Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 80

El fons marí de les platges de l’Hospitalet, 1880

Revisant el llibre Geografia General de Catalunya (1905) de Francesc Carreras Candi m’he trobat aquest mapa del fons marí de la platja que existia des de Montjuïc fins al Llobregat. Al mar trobem uns números que són la profunditat acompanyats d’una lletra que indica el tipus de substrat (A: sorra; F: fang; C: cascall ¿?; Aig.: algues i P: pedres), com veieu, a prop de la platja trobaven sorra, a partir d’uns 10 metres fang i a més profunditat es localitzen algunes taques amb algues.

A terra he trobat una cosa que desconeixia, que a l’Hospitalet existien quatre platges: de Pescadors, de la Pudrida, de la Farola i del cap del riu Llobregat, no trobem el topònim de la platja del Vidriol, ni tan sols la fàbrica, aquella que es deia Boada i Travessa o també Boada i Bohigues, fundada el  1868. Pot ser el mapa que van fer servir com a base era més antic, pot ser la fàbrica es va traslladar a la platja posteriorment a la seva fundació, o pot ser no han dibuixat els edificis, tampoc trobem les barraques dels pescadors,… una altra cosa que esbrinar d’aquesta platja amb tan mala sort,…

Veiem la desembocadura del Llobregat i la seva illa, també l’estany que envoltava el far de la torre del riu Llobregat, i una zona més elevada, on a les fotografies de principis de segle veiem cal Patirem,…

REFERÈNCIES


La fàbrica de Gabriel Boada i Travessa

L’acta de reconeixement de la linia de terme de l’Hospitalet de Llobregat amb Barcelona de l’any 1917 situava la sèptima i última fita així: “Se reconoció como tal la esquina SE de la base de sustentación de la chimenea de la fábrica, en ruinas, de productos químicos, propiedad de la señora viuda de Boada. Está situada en la orilla del mar Mediterráneo, en la playa del Llobregat”

Segur que si seguiu amb atenció les fotografies que vaig publicant de l’antiga platja heu vist aquesta fàbrica, us posaré un exemple de primera o segona dècada de segle XX:


Des de Montjuïc, aproximadament als anys 20, es veu el far allà al final, com un puntet blanc, i la fàbrica, l’última de totes, ja mig engolida pel mar.

Com llegireu a sota, la fàbrica es dedicava a la fabricació de productes químics per l’agricultura i per la indústria. L’empresa es va fundar l’any 1868 amb el nom de l’enginyer Gabriel Boada i Buigas, l’any 1892 s’inscriu sota el nom del seu fill Gabriel Boada i Travessa, i a partir de la seva mort als 64 anys, l’abril de 1908, es va fer càrrec la seva vídua Lluïsa Saliet/tti Suñer (morta el 1937 als 81 anys) i els seus fills, Gabriel (mort el 1919), Tomàs (mort el 1923 als 42 anys), Lluís (mort el 1924 als 36 anys), i Alfred (l’únic que va sobreviure a la seva mare).

La relació d’expedicions de Port Bou amb destí a Barcelona següent és la referència més antiga que he trobat a les hemeroteques, del 1880; curiosament va a nom del fill del fundador . No es registra als quaderns de la Matrícula Industrial municipal fins el 1888, just l’any en que van exposar els seus productes al palau de les Ciències de l’Exposició Universal de Barcelona. A l’ajuntament hi ha una referència anterior, de l’any 1885 on el propietari denuncia un possible cas de còlera a una de les barraques de la platja, propera a l’establiment. En Joan Casas posa aquesta data com possible inici de construcció de la fàbrica. Això implica que des de 1868, any de fundació fins el 85 l’empresa es trobaria situada en altre lloc.

Un anunci de l’empresa de l’any 1906, a l’almanaque per aquell any del Diario de Barcelona

De l’almanaque del Diario de Barcelona l’any 1909

Un altre del 1910

No sé quan va tancar l’empresa, sé que el 1917 ja estava en ruïnes, i ja heu vist la fotografia superior dels anys 1920, sembla que sols queda una de les dues xemeneies, i es troba dins de la platja. L’any 1922 Josep Roig i Raventós, al seu llibre Flama Vivent, la denominava com el Vidriol i la descrivia com una fàbrica mig enderrocada; L’any 1925 llogaven alguns edificis per ficar vaques:

A finals de 1927 el Consorci del Port Franc aprova els expedients d’expropiació de la finca propietat de Lluïsa Salieti i hereus de Gabriel Boada. L’any 1929 una empresa es dedicava a desballestar-la i posteriorment la venia a trossos, no sé si encara hi havien vaques per allà,…

Per ara l’article més antic que he trobat i on crec que la fàbrica encara funciona és del 1915, el veureu als dos textos següents.

Sobre el topònim Vidriol (o vidriolo), cal dir que com a vidriol es coneixia la sal composta d’un metall i d’àcid sulfúric, i com a oli de vidriol, l’àcid sulfúric; per tant aquest nom venia derivat de la fàbrica, i s’aplicava a ella mateixa, i també el bari que formaven els seus habitatges, i a la seva platja. La platja del Vidriol surt també a diferents mapes dels anys 40, juntament amb el topònim Rancho Grande, segurament aplicat per la visió de les vaques que ocupaven el que quedava de la fàbrica als anys 20 i també per les grans dimensions del lloc.

Si busqueu a les hemeroteques trobareu totes les variacions possibles del nom de la fàbrica,… En alguns mapes la fàbrica figura com Can Boada y Buhigas, he buscat aquest nom a les hemeroteques i he trobat el nom de los Sres. Boada i Buigas a diaris de 1887 i 1891, i com a Buiges el 1892,…  també com Can Boada y Bohigas dins del Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración dels anys 1908 i 1911, que situa la fàbrica a 9 km de l’Hospitalet.

A finals de 1910 l’empresa va decidir publicar un llibret d’unes 60 pàgines on explicava l’importància i aplicació dels seus productes il·lustrat amb algunes fotografies de la seva fàbrica a l’Hospitalet. La senyora Lluïsa i els seus fills van contractar a Joaquim Coll i Salieti (segurament de la família), que era pintor i dibuixant, i a més va crear en aquella època un dels millors tallers de  producció de tricromies, fototípies i edició de postals, també va il·lustrar col·leccions de corms i llibres infantils.

A aquesta primera fotografia podem veure el cobert on es situen les garrafes de productes químics preparats per la seva expedició

A la següent veiem l’embarcador per on arribaven i sortien productes i matèries primeres mitjançant una grua manual.

Cal destacar  que encara que la fàbrica queda elevada respecte al nivell del mar, es situa molt a prop de la platja; els dies de tempesta no seria molt divertit treballar,… pot ser aquesta va ser la causa de que la fàbrica desaparegues,… L’any 1911 a una de les pitjors tempestes que es recorden, els diaris mencionen que la boia del Llobregat va aparèixer a Can Boada, però no diuen si la fàbrica va quedar afectada. A l’esquerra de tot de la fotografia es pot veure el poblat de pescadors, de fet la fotografia que te de capçalera aquest bloc està pressa des d’aquesta fàbrica.

El tema del trànsit de matèries primeres (principalment pirites) i productes finals per mar era una de les màximes preocupacions. L’any 1889 es veu que tenien un port, però no el de la fotografia

No seria fins el 1891 quan ja disposaran de la concessió per la construcció de l’embarcador de l’anterior fotografia:


A les hemeroteques també apareix una altra Real Ordre per habilitar el port de Platja Antúnez per fer-lo servir per la descàrrega de materials per la fàbrica.

Notícia del 1896 per habilitar la platja per embarcar productes finals de la fàbrica

Ara veiem el magatzem de garrafes a l’aire lliure, els treballadors traslladen els productes en carretons des de la zona de producció, això que semblen torres de condensació, situades al costat de la xemeneia. Aquesta seria l’àrea de l’empresa més propera a Montjuïc. També podem veure l’embarcador a l’esquerra, al fons de tot.


A la següent podeu veure el magatzem de matèries primeres, i també que feia molt vent,… el fum de les xemeneies és horitzontal!

Un munt de carretons esperen carregar als magatzems de superfosfat de calç destinat a alimentar els camps. He trobat que la fàbrica feia descomptes als socis de la Cambra Agrícola del Baix Llobregat, al menys durant els anys 1906-1910. A aquesta fotografia es veuen també les grans dimensions de la fàbrica.

Al costat d’aquesta pineda, que es veurà millor a l’última fotografia, veiem més carros esperant a ser carregats als nou magatzem de superfosfat de calç.

Aquestes tres últimes fotografies s’expliquen per si soles, podem veure l’edifici situat just a l’entrada, segurament des d’on es va realitzar la fotografia on podem veure els camps d’experimentació i quasi tota la fàbrica. També podem veure el camí que arribava a la fàbrica, que li deien carrer Boada, que era la carretera de Can Tunis (o “La Agrícola”), una  comunicació amb Barcelona, que els propietaris d’aquesta empresa, juntament amb d’altres, reclama millorar, segons escrit del 28 de febrer de 1890, per poder competir amb les empreses d’altres nacions.

Al costat de l’entrada havien construït varies cases pels treballadors, a l’ajuntament podem trobar un expedient administratiu de 1886, relatiu a la sol·licitud per declar la fàbrica com a colònia agrícola-industrial i així obtenir beneficis fiscals. Com arguments a favor van lliurar un informe pericial on diu que la fàbrica en compren “un grupo de viviendas cómodas y ventiladas con destino a los obreros” i “una tienda económica para la expedición de comestibles”. Tamé diu que s’ha millorat el sòl que era un sorral, amb l’aportació de carretades de terra vegetal, pot ser destinada a horts. L’ajuntament s’oposa a la sol·licitud per no perdre el subsidi i finalment no es declara colònia, encara que com diu Joan Casas ho era de facto, ja que es situava a 7 km del nucli de població, i de fet, al cens de 1887 apareix com a secció específica, la núm. 30, amb 6 cases i 24 habitants. Aquests habitatges es veu que van sobreviure a la destrucció de la fàbrica, en aquells temps hi vivien persones amb pocs medis que en ocasions vivien de donatius.

Llegint el llibre d’en Julio Baños i Soria sobre els nens del Can Tunis a la postguerra, he trobat una història dels anys 30 que va succeir a aquelles cases, dites barri del Vidriol:

“Era l’any 1931, al barri del Vidriol, la senyora Consuelo va tenir un nen al que van anomenar també Blai, com el pare, tot i que  tothom li deia Blaio. Aquest nen va néixer amb poc pes, els primers mesos no menjava gaire i ni s’engreixava ni creixia, estava com un secall, la qual cosa amoïnava molt els pares. Va quedar com anèmic i semblava que no tenia ganes de viure. El pares, temien el pitjor i de vegades ja el posaven al llit amb les millors robes que tenien, no fos cas que es morís. Pel barri sorgien tota mena d’explicacions: que si la senyora Consuelo estava prenyada una altra vegada i la llet no era bona, que si el nen havia nascut amb alguna cosa a dintre seu que l’impedia créixer, que si això que si allò. Els pares ja s’havien fet a la idea que la criatura se’ls moriria i només esperaven que la vida marxés d’aquell petit cos.

Un dia es va presentar a casa seva una dona i es va estar mirant el nen una estona. Els va dir que si volien salvar el nen calia trobar un gos petit, acabat de néixer, l’havien de sacrificar, pelar-lo i posar-lo al foc a bullir en una olla una bona estona. Va dir que li donessin al nen el brou a petites cullerades, que primer vomitaria i que tindria una mica de diarrea, que no s’espantessin, que després aniria millor i ja s’espavilaria. Van seguir pas per pas les indicacions de la dona i el nen, després de vomitar una cosa negra i també fer una diarrea negra, de mica en mica va començar a menjar i se’n va sortir,…”

Com una altra anècdota afegeixo aquest article que he trobat, on podeu llegir com un operari ataca amb un ganivet al amo de la fàbrica l’any 1904,… i es veu que començava a ser habitual,…

REFERÈNCIES


Suposicions sobre la Joia del Llobregat

Aquest bergantí goleta no era la Joia del Llobregat, era el Ethel V. Boynton, però segur que es semblava molt. Permeteu-me que comenci amb un fragment del primer document que vaig trobar on es parla de la Joia, és de la revista Esplai del 16 de setembre de 1934, on es fa una crònica d’una exposició sobre la marina vuitcentista al Masnou:

“Les coses de mar sempre han fet una atracció a tothom, adhuc als més profans en aquesta matéria. Un dia o altre, tothom s’ha encantat davant un poètic veler (ja en que den pocs) i ha pretés entendre tot aquell embolic de cordes i pals i escales i veles, i ha contemplat encisat com un mariner trescava rapid per entrernig d’aquell teixit semblant a una taranyina monumental sense que s’hi quedés pres.  Cal haver viscut el temps de l’hegemonia de la marina de vela per a copsar-ne tot l’encís. Els vells us en parlen amb una mena d’encantament, i en els seus mots trobeu com reviscuda la vida catalana de tota la costa del Llevant.

Es una meravella oir contar el comiat i l’arribada d’un veler, acte que tenia, en aquell temps, una gran importància. Mireu, per exemple, l’arribada del bergantí-goleta «Joia del Llobregat». Hi ha noticies de la seva tornada d’América. Dies després hom atalaiava el castell del guaita de Montjuïc fins que es vela el senyal de «nau d’Amèrica a la vista» i més tard en donava les característiques.

Tot seguit, l’armador era avisat, al seu despatx del carrer Ample, i des d’aquell moment començava el tràfec. Amb una tartana s’anava a l’Hospitalet del Llobregat per tal d’avisar els que eren part interessada en el vaixell, els quals tenien per costum traslladar-se a llurs cases del Prat, enfilar-se a la teulada, i amb un gran llençol a les mans esperaven que «La joia» passés per la farola per donar-li la benvinguda, la qual cosa feien amb aquell llençol desplegat al vent com una gran bandera. Com a anècdota curiosa, esmentarem que en una ocasió, un dels copropietaris de «La joia», tot enfilant-se a la teulada va relliscar i va trencar-se una cama, amb el consegüent esverament que va aigualir tota la festa d’aquella arribada.

Naturalment, després d’haver hissat el llençol, encara els sobrava temps per anar a Barcelona, i un cop allí, junt amb l’armador, el qual vestia sempre levita i capell de copa alta, s’organitzava una mena de curiosa manifestació que anava al moll, agafava un bot i feia una rebuda cordialíssima als navegants que feia vuit o nou mesades que havien sortit de les seves llars.

Calia veure el vaixell. Si quan emprenia el viatge era tot flamant, quan tornava tenia un aspecte que palesava tots els penediments i angoixes que havia sofert durant la llarga travessia. Quan aneu al Masnou, si voleu remembrar les gestes d’aquells esforçats mariners, no més us cal fer una cosa ben senzilla. Aneu a l’estanc, i fixeu-vos en el taulell, obra curiosíssirna d’un home de mar del Masnou; en «Carlets», que en pau descansi. Aquell taulell és executat, peça per peça, amb una paciència de sant, durant les hores de calma passades en ple Atlàntic, a bord del «Joia del Llobregat» i «Nuevo Currutaco», de la matrícula de Barcelona”.

Una vegada llegit això vaig començar una recerca d’aquest vaixell, i sí vaig trobar molta informació , sobre tot de les sortides i arribades al port de Barcelona.El «Joia del Llobregat» va navegar, al menys, des del 1880 al 1906, que són les dates en que he trobat informació d’ella a les hemeroteques.

També he trobat que  la seva capacitat o tonatge era de 219 t  i que els trajectes duraven d’entre 50 i 90 dies depenent del destí i de les escales que es realitzaven. Aquests eren, suposo que d’entre d’altres: Montevideo (Uruguay), Santiago de Cuba, Cárdenas (Cuba), Laguna de Términos (Mèxic), Carmen (Mèxic), Campeche (Mèxic),… i el més freqüent, Cienfuegos (Cuba). Aquest destí m’ha encès les alarmes, ja que fa poc vaig escriure sobre unes estàtues d’aquesta ciutat, realitzades a la fàbrica hospitalenca de Can Barella a la dècada dels 90 del segle XIX, però per ara no he trobat cap relació.

El 19 de setembre de 1889 una gran tempesta va afectar al port de Carmen a Mèxic, de tal manera que va deixar inservibles 34 vaixells de tot tipus, però el Joia del Llobregat va aguantar: “tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos, con excepción de la Joya del Llobregat, español; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles” Aquest text és de la revista La Ilustración del 10 de novembre de 1889, i ve acompanyada d’aquest dibuix, on trobem un bergantí goleta sense més indicacions,… era aquest la Joia de Llobregat?

Sobre els propietaris he trobat que podien ser els senyors Company, Brugués y Galí, ja que són els noms que he trobat en més ocasions relacionats amb el seu carregament. Aquest homes es dedicaven a les conserves, a mes de portar coses, en aquest i altres vaixells; concretament a la Joia, d’aquí cap allà (vi, ametlles, vinagre, sabo,…) i d’allà cap aquí (mel, pita, palo campeche,…).

En fi, com dic al títol, moltes suposicions,… i cap dada concreta,… Fins aviat!

Deixò també alguns apunts, per si algú vol continuar,…

  • Lo Catalanista 07.11.1880 – sortida Santiago de Cuba bergantí goleta Joya de Llobregat.
  • LV 04.11.1881 – arribada de Laguna de Términos (Mèxic) y Mahon en 54 ds. berg. gol. Joya del Llobregat, de 219 t s ., c. Molins, con 310500 ks. palo campeche á J. A. Nadal y compañía
  • LV 31.01.1883 – sortida para Cienfuegos, ber. gol. Joya del Llobregat, c. Molins, con efectos
  • LV 19.08.1883 – sortida Berg.-gol. Joya del Llobregat, c. Molins, para Cienfuegos
  • La Dinastia 08.11.1883 – arribada a Cienfuegos 15.10.1983
  • La Dinastia 17.03.1884 – sortida a Cienfuegos 25.03.1884, c. Molins
  • La Dinastia 02.08.1886 – A Cienfuegos porta vi, vinagre, sabó i ametlles
  • La Dinastia 18.12.1887 – sortida a Cienfuegos,  c. Roses,
  • LV 24.05.1889 – sortida Bergantín goleta Joya de! Llobregat, c. Roses, para Cienfuegos
  • La Ilustración 10.11.1889 – El 19.09.1889 ” tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos (34 barcos), con excepción de la Joya del Llobregat, espanol; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles”
  • El Diluvio 10.06.1890 – vist a Tarifa el 08.06
  • LV 03.01.1891 – arribada de Laguna de Términos, en 59 días b. g. Joya del Llobregat, de 219 tons.,  c. Sisa, con 172 tons. pita y palo campeche a Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 17.03.1891 – Bergantín goleta Joya del Llobregat c. Rosas para Montevideo
  • LV 02.01.1892 –
  • El Diluvio 11.04.1892 – Arribada de Cárdenas (Cuba) , en 49 dias, c. Roses con 290.000 kg de miel a los señores Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 14.08.1892 – sortida cap a Cienfuegos, c. López
  • El Diluvio  05.07.1893 – Entrada en Barcelona des d’Amèrica
  • El Diluvio  29.09.1893 – Sortida cap a Cienfuegos c. Lloret
  • El Diluvio 17.10.1893 – passa per Tarifa el 15.10
  • La Dinastia 08.10.1895 – Arriba des de Campeche
  • La Dinastia 11.12.1895 – Sortida Cienfuegos
  • La Veu de Catalunya 18.11.1900 – arribada de Carmen (Mèxic), 98 ds. bergantí goleta Joya del Llobregat, de 219 ts. c. López, ab efts.
  • La Veu de Catalunya 17.08.1902 – Sortida Belice, c. Matamala, en lastre
  • La Veu de Catalunya 02-14.04.1906 – Naufragi de la corbeta Joya del Llobregat

Desembocadura del Llobregat, 1881

Pau Audoard i Deglaire (1856-1919) va ser el fotògraf retratista de moda entre la burgesia barcelonina de finals del segle XIX, essent també el fotògraf oficial de l’Exposició Universal de 1888.

Pau, fill de fotògraf,  es va iniciar com a pintor, deixeble de Francesc Torrescassana. Va fer algunes exposicions entre 1875 i 1881, encara que el 1879, després de la mort del seu pare, es va decidir per la fotografia professional, cosa que no li agradava molt ja que el resultava bastant monòton, deia que preferia la llibertat de l’aficionat, però que fins que li toqués la loteria,…

Aquesta obra del 1881, per tant de les últimes que va fer, ens mostra dos nens, segurament pratencs, pescant a la llera del Llobregat; cap a la dreta tenim el mar i just davant tenim la llera hospitalenca, que no ens dona molta informació, encara que aquells dos arbres alts i aïllats els guardo a la memòria per pròximes troballes,…

En aquells anys el Llobregat es trobava dins d’un inusual període de calma, l’ultima riada va succeir al 1874, i no va ser molt important. No tornaria a fer mal fins el 15 de gener de 1898, a la coneguda riuada de Sant Antoni.

REFERÈNCIES


Paellada a la Festa Major del carrer del Bruc, 1984

Primer de tot, agrair a l’Àngel Margenet Diaz, que  l’altre dia em va facilitar algunes imatges antigues de la ciutat; bé, aquestes són les més modernes, del 16-24 de juny 1984, dies de la Festa Major del Centre al carrer del Bruc, on podem veure una gran paella d’aquestes que són un espectacle sols ver-les fer. L’home del pantaló negre, em comenta Àngel que és el seu pare, i l’home amb ulleres de la dreta, és en Salvador, president de la penya Blaugrana del Casino del Centre,… si coneixeu a algú més no us talleu,…

M’he anat amb el google street view al carrer i des d’aquest angle m’he trobat els mateixos edificis als números 35-39. El carrer que veieu al fons és la rambla de Just Oliveras, fent cantonada, a l’esquerra, es trobaria el bar Deportivo.

La següent fotografia és del mateix dia, però no trobo els edificis que es veuen,… algú pot identificar l’establiment comercial del cartell?

He buscat informació sobre la festa d’aquest any, ja que hi ha un llibre sobre el tema, però just d’aquest any concret no hi ha molta cosa. Cal dir, en tot cas, que festa major al barri del Centre n’hi ha des de fa molt i molts anys, però és a partir de l’any 1980 com a una espècie de prova, i ja al 1981 com a festa major amb el seu nom, quan es recuperen  unes festes que portaven deu anys sense realitzar-se.

 REFERÈNCIES 

Les festes majors de l’Hospitalet. Barris Centre i Sant Josep (1999) escrit per Agustí G. Larios i Carles Santacana i Torres, amb la col·laboració del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i editat per l’Ajuntament de l’Hospitalet.


El final dels passadissos del carrer del Mestre Candi

Al barri de Sant Josep crec que sols queden els passadissos del carrer de Rodés, però abans existien al menys uns al carrer de Miquel Romeu, i també els més grans de tota la ciutat, els del carrer del Mestre Candi, que pel que es veu a la fotografia inferior, realitzada al 1947, era un conjunt de 7 passadissos. Es van construir entre els anys 20 i 30 del segle XX, segons plànols de Ramon Puig i Gairalt, com habitatge a les classes obreres que podien pagar un lloguer.

A l’any 1982, de quan és el plànol inferior, sols es conservaven 3 passadissos, els números 19 al 27 (amb 14 habitatges) i 49 al 63 (amb 18 habitatges), però s’havia pres la firme decissió de protegir-los, juntament amb el de Miquel Romeu. En aquell moment es pretenia transformar l’entorn de la parc de la Serp fins i tots als números 33-39 s’havia projectat la construcció d’un teatre municipal per a 400 persones que regentaria el Grup d’Acció Teatral (GAT),… mai es portaria terme.

A aquesta imatge tan dolenta podeu veure com eren els passadissos. Al projecte de rehabilitació, per tal d’augmentar la superfície d’algunes de les cases, d’uns 25 m², es pretenien unificar de dos en dos per així tenir de dos a tres habitacions. Es pretenien finalitzar les obres l’any 1985.

Lamentablement les inundacions del 7 de novembre de 1983 (213 mm amb vent de llevant de 115 Km/h) van afectar molt seriosament aquest edificis i a d’altres de tot l’Hospitalet. L’1 de desembre de 1983, en Ple Municipal, es decideix la suspensió del Pla Especial de Reforma Interior del parc de la Serp, i per tant les cases ja no serien rehabilitades degut al augment del cost (75.000 pessetes/m²), un representant del PSUC va dir: «se pierde un elemento histórico de nuestra ciudad como son las casas de pasillos». La Generalitat, que era la que havia de pagar, tampoc estava disposada a rehabilitar les cases, sembla ser ja havia mostrat el seu desacord inicialment.

Les families que estaven de lloguer vivint en molt males condicions als passadissos (algunes no van tenir més remei que anar-se’n a pensions o amb familiars), després de sis mesos de espera des de les inundacions, on no van deixar de pressionar insistentment, tallant varies vegades Prat de la Riba, i fins inclús tancar-se a l’ajuntament, van ser traslladades, també de lloguer, a uns habitatges de propietat municipal al carrer del Molí de Can Serra. També es van afegir persones del carrer de Sauri, que van sumar un total de 51 families. Cal dir també que inicialment a Can Serra alguns veïns van protagonitzar protestes i tenses assemblees a la Casa de la Reconciliació degut a la rasa gitana dels possibles nouvinguts.

Finalment el dia 18 d’abril de 1984 es van tirar a terra:

Com a colofó deixo aquests dos articles connectats, un d’un arquitecte, i un altre d’un historiador que el respon.

REFERÈNCIES

  • El barri de Sant Josep (1988) escrit per José Manuel Morales Medina dins dels Quaderns d’Estudi, núm. 6 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
  • Pluges i inundacions a l’Hospitalet (1989) escrit per Miguel Sanz Parera dins dels Quaderns d’Estudi, núm. 7 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
  • El Periódico del Llobregat. 16.10 .1982 (Sobre el nou parc de la Serp)
  • El Periódico del Llobregat. 02.11 .1982 (Sobre el nou teatre)
  • El Periódico del Llobregat. 08.01 .1983 (Aprovada la rehabilitació de les cases)
  • El Periódico del Llobregat. 08.03 .1983 (Modificacions del Pla Especial)
  • El Periódico del Llobregat. 07.07 .1983 (Recursos dels veïns contra les expropiacions de les cases)
  • El Periódico del Llobregat. 03.12 .1983 (Decisió de que no seran rehabilitades)
  • El Periódico del Llobregat. 05.11 .1983 (Manca l’aportació econòmica de la Generalitat per fer el teatre)
  • El Periódico del Llobregat. 05.01 .1984 (L’ajuntament compra habitatges pels afectats per les inundacions)
  • El Periódico del Llobregat. 21.01 .1984 (Pujana protesta per que no arriben els diners del teatre des de la Generalitat)
  • El Periódico del Llobregat. 02.02 .1984 (Els veïns tallen per dues vegades el carrer d’Enric Prat de la Riba)
  • El Periódico del Llobregat. 07.02 .1984 (L’ajuntament desmenteix que a Can Serra arribin 200-300 families gitanes de Can Tunis, sols són 9 de Mestre Candi, però encara així alguns veïns protesten)
  • El Periódico del Llobregat. 08.02 .1984 (Sobre l’estat de les cases, entrevista als veïns de Mestre Candi)
  • El Periódico del Llobregat. 09.02 .1984 (uns 500 veïns de Can Serra protesten a l’ajuntament davant la manca d’informació respecte a l’arribada de gitanos)
  • El Periódico del Llobregat. 15.02 .1984 (Article d’opinió sobre l’oposició d’alguns veïns de Can Serra a l’arribada dels gitanos)
  • El Periódico del Llobregat. 14.03 .1984 (Pròxima adjudicació dels pisos)
  • El Periódico del Llobregat. 05.04 .1984 (Alguns veïns de Mestre Candi es tanquen a l’Ajuntament en protesta)
  • El Correo del Llobregat. 07.04.1984 (Acord amb l’ajuntament)
  • El Correo del Llobregat. 12.04.1984 (Les families ja tenen pisos)
  • El Periódico del Llobregat. 12.04 .1984 (Les families ja tenen pisos)
  • El Periódico del Llobregat. 19.04 .1984 (Es tiren a terra les cases)
  • El Periódico del Llobregat. 19.06 .1984 (Article de Ferran Navarro i Acebes)
  • El Periódico del Llobregat. 09.08 .1984 (Article de José Manuel Morales Medina)
  • TOTES LES REFERÈNCIES ANTERIORS (1982-84) LES PODEU CONSULTAR AL XAC

Les xemeneies de les ceràmiques de Sant Josep

El nostre Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) crec que defensa totes les antigues xemeneies de maons que es troben repartides per la ciutat. Avui vull mostrar les que existien al voltant de Cal Cosme, al carrer d’Enric Prat de la Riba, entre el carrer del Canigó i Can Batllori, antigues terres del Baró de Maldà.

Abans a aquesta illa, a més del magatzems d’oli de Can Bau, teniem tres empreses dedicades a la ceràmica, de les quals sols persisteix, Cosme Toda (Cal Cosme); les altres dues, Cal Batllori i Cal Llopis, ja fa temps que van plegar i sols ens queden les casetes i les xemeneies, que juntament amb els dos edificis antics de Cal Cosme estan protegides pel PEPPA. Segons aquest document, Cal Cosme es va fundar al 1883, igual que Can Llopis; Can Batllori va ser la primera i crec que també l’última en produïr, la seva construcció és original de 1874 i segons el PEPPA pot ser encara funcionava al 2001.

Pot ser l’edifici més impressionant és la gran nau de Cal Cosme, obra de Ramón Puig i Gairalt, construida a l’any 1923. Si voleu saber molt més d’aquestes empreses, trobareu molta informació i imatges al llibre de la Matilde Marcé que deixo a les referències, també trobareu algunes contradiccions amb les dates que us dic, però bé, aquestes són les oficials. El PEPPA diu sobre Cal Cosme: “Tiene sótanos de gran belleza que antiguamente se dedicaban a secaderos de lodo, con bóvedas de medio punto y estructura de catacumba; hoy desocupados. Mantiene los railes de las vagonetas y pozos de extracción de tierras, que aún tienen agua,…”

A la següent fotografia, realitzada a l’any 1933, podem veure en primer pla els horts de Cal Calona de la familia Estruch, que ara son l’illa entre el carrer de Batllori i de Ventura Gassol, on es va construir el cinema Sant Josep, que en poc temps es va tranformar en Stadium,… Els primers edificis són els de l’empresa Cal Batllori, de la qual també veiem la xemeneia de la caldera de vapor, amb un aspecte diferent a l’actual, sense els tirants de ferro que ara té.

La següent xemeneia també és conserva, és la de la caldera de vapor de Cal Llopis, que com veiem ja disposa de tirants de ferro i d’una sanefa de maons a l’extrem superior que la fa diferent a la resta. Les quatre xemeneies restants, actualment desaparegudes, són les de Cal Cosme.

A la següent imatge de data desconeguda, que trobareu al lloc web de Cosme Toda, veiem les seves xemeneies i també la de Cal Llopis. Per cert, ahi vaig trucar a l’empresa presentant-me com un aficionat a l’historia de la ciutat i vaig preguntar si fan visites guiades per l’edifici de Ramon Puig i Gairalt, la persona que em va atendre em va comentar que de vegades van col·legis però que parlés amb la responsable de màrqueting, això ho intentaré dilluns, però no sé si algú de vosaltres estaria d’entrada interessat en fer una visita,…

Per cert, com segurament sabreu existeix un projecte per reurbanitzar l’illa on es situen aquests edificis des de fa uns 12 anys (deixo unes referències). El fet és que fa res s’han tirat a terra una sèrie de naus industrials que portaven un temps  desocupades (el Vaya-Vaya també), i això el que ha permès és que Cal Cosme, que quedava ocult darrer d’elles, ara quedi una mica més visible; per exemple, una fotografia d’ahir,…

Es una mica llarg, però no puc acabar aquest article sense reproduir un text del llibre de Joan Perelló, l’antic batlle de la nostra ciutat: “Distingirem fàcilment dos gegants, dos gegants de pedra, dos gegants morts, dos gegants als quals el progrés i les noves tècniques comunicaren una tremenda decissió, un despietat veredicte: 

«A partir d’avui, no sols no podem assegurar-vos la vostra permanència  – tan altiva i desafiant-, sinó que d’ara endavant restareu sense un alè de vida, momificats. Si teniu sort i algún equip d’arquitectes decideix, per melangia o detall ornamental, que resteu dempeus, no ens hi oposarem, però tingueu present que el desenvolupament i tot el que comporta no estan per romanços. Ja no escopireu més fum, els fogars restaran apagats, ja no us caldrà atiar les flames amb els vostres xuclets.

Els homes han aixecat molts obeliscs en commemoració de victòries guerreres i altres tragèdies, també per memorar fets notables. A vosaltres, xemeneies de Cal Cosme, Cal Llopis i Cal Batllori, us alçaren perquè sense vosaltres no hauria estat possible que la terra verge es convertís en terra fossilitzada. La vostra missió ha acabat. Continuareu notant el fred, la calor, la pluja i el vent, però ja mai les vostres entranyes sentirien l’embranzida del fum calent, d’una saba que cerca la fugida per fer que l’argila sofreixi una metamorfosi i es converteixi en rajoles, cairons, teules i estris d’ús diari».

Sou mòmies, mòmies mortes com totes les mòmies, però capaces de guardar el testimoni d’un temps que s’esmunyí, no diré si millor o pitjor, però que fou el vostre temps, un temps que vosaltres, xemeneies apagades, compartíreu amb una gent, una breu mostra de la qual encara restem, gent d’il·lusions, si no apagades del tot, sí ja força amortides”.

REFERÈNCIES