Imatges retrospectives d'una ciutat

Segle 19 (XIX)

L’Hospitalet de Llobregat, posterior 1912

Aquí tenim un sector del mapa de Barcelona i municipis propers que va realitzar l’enginyer industrial Federico Armenter de Aseguinolaza l’any 1890 (segons l’Institut Cartogràfic) o entre 1900 i 1920 (segons la Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico)

El mapa el tinc sota estudi, hi ha coses que no coneixia, com per exemple el projecte del parc municipal de Sant Pere Màrtir, que com veieu afectava a can Rigalt,… Tampoc coneixia la distribució de les cases a banda i banda de la Riera Blanca; el projecte d’urbanització de Armenter a tot el llarg de la Gran Via, amb aquesta plaça “Europa”,…

Veiem també el nucli de l’Hospitalet, encara sense la rambla Just Oliveras; el Samontà desert; la Torrassa amb la urbanització Martorell, que he d’investigar; també el carrilet, construït l’any 1912

També es curiós veure les corbes de nivell topogràfic, mireu damunt de l’ermita de “Vallvitje”, sembla que baixi un torrent cap el riu,…


REFERÈNCIES

Anuncis

Can Colom, 1913

He trobat aquesta fantàstica fotografia de can Colom, realitzada per Josep Salvany i Blanch l’any 1913. Es troba al seu fons  fotogràfic, a la Biblioteca de Catalunya, sota el nom de “Torre a la Bordeta”

També deixo una fotografia on veureu com ha quedat després de la rehabilitació de Meritxell Inaraja,…

REFERÈNCIES 


Uns carabiners persegueixen a un carreter fins a la Remunta, 1896

Aquí teniu l’història d’un malentès que va alarmar als veïns d’un poble que es deia l’Hospitalet de Llobregat i que no arribava als 5000 habitants. 

No és una gran història, però el seu estudi m’ha ensenyat un parell de coses que volia compartir amb vosaltres. Primer el que és un guarnicionero, que en català es diu baster, es a dir, aquells que confeccionen, adoben i venen els guarniments de les bèsties de càrrega, una feina que festes populars com els Tres Tombs encara van mantenint. Us deixo les eines de l’ofici

Una altra cosa que no coneixia era la chaquetilla de rayadillo dels carabiners. El rayadillo o mil ratlles era un teixit fresc i còmode que teia ratlles verticals obscures, molt properes entre si, sobre un fons clar, i que es va utilitzar als uniformes militars de les colònies (Cuba, Puerto Rico, Filipines,…) des de 1886 fins al 1899, any en que es van retirar d’elles. Era tan còmode que posteriorment durant l’estiu també es va adoptar a Espanya per l’exercit metropolità i també al Marroc, fins l’any 1914, que es va passar al caqui.

Aquests carabiners segurament serien del port, ja que va ser un mes i mig abans quan van adoptar la guerrera de rayadillo, i pot ser el carreter encara no s’havia assabentat.

Ja que no he trobat cap fotografia de carabiners del port vestits de rayadillo, us poso aquests tres soldats que van participar a la primera guerra del Rif (1893-1894).


i també la d’un carabiner del Prat a la desembocadura del Llobregat, també vestit amb el rayadillo, a una imatge de principis del segle XX.

REFERÈNCIES


Algunes dades sobre la Desamortització a l’Hospitalet de Llobregat

No tinc espai, ni és el lloc per explicar què va ser la Desamortització a Espanya entre 1766 i 1924, així que us convido a buscar informació a d’altres llocs web. Sols us diré que va tenir diferents fases i va afectar principalment a les ordres religioses i a l’església catòlica, obligades a vendre el seu patrimoni (terres, edificis, llibres ,art,…), provinent de donacions i testaments, molt d’ell sense ús, a l’Estat, per que aquest les subhastés públicament.

Encara que moltes terres es van dividir per ser més atractives, eren massa grans i cares, així que tan sols van poder accedir a les subhastes un grup molt reduït de rics, principalment de Barcelona, deixant als camperols locals sense possibilitats. El que es pretenia principalment era que l’Estat ingressés molts diners i així cobrir l’alt dèficit que havia acumulat, ho van aconseguir, però els efectes van moure l’Estat a tos els nivells

No sé si hi ha cap estudi sobre els efectes d’aquest procés al nostre municipi, tan sols he trobat que va ser un dels pobles més afectats de la província, que es van desamortitzar 14 finques, i que aquestes suposaven un 4% del valor dels terrenys de tota Barcelona. Tinc constància de que existeixen diferents treballs sobre la desamortització de Mendizábal a les comarques del pla de Barcelona i el Baix LLobregat, realitzats per Elisa Badosa Coll, però encara no els he pogut consultar,…

Revisant les hemeroteques digitals he trobat això:

La primera desamortització de terres que he trobat era propietat del Col·legi dels Franciscans de Barcelona, i es va produir l’any 1822, a l’època del Trienni Liberal (1820-1823). En aquella fase les terres que es desamortitzaven eren les ermes i els realengs (baldíos).


Les següents dues es troben dins de la fase de la desamortització de Mendizábal, que l’any 1836 decreta la dissolució de les ordres religioses  (amb l’excepció d’algunes beneficències com les dedicades a l’ensenyament i a l’assistència hospitalària) i la confiscació del seu patrimoni i les seves rendes. Calia pagar la primera guerra Carlina i tots els deutes generats a l’Estat.

Aquesta primera, es composa d’10 peces de l’ordre religiosa dels Carmelites Calçats

Crec que un dels aspectes interessants és trobar-nos amb topònims totalment desapareguts, com les terres dites el pont del Escarrà o Regalicia; la del Polit o la de Safont; Hospur o Pedrogà,… i am alguns coneguts com el Torrens Gornal. L’última, la del carrer de la Sitgas, crec que és de la ciutat de Barcelona.

El següent grup, format per 10 peces, era patrimoni de la suprimida Comunitat de la casa Missió de Barcelona. A sota trobareu el resultat de les subhastes dels anteriors lots.

Els topònims que troben són  la Torre Gran (no sé si es la mateixa Torre Gran que miraculosament encara existeix sota la Granvia, al costat del Llobregat), que es va dividir en cinc propietats, la pròpia torre, els camps Palmé, els camps de la Feixeta, el camp Gran i el camp Gelabert; el camp Saguer; la Torre Chica;  dues finques al paratge anomenat la Torrassa (que suposo que es situaven al barri del mateix nom, aquest ja es va intentar subhastar l’any 1839, però es va retirar per dubtes sobre les seves càrregues), i per últim una heretat dita Riu Mort, que era on es situava l’oratori de Sant Felip Neri.

Del 30 d’abril de 1841, també he trobat una subhasta d’arrendaments de dues propietats dels Carmelites Calçats, una sense nom i una altra denominada heretat Campa o de la Panadella; i també algunes de la casa Missió de Barcelona, concretament  la del Campo Segués, la de la Torre Gran i la de la Torre Petita (segurament la mateixa casa que la Torre Chica de la relació anterior)

També he trobat aquesta, que correspondria a la fase de la desamortització de Madoz, iniciada l’any 1855, la que va mobilitzar més bens,, i que també va afectar a les propietats comunals dels pobles:


Bé, ara seria interessant trobar on eren totes aquestes propietats i saber que va passar amb elles després de que canviessin de mans,…

REFERÈNCIES


Platja de l’Hospitalet de Llobregat, 1892

Fa uns dies vaig publicar una carta de navegació de l’any 1880 que ens permetia veure la platja de l’Hospitalet, avui he trobat aquesta de l’any 1892 que conté més informació. Us recordo que la platja de l’Hospitalet anava des de la fàbrica de productes químics (de Boada i Bohigas) fins al riu Llobregat, a aquest mapa formaria part de la platja del Llobregat.

Alguns edificis ja són coneguts: el far, la Puda, la citada fàbrica, i les barraques de pescadors que havia al costat. Les que són noves són les que hi ha a tocar del riu: Las “chozas del mariculado”, casa barca i casa del Andorra, totes elles sembla que disposen d’un embarcador al riu.

La Casa del Andorra sembla situada on l’any 1914 trobem can Pelicán i on l’any 1926 trobem cal Patirem, és possible que sigui la mateixa edificació que ha anat canviant de nom.

REFERÈNCIES


El piló del carrer de Vinaròs, 60’S

Aquestes dues fotografies ens las va deixar fa uns mesos en Jose Antonio López Tirado, i les identifica com del del carrer Vinaròs amb l’avinguda de Severo Ochoa (abans del Torrent), però hi ha alguna cosa que no em quadra,…

Crec que es podrien datar a partir de l’any 1966, ja que es quan el model de la Citroën 2CV AZU que veieu a la foto canvia l’apertura de les portes a un lògic contravent, apertura que continuaria en la resta de models.

A aquesta primera es veu el seu pare a un carrer, i darrere el piló, en mig del carrer, i que segons Jose Antonio correspondria a un pou.  Al fons trobem una zona boscosa que segurament es el parc de Can Vidalet, i davant el que semblen els coberts de la bòbila on ara es troba la plaça de la Bòbila.  He buscat amb el google street view i no cabo de veure l’edifici amb balcons de l’esquerra de la fotografia, no sé si encara existeix,…

 

A la següent foto trobem el mateix piló, amb el germà d’en José Antonio i uns veïns un diumenge de rams.  El que no em quadra és el número 1 de la porta, ja que actualment aquest carrer funciona a l’inrevés, es a dir, el carrer Vinaròs acaba amb el número 38 quan arriba a l’avinguda de Severo Ochoa , i a més el número és par,…

Les ombres de les dues fotografies indiquen que el sud es troba a l’esquerra, no sé si van canviar les numeracions, ja que Jose Antonio també ens diu que abans el carrer Vinaròs formava part del carrer Masnou, que actualment comença a la plaça d’Eivissa, o be les fotografies són de dos pilons diferents,… a veure si els oriünds del barri podeu resoldre l’enigma,…


Aquí sota deixo unes fotografies aèries on he marcat en verd el lloc on es situaria el piló que cita Jose Antonio. Per cert, es veu la bòbila, i també es veu que l’any 1947 sols tenia la nau de fabricació, encara no s’havien construït els coberts.


La impremta ECO i la seva revista

Avui comparteixo una recerca interessantíssima que m’ha enviat Manuel Hernández Cansado sobre la impremta ECO, que es situava a la Torrassa i segons en Manuel va ser la primera de l’Hospitalet. També ens ha enviat escanejat el primer número de la revista ECO,…

Rebuscando en la historia de nuestra ciudad nos plantamos en el año 1937, concretamente en el mes de enero, fecha en la que D. Eugenio Cansado González, natural de La Bañeza (León), en fecha 3 de mayo de 1890 instala en la calle Romanins, número 88, bajos (calle que a través de los años se denominó: Doctor Martí Julià, General Sanjurjo y actualmente otra ves Doctor Martí Julià) la primera imprenta de nuestra ciudad.

En un principio la imprenta se instaló en sociedad con D. Alfredo Parés y con un capital líquido de 10.209,60 pesetas aportado mitad y mitad por cada uno de los socios. Tal sociedad duraría hasta el 30 de septiembre de 1933, fecha en la que D. Eugenio Cansado, al retirarse su socio continuó por si solo con la imprenta. En esta segunda etapa el capital invertido ascendió a 12.000,00 pesetas y contaba la industria con: Una Minerva tipo Kanle de 35 x 25 cm. Una boston tipo Kanle de 23 x 16 cm, accionada a brazo. Una perforadora, una máquina de coser y un motor eléctrico de 1 CV. Como dato curioso diremos que el alquiler del local en que estaba instalada ascendía a 65,00 pesetas, y el importe de la instalación eléctrica hecha por la industria de D. José Torrents ascendió a 667,45 pesetas.

Si bien en un principio la Minerva tipo Kanle estaba accionada a pedal con fecha 25 de junio de 1931 el entonces Alcalde de L’Hospitalet, D. José Muntané Almirall, a través del Edicto número 8458 publicado en el Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, número 158 de fecha viernes 3 de julio de 1931 concedió la autorización pertinente para instalar en la misma un motor de 1 CV.

Hasta octubre de 1934 la imprenta se dedicó única y exclusivamente a los típicos trabajos del ramo: tarjetas, facturas, recibos, sobres, bolsas, etiquetas, etc. A partir de esta fecha las inquietudes sociales de su fundador lo llevaron a poner en marcha un proyecto largamente soñado, posiblemente nacido de su trabajo como regente de talleres de “El Noticiero Universal” (periódico de la tarde de Barcelona) y el “gusanillo” literario que todos los impresores llevan en su espíritu, la edición de una revista dedicada a la ciudad de L’Hospitalet.

La revista de denominó ECO, dado que la razón social de la empresa era “Gráficas Eco”. Su redacción y administración estaba en la calle Martí Julià, 88 (La Torrassa), su aparición era mensual y su dedicación cultural artística y recreativa.

En la salutación de su primer número, el primero de octubre de 1934, se expresaba que el objeto de tal revista era el batallar, recreando al lector, por los intereses de los habitantes de L’Hospitalet, dejando constancia de todo cuanto ocurriera y fuera beneficioso para la ciudad.

Si piqueu podeu veure el contingut sencer d’aquest primer número!

Junto a su fundador colaboraron en la redacción de la Revista su hija Carmen Cansado, Serafín de Blas, A. Caixal, J. Moreno, Juan Flores, Antonio Bernal, Juan Aleñá y los dibujos del propio fundador, también gran aficionado tanto al dibujo como a la pintura, lo que le llevó a dedicar una página de la revista al concurso infantil de dibujo en el que hizo sus primeros “pinitos” Antonio Bernal, que más tarde se convertiría en un excelente profesional del dibujo.

Hay que destacar también la publicidad aportada por los comerciantes de aquella época,algunos de los cuales todavía existen: Relojería-joyería Lleonsí, Ferretería Tormo, Marchador hermanos (pintores), Camisería Alfredo Zahonero, Ciclos Gendre, Obradors Lluch, Juan Gassó (carnicerías) , Orquestina “Alma Porteña”, Muebles Lara, Almacenes La Farola, Rosendo Sans, Joan Aleñá (comestibles), Bar La Pansa, Pastelería La Lyonesa, Sastrería Clotet, Bar Ramón, etcétera.

La revista en así, aparte de la típica Salutación, trataba temas como: deporte, poesía, arte, cocina, infantil, “chismorreo”, femenina, concurso infantil de dibujo y literatura, correspondencia, letras, etc.

Desgraciadamente, pese a contar con apoyos por parte de determinados sectores de la ciudad no eran tiempos aquellos apropiados para una revista de este tipo y sólo llegaron a editarse 5 números, hasta febrero de 1935, sin embargo, fue el primero de los muchos intentos que se han hecho en la ciudad para editar una revista por y para L’Hospitalet. Después de esta aventura la imprenta prosiguió desarrollando sus típicos y característicos trabajos hasta finales de 1936 fecha en que la Guerra Civil Española impidió que continuara con su trabajo; sin embargo, terminada ésta prosiguió su labor. Otra vez, el espíritu literario de su fundador se manifestó ahora en forma de libro. Su puesto en “El Noticiero Universal” le permitió hacer acopio de información sobre la marcha de la Guerra Civil y con este material escribió “El Diario de la Guerra”, prorrogado por el Director de “El Noticiero Universal” D. Enrique de Angulo y con Epílogo de D. J. Palou Garí, también de “El Noticiero Universal”. Libro eminentemente periodístico en el que se da constancia de los hechos y fechas de la Guerra Civil, en realidad un libro de consulta.

En el año 1946 el fundador de la misma incorporó a la dirección de la misma a su hijo Guillermo Cansado Flores, quien se hizo cargo de la gerencia, dirección administrativa y comercial del negocio continuando su propietario en la dirección industrial o de taller. En esta fecha la producción máxima de la industria a plena marcha ascendía anualmente a 2.400.000 impresos. El consumo en materias primas era de diversas calidades de papel, tinta, y otros productos auxiliares. Daba ocupación a un técnico (el propio empresario), un oficial minervista, un  encuadernador y un administrativo (el hijo del propietario). La marcha de la industria era buena pese a la escasez de materia prima y elevado coste de la misma.

En octubre de 1939 se añadió a la imprenta una sección de venta al público de papelería, la cual se mantuvo hasta enero de 1956, dado que no se podía atender a la imprenta y a la papelería. Dicha sección fue llevada por su hija Carmen.

Tras la jubilación del fundador de la imprenta se hizo cargo de la misma su hijo Guillermo con la ayuda de su hermano político Manuel Hernández y del hijo de éste último. Posteriormente al fallecer Guillermo Cansado en 1962 la imprenta continuó hasta diciembre de 1969 en que el trabajo del hijo político y del nieto no les permitía dedicar a la empresa toda la atención necesaria su fundador decidió cerrarla.

Sin embargo, a pesar de estar retirado las inquietudes de su fundador lo llevaron a dedicar su tranquila vejez al dibujo y la pintura y hasta su fallecimiento en 1972 pudieron verse en gran número de escaparates de Barcelona y Hospitalet unos chistes dibujados y pintados por él, con la firma de ECO.