El piló del carrer de Vinaròs, 60’S
Aquestes dues fotografies ens las va deixar fa uns mesos en Jose Antonio López Tirado, i les identifica com del del carrer Vinaròs amb l’avinguda de Severo Ochoa (abans del Torrent), però hi ha alguna cosa que no em quadra,…
Crec que es podrien datar a partir de l’any 1966, ja que es quan el model de la Citroën 2CV AZU que veieu a la foto canvia l’apertura de les portes a un lògic contravent, apertura que continuaria en la resta de models.
A aquesta primera es veu el seu pare a un carrer, i darrere el piló, en mig del carrer, i que segons Jose Antonio correspondria a un pou. Al fons trobem una zona boscosa que segurament es el parc de Can Vidalet, i davant el que semblen els coberts de la bòbila on ara es troba la plaça de la Bòbila. He buscat amb el google street view i no cabo de veure l’edifici amb balcons de l’esquerra de la fotografia, no sé si encara existeix,…
A la següent foto trobem el mateix piló, amb el germà d’en José Antonio i uns veïns un diumenge de rams. El que no em quadra és el número 1 de la porta, ja que actualment aquest carrer funciona a l’inrevés, es a dir, el carrer Vinaròs acaba amb el número 38 quan arriba a l’avinguda de Severo Ochoa , i a més el número és par,…
Les ombres de les dues fotografies indiquen que el sud es troba a l’esquerra, no sé si van canviar les numeracions, ja que Jose Antonio també ens diu que abans el carrer Vinaròs formava part del carrer Masnou, que actualment comença a la plaça d’Eivissa, o be les fotografies són de dos pilons diferents,… a veure si els oriünds del barri podeu resoldre l’enigma,…
Aquí sota deixo unes fotografies aèries on he marcat en verd el lloc on es situaria el piló que cita Jose Antonio. Per cert, es veu la bòbila, i també es veu que l’any 1947 sols tenia la nau de fabricació, encara no s’havien construït els coberts.
Barcelona, 1853
Aquí tenim un altre dibuix de Barcelona on surt una mica de l’Hospitalet, el va fer Alfred Guesdon, un litògraf, viatger i arquitecte francés que utilitzava les millors tècniques del moment per fer aquestes vistes aèries, es a dir, un fotògraf pujat a un globus aerostàtic a uns 150-200 m d’alçada. Aquest procediment feia que les fotos no fossin molt nítides ja que aquells equips fotogràfics necessitaven un llarg temps d’exposició, i clar, damunt d’un globus la càmera es movia una mica,… però després ell es treballava les fotos i dibuixava aquestes meravelles, que competien amb els millors plànols de l’època.
El que veiem de l’Hospitalet és una part molt petita, la seva platja fins al Llobregat. Entre Montjuïc i el far es veuen unes taques marrons que podrien ser simplement vegetació. El far, obra de l’enginyer i capità de fragata Simó Ferrer i Bosch (o Roch), es va encendre per primera vegada el 1 de març de 1852, així que a la pintura el veieu pràcticament nou,…
A l’altra banda de Montjuïc, al fons de tot, encara allunyats de Barcelona veiem Hostafrancs, Sants, i més enllà La Bordeta, Santa Eulàlia, Collblanc,…
Mireu, amb aquest plànol de 1855 es veu millor, es porta dos anys amb el dibuix així que no poden existir moltes diferències. Les xemeneies fumejants segur que no són hospitalenques, encara que quedava sols un any per que comencés a funcionar l’Aprestadora Española, l’any 1854 és quan es considera que arrenca la Revolució Industrial al nostre municipi, i no sols per l’Aprestadora, també per que és l’any que arriba el ferrocarril. Alguna d’aquelles xemeneies segur que era de l’España Industrial, que aquell any ja funcionava.
REFERÈNCIES
- Comentari de la pintura dins del molt recomanable bloc La Ciudad en el Arte
- LA formació de la indústria a l’hopsitalet del s.XIX escrit per Joan Casas i Fuster i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet el maig de 1985.
Tres fotografies del guàrdia urbà Romà Parella
Tres fotos del més alt i el més “xulo” de tots els urbanos, l’únic que fumava en pipa dalt de la moto,… lògicament jo no diria això si abans la seva filla, l’Anna Maria Parella Arcarons, no l’hagués dit a viva veu per tot el facebook,…
L’Anna Maria va compartir aquestes fotografies del seu pare el mes passat i crec que són molt interessants. Aquesta primera calcula que és de l’any 1957-58, quan el seu para acabava d’ingressar a la Guàrdia Urbana, passen per davant de l’Ajuntament, al fons la plaça de Mn. Homar. També ens diu que en aquell moment encara no utilitzaven motos, i que el seu pare va ser el primer guàrdia “motoritzat” de la ciutat.
Aquesta està feta també a la plaça de l’ajuntament , no sabem la data, sols que la policia de l’Hospitalet va començar a utilitzar les motos Sanglas 500 a partir del 1963, i aquesta moto no és del model citat, per tant la foto ha de ser anterior a aquest any.
La següent fotografia és més moderna, tampoc sabem la data, es va fer a una cursa atlètica que passava pel mig de la Rambla de Just Oliveras. La moto pot ser serà la Sanglas 500 però amb aquest carenat, jo, que no soc cap expert en motos, no el puc assegurar.
REFERÈNCIES
Excursió a l’ermita de Bellvitge, 1853
L’any 1853 la publicació El Católico va tenir l’idea de dedicar uns escrits als oratoris catalans dedicats a la verge Maria, rememorant el treball fet pel frare Narcís Camós al seu llibre el Jardín de María l’any 1657. El text que incorporo al bloc és el de l’excursió cap a l’ermita de Bellvitge (o Bellvitja), on ens descriu la ruta que segueix i també la llegenda de la seva creació.
No sé concretament quan es va realitzar la caminada que es relata, però cal dir que el 24 i el 26 de maig d’aquell any, després de tres dies sencers de pluges, van haver-hi dos desbordaments del riu molt importants. Es van portar la barca del Prat, van enderrocar masies, i van esborrar els camins del delta. El governador Civil va ordenar als alcaldes que socorressin la zona afectada, i el nostre, Baldiri Coll, va agafar una barca i va recórrer la Marina fins al Prat prestant auxili. Pot ser l’excursió es va realitzar pocs dies després, i per això hi havia tant de fang.
L’Hospitalet de 1853 no arribava a 3000 habitats i més del 75% de la població es situava a la Vila Vella, l’actual barri del Centre. Faltava un any per que s’inaugurés la línia de tren de Vilanova a Vilafranca, però l’industria ja penetrava per la banda de Santa Eulàlia i Collblanc, al costat de l’industriós Sants. L’any 1853 és l’any en que s’instal·la La Aprestadora Española, i encara que anys abans ja existien industries als barris citats, es pot considerar que aquesta gran empresa és la que dona la llum verda a l’era industrial a l’Hospitalet.
També ens parla d’una casa de camp que es deia Esferrer, d’aquest motiu sols sé que ja surt al mencionat Jardín de María i també que el nom es sembla una mica a ca l’Esquerrer, una masia del segle XVI que encara exisiteix a la carretera del Mig, al costat de la deixalleria.
Un altre motiu és La Famada, que segurament té a veure amb can Femades (o Famades,…), construida al segle XVII i encara avui situada en front de la caserna de la Remunta i dita casa Serra. També hi ha una altra casa que es va conèixer amb aquest nom, és la Torre Gran, situada per sota de la Gran Via, a uns cent metres del riu, però construïda més tard, segons cadastre al 1843, i que es on van anar a viure els últims Famades.
I per últim una fotografia de l’ermita, no és molt antiga, però al menys no està molt vista, o al menys jo no l’havia vist fins avui, surt a la publicació La Esfera del 23 de març de 1929 i la va realitzar P. Cano Barranco.
REFERÈNCIES
- Cop d’ull als motius de L’Hospitalet de Matilde Marcé i Piera, editat per l’Ateneu de Cultura Popular a l’any 1991
- Inundacions al Delta del Llobregat de Jaume Codina, editat per Rafael Dalmau l’any 1971
- Historia de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1997
- El Católico 4318 – 4-5.06.1853 (Biblioteca Nacional de España)
- Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat.
- Ermita de Bellvitge. Ayer y Hoy, del siglo XI al XXI per Antonio Valcárcel Sangil, autoeditat el 2011
Aproximació a les Corals de l’Hospitalet (1851-2011)
Els cors de Clavé es van fundar pel poeta i polític Josep Anselm Clavé (1824-1874), sota la idea d’elevar la cultura dels obrers mitjançant la música i el cant. La primera societat creada als Països Catalans va ser La Fraternitat, al 1850, i la primera a l’Hospitalet es va fundar un any després, dita Coro El Llobregat, i que va desaparèixer probablement a finals del segle XIX. En el seu primer concert el propi Anselm Clavé va encarregar-se de la direcció.
A partir de 1868 van sorgir com a secció de les diferents seccions recreatives, com el Casino l’Harmonia, de 1869, on es va integrar El Llobregat, El Casino Centro Económico Industrial, de 1874, la Sociedad Coral Campestre de 1882.
Al segle XX es van continuar creant com l’Orfeó del Dr Robert al Casino del Centre (Orfeó Hospitalenc a la dictadura de Primo de Ribera); La Joventut, fundada al 1933 al barri del Centre, com també la Societat Coral Els Tranquils; La Societat Coral L’Univers, creada al 1910 en Hostafrancs i que en 1926 es va traslladar a la Torrassa, d’on també eren La Unió Rossinyols Torrassencs de 1954 i Els Antics de la Torrassa de 1947. A Collblanc, tenim La Aurora de 1930 i Els Callats de 1947, i a Santa Eulàlia: Els Pilotaires format a un frontó al 1929, i la Societat Coral i Recreativa Unió Hortènsia que compartien seu, el bar Carbó, amb La Carabassa i el Quartet Eularienc. També he trobat referències d’una colla a La Torrassa que es deia La Baldufa, als voltants de 1934, i també del Cor Parroquial d’Eixerits al voltants de 1936.
A darrere del monument a Anselm Clavé inaugurat el 12 de desembre de 1954 figuren les vuit corals existents en aquell moment,…
A la fotografia inferior, compartida per Àngel Margenet Díaz, tenim el pendó de la coral El Pensament, fundada al 1930, i de la que sé molt poc,… a finals dels anys 40 assajava al barri de Sant Josep i era dirigida pel mestre Rafael Carbó, que va crear i potenciar altres agrupacions corals, com La Joventut o la Unió Hortènsia, ja citades. Darrere del pendó de El Pensament també veiem el de l’Aurora que després de la Guerra Civil va tornar a ser autoritzada al 1941 i va continuar crec que fins a finals dels anys 50.
Mica en mica les corals anteriors, com altres entitats, anirien desapareixent pel canvi dels temps. A l’any 1972 José Macia ens informava a La Vanguardia de que sols en queden dues corals de les vuit que havien existit; actualment d’aquelles no en queda cap, però ni han de noves,…
Avui podem trobar El Cor Elidard Sala fundat al 1971, la Coral Infantil els Matiners, del mateix any i de la que al 1973 va sorgir la Coral Xalesta, d’adults. Al 1984 es va crear la Coral Heura, que cada maig, juntament amb les altres dues organitzen des de fa 28 anys la Setmana de Cant Coral a la nostra ciutat. També tinc constància, i segur que em deixo moltes, de l’existència de la Coral polifònica “Arrels de juventut” fundada pel Centre d’Estudis Musicals Haro el 1984, del Cor Creixent de l’Ateneu Cultural Catalonia fundat el 1986, de la Coral Adinoi de la Parròquia de Sant Isidre a Santa Eulàlia formada al 1988, la Coral del Grup de Dones de Can Serra creada al 2005,… i de moltes corals infantils,…
REFERÈNCIES
- Pendó del “Coro El Llobregat” – Museu d’Història de l’Hospitalet de Llobregat (18.05.2003)
- Història de la Federació de Cors de Clavé des de la seu lloc web
- Inauguració del monument a Anselm Clavé, 1954
- El Barri de Santa Eulàlia de Provençana: Elements per una Crònica, de Rameu Breu i Panyella dins del Quaderns d’Estudi núm. 6 (1988) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Espigolant en el passat, de Matilde Marcé i Piera, editat al 1996 per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet
- Aquell Hospitalet, de Matilde Marcé i Piera, editat al 2011 per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic (1890-1965), de Mireia Mascarell, editat al 2003 per l’editorial Efadós.
- Les Festes Majors de l’Hospitalet. Barris Centre i Sant Josep, escrit per Agustí G. Larios i Carles Santacana i Torres i editat al 1999 pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Històries de Collblanc -La Torrassa, escrit per Inocencio Salmerón Vargas i editat per l’Ajuntament de l’Hospitalet
- La Vanguardia, 06.09.1972
- Fons d’Entitats i Institucions de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet
- El Cant Coral al Baix Llobregat escrit al 2010 per Joan Jordana i Ollé
- Coral Xalesta
- Coral Infantil els Matiners
- Coral Elisard Sala
- Coral polifónica “Arrels de juventut”
L’Hospitalet Centre, 1850
El mapa que veieu és de 1850 i podem veure el recorregut del canal de la Infanta, inaugurat el 21 de maig de 1819. També el nucli antic amb el carrer Major com a via principal, on trobem la majoria dels edificis, amb l’església envoltada pel cementeri. A sobre la riera de l’Escorxador, el carrer del Xipreret, la riera de la Creu, també veiem el carrer de Santa Bàrbara, del Parral, de Joan Pallarés, Del Centre, de Sant Joan/el Bruc. El carrer d’Enric Prat de la Riba, figura com carretera Reial,…
La Rambla encara no està feta, arribaria amb la primera eixampla i sols veiem aïllada la masia de cal Tres, on ara tenim el Centre Catòlic. A l’alçada del carrer de la Talaia veiem un edifici amb un cercle, és cal Modolell de la Torre, i la torre és la Talaia, traslladada des d’allà fins la localització actual l’any 1972. El cercle no sé que és, pot ser una bassa, he de mirar a uns dels últims Xiprerets (la revista mensual de l’Ateneu), ja que surt una fotografia que crec que pot resoldre el dubte.
He fet aquest nyap amb un plànol actual, encongint, estirant, rotant,… hi han zones que coincideixen i altres amb cert desplaçament,… però per guiar-se no està malament. Tots dos plànols es fan molt grans!
REFERÈNCIES
25 imatges de la història de l’Hospitalet de Francesc Marcé i Sanabra. Publicat pel Museu d’Història de la Ciutat l’any 1979
Un retall de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat, 1850
A la memòria del primer pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat tenim unes molt interessants Notes sobre la història de les transformacions urbanes a l’Hospitalet de Llobregat escrites per Joan Casas a l’any 1983. Aquest text també el va editar la Ponència d’Ensenyament Dinàmica Educativa dins dels Quaderns Urbans núm. 3 sota el títol De pagesos a aturats, que és d’on he tret aquests plànols, de baixa qualitat, però que encara així ens donen molta informació sobre aquesta part de la ciutat a l’any 1850.
“Plano geométrico de la porción detallada en el estado de este mnm. regable con las aguas procedentes del Río Llobregat por medio del canal titulado Serma Sra Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón construido a espensas de los terratenientes de su comprencion” (entre 1817 i 1819), per tant queda clar que el que tenim és un plànol de part del canal de la Infanta, que és la línia que ens limita el plànol pel nord. Com veieu el ferrocarril encara no surt, tan sols falten quatre anys per que el construeixin paral·lelament al canal.
Al sud tenim la carretera antiga del Prat, que anava per sota de l’actual carrer de les Ciències; a llevant es dibuixa l’antiga frontera amb el municipi de Santa Maria de Sans, i cap a ponent, de dalt a baix, sinó erro, els següents carrers: el de l’Estrella, fins al carrer d’Enric Prat de la Riba, després l’avinguda de la Fabregada, fins la carretera del Mig (o de la barca del Prat), i més cap al sud la carretera de l’Hospici, esborrada totalment i que passaria per Bellvitge, concretament pel carrer de França i després creuant els blocs que hi ha entre el passeig de Bellvitge i l’avinguda de Europa; just a on gira el camí ara passa l’AVE soterrat i un munt de vies en superfície que encara no existien, com tampoc l’avinguda de la Gran Via.
Aquest mapa també ens permet observar, a la dreta, el sector que va passar a mans Sants anys després i que ja vaig comentar al post sobre la Mitja Galta (teniu un enllaç a les referències).
He senyalat amb rectangles verds tot el que crec que són edificis, crec que em deixo uns quants per prudència fins que obrin l’arxiu municipal. Els dos punts taronges són els molins fariners de Lleonart i el de la Bordeta, moguts per les aigües del canal.
Què queda d’aquests rectangles verds? De torrent Gornal cap a ponent no en queda cap, fa res l’ajuntament seguint les queixes dels veïns per problemes de salubritat, va tirar a terra l’últim, l’edifici del carrer Juan de Toledo, de l’any 1765, i que encara així no estava dins del patrimoni arquitectònic de la ciutat (també deixo un enllaça a sota).
Per sota de la carretera de la barca del Prat he buscat Cal Gotlla, l’edifici més antic que ens queda a aquesta part de la ciutat, però no l’he trobat, ja que en principi és 10 anys posterior al mapa.
Amb el mapa següent, que he agafat del lloc web de l’Arxiu Històric Santa Eulàlia de Provençana, podrem veure molt millor la part de llevant. Tan sols he pogut localitzar tres edificis actualment dempeus: l’ermita, Can Colom i pot ser, encara que no queda molt clar el moment del seu origen, Cal Bitllera, també anomenada l’Escorça. A sobre del canal també podem trobar l’edifici de la Torrassa,… per tant ens queda ben poca cosa.
Un tema també interessant és que molts dels carrers i illes actuals conserven les línies de les antigues propietats agrícoles, i aquestes del sistema de regatge que es va crear amb el canal de la Infanta, però això ja el deixo per vosaltres,…
REFERÈNCIES
- P.E.P. Protecció Patrimoni Arquitectònic 1985 /000162/B (Notes sobre la història de les transformacions urbanes a l’Hospitalet de Llobregat de Joan Casas i Fuster, 1983)
- La Mitja Galta
- Edificis del carrer de Juan de Toledo
- Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana
La cara oculta de ca n’Arús
Fa uns mesos vaig mostrar aquesta imatge de 1933 sense saber la seva ubicació, però gràcies al grup de facebook la resposta no va tardar,… Santos Vallespín ens va treure de dubtes ràpidament, era ca n’Arús. Més tard vaig descobrir que la imatge ens mostra la façana que es va ocultar fa uns anys, es va permetre construir un edifici adossat que la tapiava, i això que ca n’Arús està protegit,… aquesta desprotecció per part de l’ajuntament va crear cert rebombori patrimonial a la ciutat, i això no passa moltes vegades,…
A continuació una fotografia de 1994 de la façana de ponent des del carrer de la Provença.
Per situar-nos us poso un parell d’imatges generals de l’edifici, la primera de fa uns anys, on es veu ca n’Arús i els seus jardins a l’esquerra; darrere d’ells veureu una nau industrial que es fa servir com a taller mecànic. Aquest taller està comunicat amb el carrer de Provença amb un carreró, que es el que veieu a la fotografia superior.
A la imatge inferior, més moderna i girada uns 45º respecte a l’anterior, podeu veure ca n’Arús ja restaurat i el nou edifici pintat en verd, construït a sobre del carreró que dona al taller i adossat a la façana lateral de ca n’Arús.
Ca n’Arús es va construir a l’any 1851 per iniciativa de Jaume Arús i Cuixart, antic alcalde de l’Hospitalet i soci fundador del Casino del Centre. Era una casa pairal aïllada que destacava molt ja que estava envoltada de camps i cases baixes; però amb el temps els edificis van anar creixent al seu voltant deixant-la petita, malgrat tot es van conservar els seus jardins, ara oberts a la ciutat, ja que tot el conjunt va passar a ser propietat de l’ajuntament via expropiació als anys 80.
Us aporto uns fragments de les notícies que enllaço a les referències:
A l’estiu del 2004 la notícia salta al diari municipal, Meritxell Borràs de CIU: “Ens preocupa saber si la llicència d’obres que s’ha donat contempla l’edifici tal i com s’està fent. Si és que sí, volem saber qui, del departament de Patrimoni Arquitectònic, ha autoritza l’obra. En cas que no hi hagi cap informe de patrimoni, volem saber qui, del departament d’Urbanisme, ha donat el consentiment perquè es faci aquesta actuació“, a finals de juliol es demana un informe jurídic intern des del govern municipal, però les obres de l’edifici continuen i la façana s’acaba tapiant.
Dos anys més tard CIU presentava un informe de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA), de l’òrbita del Col·legi d’Arquitectes on deia: “un cop analitzada tota la documentació consultada sobre Can Arús i la nova edificació, l‘argumentació de l’Ajuntament apareix com a incorrecta en algun dels seus aspectes. Tota la problemàtica començà però per la concepció de la façana de ponent com una paret mitgera, amb les finestres tapiades i per tant segons ells sense dret a vistes, que permet la construcció en solar contigu de qualificació 13b, d’una nova edificació (…)
Una masia acostuma a ser una edificació aïllada ja sigui formada per una única construcció o bé per la suma de diferents cossos. A causa d’aquest fet, tota la seva pell serà considerada com a façana pel seu caràcter d’edifici ‘a quatre vents (…)
Si s’hagués seguit la normativa del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de la nostra ciutat (PEPPA), s’hauria hagut de fer un informe previ a l’atorgament de la llicència d’obres per part del Departament de Patrimoni de l’Ajuntament, on s’hagués detectat la impossibilitat de construir el nou edifici tot tapiant la façana de ponent de Can Arús”.
Des del departament d’Urbanisme municipal, Àlex Mora va dir que el consistori va actuar amb total legalitat en permetre que s’aixequés un edifici aparellat a aquella façana, ja que es va fer amb tots els informes necessaris, on s’especificava que si la parcel·la del costat tenia potestat d’edificabilitat, la paret que la separa de Can n’Arús era mitjanera, i si els redactors del PEPPA havien considerat que la construcció del nou edifici era correcta, el seu paper com a responsable del servei era concedir la llicència.
I així va acabar tot,… d’aquí podem extreure que si un edifici té al costat un terreny edificable, es construirà allà, independentment de que la façana de l’edifici existent sigui protegida, i inclús de que sigui propietat de l’ajuntament. L’ajuntament no te cap eina urbanística per evitar-lo, i a més, encara que parlem de la façana original d’una casa pairal construïda al 1851, diran que és una parets mitgera. I aquest ajuntament com a última mesura tampoc adquirirà els terrenys edificables o donarà una compensació als propietaris per evitar la construcció del nou edifici i protegir la façana catalogada de l’antic. Es a dir que el PEPPA no serveix per molt,…
Un altra cosa que encara no sé és si finalment es va demanar un informe al departament de Patrimoni municipal previ a la construcció, i tampoc sé què pinten aquí els redactors del PEPPA, també havien fet un informe sobre aquest edifici? en tot cas m’he llegit la fitxa del PEPPA i a l’única façana que resta importància és a la del carrer de la Provença i a la meitat de la que es motiu d’aquest text, ja que les consideren part d’un cos afegit segurament a finals del segle XIX, però no es diu que tinguin cap rang inferior de protecció. També era un afegit la part de l’edifici que dona a la rambla de la Marina i com veieu a les imatges generals, trenca la simetria.
També tinc un dubte històric, quin va ser el motiu pel qual les finestres de la façana de ponent van ser tancades?, com veiem a la primera imatge, ja als anys 30. Pot ser realment el van considerar una futura paret mitgera?,… pot ser tenien pensat en un futur fer créixer l’edifici tal com havien fet a la banda de llevant per donar-li la simetria perduda,… pot ser estaven esperant a comprar els terrenys,…
No sé si algú recorda el cas o té més informació,…
REFERÈNCIES
- Canal-h. net, 01.07.2004 (CiU denuncia que s’està tapiant una part de la façana de Ca n’Arús)
- Vilaweb, 07.07.2004 (Revisió del patrimoni arquitectònic)
- Canal-h. net, 14.07.2004 (CiU demana que s’aturin les obres que es fan tocant a Ca n’Arús)
- Canal-h. net, 21.07.2004 (CiU demana a l’alcalde un informe jurídic sobre Ca n’Arús)
- Canal-h. net, 08.03.2005 (Les obres de rehabilitació de Ca n’Arús començaran el juny)
- Canal-h. net, 07.06.2006 (CiU demana responsabilitats a l’equip de govern en el cas de Can Arús)
- Canal-h. net, 26.06.2006 (CiU demana un informe jurídic sobre l’obra realitzada junt a la paret mitjanera de Ca n’Arús)
- Canal-h. net, 21.11.2006 (La rehabilitació de Ca n’Arús està a punt d’acabar)
- Fitxa del PEPPA de l’edifici núm. 54
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per Mireia Mascarell i editat per Ed. Efadós al 1993.
La Torre Serra, XIX-XX
El nom de Can Serra al barri li ve d’una masia que es deia així, i a la masia li venia el nom de Josep Serra i Font, un navilier molt important del que estic recavant dades, però que encara em queda una mica-bastant,… deixo a sota algunes referències que he trobat per si algú també està interessat en aquest home.
Mentre, buscant a les pàgines de subhastes online, he trobat aquestes dues imatges de la Torre Serra, que es veu que és com li deien al canvi de segle XIX-XX.
Aquesta casa es va construir a mitjans del segle XIX com a residència d’estiueig, però l’any 1905 va succeir un fet tràgic: en una ventada va caure una de les xemeneies i va matar a tres membres i malferir un altre de la família que feia de masovera, els Pañella. A partir d’aquest accident la torre es va tirar a terra i en poc temps es va construir una altra més moderna al mateix lloc.
D’aquesta primera torre conec dues imatges més al llibre de la Mireia Mascarell i les dues es diferencien en el mateix que aquesta, en la balconada del primer pis. Basant-me en el treball de la Mireia, crec que puc dir que aquesta primera imatge és de finals del segle XIX, i la segona, amb una balconada continua a tot el pis, de principis del segle XX. Encara que els arbres no sembla que hagin crescut molt entre les dues imatges, no?
REFERÈNCIES
- Imatge 1 – de Soler i Llach a todocolección
- Imatge 2 – de Original de Época a todocolección
- Text: ” L’Abans. L’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965″, 2003, de Mireia Mascarell. Ed Efadós
- Altres entrades al bloc de la Torre/Can Serra
REFERÈNCIES SOBRE JOSEP SERRA I FONT
- Navieras y navieros catalanes en los primeros tiempos del vapor (1830-1870) de Martín Rodrigo y Alharilla dins de Transportes, servicios y telecomunicaciones, núm. 13
- Las navieras españolas en el espejo británico (c. 1860 – c. 1914): la transferencia de capitales, sistemas de gestión y modelos de financiación en una industria internacionalizada de Jesús María Valdaliso dins de Transportes, servicios y telecomunicaciones, núm. 13
- Intangible assets and competitiveness in Spain: an aproach based on trademark registration data in Catalunya (1850-1946) per J. Patricio Sáiz i Palom Fernández dins de la publicació Economic History. working Paper Series 01/2009
- El Vapor Florinda al bloc Vida marítima (13.01.2011)
La capella i la via de Sant Rafel del cementiri de l’Hospitalet
Com veieu, des de l’inici de la pàgina que persegueixo els elements del patrimoni arquitectònic, els de l’actual catàleg i els dels anteriors; per mi és una manera de fer turisme a la meva ciutat (res turística), i també d’aprendre un munt de coses interessants. L’altre dia aquesta afició em fa fer entrar al cementiri, ja que la seva capella o oratori forma part del patrimoni.
L’oratori es va construir a l’any 1926 segons projecte de Ramon Puig i Gairalt i com veieu és un edifici petit i senzill, d’estil clàssic, amb dues columnes dòriques a l’entrada i dos cossos, el que fa d’accés i el que fa d’oratori.
Estava tancat però vaig poder fer una foto a l’interior a través de la porta. Com veieu, també és molt sobri: uns bancs de fusta, una taula d’acer inoxidable, una creu i la llum que deixen passar les finestres octogonals, cobertes per un vidre translúcid.
Aquest cementiri es va projectar a l’any 1850 per l’arquitecte Josep Bafuls Arguils, i es va finalitzar a l’any 1852 pel mestre d’obres Marià Tomàs. Però és ja a lany 1836 quan es decideix traslladar el cementiri antic, situat al costat de l’esglèsia per un tema higiènic, ja que estava ple i es desenterraven cadàvers encara no consumits per enterrar d’altres, i també per un tema legal, ja que l’any abans una circular del Govern Civil obligava a separar-los de la població. De totes maneres van tardar, com llegiu, 16 anys en fer-lo, mentre les amenaces de multes de la resta d’administracions es responien dient que el poble no tenia recursos per construir-lo.
La primera via que es va construir al cementiri va ser la de Sant Rafel, just darrere de la capella, i si recordeu l’article de passat diumenge passat sobre el Pliocé de l’Hospitalet i us aneu al mapa geològic veureu que les seves argiles grises les tenim just aquí sota i amés de tenir fòssils sembla que no tenen molta capacitat de càrrega.
Joan Perelló i Masllorens escriu: ” La Via de Sant Rafel és un passadís antic, vell, dels més vells del nostre cementiri. Assentat damunt un sòl argilós no excessivament consistent (…). La cara llevant de la via resistí els problemes de bassament, les malifetes climatològiques i el pas del temps, no així la cara de ponent que necessità mesures radicals. superada la desplaent tasca de traslladar cadàvers, fou enderrocada. Després es recalçaria el sòl al mateix temps que s’alçava un mur de sosteniment i seguidament, en el mateix lloc que l’anteriorment però ara recalçat”
Joan Perelló també ens diu que al costat caigut es van construir sis alçades i a l’¡altre set, però que aquestes alçades no eren les cinc previstes quan es va iniciar el cementiri. Va ser una mesura per guanyar nínxols i encabir l’allau de difunts procedents del creixement exponencial de la població de la ciutat, fruit d’això també són les ampliacions de 1920, 1956, 1967, 1968 i 1971.
REFERÈNCIES
- El cementiri de l’Hospitalet (1836-1886) escrit per Maria Enriqueta de Fez i Valero, dins d’Identitats. Revista del Museu de l’Hospitalet. núm 2/3, 1989.
- Reflexionant en la via de Sant Rafel escrit per Joan Perelló i Masllorens, dins de Tres Hospitalencs s’expliquen. Ateneu de Cultura Popular, 1998.
- Fitxa núm 58 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic
Les peripècies del retaule de Sant Roc
Com ja sabeu a l’inici de la guerra civil es van destruir la pràctica totalitat dels edificis religiosos de la ciutat; pot ser el més important d’ells, l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, construida en 1492, va ser cremada i enderrocada per evitar que el foc afectés a d’altres edificis. Alguns particulars van poder salvar algunes restes de l’edifici amagant-les a casa seva (l’altre dia les vam veure alguns darrera del museu), i encara que l’arxiu parroquial no es va salvar, persones de l’Ateneu de Cultura del Centre Catòlic i de l’ajuntament van poder salvar els retaules guardant-los en secret.
Mentre es construïa l’església actual es va adaptar el Centre Catòlic per realitzar els actes religiosos, i els retaules es van fer servir per cobrir les parets. Al 1953 l’Agrupació d’Amics de la Música i la Junta Parroquial del Temple van exposar, per primera vegada, les 39 taules i un llenç del segle XVIII.
No he trobat com els retaules van sortir de l’església i van anar a parar a un mercat de segona ma, segons m’han comentat a Sants, allà els utilitzaven com a taules, sense cap tipus de cura,… fins que a l’any 1967 gràcies a Francesc Marcé i Sanabra, Vicente Capdevila (regidor de cultura) i Matias de España (alcalde) , s’aconsegueixen recuperar i tornen a la ciutat, però molt malmesos. S’emmagatzemen al segon pis de la casa rectoral fins 1971, any en que es presenta el futur museu, que s’inauguraria a l’any següent.
El museu sols duraria sis mesos obert, tancaria a causa d’unes goteres que van fer necessari cobrir les obres amb plàstics i no tornaria a obrir fins l’any 1979,… vaja que ara els podem veure de pur miracle,… i ho podeu fer, si voleu, a una sala de l’Harmonia.
Aquest text és un petit resum d’un treball de la Puri Loscos Solé, que es diu El Retaule de sant Roc de L’Hospitalet, patrimoni de la ciutat, que trobareu als enllaços del final.
Si voleu llegir més,…
- Conjunt d’articles al voltant del Retaule de Sant Roc de L’Hospitalet (al lloc web del Museu)
- “El Retaule de Sant Roc” de Roberto Díaz Besteiro (al lloc web del Centre d’Estudis)
Carrer del Parral, anys 60
La Teresa Arnal em va enviar dissabte passat aquestes dues imatges del carrer del Parral, fetes mirant cap Just Oliveras, i la veritat és que són molt interessants, primer perquè són les primeres fotografies amb certa antiguitat que veig d’aquest carrer (no surt ni al llibre “l’Abans,…” de la Mireia Mascarell, que té unes 1200 imatges de la ciutat). Són interessants per que veiem el carrer tal com era fa uns 5o anys, i no sols el carrer sinó com vestia la Teresa per anar al col·legi i també els regals que li van portar els reis aquell any, i això ens ajuda a transportar-nos a aquells anys.
Teresa anomena els patis que es veuen a la dreta de la foto com eixides, i ens diu que la seva iaia tenia allà les gallines i els conills, també ens diu que l’edifici amb dues teulades que veiem a ma dreta de la sortida cap a la rambla es va tirar a terra i actualment trobem un bloc de pisos. Aquests edificis es diuen les Cases Barates, de l’arquitecte hospitalenc Ramon Puig i Gairalt, i ja vam parlar a una altra entrada al bloc dels dos que encara ens queden, actualment patrimoni arquitectònic de la ciutat.
Un altre record que ens ofereix és que l’edifici de l’altre cantó del carreró que porta a la rambla era una fàbrica, i que es va cremar a finals dels 60. Això em planteja un dubte: Es possible que aquest incendi afectés a la Casa Barata desapareguda, i per això es tirés a terra? Encara no ho sabem,…
Ahir vaig descobrir al llibre “Història de l’Hospitalet – Una síntesi del passat com a eina de futur” (1997) del Centre d’Estudis una història curiosa d’aquest carrer, que diu: “D’altra banda es pot confirmar la hipòtesi de Joan Casas sobre les «Cases d’en Samada». Aquesta filera de vivendes que avui es conserven al carrer Parral, gairabé segur que són els «edificis» de Bartolomé Samada on tenia 25 telers l’any 1846. Els germans Samada llogaven la casa amb els telers obtenint així una doble renda” L’he preguntat a Teresa si tenia més dades d’aquesta història, però la seva familia va arribar d’un poble de Tarragona a principis del segle XX. De totes maneres m’ha dit que preguntarà pel carrer,… Esperem les seves notícies,… Ah! i moltes gràcies!
Barri del Centre, 1850
Avui farem una visita als carrers i indrets del barri del Centre i rodalies de l’any 1850, gràcies a un dibuix, part d’una sèrie de diferents anys, que va fer en Valentí Julià a l’any 1983, segons projecte de Francesc Marcé i Sanabra. Aquests dibuixos són en color, però he trobat aquest tan gran a internet (heu de picar a sobre per augmentar-lo) i he decidit compartir-lo.
Sols he assenyalat vint cases o carrers per no emplenar el dibuix de numerets, però podriem posar més, per cert algú sap els noms de les masies que es situen als números 4, 6, i 14?
- Ca n’Agustí o Ca n’Angulo (Caserna de la Remunta)
- Can Famades, a Cornellà, al costat del carrer Major i el carrer Femades
- Mas Burguera o Modolell de la Torre (amb la Talaia)
- ¿?
- Can Sumarro
- Carrer de Sant Roc al carrer Xipreret amb carrer Riera de l’Escorxador
- Can Riera
- Carrer Xipreret (o dels Republicans)
- Casa Espanya (Can Llunell, Can Molines)
- L’Harmonia (Torre Blanca)
- Esglèsia antiga de Santa Eulàlia de Mèrida
- Rectoria i la palmera, que encara avui existeix!
- Can Buxeres (Casa Alta o Casa Alemany)
- Canal de la Infanta
- Carrer de Sant Joan amb carrer Riera de la Creu
- Carrer Santa Bàrbara
- Carrer de Joan Pallarés
- Carrer del Centre
- Carrer del Parral
- Can Tres (al mateix lloc que l’actual Centre Catòlic)
COMENTARIS AL FACEBOOK
- MuNh Radeac Aqui, ja es veu casa meva. Car que encara jo no havía nascut. I com ho troves? Mira que jo busco i busco i busco :))
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Segur que es veu,… que és la que està al costat del 14?
- MuNh Radeac Si es clar, la que está al costat del 14. El que no es veu es la línea del FFCC. No estava construida?
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) No, és de l’any 1854 🙂
- Xènia Aida hola, m’havien dit que la palmera de l’església és la més antiga de Catalunya, inclús més que la de la catedral. algú sap alguna cosa?
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Lamentablement a l’Hospitalet no existeix la figura de protecció “arbre monumental”, i no sé si hi ha estudis sobre aquesta palmera, si existeixen, jo no els he vist,… http://avbellvitge.wordpress.com/2009/02/06/el-arbres-de-lhospitalet-de-llobregat/ Sobre la palmera, si fem cas al dibuix, almenys té 160 anys
160 anys de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet
Ara vinc d’una exposició sobre el 160 aniversari de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet que es fa no sé fins quan, al Centre Cultural de Bellvitge. La veritat és que si us agraden les fotografies antigues val la pena anar, ja que consta de diferents panells ordenats cronològicament on hi han exposades moltes imatges d’aquest cos agrupades per dècades. A cada panell també s’ha afegit una fotografia d’una part de la ciutat, per exemple al segon panell trobem l’acta del 14 de gener de 1850 on es nomenen els quatre primers guardes municipals del camp pel municipi, a més una fotografia del 1919 del primer Guàrdia Urbà de l’Hospitalet, Antoni Duch Soler, i una imatge de la rambla Just Oliveras a l’any 1915,… i així dècada a dècada fins l’actualitat.
Però no sols això, també s’exposen objectes, per exemple els barrets i gorres que feien servir als anys 40, o etilòmetres dels anys 80, insignies, sivelles,… un munt d’objectes!
El text de la imatge és el primer panell de l’exposició, la introducció, si la voleu llegir piqueu a sobre la imatge.
L’entorn del carrer Riera de la Creu als anys 50-60
Avui, una imatge de l’Hospitalet Centre de finals dels 50-principis dels 60 que m’ha enviat en MuNh Radeac. He posat alguns cartellets indicant alguns carrers i el ferrocarril per intentar fer el paisatge més recognoscible.
Segons ens comenta “Es la zona donde acamparon mis infancias. Mi primer “cole” Can Bori, a la izquierda de la foto, y mi primera vivienda, arriba izquierda
A sota una imatge actual on encara perduren el conjunt de casetes protegides del carrer de Santa Barbara, o les casetes del carrer del Parral, que també van estar protegides com a patrimoni arquitectònic de la ciutat des de l’any 1985 fins al 2001, quan van decidir que no calia protegir-les. De manera similar va passar amb les del carrer Sant Joan, al 2001 van decidir que ja no feia falta protegir-les per que ja s’havien enderrocat.
La casa de dalt de tot de la Riera de la Creu, el primer habitatge de MuNh, entre les vies i el canal de la Infanta, ja va sortir en una altra entrada al facebook:
http://www.facebook.com/photo.php?fbid=115022015184061&set=a.115021885184074.14354.110343845651878
COMENTARIS AL FACEBOOK
- MuNh Radeac Es la zona donde acamparon mis infancias. Mi primer “cole” Can Bori, a la izquierda de la foto, y mi primera vivienda, arriba izquierda.
- Conchi Martin González A ese cole fuimos mis hermanos y yo cuando llegamos de Málaga, allá por los años 63-64.
- Ana Villaescusa Dónde está el Can Bori? no logro verlo
- MuNh Radeac Tal vez no se vea, pero creo que es el edificio que está mas a la izquierda de la foto, situado un poco en diagonal (?)
l’Hospitalet des del tren a mitjans del segle XIX
Del segle XIX existeixen molt poques fotografies del nostre municipi, crec que sols de l’última dècada; però a aquesta pàgina això no és problema, ja que també tenen cabuda per descriure el passat els mapes o les pintures,… i també les paraules.
Aquest text pertany al llibre de 1857 “Guia-Cicerone de Barcelona a Martorell (por el ferro-carril)” de Víctor Balaguer, i és el primer capítol on es menciona l’Hospitalet, al que segueixen dos més.
És una descripció del paisatge que es podia observar des del tren, al espai que va des de la Bordeta fins el nostre poble, segons paraules de l’autor: “patria del arado i de la azada”. També dels origens del Canal de la Infanta,…
Us deixo llegir.
REFERÈNCIES
Pont del Llobregat, 1950
La fotografia és de 1950, quan es va inaugurar el pont de l’autovia de Castelldefels a sobre del Llobregat, que a mitjans dels 70 seria ampliat, duplicant la superficie amb una nova línia de pilars,… encara que això pot ser no sigui el més important de la foto,…
REFERÈNCIES
Font: Presentació (MOLT INTERESSANT!!) “Infraestructures pratenques (965-1950)” a càrrec de Joan Lluís Ferret i Pujol.
COMENTARIS AL FACEBOOK
- Susana López Encara es podia disfrutar del riu…
- Isabel Vargas López ostras no recordu a veura vist el riu an tanta aigua
- Rosa Maria Girones Bel el meu pare anava a netejar el cotxe amb l’aigua del riu…
- Joan Antoni Encare han d’haver escrits somnis als seus pilars…
- Esther Cabello Vivo en Can Serra y hará un año más o menos que descubrí la zona del Llobregat con la bici. Hemos bajado muchos fines de semana por la pista de tierra que sigue su curso hasta llegar al delta y a la playa. Es una zona preciosa que merece la pena conservar. Felicidades por la página y por acercarnos a la historia de Hospitalet 🙂
L'Hospitalet de Llobregat 
