La Marina perduda encara cueja quasi cent anys després
Com ja sabeu l’11 de maig de 1920 una llei de les Corts de Madrid feia agregar més de 900 Ha i 70 cases del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat al de Barcelona; a més d’expropiar-nos el 45% del terme, sembla que ho van fer en contra i sense avisar prèviament a l’ajuntament, en aquell temps manat per Just Oliveras i Prats. Després de molts estira i arronsa el nostre ajuntament va rebre 85.000 pessetes de l’època, una quantitat molt petita encara que es traslladi als preus actuals. Aquest resum el podeu ampliar amb el document de Jordi Ferrer i Pumareta que deixo a les referències.
Això va passar fa 92 anys, i molta gent podia pensar que el tema estava més que mort, però no, ahir a La Vanguardia sortia la notícia de que la família propietària dels terrenys on ara trobem Mercabarna y la Nissan han guanyat un judici al Consorci de la Zona Franca, i haurà de ser indemnitzada per aquells fets, ja que el motiu origen de l’expropiació mai es va arribar a portar a terme:
Si els propietaris poden ser indemnitzats, ho pot ser l’Hospitalet?. Sobre aquest aspecte he trobat aquesta nota del dia 22 de gener de 2009 al lloc web del PP, on es demana que la ciutat formi part del govern del Consorci de la Zona Franca com a una mena compensació dels fets citats. Aquesta idea es va portar com a moció al Ple municipal del 27 de gener de 2009, però va ser rebutjada.
Javier Díez Crespo suposo que es referia a aquestes manifestacions públiques de Celestino Corbacho de l’any 2004 (per cert, no feu molt de cas a les dades històriques que cita l’article)
Tant l’any 2004, com el 2009, l’ajuntament de Barcelona, i el de l’Hospitalet, així com la Generalitat eren socialistes. Actualment l’Hospitalet continua amb el PSC, però la resta de governs ha passat a mans de CIU. Pot ser ara que sabem que la llei ens podria donar la raó, i que ens envolten governs “no amics”, podria interessar insistir en aquesta idea,… aquestes coses de la política a vegades funcionen així,… o no.
REFERÈNCIES
- Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials 1920 i 1933 del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat” escrit per Jordi Ferrer i Pumareta dins del Quadern d’estudi núm. 19 (2005) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Podeu arribar a l’origen de cada article picant a sobre
Un parell de fotografies de la riera de la Creu, 1928-31
Aquesta fotografia surt a la memòria del exercici de l’any 1928 de l’Ajuntament de l’Hospitalet. Són les obres del col·lector de la Riera de la Creu, que en aquesta secció de 600 metres tenia 1,75 m d’alçada i 3,5 d’ample. Una obra que segons diu a la memòria era molt necessària“no sólo por los inconvenientes que llevaba, como son: el que una riera atravesara el casco de la población, con el peligro constante de su desbordamiento y consiguiente peligro de inundación de las casas bajas de las calles de Laureano Miró, Perutxo, Xipreret y San Roque, sinó que también para poder hacer despaarecer la pendiente desproporcionada de la carretera en el borde con la misma riera que tan grandes dificultades y aún perjuicios ocasionaba al tránsito rodado, en particular al de tracción de sangre”
Al fons de la imatges veu una casa de pagès, que seria cal Peret Massagué (aquest motiu l’he tret d’una guia de 1963, suposo que en tindrà d’altres). Crec que el que tenim a l’esquerra és el pati de ca l’Esquena Cremat i el proper edifici a la dreta és ca l’Arús. Ara sabeu per què els patis d’aquests dos edificis es troben per sota del nivell del carrer.
He situat la imatge anterior a la següents fotografies aèries de 1947 i 1950 amb el número 1; són uns vint anys més modernes però els edificis eren els mateixos, crec que no m’he equivocat.
HE asenyalat amb el número 2 la posició de la següent fotografia del 1931, feta passades les vies del Carrilet i mirant cap a muntanya. No és molt bona, però també podem veure ca n’Arús a l’esquerra i ca l’Esquena Cremat a ma dreta. A la part dreta de l’edifici de ca n’Arús es pot observar que encara no havien fet les finestres que podem trobar actualment, suposo que les farien anys després, ja que a la fotografia aèria de 1950 es veuen perfectament.
Com veieu el Carrilet passava mitjançant un petit pont elevat per evitar que s’inundés. El col·lector finalitzava una mica més amunt i desaiguava just aquí.
REFERÈNCIES
L’última fotografia en blanc i negre és de la revista Nuevo Mundo (Madrid). 16/1/1931, página 27. (és un article sobre l’assesinat de l’estanquera Montserrat Vergés, va causar molta consternació)
La casa vella del carrer de la Independència
Si passeu pel carrer de la Independència trobareu que tots els edificis, d’unes 5 o 6 plantes,son relativament nous, pot ser dels anys 80, excepte al número 80, on trobem, si no l’han tirat ja a terra, un habitatge baix amb aspecte bastant deixat, i al 82, on hi ha l’entrada a un pati pel que s’arriba al que sembla una nau industrial.
He agafat un mapa fantàstic de 1926 d’aquesta part del barri i he assenyalat la posició de la casa en color rosa.
De tota l’àrea vermella on es situa el rectangle rosa sols queda aquesta casa i una cantonada envoltada d’alts edifis de l’encreuament dels carrers de la Igualtat i de l’Aprestadora
A veure si teniu cap record d’aquest llocs,…
REFERÈNCIES
Mapa de la zona del Port Franc l’any 1926 a l’Institut Cartogràfic de Catalunya
Una fassina al carrer d’Enric Prat de la Riba
Avui no tinc foto antiga, tan sols tinc aquest simple anunci que he trobat a una Guia de Barcelona de 1925:
L’he trobat i m’ha donat per mirar que hi havia ara a aquesta direcció, al 148 d’Enric Prat de la Riba, i sí, resulta que he trobat un edifici antic, segurament el mateix on era la fàbrica. Ara allà tenim la botiga Decoració Sant Josep i el Celler d’en Pep.
També he recordat que Josep Perelló i Masllorens va escriure un llibre indispensable pels que viviu a aquest carrer, i m’he posat a buscar entre tots els seus records a veure si trobava els d’aquest edifici, i sí, aquí els teniu:
El local acostat al carrer de l’Estrella que acull la botiga Decoració Sant Josep és antic però espaiós i plaent De nit una lluminària generosa s’emmiralla amb els teixits que seran cortines o cobertors, i l’establiment adquireix un matís refulgent. Per accedir-hi cal superar un esglaó d’una alçada un xic superior a la normal, de segur que els constructors no es fiaven ni un pèl de les avingudes de la riera dels Frares, aleshores a cel descobert. Quan la riera es desbordava i ajuntava el seu cabal al de les aigües que, enfurismades, baixaven pel carrer de l’Estrella , la zona es convertia en un llac. Cal deduir, doncs, que el mestre d’obres coneixia l’alçada dels negaments i , previsor, no escatimà l’alçada de la planta de l’edifici.
En aquest punt no sempre s’han confeccionat cortines. Jo, d’infant, abans de la guerra, recordo dues fileres de bótes, una a cada costat de les parets, pintades totes del mateix to marró, proveïdes d’unes aixetes lluentíssimes, a sota cada aixeta un gobelet de fusta disposat per recollir un possible degoteig de líquid.
Aquest celler era conegut amb el nom de la fassina, atès que , en un annex del local, s’hi destil·lava vi per obtenir aiguardent. Quan l’alambic funcionava, el carrer s’omplia d’una flaire intensa de matafaluga [anís]. La meva mare, que era abstèmia total, passava una mala estona. Després de la guerra, celler i fassina foren regentats per la societat Coromines i Tort; aquesta societat contractaria un aprenent joveníssim quasi un nen, el meu gran amic Jacint Castells i Tarragó, – els temps eren prou durs-; en aquells dies també formava part de la plantilla que tenia cura del celler i la fassina, un hospitalenc prou conegut, el compositor Jaume Ventura i Tort.
El celler canviaria de mans dues vegades – la fassina ja no tornaria a funcionar-, l’última el 1950 quan el matrimoni format per Pere Ribas i Encarnació Piñol es disposaren a perseverar en la venda de vins i licors. Tenien tres fills: Josep, el gran, i duies nens bessones extraordinàriament semblants, costa distingir quina era l’Anna Maria i quina la Maria Teresa. En arribar 1970 -ja mort Pere Ribas-, l’espai fou sotmès a una profunda transformació. Josep Ribas continuarà l’activitat vinatera i licorera a l’espai posterior de la finca i, a l’antic celler, la vídua Ribas i les seves filles endegaren quelcom tan diferent de vendre vi com pot ésser la confecció de cortinatges. I fins ara.
Deixeu-me dir que l’atractiu aparador que en Josep Ribas, amb tanta atenció, té obert a la façana de l’edifici era, fa seixanta anys, la porta d’entrada a la destil·leria.
Alambí de la Fassina Balanyà de l’Espluga de Francolí
En Joan Casas i Fuster, a un llibre seu sobre la indústria de la ciutat al segle XIX, ens situa aquesta fassina com un lloc de referència als seus records infantils, ens diu que va tardar molt temps en assabentar-se de que allà es feien begudes alcoholiques i en aquell moment és va produïr quelcom interessant:
Aleshores vaig saber que aquella fassina em lligava amb les vinyes que ja gairebé havien desaparegut quan jo vaig néixer [1950], que era el meu fràgil pont amb la tradició rural mediterrània del meu poble que, a la meva infantesa, era ja un paisatge tan arqueològic com les piràmides d’Egipte.
REFERÈNCIES
- Passejant pel carrer Enric Prat de la Riba. Escrit per Joan Perelló i Masllorens i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 2004
- La formació de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX . Escrit per Joan Casas i Fuster i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 1985
- Fassina Balanyà de l’Espluga de Francolí
Llops i llobes de mar de la platja de l’Hospitalet, anys 20
Avui buscant informació sobre la Marina de l’Hospitalet m’he trobat amb el catàleg de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, on hi ha un munt d’imatges de l’Hospitalet realitzades pel filòsof, advocat i etnòleg Tomàs Carreras i Artau (1879-1954), entre 1919 i 1923. Aquí teniu tres fotografies dels llops i llobes de mar de la platja de l’Hospitalet,…
REFERÈNCIES
Domènec Carulla i Bertran (1903-1940)
Domènec Carulla diuen que va néixer a l’Hospitalet fa més de 100 anys, va jugar al Barça des de 1923 a 1930, i va ser un dels 24 jugadors que han estat olímpics a aquest equip, a les Olimpíades de Paris de 1924, juntament amb Vicenç Piera i Josep Samitier.
Si voleu saber més d’ell podeu consultar la viquipèdia,…
REFERÈNCIES
Ajuda!, una troballa sorprenent!
Ahir vaig trobar a una botiga d’objectes de segona ma de la ciutat aquesta fotografia emmarcada de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida feta als anys 20, ja sabeu, el temple que van destruir a la Guerra Civil, que es situava a on és ara la nova, a prop de l’Ajuntament.
Mai havia vist aquesta fotografia fins ara als llibres que he consultat, i gràcies a ella he descobert que al campanar hi havia un rellotge solar, no en tenia constància, ja que l’angle i la resolució de la resta d’imatges que he vist no permetia veure bé aquesta zona.
No és un original, és una ampliació d’alguna fotografia antiga a la que han afegit un apunt a la part inferior. Pot ser formava part d’una exposició juntament amb altres fotos que ves a saber tu on paren, o algú se la va fer expressament per decorar el seu despatx,…
En fi, com no era molt cara, la vaig comprar, i només arribar a casa vaig desmuntar el quadre, per tal d’intentar trobar més dades sobre la foto. Només treure la tapa de cartró de darrera de la fotografia em trobo aquest dibuix d’una nena d’un o dos anys:
Sols veure la nena vaig tenir la seguretat de que algú havia comés una errada, algú s’havia oblidat del dibuix. Pot ser el va ficar darrere la foto poc després de que el tal Roca el dibuixés l’any 2006, i no se’n va recordar fa uns dies, quan ell o ella sols creia que venia la fotografia de l’església.
He trucat a la botiga per comentar el tema amb el responsable, i he deixat el meu telèfon per si contacten de nou amb l’antic propietari i aquest vol recuperar el dibuix de la nena,… però no hi confio massa,…. així que a veure si em podeu ajudar a trobar la nena per tal de retorna-li el seu retrat. Ja sé que som molts habitants a aquesta ciutat, però si mostreu la foto als vostres companys segur que la trobem!
Gràcies per compartir!
REFERÈNCIES
La casa desconeguda de davant de la Tecla Sala
A veure si entre tots i totes podem dir alguna cosa a l’Olga Gómez Miralles sobre la casa desapareguda que he marcat a aquestes fotos, a tocar del torrent Gornal, ara Rosalia de Castro.
Fa uns mesos en Jaume Ventura i Costas em va enviar la fotografia següent, indicant-me que la casa assenyalada va ser enderrocada fa un temps i que probablement l’ús que va tenir va ser el d’habitatge pels obrers de la fàbrica.
Però l’Olga ens comenta que a aquella casa va néixer i viure la seva sogra, era la casa familiar; no tenia res a veure amb la fàbrica Tecla Sala, i també ens demana si podem aportar qualsevol altre dada.
He buscat als mapes que tinc penjats del bloc i no he trobat cap referència al nom de l’edifici, el que sí que he pogut observar és que ja existia als mapes mapa de l’any 1923 i 1927 , i que a fotografies aèries del 1947 s’observa un accés independent del de la fàbrica, i no s es veu cap comunicació amb ella, així que pot ser sí que eren independents.
La fotografia següent la he tret de la pàgina del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i casualment és del mateix vol que l’anterior, de l’any 1986-1987.
També es pot observar la façana lateral de la casa a la següent fotografia de 1963,…
i per la meva part ja no puc aportar res més,…
REFERÈNCIES
Quan l’Hospitalet tenia platja
Us deixo l’article de la Rosa Maria Bravo sobre la platja, aquella que fa ja quasi un segle va formar part del municipi de l’Hospitalet de Llobregat; es va publicar diumenge passat a la revista Presència, i crec que ha quedat molt bé, m’ha agradat molt l’introducció històrica i també la informació subministrada per la Mercedes Medina sobre la vida al far. Segur que us resultarà interessant,…
Us deixo també el decret que el 11 de maig de 1920 va declarar d’utilitat pública els terrenys destinats a la construcció del Depósito Franco; els que es situaven a l’Hospitalet s’agregarien a Barcelona, i posteriorment serien expropiats als seus propietaris:
L’edifici de l’Ateneillo, 2012
Al grup de facebook em estat uns dies parlant del Barradas i de l’Ateneillo, justament amb la gent de El Ateneillo, ja sabeu, la nova associació que ha irromput fa pocs mesos en la vida cultural de la ciutat: “l’Hospitalet necessita recuperar l’esperit d’un passat cultural gloriós com el que es va viure amb la presència de Rafael Barradas a la ciutat. Farem musicals, performances, tallers i representacions teatrals” si us interessa col·laborar us deixo l’enllaç a sota,…
Sols conec una fotografia de l’Ateneillo, concretament d’un grup d’aquells artistes i intel·lectuals assidus a aquelles trobades dominicals, agafats a la terrassa de l’edifici on vivia en Barradas, la seva dona Pilar i la seva germana Carmen. Segurament n’hi ha més imatges, ja que hi ha un munt de llibres publicats sobre la seva obra, i que no he tingut oportunitat de llegir, ni tals sols de fullejar,…
Bé, aquest post sols té l’objectiu de presentar la situació i estat actual del lloc on la familia Barradas va viure per un període molt curt de la seva vida (1926-1928), es a dir, al número 17 de l’actual carrer de Josep Maria de Segarra (abans del Porvenir), al barri del Centre.
i també pretén mostrar la placa que ho certifica,…
Per cert, l’edifici de l’Ateneillo no forma part del patrimoni arquitectònic de la ciutat, així que si els propietaris un dia es cansen d’ell i el tiren a terra, ens quedem sense referències sòlides d’aquell lloc, d’aquell moment,… encara que no crec, com veieu fa poc han restaurat la façana i ha quedat ben maco!
Ah! aquest era el símbol de l’Ateneillo, un tendre i petit pegàs de cartó amb les ales desplegades, a sobre d’una plataforma amb rodes, lligada a una corda de la que tirar,… Estava pintat en una de les parets del seu estudi i el dibuixava en els seus escrits com si fos una capçalera.
REFERÈNCIES
La fàbrica de Gabriel Boada i Travessa
L’acta de reconeixement de la linia de terme de l’Hospitalet de Llobregat amb Barcelona de l’any 1917 situava la sèptima i última fita així: “Se reconoció como tal la esquina SE de la base de sustentación de la chimenea de la fábrica, en ruinas, de productos químicos, propiedad de la señora viuda de Boada. Está situada en la orilla del mar Mediterráneo, en la playa del Llobregat”
Segur que si seguiu amb atenció les fotografies que vaig publicant de l’antiga platja heu vist aquesta fàbrica, us posaré un exemple de primera o segona dècada de segle XX:
Des de Montjuïc, aproximadament als anys 20, es veu el far allà al final, com un puntet blanc, i la fàbrica, l’última de totes, ja mig engolida pel mar.
Com llegireu a sota, la fàbrica es dedicava a la fabricació de productes químics per l’agricultura i per la indústria. L’empresa es va fundar l’any 1868 amb el nom de l’enginyer Gabriel Boada i Buigas, l’any 1892 s’inscriu sota el nom del seu fill Gabriel Boada i Travessa, i a partir de la seva mort als 64 anys, l’abril de 1908, es va fer càrrec la seva vídua Lluïsa Saliet/tti Suñer (morta el 1937 als 81 anys) i els seus fills, Gabriel (mort el 1919), Tomàs (mort el 1923 als 42 anys), Lluís (mort el 1924 als 36 anys), i Alfred (l’únic que va sobreviure a la seva mare).
La relació d’expedicions de Port Bou amb destí a Barcelona següent és la referència més antiga que he trobat a les hemeroteques, del 1880; curiosament va a nom del fill del fundador . No es registra als quaderns de la Matrícula Industrial municipal fins el 1888, just l’any en que van exposar els seus productes al palau de les Ciències de l’Exposició Universal de Barcelona. A l’ajuntament hi ha una referència anterior, de l’any 1885 on el propietari denuncia un possible cas de còlera a una de les barraques de la platja, propera a l’establiment. En Joan Casas posa aquesta data com possible inici de construcció de la fàbrica. Això implica que des de 1868, any de fundació fins el 85 l’empresa es trobaria situada en altre lloc.
Un anunci de l’empresa de l’any 1906, a l’almanaque per aquell any del Diario de Barcelona
De l’almanaque del Diario de Barcelona l’any 1909
Un altre del 1910
No sé quan va tancar l’empresa, sé que el 1917 ja estava en ruïnes, i ja heu vist la fotografia superior dels anys 1920, sembla que sols queda una de les dues xemeneies, i es troba dins de la platja. L’any 1922 Josep Roig i Raventós, al seu llibre Flama Vivent, la denominava com el Vidriol i la descrivia com una fàbrica mig enderrocada; L’any 1925 llogaven alguns edificis per ficar vaques:
A finals de 1927 el Consorci del Port Franc aprova els expedients d’expropiació de la finca propietat de Lluïsa Salieti i hereus de Gabriel Boada. L’any 1929 una empresa es dedicava a desballestar-la i posteriorment la venia a trossos, no sé si encara hi havien vaques per allà,…
Per ara l’article més antic que he trobat i on crec que la fàbrica encara funciona és del 1915, el veureu als dos textos següents.
Sobre el topònim Vidriol (o vidriolo), cal dir que com a vidriol es coneixia la sal composta d’un metall i d’àcid sulfúric, i com a oli de vidriol, l’àcid sulfúric; per tant aquest nom venia derivat de la fàbrica, i s’aplicava a ella mateixa, i també el bari que formaven els seus habitatges, i a la seva platja. La platja del Vidriol surt també a diferents mapes dels anys 40, juntament amb el topònim Rancho Grande, segurament aplicat per la visió de les vaques que ocupaven el que quedava de la fàbrica als anys 20 i també per les grans dimensions del lloc.
Si busqueu a les hemeroteques trobareu totes les variacions possibles del nom de la fàbrica,… En alguns mapes la fàbrica figura com Can Boada y Buhigas, he buscat aquest nom a les hemeroteques i he trobat el nom de los Sres. Boada i Buigas a diaris de 1887 i 1891, i com a Buiges el 1892,… també com Can Boada y Bohigas dins del Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración dels anys 1908 i 1911, que situa la fàbrica a 9 km de l’Hospitalet.
A finals de 1910 l’empresa va decidir publicar un llibret d’unes 60 pàgines on explicava l’importància i aplicació dels seus productes il·lustrat amb algunes fotografies de la seva fàbrica a l’Hospitalet. La senyora Lluïsa i els seus fills van contractar a Joaquim Coll i Salieti (segurament de la família), que era pintor i dibuixant, i a més va crear en aquella època un dels millors tallers de producció de tricromies, fototípies i edició de postals, també va il·lustrar col·leccions de corms i llibres infantils.
A aquesta primera fotografia podem veure el cobert on es situen les garrafes de productes químics preparats per la seva expedició
A la següent veiem l’embarcador per on arribaven i sortien productes i matèries primeres mitjançant una grua manual.
Cal destacar que encara que la fàbrica queda elevada respecte al nivell del mar, es situa molt a prop de la platja; els dies de tempesta no seria molt divertit treballar,… pot ser aquesta va ser la causa de que la fàbrica desaparegues,… L’any 1911 a una de les pitjors tempestes que es recorden, els diaris mencionen que la boia del Llobregat va aparèixer a Can Boada, però no diuen si la fàbrica va quedar afectada. A l’esquerra de tot de la fotografia es pot veure el poblat de pescadors, de fet la fotografia que te de capçalera aquest bloc està pressa des d’aquesta fàbrica.
El tema del trànsit de matèries primeres (principalment pirites) i productes finals per mar era una de les màximes preocupacions. L’any 1889 es veu que tenien un port, però no el de la fotografia
No seria fins el 1891 quan ja disposaran de la concessió per la construcció de l’embarcador de l’anterior fotografia:
A les hemeroteques també apareix una altra Real Ordre per habilitar el port de Platja Antúnez per fer-lo servir per la descàrrega de materials per la fàbrica.
Notícia del 1896 per habilitar la platja per embarcar productes finals de la fàbrica
Ara veiem el magatzem de garrafes a l’aire lliure, els treballadors traslladen els productes en carretons des de la zona de producció, això que semblen torres de condensació, situades al costat de la xemeneia. Aquesta seria l’àrea de l’empresa més propera a Montjuïc. També podem veure l’embarcador a l’esquerra, al fons de tot.
A la següent podeu veure el magatzem de matèries primeres, i també que feia molt vent,… el fum de les xemeneies és horitzontal!
Un munt de carretons esperen carregar als magatzems de superfosfat de calç destinat a alimentar els camps. He trobat que la fàbrica feia descomptes als socis de la Cambra Agrícola del Baix Llobregat, al menys durant els anys 1906-1910. A aquesta fotografia es veuen també les grans dimensions de la fàbrica.
Al costat d’aquesta pineda, que es veurà millor a l’última fotografia, veiem més carros esperant a ser carregats als nou magatzem de superfosfat de calç.
Aquestes tres últimes fotografies s’expliquen per si soles, podem veure l’edifici situat just a l’entrada, segurament des d’on es va realitzar la fotografia on podem veure els camps d’experimentació i quasi tota la fàbrica. També podem veure el camí que arribava a la fàbrica, que li deien carrer Boada, que era la carretera de Can Tunis (o “La Agrícola”), una comunicació amb Barcelona, que els propietaris d’aquesta empresa, juntament amb d’altres, reclama millorar, segons escrit del 28 de febrer de 1890, per poder competir amb les empreses d’altres nacions.
Al costat de l’entrada havien construït varies cases pels treballadors, a l’ajuntament podem trobar un expedient administratiu de 1886, relatiu a la sol·licitud per declar la fàbrica com a colònia agrícola-industrial i així obtenir beneficis fiscals. Com arguments a favor van lliurar un informe pericial on diu que la fàbrica en compren “un grupo de viviendas cómodas y ventiladas con destino a los obreros” i “una tienda económica para la expedición de comestibles”. Tamé diu que s’ha millorat el sòl que era un sorral, amb l’aportació de carretades de terra vegetal, pot ser destinada a horts. L’ajuntament s’oposa a la sol·licitud per no perdre el subsidi i finalment no es declara colònia, encara que com diu Joan Casas ho era de facto, ja que es situava a 7 km del nucli de població, i de fet, al cens de 1887 apareix com a secció específica, la núm. 30, amb 6 cases i 24 habitants. Aquests habitatges es veu que van sobreviure a la destrucció de la fàbrica, en aquells temps hi vivien persones amb pocs medis que en ocasions vivien de donatius.
Llegint el llibre d’en Julio Baños i Soria sobre els nens del Can Tunis a la postguerra, he trobat una història dels anys 30 que va succeir a aquelles cases, dites barri del Vidriol:
“Era l’any 1931, al barri del Vidriol, la senyora Consuelo va tenir un nen al que van anomenar també Blai, com el pare, tot i que tothom li deia Blaio. Aquest nen va néixer amb poc pes, els primers mesos no menjava gaire i ni s’engreixava ni creixia, estava com un secall, la qual cosa amoïnava molt els pares. Va quedar com anèmic i semblava que no tenia ganes de viure. El pares, temien el pitjor i de vegades ja el posaven al llit amb les millors robes que tenien, no fos cas que es morís. Pel barri sorgien tota mena d’explicacions: que si la senyora Consuelo estava prenyada una altra vegada i la llet no era bona, que si el nen havia nascut amb alguna cosa a dintre seu que l’impedia créixer, que si això que si allò. Els pares ja s’havien fet a la idea que la criatura se’ls moriria i només esperaven que la vida marxés d’aquell petit cos.
Un dia es va presentar a casa seva una dona i es va estar mirant el nen una estona. Els va dir que si volien salvar el nen calia trobar un gos petit, acabat de néixer, l’havien de sacrificar, pelar-lo i posar-lo al foc a bullir en una olla una bona estona. Va dir que li donessin al nen el brou a petites cullerades, que primer vomitaria i que tindria una mica de diarrea, que no s’espantessin, que després aniria millor i ja s’espavilaria. Van seguir pas per pas les indicacions de la dona i el nen, després de vomitar una cosa negra i també fer una diarrea negra, de mica en mica va començar a menjar i se’n va sortir,…”
Com una altra anècdota afegeixo aquest article que he trobat, on podeu llegir com un operari ataca amb un ganivet al amo de la fàbrica l’any 1904,… i es veu que començava a ser habitual,…
REFERÈNCIES
- Text segons l’estudi de Jordi Ferrer i Pumareta – “Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials 1920 i 1933 del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat” dins del Quadern d’estudi núm. 19 (2005) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Podeu consultar alguns plànols mitjançant la categoria CARTOTECA
- Què es veia des de la teulada de la fàbrica?
- La formació e la indústria a l’Hospitalet del s. XIX. escrit per Joan Casas i Fuster, i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet el 1985
La platja hospitalenca segons Josep Roig i Raventós
Avui us presento la meva última troballa sobre les persones que vivien a la desapareguda platja de l’Hospitalet de Llobregat. No és del tot cert, ja què el text que us presento va ser escrit l’any 1922, i en aquell moment la nostra ciutat ja no en tenia de mar, ens l’havien expropiat feia un parell d’anys; de totes maneres crec que en aquell curt espai de temps la zona no va sofrir molts canvis més.
A una de les meves minirecerques a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) se’m va aparèixer una entrevista a Josep Roig i Raventós (1883-1966), a propòsit de l’edició del seu llibre La Flama Vivent, on parlava de les condicions de vida a les barraques properes a la gola del Llobregat, i res,… que ja he trobat el llibre, i aquí us deixo les pàgines del capítol on ens descriu el que es movia a aquell antic límit amb la Mediterrània de la nostra ciutat:
A aquestes primeres pàgines ens parla del far alterós que encara perdura, l’únic que ens queda d’aquell paisatge, que com diu l’autor, lligava harmònicament la vida muntanyenca i marinera. Pels que encara no el coneixeu us deixo aquesta fotografia de la Núria Botías Medina
També ens menciona cal Patirem i els seus arrosos, i els pescadors que llançaven el rall per atrapar les llises, com a la fotografia inferior,… molt més actual.
Ens parla del Vidriol, l’antiga fàbrica de productes químics Boada i Buhigas, que separava dos poblats ben diferents. Cap a llevant, es a dir, cap a Montjuïc, trobem els murcians, que em sembla que no li queien molt simpàtics a l’escriptor, ho dic per això de que diu que al cor portaven una gota de sang bullent d’una rancúnia avial,… feia relativament poc temps que havien arribat a la platja i vivien en el que es podria considerar barraquisme, segurament a cases com aquestes:
A l’altra banda del Vidriol, al que havia estat territori de l’Hospitalet fins 1920, ja portaven més de 50 anys vivint allà i eren com una gran familia. Les cases eren blanques, construïdes amb materials més duradors, tal com es veuen a les imatges inferiors, i com podeu veure a la imatge que il·lustra la capçalera d’aquest bloc.
Deixo el final del capítol, encara que no aporti molta més informació,…
REFERÈNCIES
Un goig de sant Roc
Fa uns dies un seguidor del bloc em va comentar que dins no havia trobat cap goig, és cert, era un tema que tenia pendent, i no sé per què encara no havia abordat. De Santa Maria de Bellvitge hi ha un llibre sencer on recopila uns 25 goigs (Ricard Vives i Sabaté, 1972) i de santa Eulàlia de Provençana també n’he vist algun als llocs web de subhastes.
Us poso un de sant Roc, copatró de la ciutat, editat l’any 1926. Es veu que les primeres celebracions en homenatge a sant Roc es situen al segle XVI, coincidint amb un virulent episodi de pesta. A finals d’aquell segle Jaume Huguet i el seu fill van pintar uns retaules amb la seva imatge que van formar part de l’altar major de l’antic temple de santa Eulàlia de Mèrida durant segles, fins la seva destrucció l’any 1936, i que gràcies als membres de l’Ateneu de Cultura Popular, que van arriscar-se a salvar-los mentre la multitud els escridassava, ara els podem veure restaurats a l’Harmonia. Sobre aquest sant també cal citar que el seu dia al calendari, el 16 d’agost, era quan es celebrava l’extingida festa major de l’Hospitalet.
Sense anar més lluny, a la viquipèdia podem trobar el significat i origen dels goigs: “són composicions poètiques, de caire popular, que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament, en el marc d’un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec, una processó… La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels béns rebuts, o bé com a pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat” us deixo l’enllaç, on trobareu molta més informació, a sota.
Si esteu interessats en llegir el que diu o fer-vos un pòster, sols teniu que picar a sobre de la imatge i es farà molt més gran,…
REFERÈNCIES
- Article sobre els goigs a la viquipèdia
- L’abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Edificat per la Mireia Mascarell i editat per l’editorial Efadós l’any 2003.
- La Matilde Marcé de l’Ateneu Popular m’ha comentat el fet de la participació dels membre de l’entitat citada en el salvament dels retaules.
Eugènia Casanovas i Amat, la Marquesa
Pel nom de Eugènia Casanovas i Amat pot ser no us sona ningú, però si us dic que el parc de la Marquesa de Collblanc es diu així en el seu honor, segur que us situeu una mica més.
Pel que he llegit no era marquesa, diuen que li deien així pels aires que es donava, però el cert és que tenia molts bons contactes, i relacions a nivell de reialesa, tenia el títol honorífic de cambrera de la reina, es a dir era una dona del que es diu de l’alta societat.
Va estar casada amb el barceloní Josep Farnés i Flaquer, que regentava la joieria “La Universal” de la plaça Reial, 11 de Barcelona, de la qual es poden trobar alguns anuncis a les hemeroteques, relacionats amb la venda de terrenys als voltants de la Torre Barrina, al menys entre 1922 i 1930.
Josep Farnés era propietari dels terrenys a dreta i esquerra de la Travessera de Collblanc, des de la carretera de Collblanc fins al torrent Gornal, lloc, on va presentar dos projectes per construir bòbiles entre 1891 i 1892.
Van tenir dos fills, als qui van posar uns noms una mica raros per ser de l’alta societat, Juanito i Juanita, així mateix, amb els diminutius inclosos. Juanito va morir el 1878, quan encara era un nen, i a la Juanita la he pogut trobar a les hemeroteques fins que va morir la seva mare, el 1944. Josep Farnés i Flaquer no sé quan va morir, el que sé es que segons Inocencio Salmerón va ser abans de 1907. L’any 1917 es va projectar el carrer que portaria el seu cognom, el carrer Farnés, situat al costat de la finca de la torre Barrina.
Mare i filla vivien a la torre Barrina, un edifici més gran i segurament ostentós que l’actual, ja que aquell el van cremar a la guerra (20 de juliol de 1936) i després el van tornar reconstruir d’una forma més senzilla. Eren aficionades a la música, la mare tocava el piano, i la filla el violí i el violoncel, de fet van donar classes a algunes noies de la barriada. Feien festes i convidaven a gent de categoria, com per exemple, al financer i polític Francesc Cambó. Deien que a Barcelona sols existien dos Rolls Royce, el de Cambó, i el de la Marquesa, que conduïa un xofer de raça negra.
Es veu que el 31 d’agost de 1907, a pocs metres de la torre Barrina, un cavall desbocat i el seu carruatge van atropellar greument a un veí de Collblanc, que van tenir que portar a Sants. l’Eugènia quedà molt afectada, i va parlar amb les seves amistats i contactes, decidint crear un consultori mèdic de tipus benèfic al barri, el 1909 es forma l’Assemblea Local de la Creu Roja i el gener de 1910 es crea el consultori a la carretera de Collblanc, sense cap ajuda municipal. El 1917 es quedà petit i lloguen el del carrer del Progrés; el 1918 inauguren dos més a Santa Eulàlia i al barri del Centre, que serien substituïts el 1927 per dispensaris municipals; en aquells temps s’ampliava el de Collblanc i el 1948, posteriorment a la mort de l’Eugènia, es converteix en hospital amb 30 llits,…
A la fotografia inferior teniu l’equip mèdic del dispensari de Collblanc l’any 1930, a una visita de la reina Victoria Eugènia de Battenberg i les infantes infantes Beatriu i Maria Cristina. També surt l’Eugènia Casanovas, que suposo que es la dona que situa a l’esquerra. L’Eugènia va ser presidenta de l’assemblea Local de la Creu Roja fins la seva mort; i la filla, la Juanita, va ser la vicepresidenta; que podria ser l’altra dona que surt sense uniforme, encara que ella també era dama infermera de primera classe des de 1927 i pot ser va d’uniforme.
A l’Arxiu Nacional de Catalunya he trobat tres fotografies més d’aquest moment, una molt similar a l’anterior i d’altres dues de l’arribada dels vehicles reials al dispensari.
També deixo la seva esquela,…
REFERÈNCIES
- Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat escrit per Josep M. Jordà i Capdevila i publicat per la mateixa parròquia l’any 1996 (origen també de la fotografia de grup, segons el llibre cedida per la vídua del Doctor Aubert)
- Històries de Collblanc -La Torrassa, escrit per Inocencio Salmerón Vargas (indispensable)
- La Imprenta, 28.08.1878 pàg. 5766 (Mor el seu fill, Juanito Farnés i Casanovas)
- La Vanguardia, 29.04.1911 (Estadístiques del primer any de dispensari amb 1082 intervencions)
- ABC, 15.05.1918 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Acción, 13.05.1918 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Vanguardia, 10.06.1924 (Inauguració del carrer de la Creu Roja i “lunch” en la Torre Barrina fins ben entrada la nit)
- La Vanguardia, 02.01.1925 ( es realitza el sorteig d’un solar ¿?)
- La Vanguardia, 04.06.1925 (La reina Victoria ve a l’Hospitalet per visitar els dispensaris de la Creu Roja a Santa Eulàlia i al barri del Centre)
- ABC, 04.06.1925 (Visita de la Reina)
- La Vanguardia, 19.05.1927 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Vanguardia, 26.10.1927 (Juanita Farnés Casanovas és infermera de primera classe)
- La Vanguardia, 28.05.1930 (Rebuda per la reina Victoria en audiència)
- La Vanguardia, 30.05.1930 (El 29 la reina Victoria ve a l’Hospitalet per visitar el dispensari de la Creu Roja a Collblanc)
- La Vanguardia, 29.07.1936 (Cremen la finca Torre Barrina)
- La Vanguardia, 20.08.1944 (Esquela)
- La Vanguardia, 08.11.1944 (Esquela)
- Pla especial per a la concreció d’equipament i definició de paràmetres edificatoris en la “Torre Barrina”, edificació del parc de la Marquesa en l’àmbit delimitat per la carretera de Collblanc, el carrer Llobregat, el passatge Amat i el carrer de Farnés.
Una fotografia de Cal Capella
En Xavier Roca m’acaba d’enviar una fotografia de cal Capella, ja sabeu, que estava a la carretera de Collblanc, a prop de ca la Pubilla Casas, i de la qual vaig compartir unes fotografies del Centre Excursionista fa uns mesos, deixo l’enllaça a sota.
A diferència d’aquelles imatges aquí trobem a persones, que en Xavier identifica com a Mateu, el masover, que es l’home que es situa més a la dreta, amb algun dels seus familiars, d’entre ells, la seva filla, la situada més a l’esquerra. Xavier, ens diu que la seva filla tindria a la fotografia uns 20 anys i per tant calcula que es va fer abans de la Guerra.
Aquesta fotografia també ens permet identificar l’any en que es va construir la casa. Si amplieu la imatge, a l’entrada, veureu que hi ha un forjat amb una data; crec que diu 1846,…. a veure si no m’he equivocat.
En Xavier també ens va comentar fa una temps que en mig de la casa tenien un pou que arribava fins el segon pis, per no haver de baixar, i que era la mina d’aigua de les monges de ca la Pubilla Casas, i es veu que un ramal desembocava a casa seva. De tant en tant la mina d’aigua s’embussava i les monges demanaven ajuda al oncle del sogre del Xavi, per tal de que tornes a correr l’aigua, ja que aquesta mina d’aigua era la que omplia els dos bassals o dipossits que tenien davant de la casa de la pubilla, i on es veu que més d’una persona s’havia ofegat.
REFERÈNCIES
Explosió al carrer del Progrés, 1925
Com he comentat alguna vegada, quan es repassen les antigues hemeroteques, un acaba tenint la sensació de que abans a la nostra ciutat sols passaven coses dolentes, ja que van farcides de notícies de la crònica negra, d’això que es diuen successos. Avui us presento una d’aquestes notícies, del 1925, sobre un accident laboral que es va produir al carrer del Progrés, a un taller de pirotècnica.
Des de molt petit he escoltat dir a la gent gran del meu entorn: “amb la teva edat jo ja estava treballant!” i sempre era molt per sota dels 16 anys que actualment et demanen per poder treballar. La meva familia va partir cap a l’Hospitalet des d’un entorn rural bastant aïllat, d’un lloc on per sobreviure calia treballar molt, i on un nen podia fer i feia moltes feines, tant fàcils com difícils. Encara així, tenint consciència d’aquest passat, m’ha entristit molt llegir el que li va passar a aquestes adolescents,…
Posteriorment a l’edició d’aquest post vaig trobar un article que complementa l’anterior, aquí el teniu
Can Bori, escola de sericicultura, avicultura i indústries zoògenes, 1928
Ens trobem a l’any 1928 i l’alcalde,Tomás Giménez i Bernabé aconsegueix que s’instal·li la primera escola de sericicultura (cucs de seda), avicultura i indústries zoògenes de tota Espanya. Ho aconsegueix de l’Estat, això sí, facilitant-li l’edifici i els terrenys de la finca de can Bori, que van costar a la ciutat 85.000 pessetes a pagar en tres terminis al 6% anual al senyor Francesc Bori, que era l’antic propietari.
El lliurament a l’Estat de can Bori es va realitzar el dia 10 de juny de 1928, davant el notari de Sant Boi i amb un banquet ple d’autoritats, on l’alcalde i el Director General d’Agricultura, Sr. Emilio Vellando, van pronunciar discursos d’enaltiment mutu
Com a premi, a l’octubre del mateix any, el ministeri de Foment el nombra cavaller de la Gran Creu del Mèrit Agrícola, i a principis de novembre els propietaris i veïns del manso Quinzà (que encara no sé qui eren) el feliciten.
Per portar l’escola es van contractar a Francesc Salt i la seva dona Encarnació Serra, originaris de les Borges Blanques, com a masovers, porters i vigilants. Les obres d’adaptació de la casa van estar sota la direcció de l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt.
Aquí sota teniu can Bori en aquells anys, a la dreta la casa i en primer pla els terrenys que l’envoltaven. La casa petita suposo que seria l’habitatge dels masovers. Just per darrere passa el canal de la Infanta, que li proporcionava aigua abundant pel reg. També podeu veure les famoses palmeres de la finca, de les quals tres encara existeixen. El arbres que veieu més propers pot ser són les moreres que es van plantar per donar de menjar als cucs de seda.
Va arribar la República i el 27 de maig de 193o el nou alcalde, Just Oliveras i Prats, acompanyat del Diputat a les Corts pel districte de Sant Feliu, Antonio Miracle, van anar a demanar la devolució de la finca al president del Consell de Ministres. A l’octubre del mateix any s’acorda al Ple municipal la devolució de la finca; es veu que encara no s’havia fet servir com a escola.
El juliol de 1931 el tinent d’Alcalde Ramon Frontera marxa a Madrid i aconsegueix que s’asignin 20 escoles noves per la ciutat de l’Hospitalet, d’entre d’elles can Bori, que s’inauguraria el 18 de setembre de 1932 pel president de la Generalitat Francesc Macià.
REFERÈNCIES
- Lliurament de l’acta de cessió de Can Bori al director d’Agricultura. La Vanguardia, 27.05.1928
- Lliurament de Can Bori a l’Estat. La Vanguardia, 12.06.1928
- Medalla. La Vanguardia, 24.10.1928
- Felicitacions de propietaris i veïns del manso Quinzà . La Vanguardia, 03.11.1928
- Menció dels vidres que s’han instal·lat als galliners. Agricultura. Revista agropecuaria, març 1929
- Demanda de devoució de la finca . La Vanguardia, 29.05.1930
- Acord del Ple. La Vanguardia, 24.10.1930
- Ramon Frontera a Madrid. La Vanguardia, 05.07.1931
- l’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull gràfic 1890-1965. Escrit per Mireia Mascarell i editat per Efadós el 2003.
- Memória del ejercicio 1928 de l’ajuntament de l’Hospitalet.
Excursió a l’ermita de Bellvitge, 1853
L’any 1853 la publicació El Católico va tenir l’idea de dedicar uns escrits als oratoris catalans dedicats a la verge Maria, rememorant el treball fet pel frare Narcís Camós al seu llibre el Jardín de María l’any 1657. El text que incorporo al bloc és el de l’excursió cap a l’ermita de Bellvitge (o Bellvitja), on ens descriu la ruta que segueix i també la llegenda de la seva creació.
No sé concretament quan es va realitzar la caminada que es relata, però cal dir que el 24 i el 26 de maig d’aquell any, després de tres dies sencers de pluges, van haver-hi dos desbordaments del riu molt importants. Es van portar la barca del Prat, van enderrocar masies, i van esborrar els camins del delta. El governador Civil va ordenar als alcaldes que socorressin la zona afectada, i el nostre, Baldiri Coll, va agafar una barca i va recórrer la Marina fins al Prat prestant auxili. Pot ser l’excursió es va realitzar pocs dies després, i per això hi havia tant de fang.
L’Hospitalet de 1853 no arribava a 3000 habitats i més del 75% de la població es situava a la Vila Vella, l’actual barri del Centre. Faltava un any per que s’inaugurés la línia de tren de Vilanova a Vilafranca, però l’industria ja penetrava per la banda de Santa Eulàlia i Collblanc, al costat de l’industriós Sants. L’any 1853 és l’any en que s’instal·la La Aprestadora Española, i encara que anys abans ja existien industries als barris citats, es pot considerar que aquesta gran empresa és la que dona la llum verda a l’era industrial a l’Hospitalet.
També ens parla d’una casa de camp que es deia Esferrer, d’aquest motiu sols sé que ja surt al mencionat Jardín de María i també que el nom es sembla una mica a ca l’Esquerrer, una masia del segle XVI que encara exisiteix a la carretera del Mig, al costat de la deixalleria.
Un altre motiu és La Famada, que segurament té a veure amb can Femades (o Famades,…), construida al segle XVII i encara avui situada en front de la caserna de la Remunta i dita casa Serra. També hi ha una altra casa que es va conèixer amb aquest nom, és la Torre Gran, situada per sota de la Gran Via, a uns cent metres del riu, però construïda més tard, segons cadastre al 1843, i que es on van anar a viure els últims Famades.
I per últim una fotografia de l’ermita, no és molt antiga, però al menys no està molt vista, o al menys jo no l’havia vist fins avui, surt a la publicació La Esfera del 23 de març de 1929 i la va realitzar P. Cano Barranco.
REFERÈNCIES
- Cop d’ull als motius de L’Hospitalet de Matilde Marcé i Piera, editat per l’Ateneu de Cultura Popular a l’any 1991
- Inundacions al Delta del Llobregat de Jaume Codina, editat per Rafael Dalmau l’any 1971
- Historia de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1997
- El Católico 4318 – 4-5.06.1853 (Biblioteca Nacional de España)
- Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat.
- Ermita de Bellvitge. Ayer y Hoy, del siglo XI al XXI per Antonio Valcárcel Sangil, autoeditat el 2011
Prohibit blasfemar a l’Hospitalet, 1929
No fa falta explicar molt: Tomás Giménez Bernabé, que portava com alcalde des de l’any 1923, i deixaria el càrrec el 1930, coincidint aproximadament amb la duració de la dictadura de Primo de Rivera, fa un bàndol per reprimir la blasfèmia,…
Perllongació de la Gran Via, 1928 (i 2)
A l’anterior post vam poder veure dues imatges de les obres de la perllongació de la Gran Via de 1928, realitzades enfocant cap a Barcelona. A aquesta nova entrada al bloc podeu veure en primer lloc aquestes dos mapes de 1926 i de 1933, un just abans de les obres i un altre posterior, on ja podeu veure els 880 metres de Gran Via construïts, des de la riera Blanca fins a la carretera antiga del Prat (Independència).
Comparant els dos mapes també podreu veure com a l’antiga llera de la riera Blanca apareix la caserna de Lepanto, construïda entre 1929 i 1931
També he trobat aquestes dues imatges, aquesta primera és de 1928, i podem veure les obres des de Barcelona, possiblement des de l’alçada del carrer de Parcerisa. On acava el paviment veiem murs a costat i costat, ens trobem quasi a l’alçada de la riera Blanca. La casa que veiem a l’esquerra, una vegada passat el mur, l’he trobada amb dos noms diferents, cal Juan del Fan i també com cal Joanet del Sant, en tot cas, just després de la masia trobaríem la riera Blanca, i començaria l’Hospitalet. Les tres xemeneies de la dreta són les de l’empresa Caralt-Pérez y compañía, que son les que vam veure a les fotografies d’ahir.
A la següent fotografia ja ens trobem a l’Hospitalet, crec que a l’alçada de l’empresa Caralt-Pérez i companyia, passada la riera Blanca. El final de la carretera, com ja sabem, perquè es fins on van fer les obres és el carrer Independéncia o carretera antiga del Prat. Les cases de la dreta possiblement són les del carrer d’Enric Morera, i les barraques de l’esquerra són les del barri de la Bomba, que pot ser encara no rebia aquell nom, pot ser encara no disposaven de la bomba que els donava aigua.
De fet, l’Exposició Internacional de 1929, les obres del Metropolità Transversal (Bordeta-Catalunya), aquestes mateixes obres de la Gran Via i moltes altres a la ciutat van atreure multitud d’emigrants en busca de millors condicions de vida, i que no van tenir altre remei que viure en barraques distribuïdes per Barcelona i la seva perifèria, com les del barri de la Bomba; i ara poso la nota reivindicativa: és una llàstima que els mandataris de la nostra ciutat encara no hagin fet cap homenatge, cap monument a les persones d’aquell barri, tal com s’ha fet a d’altres barris, per sort desapareguts (però ben recordats), de Barcelona.
Al fons de la Gran Via, a la seva dreta, veiem la xemeneia de l’empresa Viuda e Hijos de Jaime Trias, també coneguda com Les Sangoneres, que posteriorment va perdre una part de la seva superfície quan va continuar la perllongació de la Gran Via, però que encara avui dia existeix i forma part del patrimoni arquitectònic de la ciutat. A la part dreta tenim una altra xemeneia, que es correspondria a la fàbrica d’adobs Vendrell i Monjo, de la qual he trobat molt poca informació, igual que de les naus industrials que trobem a ma dreta, a tocar de l’obra i al final del carrer d’Enric Morera.
També vull destacar l’elevació que portava l’obra respecte els camps de cultiu, la qual es pot observar a ma esquerra amb l’alçada de les rampes.
I no sé si veieu alguna cosa més vosaltres,…
REFERÈNCIES
Perllongació de la Gran Via, 1928 (1)
L’altre dia vaig compartir una entrevista al alcalde Just Oliveres i Prats de 1930, on es referia a que l’ajuntament tenia un deute de 700.000 pessetes derivat de la perllongació de 800 m de la Gran Via (en aquell moment també dita calle Cortes), des de la riera Blanca fins a la carretera del Prat, i que havia iniciat l’alcalde Tomás Giménez.
He trobat aquestes dues fotografies realitzades a l’any 1928 on podem observar aquestes obres. Les xemeneies de l’esquerra formen part de la fábrica de filats Caralt-Pérez i companyia, i una mica més enllà trobaríem la riera Blanca. A la dreta podem veure la falda de la muntanya de Montjuïc. El que veiem al fons són els edificis de l’exposició.
A la memoria de l’exercici de 1928 es deia sobre aquesta obra:
“Una obra personal del Alcalde y tomada con gran cariño por todos los elementos del Consistorio, ha sido la prolongación de la calle de Cortes, desde la Riera Blanca, final del término municipal de Barcelona, hasta la carretera de Prat de Llobregat.
Muchos fueron los requerimientos de las autoridades superiores de Barcelona para que el Ayuntamiento de Hospitalet se decidiera a prolongar este tramo de Gran Vía que se considerava indispensable para trasladarse al Prat de Llobregat y a los aeródromos, en este término establecidos; pero la dificultad de siempre, el problema económico, el tener que pagar la obra, era el que retardaba las aspiraciones de la Corporación Municipal.
El Sr. Alcalde, después de varias entrevistas con las autoridades de la Provincia, en las que expuso sus puntos de vista relativos al problema económico, buscó una ayuda en la Diputación Provincial, que se obtuvo, consistente en que esta Corporación construiría de momento la Gran Vía en una amplitud de seis metros y que el Ayuntamiento de Hospitalet ayudaría, ampiándola hasta diez, para que la Gran Vía ofreciera un mejor aspecto y facilitara la circulación.
Requerimientos posteriores, cuando la Diputación Provincial tenía ya el proyecto y había realizado ya la subasta, adjudicada que fué al Fomento de Obras y Construcciones, obligaron al Ayuntamiento a ampliar los diez metros de calzada, de que hemos hablado antes, hasta cincuenta, anchura máxima, igual a la que tiene en Barcelona dicha Gran Vía. Para ello la Comisión de Fomento estudió el problema, y después de varios trámites, redactó el dictamen de ampliación del terraplenado, y además propuso la construcción de alcantarillas y el muro de contención de tierras a los efectos de que la obra fuese definitiva y nunca más hubiera de pensarse en ella.
Todas estas obras fueron adjudicadas a la Sociedad Fomento de Obras y Construcciones, previos los trámites legales, la que se comprometió a realizarlas a base de los mismos precios con que realizaba las obras de la Diputación Provincial.
Al escribir estas líneas, las obras están ya completamente terminadas, dando un aspecto de grandiosidad, digno del mayor elogio.
El coste de las obras es de 682.179,20 ptas., que el Ayuntamiento pagará en cuatro anualidades, una cuarta parte en cada uno de los ejercicios 1929, 1930, 1931 y 1932.
Desde la Riera Blanca hasta la Carretera que conduce al Prat, la Gran Vía tiene una longitud de 880 metros.
La distribución de la calzada se ha cambiado completamente, siguiendo el mismo trazado que se seguirá en Barcelona desde el paseo de la Industria hasta la Riera Blanca.
El trazado es el siguiente empezando por el lado del mar:
Una acera de cuatro metros. Un gran arroyo de quince metros, destinado al tránsito ligero. Un paseo para el paso de peatones de 15 metros de anchura. Un paso para doble línea de tranvías de seis metros de anchura. Un arroyo para el tránsito secundario de 6 metros y una acera de cuatro metros.
Los propietarios afectados vendrán obligados, cuando edifiquen, a reintegrar al Ayuntamiento el coste proporcional de la pared o muro de contención, que podrán utilizar para edificar, por haberlo tenido en cuenta el Ayuntamiento, y a pagar también la parte proporcional de cloaca, por el número de metros de fachada, que utilizarán para la conducción de las aguas residuales.
Merced a este esfuerzo que ha realizado el Ayuntamiento, cuenta ya la ciudad con un tramo de Gran Vía, buen augurio para hacerla llegar hasta el río Llobregat, y que permite trasladarse de Barcelona al Prat con comodidad y gran rapidez. Por otra parte, con estas obras se ha descongestionado el tránsito rodado de la Bordeta, cada día más difícil y cada día más complicado.
Hay que hacer constar, para satisfacción de todos, que los propietarios de terrenos han cedido gratuitamente los viales, haciendo el problema más fácil de solución, y de ejecución más rápida”.
REFERÈNCIES
- Continuar llegint la segona part de l’article
- Memoria del ejercicio de 1928. Ayuntamiento de la ciudad de Hospitalet
- Entrevista a l’alcalde Just Oliveras i Prats, 30/03/1930
- Extens article sobre l’exposició de 1929 a la Viquipèdia
L’edifici de “El Coro”
El juliol passat Santos Vallespín preguntava quin era l’origen d’aquest edifici situat al núm. 24 del carrer Baró de Maldà. MuNh Radeac va respondre que era la fàbrica SAPLAS (Sociedad Anónima de Plásticos) vam anar a les hemeroteques i van trobar que al 1947 alguns dels treballadors s’organitzaven en un equip de futbol i també que al 1954 l’empresa posava un anunci al diari per vendre un alternador de 20 K.W.A. Ireneu Castillo també recordava els sacs de pellets de plàstic a léntrada, serien els anys 70-80, o pot ser abans,… 🙂 Jo no soc del barri, però sempre que passo el trobo tancat, pot ser és així.
Angelina Vilella ens resoldrà el misteri, ja que li va dedicar un capítol de tres pàgines al seu llibre “Jo… també recordo”, i que encara que no la conec, espero que no li molesti que el copií aquí. Diu així:
“Els mots que identificaven les cases i els seus hostes o families han anat desapareixent, potser als pobles petits encara hi perduren, però als llocs grans com el nostre Hospitalet ja en queden pocs i també hi dominen els cognoms.
Jo, quan era petita, era coneguda com l’Angelina del Coro, en les dependències interiors del qual hi havien viscut els que portaven la cafeteria del teatre. Jo vaig començar a ser hospitalenca l’any 1941.
Molts us preguntareu què és el Coro, on és?. La llàstima és que no s’ho hagin preguntat a l’Ajuntament. Molts edificis públics han desaparegut del poble, l’han deixat empobrir; la Sala Mercuri, a Sant Josep, les Canyes o Ateneu, al carrer Rossend Arús, Cal Carreter al carrer Major i també el Coro.
Ha estat una llàstima la desaparició d’aquest últim, o a mi m’ho sembla per ser-ne part interessada, hi vaig viure els primers anys de la meva vida. Fins fa sis anys, o sigui el 1994, s’hauria pogut recuperar, però, per interessos creats, els que ho van intentar ho deurien veure impossible.
Aquest local va ser edificat particularment, i fet voluntariament pels paletes del poble, hi anaven desinteressadament a fer-hi hores fins que va quedar construït . El motiu d’aquest fet és que, a Cal Carreter, per cert, local on s’hi va fer cinema per primera vegada a l’Hospitalet, hi havia un “coro”, una entitat coral, i pels motius que siguin, no els sé, els van separar els seus components, i els uns es van quedar al carrer Major i els altres van construir l’edifici del “Coro”. La Campestre, era el nom d’uns del coros, no sé quins dels dos, no ho he pogut esbrinar. L’escut que es troba damunt de l’escenari del “Coro”, segurament és de La Campestre. Doncs, com dic, allà hi anaven els del “coro” a assajar, d’aquí que li quedés el nom, i avui ningú es recorda de la seva existència.
En ser el Catòlic, un cert temps, parròquia, els components de l’esbart dansaire de ballets “Centre Catòlic” ho van aprofitar per anar-hi a assajar. En Joan Ribes portava la canalla i en Joan Casas els grans. També s’hi feia teatre, però la guerra ho devora quasi tot i aquest local en nom del “Generalísimo” va ser requisat als sus propietaris, de fet el poble, i venut a una empresa particular perquè hi construís una fàbrica.
El meu pare va ser la persona contractada per uns senyors de Barcelona per muntar-hi una empresa de baquelita; ell sempre deia que havia conservat l’estructura del local per si alguna vegada el volguessin recuperar els de l’ajuntament, per desgràcia no ha estat així, no hi ha hagut aquesta voluntat…
El local constava, bé constava, encara existeix, d’un gran teatre amb un escenari modernista que, encara avui, si no l’han destruït, es pot contemplar, amb un gran escut dalt al centre. El darrere de l’escenari és altíssim, per poder pujar i abaixar els decorats. Des de la Riera de la Creu, se’n pot apreciar l’altura, l’edifici encara està dret.
Al davant, pel carrer Baró de Maldà, número 24, es pot veure la façana del local, el màstil de la bandera està resistint tots els embats del temps, esperant en va poder onejar altra vegada la senyera.
Un cop traspassada la porta principal, el local que es troba era la cafeteria, molt àmplia per a aquest ús, i a la vegada confortable i bonica per la decoració. Del centre del sostre, al voltant d’un cercle d’uns tres metres de diàmetre, hi penjaven unes garlandes de flors, fetes de guix blanc, començaven petites i al centre eren tres vegades més grosses i, als quatre cantons del sostre, unes rodones fetes a joc de les mateixes flors que les garlandes, però aquestes sense penjar. Entre la sala del teatre i la cafeteria hi havia les dependències on vivien els cafeters, i aquest va ser el lloc on vaig viure uns anys.
Fotografia més o menys actual. "El Coro" en color groc; a dalt, la plaça del Repartidor
Fotografia de 1947. En aquest cas no he identificat l'edifici però crec que comparant-la amb la fotografia anterior es pot localitzar fàcilment.
Al costat de l’edifici hi havia un gran pati, la meitat de l’Ajuntament, l’altra meitat del Coro. Es donava el cas que, a la part de l’ajuntament, s’hi trobaven molts trastos, segurament requisats: mobles, gerros, paraigüers, calaixeres, fins i tot una banyera, aquesta era la nostra temptació, dic nostra perquè moltes nenes de la barriada venien a jugar, aquests estris de l’altra banda ens captivaven, i això que teníem prohibit traspassar el terreny. L’Isidre de l’Ajuntament, que era l’encarregat de vigilar-ho, ens renyava sempre que li escampàven els trastos, perquè recordo que, d’escampall sé que en fèiem, però com que també venia a jugar la seva parenta l’Eulàlia Piguillem, a vegades feia els ulls grossos. Moltes nenes del poble ho han de recordar també, perquè eren unes quantes, fins i tot em fa gràcia anomenar-les: de l’edifici del costat començant per baix hi venien: el Josep M. i la Joana Parera, l’Angelina Carreras, la Rosa Lluch, la Rosita Manzanares, la Teresita Josep, el Mario Molina, la Nuri Peña, filla del carboner Domingo, carboneria coneguda per tot el poble, la Mercé Mesa, la Montserrat Cuyàs, la Montserrar Tarragó, l’Amparito i la Joana Riera, cosines elles i a la vegada nebodes del barber que hi havia al número 16 del mateix carrer, on avui hi ha una dependència de la Caixa. Tota aquesta canallada jugàvem al pati, dia darrere dia, any rere any, d’aquí em vé la nostàlgia quan el veig abandonat, mort i obligat a fer de garatge d’una entitat. Aquetes coses només interessen als hospitalencs de cor, no asl que hi vénen a guanyar-s’hi la vida, ens ho estan demostrant (…)“
Si voleu veure a l’Angelina Vilella comentant records com aquest, a les referències trobareu uns vídeos gravats per ella,….
Cal dir també que he trobat referències de que a aquest edifici tenien la seva seu les Joventuts Libertàries de la CNT-FAI. També he trobat a la Vanguardia del 6 de juny de 1934 un article sobre un registre a l’Ateneu Libertari Racionalista “Francisco Ferrer Guardia” del carrer Francesc Macià (nom que rebia el carrer Baró de Maldà en aquells temps), segurament estem parlant del mateix lloc.
A veure si teniu més informació,…
REFERÈNCIES
- Mundo Deportivo (27.03.1947)
- Text: “Jo… també recordo” de l’Angelina Vilella i Rafel Garrich (dibuixos). Editat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat al’any 2000
- Memoro – Angelina Vilella Ros
- Quico Sabaté: l’enemic nº 1 del règim. Setge al Mas Clarà de la Mota (27.05.2010) dins del bloc Girobolc d’opinió, de Josep Terrades
- La Vanguardia 06.06.1934
L’Ermita d’Ignasi Mallol, 1925
Avui, una pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas (1892-1940) realitzada l’any 1925 i titulada l’Ermita,… l’ermita de Bellvitge.
Ignasi Mallol és un home clau a la cultura de les comarques tarragonines ja que a més de realitzar part de la seva obra allà, va promoure al 1931 l’escola taller de pintura i escultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, dirigida juntament amb l’escultor Joan Rebull i Torroja. A més va tenir un paper molt important a la salvaguarda del patrimoni cultural fins que al 1939 es va tenir que exiliar a Colòmbia on va morir un any després. El juliol del 2010 es va editar el llibre “Ignasi Mallol. La Catalunya quiescent” i es va realitzar una exposició a Valls sobre l’autor; si mireu el vídeo localitzareu aquesta obra dins de les exposades.
He tingut la sort de poder contactar amb Miquel-Àngel Codes Luna, l’autor del llibre citat i m’ha informat de que actulment la pintura es troba al MNAC, sense exposar; de que la va tenir el col·leccionista Rossend Partagàs com a mínim des de 1926 fins el 1945, quan la donà al museu; de que va formar part de l’exposició individual de Mallol a la Galeria Areñas de Barcelona, celebrada del 12 al 15 de maig de 1926.
L’obra d’aquest autor es divideix en dos períodes, el primer, l’olotí (1917-1929) en el que fou reconegut com un dels artistes que amb més semblança ha pintat el paisatge d’Olot i el de Tarragona (1929-1939) que suposa la cloenda de la seva trajectòria artística. Per tant, aquesta obra, per dates, entraria dins de l’etapa olotina. Durant aquells anys no es va estar sempre a Olot, ja que va baixar en algunes ocasions a participar a exposicions de la Sala Parés a Barcelona, com en 1911 o en 1928; El 1923 va viatjar a moltes capitals d’Europa, es a dir que es difícil determinar el moment en que es va realitzar el quadre i de la ma de qui va arribar fins a Bellvitge,…
L’autor del llibre citat també m’ha comentat que sobre Mallol i el Llobregat, en una altra exposició individual a La Pinacoteca de Barcelona (5-18 de maig de 1934), va presentar un quadre que es titulava “El Prat de Llobregat”, però no ha pogut identificar-lo.
Deixo una fotografia de l’ermita de més o menys la mateixa època, segons el llibre d’Antonio Valcarcel, és d’entre 1920 i 1936, sembla que al quadre els xiprers són més alts, per tant la foto ara es podria datar com a màxim de l’any 1925,…
REFERÈNCIES
- Petita biografia d’Ignasi Mallol
- Reproducció de la pintura i molta informació gràcies a Miquel-Àngel Codes Luna, autor del llibre “Ignasi Mallol. La Catalunya quiescent”
- Gaseta de les Arts núm 49, 15.05.1926 (pàg.4)
- Vídeo sobre l’exposició d’Ignasi Mallol al Museu de Valls
- Patrimoni en perill. Notes sobre la salvaguarda dels béns culturals durant la Guerra Civil i la Postguerra (1936-1948) per Jaume Massó Carballido (2004)
- Ermita de Bellvitge. Ayer y Hoy. Del siglo XI al XXI (2011). Antonio Valcarcel
- Origen de la fotografia de l’ermita al lloc web La República de la Fundació Joan XXIII
Els habitatges dels treballadors de la la RENFE
Avui sortim a investigar fora de l’Hospitalet de Llobregat, anem a l’encreuament entre el carrer dels Motors i el de la Metal·lúrgia, allà trobarem un element que la ciutat de Barcelona ha considerat part del seu patrimoni arquitectònic (nivell de protecció D), encara que es troba una mica fet pols. A la imatge següent podeu veure on ens trobem (el nord es troba a sota); la línia blava és el límit entre Barcelona i l’Hospitalet, i el que anem a veure és l’edifici allargat.
És un conjunt de cases que es van construir entre 1925 i 1927 pels treballadors de la companyia de tren MZA (Madrid- Saragossa- Alacant) de l’antiga línia Barcelona-Vilanova-Valls. A algun plànol les anomenen com a “habitatges dels ferroviaris” i a un plànol del Port Franc de 1927 apareixen com a “Casa de los empleados de la estación”, ja que es troben al costat de l’estació de can Tunis (Casa Antúnez).
Aquests 17 habitatges aparellats abans es trobaven aïllats, entre camps i masies, a prop del grup molt més nombrós d’habitatges coneguts com “casas baratas” o d’Eduardo Aunós, i construïts pocs anys després de las dels ferroviaris.
A la imatge següent podeu veure la seva situació, quan s’estava edificant la SEAT a mitjans dels anys 50, també veureu que la teulada dels habitatges es diferent, encara que no s’acaba de distingir molt bé que havia abans,…
A les següents fotografies podeu veure l’estat actual de l’edifici, algunes cases es troben habitades i d’altres tapiades, algunes façanes cuidades, i d’altres deixades,… A aquesta primera, podeu veure la façana lateral més propera a l’Hospitalet, la que dona al carrer de la Metal·lúrgia, i on es veu que existia una “planta de llenado”, que portava el nom d’Hospitalet. No sé si es refereix a una gasolinera,…
També crec que és interessant aquest fragment del programa “Callejeros” facilitat per l’Andreu Martínez Sánchez i la Katy López Marín del grup de facebook “Generación de los 50 En el Grupo de Viviendas Eduardo Aunos(Casas baratas)” on podreu veure com són les cases per dins i també escoltar records d’aquella zona:
REFERÈNCIES
L'Hospitalet de Llobregat 