Desembocadura del Llobregat, finals del XVII
Aquests sis mapes de la desembocadura del Llobregat pertanyen a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i es poden consultar al lloc web PARES (Portal de Archivos Españoles). No venen acompanyats de molta informació, sols ens diuen que els plànols mostren diversos terrenys en litigi, situats al terme municipal del Prat de Llobregat, a tots dos costats del riu, entre el riu, l’antic camí Real i el mar, amb indicació de les masies Romeu i Vilarrubia.
Segons l’arxiu tots menys un es va realitzar l’any 1698, aquesta frase surt darrere del mapa de color verd, el quart, ‘Producta per parte Luis Costa et Romeu die tertium juny 1698‘. El segon mapa seria més antic ja que es descriu així: ‘Die 24 septembris 1692. Exhibita pro parte Ludovici Vidal Sartoris contra Mariannam Costa y Romeu‘.
Es veu que en l’antiguitat aquests litigis entre propietaris, i inclús entre municipis eren molt comuns ja que es prenia com a referència el riu, i aquest no s’estava quiet, i sovint canviava violentament de llera. Aquest litigi té aquesta referència: Real Audiencia, Pleitos Civiles, núm.6.005, f.840
Si piqueu a sobre dels mapes obtindreu pdfs a molta resolució, però el problema principal que trobareu és que, al menys per mi, és molt difícil entendre la lletra. En aquest primer veiem al costat Hospitalenc Lo mas Caldero, lo mas Vilarrubia, i la torre del Cap del riu. Al costat pratenc un edifici dibuixat amb tres naus, que és lo Mas Romeu, el masset den Escarrer, la Barraca de ¿nofrages? i a sota de tot, a tocar del riu la casa de les monges. Entre lo mas Caldero i Vilarrubia, trobem la carretera real de València.
El següent l’he posat a l’inrevés per que el veieu amb el nord a dalt, amb el mar a sota. Al costat trobem la llegenda dels números assenyalats al mapa, i trobem els mateixos edificis protagonistes del mapa anterior
A aquest següent, també a l’inrevés, la llera del riu és similar a l’anterior, tornem a trobar la torre del cap del Riu i la casa de les monges, i també uns estanys al costat del que sembla l’antiga llera del riu. es veu com el mas de Vilarrubia devia ser molt gran en comparació als altres.,…
Aquest que ve, el el més antic de tots i crec que ens marca la terra motiu de la disputa, al menys la lletra s’entén una mica millor. Tornem a trobar els mateixos edificis, i descobrim que les pobres monges que es trobaven a la desembocadura pratenca del riu eren de l’ordre de les Carmelites, aquesta ordre busca retornar a la vida centrada en Déu amb tota senzillesa i pobresa,…
El següent és el que cobreix més terreny hospitalenc, ens porta més al nord del camí Real de València, fins al camí Real del Prat (més o menys l’actual carretera del Mig), i també viem lo camí dels tarongers (aproximadament l’actual Granvia). En mig de tots dos camins lo mas Alegret, i per sota lo mas Icart, que “buÿ” del col·legi de Sant Francesc,… i molta lletra que no acabo d’entendre. La llera té un recorregut diferent, sols fa un gir abans d’arribar al mar també al costat de les Carmelites
I aquest últim és el que conté més text; la llera del riu segueix el mateix recorregut que el mapa anterior, i trobem a la dreta l’any 1689, així que aquests dos últims mapes podrien ensenyar-nos com era la geografia de la zona abans d’un canvi de llera del riu.
Revisant els llibres de Jaume Codina, ja ens parla d’això, de riades els anys 1694 i 1695, sobre tot al delta Oriental, es a dir on es situen Cornellà i l’Hospitalet. També ens parla d’una de les masies, de mas Calderó que l’any 1678 va estar a punt de ser enderrocada per la força de la corrent del riu. Però què va passar amb aquest paisatge? És estrany que al següent mapa de 1723, al costat del riu, per sota del camí dels tarongers, no trobem pràcticament res, on són els masos Calderó, Romeu, Vilarrubia,… no els van dibuixar, se’ls va portar el riu??
Bé, ja veieu que aquest post està bastant verd, hi ha molts misteris,… seguiré llegint, seguiré informant,…
REFERÈNCIES
- PARES, portal de archivos españoles
- Els pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial (vol.2), escrit per Jaume Codina i publicat per l’Abadia de Montserrat l’any 1987 (entre d’altres)
Recull sobre l’ermita de Sant Pere Màrtir
Abans, quan no teniem el radar del meteocat, els pagesos i no pagesos se’n refiaven de l’experiència, i segons d’on venien els trons, o a on es trobaven els núvols, ja sabien el que acabaria passant, i de tant dir, i de tant encertar, s’acabava certificant el fet amb la creació d’una dita,… ara tot això s’ha perdut, però no fa res recordar-lo, i més quan aquests fenomens encara passen. Pot ser ja no veiem els núvols amb aquests edificis tan alts que ens fan, però si els busqueu, segur que els trobareu.
Fa uns dies vaig descobrir un lloc web fantàstic a on es recopilen dites del Prat de Llobregat, com per exemple: “Trons a Barcelona, no passen el riu“, “Trons a Morro del Gos [a Castelldefels], pluja segura“, “Trons a remolar [i ara venen tres dites seguides] aviat plourà, o pluja al pla, o pops a la plaça“, i “Trons a Sant Ramon [a Sant Boi], pluja a tot el món“. Us deixo l’enllaç a sota, dins en veureu les explicacions.
A casa nostra en Ramon Morales també va fer una petita recopilació de nou dites, i sí, en tenim una d’aquestes meteodites: “Si Sant Pere Màrtir porta barret, pluja segura”. Com diu Ramon, el pagès llobregatà s’ha guiat moltes vegades per l’antic mont d’Orsa des de l’antigor, i fins i tot, hi alçà una ermita a honor del seu patró, Sant Pere Màrtir.
I ja que estem aquí dalt, primer de tot, dir que Sant Pere Màrtir és el nom més “modern”, abans li havien dit d’altres noms, com serra d’Orsa, mont d’Orsa, monte Ursa; el més antic, puig d’Ossa, documentat al 986,… i sembla que significa terres on es cultiva l’ordi, encara que hi ha d’altres autors que relacionen el nom amb la presència d’óssos a la zona. No sé si havien óssos o no, pero al 1789 corrien senglars i dainas (cèrvol mediterrani) i a una referència de 1891 he trobat que exisitien llops i guineus que baixaven inclús al pla, com ara fan els senglars.
L’ermita ja no existeix i sols queden quatre pedres i una placa que van instal·lar al 2005 el Grup d’Estudis d’Esplugues i el Centre Excursionista Espluga Viva amb la intenció de reivindicar la dignificació del cim.
Es va construir al segle XVII pels pares dominics del convent de Santa Caterina, però la seva situació estratègica va provocar que fos ocupada militarment als anys 1652, 1697, 1706 i 1714, no sense sofrir danys; finalment es va abandonar al 1792. La primitiva imatge del sant es va traslladar a Esplugues. Durant la guerra de la Independència (1808-1814) els francesos van convertir la capella en caserna i van vendre la segona imatge del sant. A les guerres civils de 1834 i 1857 l’ermita era utilitzada com a telègraf òptic de Barcelona a Martorell. Després de tant anar i venir de soldats, l’ermita va quedar pràcticament destruida.
A l’any 1918 existeix un projecte per fer un funicular i a sobre de la cima una torre amb un restaurant. L’any 1926 l’ajuntament d’Esplugues, propietaris i els pares dominics decideixen reconstruir l’ermita sota projecte de Nicolau Rubió, i amb una romeria es posa la primera pedra al juny d’aquell mateix any. A l’any 1936 es converteix en estació radio telefònica,… i ara ja heu vist el que queda.
He trobat molt poques imatges de l’antiga ermita i totes a una pàgina de subhastes online, així que si les voleu, ja sabeu,… Aquesta primera és del 28 de maig de 1900, l’ermita està envoltada de persones mirant un eclipsi. Es veu que hi ha una torre de base quadrada i una nau sense sostre.
Aquestes quatre també semblen també de principis del s. XX i es veu l’estat lamentable en que es trobava l’edifici, ja en aquella època es feien grafits als murs,…
Aquesta és del 19 de novembre de 1939, i és el que va quedar de la reconstrucció de 1926 després de la guerra.
Per finalitzar, apuntar que entre els anys 1787 i 1815 el Baró de Maldà, al seu Calaix de Sastre, ens descriu els aplecs que es realitzaven a l’ermita cada 29 d’abril, indicant que els pagesos de l’Hospitalet, juntament amb milers de persones d’altres pobles, pujaven per tal d’anar a beneir els rams de romaní, farigola, espígol, fonoll,… i que posteriorment es posaven darrere de les portes per tal de guardar les cases dels mals esperits. Però també pujaven per divertir-se, ja que es feien balls i es menjava,… A continuació, la descripció d’un d’aquests aplecs:
«La Gran Concurrència Popular, à fer bon dia, es la de Barcelona cap a Sarrià, amunt à la Torre dels Frares de Santa Catharina, y desde allí dalt à la hermita de Sant Pere Màrtir, sobre só montanya; à la part de llevant, y à la part de Ponent, y mitjorn del Poble de Esplugas, que hi puja en lo mati, sa Professo, y cantàr en aquella Capella de Sant Pere Màrtir un ofici, visitada que es la dita Hermita, y en especial Sant Pere Màrtir en tota aquella marina, y dels Pobles de Hospitalet, y Cornellà; de una part, y altre del riu Llobregat; de Santboy; Sant Feliu; Sant Joan de Espí; Molins de rey; Sant Just de Esvern etc, ab divertiment de balladas en la tarde alli dalt à la Montanya de Sant Pere Màrtir, y desde alli vaxant tothom homens. y donas; Jovens, y minyonas; Grans, y xichs, una estona antes de narsen à retiro en la Plasa del Poble de Esplugas ab molta alegria, y satisfacció, despues de haverse tots de alló ben atipat de Custellas, y de vi. y de ballàr alli dalt devant de la Hermita de Sant Pere màrtir, solent haverhi alguna taula de rusquillas, y mustatxonis; marchandisa de paquet de semblants duendes, que no dexan de acudir en semblants aplechs a fora».
REFERÈNCIES
- Trons a Remolar. Dites i refranys del Prat de Llobregat
- Refranyer Hospitalenc, dins del llibre Coses de l’Hospitalet escrit pel Ramón Morales i publicat dins de la col·lecció Medusa, núm. 4, de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet a l’any 1990.
- De Pedralbes a Finestrelles amb el Baró de Maldà, de Josep Moran. Les Corts, 24 d’abril de 2005
- Sant Pere Martir i Esplugues, de Natalia Hernández a Crònica de la Vida d’Esplugues- 01.02.1992, pàg 10-11 (història de l’ermita i el sant)
- Puig d’Ossa a la Viquipèdia
- Notes de toponimia antiga del Pla de Barcelona de J. Moran i Ocerinjauregui (pàg 104)
- La Vanguardia, 29.04.1926 (història)
- La Vanguardia, 02.06.1926 (primera pedra de la reconstrucció)
- La Vanguardia, 25.11.1926 (història de l’ermita)
- La Vanguardia 10.06.1928 (romeria)
- Foto 1 – Búnker antiaéreo de Sant Pere Mártir al bloc anotherbcn’s
- Foto 2 – de papiripostals a todocoleccion
- Fotos 3-6 – de Els Encants a todocoleccion
- Foto 7 – de Sirina a todocoleccion
Caserna de la Remunta, 1987
La Caserna de la Remunta es va construir al voltant d’una casa de pagès del segle XVI segons el PEPPA 2001, que seria reformada al segle següent, ja que a la façana posterior hi ha una inscripció amb la data 1691.
L’exercit la va llogar al 1862 per tal d’instal·lar un “escuadrón de Remonte de artillería”, i ja al 1868 va decidir comprar-la. La masia va tenir diversos motius: Mas Nadal, can Mèlic, ca n’Agustí i ca n’Angulo són els que he pogut trobar.
La paraula remunta fa referència a la compra i cria de bestiar, i concretament aquí es realitzava aquest comerç per tal de renovar o satisfer les necessitats de l’exercit. La Remunta va estar el 4rt. Dipòsit de Sementals fins l’any 1994, quan es va instal·lar la Escola de Capacitació Agrària Eqüestre, que recentment ha decidit traslladar-se.
Actualment el conjunt té una superfície d’uns 50.000 m² amb moltes instal·lacions com quadres, pistes, aules, tallers, magatzems, gosseres, una residència i fins i tot una capella… En principi, sols l’antiga masia, de la que ja parlarem, forma part del patrimoni arquitectònic de la ciutat, la resta segurament serà destruït per tal de construir habitatges i espais verds.
Deixo una imatge de 1987 i una altra més o menys actual de tot el conjunt.
També podem veure la gran quantitat d’horts que existien al costat de la caserna abans de la construcció dels dos edificis del carrer d’Àlvarez de Castro a l’any 2001. i també el conjunt d’arbres que creixien a la vora de l’antic canal de la Infanta, també condemnat a desaparèixer després de quasi 200 anys d’existència.
REFERÈNCIES
- L’Hospitalet d’avui a demà. Una proposta per ordenar i millorar la ciutat (1987). Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat
- Coneixes la Remunta? realitzat per Francesc Batallé, Júlia Costa i Enric Roldán a l’any 1999 i editat pel Servei d’Educació de l’Àrea d’Educació i Cultura.
- PEPPA2001 (fitxa 52)
- El Ministeri de Defensa cedeix a L’H els terrenys de la Remunta (Canal-h.net 11.05.2007)
Evolució de les masies de Catalunya
Ahir al parlar de Cal Gotlla també ho vaig fer sobre la seva classificació segons l’esquema de Danés i Torras. Com segurament sortirà una altra vegada, vull fer una mica d’explicació, i pot ser el millor es agafar-me al resum que va fer Francesc Marcé a un petit llibre sobre les nostres masies.
Com veieu hi ha 3 grups principals. Les masies del primer tenen la particularitat de que les vessants de la teulada llença les aigües cap a la façana principal, per correspondre a llocs poc plujosos. Acostumen a ser d’estructura més modesta i mancats de fustes llargues per a utilitzar com a bigues. Aquest grup ha evolucionat amb la incorporació de construccions annexes, d’acord amb les necessitats i possibilitats econòmiques.
El segon grup és el més generalitzat, pràcticament un 70% del total de les masies clàssiques tenen aquests patrons. Els vessants donen aigües a les façanes laterals, la qual cosa és pròpia d’indrets plujosos. De tots els tipus, el més important és el 2, amb un 57% del total, i que evolucionà al segle XVI produint la resta. Els tipus 4, 5, 6, 7 i 8 són propis del Barcelonès i comarques limítrofes, per tant els trobarem a la nostra ciutat: Cal Gotlla, Cal Trabal, Cal Masover Nou,…
El tercer grup són masies de grans proporcions i d’aire senyorial. Les més grans disposen d’una torratxa o llanterna al centre de l’edifici que il·lumina l’escala. A l’Hospitalet tenim l’Harmonia o l’edifici del museu d’Història.
També vull enllaçar al bloc de Ramón Lasheras, “Una finestra al Delta del Llobregat” on hi ha tres entrades sobre aquest tema: “La masia, com a element viu, ha tingut un naixement, un creixement, una època d’esplendor i en l’actualitat sembla encaminar-se cap a la decadència o, encara pitjor, a la seva desaparició. Amb el transcurs dels anys, el que va començar sent una explotació agrària o ramadera s’ha anat convertint en segona residència, restaurant o, en el millor dels casos, en allotjament turístic rural o casa de colònies. En l’actualitat, a Catalunya queden unes 6.000 masies. La seva situació és, segons les últimes investigacions, alarmant, corrent el risc real de desaparèixer per sempre de la nostra fisonomia…”
Patrimoni arquitectònic desprotegit de l'Hospitalet de Llobregat. Font: AV de Bellvitge. (Segons la classificació de dalt: per un costat II-3 i per l'altre II-6)
REFERÈNCIES
- Imatge: La masia catalana, Història, Arquitectura i Sociologia. Joaquim de Camps i Arboix. Ed. AEDOS, Barcelona, 1976, 3ra edició. Pàg. 108.
- Text del llibre “Una mirada a la marina d’ahir. Les Nostres masies” (1980) de Francesc Marcé. Editat pel Museu d’Història de la Ciutat, i del bloc “Una finestra al Delta del Llobregat”
Cal Gotlla
Cal Gotlla és una de les poques masies que encara perduren al nostre municipi, ja que es troba dins del Pla especial de protecció del nostre patrimoni arquitectònic i això la va salvar, encara que la van fer sofrir bastant.
Aquesta masia es l’única que queda al nostre municipi amb estructura II-3, segons la classificació de Danés i Torras, es a dir, els vessants de la teulada llencen les aigües cap a les façanes laterals i la construcció és de tipus basilical. Com Cal Gotlla també eren les desaparegudes Ca n’Alós i Cal Miquel del Ros, ja comentades a aquest bloc.
Aquesta masía és típica del segle XVII, però no es coneix la data concreta de construcció, es veu que la primera referència és molt posterior i es tracta d’un llistat de masies que va fer l’ajuntament el 4 de març de 1863, a on també es diu que es troba cap a orient, a 45 minuts de l’Ajuntament, i això és concretament a la cantonada dels actuals Carrer de les Ciències amb el de Salvador Espriu, a tocar de l’IKEA.
Del Llibre "Una mirada a la marina d'ahir. Les Nostres masies" (1980) de Francesc Marcé. Editat pel Museu d'Història de la Ciutat.
No fa molts anys que estava tota envoltada de camps. A la pàgina 607 del llibre “L’abans,…” de la Mireia Mascarell es veu una imatge de 1926 on Alfons Ferrer Soldevila i Joan Soldevila menjan raïm envoltats de ceps al costat de la masia,…
Del Llibre "Cop d'ull als motius de l'Hospitalet" (1991) de Matilde Marcé i Piera. Editat per l'Ateneu de Cultura Popular
A principis dels anys 90 la masia queda abandonada i en pocs anys el seu estat empitjora tant que a l’any 2001, els tècnics que van fer el pla de protecció del patrimoni, reclamen una intervenció urgent a la teulada, façana, obertures, etc. Aquesta intervenció tardaria 7 anys,…
Imatge de 1994 que apareix a la fitxa 84 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (2001)
Imatge de Gabriel Cazado apareguda a la publicació "L'Hospitalet" el 27.11.2006
Diferents imatges aèries d'abans i després de ser restaurada, probablement anys 2007-2008
A finals de l’any 2004 el Consorci de la Zona Franca i el nostre ajuntament van signar un conveni per tal de rehabilitar la masia. A finals de 2006 es va presentar el projecte i el Consorci va ser l’encarregat d’executar-lo ja al 2008.
Imatge apareguda a la publicació "L'Hospitalet" en data 25.05.2009
Ah! gotlla és el nom que reben les guatlles a algunes comarques. Una guatlla (Coturnix coturnix) és un au amb un aspecte similar a una perdiu però més petita. Pot ser que el nom de la masia vingui d’aquest ocell ¿?
Can Riera, Espai de Memòria
Avui vull mostrar unes imatges de la masia de Can Riera, que es troba a dalt de tot del carrer Xipreret. Per dues raons.
Primer per que forma part del patrimoni arquitectònic de la ciutat (fitxa 100/11). Can Riera és una masia del segle XVII d’uns 300 m² que fa anys havia estat envoltada de camps. Quan la riera de l’Escorxador circulava a l’aire lliure just per davant, s’havia de sortir mitjançant un petit pont,… a veure si algun dia puc publicar alguna foto. A l’any 2001 era de propietat municipal i es feia servir de dipòsit de l’arxiu municipal. No fa gaire ja veieu com estava, transformar-la en el que és ara ha costat dos milions d’euros.
La segona raó per parlar d’ella és que ara és “un centre d’interpretació, de documentació, de consulta i de recursos pedagògics, concebut per donar a conèixer el període històric que va de la II República a la transició democràtica i, en especial, la participació de L’Hospitalet en la lluita antifranquista, sobre tot en les darreries del franquisme i la Transició” (digital-h)
Crec que encara no es troba oberta al públic, però ja han començat a fer activitats, les primeres són dues noves rutes urbanes de L’Hospitalet Antifranquista, a càrrec de Teresa Moreno i F. Xavier Menéndez, que tindran lloc els propers dijous 18 i 25 de novembre de 2010. Es tracta de dos nous itineraris a peu guiats destinats a recórrer els principals escenaris de la lluita antifranquista de la ciutat.
-
Ruta de L’Hospitalet antifranquista (Collblanc i La Torrassa). Presentació i visita guiada: dijous 18 de novembre, a les set de la tarda, al Centre Cultural Collblanc-La Torrassa, c/ Mare de Déu dels Desemparats, 87.
-
Ruta de L’Hospitalet antifranquista (Centre i Sant Josep). Presentació i visita guiada: dijous 25 de novembre a les set de la tarda al Museu de L’Hospitalet-L’Harmonia Espai d’art, Pça Josep Bordonau 6.
L’assistència és gratuïta prèvia inscripció als telèfons 93 4032997 i 93 3381396 o a l’adreça cultura.memoria@l-h.cat . Les places són limitades.
REFERÈNCIES
Can Rigalt / Can Rigal
Es va construir en 1693 (segons una data que hi ha a la seva façana) i es va remodelar al 1837 (segons altra data a la façana), i segurament també a finals del segle XIX.
Hi han altres fonts que situen l’edifici “actual” entre 1760 i 1770 basant-se en que es va construir a la vegada que el nou Camí Reial (1764, Carretera de Carles III). També es sap que l’any 1728 en Miquel Rigalt, argenter, va comprar l’antiga masia, i que la va transformar al 1741. A aquesta època es van reordenar els terrenys contigus amb jardins, tarongers, avingudes, fonts d’aigua, cascades i estanys (Es veu que al 1968 encara existien parcialment)
L’escut que figura a la porta és el de Joan de Girona, amb qui es va casar la filla de Miquel Rigalt. El seu fill Miguel de Girona i de Rigalt va heretar la casa al 1771 (veure testament).
Les propietats agrícoles de Can Rigalt es comptaven com unes de les més importants de la zona; principalment vinya, s’estenia pels municipis veïns d’Esplugues, les Corts i Sants. Al llarg dels segles XIX i XX la propietat s’ha anat reduint considerablement, produint-se nombroses segregacions com les que enquibiren el cementiri de Sants o l’antiga estació receptora de la Canadenca (avui de FECSA), o la urbanització del carrer de Josep Molins i la construcció de l’Hospital de la Creu Roja i de l’escola Puig i Gairalt.
Als últims anys el que es faria amb aquests terrenys i la casa ha estat un veritable “culebron”, i millor no entrar gaire en el tema ja que amb la crisi suposo que es tardarà a trobar finançament. Mentrestant l’abandonament de l’edifici per les administracions i la propietat ha fet que es trobi en total deteriorament, han desaparegut molts ornaments valuosos fruit del vandalisme. Els desallotjament de persones es continu degut a que totes les tanques que envolten la casa es troben visiblement trencades.
Sobre el seu futur, segons es deia al 2006: “La masía albergará un aula taller de educación ambiental para las escuelas locales y una oficina de información de todos los aspectos vinculados con los residuos y las energías renovables. En el exterior, se habilitará un huerto con fines educativos”,…
REFERÈNCIES
- Fotografies: Gaspar Coll i Rosell, setembre de 1985 a cultura.gencat.cat
- Text: Fitxa núm 13 del Pla Especial de protecció del Patrimnoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat (2001)
MÉS INFORMACIÓ
- Any 1997. Sobre l’adquisició de Can Rigalt per fer la segona masia del Barça amb el beneplàcit de l’ajuntament
- Any 2000. Sobre una carta de Celestino Corbacho a Josep Lluís Núñez (F.C. Barcelona) demanant que es faci cura de la masia i que eviti el vandalisme.
- Any 2005. Serà un parc i 1000 habitatges
- Any 2006. Un barri sostenible.
- Any 2008. La zona es vol habilitar com a parking
- Any 2009. El Barça es ven un segon terc de Can Rigalt (Al 2005 s’havia venut el primer a l’empresa la Llave de oro)
- Isabel Salvador Jo quan era petita hi anava a aquesta casa!!!. Hi anava amb el meu tiet Vicenç que coneixia a la família que hi vivia.
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) i a què es dedcivan? tenien camps
- Isabel Salvador Jo diria que sí, però era molt petita. Recordo que anaven els diumenges perquè el meu tiet era barber i tallava els cabells i afeitava al senyor que vivia a Can Rigalt. No puc preguntar-li perquè fa uns anys que ens va deixar
- Oscar Cuesta Can Rigalt serà el nou Hospital General de l’Hospitalet cap el 2014-15 gestionat pel Consorci Sanitari Integral, el mateix que ara porta l’antic Hospital de la Creu Roja. Tot l’Hospital actual es mourà cap als terrenys de Can Rigalt. No estic segur que s’hagi escollit encara el disseny que es construirà, però sí que un dels plecs del concurs d’adjudicació obligava a respectar, restaurar i incloure la Masia de Can Rigalt dins l’entramar. Si no tinc mal entès, la pròpia masia s’utilitzarà per les oficines dels caps de l’Hospital, i quedarà envoltada per un edifici allargat que anirà a parar fins el carrer que baixa de l’Hotel Rei Juan Carlos I.
L'Hospitalet de Llobregat 