Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 10

Moviment de Defensa de les Bodegues de Barri: Celler 1912

Fa uns dies vaig descobrir el bloc del Moviment de Defensa de les Bodegues de Barri i dins una ressenya sobre la bodega hospitalenca Celler 1912, l’única de la nostra ciutat. No he pogut resistir-me a copiar la pàgina íntegrament, i també convidar-vos a identificar totes aquelles bodegues de l’Hospitalet que considereu que compleixen les condicions per ser acceptades per aquest moviment,…

Cal dir també que segons el llibre de la Mireia Mascarell aquest celler abans es deia ca l’Isidro

REFERÈNCIES

Anuncis

La casa dels Cargols

La va manar construir Miquel Ribera a l’agost de 1911, segons projecte del mestre d’obres Marià Tomàs i Barba (també va signar el Mercat del Centre, la Torre Puig,…). Com veieu és un edifici clarament modernista amb treballs de forja de ferro i ceràmica vidriada com les màscares, els cargols i els motius florals, podeu llegir una descripció més extensa al PEPPA 2001, que deixo a sota.

Originalment la casa estava aïllada en mig d’uns jardins, però una dècada més tard la propietat va decidir deixar-se de floretes i construir un conjunt de nou cases baixes i de petites dimensions just a tocar de la casa, això amb la quantitat de gent que buscava un sostre donava molts més diners, però la casa va quedar envoltada d’una muralla sense cap lligam estètic i que pràcticament l’ocultava als vianants.

Al Ple municipal de l’abril de 2003 es decidia recuperar la casa; al 2004 l’ajuntament aconseguia la propietat de la casa (es veu que cedida per la constructora Nova Reus), i també adquiria les nou casetes que l’envoltaven; el 17-18 de maig del 2007 finalment s’enderrocaven i els seus habitants es traslladaven al carrer de Fornés; ja es podia començar la rehabilitació.

L’edifici té una superfície de 180 m² (152 útils), que com es pot observar a la fotografia inferior era utilitzada, tota o al menys la planta baixa, per  les casetes que l’ocultaven.

Dues imatges més dels moment de la restauració des del google street view:

Per tal de restaurar l’edifici es va tenir que consolidar l’estructura i adequar-la a la normativa actual; es van recuperar els balcons, i es va encarregar a un ceramista la reproducció d’algunes peces de la façana que es trobaven en mal estat. Aquestes peces originalment es van fer a l’antiga fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues, i alguna d’elles també es van utilitzar a altres llocs com les flors verds a la font de Sant Nicasi de Gavà.

A sota podem observar l’estat en que es trobava la decoració de la façana abans de restaurar-la; també podeu veure els cargols, que encara que no están molt amagats hi ha molts que no els saben localitzar,…

El 30 de setembre de 2009, una vegada ja restaurada, s’inaugura l’Oficina Jove d’Emancipació, que des de llavors ocupa la casa.

Poso com a curiositat que a Barcelona també hi ha una altra casa dels Cargols, construïda als voltants del 1895 i situada entre els carrers de Tamarit i Entença, i que pot ser va servir d’inspiració, encara que allà els cargols són molt més patents. Diu la llegenda que aquella es va construir per que un home que anava caçant cargols al solar on ara es troba la casa va trobar-se un sac ple de doblons d’or; en homenatge a aquests bitxos li va dedicar la decoració de la casa,…

REFERÈNCIES 


Can Pelicán/ Cal Patirem

De cal Patirem sols conec dues fotografies, aquesta  sense datar, on veiem la família Planas (els Patirem) que s’encarregaven de portar aquest restaurant de platja, o pot ser sols era una espècie de txiringuito,…

I aquesta altra, realitzada l’any 1919, per Josep Salvany i Blanch, on podem veure el cobert amb la seva taula. El seu nom segurament venia donat per la seva situació molt propera al riu i a la platja.

Es trobava entre la Farola i la desembocadura del riu, com podeu veure a aquest plànol de 1926 (quan aquesta zona feia 6 anys que era de Barcelona)

Al següent plànol de 1914, on veiem sols, ara sí, la platja de l’Hospitalet, l’edifici tenia el nom can Pelicán,… pot ser paraven allà pelícans? Ni idea.

Ara passem a les fotos,…. aquesta ja havia sortit, és de 1913 i està feta des del Prat de Llobregat. Podem veure la Farola i davant algunes edificacions que correspondrien a can Pelicán, encara que no es veuen molt bé. Allà al fons, davant de Montjuïc, veiem unes xemeneies, això és la fàbrica de productes químics de Boada i Buhigas, i fins allà arribava la nostra platja.

La següent postal és fantàstica (es fa molt gran), el problema és que per ara desconec quan es va fer, vam intentar resoldre aquest tema fa uns mesos a un facebook del Prat però no vam trobar pistes per saber si era anterior o posterior a 1920, es a dir, si el que veiem es l’Hospitalet o Barcelona. Ens vam fixar en l’uniforme del senyor de blanc, un carabiner del Prat, però no vam poder saber de quin any era…. El que sí que podem veure és que davant de l’edifici de ¿cal Patirem? hi ha un cobert fet amb branques com el de la primera imatge,…

Aquesta fotografia, trobada a una coneguda web de subhastes, és de l’any 1912, en aquest cas veiem com el mar està més a prop de les barraques que en les fotografies anteriors,…

En fi, per ara sols n’hi ha això,…

REFERÈNCIES


Cal Capella

A principis d’any una de vosaltres va preguntar si tenia cap fotografia de cal Capella, la casa que es trobava entre cal Rigalt i ca la Pubilla Casas, deixo una imatge de 1947 per que veieu més o menys la seva situació.

Mirant les imatges que el Centre Excursionista de Catalunya comparteix a internet, m’he trobat aquestes dues fotografies, realitzades entre 1890 i 1914, d’una casa que anomenen can Capella i que ubiquen a Esplugues de Llobregat (que no es troba molt lluny d’on es trobava l’hospitalenca). Tant la casa que es veu a sobre com a les fotografies següents està construïda amb un angle respecte a les carretera, i la teulada des de dalt crec em quadra amb el que es veu des de terra, així que podria ser aquesta:

He trobat alguna informació sobre la casa a un llibre de Josep Maria Jordà:

Al lloc conegut antigament per la pujada de can Rigalt, a mà esquerra, entre can Rigalt i ca la Pubilla Casas, terme de l’Hospitalet de Llobregat, hi havia una casa de pagès, can Capella -amb finestrals emmarcats amb pedra treballada en estil gòtic -, amb els baixos destinats al renou de la pagesia – a càrrec de Mateu Enrich i la seva família, la planta del primer pis reservada pels senyors, i al segon pis o les golfes hi tenien els dormitoris els masovers; també hi havia una petita capella o oratori, que el 1892 estava sota l’advocació de Sant Pau.

Creiem per les seves característiques , que havia d’ésser una masia  construïda al segle XVIII. Era propietat d’una coneguda família barcelonina, els Capella, que tenien la residència a la Rambla de Barcelona . L’any 1892 n’era el propietari en Francesc de Paula Capella i Sabadell; en les primeres dècades d’aquest segle ho era Oriol Capella, farmacèutic.

Fa uns anys la casa fos enderrocada i, juntament amb els camps, tot va èsser edificat amb blocs destinats a habitatges

Les plantes de la casa em quadren, però això de la pedra treballada en estil gòtic no l’acabo de veure. No sé si algú de vosaltres recorda la casa i em pot dir si és aquesta,…

REFERÈNCIES

  • Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat (1996) Josep Maria Jordà i Capdevila. Editat per la Parròquia de Sant Ramon Nonat.
  • Fotografia 1
  • Fotografia 2

Les muscleres de Montjuïc

Ja he escrit sobre el riu Llobregat, la platja de l’Hospitalet, Sant Pere Martir, accidents geogràfics que envolten la nostra ciutat, i avui vull parlar sobre Montjuïc. Fa uns dies em vaig llegir el llibre “Montjuich de Antaño. Estampas de la montaña” que Luis Baile Lisón va escriure a l’any 1942; és un compendi bastant personal de records, històries, llegendes,… sobre la muntanya, i he seleccionat una que m’ha semblat interessant per traslladar aquí. No tracta sobre el sector més proper de la muntanya, però segur que coneixeu el lloc. Per acompanyar el text he fet una mica de recerca i he posat algunes fotografies (i fins i tot un vídeo musical), que pot ser no són totes dels mateixos anys, però crec que són ilustratives. El text es titula,…

MOLUSCOS

Igual que las casas colgadas sobre el Huecar de Cuenca pendían sobre la carretera de Casantúnez, casi frente adonde hoy se asienta la estación de ferrocarril del Puerto, estos merenderos que por corrupción popular de la voz molusco llaman musculeras [suposo que vol dir muscleres].

Abajo, en la pequeña bahía del muelle de San Beltrán estaban anclados los pontones criaderos de ostras de negras valvas y de pulpa anaranjada que ofrecen al gastrónomo de cosas de mar uno de sus más deliciosos bocados. De allí las subían chorreando agua salina, frescas y palpitantes como herida junto al corazón, para ofrecerlas a la clientela, a veces popular, a veces distinguida.

[Afegeixo aquí aquest article del núm. 21 la revista Imatges del 20 d’octubre de 1930, suggerit per Manuel Domínguez del Centre d’Estudis de l’Hospitalet]


Sobre ellos, separando solamente por un tajo por cuyo fondo pasa el camino antiguo de Miramar, se alza la fábrica reconstruida de este famoso y caro restaurante.

Este camino que tantas veces ha servido para traer, en noches trágicas hombres corajudos a dirimir sus contiendas a facazo limpio, también ha llevado hasta estos merenderos su clientela varia que, nada belicosa por cierto, más gustaba de la paz contemplativa y de la dulce tranquilidad, que engendran unas docenas de mariscos humeantes de vapor y olorosos a buen condimento.

Cuando las torres de la boca del puerto se alzaban sobre el muelle de Barcelona junto al embarcadero de los grandes trasatlánticos italianos, el mar besaba casi las vías del ferrocarril y en la dársena de San Beltrán atracaban los vapores ingleses de cuyas panzas insondables salían toneladas y toneladas de carbón.

Desde los cuartitos reservados de las musculeras se podía contemplar el tráfago de hombres que en negras teorías sacaban cestones y cestones de hulla británica.

Un poco más apartados, hacia la escollera que separaba del mar libre, estaban los veleros italianos. Veleros que traían carbón vegetal de Sicilia, de Córcega o de Cerdeña

Era grato el espectáculo desde el recogido y prominente observatorio.

La mesa servida para merendar los deliciosos moluscos, la tarde barcelonesa, tibia, susurrante de lejanos rumores de la ciudad; y cuando el bon yantar de nuestro Arcipreste de Hita, alegraba el alma con el cosquilleo de sus calorías, repartiéndose por el organismo, subía del Puerto una música de acordeón y una voz napolitana cantaba plena de nostalgia una alegre tarantela.

Era un velero de Italia, donde los pobres marineros evocaban líricamente el dulce pais de su nacimiento, la patria de allende Mediterráneo cuyo pabellon tricolor, con la cruz de Saboya se mecia en lo alto del palo masana.

Sólo por vivir estos deliciosos momentos valía la pena llegar hasta los merenderos colgantes, donde económicamente se podía comer a la marinera de una manera substanciosa.

Y cuántas veces parejas de enamorados, llevados por el atrayente deseo de sumergirse en la paz de un aislamiento, se llegaban hasta estas musculeras clásicas de sabor costero y plácidamente en el pequeño comedorcito, amplia miranda al mar y al puerto, dejaban pasar el tiempo tras la merienda amablemente compartida.

¡Qué de recuerdos sabrosos y sentimentales traerán a algunos de nuestros lectores esas casitas colgantes  de sota Miramar! No debieron desaprecer nunca, porque, además de lo original de su situación y de su estructura, daban a la montaña de Montjuich el prestigio de una tradición clásica y humilde, que debió conservar para ofrecer siempre el contraste necesario en cada perspectiva. Bien está que el Miramar de los ricos barceloneses se haya modernizado para ponerse a tono con los gustos de esta generación refinada o más exigente que la anterior.

Pero estos merenderos, estas pequeñas musculeras colgantes debieron respetarse como cosa sagrada. Tan sagrada como la discreción de sus camareros que pisaban fuerte o llamaban quedamente antes de entrar, para no sorprender nunca a una pareja que, ante la maravilla de su propio amor jugaban a películas y se hallaban en el preciso momento del beso de largo metraje.

REFERÈNCIES


Torre Puig, inicis segle XX

La Torre Puig és pot ser l’edifici més “plorat” dels desapareguts de la rambla de Just Oliveras, es trobava fent cantonada amb el carrer de Lleida, en front de l’ambulatori. Va ser projectat al 1909 per l’arquitecte Mariano Tomás i Barba a petició de Ramón Puig Campreciós (encara que durant bastant temps, inclús ara, s’atribueix a Ramon Puig i Gairalt, fill del citat Ramon Puig, que era contractista d’obres). L’any 1925 la va adquirir el Dr. Gajo i al 1951 la va transformar per dins i per fora esborrant qualsevol resta de modernisme.

Era un habitatge unifamiliar de planta baixa i dues plantes pis, on a sota teniem les sales de dia i a les plantes les de nit. La casa i el jardí estava envoltada d’una tanca de maó vist coronada per rajoles de trencadís.

La imatge següent és l’única que he trobat del seu elegant interior, i seria de principis del segle passat.

Aprofito també per incloure la següent fotografia de 1927, obra del fotògraf hospitalenc Salvador Oliveras Masip, i que va ser el document del mes núm. 9 (maig 2010) de l’Arxiu Municipal.  Ens ensenya la façana principal amb l’entrada, la qual no veiem a la primera imatge.

REFERÈNCIES


La casa del director de La Papelera Española

Aprofitant que el nostre ajuntament ens ha dignificat el camí per arribar al riu i més enllà,…  us convido a visitar un dels elements arquitectònics del Prat de Llobregat més propers. Com veieu a la fotografia inferior on estava La Papelera Española des de fa uns anys tenim un desert pavimentat, preparat per construir un nou barri residencial, que com tots haurà d’esperar uns anyets per que sigui rendible ficar-se.

 

A la cantonada que dona al riu encara queda a punt de caure l’antiga central d’energia, i també una cogeneració més moderna situada al costat. Seguint la via fins l’altre costat del desert trobem el nostre objectiu, l’habitatge del director de la paperera, que segur que si heu passat per l’autovia de Castelldefels i heu mirat de reüll cap el Prat l’heu vista, cosa que no es podia fer abans de la demolició ja que quedava oculta per un munt de naus industrials,…

L’edifici, com la resta de la fàbrica es va iniciar en 1917, promogut per Nicolàs Maria Urgoiti, el fundador de l’empresa. Passa com amb la caseta de la Tecla Sala, és desconeix quin arquitecte la va projectar. La seva façana es defineix com historicista i la seva coberta és a l’holandesa de teulada àrab,… podeu llegir la seva descripció arquitectònica a la fitxa que trobareu a les referències.

Les imatges següents són dels inicis de l’empresa i formen part del bloc El Prat d’Abans, fill del immens grup de facebook “Postales y fotos antiguas de gente del Prat de Llobregat”


REFERÈNCIES