Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 80

La font de la Puda

De fonts que es diuen “Puda” hi ha moltes a Catalunya, a Banyoles, a Castellolí, a Sant Pau de Segúries,… pot ser la més coneguda, i les més propera, era la font que va donar nom al antic balneari de la Puda de Montserrat, que veiem a la dreta quan anem cap aquesta muntanya per la C-55  des de Barcelona, una vegada hem passat el congost del Cairat.

Les fonts que es diuen Puda, reben aquest nom per que les seves aigües fan pudor, ja que tenen un alt contingut en sofre, són aigües sulfuroses, que es consideren de valor medicinal (curatives per les vies respiratòries, pell, osos,…). Doncs bé, fa més de cent anys  nosaltres teniem una d’aquestes, que es trobava a prop de la nostra platja i que li deien la Puda del Llobregat.

La font es va descobrir al maig de 1878 , molt a prop de la Farola del Llobregat. Segons testimonis de 1880 “es troba en un soterrani o cova davant una casa de pagès, conté set aixetes y s’hi baixa per tres escales, careixen l’entrada la part NO”

A diversos mapes de l’antiga Marina trobem el motiu La Puda, que és el nom que va rebre, a més de la font, la casa de pagès que es trobava a prop. No he trobat cap imatge d’aquesta casa, la que sí que he trobat és Cal Jaume de la Puda, situada a prop de l’estació de Casa Antunez (Can Tunis), no sé si hi ha cap relació, ja que l’amo de la font a finals del XIX era Francisco Casas y Ginabreda, també anomenat “Titu”, pot ser el tal Jaume (de la Puda) era familiar d’en Francisco o va ocupar la casa posteriorment,…

Sobre la font trobem més notícies a l’any 1892 quan el Dr Jadett defensava aquest manantial front a les declaracions d’altres col·legues que deien que les aigües no eren potables ja que eren producto de detritus vegetales formados en una cuenca de tipo pantanoso. Deixo l’article sencer on surt fins a una analítica de les aigües de la font:

Es veu que als anys 80 (del segle XX) l’enginyer químic Joan Marcé Miracle va comparar els resultats d’aquestes analítiques amb d’altres i va trobar moltes semblances amb la composició de les aigües de l’aqüífer superficial del Llobregat a la zona costanera, el que confirmaria que el seu origen no serien les moles granítiques,…

La darrera referència documental es va trobar a un mapa de 1932, però segons Josep Ferret feia anys que estava abandonada.

REFERÈNCIES

  • El antics aprofitaments d’aigües subterrànies al delta del Llobregat (1600-1900) de Josep Ferret i Pujol, editat per la Comunitat d’Usuaris del Delta del riu Llobregat a l’any 2002 (referència principal)
  • L’article és de la publicació quinzenal El Faro del Llobregat, 07.08.1892 (pàg.2) que poeu trobar amb aquest buscador del Departament de Cultura
  • La imatge de la casa és del llibre Imatges retrospectivas de la Marina de Julio Baños i Soria, editat per la Diputació de Barcelona a l’any 1997. Moltes imatges les podeu trobar a aquest lloc web
  • Cal dir que el motiu Cal Jaume de la Puda també es menciona al llibre Cop d’ull als motius de L’Hospitalet de Matilde Marcé i Piera, editat per l’Ateneu de Cultura Popular a l’any 1991. No hi ha cap referència als motius de les masies de 1863 recollides per Francesc Marcé al seu llibret “Una Mirada a la Marina d’ahir” de 1980

CARTOGRAFIES

Anuncis

L’hipòdrom de Casa Antúnez

L’hipòdrom de Casa Antúnez es va inaugurar el 2 de maig de 1886, per les festes de la Mercè, encara que ja es feien carreres des de l’any 1882 (aquestes dates poden variar molt depenent de la font consultada). Es situava a la Marina de Sants, pràcticament a tocar del límit amb l’Hospitalet de Llobregat, tal com veieu al mapa inferior, moltes dècades més modern.

Sobre tot la burguesia i també l’aristocracia acudien en massa des de Barcelona i emplenaven la gran tribuna orientada cap a Montjuïc; el gran públic, amb menys medis, es situava a la barrera, cara al sol. Es van celebrar importants reunions hípiques i van assistir grans personalitats.

L’any 1933 es van deixar d’organitzar carreres periòdicament, i ja des de 1931 ja s’havia perdut assistència, ja no corrien els pura sangre i solsament ho feien els “trotones” tirant de carrets. Les dues exposicions universals van motivar la immigració de moltes persones que van envoltar de barris d’obrers l’hipòdrom, es veu que això li va fer perdre glamour, i a més va deixar de rebre ajudes. L’any 1934 es va decidir enderrocar-lo.

En aquells anys, fins 1920, el nostre municipi arribava fins el mar i la Riera Blanca era la frontera amb Barcelona. Imagineu-vos tot ple de camps amb Montjuïc i la farola com únics elements sobresortints i en mig un hipòdrom com a punt d’atracció de l Barcelona de l’època,… pagesos, pescadors, burgesos, aristòcrates,…

Fins a 1920 l'Hospitalet arribava fins la platja i el límit amb Barcelona era la sèquia de la Riera Blanca, que trobareu just a l'esquerra de l'hipòdrom.

Es estrany però la majoria de imatges que he trobat són de persones als voltants de l’hipòdrom. Aquesta és una de les poques imatges que he trobat de les instal·lacions,… es sap que disposava de pati per carruatges, quadres, jardins, restaurant,… espero que mica en mica es vagin obrint els arxius.

La tribuna era de fusta i tenia una capàcitat per 2.500 persones. Uns metres cap enrrere estava la forntera amb l'Hospitalet.

Però si hi ha un fet que sobresurt a la història d’aquest lloc, és que aquí es va realitzar el que es considera el primer vol a motor d’Espanya. Eren les 16:59 del 11 de febrer de 1910, quan el francès Julien Mamet (també l’he trobat com a Lucien Mamet), amb un monoplà Blériot XI, amb motor Anzani de 25 cavalls, fa el vol d’exibició pel que havia estat contractat per la barcelonina Sociedad de Locomoción Aérea i el Aero Club de Madrid. Podreu trobar informació i imatges a patades sobre aquest fet a internet.

El Bléirot a Casa Antúnez, Montjuïc al fons.

El Bléirot a Casa Antúnez, la tribuna de l'hipòdrom al fons.

Julien Mamet a un Bléirot

El vol va durar 2 minuts i 8 segons, i va tenir temps de donar una volta a l’hipòdrom per darrera de la tribuna, i quan estava a 60 metres d’alçada va descriure un “elegant cercle” per enfilar una línia recta i aterrar. Després d’aquest primer vol va realitzar uns altres en dies successius, fins que un paparazzi de l’època es va creuar quan aterrava i es va trencar un ala a l’esquivar-lo,…

Aquest va ser el principi; si a la tarda ventosa del primer vol van acudir tan sols dues dotzenes de curiosos, que van embogir propagant la noticia per tota Barcelona, a la segona cita, dos dies després, va acudir mitja ciutat, que va sortir desil·lusionada ja que el vent no va deixar fer. El dia 17 Julien sí que va volar i va acabar sortint “a hombros” des de l’avió fins a la tribuna,… La passió per l’aviació acabava de començar. La ciutat havia vist amb els seus propis ulls que volar era possible,…


REFERÈNCIES


La Casa de la Torrassa (1)

Doncs no sé per on començar, pot ser dient que hi ha un bloc, UPAYA, de la Silvia i en David, on s’expliquen un munt de coses sobre la casa de la Torrassa. Van viure els avis i va neixer el pare d’en David i aquesta connexió li va fer investigar i arribar a conclusions, i també a dubtes que ens trasllada. Trobareu 11 articles escrits des de setembre del 2007 fins setembre de 2009 on ens explica les seves últimes troballes, les conferències a que assisteix i els seus contactes amb historiadors, la seva visita a la casa i les seves impressions. També hi ha comentaris d’usuaris del bloc on li envien el seu recolzament i alguns records de la casa. Us deixo l’enllaç al final però si el llegiu no oblideu l’article “algunas incógnitas de la Casa de la Torrassa” ja que comenta algunes dades que corregeixen la resta.

La Casa de La Torrassa és propietat del nostre ajuntament i es troba als números 123-129 de la Ronda del mateix nom. He posat aquesta imatge molt coneguda i que no sé datar-la, pot ser dels anys 60.

A la imatge superior encara es veu la torre sencera, no sé com va caure, o per què la van retallar, però com veieu ara ja no és tan alta i tampoc està la teulada.

Moltes persones creuen que aquesta casa rep el nom de la Torrassa per la seva torre, però això no és cert, al 1889 no en tenia i ja es deia així, com es pot comprovar a aquest dibuix de J. Roca. Com veurem a la segona part a l’any 1928 ja en tenia.

També  incorporo els plànols actuals, on es veu que a la planta baixa hi ha una habitació que es troba en contacte amb la roca.

A un dels comentaris al bloc UPAYA, Manel, un home de 75 anys que havia habitat allà molt de temps, ens diu “Yo recuerdo lo del agujero en la pared, pusimos un cable con una bombilla y vimos una habitación bastante grande, luego sé que se terminó de romper la pared y quedó como una habitación más de la casa, creo que sí que encontraron un jarrón o algo parecido con unos papeles que se rompieron al tocarlos, yo no estuve en aquel momento, no era mi casa yo vivia arriba y esto fue en la planta baja. También recuerdo el túnel o pasadizo que estaba en los bajos derecha de la casa, lo tenían cerrado con llave por estar dentro de la misma vivienda” De fet al treball de Josep Ribas Vinyals, aquest que tant menciono sobre refugis, ens diu que a les últimes investigacions s’ha trobat un refugi antiaeri que servia a dues families.

Bé, ja sabeu que a l’any 2008 es va realitzar a aquesta casa un descobriment molt important per la història i el patrimoni de la nostra ciutat, però com ja és tard intentaré explicar-lo demà. No espereu gran cosa del text, això sí, la imatge que us posaré és sorprenent, al menys per mi,…

REFERÈNCIES 


La bòbila i l’aqüeducte del torrent de Can Nyac

Com sou tants els que voleu saber on es troba el refugi del torrent de Can Nyac, he dibuixat el camí per trobar-lo des de l’ascensor de la parada de metro Can Boixeres, però he pensat que ja que estem aquí també podia fer un petita explicació del patrimoni arquitectònic proper, tant del nostre com del d’Esplugues. Vila Victòria no es troba molt lluny, també la podrieu afegir a la visita.

Bé, la línia blanca és el límit entre l’Hospitalet i Esplugues de Llobregat segons el Pla Territorial Metropolità de Barcelona de 2010, avui no he ficat el límit de 1976 per tal de no emplenar tot de ratlles.

Des del primer punt verd podem veure l’aqüeducte del torrent de Can Nyac, que com el del torrent de Can Clota va ser construït per la Societat General d’Aigües de Barcelona a l’any 1888. Al PEPPA podem llegir la següent descripció “Acueducto moderno de una sobriedad y corrección de lineas apreciable. Arcos de medio punto en los ojos del mismo y estructura de piedra con los cantos reforzados”.

Posaré un parell de imatges, la primera està agafada des de la Ronda de Dalt i la segona és un detall des de l’altre costat.

Però a aquest mateix espai tenim les restes, una xemeneia trencada, d’una antiga bòbila. He recuperat un parell de imatges aèries antigues on es pot veure el creixement la fàbrica, tal com creixia la zona explotada.

He trobat també una imatge de 1962 on encara funciona la bòbila, i una altra de més moderna, pot ser dels anys 80, on s’ha transformat en una empresa de neteja de bidons, fins no sé quan (pot ser d’aquí venien els bidons que hem pogut veure dins del refugi antieri).

Deixo una imatge de la xemeneia, que com deia és la meitat de que era, la part superior va caure ja fa unes dècades. La podeu sencera a una altra imatge del bloc on surt un metro sortint de l’estació de Can Boixeres, deixo l’enllaç a sota.

També deixo una imatge dels materials que formaven el front d’extracció de les argiles que feien servir a la bòbila.

I demà, si és possible, farem una altra incursió al municipi d’Esplugues a veure l’altre aqüeducte, i el torrent de la Clota,… Per cert sabeu d’on bé el nom d’Esplugues?

REFERÈNCIES