Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 60

Les peripècies del retaule de Sant Roc

Com ja sabeu a l’inici de la guerra civil es van destruir la pràctica totalitat dels edificis religiosos de la ciutat;  pot ser el més important d’ells, l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, construida en 1492,  va ser cremada i enderrocada per evitar que el foc afectés a d’altres edificis. Alguns particulars van poder salvar algunes restes de l’edifici amagant-les a casa seva (l’altre dia les vam veure alguns darrera del museu),  i encara que l’arxiu parroquial no es va salvar, persones de l’Ateneu de Cultura del Centre Catòlic i de l’ajuntament van poder salvar els retaules guardant-los en secret.

Mentre es construïa l’església actual es va adaptar el Centre Catòlic per realitzar els actes religiosos, i els retaules es van fer servir per cobrir les parets. Al 1953 l’Agrupació d’Amics de la Música i la Junta Parroquial del Temple van exposar, per primera vegada, les 39 taules i un llenç del segle XVIII.

No he trobat com els retaules van sortir de l’església i van anar a parar a un mercat de segona ma, segons m’han comentat a Sants, allà els utilitzaven com a taules, sense cap tipus de cura,… fins que a l’any 1967 gràcies a Francesc Marcé i Sanabra, Vicente Capdevila (regidor de cultura) i Matias de España (alcalde) , s’aconsegueixen recuperar i tornen a la ciutat, però molt malmesos. S’emmagatzemen al segon pis de la casa rectoral fins 1971, any en que es presenta el futur museu, que s’inauguraria a l’any següent.

El museu sols duraria sis mesos obert, tancaria a causa d’unes goteres que van fer necessari cobrir les obres amb plàstics i no tornaria a obrir fins l’any 1979,… vaja que ara els podem veure de pur miracle,… i ho podeu fer, si voleu, a una sala de l’Harmonia.

Aquest text és un petit resum d’un treball de la Puri Loscos Solé, que es diu El Retaule de sant Roc de L’Hospitalet, patrimoni de la ciutat, que trobareu als enllaços del final.

Si voleu llegir més,…

Anuncis

Les masies de l’Hospitalet de Llobregat el 1863

Francesc Marcé i Sanabra, al seu petit llibre sobre les masies de l’Hospitalet transcriu els noms i la situació (en orientació i minuts) de les 123 masies que l’ajuntament havia registrat el 14 de març de 1863. He fet aquesta taula ordenant-les per la distància a la que es situaven de suposo l’ajuntament.

Va traslladar els noms tal com estaven escrits, alguns es van perdre, ja que van ser substituits pels dels posteriors propietaris o habitants de les cases, altres encara existeixen però s’escriuen d’un altra manera, per exemple, l’antiga “Casa l’Masubé Nou” ara és la semiderruida Cal Masover Nou, que podeu veure a l’entrada anterior.

Can Pebrot era la masia més llunyana cap a Orient, es trobava molt a prop de la Farola, al costat del mar, es a dir que des de l’ajuntament es tardaven 90 minuts en arribar fins la platja! Cap a migdia, també a 90 minuts, estava Casa n’Bou, però aquesta no l’ha pogut localitzar als plànols que he pogut trobar ja del segle XX, com tampoc Can Angulo, a Ponent o Casa Camorra, al Nord; el que és segur és que aquesta última es trobava més al nord dels límits actuals del l’Hospitalet de Ll., ja que calia caminar 10 minuts més des de Can Rigalt per arribar fins ella, pot ser estava a la zona del torrent de Finestrelles, encara que pel que sé allà no hi havia veïns de manera estable.

Casa Manso, a 12 minuts cap el Migdia, també hi figura; actualment li diem Cal Manso i es troba al territori de Cornellà de Llobregat. Al 1924-1926 es van regularitzar els límits entre aquest municipi i el nostre en el tram d’aquesta casa. El nou límit va ser traçat pels camins existents (carretera del Mig i actual camí del Val) sense travessar els camps de conreu com fins al moment passava. La superficie dels municipis no va variar ja que les parts agregades compensaven les segregades, el que no sé si aquesta casa (la de la foto) va passar llavors a Cornellà.

REFERÈNCIES

  • Jordi Ferrer i Pumareta, “Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, 1920 i 1933” , dins dels Quaderns d’Estudi, 19 (maig 2005) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
  • Francesc Marcé i Sanabra “Una mirada a la marina d’ahir. Les nostres masies” (1980), editat pel Museu d’Història de la Ciutat.

Cal Gotlla

Cal Gotlla és una de les poques masies que encara perduren al nostre municipi, ja que es troba dins del Pla especial de protecció del nostre patrimoni arquitectònic i això la va salvar, encara que la van fer sofrir bastant.

Aquesta masia es l’única que queda al nostre municipi amb estructura II-3, segons la classificació de Danés i Torras, es a dir, els vessants de la teulada llencen les aigües cap a les façanes laterals i la construcció és de tipus basilical. Com Cal Gotlla també eren les desaparegudes Ca n’Alós i Cal Miquel del Ros, ja comentades a aquest bloc.

Aquesta masía és típica del segle XVII, però no es coneix la data concreta de construcció, es veu que la primera referència és molt posterior i es tracta d’un llistat de masies que va fer l’ajuntament el 4 de març de 1863, a on també es diu que es troba cap a orient, a 45 minuts de l’Ajuntament, i això és concretament a la cantonada dels actuals Carrer de les Ciències amb el de Salvador Espriu, a tocar de l’IKEA.

Del Llibre "Una mirada a la marina d'ahir. Les Nostres masies" (1980) de Francesc Marcé. Editat pel Museu d'Història de la Ciutat.

No fa molts anys que estava tota envoltada de camps. A la pàgina 607 del llibre “L’abans,…” de la Mireia Mascarell es veu una imatge de 1926 on Alfons Ferrer Soldevila i Joan Soldevila menjan raïm envoltats de ceps al costat de la masia,…

Del Llibre "Cop d'ull als motius de l'Hospitalet" (1991) de Matilde Marcé i Piera. Editat per l'Ateneu de Cultura Popular

A principis dels anys 90 la masia queda abandonada i en pocs anys el seu estat empitjora tant que a l’any 2001, els tècnics que van fer el pla de protecció del patrimoni, reclamen una intervenció urgent a la teulada, façana, obertures, etc. Aquesta intervenció tardaria 7 anys,…

Imatge de 1994 que apareix a la fitxa 84 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (2001)

Imatge de Gabriel Cazado apareguda a la publicació "L'Hospitalet" el 27.11.2006

Diferents imatges aèries d'abans i després de ser restaurada, probablement anys 2007-2008

A finals de l’any 2004 el Consorci de la Zona Franca i el nostre ajuntament van signar un conveni per tal de rehabilitar la masia. A finals de 2006 es va presentar el projecte i el Consorci va ser l’encarregat d’executar-lo ja al 2008.

Imatge apareguda a la publicació "L'Hospitalet" en data 25.05.2009

Ah! gotlla és el nom que reben les guatlles a algunes comarques. Una guatlla (Coturnix coturnix) és un au amb un aspecte similar a una perdiu però més petita. Pot ser que el nom de la masia vingui d’aquest ocell ¿?


L’entorn del carrer Riera de la Creu als anys 50-60

Avui,  una imatge de l’Hospitalet Centre de finals dels 50-principis dels 60 que m’ha enviat en MuNh Radeac. He posat alguns cartellets indicant alguns carrers i el ferrocarril per intentar fer el paisatge més recognoscible.

Segons ens comenta “Es la zona donde acamparon mis infancias. Mi primer “cole” Can Bori, a la izquierda de la foto, y mi primera vivienda, arriba izquierda

A sota una imatge actual on encara perduren el conjunt de casetes protegides del carrer de Santa Barbara, o les casetes del carrer del Parral, que també van estar protegides com a patrimoni arquitectònic de la ciutat des de l’any 1985 fins al 2001, quan van decidir que no calia protegir-les. De manera similar va passar amb les del carrer Sant Joan, al 2001 van decidir que ja no feia falta protegir-les per que ja s’havien enderrocat.

La casa de dalt de tot de la Riera de la Creu, el primer habitatge de MuNh, entre les vies i el canal de la Infanta, ja va sortir en una altra entrada al facebook:

http://www.facebook.com/photo.php?fbid=115022015184061&set=a.115021885184074.14354.110343845651878

 

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. MuNh Radeac Es la zona donde acamparon mis infancias. Mi primer “cole” Can Bori, a la izquierda de la foto, y mi primera vivienda, arriba izquierda.
  2. Conchi Martin González A ese cole fuimos mis hermanos y yo cuando llegamos de Málaga, allá por los años 63-64.
  3. Ana Villaescusa Dónde está el Can Bori? no logro verlo
  4. MuNh Radeac Tal vez no se vea, pero creo que es el edificio que está mas a la izquierda de la foto, situado un poco en diagonal (?)

El Cementiri de Sants es troba a l’Hospitalet

Avui escriuré sobre el cementiri de Sants i de per què es situa dins del nostre municipi.

He trobat dues referències, una és al llibre del 1996 “Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat” de Josep M. Jordà i Capdevila, i que ja la va transcriure a internet en Daniel Garcia Peris dins del seu bloc; per no fer llanguíssim aquest text us invito a llegir-lo i a seguir els seus enllaços.

L’altra referència és a un fantàstic llibre editat l’any passat que es diu “Històries de Collblanc – La Torrassa” de l’Inocencio Salmerón Vargas, i que transcriuré sencera:

“El cementiri de Sants és a uns 60 metres de la carretera de Collblanc, dins del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. S’hi accedeix pel carrer de la Terra Alta, una petita via arbrada amb xiprers, que comença a la carretera de Collblanc i a l’oest amb l’escola pública Pere Lliscart.

Però, què ho fa que el cementiri de Sants sigui a l’Hospitalet? La resposta podem trobar-la en una excessiva tolerància d’un ajuntament vuitcentista, i en el desenvolupament demogràfic i urbanístic del poble de Sants. Aquest creixement serà la causa que el nucli demogràfic i urbanístic del poble de Sants s’anés estenent i s’acostés al seu antic cementiri. Aquest es trobava al costat de l’església parroquial, entre l’orfeó de Sants i el Centre Cívic. Aquesta proximitat va motivar que les autoritats governatives n’exigissin el trasllat per raons sanitàries. La falta d’un espai adequat dintre del terme municipal de Sants per aixecar la nova necròpoli va obligar al poble veí de l’Hospitalet, que era dintre de la seva jurisdicció parroquial.

L’any 1865, una comissió santsenca va fer les primeres gestions per localitzar la zona idònia, i van fer atenció a unes vinyes situades en terrenys de la Torrassa, els propietaris de les quals, Josep Colom i Pere Espanyol, molestos per la idea d’una servitud d’aquella mena, van buscar el suport de veïns i autoritats per rebutjar el projecte. L’alcalde de l’Hospitalet, a l’octubre de 1870, es va oposar que el cementiri s’edifiqués “en el poblat i amè terreny de la Torrassa”

A la Comissió Gestora se li va proposar un paratge apartat, situat al costat de la carretera de Collblanc. Les autoritats de Sants no van quedar pas gaire convençudes, i van optar per parlar amb la Societat Agrícola, radicada a Can Tunis, a la recerca d’un nou emplaçament, però sense arribar a cap acord.

Després d’un llarg procés farcit de tensions i de localitzacions possibles, l’agost de 1878 l’alcalde hospitalenc Fortunat Prats va tractar de convèncer les autoritats de Sants que acceptessin la primera proposta que els fessin. Va ser necessària la intervenció del diputat a Corts pel districte, Antoni Sedó, perquè ambdues parts arribessin a un acord. Es tractava de la finca coneguda com “La Cova” propietat de Salvador Nonell, que va accedir a vendre-la per 17.575 ptes. Era en un despoblat, lluny d’alquería i molt ventilada”, i el lloc més apropiat per establir-hi el cementiri de Sants, segons el concloent informe de la Junta Local de Sanitat, signat el 21 d’octubre de 1878. És clar que, en aquesta operació l’ajuntament de l’Hospitalet obtindria un benefici d’entre 5 i 6 mil pessetes per concedir el permís d’edificació. Dos dies després, el Ple Municipal va acordar, per unanimitat, autoritzar la construcció del cementiri, renunciant a perpetuïtat al dret d’imposar cap arbitri sobre els enterraments. El 17 de desembre de 1878, Francesc de Paula, rector de Santa Maria dels Sants, beneïa les noves instal·lacions. L’exregidor de Sants Francesc Carné i Font va ser el primer difunt que va ocupar una sepultura.

Amb la inauguració del cementiri es tancava una pàgina fosca de la nostra història local. Com havia de pensar l’ajuntament que, poques dècades més enllà, el lloc no estaria ni tan allunyat, ni tan despoblat?

A la dècada de 1890, davant el progressiu creixement de la població de Sants, les autoritats es van veure en la necessitat de disposar d’un cementiri de majors proporcions. Sense consultar-ho amb les de l’Hospitalet i sense sol·licitar permís d’obres van emprendre l’ampliació. Aquesta irregularitat va ser denunciada per la Junta Local de Cementiris el 22 de febrer de 1892. Va caldre recórrer a la força municipal perquè s’aturessin les obres.

El que més molestava a l’alcalde era que el seu homòleg de Sants no hagués abonat les 1.750 ptes en concepte de drets d’edificació. Un cop solucionat aquest requisit, no solament va aprovar la represa dels treballs, sinó que va permetre que el cementiri s’ampliés per l’est amb la parcel·la d’una mujada d’extensió, propietat de Joana Marquès.

Al febrer de 1912 va ser l’ajuntament de Barcelona que va presentar un projecte d’ampliació de la necròpoli, ja que Sants havia deixat de ser poble independent en ser agregat a Barcelona el 20 d’abril de 1897.

L’any 1910 Barcelona havia convocat, sense resultat, un concurs amb la finalitat d’aconseguir terrenys per a un nou cementiri. Acollint-se a la circular de la Direcció de Sanitat de 13 de desembre de 1884, creia que tenia dret a una ampliació del cementiri de Sants si el declarava d’utilitat pública. No li va importar utilitzar l’expropiació forçosa recorrent a tot tipus d’arguments. L’alcalde de l’Hospitalet, Francesc Marcé i Codina, que havia examinat curosament la memòria presentada per les autoritats barcelonines va reconèixer que Barcelona necessitava una gran necròpoli, però els va recordar que la nova reglamentació en matèria de cementiris exigia que l’última casa del poble estigués a dos quilòmetres de distància, i per això s’oposava enèrgicament, en nom de Collblanc -la Torrassa, que prosperés el projecte.

Barcelona va recórrer al Govern civil i l’alcalde de l’Hospitalet al ministre de la governació: l’ampliació no va prosperar.

al març de 1925, Barcelona va tornar a sol·licitar l’ampliació del cementiri de Sants. En aquesta ocasió, els alcaldes de diversos municipis del Baix Llobregat van donar suport a l’acció del consistori hospitalenc amb la redacció d’un escrit col·lectiu adreçat al governador civil de Barcelona. Li recordaven que la Llei de 29 d’agost de 1882 obligava els governadors provincials a exigir el compliment de les lleis sanitàries, adoptant mesures per preservar la salut pública d’epidèmies. Hi afegien que, en virtut d’aquesta disposició, el Govern civil de Badajoz va ordenar a l’ajuntament de Fregenal de la Sierra el tancament del cementiri per estar situat a menys de 2 quilòmetres d’un lloc habitat. El de Sants sempre ha estat a una distància menor”.

Però es que això d’ampliar el cementiri continua fins els nostres dies. Segons una noticia del 2007 l’ajuntament de l’Hospitalet enderrocava 200 nínxols que havien estat construïts sense permís i havien estat denunciats per l’impacte visual que causava als veïns de Collblanc i en una escola pròxima.

ALTRES REFERÈNCIES:

Imatge: Bing maps + Gaspar Coll i Rosell (09/1985), aquesta última dins de patrimoni.gencat


Barri de la Farola, 1912

Aquesta imatge és d’un carrer del barri de la Farola al 1912, quan dins del nostre municipi teniem una platja amb els seus pescadors i tot!. No es veu molt bé, però a l’horitzó, a la dreta es veu La Farola, que va ser construïda a l’any 1862 a 320 m de la platja, als anys 20 ja es trobava 215 m, als 30 a 123, al 1948 sols a 20, i al 1970 arran de mar. 

“A prop de la farola, hi havia unes cases, barraques, on hi vivien uns pescadors que els pagesos els hi deien els arteros. Eren gent que es dedicaven a pescar però en èpoques de temporals, llevantades, no podien sortir, fet que els desabasteixia. No tenien productes per vendre ni per menjar. Tenien fama de ser molt astuts, vius, i d’anar a pispar pels camps. Inclòs, pagesos d’aquesta zona responien per defensar els productes del seus conreus a escopetades”

REFERÈNCIES


Josep Maties de España i Muntadas

Josep Maties de España i Muntadas (1929-2005), alcalde de l’Hospitalet de Llobregat des de 1962 a 1973. 

Amb l’excusa de donar habitatge a tots els nouvinguts, va convertir la ciutat en l’actual caos urbanístic. Deixava construir a qualsevol lloc sense demanar res a canvi a les constructores. No calien equipaments, ni zones verdes, ni qualitat als habitatges,… únicament calia construir i construir, sense importar les lleis, el patrimoni o el medi ambient. Fins i tot l’arquitecte municipal treballava a sou de les constructores.

Falangista del Movimiento, fill d’un dels propietaris de La España Industrial, Marqués de Monsarra, Procurador a Corts, amic de l’oligarquia local,…. Era considerat com a intransigent amb les demandes dels veïns i un megalòman (ho era tant que a l’avinguda Carrilet li va posar el seu nom)

REFERÈNCIES

Imatge capturada del video: L’Hospitalet dels anys 70.

Informació de:

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Imma Jodar no hace falta decir nada más!
  2. Marga Canals Em sembla que això passava a tot arreu!!!
  3. Francisco Burrueco Huarte LO QUE SE DICE UNA JOYA,VAMOS.
  4. Trujillo Fernández Realmente todo un compendio de virtudes este buen señor asi esta L´Hospitalet como está fué nuestro Porcioles particular.
  5. Aurora Gómez Miralles Además, era antipático. Cuando yo lo conocí llevaba el pelo cortado al cepillo. En aquella esa había un cantante que se llamaba Ennio Sangusto, que cantaba aquello de “Speddy Gonzalez”. Yo le llamaba así en plán de burla
  6. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Sí, que le da un aire, sí,… 🙂 http://www.stars-on-7-inch.com/Listen/D/Metronome/M-0000/metr_361.jpg
  7. Tito Perez Orcos vaya perla y asi seguimos hoy en dia, mas manifestaciones y menos futbol, gran hermanos y memeces es lo que le hace falta a nuestra sociedad; debate plural y democratico.
  8. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Un pròxim protagonista d’una entrada, en Paco Candel, regidor de Cultura a l’Hospitalet al 79, deia en el llibre “La Nova Pobresa” (1988): “Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continuaré essent pobre i pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa m’ha fet conèixer, d’alguna manera, totes les oscil·lacions d’un estat de vida comú a una gran majoria de gent. De mancar absolutament de tot, he passat a ser propietari d’un pis i titular d’una llibreta en una Caixa d’Estalvis; en sortir de la misèria del subdesenvolupament no he estat capaç més que d’aconseguir la misèria de l’electrodomèstic”
  9. Ireneu Castillo Serà casualitat que s’assembli al “Dioni”??? Jo em crec que no…
  10. Ana Villaescusa Sí q s’assembla jaja…Quin personatge…buff
  11. Jordi Piera Solo falta decir que dono al “Opus Dei” los terrenos del Municipio para construir “Xaloc y Pineda”.Ni olvido ni perdon.