Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 70

Cal Xic de la Barca,… i la barca

És estrany però de Cal Xic de la Barca no he vist moltes imatges, pot ser a l’arxiu en tenen però als llibres que he consultat fins ara no surt cap, per tant aquesta és l’única que conec, i ha vingut del Prat de Llobregat, me l’ha facilitat en Pedro Garcia Vela, el creador del grup de facebook “Postales y Fotos Antiguas de Gente del Prat de Llobregat” i que ja s’apropa a les 1000 imatges!!

Aquesta masia es trobava fent cantonada entre l’autovia de Castelldefels i la carretera de la Vora del Riu, que baixava paral·lela al Llobregat. La imatge segur que és posterior a 1971, ja que surt l’hospital de Bellvitge acabat de construir aquell any. La masia va ser enderrocada per les obres de la ronda Litoral, segurament a la primera meitat dels anys 80. Com veieu l’abandonament era total, a veure si un dia surt alguna imatge de quan feia de masia,…

He reutilitzat la imatge inferior de l’article sobre la masia de Cal Miquel del Ros, masia que va tenir la mateixa sort, per que veieu on es situaria ara Cal Xic de la Barca si existís.

En taronja: Cal Trabal, Cal Masover Nou i la Torre Gran, encara més o menys dempeus. En verd Cal Miquel del Ros, desapareguda; i en vermell, Cal Xic de la Barca.

Matilde Marcé i Piera escriu que segons la tradició oral: “fa moltíssims anys, no hi havia cap pont per passar d’una riba a l’altra del riu. Es feia servir una barca per a transportar persones bèsties i carruatges. A tocar de la masia, hi havia un canal que duia fins al riu i on es resguardava la barca quan el Llobregat sortia de mare

Joan Lluís Ferret fa poc va poder autopublicarse un llibre on podreu trobar molta informació sobre les barques del Prat, així que faré un petit resum del que ens toca sobre aquest tema.

Primer dir que la barca era indispensable pel Prat ja que gràcies a ella podia treure els seus productes cap a Barcelona i a més  introduir adobs pels seus conreus. El camí cap a Barcelona que existia més a prop de la costa i que passava per la Marina de l’Hospitalet es trobava normalment en mal estat, ja que el pagesos del nostre municipi no el feien servir, les relacions comercials amb el Prat eren petites, i pot ser també d’alguna manera feien més difícil que arribessin els productes pratencs a un mercat on competien els dos municipis.

La barca existia des de l’any 1327 fins 1873 quan Ferran Puig va construir el primer pont a aquesta zona i per tant la barca ja no tenia sentit.

Xic de la Barca, el barquer, es deia realment Francesc Pau i Bruguera, i va ser l’arrendatari de la barca que creuava el Llobregat des de 1862 a 1873 (a excepció de 1867).La propietat fins 1867 va ser del Real Patrimoni de S.M., i fins 1873 de Pablo Cerdà.

La barca tenia tres punts per passar el riu segons la quantitat d’aigua que baixava: el que queda en front del camí de Cal Mosso, un altre més ample, riu amunt, a prop de Cal Manso (Cornellà), que es feia servir quan baixava molta aigua, i un tercer que no és coneix però que es situava a prop d’aquests dos. Al de Cal Mosso, el més utilitzat, l’embarcador era un terraplè sostingut amb fustes. Sobre la construcció de l’embarcador el Xic de la Barca va tenir alguna denúncia, ja que es ficava en terreny d’altres propietaris i feia de les seves sense permís.

Es diu que si la riuada era molt forta treien la barca, però no s’especifica on, ni com,… la imatge inferior és de 1933, i és pot veure on es situava el pas més utilitzat per creuar amb la barca, el camí de Cal Mosso. També veiem la posició de la masia de Cal Xic de la Barca, però clar, 60 anys després de que la barca ja no es fes servir no veurem cap canal, ni cap resta d’ell,…

Imatge de 1933 on es veu el cami de Cal Mosso, on normalment es situava la barca.

REFERÈNCIES

Anuncis

Les peripècies del retaule de Sant Roc

Com ja sabeu a l’inici de la guerra civil es van destruir la pràctica totalitat dels edificis religiosos de la ciutat;  pot ser el més important d’ells, l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, construida en 1492,  va ser cremada i enderrocada per evitar que el foc afectés a d’altres edificis. Alguns particulars van poder salvar algunes restes de l’edifici amagant-les a casa seva (l’altre dia les vam veure alguns darrera del museu),  i encara que l’arxiu parroquial no es va salvar, persones de l’Ateneu de Cultura del Centre Catòlic i de l’ajuntament van poder salvar els retaules guardant-los en secret.

Mentre es construïa l’església actual es va adaptar el Centre Catòlic per realitzar els actes religiosos, i els retaules es van fer servir per cobrir les parets. Al 1953 l’Agrupació d’Amics de la Música i la Junta Parroquial del Temple van exposar, per primera vegada, les 39 taules i un llenç del segle XVIII.

No he trobat com els retaules van sortir de l’església i van anar a parar a un mercat de segona ma, segons m’han comentat a Sants, allà els utilitzaven com a taules, sense cap tipus de cura,… fins que a l’any 1967 gràcies a Francesc Marcé i Sanabra, Vicente Capdevila (regidor de cultura) i Matias de España (alcalde) , s’aconsegueixen recuperar i tornen a la ciutat, però molt malmesos. S’emmagatzemen al segon pis de la casa rectoral fins 1971, any en que es presenta el futur museu, que s’inauguraria a l’any següent.

El museu sols duraria sis mesos obert, tancaria a causa d’unes goteres que van fer necessari cobrir les obres amb plàstics i no tornaria a obrir fins l’any 1979,… vaja que ara els podem veure de pur miracle,… i ho podeu fer, si voleu, a una sala de l’Harmonia.

Aquest text és un petit resum d’un treball de la Puri Loscos Solé, que es diu El Retaule de sant Roc de L’Hospitalet, patrimoni de la ciutat, que trobareu als enllaços del final.

Si voleu llegir més,…


El nom de l’Hospitalet de Llobregat


Al llibre 25 imatges de la història de l’Hospitalet (1979), de lectura indispensable, Francesc Marcé i Sanabra ens diu:

El topònim oficial i correcte de la nostra població avui és L’HOSPITALET DE LLOBREGAT. Així fou aprovat pel Consell de Ministres el 23 de juliol de 1977.

L’anteposició de l’article, a vegades el, a vegades lo, el trobem normalment a partir de l’aparició del nom Hospital, qualsevol que sia la seva grafia. I fins ben avançat el segle passat es manté tant en català com en castellà. La seva desaparició no és provocada perquè la gent del veïnat hagi volgut fer un canvi en la denominació, sinó perquè les formes castellanitzades l’han adulterat artificialment. El nom “Llobregat” que li fou adjuntat per distinguir-lo d’altres Hospitalets el comencem a trobar en els llibre municipals a partir de 1873. La preposició de (no del), que uneix els dons noms, és la que hi correspon d’acord amb l’Institut d’Estudis Catalans, perquè el segon és el nom d’un riu, com s’esdevé per exemple amn Mora d’Ebre, Artesa de Segre i l’Espluga de Francolí.

El nom tal com és avui ja l’havia aprovat l’Ajuntament l’any 1933 i s’ajustava al nomenclàtor establert per la Generalitat de Catalunya. L’any 1939 això no fou respectat i l’article en tornà a despareixer.

Deixo un parell d’exemples que he trobat a l’ARCA

El primer fragment és del diari La Federación (Órgano de la Federación Barcelonesa de la Asociación Internacional de los Trabajadores) del 11 d’octubre de 1873; el segon correspon al calendari català de l’any 1877


Les palmeres de Can Bori

Ahir vaig acudir per primera vegada al Consell de la Sostenibilitat de l’Hospitalet de Llobregat, una comissió ciutadana que intenta millorar el medi ambient de la ciutat,  i on a la sessió d’ahir es presentava el projecte d’accés al riu Llobregat, que es portarà a terme en pocs mesos, i del qual portaven darrere ciutadans i entitats molts i molts anys.

Era a les sis de la tarda, i vaig estar una horeta voltant i fent fotos a allò que hem semblava interessant, mentre mentalment repassava in situ el que havia aprés a les últimes lectures sobre la ciutat. Fent de turista i a vegades de Labordeta pels carrers de la meva ciutat vaig arribar fins al carrer de Sant Joan (del que tinc una foto antiga pendent per penjar… ho sé, ho sé) i fins arribar a Can Bori, allà em vaig trobar amb les seves palmeres.

Can Bori, no sempre ha estat un centre educatiu, i molt menys ha tingut sempre aquest aspecte. Es va construir al 1878 com a torre residencial per Francesc Bori i Comas. La finca arribava fins al ferrocarril i el travessava el canal de la Infanta que creuaven mitjançant un pontet. Tenien un hort i també una parcel·la dedicada al cultiu d’arbres fruiters, però el que més destacava era les seves enormes palmeres. Un altre dia continuaré parlant de Can Bori, ara li toca a les palmeres,… que al 1947 eren les mateixes, tres, com veieu a la fotografia aèria en blanc i negre.

Aquestes palmeres, les de les foto, són les originals (encara que sembla que entre 1947 i avui dues van ser transportades uns metres, espero,…), es a dir, que són més que centenàries; formen part de la història de la ciutat i del seu patrimoni natural.

Molts nens han crescut als seus peus, han fet rotllanes, ballant i cantant, encerclant-las a l’hora del pati. Fa poc alguns de vosaltres mencionàveu que fins als anys 80, hi havia un quiosc o una papereria que es deia “La Palmera”, es trobava a prop i segur que l’amo ja va pensar que aquestes palmeres eren molt imponents.

Quan va acabar la reunió del Consell de Sostenibilitat ens van preguntar si teniem alguna proposta a fer de tipus mediambiental per a la pròxima legislatura. No m’esperava cap pregunta, jo anava a mirar i escoltar, però les palmeres telepàticament van conectar amb mi des de Can Bori i hipnotitzat crec que vaig dir, com un autòmat: “per què no feu un catàleg d’arbres monumentals, d’aquells arbres que per la seva història, espècie, dimensions, edat,.. puguin ésser considerats valuósos, especials, susceptibles de ser protegits?”.

Quan vaig despertar de la petita intromissió mental tot el Consell estava parlant d’això, inclús circulaven telèfons de persones involucrades en aquests temes  altres ciutats,… així que crec que la idea va agradar, va ser acollida inclús amb entusiasme des de la representant de l’ajuntament,…

i ara ve la pregunta,… Coneixeu cap arbre que considereu que s’hauria de protegir?,… i,… no mireu mai una palmera als ulls,… 🙂

REFERÈNCIES

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Susana López M’encanta la proposta!! Aniré pensant… Que em vinguin al cap: 1. L’olivera de davant de la parròquia de la Llum, al c. Primavera. Ara té el mercat de la Florida allà. Fa poc hi vaig passar i em vaig alegrar pq no l’han tret! Les moreres que hi ha per allà tb em porten molts records pq tots els nens agafàvem fulles allà pels cucs de seda 🙂
  2. 2. Les palmeres de l’avda. Masnou!!! (el meu antic carrer). Quan la van reformar les van treure i els veïns ens vam empipar. També van tallar altres arbres… Després van ficarne a la rotonda davant els bombers. No sé si seran les mateixes………. 3. L’alzina de la pl. de l’Alzina! A Pubilla Cases.
  3. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Han ficat palmeres a la rotonda de la plaça de l’alzina? no havia caigut,…
  4. Susana López No no a la rotonda de lavda Masnou 🙂
  5. Ireneu Castillo Les palmeres van ser mogudes del seu emplaçament durant el final dels 70, quan el vell mas va ser enderrocat per aixecar l’actual edifici. El moviment veinal del carrer Bellavista va fer una petita manifestació per a salvar les palmeres com a patrimoni històric i van conseguir que fossin traslladades al racó on es troben ara.
  6. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Gràcies Irineu!!! són patrimoni històric!! a veure si puc informar-me dels fets,..
  7. Manuel Domínguez López Jo vaig anar a l’edifici antic a fer el primer trimestre de 1r de BUP, fins que inauguraven el Mercè Rodoreda. No, jo no vaig anar al Mercè Rodoreda, vaig anar als barracons que els que anaren al Mercè Rodoreda deixaren buits. Érem el INB Mixto nº 5. Total, que això va ser a finals del 1979. Imagino que l’enderrocament va ser immediatament despré
  8. Manuel Domínguez López I pel que fa als arbres, a la plaça Blas Infante van posar un arbre molt estrany, un baobab
  9. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Jo crec que és un arbre de la llana, a Bellvitge també n’hi ha però més petits http://avbellvitge.wordpress.com/2009/05/21/arbre-de-la-llana-que-nes-destrany/ ; http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/index.php?seccio=noticies&accio=veure&id=58469
  10. Ireneu Castillo Ep! no se exactament l’estatus de protecció que tenen, però se que algun en tenen. De fet, has de comptar que les de Can Bori no estan en el seu posicionament original, però la de la foto si, i va ser mantinguda in situ quan van aixecar l’edifici del carrer de Sant Joan. De fet està agafada amb la biga de ferro perquè tantes arrels i tanta terra li van treure per a fer el pàrquing que per si sola hagués caigut.
  11. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Figura no hi ha cap, el que suposo que hi ha algú conscient del seu valor i s’ha preocupat,… i més si tenia als veïns damunt. Ahir vaig estar mirant la palmera aquesta i sí, no la van tocar, està damunt de la plaça però el tronc arriba al nivell de la carretera, hi ha un forat amb una estructura metàl·lica per suportar la barra que subjecta la part inferior del tronc,… i després el cable de dalt, tot un muntatge!
  12. Albert Orejas León Et segueixo sovint i penso que aquest és l’escrit més bonic que has compartit fins ara… Gràcies per aquest espai! Albert
  13. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Gràcies Abert, és una mica experimental 🙂 m’agrada que t’agradi!
  14. Isabel Vargas López si, yo conozco un arbol que me trae muchos recuerdos de mi niñez y sigue estando hay pero algun dia por desgracia se que lo sacaran para ensanchar la calle josep tarradellas. es el que tenemos en la entrada del colegio hoy en dia san sosep d’el pi
  15. Julia Costa Vaig treballar al Can Boiri quan era escola i recordo la palmera i aquesta bonica història, una gran iniciativa. També s’han de conservar les de Can Serra, que havien estat de la masia. En els materials de L’Hospitalet a l’Escola que es van fer, el conte, del qual sóc autora -del text-, està situat a Can Bori i en els magnífics dibuixos es veu la palmera. Si mai voleu acompanyar les imatges d’aquests arbres amb poemes adients, m’ofereixo voluntària sense ànim de lucre. En tinc alguns dedicats a arbres, per cert, desapareguts, un pi del carrer Llevant i un garrofer de Can Serra
  16. Joan Trias la propietària de la papereria Palmera, curiosament, es diu Palmira. I abans de l’urbanització del tram de Josep Tarradellas que va de la cantonada del Busquets i Punset fins a la rotonda del carrer Álvarez de Castro també hi havia unes moreres inmenses. A la sortida sempre hi anavem a enfilar-nos per agafar fulles de morera per alimentar cucs de seda.
  17. Euia de L’h Doncs, la bellaombra del Parc de la Marquesa ben bé podria ser catalogat com a arbre monumental i històric.
  18. Ana Villaescusa L’arbre que hi ha pujant l’avinguda d’esplugues a la dreta, justament davant del Can Boixeres i a poc de travessar el pont petit del tren. Sabeu el q us dic? un que és molt gruixut i les arrels son molt grans. No sé el tipus..
  19. Joan Trias Podeu explicar algun detall del projecte d’accés al riu que us van presentar a la reunió de sostenibilitat d’ahir? per on passarà? per sota la ronda? S’han estipul.lat terminis? Ho finança el ministeri
  20. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Joan crec que aquest no es el lloc, t’escric,…
  21. Javi García Els dos arbres que hi ha davant de l’actual escola Josep el Pi (abans Pau Esteve), a l’avinguda Josep Tarradellas. Són impresionants!
  22. Julia Costa Les bellaombres, sí.
  23. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) La palmera de la plaça del rector mossèn Homar! http://maps.google.es/maps?q=hospitalet&ie=UTF8&hl=es&hq&hnear=L%27Hospitalet+de+Llobregat%2C+Barcelona%2C+Catalu%C3%B1a&ll=41.359546%2C2.099301&spn=0%2C0.006732&t=h&z=18&layer=c&cbll=41.359556%2C2.099428&panoid=8QBjeX5Y0JetPDZTpuDnIw&cbp=12%2C197.1%2C%2C0%2C-8.2
  24. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) La de Can Sumarro no sé de quan és,… http://maps.google.es/maps?q=hospitalet&ie=UTF8&hl=es&hq&hnear=L%27Hospitalet+de+Llobregat%2C+Barcelona%2C+Catalu%C3%B1a&ll=41.359139%2C2.106103&spn=0.001389%2C0.006732&t=h&z=18&layer=c&cbll=41.359136%2C2.106103&panoid=HiD5G6rc3SESyUVQupqFig&cbp=11%2C297.75%2C%2C0%2C-11.64
  25. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Més palmeres altes a l’interior del cementiri de Sants http://maps.google.es/maps?q=hospitalet&ie=UTF8&hl=es&hq&hnear=L%27Hospitalet+de+Llobregat%2C+Barcelona%2C+Catalu%C3%B1a&t=h&layer=c&cbll=41.37534%2C2.111694&panoid=OXO5uB-ugkbtOZCyV-JcSQ&cbp=12%2C219.56%2C%2C0%2C-20.67&ll=41.375339%2C2.111692&spn=0.000694%2C0.003366&z=19
  26. Miguel Angel Valero yo voto por el olivo de la carretera de Collblanc con la calle Gravina, preguntad a los de la SEAT que viven en Pubilla por “el Olivo”, vereis como saben donde está, no es muy grande pero haberlo haylo.
  27. Maria Eugenia Sanchez Ruiz Paso muchas veces delante de las palmeras de Can Bori y no sabía su historia, gracias sois fantásticos…
  28. Manuel Domínguez López Per què algú no recull tot això i fa unes fitxes…? Ja mirariem de fer una edició electrònica o tradicional de la informació.
  29. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) En principi l’alcaldessa i l’àrea de medi ambient tenen coneixement d’aquest fil, suposo que faran alguna cosa. De totes maneres, en quant tingui una estona tots quests comentaris aniran al bloc i segurament faré un google maps amb ells,…
  30. Cristina Martín Campos Las palmeras de can serra también se podrían incluir en el catalogo … Y en frente del parque de can buxeres hay un arbol muy grande, no sé que especie és … Tiene un tronco enorme y de niños jugabamos en el arbol …

Ponts del Llobregat, finals anys 40

Avui una altra fotografia dels ponts del Llobregat cedida per Pedro García Vela, creador del grup Postales y fotos antiguas de gente del Prat de Llobregat.

El pont més llunyà és el del ferrocarril, i el més proper és el pont de Ferran Puig, també anomenat el pont dels carros, ja veieu la causa. Aquest últim es va inaugurar al 1873, abans que el del ferrocarril que data de l’any 1881.

L’any 1919 es decideix construir un altre pont, el de les Tres Voltes (que vam veure a l’anterior article), però no es va inaugurar fins a l’any 1930, a partir d’aquest moment el pont de Ferran Puig es deixa d’utilitzar, ja que estava molt deteriorat, però al 1939, les tropes republicanes volen el pont de les Tres Voltes i no hi ha altra opció que tornar a utilitzar el de Ferran Puig fins al 1950 quan es construeix part del pont actual de la Gran Via.

El que veiem a la imatge és aquest moment, el pont de la Gran Via s’està construint (encara que no el veiem) i el pont de Ferran Puig encara s’utilitza. Fins quan? No ho sabem, però segur que no va arribar fins els anys 60, ja que existeix una imatge aèria de l’any 1958 on pràcticament sols queden els suports.

REFERÈNCIES


El Cementiri de Sants es troba a l’Hospitalet

Avui escriuré sobre el cementiri de Sants i de per què es situa dins del nostre municipi.

He trobat dues referències, una és al llibre del 1996 “Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat” de Josep M. Jordà i Capdevila, i que ja la va transcriure a internet en Daniel Garcia Peris dins del seu bloc; per no fer llanguíssim aquest text us invito a llegir-lo i a seguir els seus enllaços.

L’altra referència és a un fantàstic llibre editat l’any passat que es diu “Històries de Collblanc – La Torrassa” de l’Inocencio Salmerón Vargas, i que transcriuré sencera:

“El cementiri de Sants és a uns 60 metres de la carretera de Collblanc, dins del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. S’hi accedeix pel carrer de la Terra Alta, una petita via arbrada amb xiprers, que comença a la carretera de Collblanc i a l’oest amb l’escola pública Pere Lliscart.

Però, què ho fa que el cementiri de Sants sigui a l’Hospitalet? La resposta podem trobar-la en una excessiva tolerància d’un ajuntament vuitcentista, i en el desenvolupament demogràfic i urbanístic del poble de Sants. Aquest creixement serà la causa que el nucli demogràfic i urbanístic del poble de Sants s’anés estenent i s’acostés al seu antic cementiri. Aquest es trobava al costat de l’església parroquial, entre l’orfeó de Sants i el Centre Cívic. Aquesta proximitat va motivar que les autoritats governatives n’exigissin el trasllat per raons sanitàries. La falta d’un espai adequat dintre del terme municipal de Sants per aixecar la nova necròpoli va obligar al poble veí de l’Hospitalet, que era dintre de la seva jurisdicció parroquial.

L’any 1865, una comissió santsenca va fer les primeres gestions per localitzar la zona idònia, i van fer atenció a unes vinyes situades en terrenys de la Torrassa, els propietaris de les quals, Josep Colom i Pere Espanyol, molestos per la idea d’una servitud d’aquella mena, van buscar el suport de veïns i autoritats per rebutjar el projecte. L’alcalde de l’Hospitalet, a l’octubre de 1870, es va oposar que el cementiri s’edifiqués “en el poblat i amè terreny de la Torrassa”

A la Comissió Gestora se li va proposar un paratge apartat, situat al costat de la carretera de Collblanc. Les autoritats de Sants no van quedar pas gaire convençudes, i van optar per parlar amb la Societat Agrícola, radicada a Can Tunis, a la recerca d’un nou emplaçament, però sense arribar a cap acord.

Després d’un llarg procés farcit de tensions i de localitzacions possibles, l’agost de 1878 l’alcalde hospitalenc Fortunat Prats va tractar de convèncer les autoritats de Sants que acceptessin la primera proposta que els fessin. Va ser necessària la intervenció del diputat a Corts pel districte, Antoni Sedó, perquè ambdues parts arribessin a un acord. Es tractava de la finca coneguda com “La Cova” propietat de Salvador Nonell, que va accedir a vendre-la per 17.575 ptes. Era en un despoblat, lluny d’alquería i molt ventilada”, i el lloc més apropiat per establir-hi el cementiri de Sants, segons el concloent informe de la Junta Local de Sanitat, signat el 21 d’octubre de 1878. És clar que, en aquesta operació l’ajuntament de l’Hospitalet obtindria un benefici d’entre 5 i 6 mil pessetes per concedir el permís d’edificació. Dos dies després, el Ple Municipal va acordar, per unanimitat, autoritzar la construcció del cementiri, renunciant a perpetuïtat al dret d’imposar cap arbitri sobre els enterraments. El 17 de desembre de 1878, Francesc de Paula, rector de Santa Maria dels Sants, beneïa les noves instal·lacions. L’exregidor de Sants Francesc Carné i Font va ser el primer difunt que va ocupar una sepultura.

Amb la inauguració del cementiri es tancava una pàgina fosca de la nostra història local. Com havia de pensar l’ajuntament que, poques dècades més enllà, el lloc no estaria ni tan allunyat, ni tan despoblat?

A la dècada de 1890, davant el progressiu creixement de la població de Sants, les autoritats es van veure en la necessitat de disposar d’un cementiri de majors proporcions. Sense consultar-ho amb les de l’Hospitalet i sense sol·licitar permís d’obres van emprendre l’ampliació. Aquesta irregularitat va ser denunciada per la Junta Local de Cementiris el 22 de febrer de 1892. Va caldre recórrer a la força municipal perquè s’aturessin les obres.

El que més molestava a l’alcalde era que el seu homòleg de Sants no hagués abonat les 1.750 ptes en concepte de drets d’edificació. Un cop solucionat aquest requisit, no solament va aprovar la represa dels treballs, sinó que va permetre que el cementiri s’ampliés per l’est amb la parcel·la d’una mujada d’extensió, propietat de Joana Marquès.

Al febrer de 1912 va ser l’ajuntament de Barcelona que va presentar un projecte d’ampliació de la necròpoli, ja que Sants havia deixat de ser poble independent en ser agregat a Barcelona el 20 d’abril de 1897.

L’any 1910 Barcelona havia convocat, sense resultat, un concurs amb la finalitat d’aconseguir terrenys per a un nou cementiri. Acollint-se a la circular de la Direcció de Sanitat de 13 de desembre de 1884, creia que tenia dret a una ampliació del cementiri de Sants si el declarava d’utilitat pública. No li va importar utilitzar l’expropiació forçosa recorrent a tot tipus d’arguments. L’alcalde de l’Hospitalet, Francesc Marcé i Codina, que havia examinat curosament la memòria presentada per les autoritats barcelonines va reconèixer que Barcelona necessitava una gran necròpoli, però els va recordar que la nova reglamentació en matèria de cementiris exigia que l’última casa del poble estigués a dos quilòmetres de distància, i per això s’oposava enèrgicament, en nom de Collblanc -la Torrassa, que prosperés el projecte.

Barcelona va recórrer al Govern civil i l’alcalde de l’Hospitalet al ministre de la governació: l’ampliació no va prosperar.

al març de 1925, Barcelona va tornar a sol·licitar l’ampliació del cementiri de Sants. En aquesta ocasió, els alcaldes de diversos municipis del Baix Llobregat van donar suport a l’acció del consistori hospitalenc amb la redacció d’un escrit col·lectiu adreçat al governador civil de Barcelona. Li recordaven que la Llei de 29 d’agost de 1882 obligava els governadors provincials a exigir el compliment de les lleis sanitàries, adoptant mesures per preservar la salut pública d’epidèmies. Hi afegien que, en virtut d’aquesta disposició, el Govern civil de Badajoz va ordenar a l’ajuntament de Fregenal de la Sierra el tancament del cementiri per estar situat a menys de 2 quilòmetres d’un lloc habitat. El de Sants sempre ha estat a una distància menor”.

Però es que això d’ampliar el cementiri continua fins els nostres dies. Segons una noticia del 2007 l’ajuntament de l’Hospitalet enderrocava 200 nínxols que havien estat construïts sense permís i havien estat denunciats per l’impacte visual que causava als veïns de Collblanc i en una escola pròxima.

ALTRES REFERÈNCIES:

Imatge: Bing maps + Gaspar Coll i Rosell (09/1985), aquesta última dins de patrimoni.gencat


El tio Nel·lo va néixer a la platja de l’Hospitalet

Josep Martí i Susany, més conegut pel tio Nel·lo, es considera l’últim pescador de la platja de Casa Antúnez (Can Tunis), que segons algunes fonts anava des de Montjuïc fins al Llobregat.

Va protagonitzar a l’any 1949 un episodi de resistència contra la construcció de la Zona Franca a la Marina, que encara ara es recorda, lamentablement no he trobat molta informació escrita. No sé quants pescadors vivien a la platja aquell any, però 3 anys abans havitaven 113 persones al voltant de la Farola i unes 50 families al sector de Can Tunis, quantitats en retrocés, ja que mica en mica les obres del port anaven alterant l’estructura del paisatge i els recursos que es podien explotar.

La lluita del tío Nel·lo té el seu punt àlgid quan el Consorci de la Zona Franca exigeix que abandoni la seva casa i ell es nega:

“Puesto en manos del juez, cuando llegó por parte judicial la orden traída por el oficial del juzgado acompañado de la guardia civil y un camión para hacer el traslado de muebles, ya había pasado por el barrio el rumor de que aquel día se presentarían.

Las mujeres del barrio y los párrocos se situaron todos delante de la caseta de Nel·lo. (Hay que entender la época: represión feroz por parte de la dictadura, la guardia civil tenía el derecho de matar sin dar explicaciones a nadie, si hubieran disparado, nadie les hubiera dicho nada, y seguramente el hecho hubiera intentado silenciarse y ya está).

La guardia civil ordenó que se fueran. La gente se negó. Amenazaron de empezar a disparar contra la gente. Los párrocos se arrodillaron, y empezaron a rezar, todas las mujeres muertas de miedo se arrodillaron también y se pusieron a rezar. Mientras tanto, Mossén Josep Ricard se movió haciendo gestiones para ganar tiempo. Hay una ley que dice que no se puede desahuciar a nadie de noche así llegó la noche y el desahucio no fue consumado”

El tio Nel·lo va néixer a la platja de l’Hospitalet (la part més propera al Llobregat de la platja de Casa Antúnez) a l’any 1892. La seva mare va néixer a Castelldefels i el seu pare a Fuentespalda, un petit poble de Teruel a prop del delta del Ebre. Es van establir a la platja aproximadaments a l’any 1875.

REFERÈNCIES