaven que «La joia» passés per la farola per donar-li la benvinguda, la qual cosa feien amb aquell llençol desplegat al vent com una gran bandera. Com a anècdota curiosa, esmentarem que en una ocasió, un dels copropietaris de «La joia», tot enfilant-se a la teulada va relliscar i va trencar-se una cama, amb el consegüent esverament que va aigualir tota la festa d’aquella arribada.

Naturalment, després d’haver hissat el llençol, encara els sobrava temps per anar a Barcelona, i un cop allí, junt amb l’armador, el qual vestia sempre levita i capell de copa alta, s’organitzava una mena de curiosa manifestació que anava al moll, agafava un bot i feia una rebuda cordialíssima als navegants que feia vuit o nou mesades que havien sortit de les seves llars.

Calia veure el vaixell. Si quan emprenia el viatge era tot flamant, quan tornava tenia un aspecte que palesava tots els penediments i angoixes que havia sofert durant la llarga travessia. Quan aneu al Masnou, si voleu remembrar les gestes d’aquells esforçats mariners, no més us cal fer una cosa ben senzilla. Aneu a l’estanc, i fixeu-vos en el taulell, obra curiosíssirna d’un home de mar del Masnou; en «Carlets», que en pau descansi. Aquell taulell és executat, peça per peça, amb una paciència de sant, durant les hores de calma passades en ple Atlàntic, a bord del «Joia del Llobregat» i «Nuevo Currutaco», de la matrícula de Barcelona”.

Una vegada llegit això vaig començar una recerca d’aquest vaixell, i sí vaig trobar molta informació , sobre tot de les sortides i arribades al port de Barcelona.El «Joia del Llobregat» va navegar, al menys, des del 1880 al 1906, que són les dates en que he trobat informació d’ella a les hemeroteques.

També he trobat que  la seva capacitat o tonatge era de 219 t  i que els trajectes duraven d’entre 50 i 90 dies depenent del destí i de les escales que es realitzaven. Aquests eren, suposo que d’entre d’altres: Montevideo (Uruguay), Santiago de Cuba, Cárdenas (Cuba), Laguna de Términos (Mèxic), Carmen (Mèxic), Campeche (Mèxic),… i el més freqüent, Cienfuegos (Cuba). Aquest destí m’ha encès les alarmes, ja que fa poc vaig escriure sobre unes estàtues d’aquesta ciutat, realitzades a la fàbrica hospitalenca de Can Barella a la dècada dels 90 del segle XIX, però per ara no he trobat cap relació.

El 19 de setembre de 1889 una gran tempesta va afectar al port de Carmen a Mèxic, de tal manera que va deixar inservibles 34 vaixells de tot tipus, però el Joia del Llobregat va aguantar: “tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos, con excepción de la Joya del Llobregat, español; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles” Aquest text és de la revista La Ilustración del 10 de novembre de 1889, i ve acompanyada d’aquest dibuix, on trobem un bergantí goleta sense més indicacions,… era aquest la Joia de Llobregat?

Sobre els propietaris he trobat que podien ser els senyors Company, Brugués y Galí, ja que són els noms que he trobat en més ocasions relacionats amb el seu carregament. Aquest homes es dedicaven a les conserves, a mes de portar coses, en aquest i altres vaixells; concretament a la Joia, d’aquí cap allà (vi, ametlles, vinagre, sabo,…) i d’allà cap aquí (mel, pita, palo campeche,…).

En fi, com dic al títol, moltes suposicions,… i cap dada concreta,… Fins aviat!

Deixò també alguns apunts, per si algú vol continuar,…

  • Lo Catalanista 07.11.1880 – sortida Santiago de Cuba bergantí goleta Joya de Llobregat.
  • LV 04.11.1881 – arribada de Laguna de Términos (Mèxic) y Mahon en 54 ds. berg. gol. Joya del Llobregat, de 219 t s ., c. Molins, con 310500 ks. palo campeche á J. A. Nadal y compañía
  • LV 31.01.1883 – sortida para Cienfuegos, ber. gol. Joya del Llobregat, c. Molins, con efectos
  • LV 19.08.1883 – sortida Berg.-gol. Joya del Llobregat, c. Molins, para Cienfuegos
  • La Dinastia 08.11.1883 – arribada a Cienfuegos 15.10.1983
  • La Dinastia 17.03.1884 – sortida a Cienfuegos 25.03.1884, c. Molins
  • La Dinastia 02.08.1886 – A Cienfuegos porta vi, vinagre, sabó i ametlles
  • La Dinastia 18.12.1887 – sortida a Cienfuegos,  c. Roses,
  • LV 24.05.1889 – sortida Bergantín goleta Joya de! Llobregat, c. Roses, para Cienfuegos
  • La Ilustración 10.11.1889 – El 19.09.1889 ” tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos (34 barcos), con excepción de la Joya del Llobregat, espanol; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles”
  • El Diluvio 10.06.1890 – vist a Tarifa el 08.06
  • LV 03.01.1891 – arribada de Laguna de Términos, en 59 días b. g. Joya del Llobregat, de 219 tons.,  c. Sisa, con 172 tons. pita y palo campeche a Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 17.03.1891 – Bergantín goleta Joya del Llobregat c. Rosas para Montevideo
  • LV 02.01.1892 –
  • El Diluvio 11.04.1892 – Arribada de Cárdenas (Cuba) , en 49 dias, c. Roses con 290.000 kg de miel a los señores Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 14.08.1892 – sortida cap a Cienfuegos, c. López
  • El Diluvio  05.07.1893 – Entrada en Barcelona des d’Amèrica
  • El Diluvio  29.09.1893 – Sortida cap a Cienfuegos c. Lloret
  • El Diluvio 17.10.1893 – passa per Tarifa el 15.10
  • La Dinastia 08.10.1895 – Arriba des de Campeche
  • La Dinastia 11.12.1895 – Sortida Cienfuegos
  • La Veu de Catalunya 18.11.1900 – arribada de Carmen (Mèxic), 98 ds. bergantí goleta Joya del Llobregat, de 219 ts. c. López, ab efts.
  • La Veu de Catalunya 17.08.1902 – Sortida Belice, c. Matamala, en lastre
  • La Veu de Catalunya 02-14.04.1906 – Naufragi de la corbeta Joya del Llobregat
Anuncis

L’Hospitalet, 1962

Avui, una entrevista amb el Dr. Ramon Solanich i Riera, alcalde de l’Hospitalet entre 1956 i 1962. En ella s’aborden els principals problemes de la nostra ciutat: l’habitatge, l’educació, el tranport, i les escombreries.

Com llegiu l’any 1962 la població de l’Hospitalet ja era de 130.000 habitants, en 1970, en 8 anys, augmentaria fins 242.000, i els problemes també.


La llet en pols de les escoles dels 50-60

El diumenge la Maria Dolors Pérez va compartir aquesta fotografia de la seva primera comunió al grup de facebook de l’Agrupació Escolar Calvo Sotelo, que es trobava on ara és el CEIP Prat de la Manta.

El dia 15 de maig de 1955 ella i les seves companyes es van reunir amb els seus vestits de comunió per esmorzar al col·legi, molt serioses, i nervioses, suposo.

La meva germana va néixer a l’any 1952, i no més veure la fotografia anterior m’ha vingut al cap una vegada que em va contar que odiava la llet des de que al col·legi li donaven una que era en pols. Ella anava a un col·legi públic que hi havia al carrer de Campoamor, que per cert es va construir al mateix any que el de la Maria Dolors, al 1934, i tots dos eren obra de l’arquitecte hospitalenc Ramon Puig i Gairalt.

Li he comentat a la Maria Dolors, i sí, sí, tots els dies prenien aquesta llet, que les alumnes mesclaven amb aigua en un gibrell, i que sempre sortia plena de grumolls, i encara que el pas del temps edulcora quasi tots els records, el sabor d’aquesta llet no ha tingut sort, per totes dues dones era senzillament repugnant! Es veu que el dia de la primera comunió la llet era de veritat!

Fent una mica de recerca he trobat un envàs d’aquesta llet de l’any 1961, encara que he llegit, als molts articles sobre el tema que corren per internet, que també la portaven en sacs o llaunes. Aquesta llet venia dels Estats Units (i també he llegit que de l’Argentina). Als anys 40 la mortalitat infantil a Espanya era de 142 nens morts de cada 1000 nascuts (per que es feu una idea ara la nostra és de 4, i a Etiòpia tenen 95/1000) fruit de tot tipus de malalties; el que va provocar que als anys 50 es sol·licités ajuda a UNICEF, concretant-se a l’any 1954 amb el pla ASA (Ajuda Social Americana), que continuaria fins 1968.

Els americans no sols ens portaven llet, també ens van ajudar amb mantega i formatge, diuen que aquest era groguenc o rosat, amb un sabor com el de bola, i que venia en llaunes de 5 kg que obrien a l’hora de berenar i repartien en petites porcions. Del formatge no he trobat imatges, però sí de la llauna de mantega, a veure si la recordeu,…

REFERÈNCIES


L’Hospitalet des dels terrats (3)

Doncs avui m’he tornat a passar pel lloc web Habitaclia a la recerca de fotografies de la nostra ciutat preses des dels terrats, balcons i altres llocs elevats,  i després de veure centenars d’anuncis he seleccionat aquestes que us presento, on podreu trobar l’edifici de la Pubilla Casas, les naus d’Albert Germans, l’Ajuntament, el parc de la Serp, l’edifici antic que hi ha al carrer del Cavall Bernat,…

EFERÈNCIES


Prohibit blasfemar a l’Hospitalet, 1929

No fa falta explicar molt: Tomás Giménez Bernabé, que portava com alcalde des de l’any 1923, i deixaria el càrrec el 1930, coincidint aproximadament amb la duració de la dictadura de Primo de Rivera, fa un bàndol per reprimir la blasfèmia,…


Cal Garsa i el seu univers de papers

La setmana passada em vaig trobar amb Josep Bartra Agüero i el seu pare, uns pratencs amb arrels hospitalenques i més cap enrrere de la marina de Sants i més enrera dels emigrants gascons que van vidre de França fa molts i molts anys. La seva família va creuar el riu deixant la masia i els seus camps l’any 1954 i a principis dels anys 70 tot va desaparèixer sota Mercabarna. De totes maneres abans de deixar la nostra ciutat, segons em comenten, feien més vida al Prat que a l’Hospitalet, per un tema de distància, per exemple, els bateigs, comunions, casaments,… es feien tots al municipi veí, creuant el riu en moltes ocasions pel pont del ferrocarril.

La seva masia, que veieu a sota als anys 40, és deia ca l’Enric, però a partir de la pèrdua de la cama de l’Enric es va començar a conèixer com a cal Coix i amb la mort de l’Enric Bartra li van dir cal Garsa perquè la vídua hi procedia d’allà i tambe pel caracter esquerp de la dona. Apart d’això a un mapa dels anys 20 també he trobat que li deien casa Lagran, però es desconeix l’origen d’aquest motiu.

Una curiositat que ens va comentar Josep a la pàgina del Centre d’Estudis va ser la funció de les dues rajoles que veieu a la cantonada de la casa, era per evitar que les rates pugessin fins a la teulada, com no sabien baixar, morien i sovint embossaven les canonades. També que els pous els feien servir de fresquera, i així la carn o el peix es baixaven dins d’una espècie de gàbia a fi de conservar-los frescs.

Per situar-la he fet servir el següent mapa de principis dels anys 30, quan la masia es deia ca l’Enric. He assenyalat també l’ermita de Bellvitge, que és dels pocs elements de referència que queden propers, a més del riu i les vies, ja que com veureu no estava feta ni la Gran Via.

Localitzar aquestes cases aillades devia ser una mica complicat ja que, com heu llegit al segon paràgraf, les cases canviaven de nom o motiu constantment, i no sols això, segons comenta Josep, també les canviaven de direcció sobint: al 1862, “Marina en despoblado”; a l’any 1865, “Marina de Santa Eulalia” sense més; al 1868, “Marina”; al 1878, “de la Marina, 43”; al 1905, “Bº Marina, 40”; i al 1910, “Bº Marina, 57”, al 1954, “Parcerisas, 57 -Marina-“,…

El motiu concret de la trobada amb Josep Bartra i el seu pare va ser mostrar-me un munt de documents que havien guardat d’aquella casa, un univers de rebuts de tot el que es pagava en aquella àpoca, als anys 50-70, i que aquí tractaré d’explicar com pugui, ja que vam estar una estona parlant però la meva memòria no em dona per enrecordar-me de tot i bé.

Com la casa es situava on ara trobaríem Mercabarna, va formar part dels terrenys, més de 900 hectàrees, que van expropiar al nostre municipi a l’any 1920, per tal de construir un port franc. Aquest port mai es va arribar a fer, però els terrenys igualment van quedar en mans del Consorci de la Zona Franca, que una vegada seus cobrava per ells en concepte d’arrendament i també per l’aigua, suposo que dels pous, ja que aquella casa en tenia dos, pel que recordo del que em va comentar el pare del Josep, un de l’aqüífer profund, i l’altre del més superficial.

Un altre pagament que feien ells i tots els agricultors era la contribució a l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos que s’ocupava de moltes coses: de la guarderia rural, de la gestió de les bàscules de pesos, de preparar les cartilles del agricutor, de celebrar la contractació d’assegurances col·lectives contra fenòmens meteorològics o incendis; de preparar la festa de sant Isidre el Llaurador, que és el patró,…

l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos també pagava als seus socis per les collites, ja que també funcionava com a cooperativa agrícola.

Aquí tenim el rebut de la Guarderia Rural que eren una mena d’agents rurals que s’ocupaven d’evitar els robatoris. Es pagava a raó de la superfície de terreny de la que era propietari cada soci, i depenent també de si era de secà, regadiu o vinya.

El següent document també es de la guarderia rural, i és molt interessant ja que mostra que els seus associats també podien pagar amb el fruit dels seu treball.

El pagament pel carro i la seva matrícula a Barcelona, que cobrava la Diputació.

i del mateix any el mateix impost però pagat a l’Hospitalet. No sé si en aquest cas es pagava als dos municipis per que la masia es trobava a territori Barceloní, però lligada a l’Hospitalet,…

El següent és del registre d’un cavall capó i d’un carro a l’Hospitalet.

L’impost per a la defensa de les plagues del camp.

També es pagava el servei de neteja de les sèquies.

i per l’aigua que portaven les sèquies que venien del Canal de la Infanta

També tenim el que es pagava per les ferradures del cavall a aquest establiment del barri de Can Pi.

Com a la riada de l’any 1962 va afectar als camps de la masia, es va demanar un prestam de 50.000 pessetes al 3,75% .

També es pagava l’assegurança social que anava destinada a cobrir els subsidis familiars i de la vellesa a l’agricultura.

El següent document és un rebut del propietari d’un camp a Ramón Bartrá, que plantarà melons durant l’any 1968, i que prèviament ha pagat 20.000 pessetes.

I ja està, espero que us hagi agradat veure tant de paper antic, pot ser als més gran us han portat records. Si en teniu qualsevol comentari que pugui enriquir o corregir el que he posat, endavant,… és gratis.

REFERÈNCIES


Hospitalencs d’ahir

Hospitalencs d’ahir és el títol d’un llibre de Francesc Marcé i Sanabra publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 1994, com a recull de 79 biografies que ja havien format part del seus Xiprerets des de 1988.

He tingut accés a ell fa relativament poc, ja que es troba esgotat a l’Ateneu, i a tota la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona sols existeix un únic volum al menys de préstec, i a més bastant atrotinat, amb algun full desaparegut, i molts desenganxats, tants que fa por obrir-lo ja que es trenca!, sembla que en qualsevol moment tots els fulls s’alliberaran del llom,… i després com retorno això a la biblioteca??

Són quasi 600 pàgines on s’aprofiten tots els racons per ficar molt de text, fotografies, mapes, partitures,… de tot el que es pot ficar dins d’un llibre; tot per definir les persones d’aquesta llista:

És probable que no conegueu a la majoria, sols Francesc Sabaté surt a la llista de personatges relacionats amb la nostra ciutat que hi ha a l’article de la Wikipedia sobre l’Hospitalet de Llobregat. Pot ser el més mediàtic és Antoni Castejón que va ser meteoròleg a TV3, també hi ha escultors, pintors, polítics, religiosos, pilots d’aviació, poetes, empresaris,… tots van deixar una empremta gran o petita a la ciutat. Segurament faltaran persones, però ja diu l’autor que és una llista personal, i per ell també incompleta per la manera en que es va realitzar.

També diu a la justificació de l’obra“Si els que som autòctons no recordem els origens, quins vincles podem oferir als vinguts de fora? Si com a poble perdem la identitat – i l’estem perdent- què resultarà de l’aiguabarreig? Jo intento, modestament, – i no és la primera vegada- posar el meu gra d’arena per estintolar la nostra personalitat i establir un pont entre el passat i el futur que anem fent dia a dia. Perquè no resulti que som un poble que eternament comença a partir de zero”

REFERÈNCIES