Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 90

Manso Guirnardi i Manso Tarragona, dos de tants motius perduts.

El document següent considero que és molt interessant ja que en ell podem trobar alguns topònims del segle XIX, que fa moltes dècades que van ser abandonats sobretot degut a que els noms de les cases, també dits motius, van evolucionant amb el temps.

El manso Guirnardi i el manso Tarragona es corresponen respectivament a les masies de cal Miquel del Ros (desapareguda), i a cal Masover Nou (apunt). Aquests últims noms ja es recollien a una llista de masies que va realitzar l’ajuntament l’any 1863, per tant és molt possible que els del document que comparteixo aquí siguin molt més antics, ja que han sortit del Registre de la Propietat.

Intento explicar-me, el Registre de la Propietat es va fundar l’any 1861 sobre la base de les antigues Comptadories d’hipoteques, creades l’any 1768. Quan un nom d’una propietat entra en aquest registre queda fossilitzat, i encara que la casa canviï de propietari, i segurament de nom, de motiu, al Registre sempre es dirà igual, ja que si no fos així seria un embolic! Es a dir, si ara anem al registre de la Propietat i busquem la fitxa de cal Masover Nou, encara que faci més de 150 anys que tothom li diu així, al registre figurarà el primer nom en que es va registrar, es a dir, manso Tarragona. Per cert, a cal Masover Nou últimament també li deien cal Garsa, però aquesta és una altra història,…

Hi ha un altre topònim molt interessant, la peça de terra que rebia el nom de la “Salsareda” amb un gran número de arbres que anomenaven “Llachs”. Probablement aquest nom ve de que hi havia salzes,… però aquests rebien el nom de llachs? No he trobat res,…

He fet aquest collage amb un mapa del 1933 a on situo les dues masies, els camins que es mencionen, i també l’hospital de Bellvitge i per on passa la Gran Via, per tal d’orientar-nos millor.

REFERÈNCIES 

Anuncis

Suposicions sobre la Joia del Llobregat

Aquest bergantí goleta no era la Joia del Llobregat, era el Ethel V. Boynton, però segur que es semblava molt. Permeteu-me que comenci amb un fragment del primer document que vaig trobar on es parla de la Joia, és de la revista Esplai del 16 de setembre de 1934, on es fa una crònica d’una exposició sobre la marina vuitcentista al Masnou:

“Les coses de mar sempre han fet una atracció a tothom, adhuc als més profans en aquesta matéria. Un dia o altre, tothom s’ha encantat davant un poètic veler (ja en que den pocs) i ha pretés entendre tot aquell embolic de cordes i pals i escales i veles, i ha contemplat encisat com un mariner trescava rapid per entrernig d’aquell teixit semblant a una taranyina monumental sense que s’hi quedés pres.  Cal haver viscut el temps de l’hegemonia de la marina de vela per a copsar-ne tot l’encís. Els vells us en parlen amb una mena d’encantament, i en els seus mots trobeu com reviscuda la vida catalana de tota la costa del Llevant.

Es una meravella oir contar el comiat i l’arribada d’un veler, acte que tenia, en aquell temps, una gran importància. Mireu, per exemple, l’arribada del bergantí-goleta «Joia del Llobregat». Hi ha noticies de la seva tornada d’América. Dies després hom atalaiava el castell del guaita de Montjuïc fins que es vela el senyal de «nau d’Amèrica a la vista» i més tard en donava les característiques.

Tot seguit, l’armador era avisat, al seu despatx del carrer Ample, i des d’aquell moment començava el tràfec. Amb una tartana s’anava a l’Hospitalet del Llobregat per tal d’avisar els que eren part interessada en el vaixell, els quals tenien per costum traslladar-se a llurs cases del Prat, enfilar-se a la teulada, i amb un gran llençol a les mans esperaven que «La joia» passés per la farola per donar-li la benvinguda, la qual cosa feien amb aquell llençol desplegat al vent com una gran bandera. Com a anècdota curiosa, esmentarem que en una ocasió, un dels copropietaris de «La joia», tot enfilant-se a la teulada va relliscar i va trencar-se una cama, amb el consegüent esverament que va aigualir tota la festa d’aquella arribada.

Naturalment, després d’haver hissat el llençol, encara els sobrava temps per anar a Barcelona, i un cop allí, junt amb l’armador, el qual vestia sempre levita i capell de copa alta, s’organitzava una mena de curiosa manifestació que anava al moll, agafava un bot i feia una rebuda cordialíssima als navegants que feia vuit o nou mesades que havien sortit de les seves llars.

Calia veure el vaixell. Si quan emprenia el viatge era tot flamant, quan tornava tenia un aspecte que palesava tots els penediments i angoixes que havia sofert durant la llarga travessia. Quan aneu al Masnou, si voleu remembrar les gestes d’aquells esforçats mariners, no més us cal fer una cosa ben senzilla. Aneu a l’estanc, i fixeu-vos en el taulell, obra curiosíssirna d’un home de mar del Masnou; en «Carlets», que en pau descansi. Aquell taulell és executat, peça per peça, amb una paciència de sant, durant les hores de calma passades en ple Atlàntic, a bord del «Joia del Llobregat» i «Nuevo Currutaco», de la matrícula de Barcelona”.

Una vegada llegit això vaig començar una recerca d’aquest vaixell, i sí vaig trobar molta informació , sobre tot de les sortides i arribades al port de Barcelona.El «Joia del Llobregat» va navegar, al menys, des del 1880 al 1906, que són les dates en que he trobat informació d’ella a les hemeroteques.

També he trobat que  la seva capacitat o tonatge era de 219 t  i que els trajectes duraven d’entre 50 i 90 dies depenent del destí i de les escales que es realitzaven. Aquests eren, suposo que d’entre d’altres: Montevideo (Uruguay), Santiago de Cuba, Cárdenas (Cuba), Laguna de Términos (Mèxic), Carmen (Mèxic), Campeche (Mèxic),… i el més freqüent, Cienfuegos (Cuba). Aquest destí m’ha encès les alarmes, ja que fa poc vaig escriure sobre unes estàtues d’aquesta ciutat, realitzades a la fàbrica hospitalenca de Can Barella a la dècada dels 90 del segle XIX, però per ara no he trobat cap relació.

El 19 de setembre de 1889 una gran tempesta va afectar al port de Carmen a Mèxic, de tal manera que va deixar inservibles 34 vaixells de tot tipus, però el Joia del Llobregat va aguantar: “tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos, con excepción de la Joya del Llobregat, español; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles” Aquest text és de la revista La Ilustración del 10 de novembre de 1889, i ve acompanyada d’aquest dibuix, on trobem un bergantí goleta sense més indicacions,… era aquest la Joia de Llobregat?

Sobre els propietaris he trobat que podien ser els senyors Company, Brugués y Galí, ja que són els noms que he trobat en més ocasions relacionats amb el seu carregament. Aquest homes es dedicaven a les conserves, a mes de portar coses, en aquest i altres vaixells; concretament a la Joia, d’aquí cap allà (vi, ametlles, vinagre, sabo,…) i d’allà cap aquí (mel, pita, palo campeche,…).

En fi, com dic al títol, moltes suposicions,… i cap dada concreta,… Fins aviat!

Deixò també alguns apunts, per si algú vol continuar,…

  • Lo Catalanista 07.11.1880 – sortida Santiago de Cuba bergantí goleta Joya de Llobregat.
  • LV 04.11.1881 – arribada de Laguna de Términos (Mèxic) y Mahon en 54 ds. berg. gol. Joya del Llobregat, de 219 t s ., c. Molins, con 310500 ks. palo campeche á J. A. Nadal y compañía
  • LV 31.01.1883 – sortida para Cienfuegos, ber. gol. Joya del Llobregat, c. Molins, con efectos
  • LV 19.08.1883 – sortida Berg.-gol. Joya del Llobregat, c. Molins, para Cienfuegos
  • La Dinastia 08.11.1883 – arribada a Cienfuegos 15.10.1983
  • La Dinastia 17.03.1884 – sortida a Cienfuegos 25.03.1884, c. Molins
  • La Dinastia 02.08.1886 – A Cienfuegos porta vi, vinagre, sabó i ametlles
  • La Dinastia 18.12.1887 – sortida a Cienfuegos,  c. Roses,
  • LV 24.05.1889 – sortida Bergantín goleta Joya de! Llobregat, c. Roses, para Cienfuegos
  • La Ilustración 10.11.1889 – El 19.09.1889 ” tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos (34 barcos), con excepción de la Joya del Llobregat, espanol; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles”
  • El Diluvio 10.06.1890 – vist a Tarifa el 08.06
  • LV 03.01.1891 – arribada de Laguna de Términos, en 59 días b. g. Joya del Llobregat, de 219 tons.,  c. Sisa, con 172 tons. pita y palo campeche a Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 17.03.1891 – Bergantín goleta Joya del Llobregat c. Rosas para Montevideo
  • LV 02.01.1892 –
  • El Diluvio 11.04.1892 – Arribada de Cárdenas (Cuba) , en 49 dias, c. Roses con 290.000 kg de miel a los señores Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 14.08.1892 – sortida cap a Cienfuegos, c. López
  • El Diluvio  05.07.1893 – Entrada en Barcelona des d’Amèrica
  • El Diluvio  29.09.1893 – Sortida cap a Cienfuegos c. Lloret
  • El Diluvio 17.10.1893 – passa per Tarifa el 15.10
  • La Dinastia 08.10.1895 – Arriba des de Campeche
  • La Dinastia 11.12.1895 – Sortida Cienfuegos
  • La Veu de Catalunya 18.11.1900 – arribada de Carmen (Mèxic), 98 ds. bergantí goleta Joya del Llobregat, de 219 ts. c. López, ab efts.
  • La Veu de Catalunya 17.08.1902 – Sortida Belice, c. Matamala, en lastre
  • La Veu de Catalunya 02-14.04.1906 – Naufragi de la corbeta Joya del Llobregat

Cal Capella

A principis d’any una de vosaltres va preguntar si tenia cap fotografia de cal Capella, la casa que es trobava entre cal Rigalt i ca la Pubilla Casas, deixo una imatge de 1947 per que veieu més o menys la seva situació.

Mirant les imatges que el Centre Excursionista de Catalunya comparteix a internet, m’he trobat aquestes dues fotografies, realitzades entre 1890 i 1914, d’una casa que anomenen can Capella i que ubiquen a Esplugues de Llobregat (que no es troba molt lluny d’on es trobava l’hospitalenca). Tant la casa que es veu a sobre com a les fotografies següents està construïda amb un angle respecte a les carretera, i la teulada des de dalt crec em quadra amb el que es veu des de terra, així que podria ser aquesta:

He trobat alguna informació sobre la casa a un llibre de Josep Maria Jordà:

Al lloc conegut antigament per la pujada de can Rigalt, a mà esquerra, entre can Rigalt i ca la Pubilla Casas, terme de l’Hospitalet de Llobregat, hi havia una casa de pagès, can Capella -amb finestrals emmarcats amb pedra treballada en estil gòtic -, amb els baixos destinats al renou de la pagesia – a càrrec de Mateu Enrich i la seva família, la planta del primer pis reservada pels senyors, i al segon pis o les golfes hi tenien els dormitoris els masovers; també hi havia una petita capella o oratori, que el 1892 estava sota l’advocació de Sant Pau.

Creiem per les seves característiques , que havia d’ésser una masia  construïda al segle XVIII. Era propietat d’una coneguda família barcelonina, els Capella, que tenien la residència a la Rambla de Barcelona . L’any 1892 n’era el propietari en Francesc de Paula Capella i Sabadell; en les primeres dècades d’aquest segle ho era Oriol Capella, farmacèutic.

Fa uns anys la casa fos enderrocada i, juntament amb els camps, tot va èsser edificat amb blocs destinats a habitatges

Les plantes de la casa em quadren, però això de la pedra treballada en estil gòtic no l’acabo de veure. No sé si algú de vosaltres recorda la casa i em pot dir si és aquesta,…

REFERÈNCIES

  • Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat (1996) Josep Maria Jordà i Capdevila. Editat per la Parròquia de Sant Ramon Nonat.
  • Fotografia 1
  • Fotografia 2

El pont que anava del Gornal a l’altra banda de la Gran Via

Suposo que molts recordareu aquest pas elevat, que com dic al títol, sortia del Gornal i creuava fins l’altra banda de la Gran Via, o a l’inrevés, clar. Fa res, quan es va soterrar la Gran Via, va deixar de tenir utilitat i es va desmuntar. Algú té records de quan es va instal·lar?

REFERÈNCIES

El Gornal (1995), d’Àngels Martín. Dins de la col·lecció Els Barris d’Adigsa, núm.15. Generalitat de Catalunya


Una mossegada i tres taurons

Buscant informació sobre els pescadors de la desapareguda platja de l’Hospitalet de Llobregat a finals del segle XIX-principis del XX, m’han sortit quatre noticies sobre fets relacionats amb taurons que es van donar allà o molt a prop.

La primera és bastant curta, he buscat però no he trobat molta més informació,… suposo que seria un tauró,…

Dos articles sobre la captura a les xarxes d’uns vaixells d’una llama, nom que per ara no he pogut relacionar amb cap espècie de tauró. El segon article va ser comentat al bloc Memòria de l’Hospitalet que enllaço a sota


Dos articles més sobre la captura d’un altre tauró d’uns 200 kg de pes i 3 m de llargària. Al primer article li donen el nom de camarín i diuen que és un cetaci, al segon diuen sols que és un tauró,… He buscat què és un camarín i pel que he trobat és un sinònim de llobarro, que com a màxim arriben a poc més d’un metre de llargària, per tant ens quedem sense conèixer quina era l’espècie,…

També he trobat notícia de dos altres esquals agafats a prop de la Farola del Llobregat a l’any 1900, i notícia de que aquest fet es produeix casi diàriament a la zona de Barcelona. A aquests els denominen Trufes,…

Deixo també aquest pòster on surten les espècies de taurons que us podeu trobar qualsevol dia d’aquests a la vostra platja,… no jugueu amb ells,… 🙂

REFERÈNCIES


La mitja galta

Hi ha una dita hospitalenca, “semblar el carrer de Mitja Galta“, que segons Ramon Morales  ve del nom que a l’època de la Segona República (1931-1939) li van posar al carrer de Santa Eulàlia, encara que també diu que mitges galtes també existeixen a d’altres pobles, normalment quan els carrers sols tenen o tenien cases a un costat. Entre els hospitalencs aquesta dita era sinònim de quelcom desballestat o incomplet, i tant podia referir-se a una feina inacabada, a una festa deslluïda o a una família on cadascú tombava pel seu costat.

Ramon Breu al seu llibre sobre Santa Eulàlia ens diu que a principis dels anys 20 del segle XX  el carrer de Santa Eulàlia ja rebia popularment aquest nom, ja que la majoria d’edificacions es situava a la banda muntanya, mentre que a la banda mar es podien veure extensions importants de camps de cultiu.

Joan Casas dona una versió una mica diferent sobre l’origen del nom i que ens porta a mitjans del segle XIX, quan els límits entre la Bordeta i l’Hospitalet eren una mica diferents,… per explicar-lo os poso un mapa molt simple del municipi de Sants a l’any 1838. L’Hospitalet el trobem a l’esquerra, el mar el tenim a la cantonada inferior dreta i just a sobre, Montjuïc, on es troba la rosa dels vents.

La via amb més edificis (línies més gruixudes) seria la carretera de Sants i a sota, on també tenim dues línies, es situaria la Bordeta, on la banda superior del carrer (de la Bordeta) es trobaria a Sants i l’altra a l’Hospitalet. Joan Casas diu que aquesta era la raó, es va dir Mitja Galta pel fet de que cada banda del carrer era d’un municipi diferent.

Però estirem una mica del fil, ja que, com deia, els límits actuals no són aquests, si ens anem a un plànol de 1891 veurem que els límits entre els dos municipis ja han canviat, i com ara ens separa la Riera Blanca. Aquella banda del carrer de la Bordeta que formava part de l’Hospitalet, ara pertany també a Sants.

És un polígon de unes 16 Ha encara en aquell moment cultivat, mentre que la part superior ja es comença a urbanitzar (el que és contradiu amb el mapa superior on, sembla ser, ja existien cases,… o pot ser ho he fet malament i és més tros!,…). No he trobat la data concreta en que es va produir aquesta modificació, però segons el llibre de Joan Casas seria cap al 1875

El que també es pot observar al mapa inferior és que el sector d’Hostafrancs ja és de Barcelona, cap a l’any 1839 Sants se’l va canviar per una part de la Marina. Set anys després d’aprovar-se aquest plànol, al 1897, Sants s’integraria dins de Barcelona, juntament amb d’altres municipis, seguint el Decret de Cánovas del Castillo.

Si anem a una imatge actual, què va passar amb la galta on sols hi havia camps?,… doncs mireu, mireu, quina gentada hi ha ara damunt!

Cal dir que és possible que hagi agafat més tros cap a Barcelona, és complicat traslladar la superfície de 1838 a l’actualitat amb aquestes dades, de totes maneres com aquests de Sants ja no ens la retornaran,…

REFERÈNCIES


Uns avets de Das

Avui marxem cap al Pirineu, a un poblet de Girona que es diu Das, i què farem allà? Doncs primer mirar el seu ajuntament, l’edifici de la foto,… maco, eh?

i ara tornem cap a l’Hospitalet per explicar una historieta: Resulta que pel nadal de 1973 el poble de Das ens va regalar un parell d’avets, que es van situar, un a la plaça de l’Ajuntament i l’altre a la de Collblanc, suposo que per cobrir-los d’ornaments i convertir-los en arbres de nadal.

Però què va moure als de Das a portar-nos els arbres des d’allà dalt? La causa va ser Rossend Arús i Arderiu (1847-1891), nom que us sonarà del carrer que es troba al costat del nostre ajuntament. Bé, aquest home va viure a Barcelona, però passava llargues temporades a casa dels avis paterns, a la nostra ciutat. El seu pare, Pere Arús i Cuixart, va nàixer aquí però va marxar a Barcelona on tenia un pròsper negoci d’ultramarins i colonials a l’engròs. Rossend, fill únic, el va heretar juntament amb una gran fortuna, que va deixar sota el control del seu soci i amic Antoni Farnés, mentre ell es va dedicar a la literatura i a la filantropia, les seves dues gran passions.

Moria als 46 anys, deixant com a marmessors als seus amics Valentí Almirall i Antoni Farnés. Abans de morir però va poder veure uns dels seus dos desitjos, l’ajuntament i les escoles de Das, que ell havia financiat i manat construir al poble de la seva mare, Teresa Arderiu i Pons. El segon no el va veure realitzat, però els seus marmessors van seguir les indicacions verbals de Rossend i després de vuit mesos de construcció, el 24 de juny de 1895 inauguraven un altre ajuntament amb les seves escoles al poble del seu pare, l’Hospitalet de Llobregat.

El text de 1975, el que parlava dels avets, diu que els dos ajuntaments tenien una estructura similar, però la veritat és que encara que el nostre ha sofert diverses modificacions, les similituds no són tan grans com las que té, al menys a la façana principal, amb l’antic ajuntament de Sarrià (1896), del mateix arquitecte que va dissenyar el nostre, Francesc Mariné i Martorell (1845-1902).

Ah! un oncle d’en Rossend, Jaume Arús i Cuixart, fou batlle de l’Hospitalet en els anys 1839-40, 1856, 1857-58, 1874 i 1875-76, i va ser fundador del Centro Económico, Agrícola e Industrial, més conegut com el Casino del Centre,…

REFERÈNCIES