Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 30

La mitja galta

Hi ha una dita hospitalenca, “semblar el carrer de Mitja Galta“, que segons Ramon Morales  ve del nom que a l’època de la Segona República (1931-1939) li van posar al carrer de Santa Eulàlia, encara que també diu que mitges galtes també existeixen a d’altres pobles, normalment quan els carrers sols tenen o tenien cases a un costat. Entre els hospitalencs aquesta dita era sinònim de quelcom desballestat o incomplet, i tant podia referir-se a una feina inacabada, a una festa deslluïda o a una família on cadascú tombava pel seu costat.

Ramon Breu al seu llibre sobre Santa Eulàlia ens diu que a principis dels anys 20 del segle XX  el carrer de Santa Eulàlia ja rebia popularment aquest nom, ja que la majoria d’edificacions es situava a la banda muntanya, mentre que a la banda mar es podien veure extensions importants de camps de cultiu.

Joan Casas dona una versió una mica diferent sobre l’origen del nom i que ens porta a mitjans del segle XIX, quan els límits entre la Bordeta i l’Hospitalet eren una mica diferents,… per explicar-lo os poso un mapa molt simple del municipi de Sants a l’any 1838. L’Hospitalet el trobem a l’esquerra, el mar el tenim a la cantonada inferior dreta i just a sobre, Montjuïc, on es troba la rosa dels vents.

La via amb més edificis (línies més gruixudes) seria la carretera de Sants i a sota, on també tenim dues línies, es situaria la Bordeta, on la banda superior del carrer (de la Bordeta) es trobaria a Sants i l’altra a l’Hospitalet. Joan Casas diu que aquesta era la raó, es va dir Mitja Galta pel fet de que cada banda del carrer era d’un municipi diferent.

Però estirem una mica del fil, ja que, com deia, els límits actuals no són aquests, si ens anem a un plànol de 1891 veurem que els límits entre els dos municipis ja han canviat, i com ara ens separa la Riera Blanca. Aquella banda del carrer de la Bordeta que formava part de l’Hospitalet, ara pertany també a Sants.

És un polígon de unes 16 Ha encara en aquell moment cultivat, mentre que la part superior ja es comença a urbanitzar (el que és contradiu amb el mapa superior on, sembla ser, ja existien cases,… o pot ser ho he fet malament i és més tros!,…). No he trobat la data concreta en que es va produir aquesta modificació, però segons el llibre de Joan Casas seria cap al 1875

El que també es pot observar al mapa inferior és que el sector d’Hostafrancs ja és de Barcelona, cap a l’any 1839 Sants se’l va canviar per una part de la Marina. Set anys després d’aprovar-se aquest plànol, al 1897, Sants s’integraria dins de Barcelona, juntament amb d’altres municipis, seguint el Decret de Cánovas del Castillo.

Si anem a una imatge actual, què va passar amb la galta on sols hi havia camps?,… doncs mireu, mireu, quina gentada hi ha ara damunt!

Cal dir que és possible que hagi agafat més tros cap a Barcelona, és complicat traslladar la superfície de 1838 a l’actualitat amb aquestes dades, de totes maneres com aquests de Sants ja no ens la retornaran,…

REFERÈNCIES

Anuncis

La capella i la via de Sant Rafel del cementiri de l’Hospitalet

Com veieu, des de l’inici de la pàgina que persegueixo els elements del patrimoni arquitectònic, els de l’actual catàleg i els dels anteriors; per mi és una manera de fer turisme a la meva ciutat (res turística), i també d’aprendre un munt de coses interessants. L’altre dia aquesta afició em fa fer entrar al cementiri, ja que la seva capella o oratori forma part del patrimoni.

L’oratori es va construir a l’any 1926 segons projecte de Ramon Puig i Gairalt i com veieu és un edifici petit i senzill, d’estil clàssic, amb dues columnes dòriques a l’entrada i dos cossos, el que fa d’accés i el que fa d’oratori.

Estava tancat però vaig poder fer una foto a l’interior a través de la porta. Com veieu, també és molt sobri: uns bancs de fusta, una taula d’acer inoxidable, una creu i la llum que deixen passar les finestres octogonals, cobertes per un vidre translúcid.

Aquest cementiri es va projectar a l’any 1850 per l’arquitecte Josep Bafuls Arguils, i es va finalitzar a l’any 1852 pel mestre d’obres Marià Tomàs. Però és ja a lany 1836 quan es decideix traslladar el cementiri antic, situat al costat de l’esglèsia per un tema higiènic, ja que estava ple i es desenterraven cadàvers encara no consumits per enterrar d’altres, i també per un tema legal, ja que l’any abans una circular del Govern Civil obligava a separar-los de la població. De totes maneres van tardar, com llegiu, 16 anys en fer-lo, mentre les amenaces de multes de la resta d’administracions es responien dient que el poble no tenia recursos per construir-lo.

La primera via que es va construir al cementiri va ser la de Sant Rafel, just darrere de la capella, i si recordeu l’article de passat diumenge passat sobre el Pliocé de l’Hospitalet i us aneu al mapa geològic veureu que les seves argiles grises les tenim just aquí sota i amés de tenir fòssils sembla que no tenen molta capacitat de càrrega.

Joan Perelló i Masllorens escriu: ” La Via de Sant Rafel és un passadís antic, vell, dels més vells del nostre cementiri. Assentat damunt un sòl argilós no excessivament consistent (…). La cara llevant de la via resistí els problemes de bassament, les malifetes climatològiques i el pas del temps, no així la cara de ponent que necessità mesures radicals. superada la desplaent tasca de traslladar cadàvers, fou enderrocada. Després es recalçaria el sòl al mateix temps que s’alçava un mur de sosteniment i seguidament, en el mateix lloc que l’anteriorment però ara recalçat”

Joan Perelló també ens diu que al costat caigut es van construir sis alçades i a l’¡altre set, però que aquestes alçades no eren les cinc previstes quan es va iniciar el cementiri. Va ser una mesura per guanyar nínxols i encabir l’allau de difunts procedents del creixement exponencial de la població de la ciutat, fruit d’això també són les ampliacions de 1920, 1956, 1967, 1968 i 1971.

REFERÈNCIES

  • El cementiri de l’Hospitalet (1836-1886) escrit per Maria Enriqueta de Fez i Valero, dins d’Identitats. Revista del Museu de l’Hospitalet. núm 2/3, 1989.
  • Reflexionant en la via de Sant Rafel escrit per Joan Perelló i Masllorens, dins de Tres Hospitalencs s’expliquen. Ateneu de Cultura Popular, 1998.
  • Fitxa núm 58 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic