El piló del carrer de Vinaròs, 60’S
Aquestes dues fotografies ens las va deixar fa uns mesos en Jose Antonio López Tirado, i les identifica com del del carrer Vinaròs amb l’avinguda de Severo Ochoa (abans del Torrent), però hi ha alguna cosa que no em quadra,…
Crec que es podrien datar a partir de l’any 1966, ja que es quan el model de la Citroën 2CV AZU que veieu a la foto canvia l’apertura de les portes a un lògic contravent, apertura que continuaria en la resta de models.
A aquesta primera es veu el seu pare a un carrer, i darrere el piló, en mig del carrer, i que segons Jose Antonio correspondria a un pou. Al fons trobem una zona boscosa que segurament es el parc de Can Vidalet, i davant el que semblen els coberts de la bòbila on ara es troba la plaça de la Bòbila. He buscat amb el google street view i no cabo de veure l’edifici amb balcons de l’esquerra de la fotografia, no sé si encara existeix,…
A la següent foto trobem el mateix piló, amb el germà d’en José Antonio i uns veïns un diumenge de rams. El que no em quadra és el número 1 de la porta, ja que actualment aquest carrer funciona a l’inrevés, es a dir, el carrer Vinaròs acaba amb el número 38 quan arriba a l’avinguda de Severo Ochoa , i a més el número és par,…
Les ombres de les dues fotografies indiquen que el sud es troba a l’esquerra, no sé si van canviar les numeracions, ja que Jose Antonio també ens diu que abans el carrer Vinaròs formava part del carrer Masnou, que actualment comença a la plaça d’Eivissa, o be les fotografies són de dos pilons diferents,… a veure si els oriünds del barri podeu resoldre l’enigma,…
Aquí sota deixo unes fotografies aèries on he marcat en verd el lloc on es situaria el piló que cita Jose Antonio. Per cert, es veu la bòbila, i també es veu que l’any 1947 sols tenia la nau de fabricació, encara no s’havien construït els coberts.
Tres fotografies del guàrdia urbà Romà Parella
Tres fotos del més alt i el més “xulo” de tots els urbanos, l’únic que fumava en pipa dalt de la moto,… lògicament jo no diria això si abans la seva filla, l’Anna Maria Parella Arcarons, no l’hagués dit a viva veu per tot el facebook,…
L’Anna Maria va compartir aquestes fotografies del seu pare el mes passat i crec que són molt interessants. Aquesta primera calcula que és de l’any 1957-58, quan el seu para acabava d’ingressar a la Guàrdia Urbana, passen per davant de l’Ajuntament, al fons la plaça de Mn. Homar. També ens diu que en aquell moment encara no utilitzaven motos, i que el seu pare va ser el primer guàrdia “motoritzat” de la ciutat.
Aquesta està feta també a la plaça de l’ajuntament , no sabem la data, sols que la policia de l’Hospitalet va començar a utilitzar les motos Sanglas 500 a partir del 1963, i aquesta moto no és del model citat, per tant la foto ha de ser anterior a aquest any.
La següent fotografia és més moderna, tampoc sabem la data, es va fer a una cursa atlètica que passava pel mig de la Rambla de Just Oliveras. La moto pot ser serà la Sanglas 500 però amb aquest carenat, jo, que no soc cap expert en motos, no el puc assegurar.
REFERÈNCIES
Fotografies de cal Pelat
Primer de tot donar les gràcies a Salva Grau Tena que m’ha enviat les dues primeres fotografies de cal Pelat que trobareu a continuació, i que serien de finals dels 60. La resta les he agafades d’aquí i d’allà, espero que a ningú molestí no haver-li demanat autorització.
Era una de les masies més grans, sinó la més gran de l’Hospitalet, tenia fins i tot una torre, des d’on es divisava tota la Marina. La seva façana principal donava al sud, amb una mica d’inclinació cap a l’est, com els blocs de Bellvitge. Es trobava entre la carretera de la vora del riu i la de la Feixa Llarga, de fet a l’alçada de la casa existia un camí que enllaçava les dues carreteres.
Cal Pelat es situava a l’antiga marina de l’Hospitalet, aquella que ens van expropiar el 1920 per fer un port franc, mai construït i que finalment es va convertir en la Zona Franca que tots coneixem. Si busquessin els seus fonaments, en el cas de que encara fossin allà, els trobaríem sota Mercabarna.
A sota deixo un parell de fotografies aèries, la primera crec que és de l’any 1969 i la segona és actual. He marcat on era cal Pelat, no la veureu ja que segurament la van tirar a terra quan van començar les obres de Mercabarna, a finals del 1968.
La següent és pràcticament igual a una de les anteriors, però feta a una altra època de l’any. Aquesta fotografia va ser la portada d’un dels pocs llibres que s’han escrit sobre la Marina, ho va fer Francesc Marcé i Sanabra l’any 1980, i es deia “Una mirada a la marina d’ahir. les nostres masies”.
La següent fotografia és propietat de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i és la més antiga de totes, està datada entre 1890 i 1936. Posats a buscar diferències amb les anteriors fetes des d’un angle similar, el que més destaca és l’arbre de l’esquerra, un eucaliptus que es veu que va marxar abans que la masia. També a la torre hi ha una finestra tapiada, a la porta principal no trobem la petita teulada per donar ombra, la xemeneia és diferent,… bé, les cases van canviant,…
Aquesta que ve si no recordo malament il·lustra el llibre de Joan Casas i Fuster “L’Hospitalet: un passeig per la història” i segurament també és dels 60.
L’última és del llibre del Centre d’Estudis “Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur”, indispensable. La fotografia va ser una donació de Joan i Josep Estruch i podem veure una màquina de batre en ple funcionament a l’era de la masia. Aquestes màquines tenien una corretja de transmissió unida a un tractor (que quedaria a l’esquerra) que feia de motor. Servien per batre el blat que sortia pel conducte inferior, mentre que la palla sortia per un altre a més alçada, just damunt del paller. Aquest treball es feia a l’estiu, i abans de les màquines era un treball molt dur i que portava molt de temps, però també era un moment molt alegre ja que es recollia el fruit de la collita, en aquells temps el blat era una de les bases de la subsistència.
Com segurament heu observat no he parlat molt de la casa ni dels seus amos, la veritat és que pràcticament no he trobat informació. Sé que la casa ja existia l’any 1863, ja que surt a una llista de masies feta per l’ajuntament sota el nom de “Casa Palat”, situada a 55 minuts del poble cap al Migdia.
I res més, si teniu cap més informació ja sabeu,…
Les estatues hospitalenques de Cienfuegos, Cuba
Avui marxem cap a Cuba, concretament cap a Cienfuegos, ja que resulta que han tingut l’idea d’iniciar una col·lecció de ceràmica catalana del segle XIX. Es veu que a diferents edificis històrics de la ciutat, que és Patrimoni Mundial des de 2005, existeixen un munt d’escultures d’aquestes característiques, i resulta també que moltes es van fabricar a la nostra ciutat.
Les que teniu aquí sota es troben al Museu Provincial (antic Casino Español) des del 1982; tenen una alçada de metre i mig, i representen el comerç i la industria. Formaven part d’un edifici construït l’any 1893 on existien quatre figures més, dues les va destruir un huracà, i les altres dues encara perduren però en molt mal estat. A la ciutat encara queden per catalogar moltes peces menors també d’origen català.
L’edifici del Museu, construït l’any 1894, també es troba decorat amb un bust hospitalenc representant al pintor flamenc Antón van Dick, que ara estan restaurant; però antigament, quan era el Casino, també exisitien escultures de Cristóbal Colón, Cervantes, Michelangelo i també del general Joan Prim.
A Cienfuegos han reconegut aquestes escultures, excepte la del general Prim, a un catàleg artístic publicat l’any 1863 per la fàbrica can Barella, que es trobava a l’actual barri de Sant Josep, concretament a la carretera Provincial (ara carrer d’Enric Prat de la Riba) núm. 79, on es creua amb el carrer de los Castillejos.
Aquí teniu un vídeo d’un expert de l’Oficina del Conservador de Cienfuegos on explica la història,…
Can Barella és va fundar l’any 1857 per Antonio Antonés, però l’any 1866 la propietat passa al que probablement era el seu soci, Joaquim Barella; l’any 1877 passa al seu fill, l’any 1879, aquest li traspassa la fàbrica al seu germà, i l’any 1915 passa a Antoni Puig. L’empresa a finals dels any 20 va entrar en crisis fins que plega abans d’iniciar-se la Guerra Civil,. Durant aquesta, la fàbrica es va saquejar, i també van empresonar i fer desaparèixer per sempre a Antoni Puig.
Es sap que algunes de les escultures les va dissenyar l’escultor ceramista Francesc Pastor i Borrell, més conegut com Burbena.
Sobre el General Prim es veu que va visitar la fàbrica l’any 1863, i també entre els anys 1869-1870, quan probablement era President del Govern.
REFERÈNCIES
- Notícia a Art Cuba.com
- Can Barella, crónica de una bóbila hospitalense, de Pilar Firmas Muray
- Indústries i obradors a l’Hospitalet (1a. part), escrit per Matilde Marcé i Piera i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 2001.
- 25 imatges de l’historia de l’Hospitalet, escrit per Francesc Marcé i Sanabra i publicat pel Museu d’Història de la Ciutat l’any 1979
- Biografia de Joan Prim i Prats
- Bloc sobre el patrimoni de Cienfuegos
Casualitats de la Pepsi
Això sembla un publireportatge, però no ho és, simplement és un joc de coincidències que ha ocorregut al grup de facebook,…
Aquesta primera imatge és del pare de la Carmen Gimeno Sánchez (que li deien la filla del Pepsicola); me la va mostrar, juntament amb d’altres imatges, quan fa uns dies vaig fer el petit article sobre la fàbrica de la Pepsi que entre els anys 1956-1984 podíem trobar al núm. 15 de la Granvia.
Al principi li vaig dir que em semblava una fotografia molt bona, d’anunci, però que no es distingia res de l’Hospitalet, i pot ser no interessaria als usuaris del bloc. però bé, he canviat d’opinió,… (Ah!, la Carmen pregunta si algú coneix al home que hi ha darrera fumant, el seu cognom era Pérez)
Avui mateix Mariano Andrés Bodi, sense conèixer la fotografia anterior, ha compartit a la pàgina de facebook el seu supercarnet que li donava dret a beure tanta Pepsi com volgués. Ens ha comentat també que allà a la fàbrica els dijous a la tarda passaven uns vídeos publicitaris americans, i a més els donaven unes galetes salades que venien de fora i no es veien a Espanya,…
Resulta que li he mostrat les fotografies de la Carmen i s’ha trobat amb imatges de la casa on va nàixer i de les seves veïnes! Resulta que ell i la família de la Carmen es coneixen de tota la vida!!
Però continuem,… tenia guardades aquestes fotos per més endavant i avui les he tornat a revisar ja que recordava que hi havia un vehicle de la Pepsi,… Les comento una mica: a sota tenim els voltants de l’ermita de Bellvitge, és l’1 de gener de l’any 1970 i el que veiem és la caravana que organitzava, juntament amb d’altres activitats nadalenques, el Departament de Promoció Social de Bellvitge.
Com veieu hi ha un Land Rover petit amb la publicitat de la Pepsi precedit per unes motos de la Guàrdia Urbana i seguit d’uns vehicles amb unes coses al sostre que no acabo de veure que són,…
A la següent imatge es veu el vehicle de la Pepsi i els dos de les coses rares al sostre, i també un home amb bigoti envoltat de nens que crec que si sembla molt al pare de la Carme,… el Sr. Gimeno.
Una altra imatge del home que es sembla al pare de la Carme esperant per pujar pel carrer de l’Ermita de Bellvitge. Li he enviat un correu a la Carme, encara no tinc resposta però crec que posaria la ma al foc!.
i ja està,… no em direu que no en teniu ganes de beure una Pepsi fresqueta,… 🙂
REFERÈNCIES
Caserna de la Remunta, 1987
La Caserna de la Remunta es va construir al voltant d’una casa de pagès del segle XVI segons el PEPPA 2001, que seria reformada al segle següent, ja que a la façana posterior hi ha una inscripció amb la data 1691.
L’exercit la va llogar al 1862 per tal d’instal·lar un “escuadrón de Remonte de artillería”, i ja al 1868 va decidir comprar-la. La masia va tenir diversos motius: Mas Nadal, can Mèlic, ca n’Agustí i ca n’Angulo són els que he pogut trobar.
La paraula remunta fa referència a la compra i cria de bestiar, i concretament aquí es realitzava aquest comerç per tal de renovar o satisfer les necessitats de l’exercit. La Remunta va estar el 4rt. Dipòsit de Sementals fins l’any 1994, quan es va instal·lar la Escola de Capacitació Agrària Eqüestre, que recentment ha decidit traslladar-se.
Actualment el conjunt té una superfície d’uns 50.000 m² amb moltes instal·lacions com quadres, pistes, aules, tallers, magatzems, gosseres, una residència i fins i tot una capella… En principi, sols l’antiga masia, de la que ja parlarem, forma part del patrimoni arquitectònic de la ciutat, la resta segurament serà destruït per tal de construir habitatges i espais verds.
Deixo una imatge de 1987 i una altra més o menys actual de tot el conjunt.
També podem veure la gran quantitat d’horts que existien al costat de la caserna abans de la construcció dels dos edificis del carrer d’Àlvarez de Castro a l’any 2001. i també el conjunt d’arbres que creixien a la vora de l’antic canal de la Infanta, també condemnat a desaparèixer després de quasi 200 anys d’existència.
REFERÈNCIES
- L’Hospitalet d’avui a demà. Una proposta per ordenar i millorar la ciutat (1987). Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat
- Coneixes la Remunta? realitzat per Francesc Batallé, Júlia Costa i Enric Roldán a l’any 1999 i editat pel Servei d’Educació de l’Àrea d’Educació i Cultura.
- PEPPA2001 (fitxa 52)
- El Ministeri de Defensa cedeix a L’H els terrenys de la Remunta (Canal-h.net 11.05.2007)
Cal Xic de la Barca,… i la barca
És estrany però de Cal Xic de la Barca no he vist moltes imatges, pot ser a l’arxiu en tenen però als llibres que he consultat fins ara no surt cap, per tant aquesta és l’única que conec, i ha vingut del Prat de Llobregat, me l’ha facilitat en Pedro Garcia Vela, el creador del grup de facebook “Postales y Fotos Antiguas de Gente del Prat de Llobregat” i que ja s’apropa a les 1000 imatges!!
Aquesta masia es trobava fent cantonada entre l’autovia de Castelldefels i la carretera de la Vora del Riu, que baixava paral·lela al Llobregat. La imatge segur que és posterior a 1971, ja que surt l’hospital de Bellvitge acabat de construir aquell any. La masia va ser enderrocada per les obres de la ronda Litoral, segurament a la primera meitat dels anys 80. Com veieu l’abandonament era total, a veure si un dia surt alguna imatge de quan feia de masia,…
He reutilitzat la imatge inferior de l’article sobre la masia de Cal Miquel del Ros, masia que va tenir la mateixa sort, per que veieu on es situaria ara Cal Xic de la Barca si existís.
En taronja: Cal Trabal, Cal Masover Nou i la Torre Gran, encara més o menys dempeus. En verd Cal Miquel del Ros, desapareguda; i en vermell, Cal Xic de la Barca.
Matilde Marcé i Piera escriu que segons la tradició oral: “fa moltíssims anys, no hi havia cap pont per passar d’una riba a l’altra del riu. Es feia servir una barca per a transportar persones bèsties i carruatges. A tocar de la masia, hi havia un canal que duia fins al riu i on es resguardava la barca quan el Llobregat sortia de mare“
Joan Lluís Ferret fa poc va poder autopublicarse un llibre on podreu trobar molta informació sobre les barques del Prat, així que faré un petit resum del que ens toca sobre aquest tema.
Primer dir que la barca era indispensable pel Prat ja que gràcies a ella podia treure els seus productes cap a Barcelona i a més introduir adobs pels seus conreus. El camí cap a Barcelona que existia més a prop de la costa i que passava per la Marina de l’Hospitalet es trobava normalment en mal estat, ja que el pagesos del nostre municipi no el feien servir, les relacions comercials amb el Prat eren petites, i pot ser també d’alguna manera feien més difícil que arribessin els productes pratencs a un mercat on competien els dos municipis.
La barca existia des de l’any 1327 fins 1873 quan Ferran Puig va construir el primer pont a aquesta zona i per tant la barca ja no tenia sentit.
Xic de la Barca, el barquer, es deia realment Francesc Pau i Bruguera, i va ser l’arrendatari de la barca que creuava el Llobregat des de 1862 a 1873 (a excepció de 1867).La propietat fins 1867 va ser del Real Patrimoni de S.M., i fins 1873 de Pablo Cerdà.
La barca tenia tres punts per passar el riu segons la quantitat d’aigua que baixava: el que queda en front del camí de Cal Mosso, un altre més ample, riu amunt, a prop de Cal Manso (Cornellà), que es feia servir quan baixava molta aigua, i un tercer que no és coneix però que es situava a prop d’aquests dos. Al de Cal Mosso, el més utilitzat, l’embarcador era un terraplè sostingut amb fustes. Sobre la construcció de l’embarcador el Xic de la Barca va tenir alguna denúncia, ja que es ficava en terreny d’altres propietaris i feia de les seves sense permís.
Es diu que si la riuada era molt forta treien la barca, però no s’especifica on, ni com,… la imatge inferior és de 1933, i és pot veure on es situava el pas més utilitzat per creuar amb la barca, el camí de Cal Mosso. També veiem la posició de la masia de Cal Xic de la Barca, però clar, 60 anys després de que la barca ja no es fes servir no veurem cap canal, ni cap resta d’ell,…
- Imatge de 1933 on es veu el cami de Cal Mosso, on normalment es situava la barca.
REFERÈNCIES
- Cop d’ull als motius de l’Hospitalet, de Matilde Marcé i Piera, núm 5 de la Col·lecció Medusa de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, 1991
- Les barques de passatge del riu Llobregat al Prat, i la seva explotació (1327-1873), de Joan Lluís Ferret i Pujol, 2007
- Grup de facebook “Postales y Fotos Antiguas de Gente del Prat de Llobregat”
Les peripècies del retaule de Sant Roc
Com ja sabeu a l’inici de la guerra civil es van destruir la pràctica totalitat dels edificis religiosos de la ciutat; pot ser el més important d’ells, l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, construida en 1492, va ser cremada i enderrocada per evitar que el foc afectés a d’altres edificis. Alguns particulars van poder salvar algunes restes de l’edifici amagant-les a casa seva (l’altre dia les vam veure alguns darrera del museu), i encara que l’arxiu parroquial no es va salvar, persones de l’Ateneu de Cultura del Centre Catòlic i de l’ajuntament van poder salvar els retaules guardant-los en secret.
Mentre es construïa l’església actual es va adaptar el Centre Catòlic per realitzar els actes religiosos, i els retaules es van fer servir per cobrir les parets. Al 1953 l’Agrupació d’Amics de la Música i la Junta Parroquial del Temple van exposar, per primera vegada, les 39 taules i un llenç del segle XVIII.
No he trobat com els retaules van sortir de l’església i van anar a parar a un mercat de segona ma, segons m’han comentat a Sants, allà els utilitzaven com a taules, sense cap tipus de cura,… fins que a l’any 1967 gràcies a Francesc Marcé i Sanabra, Vicente Capdevila (regidor de cultura) i Matias de España (alcalde) , s’aconsegueixen recuperar i tornen a la ciutat, però molt malmesos. S’emmagatzemen al segon pis de la casa rectoral fins 1971, any en que es presenta el futur museu, que s’inauguraria a l’any següent.
El museu sols duraria sis mesos obert, tancaria a causa d’unes goteres que van fer necessari cobrir les obres amb plàstics i no tornaria a obrir fins l’any 1979,… vaja que ara els podem veure de pur miracle,… i ho podeu fer, si voleu, a una sala de l’Harmonia.
Aquest text és un petit resum d’un treball de la Puri Loscos Solé, que es diu El Retaule de sant Roc de L’Hospitalet, patrimoni de la ciutat, que trobareu als enllaços del final.
Si voleu llegir més,…
- Conjunt d’articles al voltant del Retaule de Sant Roc de L’Hospitalet (al lloc web del Museu)
- “El Retaule de Sant Roc” de Roberto Díaz Besteiro (al lloc web del Centre d’Estudis)
Les masies de l’Hospitalet de Llobregat el 1863
Francesc Marcé i Sanabra, al seu petit llibre sobre les masies de l’Hospitalet transcriu els noms i la situació (en orientació i minuts) de les 123 masies que l’ajuntament havia registrat el 14 de març de 1863. He fet aquesta taula ordenant-les per la distància a la que es situaven de suposo l’ajuntament.
Va traslladar els noms tal com estaven escrits, alguns es van perdre, ja que van ser substituits pels dels posteriors propietaris o habitants de les cases, altres encara existeixen però s’escriuen d’un altra manera, per exemple, l’antiga “Casa l’Masubé Nou” ara és la semiderruida Cal Masover Nou, que podeu veure a l’entrada anterior.
Can Pebrot era la masia més llunyana cap a Orient, es trobava molt a prop de la Farola, al costat del mar, es a dir que des de l’ajuntament es tardaven 90 minuts en arribar fins la platja! Cap a migdia, també a 90 minuts, estava Casa n’Bou, però aquesta no l’ha pogut localitzar als plànols que he pogut trobar ja del segle XX, com tampoc Can Angulo, a Ponent o Casa Camorra, al Nord; el que és segur és que aquesta última es trobava més al nord dels límits actuals del l’Hospitalet de Ll., ja que calia caminar 10 minuts més des de Can Rigalt per arribar fins ella, pot ser estava a la zona del torrent de Finestrelles, encara que pel que sé allà no hi havia veïns de manera estable.
Casa Manso, a 12 minuts cap el Migdia, també hi figura; actualment li diem Cal Manso i es troba al territori de Cornellà de Llobregat. Al 1924-1926 es van regularitzar els límits entre aquest municipi i el nostre en el tram d’aquesta casa. El nou límit va ser traçat pels camins existents (carretera del Mig i actual camí del Val) sense travessar els camps de conreu com fins al moment passava. La superficie dels municipis no va variar ja que les parts agregades compensaven les segregades, el que no sé si aquesta casa (la de la foto) va passar llavors a Cornellà.
REFERÈNCIES
- Jordi Ferrer i Pumareta, “Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, 1920 i 1933” , dins dels Quaderns d’Estudi, 19 (maig 2005) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Francesc Marcé i Sanabra “Una mirada a la marina d’ahir. Les nostres masies” (1980), editat pel Museu d’Història de la Ciutat.
Cal Gotlla
Cal Gotlla és una de les poques masies que encara perduren al nostre municipi, ja que es troba dins del Pla especial de protecció del nostre patrimoni arquitectònic i això la va salvar, encara que la van fer sofrir bastant.
Aquesta masia es l’única que queda al nostre municipi amb estructura II-3, segons la classificació de Danés i Torras, es a dir, els vessants de la teulada llencen les aigües cap a les façanes laterals i la construcció és de tipus basilical. Com Cal Gotlla també eren les desaparegudes Ca n’Alós i Cal Miquel del Ros, ja comentades a aquest bloc.
Aquesta masía és típica del segle XVII, però no es coneix la data concreta de construcció, es veu que la primera referència és molt posterior i es tracta d’un llistat de masies que va fer l’ajuntament el 4 de març de 1863, a on també es diu que es troba cap a orient, a 45 minuts de l’Ajuntament, i això és concretament a la cantonada dels actuals Carrer de les Ciències amb el de Salvador Espriu, a tocar de l’IKEA.
Del Llibre "Una mirada a la marina d'ahir. Les Nostres masies" (1980) de Francesc Marcé. Editat pel Museu d'Història de la Ciutat.
No fa molts anys que estava tota envoltada de camps. A la pàgina 607 del llibre “L’abans,…” de la Mireia Mascarell es veu una imatge de 1926 on Alfons Ferrer Soldevila i Joan Soldevila menjan raïm envoltats de ceps al costat de la masia,…
Del Llibre "Cop d'ull als motius de l'Hospitalet" (1991) de Matilde Marcé i Piera. Editat per l'Ateneu de Cultura Popular
A principis dels anys 90 la masia queda abandonada i en pocs anys el seu estat empitjora tant que a l’any 2001, els tècnics que van fer el pla de protecció del patrimoni, reclamen una intervenció urgent a la teulada, façana, obertures, etc. Aquesta intervenció tardaria 7 anys,…
Imatge de 1994 que apareix a la fitxa 84 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (2001)
Imatge de Gabriel Cazado apareguda a la publicació "L'Hospitalet" el 27.11.2006
Diferents imatges aèries d'abans i després de ser restaurada, probablement anys 2007-2008
A finals de l’any 2004 el Consorci de la Zona Franca i el nostre ajuntament van signar un conveni per tal de rehabilitar la masia. A finals de 2006 es va presentar el projecte i el Consorci va ser l’encarregat d’executar-lo ja al 2008.
Imatge apareguda a la publicació "L'Hospitalet" en data 25.05.2009
Ah! gotlla és el nom que reben les guatlles a algunes comarques. Una guatlla (Coturnix coturnix) és un au amb un aspecte similar a una perdiu però més petita. Pot ser que el nom de la masia vingui d’aquest ocell ¿?
L’entorn del carrer Riera de la Creu als anys 50-60
Avui, una imatge de l’Hospitalet Centre de finals dels 50-principis dels 60 que m’ha enviat en MuNh Radeac. He posat alguns cartellets indicant alguns carrers i el ferrocarril per intentar fer el paisatge més recognoscible.
Segons ens comenta “Es la zona donde acamparon mis infancias. Mi primer “cole” Can Bori, a la izquierda de la foto, y mi primera vivienda, arriba izquierda
A sota una imatge actual on encara perduren el conjunt de casetes protegides del carrer de Santa Barbara, o les casetes del carrer del Parral, que també van estar protegides com a patrimoni arquitectònic de la ciutat des de l’any 1985 fins al 2001, quan van decidir que no calia protegir-les. De manera similar va passar amb les del carrer Sant Joan, al 2001 van decidir que ja no feia falta protegir-les per que ja s’havien enderrocat.
La casa de dalt de tot de la Riera de la Creu, el primer habitatge de MuNh, entre les vies i el canal de la Infanta, ja va sortir en una altra entrada al facebook:
http://www.facebook.com/photo.php?fbid=115022015184061&set=a.115021885184074.14354.110343845651878
COMENTARIS AL FACEBOOK
- MuNh Radeac Es la zona donde acamparon mis infancias. Mi primer “cole” Can Bori, a la izquierda de la foto, y mi primera vivienda, arriba izquierda.
- Conchi Martin González A ese cole fuimos mis hermanos y yo cuando llegamos de Málaga, allá por los años 63-64.
- Ana Villaescusa Dónde está el Can Bori? no logro verlo
- MuNh Radeac Tal vez no se vea, pero creo que es el edificio que está mas a la izquierda de la foto, situado un poco en diagonal (?)
El Cementiri de Sants es troba a l’Hospitalet
Avui escriuré sobre el cementiri de Sants i de per què es situa dins del nostre municipi.
He trobat dues referències, una és al llibre del 1996 “Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat” de Josep M. Jordà i Capdevila, i que ja la va transcriure a internet en Daniel Garcia Peris dins del seu bloc; per no fer llanguíssim aquest text us invito a llegir-lo i a seguir els seus enllaços.
L’altra referència és a un fantàstic llibre editat l’any passat que es diu “Històries de Collblanc – La Torrassa” de l’Inocencio Salmerón Vargas, i que transcriuré sencera:
“El cementiri de Sants és a uns 60 metres de la carretera de Collblanc, dins del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. S’hi accedeix pel carrer de la Terra Alta, una petita via arbrada amb xiprers, que comença a la carretera de Collblanc i a l’oest amb l’escola pública Pere Lliscart.
Però, què ho fa que el cementiri de Sants sigui a l’Hospitalet? La resposta podem trobar-la en una excessiva tolerància d’un ajuntament vuitcentista, i en el desenvolupament demogràfic i urbanístic del poble de Sants. Aquest creixement serà la causa que el nucli demogràfic i urbanístic del poble de Sants s’anés estenent i s’acostés al seu antic cementiri. Aquest es trobava al costat de l’església parroquial, entre l’orfeó de Sants i el Centre Cívic. Aquesta proximitat va motivar que les autoritats governatives n’exigissin el trasllat per raons sanitàries. La falta d’un espai adequat dintre del terme municipal de Sants per aixecar la nova necròpoli va obligar al poble veí de l’Hospitalet, que era dintre de la seva jurisdicció parroquial.
L’any 1865, una comissió santsenca va fer les primeres gestions per localitzar la zona idònia, i van fer atenció a unes vinyes situades en terrenys de la Torrassa, els propietaris de les quals, Josep Colom i Pere Espanyol, molestos per la idea d’una servitud d’aquella mena, van buscar el suport de veïns i autoritats per rebutjar el projecte. L’alcalde de l’Hospitalet, a l’octubre de 1870, es va oposar que el cementiri s’edifiqués “en el poblat i amè terreny de la Torrassa”
A la Comissió Gestora se li va proposar un paratge apartat, situat al costat de la carretera de Collblanc. Les autoritats de Sants no van quedar pas gaire convençudes, i van optar per parlar amb la Societat Agrícola, radicada a Can Tunis, a la recerca d’un nou emplaçament, però sense arribar a cap acord.
Després d’un llarg procés farcit de tensions i de localitzacions possibles, l’agost de 1878 l’alcalde hospitalenc Fortunat Prats va tractar de convèncer les autoritats de Sants que acceptessin la primera proposta que els fessin. Va ser necessària la intervenció del diputat a Corts pel districte, Antoni Sedó, perquè ambdues parts arribessin a un acord. Es tractava de la finca coneguda com “La Cova” propietat de Salvador Nonell, que va accedir a vendre-la per 17.575 ptes. Era en un despoblat, lluny d’alquería i molt ventilada”, i el lloc més apropiat per establir-hi el cementiri de Sants, segons el concloent informe de la Junta Local de Sanitat, signat el 21 d’octubre de 1878. És clar que, en aquesta operació l’ajuntament de l’Hospitalet obtindria un benefici d’entre 5 i 6 mil pessetes per concedir el permís d’edificació. Dos dies després, el Ple Municipal va acordar, per unanimitat, autoritzar la construcció del cementiri, renunciant a perpetuïtat al dret d’imposar cap arbitri sobre els enterraments. El 17 de desembre de 1878, Francesc de Paula, rector de Santa Maria dels Sants, beneïa les noves instal·lacions. L’exregidor de Sants Francesc Carné i Font va ser el primer difunt que va ocupar una sepultura.
Amb la inauguració del cementiri es tancava una pàgina fosca de la nostra història local. Com havia de pensar l’ajuntament que, poques dècades més enllà, el lloc no estaria ni tan allunyat, ni tan despoblat?
A la dècada de 1890, davant el progressiu creixement de la població de Sants, les autoritats es van veure en la necessitat de disposar d’un cementiri de majors proporcions. Sense consultar-ho amb les de l’Hospitalet i sense sol·licitar permís d’obres van emprendre l’ampliació. Aquesta irregularitat va ser denunciada per la Junta Local de Cementiris el 22 de febrer de 1892. Va caldre recórrer a la força municipal perquè s’aturessin les obres.
El que més molestava a l’alcalde era que el seu homòleg de Sants no hagués abonat les 1.750 ptes en concepte de drets d’edificació. Un cop solucionat aquest requisit, no solament va aprovar la represa dels treballs, sinó que va permetre que el cementiri s’ampliés per l’est amb la parcel·la d’una mujada d’extensió, propietat de Joana Marquès.
Al febrer de 1912 va ser l’ajuntament de Barcelona que va presentar un projecte d’ampliació de la necròpoli, ja que Sants havia deixat de ser poble independent en ser agregat a Barcelona el 20 d’abril de 1897.
L’any 1910 Barcelona havia convocat, sense resultat, un concurs amb la finalitat d’aconseguir terrenys per a un nou cementiri. Acollint-se a la circular de la Direcció de Sanitat de 13 de desembre de 1884, creia que tenia dret a una ampliació del cementiri de Sants si el declarava d’utilitat pública. No li va importar utilitzar l’expropiació forçosa recorrent a tot tipus d’arguments. L’alcalde de l’Hospitalet, Francesc Marcé i Codina, que havia examinat curosament la memòria presentada per les autoritats barcelonines va reconèixer que Barcelona necessitava una gran necròpoli, però els va recordar que la nova reglamentació en matèria de cementiris exigia que l’última casa del poble estigués a dos quilòmetres de distància, i per això s’oposava enèrgicament, en nom de Collblanc -la Torrassa, que prosperés el projecte.
Barcelona va recórrer al Govern civil i l’alcalde de l’Hospitalet al ministre de la governació: l’ampliació no va prosperar.
al març de 1925, Barcelona va tornar a sol·licitar l’ampliació del cementiri de Sants. En aquesta ocasió, els alcaldes de diversos municipis del Baix Llobregat van donar suport a l’acció del consistori hospitalenc amb la redacció d’un escrit col·lectiu adreçat al governador civil de Barcelona. Li recordaven que la Llei de 29 d’agost de 1882 obligava els governadors provincials a exigir el compliment de les lleis sanitàries, adoptant mesures per preservar la salut pública d’epidèmies. Hi afegien que, en virtut d’aquesta disposició, el Govern civil de Badajoz va ordenar a l’ajuntament de Fregenal de la Sierra el tancament del cementiri per estar situat a menys de 2 quilòmetres d’un lloc habitat. El de Sants sempre ha estat a una distància menor”.
Però es que això d’ampliar el cementiri continua fins els nostres dies. Segons una noticia del 2007 l’ajuntament de l’Hospitalet enderrocava 200 nínxols que havien estat construïts sense permís i havien estat denunciats per l’impacte visual que causava als veïns de Collblanc i en una escola pròxima.
ALTRES REFERÈNCIES:
Imatge: Bing maps + Gaspar Coll i Rosell (09/1985), aquesta última dins de patrimoni.gencat
Barri de la Farola, 1912
Aquesta imatge és d’un carrer del barri de la Farola al 1912, quan dins del nostre municipi teniem una platja amb els seus pescadors i tot!. No es veu molt bé, però a l’horitzó, a la dreta es veu La Farola, que va ser construïda a l’any 1862 a 320 m de la platja, als anys 20 ja es trobava 215 m, als 30 a 123, al 1948 sols a 20, i al 1970 arran de mar.
“A prop de la farola, hi havia unes cases, barraques, on hi vivien uns pescadors que els pagesos els hi deien els arteros. Eren gent que es dedicaven a pescar però en èpoques de temporals, llevantades, no podien sortir, fet que els desabasteixia. No tenien productes per vendre ni per menjar. Tenien fama de ser molt astuts, vius, i d’anar a pispar pels camps. Inclòs, pagesos d’aquesta zona responien per defensar els productes del seus conreus a escopetades”
REFERÈNCIES
- Autor fotografia: Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929. Biblioteca de Catalunya
- Distàncies del far segons el llibre “El delta del Llobregat. Terres d’oblit” (2003) de Pere Tubaruela i Jaume Sans.
- Resta del text de la tradició oral, segons el document de Josep Camps “Un litoral perdut. Del Cap del Riu al Remolar” (2000)
Josep Maties de España i Muntadas
Josep Maties de España i Muntadas (1929-2005), alcalde de l’Hospitalet de Llobregat des de 1962 a 1973.
Amb l’excusa de donar habitatge a tots els nouvinguts, va convertir la ciutat en l’actual caos urbanístic. Deixava construir a qualsevol lloc sense demanar res a canvi a les constructores. No calien equipaments, ni zones verdes, ni qualitat als habitatges,… únicament calia construir i construir, sense importar les lleis, el patrimoni o el medi ambient. Fins i tot l’arquitecte municipal treballava a sou de les constructores.
Falangista del Movimiento, fill d’un dels propietaris de La España Industrial, Marqués de Monsarra, Procurador a Corts, amic de l’oligarquia local,…. Era considerat com a intransigent amb les demandes dels veïns i un megalòman (ho era tant que a l’avinguda Carrilet li va posar el seu nom)
REFERÈNCIES
Imatge capturada del video: L’Hospitalet dels anys 70.
Informació de:
- Base documental d’Història Contemporània de Catalunya.
- Oriol Botey “Cinquanta-quatre relats d’immigració” (1986), CEL’H
- Ajuntament L’H i CEL’H “Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur” (1997)
- Vídeo citat anteriorment.
COMENTARIS AL FACEBOOK
- Imma Jodar no hace falta decir nada más!
- Marga Canals Em sembla que això passava a tot arreu!!!
- Francisco Burrueco Huarte LO QUE SE DICE UNA JOYA,VAMOS.
- Trujillo Fernández Realmente todo un compendio de virtudes este buen señor asi esta L´Hospitalet como está fué nuestro Porcioles particular.
- Aurora Gómez Miralles Además, era antipático. Cuando yo lo conocí llevaba el pelo cortado al cepillo. En aquella esa había un cantante que se llamaba Ennio Sangusto, que cantaba aquello de “Speddy Gonzalez”. Yo le llamaba así en plán de burla
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Sí, que le da un aire, sí,… 🙂 http://www.stars-on-7-inch.com/Listen/D/Metronome/M-0000/metr_361.jpg
- Tito Perez Orcos vaya perla y asi seguimos hoy en dia, mas manifestaciones y menos futbol, gran hermanos y memeces es lo que le hace falta a nuestra sociedad; debate plural y democratico.
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Un pròxim protagonista d’una entrada, en Paco Candel, regidor de Cultura a l’Hospitalet al 79, deia en el llibre “La Nova Pobresa” (1988): “Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continuaré essent pobre i pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa m’ha fet conèixer, d’alguna manera, totes les oscil·lacions d’un estat de vida comú a una gran majoria de gent. De mancar absolutament de tot, he passat a ser propietari d’un pis i titular d’una llibreta en una Caixa d’Estalvis; en sortir de la misèria del subdesenvolupament no he estat capaç més que d’aconseguir la misèria de l’electrodomèstic”
- Ireneu Castillo Serà casualitat que s’assembli al “Dioni”??? Jo em crec que no…
- Ana Villaescusa Sí q s’assembla jaja…Quin personatge…buff
- Jordi Piera Solo falta decir que dono al “Opus Dei” los terrenos del Municipio para construir “Xaloc y Pineda”.Ni olvido ni perdon.
L'Hospitalet de Llobregat 