Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 10

Les noies de l’Hospitalet, 1916

He trobat un “sermó en prosa rimada” molt divertit sobre les noies de l’Hospitalet; és molt antic, del 1916, i es va publicar a l’almanac que aquell any va fer l’Esquella de la Torratxa, una de les millors revistes satíriques fetes a aquest país. El culpable va ser un tal Angel Divinus, del que no ha estat possible trobar el seu nom real.


REFERÈNCIES

Almanac de l’esquella de la Torratxa, 1916 a l’Arxiu de revistes catalanes antigues


Llops i llobes de mar de la platja de l’Hospitalet, anys 20

Avui buscant informació sobre la Marina de l’Hospitalet m’he trobat amb el catàleg de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, on hi ha un munt d’imatges de l’Hospitalet realitzades pel filòsof, advocat i etnòleg Tomàs Carreras i Artau (1879-1954), entre 1919 i 1923. Aquí teniu tres fotografies dels llops i llobes de mar de la platja de l’Hospitalet,…


REFERÈNCIES


Els camps de la Marina des de l’hipòdrom de Can Tunis, 1916

L’arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya fa temps que està compartint el seu fons al lloc web de la Memòria Digital de Catalunya. La següent fotografia és del 1916, i ens mostra el hipòdrom de Can Tunis, a Barcelona, que es feia servir també com aeròdrom, de fet, l’any 1910, es va realitzar allà el que es considera el primer vol a motor d’Espanya.

El fotògraf, Josep Maria Co de Triola,  ens mostra una avioneta Caudron G3 aterrant, davant l’expectació de tot el public.

Aquesta imatge és de les poques que està orientada cap a l’Hospitalet, el que ens permet veure els extensos camps de la Marina, i també la Farola, situada a l’esquerra. Us deixo un mapa a sota del 1926 on marco la visual des de l’hipòdrom cap a la Farola, aquest mapa marca fins les alineacions dels arbres, així que la que veiem a la fotografia podria ser la del camí del Canyet, per on també baixava la pluvial Gran, o del Pont del Pi, o d’en Pebrot.

Davant de la farola es veu la figura d’una construcció, que per la posició podria ser cal Cigalet Nou, també sembla que es veu una altra construcció darrere del pal de l’electricitat situat més a la dreta, però aquesta ja no m’atreveixo a dir quina masia podria ser.

REFERÈNCIES


La fàbrica de Gabriel Boada i Travessa

L’acta de reconeixement de la linia de terme de l’Hospitalet de Llobregat amb Barcelona de l’any 1917 situava la sèptima i última fita així: “Se reconoció como tal la esquina SE de la base de sustentación de la chimenea de la fábrica, en ruinas, de productos químicos, propiedad de la señora viuda de Boada. Está situada en la orilla del mar Mediterráneo, en la playa del Llobregat”

Segur que si seguiu amb atenció les fotografies que vaig publicant de l’antiga platja heu vist aquesta fàbrica, us posaré un exemple de primera o segona dècada de segle XX:


Des de Montjuïc, aproximadament als anys 20, es veu el far allà al final, com un puntet blanc, i la fàbrica, l’última de totes, ja mig engolida pel mar.

Com llegireu a sota, la fàbrica es dedicava a la fabricació de productes químics per l’agricultura i per la indústria. L’empresa es va fundar l’any 1868 amb el nom de l’enginyer Gabriel Boada i Buigas, l’any 1892 s’inscriu sota el nom del seu fill Gabriel Boada i Travessa, i a partir de la seva mort als 64 anys, l’abril de 1908, es va fer càrrec la seva vídua Lluïsa Saliet/tti Suñer (morta el 1937 als 81 anys) i els seus fills, Gabriel (mort el 1919), Tomàs (mort el 1923 als 42 anys), Lluís (mort el 1924 als 36 anys), i Alfred (l’únic que va sobreviure a la seva mare).

La relació d’expedicions de Port Bou amb destí a Barcelona següent és la referència més antiga que he trobat a les hemeroteques, del 1880; curiosament va a nom del fill del fundador . No es registra als quaderns de la Matrícula Industrial municipal fins el 1888, just l’any en que van exposar els seus productes al palau de les Ciències de l’Exposició Universal de Barcelona. A l’ajuntament hi ha una referència anterior, de l’any 1885 on el propietari denuncia un possible cas de còlera a una de les barraques de la platja, propera a l’establiment. En Joan Casas posa aquesta data com possible inici de construcció de la fàbrica. Això implica que des de 1868, any de fundació fins el 85 l’empresa es trobaria situada en altre lloc.

Un anunci de l’empresa de l’any 1906, a l’almanaque per aquell any del Diario de Barcelona

De l’almanaque del Diario de Barcelona l’any 1909

Un altre del 1910

No sé quan va tancar l’empresa, sé que el 1917 ja estava en ruïnes, i ja heu vist la fotografia superior dels anys 1920, sembla que sols queda una de les dues xemeneies, i es troba dins de la platja. L’any 1922 Josep Roig i Raventós, al seu llibre Flama Vivent, la denominava com el Vidriol i la descrivia com una fàbrica mig enderrocada; L’any 1925 llogaven alguns edificis per ficar vaques:

A finals de 1927 el Consorci del Port Franc aprova els expedients d’expropiació de la finca propietat de Lluïsa Salieti i hereus de Gabriel Boada. L’any 1929 una empresa es dedicava a desballestar-la i posteriorment la venia a trossos, no sé si encara hi havien vaques per allà,…

Per ara l’article més antic que he trobat i on crec que la fàbrica encara funciona és del 1915, el veureu als dos textos següents.

Sobre el topònim Vidriol (o vidriolo), cal dir que com a vidriol es coneixia la sal composta d’un metall i d’àcid sulfúric, i com a oli de vidriol, l’àcid sulfúric; per tant aquest nom venia derivat de la fàbrica, i s’aplicava a ella mateixa, i també el bari que formaven els seus habitatges, i a la seva platja. La platja del Vidriol surt també a diferents mapes dels anys 40, juntament amb el topònim Rancho Grande, segurament aplicat per la visió de les vaques que ocupaven el que quedava de la fàbrica als anys 20 i també per les grans dimensions del lloc.

Si busqueu a les hemeroteques trobareu totes les variacions possibles del nom de la fàbrica,… En alguns mapes la fàbrica figura com Can Boada y Buhigas, he buscat aquest nom a les hemeroteques i he trobat el nom de los Sres. Boada i Buigas a diaris de 1887 i 1891, i com a Buiges el 1892,…  també com Can Boada y Bohigas dins del Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración dels anys 1908 i 1911, que situa la fàbrica a 9 km de l’Hospitalet.

A finals de 1910 l’empresa va decidir publicar un llibret d’unes 60 pàgines on explicava l’importància i aplicació dels seus productes il·lustrat amb algunes fotografies de la seva fàbrica a l’Hospitalet. La senyora Lluïsa i els seus fills van contractar a Joaquim Coll i Salieti (segurament de la família), que era pintor i dibuixant, i a més va crear en aquella època un dels millors tallers de  producció de tricromies, fototípies i edició de postals, també va il·lustrar col·leccions de corms i llibres infantils.

A aquesta primera fotografia podem veure el cobert on es situen les garrafes de productes químics preparats per la seva expedició

A la següent veiem l’embarcador per on arribaven i sortien productes i matèries primeres mitjançant una grua manual.

Cal destacar  que encara que la fàbrica queda elevada respecte al nivell del mar, es situa molt a prop de la platja; els dies de tempesta no seria molt divertit treballar,… pot ser aquesta va ser la causa de que la fàbrica desaparegues,… L’any 1911 a una de les pitjors tempestes que es recorden, els diaris mencionen que la boia del Llobregat va aparèixer a Can Boada, però no diuen si la fàbrica va quedar afectada. A l’esquerra de tot de la fotografia es pot veure el poblat de pescadors, de fet la fotografia que te de capçalera aquest bloc està pressa des d’aquesta fàbrica.

El tema del trànsit de matèries primeres (principalment pirites) i productes finals per mar era una de les màximes preocupacions. L’any 1889 es veu que tenien un port, però no el de la fotografia

No seria fins el 1891 quan ja disposaran de la concessió per la construcció de l’embarcador de l’anterior fotografia:


A les hemeroteques també apareix una altra Real Ordre per habilitar el port de Platja Antúnez per fer-lo servir per la descàrrega de materials per la fàbrica.

Notícia del 1896 per habilitar la platja per embarcar productes finals de la fàbrica

Ara veiem el magatzem de garrafes a l’aire lliure, els treballadors traslladen els productes en carretons des de la zona de producció, això que semblen torres de condensació, situades al costat de la xemeneia. Aquesta seria l’àrea de l’empresa més propera a Montjuïc. També podem veure l’embarcador a l’esquerra, al fons de tot.


A la següent podeu veure el magatzem de matèries primeres, i també que feia molt vent,… el fum de les xemeneies és horitzontal!

Un munt de carretons esperen carregar als magatzems de superfosfat de calç destinat a alimentar els camps. He trobat que la fàbrica feia descomptes als socis de la Cambra Agrícola del Baix Llobregat, al menys durant els anys 1906-1910. A aquesta fotografia es veuen també les grans dimensions de la fàbrica.

Al costat d’aquesta pineda, que es veurà millor a l’última fotografia, veiem més carros esperant a ser carregats als nou magatzem de superfosfat de calç.

Aquestes tres últimes fotografies s’expliquen per si soles, podem veure l’edifici situat just a l’entrada, segurament des d’on es va realitzar la fotografia on podem veure els camps d’experimentació i quasi tota la fàbrica. També podem veure el camí que arribava a la fàbrica, que li deien carrer Boada, que era la carretera de Can Tunis (o “La Agrícola”), una  comunicació amb Barcelona, que els propietaris d’aquesta empresa, juntament amb d’altres, reclama millorar, segons escrit del 28 de febrer de 1890, per poder competir amb les empreses d’altres nacions.

Al costat de l’entrada havien construït varies cases pels treballadors, a l’ajuntament podem trobar un expedient administratiu de 1886, relatiu a la sol·licitud per declar la fàbrica com a colònia agrícola-industrial i així obtenir beneficis fiscals. Com arguments a favor van lliurar un informe pericial on diu que la fàbrica en compren “un grupo de viviendas cómodas y ventiladas con destino a los obreros” i “una tienda económica para la expedición de comestibles”. Tamé diu que s’ha millorat el sòl que era un sorral, amb l’aportació de carretades de terra vegetal, pot ser destinada a horts. L’ajuntament s’oposa a la sol·licitud per no perdre el subsidi i finalment no es declara colònia, encara que com diu Joan Casas ho era de facto, ja que es situava a 7 km del nucli de població, i de fet, al cens de 1887 apareix com a secció específica, la núm. 30, amb 6 cases i 24 habitants. Aquests habitatges es veu que van sobreviure a la destrucció de la fàbrica, en aquells temps hi vivien persones amb pocs medis que en ocasions vivien de donatius.

Llegint el llibre d’en Julio Baños i Soria sobre els nens del Can Tunis a la postguerra, he trobat una història dels anys 30 que va succeir a aquelles cases, dites barri del Vidriol:

“Era l’any 1931, al barri del Vidriol, la senyora Consuelo va tenir un nen al que van anomenar també Blai, com el pare, tot i que  tothom li deia Blaio. Aquest nen va néixer amb poc pes, els primers mesos no menjava gaire i ni s’engreixava ni creixia, estava com un secall, la qual cosa amoïnava molt els pares. Va quedar com anèmic i semblava que no tenia ganes de viure. El pares, temien el pitjor i de vegades ja el posaven al llit amb les millors robes que tenien, no fos cas que es morís. Pel barri sorgien tota mena d’explicacions: que si la senyora Consuelo estava prenyada una altra vegada i la llet no era bona, que si el nen havia nascut amb alguna cosa a dintre seu que l’impedia créixer, que si això que si allò. Els pares ja s’havien fet a la idea que la criatura se’ls moriria i només esperaven que la vida marxés d’aquell petit cos.

Un dia es va presentar a casa seva una dona i es va estar mirant el nen una estona. Els va dir que si volien salvar el nen calia trobar un gos petit, acabat de néixer, l’havien de sacrificar, pelar-lo i posar-lo al foc a bullir en una olla una bona estona. Va dir que li donessin al nen el brou a petites cullerades, que primer vomitaria i que tindria una mica de diarrea, que no s’espantessin, que després aniria millor i ja s’espavilaria. Van seguir pas per pas les indicacions de la dona i el nen, després de vomitar una cosa negra i també fer una diarrea negra, de mica en mica va començar a menjar i se’n va sortir,…”

Com una altra anècdota afegeixo aquest article que he trobat, on podeu llegir com un operari ataca amb un ganivet al amo de la fàbrica l’any 1904,… i es veu que començava a ser habitual,…

REFERÈNCIES


Els 69 motius més xistosos d’Hospitalet, 1913

Fa uns dies que, a estones perdudes, em dedico a tirar l’ham a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA). El procediment que utilitzo no és molt sistemàtic, poso Hospitalet,… i a veure que enganxo, en aquesta ocasió crec que he fet una molt bona pesca: un recull dels 69 motius (noms de cases) més xistosos de l’Hospitalet, publicat al Papitu del 19 de novembre de 1913.

La troballa considero que és molt interessant ja que 24 dels noms d’aquesta llista no apareixen al llibre de la Matilde Marcé i Piera, Cop d’ull als motius de l’Hospitalet (1991),  l’estudi més complert existent fins ara sobre el tema i que recull uns 450 motius (a l’espera de la recerca de Marta Piera i González sobre les masies de l’Hospitalet, encara que no sé si tractarà aquest aspecte).

Respecte al llibre citat, els motius nous són: Ginesta, Cubells, Cucut, Estira-colls, Escanya-ànecs, Mata-lloques, Novell, Romà, Barjaso, Suriano, Melic, Talam, Ti ola, Mata-berres, Bon veí, Caga-recons, Clastimós, Andara, Jaume Bo, Sardina, Castinyos, Borona, Favota i Carme Bruta.

És una llàstima que no tinguem informació sobre la situació d’aquestes cases al municipi, i també que la llista no sigui de totes, però tenim una dada important, la data.

D’aquests 69 motius tan xistosos he trobat 7 que ja sortien a la llista de totes les masies, 123,  que va fer l’ajuntament 50 anys abans:  cal Fraras (a aquesta Frare), Pebrot, Rey, Garsa (aquest motiu era aplicat a diferents cases i pot ser no fan referència a la mateixa), Jaume Bo, Manso i Palat. Es a dir, que els 62 motius restants en principi no existien l’any 1863.

Deixo per il·lustrar una imatge de cal Pebrot, una de les masies més allunyades respecte l’ajuntament, es trobava a 90 minuts, a prop de la nostra platja, ja desapareguda per sempre. La he tret del fantàstic llibre de Julio Baños i Soria, Imatges retrospectives de la Marina (1997)


Eugènia Casanovas i Amat, la Marquesa

Pel nom de Eugènia Casanovas i Amat pot ser no us sona ningú, però si us dic que el parc de la Marquesa de Collblanc es diu així en el seu honor, segur que us situeu una mica més.

Pel que he llegit no era marquesa, diuen que li deien així pels aires que es donava, però el cert és que tenia molts bons contactes, i relacions a nivell de reialesa, tenia el títol honorífic de cambrera de la reina, es a dir era una dona del que es diu de l’alta societat.

Va estar casada amb el barceloní Josep Farnés i Flaquer, que regentava  la joieria “La Universal”  de la plaça Reial, 11 de Barcelona, de la qual es poden trobar alguns anuncis a les hemeroteques, relacionats amb la venda de terrenys als voltants de la Torre Barrina, al menys entre 1922  i 1930.

Josep Farnés era propietari dels terrenys a dreta i esquerra de la Travessera de Collblanc, des de la carretera de Collblanc fins al torrent Gornal, lloc, on va presentar dos projectes per construir bòbiles entre 1891 i 1892.

Van tenir dos fills, als qui van posar uns noms una mica raros per ser de l’alta societat, Juanito i Juanita, així mateix, amb els diminutius inclosos. Juanito va morir el 1878, quan encara era un nen, i a la Juanita la he pogut trobar a les hemeroteques fins que va morir la seva mare, el 1944. Josep Farnés i Flaquer no sé quan va morir, el que sé es que segons Inocencio Salmerón va ser abans de 1907. L’any 1917 es va projectar el carrer que portaria el seu cognom, el carrer Farnés, situat al costat de la finca de la torre Barrina.

Mare i filla vivien a la torre Barrina, un edifici més gran i segurament ostentós que l’actual, ja que aquell el van cremar a la guerra (20 de juliol de 1936) i després el van tornar reconstruir d’una forma més senzilla. Eren aficionades a la música, la mare tocava el piano, i la filla el violí i el violoncel, de fet van donar classes a algunes noies de la barriada. Feien festes  i convidaven a gent de categoria, com per exemple, al financer i polític Francesc Cambó. Deien que a Barcelona sols existien dos Rolls Royce, el de Cambó, i el de la Marquesa, que conduïa un xofer de raça negra.

Es veu que el 31 d’agost de 1907, a pocs metres de la torre Barrina, un cavall desbocat i el seu carruatge van atropellar greument a un veí de Collblanc, que van tenir que portar a Sants. l’Eugènia quedà molt afectada, i va parlar amb les seves amistats i contactes, decidint crear un consultori mèdic de tipus benèfic al barri, el 1909 es forma l’Assemblea Local de la Creu Roja i el gener de 1910 es crea el consultori a la carretera de Collblanc, sense cap ajuda municipal. El 1917 es quedà petit i lloguen el del carrer del Progrés; el 1918 inauguren dos més a Santa Eulàlia i al barri del Centre, que serien substituïts el 1927 per dispensaris municipals; en aquells temps s’ampliava el de Collblanc i el 1948, posteriorment a la mort de l’Eugènia, es converteix en hospital amb 30 llits,…

A la fotografia inferior teniu l’equip mèdic del dispensari de Collblanc l’any 1930, a una visita de la reina Victoria Eugènia de Battenberg i les infantes infantes Beatriu i Maria Cristina. També surt l’Eugènia Casanovas, que suposo que es la dona que situa a l’esquerra. L’Eugènia va ser presidenta de l’assemblea Local de la Creu Roja fins la seva mort; i la filla, la Juanita, va ser la vicepresidenta; que podria ser l’altra dona que surt sense uniforme, encara que ella també era dama infermera de primera classe des de 1927 i pot ser va d’uniforme.

A l’Arxiu Nacional de Catalunya he trobat tres fotografies més d’aquest moment, una molt similar a l’anterior i d’altres dues de l’arribada dels vehicles reials al dispensari.

També deixo la seva esquela,…

REFERÈNCIES


Altar major de Santa Eulàlia de Mèrida, 1918

Aquesta fotografia que comparteixo es va enviar com a postal el 14 d’agost de 1918, i és la tercera que he tingut oportunitat d’observar de l’altar major del temple parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida, no de l’actual, sinó del que van destruir a l’any 1936.

Les altres fotografies  són les que hi ha a l’exposició permanent Color, Forma i Volum de l’Harmonia, i la del llibre Espigolant en el passat… de la Matilde Marcé i Piera. Mostren certes diferències, com per exemple que les teles laterals a les altres són de color blanc, les làmpades davanteres que pengen del sostre són diferents i que també que aquí la imatge de Santa Eulàlia és altra i més gran.

Aquest altar data del 1807, substitut d’un altre de l’any 1544 que s’havia podrit degut als problemes d’humitat originats pel mal estat del sostre de l’església. El va realitzar l’escultor Salvador Roig per 3600 lliures, a semblança de l’altar major de l’església de Sant Jaume de Barcelona.

En Francesc Marcé ens trasllada els comentaris de Mn. Miquel Pou, aleshores rector, quan van traslladar part del nou altar des de Barcelona, el dia 22 de novembre de 1807: “los obrers Francesc Codina i Josep Oliveras amb algun de l’Ajuntament i varis particulars passaren amb carros a aquella Ciutat d’on retornaren amb tot lo referit, acompanyats de músics, passant per la carretera nova a causa d’estar en mala per les pluges, la de la Bordeta. Eixiren a rebre la santa a l’entrar a la Parròquia, més allà de Collblanc, gran número de fadrins los quals, amb escopetes feren salves tot lo camí. Però que goig, que contento a l’estar pròxims a entrar en lo carrer! La melodia de la orquesta, lo estrèpit de les escopetades, lo repic general de les campanes foren los anuncis que obligaren a comparèixer davant l’església a tot lo poble. Grans i xics, tots volgueren ser espectadors i participants de semblant funció. Quantes llàgrimes de ternura se derramaren est dia desesperançat de gran part, no cregut de moltíssims, però desitjat de tots!”

També ens diu que Josep Bori, un fuster conegut també com “el Malla” i que vivia al carrer Major, 42, va fer una rèplica a escala que se’n va anar traslladant d’habitatge en habitatge fins que als anys 70 va arribar al museu, i en teoria allà, suposo que als magatzems, es troba,… pot ser quedaria bé, si encara està en bon estat, a l’exposició permanent de l’Harmonia,…

REFERÈNCIES

  • Informació sobre l’exposició Color, Forma,.. i Volum
  • Retalls del passat. escrit per la Matilde Marcé i Piera i editat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet.
  • Del temple parroquial, per Francesc Marcé i Sanabra (set. 1980) dins del llibre Visions de la Història de l’Hospitalet publicat l’any 2005 per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet.