Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 90

L’Hospitalet de Llobregat, posterior 1912

Aquí tenim un sector del mapa de Barcelona i municipis propers que va realitzar l’enginyer industrial Federico Armenter de Aseguinolaza l’any 1890 (segons l’Institut Cartogràfic) o entre 1900 i 1920 (segons la Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico)

El mapa el tinc sota estudi, hi ha coses que no coneixia, com per exemple el projecte del parc municipal de Sant Pere Màrtir, que com veieu afectava a can Rigalt,… Tampoc coneixia la distribució de les cases a banda i banda de la Riera Blanca; el projecte d’urbanització de Armenter a tot el llarg de la Gran Via, amb aquesta plaça “Europa”,…

Veiem també el nucli de l’Hospitalet, encara sense la rambla Just Oliveras; el Samontà desert; la Torrassa amb la urbanització Martorell, que he d’investigar; també el carrilet, construït l’any 1912

També es curiós veure les corbes de nivell topogràfic, mireu damunt de l’ermita de “Vallvitje”, sembla que baixi un torrent cap el riu,…


REFERÈNCIES


Uns carabiners persegueixen a un carreter fins a la Remunta, 1896

Aquí teniu l’història d’un malentès que va alarmar als veïns d’un poble que es deia l’Hospitalet de Llobregat i que no arribava als 5000 habitants. 

No és una gran història, però el seu estudi m’ha ensenyat un parell de coses que volia compartir amb vosaltres. Primer el que és un guarnicionero, que en català es diu baster, es a dir, aquells que confeccionen, adoben i venen els guarniments de les bèsties de càrrega, una feina que festes populars com els Tres Tombs encara van mantenint. Us deixo les eines de l’ofici

Una altra cosa que no coneixia era la chaquetilla de rayadillo dels carabiners. El rayadillo o mil ratlles era un teixit fresc i còmode que teia ratlles verticals obscures, molt properes entre si, sobre un fons clar, i que es va utilitzar als uniformes militars de les colònies (Cuba, Puerto Rico, Filipines,…) des de 1886 fins al 1899, any en que es van retirar d’elles. Era tan còmode que posteriorment durant l’estiu també es va adoptar a Espanya per l’exercit metropolità i també al Marroc, fins l’any 1914, que es va passar al caqui.

Aquests carabiners segurament serien del port, ja que va ser un mes i mig abans quan van adoptar la guerrera de rayadillo, i pot ser el carreter encara no s’havia assabentat.

Ja que no he trobat cap fotografia de carabiners del port vestits de rayadillo, us poso aquests tres soldats que van participar a la primera guerra del Rif (1893-1894).


i també la d’un carabiner del Prat a la desembocadura del Llobregat, també vestit amb el rayadillo, a una imatge de principis del segle XX.

REFERÈNCIES


Platja de l’Hospitalet de Llobregat, 1892

Fa uns dies vaig publicar una carta de navegació de l’any 1880 que ens permetia veure la platja de l’Hospitalet, avui he trobat aquesta de l’any 1892 que conté més informació. Us recordo que la platja de l’Hospitalet anava des de la fàbrica de productes químics (de Boada i Bohigas) fins al riu Llobregat, a aquest mapa formaria part de la platja del Llobregat.

Alguns edificis ja són coneguts: el far, la Puda, la citada fàbrica, i les barraques de pescadors que havia al costat. Les que són noves són les que hi ha a tocar del riu: Las “chozas del mariculado”, casa barca i casa del Andorra, totes elles sembla que disposen d’un embarcador al riu.

La Casa del Andorra sembla situada on l’any 1914 trobem can Pelicán i on l’any 1926 trobem cal Patirem, és possible que sigui la mateixa edificació que ha anat canviant de nom.

REFERÈNCIES


La impremta ECO i la seva revista

Avui comparteixo una recerca interessantíssima que m’ha enviat Manuel Hernández Cansado sobre la impremta ECO, que es situava a la Torrassa i segons en Manuel va ser la primera de l’Hospitalet. També ens ha enviat escanejat el primer número de la revista ECO,…

Rebuscando en la historia de nuestra ciudad nos plantamos en el año 1937, concretamente en el mes de enero, fecha en la que D. Eugenio Cansado González, natural de La Bañeza (León), en fecha 3 de mayo de 1890 instala en la calle Romanins, número 88, bajos (calle que a través de los años se denominó: Doctor Martí Julià, General Sanjurjo y actualmente otra ves Doctor Martí Julià) la primera imprenta de nuestra ciudad.

En un principio la imprenta se instaló en sociedad con D. Alfredo Parés y con un capital líquido de 10.209,60 pesetas aportado mitad y mitad por cada uno de los socios. Tal sociedad duraría hasta el 30 de septiembre de 1933, fecha en la que D. Eugenio Cansado, al retirarse su socio continuó por si solo con la imprenta. En esta segunda etapa el capital invertido ascendió a 12.000,00 pesetas y contaba la industria con: Una Minerva tipo Kanle de 35 x 25 cm. Una boston tipo Kanle de 23 x 16 cm, accionada a brazo. Una perforadora, una máquina de coser y un motor eléctrico de 1 CV. Como dato curioso diremos que el alquiler del local en que estaba instalada ascendía a 65,00 pesetas, y el importe de la instalación eléctrica hecha por la industria de D. José Torrents ascendió a 667,45 pesetas.

Si bien en un principio la Minerva tipo Kanle estaba accionada a pedal con fecha 25 de junio de 1931 el entonces Alcalde de L’Hospitalet, D. José Muntané Almirall, a través del Edicto número 8458 publicado en el Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, número 158 de fecha viernes 3 de julio de 1931 concedió la autorización pertinente para instalar en la misma un motor de 1 CV.

Hasta octubre de 1934 la imprenta se dedicó única y exclusivamente a los típicos trabajos del ramo: tarjetas, facturas, recibos, sobres, bolsas, etiquetas, etc. A partir de esta fecha las inquietudes sociales de su fundador lo llevaron a poner en marcha un proyecto largamente soñado, posiblemente nacido de su trabajo como regente de talleres de “El Noticiero Universal” (periódico de la tarde de Barcelona) y el “gusanillo” literario que todos los impresores llevan en su espíritu, la edición de una revista dedicada a la ciudad de L’Hospitalet.

La revista de denominó ECO, dado que la razón social de la empresa era “Gráficas Eco”. Su redacción y administración estaba en la calle Martí Julià, 88 (La Torrassa), su aparición era mensual y su dedicación cultural artística y recreativa.

En la salutación de su primer número, el primero de octubre de 1934, se expresaba que el objeto de tal revista era el batallar, recreando al lector, por los intereses de los habitantes de L’Hospitalet, dejando constancia de todo cuanto ocurriera y fuera beneficioso para la ciudad.

Si piqueu podeu veure el contingut sencer d’aquest primer número!

Junto a su fundador colaboraron en la redacción de la Revista su hija Carmen Cansado, Serafín de Blas, A. Caixal, J. Moreno, Juan Flores, Antonio Bernal, Juan Aleñá y los dibujos del propio fundador, también gran aficionado tanto al dibujo como a la pintura, lo que le llevó a dedicar una página de la revista al concurso infantil de dibujo en el que hizo sus primeros “pinitos” Antonio Bernal, que más tarde se convertiría en un excelente profesional del dibujo.

Hay que destacar también la publicidad aportada por los comerciantes de aquella época,algunos de los cuales todavía existen: Relojería-joyería Lleonsí, Ferretería Tormo, Marchador hermanos (pintores), Camisería Alfredo Zahonero, Ciclos Gendre, Obradors Lluch, Juan Gassó (carnicerías) , Orquestina “Alma Porteña”, Muebles Lara, Almacenes La Farola, Rosendo Sans, Joan Aleñá (comestibles), Bar La Pansa, Pastelería La Lyonesa, Sastrería Clotet, Bar Ramón, etcétera.

La revista en así, aparte de la típica Salutación, trataba temas como: deporte, poesía, arte, cocina, infantil, “chismorreo”, femenina, concurso infantil de dibujo y literatura, correspondencia, letras, etc.

Desgraciadamente, pese a contar con apoyos por parte de determinados sectores de la ciudad no eran tiempos aquellos apropiados para una revista de este tipo y sólo llegaron a editarse 5 números, hasta febrero de 1935, sin embargo, fue el primero de los muchos intentos que se han hecho en la ciudad para editar una revista por y para L’Hospitalet. Después de esta aventura la imprenta prosiguió desarrollando sus típicos y característicos trabajos hasta finales de 1936 fecha en que la Guerra Civil Española impidió que continuara con su trabajo; sin embargo, terminada ésta prosiguió su labor. Otra vez, el espíritu literario de su fundador se manifestó ahora en forma de libro. Su puesto en “El Noticiero Universal” le permitió hacer acopio de información sobre la marcha de la Guerra Civil y con este material escribió “El Diario de la Guerra”, prorrogado por el Director de “El Noticiero Universal” D. Enrique de Angulo y con Epílogo de D. J. Palou Garí, también de “El Noticiero Universal”. Libro eminentemente periodístico en el que se da constancia de los hechos y fechas de la Guerra Civil, en realidad un libro de consulta.

En el año 1946 el fundador de la misma incorporó a la dirección de la misma a su hijo Guillermo Cansado Flores, quien se hizo cargo de la gerencia, dirección administrativa y comercial del negocio continuando su propietario en la dirección industrial o de taller. En esta fecha la producción máxima de la industria a plena marcha ascendía anualmente a 2.400.000 impresos. El consumo en materias primas era de diversas calidades de papel, tinta, y otros productos auxiliares. Daba ocupación a un técnico (el propio empresario), un oficial minervista, un  encuadernador y un administrativo (el hijo del propietario). La marcha de la industria era buena pese a la escasez de materia prima y elevado coste de la misma.

En octubre de 1939 se añadió a la imprenta una sección de venta al público de papelería, la cual se mantuvo hasta enero de 1956, dado que no se podía atender a la imprenta y a la papelería. Dicha sección fue llevada por su hija Carmen.

Tras la jubilación del fundador de la imprenta se hizo cargo de la misma su hijo Guillermo con la ayuda de su hermano político Manuel Hernández y del hijo de éste último. Posteriormente al fallecer Guillermo Cansado en 1962 la imprenta continuó hasta diciembre de 1969 en que el trabajo del hijo político y del nieto no les permitía dedicar a la empresa toda la atención necesaria su fundador decidió cerrarla.

Sin embargo, a pesar de estar retirado las inquietudes de su fundador lo llevaron a dedicar su tranquila vejez al dibujo y la pintura y hasta su fallecimiento en 1972 pudieron verse en gran número de escaparates de Barcelona y Hospitalet unos chistes dibujados y pintados por él, con la firma de ECO.


Guia de l’Hospitalet de Llobregat, 1899

Avui la Sílvia Feixas ha arribat al bloc buscant al seu besavi Joan Herp i Badia, l’alcalde de l’Hospitalet entre els anys 1894 i 1901, i aprofitant que ha trobat alguna cosa ha fet alguna pregunta sobre ell; jo no he pogut respondre tot el que demanava, a les hemeroteques no he trobat molta informació, però ha aparegut aquesta guia de 1899, de l’època en que el besavi de la Sílvia governava la nostra ciutat.

Pertany a l’Anuario Riera de Catalunya, que eren uns totxos bastant grans on es repassaven, poble per poble, ja veieu, una mica de geografia, el govern municipal, comerços, fàbriques, associacions, propietaris,… Aquesta i moltes altres les podeu trobar a la hemeroteca de la Biblioteca Nacional de Espanya.

A primera vista el besavi de la Silvia feia la cosa més rara del poble: rasurava “palos tintòreos”, això al 1899, i si ens anem a la guia del 1894 posa que tenia una fàbrica de “palos de campeche”, ni idea. Fent una mica de recerca he trobat que ara aquestes coses normalment no es fan, ja que la majoria dels colorants són sintètics, però abans la gran part eren naturals, i quan eren fustes es deien “palos tintòreos”, un exemple era el campeche, un colorant negre, originari de la bahía de Campeche a Mèxic i molt abundant a Amèrica del Sud; es destinava sobre tot a les fàbriques tèxtils i per qui a prop n’hi havia moltes.

Bé, us deixó amb el poble,…

  REFERÈNCIES


La fàbrica de Gabriel Boada i Travessa

L’acta de reconeixement de la linia de terme de l’Hospitalet de Llobregat amb Barcelona de l’any 1917 situava la sèptima i última fita així: “Se reconoció como tal la esquina SE de la base de sustentación de la chimenea de la fábrica, en ruinas, de productos químicos, propiedad de la señora viuda de Boada. Está situada en la orilla del mar Mediterráneo, en la playa del Llobregat”

Segur que si seguiu amb atenció les fotografies que vaig publicant de l’antiga platja heu vist aquesta fàbrica, us posaré un exemple de primera o segona dècada de segle XX:


Des de Montjuïc, aproximadament als anys 20, es veu el far allà al final, com un puntet blanc, i la fàbrica, l’última de totes, ja mig engolida pel mar.

Com llegireu a sota, la fàbrica es dedicava a la fabricació de productes químics per l’agricultura i per la indústria. L’empresa es va fundar l’any 1868 amb el nom de l’enginyer Gabriel Boada i Buigas, l’any 1892 s’inscriu sota el nom del seu fill Gabriel Boada i Travessa, i a partir de la seva mort als 64 anys, l’abril de 1908, es va fer càrrec la seva vídua Lluïsa Saliet/tti Suñer (morta el 1937 als 81 anys) i els seus fills, Gabriel (mort el 1919), Tomàs (mort el 1923 als 42 anys), Lluís (mort el 1924 als 36 anys), i Alfred (l’únic que va sobreviure a la seva mare).

La relació d’expedicions de Port Bou amb destí a Barcelona següent és la referència més antiga que he trobat a les hemeroteques, del 1880; curiosament va a nom del fill del fundador . No es registra als quaderns de la Matrícula Industrial municipal fins el 1888, just l’any en que van exposar els seus productes al palau de les Ciències de l’Exposició Universal de Barcelona. A l’ajuntament hi ha una referència anterior, de l’any 1885 on el propietari denuncia un possible cas de còlera a una de les barraques de la platja, propera a l’establiment. En Joan Casas posa aquesta data com possible inici de construcció de la fàbrica. Això implica que des de 1868, any de fundació fins el 85 l’empresa es trobaria situada en altre lloc.

Un anunci de l’empresa de l’any 1906, a l’almanaque per aquell any del Diario de Barcelona

De l’almanaque del Diario de Barcelona l’any 1909

Un altre del 1910

No sé quan va tancar l’empresa, sé que el 1917 ja estava en ruïnes, i ja heu vist la fotografia superior dels anys 1920, sembla que sols queda una de les dues xemeneies, i es troba dins de la platja. L’any 1922 Josep Roig i Raventós, al seu llibre Flama Vivent, la denominava com el Vidriol i la descrivia com una fàbrica mig enderrocada; L’any 1925 llogaven alguns edificis per ficar vaques:

A finals de 1927 el Consorci del Port Franc aprova els expedients d’expropiació de la finca propietat de Lluïsa Salieti i hereus de Gabriel Boada. L’any 1929 una empresa es dedicava a desballestar-la i posteriorment la venia a trossos, no sé si encara hi havien vaques per allà,…

Per ara l’article més antic que he trobat i on crec que la fàbrica encara funciona és del 1915, el veureu als dos textos següents.

Sobre el topònim Vidriol (o vidriolo), cal dir que com a vidriol es coneixia la sal composta d’un metall i d’àcid sulfúric, i com a oli de vidriol, l’àcid sulfúric; per tant aquest nom venia derivat de la fàbrica, i s’aplicava a ella mateixa, i també el bari que formaven els seus habitatges, i a la seva platja. La platja del Vidriol surt també a diferents mapes dels anys 40, juntament amb el topònim Rancho Grande, segurament aplicat per la visió de les vaques que ocupaven el que quedava de la fàbrica als anys 20 i també per les grans dimensions del lloc.

Si busqueu a les hemeroteques trobareu totes les variacions possibles del nom de la fàbrica,… En alguns mapes la fàbrica figura com Can Boada y Buhigas, he buscat aquest nom a les hemeroteques i he trobat el nom de los Sres. Boada i Buigas a diaris de 1887 i 1891, i com a Buiges el 1892,…  també com Can Boada y Bohigas dins del Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración dels anys 1908 i 1911, que situa la fàbrica a 9 km de l’Hospitalet.

A finals de 1910 l’empresa va decidir publicar un llibret d’unes 60 pàgines on explicava l’importància i aplicació dels seus productes il·lustrat amb algunes fotografies de la seva fàbrica a l’Hospitalet. La senyora Lluïsa i els seus fills van contractar a Joaquim Coll i Salieti (segurament de la família), que era pintor i dibuixant, i a més va crear en aquella època un dels millors tallers de  producció de tricromies, fototípies i edició de postals, també va il·lustrar col·leccions de corms i llibres infantils.

A aquesta primera fotografia podem veure el cobert on es situen les garrafes de productes químics preparats per la seva expedició

A la següent veiem l’embarcador per on arribaven i sortien productes i matèries primeres mitjançant una grua manual.

Cal destacar  que encara que la fàbrica queda elevada respecte al nivell del mar, es situa molt a prop de la platja; els dies de tempesta no seria molt divertit treballar,… pot ser aquesta va ser la causa de que la fàbrica desaparegues,… L’any 1911 a una de les pitjors tempestes que es recorden, els diaris mencionen que la boia del Llobregat va aparèixer a Can Boada, però no diuen si la fàbrica va quedar afectada. A l’esquerra de tot de la fotografia es pot veure el poblat de pescadors, de fet la fotografia que te de capçalera aquest bloc està pressa des d’aquesta fàbrica.

El tema del trànsit de matèries primeres (principalment pirites) i productes finals per mar era una de les màximes preocupacions. L’any 1889 es veu que tenien un port, però no el de la fotografia

No seria fins el 1891 quan ja disposaran de la concessió per la construcció de l’embarcador de l’anterior fotografia:


A les hemeroteques també apareix una altra Real Ordre per habilitar el port de Platja Antúnez per fer-lo servir per la descàrrega de materials per la fàbrica.

Notícia del 1896 per habilitar la platja per embarcar productes finals de la fàbrica

Ara veiem el magatzem de garrafes a l’aire lliure, els treballadors traslladen els productes en carretons des de la zona de producció, això que semblen torres de condensació, situades al costat de la xemeneia. Aquesta seria l’àrea de l’empresa més propera a Montjuïc. També podem veure l’embarcador a l’esquerra, al fons de tot.


A la següent podeu veure el magatzem de matèries primeres, i també que feia molt vent,… el fum de les xemeneies és horitzontal!

Un munt de carretons esperen carregar als magatzems de superfosfat de calç destinat a alimentar els camps. He trobat que la fàbrica feia descomptes als socis de la Cambra Agrícola del Baix Llobregat, al menys durant els anys 1906-1910. A aquesta fotografia es veuen també les grans dimensions de la fàbrica.

Al costat d’aquesta pineda, que es veurà millor a l’última fotografia, veiem més carros esperant a ser carregats als nou magatzem de superfosfat de calç.

Aquestes tres últimes fotografies s’expliquen per si soles, podem veure l’edifici situat just a l’entrada, segurament des d’on es va realitzar la fotografia on podem veure els camps d’experimentació i quasi tota la fàbrica. També podem veure el camí que arribava a la fàbrica, que li deien carrer Boada, que era la carretera de Can Tunis (o “La Agrícola”), una  comunicació amb Barcelona, que els propietaris d’aquesta empresa, juntament amb d’altres, reclama millorar, segons escrit del 28 de febrer de 1890, per poder competir amb les empreses d’altres nacions.

Al costat de l’entrada havien construït varies cases pels treballadors, a l’ajuntament podem trobar un expedient administratiu de 1886, relatiu a la sol·licitud per declar la fàbrica com a colònia agrícola-industrial i així obtenir beneficis fiscals. Com arguments a favor van lliurar un informe pericial on diu que la fàbrica en compren “un grupo de viviendas cómodas y ventiladas con destino a los obreros” i “una tienda económica para la expedición de comestibles”. Tamé diu que s’ha millorat el sòl que era un sorral, amb l’aportació de carretades de terra vegetal, pot ser destinada a horts. L’ajuntament s’oposa a la sol·licitud per no perdre el subsidi i finalment no es declara colònia, encara que com diu Joan Casas ho era de facto, ja que es situava a 7 km del nucli de població, i de fet, al cens de 1887 apareix com a secció específica, la núm. 30, amb 6 cases i 24 habitants. Aquests habitatges es veu que van sobreviure a la destrucció de la fàbrica, en aquells temps hi vivien persones amb pocs medis que en ocasions vivien de donatius.

Llegint el llibre d’en Julio Baños i Soria sobre els nens del Can Tunis a la postguerra, he trobat una història dels anys 30 que va succeir a aquelles cases, dites barri del Vidriol:

“Era l’any 1931, al barri del Vidriol, la senyora Consuelo va tenir un nen al que van anomenar també Blai, com el pare, tot i que  tothom li deia Blaio. Aquest nen va néixer amb poc pes, els primers mesos no menjava gaire i ni s’engreixava ni creixia, estava com un secall, la qual cosa amoïnava molt els pares. Va quedar com anèmic i semblava que no tenia ganes de viure. El pares, temien el pitjor i de vegades ja el posaven al llit amb les millors robes que tenien, no fos cas que es morís. Pel barri sorgien tota mena d’explicacions: que si la senyora Consuelo estava prenyada una altra vegada i la llet no era bona, que si el nen havia nascut amb alguna cosa a dintre seu que l’impedia créixer, que si això que si allò. Els pares ja s’havien fet a la idea que la criatura se’ls moriria i només esperaven que la vida marxés d’aquell petit cos.

Un dia es va presentar a casa seva una dona i es va estar mirant el nen una estona. Els va dir que si volien salvar el nen calia trobar un gos petit, acabat de néixer, l’havien de sacrificar, pelar-lo i posar-lo al foc a bullir en una olla una bona estona. Va dir que li donessin al nen el brou a petites cullerades, que primer vomitaria i que tindria una mica de diarrea, que no s’espantessin, que després aniria millor i ja s’espavilaria. Van seguir pas per pas les indicacions de la dona i el nen, després de vomitar una cosa negra i també fer una diarrea negra, de mica en mica va començar a menjar i se’n va sortir,…”

Com una altra anècdota afegeixo aquest article que he trobat, on podeu llegir com un operari ataca amb un ganivet al amo de la fàbrica l’any 1904,… i es veu que començava a ser habitual,…

REFERÈNCIES


Eugènia Casanovas i Amat, la Marquesa

Pel nom de Eugènia Casanovas i Amat pot ser no us sona ningú, però si us dic que el parc de la Marquesa de Collblanc es diu així en el seu honor, segur que us situeu una mica més.

Pel que he llegit no era marquesa, diuen que li deien així pels aires que es donava, però el cert és que tenia molts bons contactes, i relacions a nivell de reialesa, tenia el títol honorífic de cambrera de la reina, es a dir era una dona del que es diu de l’alta societat.

Va estar casada amb el barceloní Josep Farnés i Flaquer, que regentava  la joieria “La Universal”  de la plaça Reial, 11 de Barcelona, de la qual es poden trobar alguns anuncis a les hemeroteques, relacionats amb la venda de terrenys als voltants de la Torre Barrina, al menys entre 1922  i 1930.

Josep Farnés era propietari dels terrenys a dreta i esquerra de la Travessera de Collblanc, des de la carretera de Collblanc fins al torrent Gornal, lloc, on va presentar dos projectes per construir bòbiles entre 1891 i 1892.

Van tenir dos fills, als qui van posar uns noms una mica raros per ser de l’alta societat, Juanito i Juanita, així mateix, amb els diminutius inclosos. Juanito va morir el 1878, quan encara era un nen, i a la Juanita la he pogut trobar a les hemeroteques fins que va morir la seva mare, el 1944. Josep Farnés i Flaquer no sé quan va morir, el que sé es que segons Inocencio Salmerón va ser abans de 1907. L’any 1917 es va projectar el carrer que portaria el seu cognom, el carrer Farnés, situat al costat de la finca de la torre Barrina.

Mare i filla vivien a la torre Barrina, un edifici més gran i segurament ostentós que l’actual, ja que aquell el van cremar a la guerra (20 de juliol de 1936) i després el van tornar reconstruir d’una forma més senzilla. Eren aficionades a la música, la mare tocava el piano, i la filla el violí i el violoncel, de fet van donar classes a algunes noies de la barriada. Feien festes  i convidaven a gent de categoria, com per exemple, al financer i polític Francesc Cambó. Deien que a Barcelona sols existien dos Rolls Royce, el de Cambó, i el de la Marquesa, que conduïa un xofer de raça negra.

Es veu que el 31 d’agost de 1907, a pocs metres de la torre Barrina, un cavall desbocat i el seu carruatge van atropellar greument a un veí de Collblanc, que van tenir que portar a Sants. l’Eugènia quedà molt afectada, i va parlar amb les seves amistats i contactes, decidint crear un consultori mèdic de tipus benèfic al barri, el 1909 es forma l’Assemblea Local de la Creu Roja i el gener de 1910 es crea el consultori a la carretera de Collblanc, sense cap ajuda municipal. El 1917 es quedà petit i lloguen el del carrer del Progrés; el 1918 inauguren dos més a Santa Eulàlia i al barri del Centre, que serien substituïts el 1927 per dispensaris municipals; en aquells temps s’ampliava el de Collblanc i el 1948, posteriorment a la mort de l’Eugènia, es converteix en hospital amb 30 llits,…

A la fotografia inferior teniu l’equip mèdic del dispensari de Collblanc l’any 1930, a una visita de la reina Victoria Eugènia de Battenberg i les infantes infantes Beatriu i Maria Cristina. També surt l’Eugènia Casanovas, que suposo que es la dona que situa a l’esquerra. L’Eugènia va ser presidenta de l’assemblea Local de la Creu Roja fins la seva mort; i la filla, la Juanita, va ser la vicepresidenta; que podria ser l’altra dona que surt sense uniforme, encara que ella també era dama infermera de primera classe des de 1927 i pot ser va d’uniforme.

A l’Arxiu Nacional de Catalunya he trobat tres fotografies més d’aquest moment, una molt similar a l’anterior i d’altres dues de l’arribada dels vehicles reials al dispensari.

També deixo la seva esquela,…

REFERÈNCIES