Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 00

Altar major de Santa Eulàlia de Mèrida, 1918

Aquesta fotografia que comparteixo es va enviar com a postal el 14 d’agost de 1918, i és la tercera que he tingut oportunitat d’observar de l’altar major del temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, no de l’actual, sinó del que van destruir a l’any 1936.

Les altres fotografies  són les que hi ha a l’exposició permanent Color, Forma i Volum de l’Harmonia, i la del llibre Espigolant en el passat… de la Matilde Marcé i Piera. Mostren certes diferències, com per exemple que les teles laterals a les altres són de color blanc, les làmpades davanteres que pengen del sostre són diferents i que també que aquí la imatge de Santa Eulàlia és altra i més gran.

Aquest altar data del 1807, substitut d’un altre de l’any 1544 que s’havia podrit degut als problemes d’humitat originats pel mal estat del sostre de l’església. El va realitzar l’escultor Salvador Roig per 3600 lliures, a semblança de l’altar major de l’església de Sant Jaume de Barcelona.

En Francesc Marcé ens trasllada els comentaris de Mn. Miquel Pou, aleshores rector, quan van traslladar part del nou altar des de Barcelona, el dia 22 de novembre de 1807: “los obrers Francesc Codina i Josep Oliveras amb algun de l’Ajuntament i varis particulars passaren amb carros a aquella Ciutat d’on retornaren amb tot lo referit, acompanyats de músics, passant per la carretera nova a causa d’estar en mala per les pluges, la de la Bordeta. Eixiren a rebre la santa a l’entrar a la Parròquia, més allà de Collblanc, gran número de fadrins los quals, amb escopetes feren salves tot lo camí. Però que goig, que contento a l’estar pròxims a entrar en lo carrer! La melodia de la orquesta, lo estrèpit de les escopetades, lo repic general de les campanes foren los anuncis que obligaren a comparèixer davant l’església a tot lo poble. Grans i xics, tots volgueren ser espectadors i participants de semblant funció. Quantes llàgrimes de ternura se derramaren est dia desesperançat de gran part, no cregut de moltíssims, però desitjat de tots!”

També ens diu que Josep Bori, un fuster conegut també com “el Malla” i que vivia al carrer Major, 42, va fer una rèplica a escala que se’n va anar traslladant d’habitatge en habitatge fins que als anys 70 va arribar al museu, i en teoria allà, suposo que als magatzems, es troba,… pot ser quedaria bé, si encara està en bon estat, a l’exposició permanent de l’Harmonia,…

REFERÈNCIES

  • Informació sobre l’exposició Color, Forma,.. i Volum
  • Retalls del passat. escrit per la Matilde Marcé i Piera i editat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet.
  • Del temple parroquial, per Francesc Marcé i Sanabra (set. 1980) dins del llibre Visions de la Història de l’Hospitalet publicat l’any 2005 per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet.
Anuncis

El tinent Josep Manso a Bellvitge, 1809

Aquest home amb el semblant entre Félix Rodríguez de la Fuente i Adolfo Suárez era Josep Manso i Solà, nomenat comte del Llobregat i vescomte de Montserrat per les seves gestes als voltants del riu que compartim amb la comarca veïna.

Josep Manso i Solà va neixer a Borredà el 26 de setembre de 1785, i als 12 anys va començar a treballar al moli fariner del seu oncle, va anar canviant de molí fins que als 19 anys arribà a un de Barcelona. Pocs anys després es diu que té un enfrontament amb un soldat francés, resultant aquest últim mort, i clar, ha de fotre el camp,… decideix passar a formar part de les guerrilles que intentaven evitar la invasió de Catalunya pels francesos.L’any 1808 entra a formar part d’una companyia de miquelets com a tinent; el seu baptisme de sang es produeix a la defensa de Roses on moren alguns dels seus subordinats.

El 6 de maig de 1809 es troba junt a un grup de quaranta sometents a un l’Hospitalet sota control francés, diuen que als voltants de l’ermita de Bellvitge; volen fer una emboscada als francesos, ja que sabien que vindrien al poble a requisar palla i queviures. “Cap a les set de la matinada albiraren cinquanta genets i cinguanta infants que donaven escorta a una lluïda galera que resultà qui era del qui fou el primer ocupant francés de Barcelona i que ara n’era el general governador, Guillem Filibert, comte de Duhesme, el nom del qual és gravat entre d’altres herois napoleònics en l’Arc de Triomf de la Place de l’Ètoile de Paris.

El vehicle del general, d’un model desconegut a Catalunya, era molt superior als habituals del pais i els avantajava en suspensió, comoditat i estètica. El grup emboscat, com és natural, no va entretenir-se a contamplar les gràcies de l’ultim model de galera i en un atac fulminant va descncertar els soldats francesos, que després d’un intent de resistència van emprendre la fuga; se’n rendiren més de trenta. També el vehicle quedà en poder de Manso, en el qual carregà – en un acte de generositat- els ferits que els fugitius abandonaren.

(…) el pas dels sometents i dels presoners, de camí cap a Martorell, fou saludat amb joia pels hospitalencs, que , mentre vitorejaven als vencedors, quedaven bocabadats admirant la galera francesa”

Pocs dies després Manso fou ascendit a capità, però en aquesta guerra, la del Francès (o de la Independència), arribaria fins a general. Posteriorment s’incorporaria a l’exèrcit reial en els regnats de Ferran VII i Isabel II. Va combatre els Malcontents a la Guerra dels Malcontents (1827) i durant la Guerra dels Set Anys (1833-1840) va lluitar a les files isabelines del bàndol moderat ocupant diferents capitanies generals del país. La seva biografia dona per escriure un llibre, de fet ja els té,…

Va morir el 22 de març de 1863 a Madrid, però l’any 1847, ja amb 62 anys va decidir retirar-se i va trobar una casa a Cornellà, a la carretera del Mig, a quasi dos quilòmetres d’on va succeir l’escaramussa que transcrivia anteriorment; aquesta casa és cal Manso, ara restaurada i patrimoni de Cornellà, però tristament ofegada dins d’un polígon industrial que quasi l’oculta.

 REFERÈNCIES


Carrer Major, 1910

Pot ser ja coneixeu aquesta postal ja que com a mínim surt a dos llibres sobre l’Hospitalet. Tal com diu el llibre “l’Abans…” de la Mireia Mascarell, la seva data podria rondar 1910; a la banda dreta podem veure la cistelleria de Mariagneta Farrés i la casa de la família Parera, dedicada al comerç del vi. Al final de tot l’església vella.

Al 1980 en Francesc Marcé i Sanabra escrivia quatre textos sobre aquest carrer a la revista de l’Ateneu de Cultura Popular, Xipreret. Avui, encara que és una mica llarg, transcriuré part del primer,…

“Una de les obsessions dels hospitalencs durant molts anys – jo diria que fou una constant de la nostra història- va ésser l’endreçament del sòl d’aquest carrer Major, que amb molta freqüència, cada vegada que plovia, es transformava en un veritable torrent en recollir les aigües provinents d’Esplugues i del Samontà. L’any 1806, per exemple, trobem els nostres convilatans treballant de ferm amb pics i pales al carrer esmentat o rascant-e la butxaca perquè d’altres els facin la feina. Només els dies de festa, durant aquell any, es transportaren 161 carretades de pedra de la pedrera del Port i 9 d’una pedrera dita d’en Torras. En dies feiners es mogueren 92 carretades d’arena i 88 més de pedra. Quan el dia 25 de febrer de 1808 entraven els francesos a l’Hospitalet, trobaren encara els hospitalencs eliminant roderes i tapant sots.

Aproximadament cent anys després, el problema no s’havia pas resolt. El 24 de maig de 1907, el Consistori prengué l’acord de dirigir-se al diputat a Corts pel Districte, Laureà Miró i Trepat, per pregar-li que intercedís davant del Ministeri d’Obres Públiques a fi i efecte d’assolir l’arranjament de tota la carretera des de la Riera Blanca fins al límit amb Cornellà. Dos mesos després el diputat enviava, per demostrar el seu interès, un exemplar del Diari de Sessions del Congrés on constaven les peticions que sobre el particular dirigí al ministre de Foment.

Cinc anys després es fa una petició similar també a Miró i Trepat, el qual contesta que la reparació sol·licitada s’inclou en el Pla de Carreteres de l’any.

El 1915, essent batlle el meu avi, Francesc Marcé i Codina (de sobrenom “el polític”, gràcies a les gestions del mateix diputat s’aconseguí que l’Estat invertís 25.000 pessetes en l’empedrat del carrer Major, sempre que el municipi n’aportés un 50% més, o sigui 12.500. El segon dia de la Festa Major d’aquell any, diada de Sant Roc, es procedí a la col·locació solemne de la primera pedra amb tots els ets i uts del cerimonial a l’ús. Em consta que la continuació no fou tan senzilla, ja que a l’Estat sempre li ha costat desprendre’s de diners  i a l’Ajuntament mai no li ha estat fàcil obtenir-ne dels veïns.

Finalment, però, tot s’acabà feliçment. Per aquest motiu, segons sembla, el poble agraït batejà el carrer amb el nom de Laureà Miró, nom que durà una mica més que aquell empedrat, però que també, com ell mateix, a la llarga desaparegué del mapa i de la memòria dels hospitalencs. Ambdós avui constitueixen un record desdibuixat de la nostra història i el carrer Major, ben pavimentat, torna a ser de nom i de fets només el carrer Major”.

REFERÈNCIES
Ateneu de Cultura Popular de L’Hospitalet. També podeu trobar aquest text al llibre “Visions de la Història de l’Hospitalet” (2005) que recull textos del Xipreret des de 1980 al 1985.