Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 00

L’antiga estació de RENFE de l’Hospitalet

Fa uns dies l’Ireneu Castillo em va enviar un parell de fotografies de l’antiga estació de l’Hospitalet, les dues que trobeu primer. Fent una mica de recerca a internet, he trobat dues més i una foto aèria,… així que tenim un post la mar de complert.

No he trobat la data concreta en que van enderrocar aquesta estació per construir la que tenim ara, sols una referència del 12 d’abril de 1974, que diu que les obres de la nova estació provoquen retards al trens,… Aquesta primera foto és d’aquells anys, dels 70 i podem veure la façana que donava a les vies.

estaciohospitalet3

La següent és de l’any 1952, segurament feta des del pont mirant cap a Barcelona, a l’esquerra podem veure can Cluset. També podeu veure que les vies encara no s’han electrificat, el primer tren elèctric circularia l’any 1956.

estaciohospitalet2

També poso una foto aèria del 1947, on trobareu l’edifici de l’estació, els camp del samontà, amb can clotet i can Serra, i també la Rambla i altres carrers del barri del Centre.

estaciohospitaletmapa

La següent és de principis del segle XX.. Aquesta primera edificació de la dreta eren els serveis públics, i darrere de l’estació també teniem un altre molt més gran, que servia de magatzem, amb unes vies de servei associades, que pot ser veureu millor a la foto anterior.

estaciohospitalet

La següent fotografia està feta mirant cap a Cornellà i també és de principis del segle XX.

estaciohospitalet4

Per fer una mica d’història,… L’any 1848 es va inaugurar la primera línia Barcelona-Mataró i dos anys després es van iniciar els projectes per construir el tram entre Barcelona, Molins de Rei i Martorell. Tot i que aquesta obra va topar amb moltes dificultats, finalment va entrar en funcionament el 8 de novembre de 1854, amb parades a les estacions de Barcelona, Sans, Bordeta, Hospitalet, Cornellà, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei.

REFERÈNCIES


La fàbrica de Gabriel Boada i Travessa

L’acta de reconeixement de la linia de terme de l’Hospitalet de Llobregat amb Barcelona de l’any 1917 situava la sèptima i última fita així: “Se reconoció como tal la esquina SE de la base de sustentación de la chimenea de la fábrica, en ruinas, de productos químicos, propiedad de la señora viuda de Boada. Está situada en la orilla del mar Mediterráneo, en la playa del Llobregat”

Segur que si seguiu amb atenció les fotografies que vaig publicant de l’antiga platja heu vist aquesta fàbrica, us posaré un exemple de primera o segona dècada de segle XX:


Des de Montjuïc, aproximadament als anys 20, es veu el far allà al final, com un puntet blanc, i la fàbrica, l’última de totes, ja mig engolida pel mar.

Com llegireu a sota, la fàbrica es dedicava a la fabricació de productes químics per l’agricultura i per la indústria. L’empresa es va fundar l’any 1868 amb el nom de l’enginyer Gabriel Boada i Buigas, l’any 1892 s’inscriu sota el nom del seu fill Gabriel Boada i Travessa, i a partir de la seva mort als 64 anys, l’abril de 1908, es va fer càrrec la seva vídua Lluïsa Saliet/tti Suñer (morta el 1937 als 81 anys) i els seus fills, Gabriel (mort el 1919), Tomàs (mort el 1923 als 42 anys), Lluís (mort el 1924 als 36 anys), i Alfred (l’únic que va sobreviure a la seva mare).

La relació d’expedicions de Port Bou amb destí a Barcelona següent és la referència més antiga que he trobat a les hemeroteques, del 1880; curiosament va a nom del fill del fundador . No es registra als quaderns de la Matrícula Industrial municipal fins el 1888, just l’any en que van exposar els seus productes al palau de les Ciències de l’Exposició Universal de Barcelona. A l’ajuntament hi ha una referència anterior, de l’any 1885 on el propietari denuncia un possible cas de còlera a una de les barraques de la platja, propera a l’establiment. En Joan Casas posa aquesta data com possible inici de construcció de la fàbrica. Això implica que des de 1868, any de fundació fins el 85 l’empresa es trobaria situada en altre lloc.

Un anunci de l’empresa de l’any 1906, a l’almanaque per aquell any del Diario de Barcelona

De l’almanaque del Diario de Barcelona l’any 1909

Un altre del 1910

No sé quan va tancar l’empresa, sé que el 1917 ja estava en ruïnes, i ja heu vist la fotografia superior dels anys 1920, sembla que sols queda una de les dues xemeneies, i es troba dins de la platja. L’any 1922 Josep Roig i Raventós, al seu llibre Flama Vivent, la denominava com el Vidriol i la descrivia com una fàbrica mig enderrocada; L’any 1925 llogaven alguns edificis per ficar vaques:

A finals de 1927 el Consorci del Port Franc aprova els expedients d’expropiació de la finca propietat de Lluïsa Salieti i hereus de Gabriel Boada. L’any 1929 una empresa es dedicava a desballestar-la i posteriorment la venia a trossos, no sé si encara hi havien vaques per allà,…

Per ara l’article més antic que he trobat i on crec que la fàbrica encara funciona és del 1915, el veureu als dos textos següents.

Sobre el topònim Vidriol (o vidriolo), cal dir que com a vidriol es coneixia la sal composta d’un metall i d’àcid sulfúric, i com a oli de vidriol, l’àcid sulfúric; per tant aquest nom venia derivat de la fàbrica, i s’aplicava a ella mateixa, i també el bari que formaven els seus habitatges, i a la seva platja. La platja del Vidriol surt també a diferents mapes dels anys 40, juntament amb el topònim Rancho Grande, segurament aplicat per la visió de les vaques que ocupaven el que quedava de la fàbrica als anys 20 i també per les grans dimensions del lloc.

Si busqueu a les hemeroteques trobareu totes les variacions possibles del nom de la fàbrica,… En alguns mapes la fàbrica figura com Can Boada y Buhigas, he buscat aquest nom a les hemeroteques i he trobat el nom de los Sres. Boada i Buigas a diaris de 1887 i 1891, i com a Buiges el 1892,…  també com Can Boada y Bohigas dins del Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración dels anys 1908 i 1911, que situa la fàbrica a 9 km de l’Hospitalet.

A finals de 1910 l’empresa va decidir publicar un llibret d’unes 60 pàgines on explicava l’importància i aplicació dels seus productes il·lustrat amb algunes fotografies de la seva fàbrica a l’Hospitalet. La senyora Lluïsa i els seus fills van contractar a Joaquim Coll i Salieti (segurament de la família), que era pintor i dibuixant, i a més va crear en aquella època un dels millors tallers de  producció de tricromies, fototípies i edició de postals, també va il·lustrar col·leccions de corms i llibres infantils.

A aquesta primera fotografia podem veure el cobert on es situen les garrafes de productes químics preparats per la seva expedició

A la següent veiem l’embarcador per on arribaven i sortien productes i matèries primeres mitjançant una grua manual.

Cal destacar  que encara que la fàbrica queda elevada respecte al nivell del mar, es situa molt a prop de la platja; els dies de tempesta no seria molt divertit treballar,… pot ser aquesta va ser la causa de que la fàbrica desaparegues,… L’any 1911 a una de les pitjors tempestes que es recorden, els diaris mencionen que la boia del Llobregat va aparèixer a Can Boada, però no diuen si la fàbrica va quedar afectada. A l’esquerra de tot de la fotografia es pot veure el poblat de pescadors, de fet la fotografia que te de capçalera aquest bloc està pressa des d’aquesta fàbrica.

El tema del trànsit de matèries primeres (principalment pirites) i productes finals per mar era una de les màximes preocupacions. L’any 1889 es veu que tenien un port, però no el de la fotografia

No seria fins el 1891 quan ja disposaran de la concessió per la construcció de l’embarcador de l’anterior fotografia:


A les hemeroteques també apareix una altra Real Ordre per habilitar el port de Platja Antúnez per fer-lo servir per la descàrrega de materials per la fàbrica.

Notícia del 1896 per habilitar la platja per embarcar productes finals de la fàbrica

Ara veiem el magatzem de garrafes a l’aire lliure, els treballadors traslladen els productes en carretons des de la zona de producció, això que semblen torres de condensació, situades al costat de la xemeneia. Aquesta seria l’àrea de l’empresa més propera a Montjuïc. També podem veure l’embarcador a l’esquerra, al fons de tot.


A la següent podeu veure el magatzem de matèries primeres, i també que feia molt vent,… el fum de les xemeneies és horitzontal!

Un munt de carretons esperen carregar als magatzems de superfosfat de calç destinat a alimentar els camps. He trobat que la fàbrica feia descomptes als socis de la Cambra Agrícola del Baix Llobregat, al menys durant els anys 1906-1910. A aquesta fotografia es veuen també les grans dimensions de la fàbrica.

Al costat d’aquesta pineda, que es veurà millor a l’última fotografia, veiem més carros esperant a ser carregats als nou magatzem de superfosfat de calç.

Aquestes tres últimes fotografies s’expliquen per si soles, podem veure l’edifici situat just a l’entrada, segurament des d’on es va realitzar la fotografia on podem veure els camps d’experimentació i quasi tota la fàbrica. També podem veure el camí que arribava a la fàbrica, que li deien carrer Boada, que era la carretera de Can Tunis (o “La Agrícola”), una  comunicació amb Barcelona, que els propietaris d’aquesta empresa, juntament amb d’altres, reclama millorar, segons escrit del 28 de febrer de 1890, per poder competir amb les empreses d’altres nacions.

Al costat de l’entrada havien construït varies cases pels treballadors, a l’ajuntament podem trobar un expedient administratiu de 1886, relatiu a la sol·licitud per declar la fàbrica com a colònia agrícola-industrial i així obtenir beneficis fiscals. Com arguments a favor van lliurar un informe pericial on diu que la fàbrica en compren “un grupo de viviendas cómodas y ventiladas con destino a los obreros” i “una tienda económica para la expedición de comestibles”. Tamé diu que s’ha millorat el sòl que era un sorral, amb l’aportació de carretades de terra vegetal, pot ser destinada a horts. L’ajuntament s’oposa a la sol·licitud per no perdre el subsidi i finalment no es declara colònia, encara que com diu Joan Casas ho era de facto, ja que es situava a 7 km del nucli de població, i de fet, al cens de 1887 apareix com a secció específica, la núm. 30, amb 6 cases i 24 habitants. Aquests habitatges es veu que van sobreviure a la destrucció de la fàbrica, en aquells temps hi vivien persones amb pocs medis que en ocasions vivien de donatius.

Llegint el llibre d’en Julio Baños i Soria sobre els nens del Can Tunis a la postguerra, he trobat una història dels anys 30 que va succeir a aquelles cases, dites barri del Vidriol:

“Era l’any 1931, al barri del Vidriol, la senyora Consuelo va tenir un nen al que van anomenar també Blai, com el pare, tot i que  tothom li deia Blaio. Aquest nen va néixer amb poc pes, els primers mesos no menjava gaire i ni s’engreixava ni creixia, estava com un secall, la qual cosa amoïnava molt els pares. Va quedar com anèmic i semblava que no tenia ganes de viure. El pares, temien el pitjor i de vegades ja el posaven al llit amb les millors robes que tenien, no fos cas que es morís. Pel barri sorgien tota mena d’explicacions: que si la senyora Consuelo estava prenyada una altra vegada i la llet no era bona, que si el nen havia nascut amb alguna cosa a dintre seu que l’impedia créixer, que si això que si allò. Els pares ja s’havien fet a la idea que la criatura se’ls moriria i només esperaven que la vida marxés d’aquell petit cos.

Un dia es va presentar a casa seva una dona i es va estar mirant el nen una estona. Els va dir que si volien salvar el nen calia trobar un gos petit, acabat de néixer, l’havien de sacrificar, pelar-lo i posar-lo al foc a bullir en una olla una bona estona. Va dir que li donessin al nen el brou a petites cullerades, que primer vomitaria i que tindria una mica de diarrea, que no s’espantessin, que després aniria millor i ja s’espavilaria. Van seguir pas per pas les indicacions de la dona i el nen, després de vomitar una cosa negra i també fer una diarrea negra, de mica en mica va començar a menjar i se’n va sortir,…”

Com una altra anècdota afegeixo aquest article que he trobat, on podeu llegir com un operari ataca amb un ganivet al amo de la fàbrica l’any 1904,… i es veu que començava a ser habitual,…

REFERÈNCIES


Eugènia Casanovas i Amat, la Marquesa

Pel nom de Eugènia Casanovas i Amat pot ser no us sona ningú, però si us dic que el parc de la Marquesa de Collblanc es diu així en el seu honor, segur que us situeu una mica més.

Pel que he llegit no era marquesa, diuen que li deien així pels aires que es donava, però el cert és que tenia molts bons contactes, i relacions a nivell de reialesa, tenia el títol honorífic de cambrera de la reina, es a dir era una dona del que es diu de l’alta societat.

Va estar casada amb el barceloní Josep Farnés i Flaquer, que regentava  la joieria “La Universal”  de la plaça Reial, 11 de Barcelona, de la qual es poden trobar alguns anuncis a les hemeroteques, relacionats amb la venda de terrenys als voltants de la Torre Barrina, al menys entre 1922  i 1930.

Josep Farnés era propietari dels terrenys a dreta i esquerra de la Travessera de Collblanc, des de la carretera de Collblanc fins al torrent Gornal, lloc, on va presentar dos projectes per construir bòbiles entre 1891 i 1892.

Van tenir dos fills, als qui van posar uns noms una mica raros per ser de l’alta societat, Juanito i Juanita, així mateix, amb els diminutius inclosos. Juanito va morir el 1878, quan encara era un nen, i a la Juanita la he pogut trobar a les hemeroteques fins que va morir la seva mare, el 1944. Josep Farnés i Flaquer no sé quan va morir, el que sé es que segons Inocencio Salmerón va ser abans de 1907. L’any 1917 es va projectar el carrer que portaria el seu cognom, el carrer Farnés, situat al costat de la finca de la torre Barrina.

Mare i filla vivien a la torre Barrina, un edifici més gran i segurament ostentós que l’actual, ja que aquell el van cremar a la guerra (20 de juliol de 1936) i després el van tornar reconstruir d’una forma més senzilla. Eren aficionades a la música, la mare tocava el piano, i la filla el violí i el violoncel, de fet van donar classes a algunes noies de la barriada. Feien festes  i convidaven a gent de categoria, com per exemple, al financer i polític Francesc Cambó. Deien que a Barcelona sols existien dos Rolls Royce, el de Cambó, i el de la Marquesa, que conduïa un xofer de raça negra.

Es veu que el 31 d’agost de 1907, a pocs metres de la torre Barrina, un cavall desbocat i el seu carruatge van atropellar greument a un veí de Collblanc, que van tenir que portar a Sants. l’Eugènia quedà molt afectada, i va parlar amb les seves amistats i contactes, decidint crear un consultori mèdic de tipus benèfic al barri, el 1909 es forma l’Assemblea Local de la Creu Roja i el gener de 1910 es crea el consultori a la carretera de Collblanc, sense cap ajuda municipal. El 1917 es quedà petit i lloguen el del carrer del Progrés; el 1918 inauguren dos més a Santa Eulàlia i al barri del Centre, que serien substituïts el 1927 per dispensaris municipals; en aquells temps s’ampliava el de Collblanc i el 1948, posteriorment a la mort de l’Eugènia, es converteix en hospital amb 30 llits,…

A la fotografia inferior teniu l’equip mèdic del dispensari de Collblanc l’any 1930, a una visita de la reina Victoria Eugènia de Battenberg i les infantes infantes Beatriu i Maria Cristina. També surt l’Eugènia Casanovas, que suposo que es la dona que situa a l’esquerra. L’Eugènia va ser presidenta de l’assemblea Local de la Creu Roja fins la seva mort; i la filla, la Juanita, va ser la vicepresidenta; que podria ser l’altra dona que surt sense uniforme, encara que ella també era dama infermera de primera classe des de 1927 i pot ser va d’uniforme.

A l’Arxiu Nacional de Catalunya he trobat tres fotografies més d’aquest moment, una molt similar a l’anterior i d’altres dues de l’arribada dels vehicles reials al dispensari.

També deixo la seva esquela,…

REFERÈNCIES


Suposicions sobre la Joia del Llobregat

Aquest bergantí goleta no era la Joia del Llobregat, era el Ethel V. Boynton, però segur que es semblava molt. Permeteu-me que comenci amb un fragment del primer document que vaig trobar on es parla de la Joia, és de la revista Esplai del 16 de setembre de 1934, on es fa una crònica d’una exposició sobre la marina vuitcentista al Masnou:

“Les coses de mar sempre han fet una atracció a tothom, adhuc als més profans en aquesta matéria. Un dia o altre, tothom s’ha encantat davant un poètic veler (ja en que den pocs) i ha pretés entendre tot aquell embolic de cordes i pals i escales i veles, i ha contemplat encisat com un mariner trescava rapid per entrernig d’aquell teixit semblant a una taranyina monumental sense que s’hi quedés pres.  Cal haver viscut el temps de l’hegemonia de la marina de vela per a copsar-ne tot l’encís. Els vells us en parlen amb una mena d’encantament, i en els seus mots trobeu com reviscuda la vida catalana de tota la costa del Llevant.

Es una meravella oir contar el comiat i l’arribada d’un veler, acte que tenia, en aquell temps, una gran importància. Mireu, per exemple, l’arribada del bergantí-goleta «Joia del Llobregat». Hi ha noticies de la seva tornada d’América. Dies després hom atalaiava el castell del guaita de Montjuïc fins que es vela el senyal de «nau d’Amèrica a la vista» i més tard en donava les característiques.

Tot seguit, l’armador era avisat, al seu despatx del carrer Ample, i des d’aquell moment començava el tràfec. Amb una tartana s’anava a l’Hospitalet del Llobregat per tal d’avisar els que eren part interessada en el vaixell, els quals tenien per costum traslladar-se a llurs cases del Prat, enfilar-se a la teulada, i amb un gran llençol a les mans esperaven que «La joia» passés per la farola per donar-li la benvinguda, la qual cosa feien amb aquell llençol desplegat al vent com una gran bandera. Com a anècdota curiosa, esmentarem que en una ocasió, un dels copropietaris de «La joia», tot enfilant-se a la teulada va relliscar i va trencar-se una cama, amb el consegüent esverament que va aigualir tota la festa d’aquella arribada.

Naturalment, després d’haver hissat el llençol, encara els sobrava temps per anar a Barcelona, i un cop allí, junt amb l’armador, el qual vestia sempre levita i capell de copa alta, s’organitzava una mena de curiosa manifestació que anava al moll, agafava un bot i feia una rebuda cordialíssima als navegants que feia vuit o nou mesades que havien sortit de les seves llars.

Calia veure el vaixell. Si quan emprenia el viatge era tot flamant, quan tornava tenia un aspecte que palesava tots els penediments i angoixes que havia sofert durant la llarga travessia. Quan aneu al Masnou, si voleu remembrar les gestes d’aquells esforçats mariners, no més us cal fer una cosa ben senzilla. Aneu a l’estanc, i fixeu-vos en el taulell, obra curiosíssirna d’un home de mar del Masnou; en «Carlets», que en pau descansi. Aquell taulell és executat, peça per peça, amb una paciència de sant, durant les hores de calma passades en ple Atlàntic, a bord del «Joia del Llobregat» i «Nuevo Currutaco», de la matrícula de Barcelona”.

Una vegada llegit això vaig començar una recerca d’aquest vaixell, i sí vaig trobar molta informació , sobre tot de les sortides i arribades al port de Barcelona.El «Joia del Llobregat» va navegar, al menys, des del 1880 al 1906, que són les dates en que he trobat informació d’ella a les hemeroteques.

També he trobat que  la seva capacitat o tonatge era de 219 t  i que els trajectes duraven d’entre 50 i 90 dies depenent del destí i de les escales que es realitzaven. Aquests eren, suposo que d’entre d’altres: Montevideo (Uruguay), Santiago de Cuba, Cárdenas (Cuba), Laguna de Términos (Mèxic), Carmen (Mèxic), Campeche (Mèxic),… i el més freqüent, Cienfuegos (Cuba). Aquest destí m’ha encès les alarmes, ja que fa poc vaig escriure sobre unes estàtues d’aquesta ciutat, realitzades a la fàbrica hospitalenca de Can Barella a la dècada dels 90 del segle XIX, però per ara no he trobat cap relació.

El 19 de setembre de 1889 una gran tempesta va afectar al port de Carmen a Mèxic, de tal manera que va deixar inservibles 34 vaixells de tot tipus, però el Joia del Llobregat va aguantar: “tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos, con excepción de la Joya del Llobregat, español; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles” Aquest text és de la revista La Ilustración del 10 de novembre de 1889, i ve acompanyada d’aquest dibuix, on trobem un bergantí goleta sense més indicacions,… era aquest la Joia de Llobregat?

Sobre els propietaris he trobat que podien ser els senyors Company, Brugués y Galí, ja que són els noms que he trobat en més ocasions relacionats amb el seu carregament. Aquest homes es dedicaven a les conserves, a mes de portar coses, en aquest i altres vaixells; concretament a la Joia, d’aquí cap allà (vi, ametlles, vinagre, sabo,…) i d’allà cap aquí (mel, pita, palo campeche,…).

En fi, com dic al títol, moltes suposicions,… i cap dada concreta,… Fins aviat!

Deixò també alguns apunts, per si algú vol continuar,…

  • Lo Catalanista 07.11.1880 – sortida Santiago de Cuba bergantí goleta Joya de Llobregat.
  • LV 04.11.1881 – arribada de Laguna de Términos (Mèxic) y Mahon en 54 ds. berg. gol. Joya del Llobregat, de 219 t s ., c. Molins, con 310500 ks. palo campeche á J. A. Nadal y compañía
  • LV 31.01.1883 – sortida para Cienfuegos, ber. gol. Joya del Llobregat, c. Molins, con efectos
  • LV 19.08.1883 – sortida Berg.-gol. Joya del Llobregat, c. Molins, para Cienfuegos
  • La Dinastia 08.11.1883 – arribada a Cienfuegos 15.10.1983
  • La Dinastia 17.03.1884 – sortida a Cienfuegos 25.03.1884, c. Molins
  • La Dinastia 02.08.1886 – A Cienfuegos porta vi, vinagre, sabó i ametlles
  • La Dinastia 18.12.1887 – sortida a Cienfuegos,  c. Roses,
  • LV 24.05.1889 – sortida Bergantín goleta Joya de! Llobregat, c. Roses, para Cienfuegos
  • La Ilustración 10.11.1889 – El 19.09.1889 ” tomando mayores proporciones la tempestad, se perdieron todos (34 barcos), con excepción de la Joya del Llobregat, espanol; con su ancla de esperanza y dos hombres de mar, mandados por el valeroso é inteligente marino D. José M. Delgado, pudo salvarse, quedando los demás ó totalmente perdidos ó completamente averiados é inservibles”
  • El Diluvio 10.06.1890 – vist a Tarifa el 08.06
  • LV 03.01.1891 – arribada de Laguna de Términos, en 59 días b. g. Joya del Llobregat, de 219 tons.,  c. Sisa, con 172 tons. pita y palo campeche a Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 17.03.1891 – Bergantín goleta Joya del Llobregat c. Rosas para Montevideo
  • LV 02.01.1892 –
  • El Diluvio 11.04.1892 – Arribada de Cárdenas (Cuba) , en 49 dias, c. Roses con 290.000 kg de miel a los señores Company, Brugués y Galí
  • El Diluvio 14.08.1892 – sortida cap a Cienfuegos, c. López
  • El Diluvio  05.07.1893 – Entrada en Barcelona des d’Amèrica
  • El Diluvio  29.09.1893 – Sortida cap a Cienfuegos c. Lloret
  • El Diluvio 17.10.1893 – passa per Tarifa el 15.10
  • La Dinastia 08.10.1895 – Arriba des de Campeche
  • La Dinastia 11.12.1895 – Sortida Cienfuegos
  • La Veu de Catalunya 18.11.1900 – arribada de Carmen (Mèxic), 98 ds. bergantí goleta Joya del Llobregat, de 219 ts. c. López, ab efts.
  • La Veu de Catalunya 17.08.1902 – Sortida Belice, c. Matamala, en lastre
  • La Veu de Catalunya 02-14.04.1906 – Naufragi de la corbeta Joya del Llobregat

La font de la plaça de la Constitució

Aquesta que segueix és una de les postals clàssiques de la nostra ciutat, el que veieu és el mercat del Centre abans de que al 1933 la plaça es pavimentés i es construís a sobre una coberta, obra de Ramon Puig i Gairalt, l’arquitecte municipal. Aquest espai pel mercat es va inaugurar l’any 1898 i va servir per tal de que els comerciants marxessin del carrer Major a un lloc més adient on provoquessin menys molèsties.

Una de les últimes dades clau que he trobat, fantàstica per datar fotografies, és que  l’any 1911 s’instal·là l’enllumenat elèctric a la nostra ciutat. Crec que aquestes faroles que es veuen funcionaven a gas, per tant la fotografia seria anterior a aquell any.

 

Un altre element que podem veure a la fotografia és una font (amb farola), allà on es troben els nens asseguts. Aquesta font des de fa molts anys, pot ser des de 1925, quan es va cobrir el mercat, la podeu trobar a la plaça de la Constitució. Com veieu, a sobre encara té un segment del pal de la farola.

REFERÈNCIES

 


Cal Capella

A principis d’any una de vosaltres va preguntar si tenia cap fotografia de cal Capella, la casa que es trobava entre cal Rigalt i ca la Pubilla Casas, deixo una imatge de 1947 per que veieu més o menys la seva situació.

Mirant les imatges que el Centre Excursionista de Catalunya comparteix a internet, m’he trobat aquestes dues fotografies, realitzades entre 1890 i 1914, d’una casa que anomenen can Capella i que ubiquen a Esplugues de Llobregat (que no es troba molt lluny d’on es trobava l’hospitalenca). Tant la casa que es veu a sobre com a les fotografies següents està construïda amb un angle respecte a les carretera, i la teulada des de dalt crec em quadra amb el que es veu des de terra, així que podria ser aquesta:

He trobat alguna informació sobre la casa a un llibre de Josep Maria Jordà:

Al lloc conegut antigament per la pujada de can Rigalt, a mà esquerra, entre can Rigalt i ca la Pubilla Casas, terme de l’Hospitalet de Llobregat, hi havia una casa de pagès, can Capella -amb finestrals emmarcats amb pedra treballada en estil gòtic -, amb els baixos destinats al renou de la pagesia – a càrrec de Mateu Enrich i la seva família, la planta del primer pis reservada pels senyors, i al segon pis o les golfes hi tenien els dormitoris els masovers; també hi havia una petita capella o oratori, que el 1892 estava sota l’advocació de Sant Pau.

Creiem per les seves característiques , que havia d’ésser una masia  construïda al segle XVIII. Era propietat d’una coneguda família barcelonina, els Capella, que tenien la residència a la Rambla de Barcelona . L’any 1892 n’era el propietari en Francesc de Paula Capella i Sabadell; en les primeres dècades d’aquest segle ho era Oriol Capella, farmacèutic.

Fa uns anys la casa fos enderrocada i, juntament amb els camps, tot va èsser edificat amb blocs destinats a habitatges

Les plantes de la casa em quadren, però això de la pedra treballada en estil gòtic no l’acabo de veure. No sé si algú de vosaltres recorda la casa i em pot dir si és aquesta,…

REFERÈNCIES

  • Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat (1996) Josep Maria Jordà i Capdevila. Editat per la Parròquia de Sant Ramon Nonat.
  • Fotografia 1
  • Fotografia 2

Recull sobre l’ermita de Sant Pere Màrtir

Abans, quan no teniem el radar del meteocat, els pagesos i no pagesos se’n refiaven de l’experiència, i segons d’on venien els trons, o a on es trobaven els núvols, ja sabien el que acabaria passant, i de tant dir, i de tant encertar, s’acabava certificant el fet amb la creació d’una dita,… ara tot això s’ha perdut, però no fa res recordar-lo, i més quan aquests fenomens encara passen. Pot ser ja no veiem els núvols amb aquests edificis tan alts que ens fan, però si els busqueu, segur que els trobareu.

Fa uns dies vaig descobrir un lloc web fantàstic a on es recopilen dites del Prat de Llobregat, com per exemple: “Trons a Barcelona, no passen el riu“, “Trons a Morro del Gos [a Castelldefels], pluja segura“, “Trons a remolar [i ara venen tres dites seguides] aviat plourà, o pluja al pla, o pops a la plaça“, i “Trons a Sant Ramon [a Sant Boi], pluja a tot el món“.  Us deixo l’enllaç a sota, dins en veureu les explicacions.

A casa nostra en Ramon Morales també va fer una petita recopilació de nou dites, i sí, en tenim una d’aquestes meteodites: “Si Sant Pere Màrtir porta barret, pluja segura”. Com diu Ramon, el pagès llobregatà s’ha guiat moltes vegades per l’antic mont d’Orsa des de l’antigor, i fins i tot, hi alçà una ermita a honor del seu patró, Sant Pere Màrtir.

I  ja que estem aquí dalt, primer de tot, dir que Sant Pere Màrtir és el nom més “modern”, abans li havien dit d’altres noms, com serra d’Orsa, mont d’Orsa, monte Ursa; el més antic, puig d’Ossa, documentat al 986,… i sembla que significa terres on es cultiva l’ordi, encara que hi ha d’altres autors que relacionen el nom amb la presència d’óssos a la zona. No sé si havien óssos o no, pero al 1789 corrien senglars i dainas (cèrvol mediterrani) i a una referència de 1891 he trobat que exisitien llops i guineus que baixaven inclús al pla, com ara fan els senglars.

L’ermita ja no existeix i sols queden quatre pedres i una placa que van instal·lar al 2005 el Grup d’Estudis d’Esplugues i el Centre Excursionista Espluga Viva amb la intenció de reivindicar la dignificació del cim.

Es va construir al segle XVII pels pares dominics del convent de Santa Caterina, però la seva situació estratègica va provocar que fos ocupada militarment als anys 1652, 1697, 1706 i 1714, no sense sofrir danys; finalment es va abandonar al 1792. La primitiva imatge del sant es va traslladar a Esplugues. Durant la guerra de la Independència  (1808-1814) els francesos van convertir la capella en caserna i van vendre la segona imatge del sant. A les guerres civils de 1834 i 1857 l’ermita era utilitzada com a telègraf òptic de Barcelona a Martorell. Després de tant anar i venir de soldats, l’ermita va quedar pràcticament destruida.

A l’any 1918 existeix un projecte per fer un funicular i a sobre de la cima una torre amb un restaurant. L’any 1926 l’ajuntament d’Esplugues, propietaris i els pares dominics decideixen reconstruir l’ermita sota projecte de Nicolau Rubió, i amb una romeria es posa la primera pedra al juny d’aquell mateix any. A l’any 1936 es converteix en estació radio telefònica,… i ara ja heu vist el que queda.

He trobat molt poques imatges de l’antiga ermita i totes a una pàgina de subhastes online, així que si les voleu, ja sabeu,… Aquesta primera és del 28 de maig de 1900,  l’ermita està envoltada de persones mirant un eclipsi. Es veu que hi ha una torre de base quadrada i una nau sense sostre.

Aquestes quatre també semblen també de principis del s. XX i es veu l’estat lamentable en que es trobava l’edifici, ja en aquella època es feien grafits als murs,…


Aquesta és del 19 de novembre de 1939, i és el que va quedar de la reconstrucció de 1926 després de la guerra.

Per finalitzar, apuntar que entre els anys 1787 i 1815 el Baró de Maldà, al seu Calaix de Sastre, ens descriu els aplecs que es realitzaven a l’ermita cada 29 d’abril, indicant que els pagesos de l’Hospitalet, juntament amb milers de persones d’altres pobles, pujaven per tal d’anar a beneir els rams de romaní, farigola, espígol, fonoll,… i que posteriorment es posaven darrere de les portes per tal de guardar les cases dels mals esperits. Però també pujaven per divertir-se, ja que es feien balls i es menjava,…  A continuació, la descripció d’un d’aquests aplecs:

«La Gran Concurrència Popular, à fer bon dia, es la de Barcelona cap a Sarrià, amunt à la Torre dels Frares de Santa Catharina, y desde allí dalt à la hermita de Sant Pere Màrtir, sobre só montanya; à la part de llevant, y à la part de Ponent, y mitjorn del Poble de Esplugas, que hi puja en lo mati, sa Professo, y cantàr en aquella Capella de Sant Pere Màrtir un ofici, visitada que es la dita Hermita, y en especial Sant Pere Màrtir en tota aquella marina, y dels Pobles de Hospitalet, y Cornellà; de una part, y altre del riu Llobregat; de Santboy; Sant Feliu; Sant Joan de Espí; Molins de rey; Sant Just de Esvern etc, ab divertiment de balladas en la tarde alli dalt à la Montanya de Sant Pere Màrtir, y desde alli vaxant tothom homens. y donas; Jovens, y minyonas; Grans, y xichs, una estona antes de narsen à retiro en la Plasa del Poble de Esplugas ab molta alegria, y satisfacció, despues de haverse tots de alló ben atipat de Custellas, y de vi. y de ballàr alli dalt devant de la Hermita de Sant Pere màrtir, solent haverhi alguna taula de rusquillas, y mustatxonis; marchandisa de paquet de semblants duendes, que no dexan de acudir en semblants aplechs a fora».

REFERÈNCIES