Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 50

El Pegaso Mofletes de CAVISA

La veritat és que, ignorant de mi, mai havia escoltat parlar del Pegaso Mofletes,… ara us puc dir que aquest camió més que un clàssic, és tota una llegenda, un camió molt estimat pels amants de la marca i del que queden molt poques unitats. És un dels Pegaso més difícil de trobar, juntament amb el denominat Barajas; però el més perseguit, encara que sigui una fotografia, és l’únic i desaparegut Bacalao.

El Mofletes  versió gasolina es va començar a fabricar a l’any 1946, i el gasoil en 1949, en total es calcula que van sortir de la Pegaso 2.139 unitats dels que queden uns 30, molt pocs en estat acceptable. Va ser el primer camió Pegaso, amb un disseny similar al del Hispano Suiza 66G.  Va sortir dels tallers d’ENASA a Barcelona i com veureu portava el volant a la dreta, es veu que això era per evitar l’avançament a d’altres camions, degut a la manca de visibilitat, i també per que així podien veure millor les cunetes, i no caure; en aquells moments les carreteres no eren com ara.

Ahir, a la pàgina de facebook, Manuel Atoche ens va informar de la presència d’un Mofletes hospitalenc al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Havia servit a l’empresa CAVISA, Carbònicas Vivó, com a camió de repartiment fins ben entrats els anys 70, quan es veu que era l’últim d’aquest model que quedava en actiu. Allà li deien “El cabezón”, però a mi m’agrada més Mofletes 🙂


La Metta Vivó, amés d’aportar-nos molta informació també va compartir tres imatges d’aquest camió a la cantonada del carrer del Comerç amb avinguda del Carrilet, on abans era CAVISA.

REFERÈNCIES

 

21 gener 2012 | Categories: Alimentació, Anys 50, Avinguda del Carrilet, Carrer del Comerç, Santa Eulàlia | Tags: , , , , , , , , , | 2 comentaris

La Sireneta de l’Hospitalet,…

L’altra dia en Roger Bastida comentava que a l’Hospitalet existeixen pocs monuments, que té poc patrimoni artístic als seus carrers i places, i que voleu que us digui, li dono la raó,… per exemple, com pot ser que a un barri sencer com al Gornal no hi hagi cap element artístic??, o al menys jo no l’he vist, cosa que també podria ser,… tampoc sabia on havia anat a parar el bust de Just Oliveras i resulta que se l’havien emportat a la rotonda de dalt de tot de la Rambla, i mira que he passat vagades per enllà!. Quina dèria de moure les escultures, pot ser ho fan per que pensem que tenim més de les que realment n’hi ha,…. exagero,…

En fi, crec que tenim pocs monuments, però segur que també molts ens passen desapercebuts; és que a aquesta ciutat sempre anem molt ràpid i no ens donem compte de moltes coses. Avui escriuré una mica sobre una d’aquestes escultures, que com és tan petita i com dic anem volant, pot ser no us heu fixat mai en ella: la Sireneta, petita però ja quasi amb 60 anys plens d’històries, de soledats, tristeses, amors i desamors,…

La Sireneta és obra del hospitalenc Valentí Julià, que no crec que necessiti presentació, ja que els dibuixos d’aquest home, nascut al 1929, poblen un munt de llibres sobre la nostra ciutat des de fa molts i molts anys; també escriu, pinta i clar també s’ha dedicat a l’escultura des de molt jove. L’any passat es va realitzar una exposició sobre la seva amplia obra al Centre Barradas,… en tot cas deixo a les referències una mica d’informació sobre ell.

Començarem pel final. Aquí sota teniu una fotografia de la Sireneta feta aquesta mateixa setmana; com veieu a la pobre la tenen bastant deslluïda, i el seu sortidor no funciona des de que el seu petit estany ple d’aigua el van transformar en un lloc ple d’herbes, on principalment van els gossos a fer les seves necessitats,…

La Sireneta va néixer quan en Valentí Julià va tenir l’idea de crear-la en terra cuita als anys 50. Ja des de molt petita la van ficar a animar l’estany de la plaça del Repartidor acompanyada del seu peix; segur que els nens d’aquella època preguntaven qui era, encuriosits per la seva cua plena d’escames. La van fotografiar al 1956, en horari de treball, amb els dolls d’aigua sortint amb força de l’amic que li ha fet sempre de sortidor:

Tot anava molt bé, però l’any 1970 es veu que calia reordenar el seu entorn, i no comptaven amb ella; la Sireneta, encara molt jove, es enviada cap al magatzem del Museu, i allà es queda tota avorrida deu llargs anys, en companyia d’altres objectes sense categoria suficient per ser visibles.

Als anys 80 un miracle la fa sortir de l’obscuritat per convertir-la en la figura principal d’un altre estany, el del parc de la Marquesa. La Sireneta era feliç allà, tota cofoia i envoltada d’aigua i nens que la miraven amb ulls grans, recordava vells temps, però no havia pogut oblidar els dèu anys de soledat a les catacumbes del museu; així que l’any 1983 no va dubtar en marxar quan va veure arribar el que creia era el seu príncep blau, un home que intuia que no era per tota la vida.

Es veu que la relació no va funcionar i al 1997 la tornem a veure a la nostra ciutat, aquesta vegada a un estany de la plaça de la Verge de Montserrat. Ara la Sireneta ja no és de fràgil ceràmica, es d’impenetrable metall, de tants sofriments acumulats pels anys es va endurir, però encara que ara és més forta, segueix sofrint quan no la netegen, quan els nens retiren la seva mirada, i quan en comptes d’aigua, es troba envoltada d’herbes plenes de “necessitats”, pot ser algun dia les fades, com al conte, la portaran cap al cel i tornarà a ser una bella sireneta,…

A l’any 2010, a l’exposició sobre el seu creador que mencionava al principi; al vídeo que van rodar es diu que la que van exposar allà era l’original de la Sireneta feta de ceràmica, però no, aquella era una altra sireneta,… pot ser un reflex del que va ser quan era jove i feliç,…

Bon any 2012!!

REFERÈNCIES 

31 Desembre 2011 | Categories: Anys 50, Anys 70, Anys 80, Anys 90, Centre, Parc de la Marquesa, Plaça de la Verge de Montserrat, Plaça del Repartidor, Segle 21 (Actualitat) | 6 comentaris

L’edifici de “El Coro”

El juliol passat Santos Vallespín preguntava quin era l’origen d’aquest edifici situat al núm. 24 del carrer Baró de Maldà. MuNh Radeac va respondre que era la fàbrica SAPLAS (Sociedad Anónima de Plásticos) vam anar a les hemeroteques i van trobar que al 1947 alguns dels treballadors s’organitzaven en un equip de futbol i també que al 1954 l’empresa posava un anunci al diari per vendre un alternador de 20 K.W.A. Ireneu Castillo també recordava els sacs de pellets de plàstic a léntrada, serien els anys 70-80, o pot ser abans,… 🙂 Jo no soc del barri, però sempre que passo el trobo tancat, pot ser és així.

Angelina Vilella ens resoldrà el misteri, ja que li va dedicar un capítol de tres pàgines al seu llibre “Jo… també recordo”, i que encara que no la conec, espero que no li molesti que el copií aquí. Diu així:

“Els mots que identificaven les cases i els seus hostes o families han anat desapareixent, potser als pobles petits encara hi perduren, però als llocs grans com el nostre Hospitalet ja en queden pocs i també hi dominen els cognoms.

Jo, quan era petita, era coneguda com l’Angelina del Coro, en les dependències interiors del qual hi havien viscut els que portaven la cafeteria del teatre. Jo vaig començar a ser hospitalenca l’any 1941.

Molts us preguntareu què és el Coro, on és?. La llàstima és que no s’ho hagin preguntat a l’Ajuntament. Molts edificis públics han desaparegut del poble, l’han deixat empobrir; la Sala Mercuri, a Sant Josep, les Canyes o Ateneu, al carrer Rossend Arús, Cal Carreter al carrer Major i també el Coro.

Ha estat una llàstima la desaparició d’aquest últim, o a mi m’ho sembla per ser-ne part interessada, hi vaig viure els primers anys de la meva vida. Fins fa sis anys, o sigui el 1994, s’hauria pogut recuperar, però, per interessos creats, els que ho van intentar ho deurien veure impossible.

Aquest local va ser edificat particularment, i fet voluntariament pels paletes del poble, hi anaven desinteressadament a fer-hi hores fins que va quedar construït . El motiu d’aquest fet és que, a Cal Carreter, per cert, local on s’hi va fer cinema per primera vegada a l’Hospitalet, hi havia un “coro”, una entitat coral, i pels motius que siguin, no els sé, els van separar els seus components, i els uns es van quedar al carrer Major i els altres van construir l’edifici del “Coro”. La Campestre, era el nom d’uns del coros, no sé quins dels dos, no ho he pogut esbrinar. L’escut que es troba damunt de l’escenari del “Coro”, segurament és de La Campestre. Doncs, com dic, allà hi anaven els del “coro” a assajar, d’aquí que li quedés el nom, i avui ningú es recorda de la seva existència.

En ser el Catòlic, un cert temps, parròquia, els components de l’esbart dansaire de ballets “Centre Catòlic” ho van aprofitar per anar-hi a assajar. En Joan Ribes portava la canalla i en Joan Casas els grans. També s’hi feia teatre, però la guerra ho devora quasi tot i aquest local  en nom del “Generalísimo” va ser requisat als sus propietaris, de fet el poble, i venut a una empresa particular perquè hi construís una fàbrica.

El meu pare va ser la persona contractada per uns senyors de Barcelona per muntar-hi una empresa de baquelita; ell sempre deia que havia conservat l’estructura del local per si alguna vegada el volguessin recuperar els de l’ajuntament, per desgràcia no ha estat així, no hi ha hagut aquesta voluntat…

El local constava, bé constava, encara existeix, d’un gran teatre amb un escenari modernista que, encara avui, si no l’han destruït, es pot contemplar, amb un gran escut dalt al centre. El darrere de l’escenari és altíssim, per poder pujar i abaixar els decorats. Des de la Riera de la Creu, se’n pot apreciar l’altura, l’edifici encara està dret. 

Al davant, pel carrer Baró de Maldà, número 24, es pot veure la façana del local, el màstil de la bandera està resistint tots els embats del temps, esperant en va poder onejar altra vegada la senyera.

Un cop traspassada la porta principal, el local que es troba era la cafeteria, molt àmplia per a aquest ús, i a la vegada confortable i bonica per la decoració. Del centre del sostre, al voltant d’un cercle d’uns tres metres de diàmetre, hi penjaven unes garlandes de flors, fetes de guix blanc, començaven petites i al centre eren tres vegades més grosses i, als quatre cantons del sostre, unes rodones fetes a joc de les mateixes flors que les garlandes, però aquestes sense penjar. Entre la sala del teatre i la cafeteria hi havia les dependències on vivien els cafeters, i aquest va ser el lloc on vaig viure uns anys.

Fotografia més o menys actual. "El Coro" en color groc; a dalt, la plaça del Repartidor

Fotografia de 1947. En aquest cas no he identificat l'edifici però crec que comparant-la amb la fotografia anterior es pot localitzar fàcilment.

Al costat de l’edifici hi havia un gran pati, la meitat de l’Ajuntament, l’altra meitat del Coro. Es donava el cas que, a la part de l’ajuntament, s’hi trobaven molts trastos, segurament requisats: mobles, gerros, paraigüers, calaixeres, fins i tot una banyera, aquesta era la nostra temptació, dic nostra perquè moltes nenes de la barriada venien a jugar, aquests estris de l’altra banda ens captivaven, i això que teníem prohibit traspassar el terreny. L’Isidre de l’Ajuntament, que era l’encarregat de vigilar-ho, ens renyava sempre que li escampàven els trastos, perquè recordo que, d’escampall sé que en fèiem, però com que també venia a jugar la seva parenta l’Eulàlia Piguillem, a vegades feia els ulls grossos. Moltes nenes del poble ho han de recordar també, perquè eren unes quantes, fins i tot em fa gràcia anomenar-les: de l’edifici del costat començant per baix hi venien: el Josep M. i la Joana Parera, l’Angelina Carreras, la Rosa Lluch, la Rosita Manzanares, la Teresita Josep, el Mario Molina, la Nuri Peña, filla del carboner Domingo, carboneria coneguda  per tot el poble, la Mercé Mesa, la Montserrat Cuyàs, la Montserrar Tarragó, l’Amparito i la Joana Riera, cosines elles i a la vegada nebodes del barber que hi havia al número 16 del mateix carrer, on avui hi ha una dependència de la Caixa. Tota aquesta canallada jugàvem al pati, dia darrere dia, any rere any, d’aquí em vé la nostàlgia quan el veig abandonat, mort i obligat a fer de garatge d’una entitat. Aquetes coses només interessen als hospitalencs de cor, no asl que hi vénen a guanyar-s’hi la vida, ens ho estan demostrant (…)“

Si voleu veure a l’Angelina Vilella comentant records com aquest, a les referències trobareu uns vídeos gravats per ella,….

Cal dir també que he trobat referències de que a aquest edifici tenien la seva seu les Joventuts Libertàries de la CNT-FAI. També he trobat a la Vanguardia del 6 de juny de 1934 un article sobre un registre a l’Ateneu Libertari Racionalista “Francisco Ferrer Guardia” del carrer Francesc Macià (nom que rebia el carrer Baró de Maldà en aquells temps), segurament estem parlant del mateix lloc.

A veure si teniu més informació,…

REFERÈNCIES

30 Desembre 2011 | Categories: Anys 20, Anys 30, Anys 50, Carrer del Baró de Maldà, Centre, Segle 21 (Actualitat) | Tags: | 12 comentaris

Danzón, una beguda hospitalenca

Des de que vaig a la recerca d’artefactes antics hospitalencs, amb l’objectiu de trobar temes interessants per aquests texts que faig sobre la ciutat, que em trobo a internet, als llocs web de subhastes, amb unes ampolles de vidre bastant rares on es pot llegir “REFRESCO DELICIOSO DANZON”.

 També vaig trobant caixes de fusta per 24 ampolles com l’anterior

I algunes cartes de l’empresa que les emplenava dirigides als seus clients, com aquesta d’abril de 1950, on llegim, per exemple, que l’empresa es troba al carrer de Barcelona, 94 i el seu propietari és Enrique Ribas:

o aquesta de febrer de 1952 amb una llista de preus dels extractes de dos sabors,…

Uns altres artefactes que també trobem a aquest jaciment d’objectes per col·leccionistes són els anuncis, com aquest de 1945 on la marca es presenta a la Fira de Mostres d’aquell any amb un stand:

O aquest, on sembla que el fabricant ja no és Enrique Ribas, sinó Agustín Puértolas, i de Refresco exquisito passa a delicioso.

Aquí trobem més anuncis on podem veure els cinc sabors de la beguda: llimona, cirera, taronja, pinya i pressec (a la carta anterior, la de 1952, també es menciona el sabor a menta).

També veiem un canvi de direcció i de telèfon, si als anys 1950-52  l’empresa es situava al carrer de Barcelona, 94 (si no han canviat la numeració es trobava on és ara l’oficina de La Caixa)  amb el telèfon 33161, a una data indeterminada l’empresa es situava al número 87 del mateix carrer (a l’edifici que fa cantonada amb Riera de la Creu) i el telèfon era el 233160.

Amb tot aquestes dades he marxat a les hemeroteques a veure si trobava cap detall més sobre l’empresa o la beguda, i bé, poca cosa,…

He trobat que a un anunci de 1946 aquest refresc es defineix com a “fruta champanada”,… així que segurament portaria alcohol, o no,…

També que l’anunci més antic trobat a La Vanguardia és del 7 de juny de 1944. Una publicitat de petit format que deia: “DANZÓN; Pídalo en cafés y establecimientos de bebidas. Es agradable por su aroma y sabroso paladar. DANZÓN, refresco delicioso, animal“. L’última referència de l’empresa a aquest mateix diari és del dia 15 de març de 1953, però no sé si l’empresa va plegar o va continuar més temps

Molt més elaborat és aquest anunci de 1951, on Luis Romero Pérez, el boxejador més popular d’Espanya en aquells anys, aspirant en aquell moment al títol mundial, en explica les virtuts esportives de Danzón:

Teniu més informació d’aquesta beguda hospitalenca?

REFERÈNCIES

14 Desembre 2011 | Categories: Alimentació, Anys 40, Anys 50, Carrer de Barcelona, Centre | Tags: , , , , , , | 2 comentaris

El col·legi Tecla Sala, 1957, 1962

A aquesta postal del col·legi Tecla Sala del 1962 podeu veure com era abans de la seva ampliació realitzada cap a finals d’aquella mateixa dècada. Per fer una mica d’història traslladaré part del que diu a la web de l’escola:

“Els orígens del Col·legi Tecla Sala es remunten a l’any 1954, data en la qual la seva mecenes, la Sra. Tecla Sala, va rebre el títol de filla adoptiva de l’Hospitalet. En agraïment a l’homenatge que li va retre la ciutat, la Sra. Tecla Sala va fer una important donació econòmica que, juntament amb la cessió dels terrenys per part de l’Ajuntament, va permetre la construcció de l’edifici central de l’escola, obra de l’arquitecte Manuel Puig i Janer [El mateix que l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, la de Sant Isidre Llaurador, la de Sant Llorenç a Barcelona,…].

El dia 5 d’octubre de l’any 1957 l’arquebisbe de Barcelona, Monsenyor Modrego, inaugurava l’escola. Esdevindria aviat el centre d’ensenyament religiós masculí més important de la ciutat. La titularitat del centre va recaure sobre la Parròquia de Santa Eulàlia de Mérida, aleshores dirigida per Mossèn Homar, i la direcció de la tasca docent fou encomanada a l’orde religiós dels Missioners del Sagrat Cor”

A la foto, en primer terme, també podem veure la teulada de l’edifici de mobles Magriñà, a la cantonada dels carrers de Tecla Sala i de Barcelona. Darrere del col·legi veiem els edificis del carrer de Molines i abans la teulada i la torre d’un edifici que es situaria al carrer de Juan Pallarès, a la cantonada superior esquerra tres finestres del Museu (Casa España),…

Al lloc web del col·legi també trobem una imatge de l’edifici més antiga, de 1957, des d’altre angle pot ser més interessant ja que podem veure a la cantonada dreta la torre de la Miranda (Cornellà), l’Harmonia abans de la seva modificació, darrere crec que la Talaia abans del seu trasllat, quan encara formava part de Modolell de la Torre.,…

Una imatge actual amb el col·legi a l’esquerra, ja ampliat.

REFERÈNCIES

10 Desembre 2011 | Categories: Anys 50, Anys 60, Carrer de Barcelona, Carrer de Joan Pallarès, Carrer de la Tecla Sala, Carrer de Molines, Centre, Col·legi Tecla Sala, Fills Predilectes, L'Harmonia, La Talaia | Tags: , , , , , , , , | Deixa un comentari

Can Taner (o Tané), una masia propera a Collblanc

Avui sortim de la ciutat, concretament uns 50 m fora del barri de Collblanc, anem cap a la cantonada de l’illa on es situa el Camp Nou. A la imatge inferior he dibuixat en vermell el límit de l’Hospitalet amb Barcelona, amb el barri de Les Corts; doncs, anem just davant de l’angle que apunta al camp del Barça, a la cantonada entre el carrer de la Riera Blanca i  la Travessera de Les Corts.


Però el lloc on us vull portar fa més de quaranta anys que ja no existeix, així que no el trobareu a la fotografia anterior, per això us poso aquest plànol dibuixat als anys 1870-1880, on veureu l’antic municipi de les Corts a sobre de les línies discontínues del barri actual. Podreu llegir, al mateix lloc on indicava a la fotografia anterior, el topònim de Can Tané.


La masia de Can Tané o Can Taner  feia d’això, d’edifici rural envoltat de camps, però clar, durant el segle XX, als voltants de Barcelona els camps van anar desapareixent i més a aquest lloc, així que es va transformar en “El Parador del Camino”, una fonda i parada de traginers.

Hi havia un ampli rafal de parra per a menjar-hi a l’estiu i un gran abeurador per a les bèsties de càrrega. També en aquest indret fins ben entrats els anys 50 existia una caseta dels burots, on es tenien que pagar les taxes d’entrada a Barcelona de segons quins articles. La imatge inferior és de 1956, ja veiem la fonda, però no sé si encara existia l’oficina dels burots.

Quan als anys 50 el FC Barcelona va comprar els terrenys per construir l’estadi (1953-1957), no es va arribar a cap acord amb el propietari de la masia, Guerau Piera, així que allà es va estar durant molts anys. Donada la proximitat al camp, era habitual que els aficionats, abans i després del partit, es passessin per prendre alguna cosa.

La desaparició de la masia s’inicia l’any 1965 quan el Picadero Jockey Club va comprar els terrenys, l’any 1968 inaugurava el seu pabelló, juntament amb l’edifici de 8 plantes que podeu veure a la primera imatge.

He trobat aquesta fantàstica fotografia dels anys 60 realitzada per Dolors Torné Bosch i publicada a la revista del Barça fa pocs anys.

REFERÈNCIES

13 Novembre 2011 | Categories: >Barcelona, 4. CARTOTECA, Anys 50, Anys 60, Carrer de la Riera Blanca, Collblanc, Travessera de les Corts | Tags: , , , , , | 4 comentaris

La Rambla, 1953-54

Aquesta imatge de la rambla de Just Oliveras i Prats ha estat cedida per la Pili Anadón, via el seu cosí, en Miguel Medina, que ja fa com un mes que me la va enviar,…  sento l’endarreriment però aquest octubre ha estat bastant complicat.

Com veieu a la dreta el cinema Rambla encara no està, es a dir, que encara no em arribat al 1954, any en que es va inaugurar. El que sí que veiem és l’escultura del batlle que dona nom a la rambla, realitzada per d’Hèctor Cesena i inaugurada a l’any 1953.

L’any 1953 també també van canviar els bancs de pedra i els van substituir pels de fusta, com el que veieu a la fotografia. Es veu una terrassa d’un bar,… a veure si recordeu com es deia,…

Fa uns dies vaig escriure inicialment aquest article plantejant el dubte d’on es situava ara l’estatua, i no sols alguns de vosaltres m’heu respost sinó que la Matilde Marcé també m’ha senyalat un llibre Francesc Marcé com a font de moltes dades importants. Segons comenta Francesc: “pels volts de la primavera de 1980, coincidint amb la publicació d’un reportatge sobre el Quico Sabaté, en una efímera revista local (en el qual es donaven com a bones les desafortunades paraules de Antonio Téllez (*) sobre Just Oliveras d’una colla d’exaltats intentà “executar-lo” per segona vegada. Mentre feien saltar el bust de bronze que coronava el monument, foren increpats per alguns vianants i un d’ells telefonà cuita-corrents al Museu d’Història per advertir el que passava. La conseqüència fou que el bust pogué ser recuperat i a partir d’aquell moment quedà guardat en el Museu.

En diferents ocasions, un grup de veïns de la Rambla i de la rodalia reclamà infructuosament la reposició del monument. Finalment el juliol de 1986, després de recollir una impressionant quantiat de signatures, presentaren una petició formal a l’ajuntament. Aquest (las cosas de Palacio van despacio), el reinstal·là, el juliol de 1988, al capdamunt de la Rambla, prop de l’estació de la RENFE “

(*) Antonio Téllez – (La guerrilla urbana en España – Sabaté – Belbaste – París 1972) dóna una imatge del tòpic burgués explotador en referir-se a Just Oliveras, a qui titlla de feixista. Diu que durant la guerra “su primera idea fué recuperar con creces lo que la revolución le había arrebatado y se dedicó descaradamente al estraperlo en gran escala, explotando a la gente con los productos de primera necesidad que sólo él hubiera podido decir como se procuraba.” És un concepte de Just Oliveras que cap coetani seu de l’Hospitalet subscriuria. Això fa pensar que, si aquesta descripció que es fa no s’aguanta per enlloc, no és forassenyat dubtar de la intervenció en l’assassinat d’en Quico Sabaté, que ell dóna com a segura. Tot i que tingui raó quan afirma que aquesta mort “nunca fue atribuida a Sabaté”.

També gràcies a José Antonio per enllaçar la imatge següent:


REFERÈNCIES

  • Francesc Marcé i Sanabra, “Evocació de la Rambla. Intent d’aproximació – molt personal- a la seva historia”. Editat per Gent de Pau, 1990
  • Francesc Marcé i Sanabra, “Hospitalencs d’ahir”. Editat  per l’Ateneu de Cultura Popular, 1994 (pàg. 329-330)
  • Ramon Morales, “Monuments i parlaments inaugurals” dins del llibre “Coses de l’Hospitalet”. Editat per l’Ateneu de Cultura Popular, 1990 (pàg. 49)

4 Novembre 2011 | Categories: Anys 50, Centre, Cinemes, Rambla de Just Oliveras | 5 comentaris

Una cronologia de l’Hospitalet de Llobregat, 1954-1972

A continuació una cronologia dels fets considerats més importants produïts a la nostra ciutat entre els anys 1954 i 1972,… i que ja veig que m’obligarà a modificar/ampliar alguna entrada del bloc,…

Crec que s’explica sol, per tant no us faig perdre més el tremps,…

REFERÈNCIA

Arxiu de Premsa Digitalitzada del Departament de Cultura

4 Octubre 2011 | Categories: Anys 50, Anys 60, Anys 70, Tot l'Hospitalet | Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

La reconstrucció de la Diòcesi de Barcelona, 1950

Avui una coseta ràpida,… una article del diari ABC sobre la reconstrucció dels edificis religiosos destruïts a la Guerra Civil. Us poso la primera pàgina on veieu que surten fotografies de les dues Santa Eulàlia de Mèrida, després si voleu continuar llegint la segona pàgina de l’article la trobareu a les referències,…


REFERÈNCIES 

29 Setembre 2011 | Categories: Anys 50, Centre, Església de Santa Eulàlia de Mèrida (antiga), Església de Santa Eulàlia de Mèrida (nova), Franquisme, Guerra Civil | Tags: , , | 2 comentaris

L’autobús de la línia “H” (L’Hospitalet – Santa Eulàlia)

Fa una setmana Miguel Medina m’enviava entre d’altres fotografies, aquesta de 1956, on surt el seu yaye José López Ruiz junt a l’autobús que conduïa fent la línia de l’Hospitalet fins a Santa Eulàlia a la companyia Oliveras SA.

Segons l’imprescindible lloc web de José Mora el recorregut era plaça de l’Ajuntament, carrer de Calvo Sotelo (actual carrer Major), carrer del Generalísimo Franco (actual d’Enric Prat de la Riba) fins el metro de Santa Eulàlia. També diu que en alguns moments de la seva història va ser coneguda amb l’indicatiu “H” i actuava com a servei complementari i limitat a la línia “HB” entre l’ajuntament de l’Hospitalet i la plaça d’Espanya de Barcelona.

En novembre de 1972 les línies “H” i la “HB”,  per tal de descongestionar la plaça de l’Ajuntament, canvien la seva terminal de la plaça anterior al carrer de la Tecla Sala.

El que no sé veure és on es va realitzar la fotografia,… algú recorda el cartell de Norit que hi ha a la tenda del costat??

A la web citada també surten aquests dos altres Pegasos de la mateixa companyia i línia. Les imatges en blanc i negre són també de 1956 i del fotògraf hospitalenc Brangulí; la que té un color més salmó és de data indeterminada, però com veieu la matrícula segurament és del mateix any,…


REFERÈNCIES

26 Setembre 2011 | Categories: Anys 50, Autobús, Carrer d'Enric Prat de la Riba, Carrer de la Tecla Sala, Carrer de Santa Eulàlia, Centre, Santa Eulàlia | Tags: , , , , , , | 4 comentaris

Inauguració del monument a Anselm Clavé, 1954

La Teresa Arnal m’ha enviat una fotografia del seu avi, Francisco Arnal Arnal (amb corbata obscura i ulleres), a la inauguració del monument d’Anselm Clavé, a l’antiga plaça del Molí, ara plaça del Mestre Clavé, ja sabeu,… per sota de la Farga.

Josep Anselm Clavé i Camps és recordat per ser el fundador del moviment coral a Catalunya i l’impulsor del moviment associatiu, la seva obra és massa amplia com per tractar-la aquí, així que si teniu interès us recomano que seguiu buscant a internet que trobareu molta informació,…

Fent recerca a l’hemeroteca de la Vanguardia m’he trobat la noticia de la inauguració

A més de la ressenya anterior he pogut trobar els records d’aquests moments escrits per Ramon Morales, on crec que el protagonista és el senyor que parla a la foto, molt indignat, per cert,… Després de llegir-los torneu a la foto i segur que la veureu d’una manera diferent,…

“També em ve a la memòria la inauguració del monòlit a Josep Anselm Clavé, a la plaça del seu nom, justament al lloc on fa cinquanta anys l’empresa del Ferrocarril Metropolità de Barcelona féu un sondeig del subsòl,  ja que pensava establir una estació de la seva ja aleshores prevista estesa. Hi participaren tots els cors de la ciutat, molts d’altres de forans, i es notà la presència d’alguns estandards històrics. Abans de la cantada amb què es clausurà l’acte hi hagué una llarga corrua de parlaments.

Com que aleshores estava molt més estès l’homenatge a la vellesa que patrocinava una coneguda Caixa d’Estalvis, fou convidat a parlar, en nom dels cantaires veterans, un home de cabells blancs i veu tímida i tremolosa. La mesa de l’acte l’acollí amb somriures i aplaudiments d’amor filial. I l’home va parlar. Fou un discurs improvisat, i aquell vell cantaire, que estava cremat i no podia dissimular-ho, es va desfogar. Ens va dir com lamentava que aquell acte fos la flor d’un dia. Que ni la Federació, ni la Casa de la Vila, ni els organismes oficial que haurien de protegir el nostre migrat patrimoni cultural, feien res de bo i de valent per promoure la cançócatalana, tot i que, seguint les directrius del seu creador, els cors eren un reducte que redimien l’obrer del taulell de la taverna, de la taula de joc, de les discussions que acabaven a bufetades o a cops de navalla, i de molts altres vicis con la insolidaritat, la manca de convivència, etc.

El president de la Federació de Cors de Clavé, el batlle de la ciutat i els presidents dels cors locals, guaitaven enlaire un xic tibats. Semblaven atrets per uns petits núvols que la marinada empenyia cap el Poble Sec (vet aquí un altre dels topònims perduts en els darrers anys, I en van,…) En aquells minuts, llargs, inacabables per a ells, es feien algun comentari a cau d’orella, sense deixar de guaitar els núvols.

Quan aquell arriscat cantaire va treure tot el que portava al pap, el batlle, que aleshores era un carnisser de la plaça més important de la meva ciutat [Josep Tayà Solanes], va acostar-se al micròfon per dir-nos, en un horrible castellà carregat d’accent casolà, – el seu càrrec l’obligava a emprar aquesta llengua – que es felicitava d’un acte que “feia realitat la diversitat i fraternitat entre els homes i les terres d’Espanya”. Reconec que en el passatge transcrit sóc més fidel a l’esperit que a la lletra, perquè cito de memòria i han passat molts anys, però recordo que aquelles paraules, escrites moltes hores abans per un fosc funcionari, foren la confirmació de l’encert d’aquell vell cantor que havia fet d’un recitatiu, un planyívol memorial de greuges.

Ara em penedeixo d’haver estat testimoni mut de la conversa a la farmàcia, i si pogués els diria que quan vulguin fer una manifestació per restaurar el monument d’en Just Oliveras, que m’avisin, que jo també hi seré. Tenim tan poques coses veritablement nostres, els hospitalencs…!

XIPRERET núm. 78.XI-1986″

REFERÈNCIES

22 Setembre 2011 | Categories: Anys 50, Corals, Plaça del Mestre Clavé, Sant Josep | Tags: , , , , | 2 comentaris

Quatre artistes de les festes de la Torrassa (1942-1963)

Fa uns dies vaig trobar a la biblioteca Tecla Sala un treball que Lluís Abarca i Médico va fer a l’any 1997  sobre la història de la Festa Major del barri de la Torrassa. És un text d’unes 30 pàgines escrit a màquina on s’expliquen com eren les festes, principalment en el període franquista, encara que trobem referències als anys anteriors, des de 1914 que es des de quan es diu que van començar.

L’autor ho descriu des de la Comissió organitzadora de la que havia estat membre preponderant, i també com a regidor de festeigs de l’ajuntament (1961-1966). Trobem molts detalls de les festes, des de com eren els envelants  que es situaven any rere any des de 1942 fins el 1969 a la plaça Espanyola, fins per exemple els problemes d’abastiment de cervesa als anys 40, però també el més interessant, podem llegir com va evolucionant socialment el barri a través d’aquells anys,… A sota una imatge del jovent de 1945 a l’envelat,…

D’aquest document podré extreure molta informació per futures entrades d’aquest bloc, però avui m’ha donat per buscar al youtube els noms dels grups i solistes que actuaven en aquelles festes, així que avui faré de disc jockey,…

L’Orquestra Bizarros d’Augusto Algueró van tocar als  “balls de deu” (que es feien a quarts d’una del mig dia) del 1942, el primer any que es celebrava la festa de la Torrassa de manera independent de la de Collblanc des del final de la guerra, i que repetiria també als any següents. La gravació és l’única que he trobat al youtube, és de l’època i a més es veu una imatge del conjunt i de l’August Algueró, pare del pianista que esdevindria famós compositor.

El gran Bonet de San Pedro y los 7 de Palma van tocar la nit del dissabte 3 d’agost de 1957 a la plaça Espanyola, sense envelat per problemes d’última hora, i el 1958 ja dins de l’envelat i amb tot més organitzat. He seleccionat la seva popular Rasca Yú , adaptació del You Rascal, you de Sam Theard composada el 1930, i amb part de la lletra del bolero Bodas Negras que es va escriure a partir d’un poema d’autoria disputada entre Julio Flórez i Carlos Borges probablement als anys 1880. La de Bonet es va gravar l’any 1943 i va estar censurada per que es creia que la tornada feia referència al dictador Franco “Rascayú, cuando mueras que harás tú. Tú serás un cadáver nada más,…“

El mateix any 1958 un Josep Guardiola que començava a destacar va cantar a l’envelat, i va tornar l’any 1963, ja famós i en companyia de la seva petita filla; el mateix any representava Espanya al festival de Eurovisión amb el tema Algo Prodigioso.

I acabem ja al mateix 1963 amb el també cantant melòdic Ramon Calduch, que també va tenir molt d’èxit davant del públic de la Torrassa, i que repetiria anys després. He trobat uns dels seus grans èxits, El Viejo Frac, que a més crec que és d’aqustes anys.

En aquests període de 21 anys van actuar molts més grups i solistes,… però  és que no he trobat molts més que aquetst quatre al youtube. Aquí teniu una petita llista extreta del llibre: Joan Casa Augé i la seva orquestra Olantación (segona meitat dels 40), orquestres Astoria i Fantasio (1949), Orquestra Inspiració (1951), Pau Pi amb el seu seguici de Radio Barcelona (1955). Fins l’any 1960 van participar Dinàmicos, la Gran Kursaal, la Gran Palace, Florida, Font, Mariland, Montecarlo, Niça, Orleans, Ritmo Azul, Juanito Segarra, Oscar Martín, Los Sirex, Orquestra Ramon Evaristo,…

REFERÈNCIES

Imatge d’Antoni Comas agafada sense permís de l’espai a Picasa del grup Memoria de Barri de La Torrassa

18 Setembre 2011 | Categories: Anys 40, Anys 50, Anys 60, Festa Major del barri de La Torrassa, Franquisme, La Torrassa, Plaça Espanyola | Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 2 comentaris

La SEAT i les masies de l’antiga Marina de l’Hospitalet (1955-59)

No sé ben bé en quin any és va fer la següent fotografia, però gràcies a una extensa recopilació realitzada per José Sanz Neira sé que és posterior a l’any 1955, ja que a la part esquerra es veuen els menjadors, i darrere d’aquests, encara no havien ampliat la fàbrica amb 12.ooo m² més, fet que va succeir a l’any 1959.

La SEAT, Sociedad Española de Automóviles de Turismo SA, es va constituir el 9 de maig de 1950 com a part de l’INI (Instituto Nacional de Industria). El 27 de Juny del mateix any arrendava al Consorci de la Zona Franca 220.000 m² i a finals d’aquell any l’empresa arrencava la seva construcció amb 12 empleats, quasi tots militars. El 13 de novembre de 1953 surt el primer cotxe, un 1400; l’any 1955 ja es produïen 7.000 unitats, i al 1959, 28.000 dels que s’encarregaven uns 6000 treballadors.

Com veieu l’entorn de la fàbrica era idílic, a prop del mar, envoltada d’un paisatge de camps de conreu, sèquies que portaven l’aigua neta del canal de la infanta i masies disseminades. Però els pagesos ja sabien que la seva marina, tal com la coneixien no duraria molt, a mesura que la fàbrica anés creixent o vinguessin d’altres, ells haurien de marxar,  ja que tot havia estat expropiat al 1920 i sols quedava esperar.

Aquesta imatge ens deixa veure algunes de les masies i camins antigament situats a l’Hospitalet, sobre tot si piqueu damunt d’ella. La masia que veiem més propera és cal Joanet del Marc, una mica més cap a Montjuïc creua la carretera de la farola, que baixava des de la barriada de Can Pi fins, com diu el seu nom, la Farola. Cal Xerricó (Charicó segons alguns plànols) és la següent casa que veiem, un petit edifici situat molt a prop de la SEAT, separat d’ella pel torrent Gornal.

Com em perdia una mica darrere de la SEAT he superposat el seu contorn al plànol següent. Com veieu es situava totalment als antics terrenys de l’Hospitalet i quan la van construir van tenir que tirar a terra les masies de cal Sebastià d’en Gotlla, cal Anton “Nas” i cal Guixo, aquesta última no surt en alguns plànols, però surt una altra una mica més cap a mar que es deia cal Madrona.

Com veieu cal Munné (Magné en segons quins plànols) encara continuava al costat de la carretera que serpentejava en direcció Montjuïc i que feia d’accés principal a la SEAT, a pocs metres, a l’esquerra d’aquesta encara es conservava l’antiga carretera de can Navarro, que passada la riera Blanca ens portava a cal Felip o cal Güell, a un extrem de la colonia Canti, ja a Barcelona.

Podem veure l’alineació d’arbres de la sèquia pluvial del Canyet, interrompuda per la fàbrica i també que de l’hipòdrom ja no queda res, sols veiem cal Sangoneres a un extrem,… i no sé que més dir,…


Deixo també unes imatges de pitjor qualitat, a la primera podem veure l’entrada principal de la SEAT i darrere, al costat de la planta de generació d’energia, cal Xerricó.

A la següent la fletxa blava és la llera del Llobregat. En aquesta també podem Cal Munné, davant de l’entrada. Els menjadors sembla que estan en construcció, així que la fotografia seria aproximadament de l’any 1955.

Cal Xerricó, Cal Joanet del Marc crec que perdurarien fins mitjans dels 60; ja no les trobem a la següent fotografia, en principi de 1966, quan van construir el taller de planxisteria (4), destinat llavors al SEAT 850, el (5) que es destinaria al SEAT 124,  el (3) destinat a premses, i el (6) denominat “La Ponderosa” i que es destinaria a expedicions. El (7) en aquell moment estava en construcció i també s’utilitzaria pel 850.


I aquesta és l’història de David contra Goliat, de cal Xerricó i la resta de masies contra la SEAT; de l’agricultura contra l’industria als voltants de Barcelona. Sols ens queda la zona agrícola de Cal Trabal.

REFERÈNCIES

17 Setembre 2011 | Categories: >Barcelona, Anys 50, Cal Anton "Nas", Cal Guixo, Cal Joanet del Marc, Cal Madrona, Cal Munné, Cal Sebastià d'en Gotlla, Cal Xerricó (La Marina), La Marina Perduda | Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Els menjadors de la SEAT, 1955

Com he fet altres vegades, sortiré de la ciutat per parlar d’un element arquitectònic singular i proper; avui he decidit anar a buscar-lo a Barcelona. Si al nostre municipi n’hi ha 110 edificacions protegides, a Barcelona arriben fins a 4000 elements, es a dir, que tinc per elegir bastants,…

He trobat un molt proper i molt singular, es troba a uns 500 m de la línia que ens separa de Barna, però lamentablement crec no el podreu visitar, ja que es troba dins de la SEAT, són els seus menjadors. D’altra banda segur que algú de vosaltres a treballat allà, o potser els vostres pares,… gran part dels treballadors d’aquesta empresa eren hospitalencs, i encara surten autocars carregats cap a Martorell.

Els menjadors de la SEAT són obra de César Ortiz-Echagüe, Manuel Barbero i Rafael de la Joya, que a l’any 1957 van guanyar un prestigiós Reynolds Memorial Award, fet que va ser una gran noticia a nivell nacional i internacional, ja que van competir amb 86 projectes d’arquitectes de 21 països (deixo a les referències el NO-DO del 08.07.1957 on trobareu imatges d’aquest fet). Lamentablement segons notícies de fa un any els menjadors es trobaven en perill d’enderrocament, ara no sé en quina situació es troben,…

Els menjadors pretenien canviar d’escenari als treballadors fent-los passar de les avorrides cadenes de muntatge a uns espais amplis i transparents, envoltats de flors, aigua i arbres,… Però per què són tan interessants aquests edificis?, bé, faré un petit resum però com que la història és llarga i interessant us recomano que aneu a les referències. Com sabeu el terreny del delta no és molt bo, així que quan els arquitectes van començar a fer càlculs van arribar a la conclusió de que el preu de la cimentació era tan car com construir la resta de l’edifici. Llavors van optar per una solució innovadora al nostre país, fer servir alumini per l’estructura, 10 vegades més car que el ferro, però molt més lleuger, així que estalviava molt en la cimentació, ja que podia ser superficial. Per aconseguir aquest fet els enginyers de l’empresa aeronàutica CASA, van col·laborar estretament en el disseny i la construcció, fent servir perfils destinats a la construcció d’avions, adaptant-los per a la construcció dels edificis,… passo a les imatges:

Fotografia aèria dels menjadors poc després de començar a utilitzar-se a l’any 1956

Els menjadors dels obrers i empleats, existien 3 com aquests:

El menjador dels ajudants dels enginyers, caps d’oficina i tallers:

El menjador dels enginyers i de la direcció, que també s’utilitzava com a sala de recepció:

Les cuines, amb olles a pressió on es podien realitzar 3000 menjars en dos torns:

i una imatge en color del 2006 per despertar una mica els sentits,…


Llegint aquestes referències m’he trobat amb aquetsa frase de Rafael Echaide: “L’única possibilitat de supervivència d’un edifici resideix en el seu valor” però això no és suficient perquè: “A més a més, es necessari que la societat sigui conscient d’aquest valor i estigui disposada a conservar-lo”

REFERÈNCIES

22 Juliol 2011 | Categories: >Barcelona, Anys 50, PATRIMONI ARQUITECTÒNIC | Tags: , , , , , , | Deixa un comentari

L’Hospitalet de Llobregat, 1952

Continuem amb els mapes, avui un de 1952, on podem trobar 44 noms d’edificis que llisto a sota alfabèticament amb la situació. Però no sols això, també trobem el que eren els sis districtes d’aquell moment i la situació de vuit barriades, nuclis amb caràcter propi: Valeta, Can Vidalet, Can Pelegrí, Faus, Pubilla Casas, Las Planas, Canyet i Carbonell.

Hi ha una cosa interessant que és la previsió dels carrers que es farien al sud de la Granvia, destaca l’avinguda de Amèrica que mai és realitzaria allà, però sí a l’altre costat de la via a Bellvitge. També es pot observar com estava previst un accés a la Granvia des del carrer de Campoamor, que mai es realitzaria, ja que mig carrer s’aniria a terra per construir el barri del Gornal. Ah! i també es curiós on situa la barriada Las Planas,…

REFERÈNCIES

Guía oficial de la ciudad de Hospitalet de Llobregat (1952)

29 Juny 2011 | Categories: 4. CARTOTECA, Anys 50, Avinguda d'Amèrica, Carrer de Campoamor (Vell), Tot l'Hospitalet | Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Les masies de l’Hospitalet de Llobregat

Avui toca emplenar la secció de la cartoteca amb aquest mapa, crec que realitzat per Francesc Marcé i Sanabra, ja que originalment acompanyava un llibret seu que es deia “Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies“. Es va editar al 1980, però 10 anys després es va recuperar el mapa i es va incloure al llibret “Els motius de les antigues cases de pagès de l’Hospitalet” de la Montserrat Cornelles i Pujol, on es recullen 96 motius diferents. Si us interessa coneixer més motius, cal anar al llibre de la Matilde Marcé i Piera: “Cop d’ull als motius de l’Hospitalet” on no trobareu tots, però si fins 450, amb fotografies i algunes explicacions que va poder aconseguir parlant amb la gent de la ciutat de tota la vida. També trobareu informació sobre molts motius al llibre “l’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965” de la Mireia Mascarell i Llosa,…

Sempre que busco el motiu d’alguna masia em passo molt de temps donant voltes a aquest mapa, així que per facilitar una mica les coses l’he dividit en sectors i he fet una llista amb els 180 topònims (menys sèquies, rieres, pluvials,…) que conté. A alguns no acabo de reconèixer el nom ni amb l’ajuda d’una lupa, així que trobareu uns interrogants. Veureu que hi ha noms que surten dues vegades a llocs diferents de l’Hospitalet com Cal Capellà, Cal Creixells, Cal Noiet, Cal Paperines, Cal Tres o Cal Xerricó, i un fins a tres vegades, com Cal Benet, això complica una mica a l’hora de buscar al plànol si sols tenim el nom de la casa.

Ara revisant he vist que m’he deixat a la llista Can Pixa al B2,… ja tornaré a fer-la en un altre moment,…

27 Juny 2011 | Categories: 4. CARTOTECA, Anys 40, Anys 50, La Marina Perduda, MASIES - INDRETS, Tot l'Hospitalet | Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 10 comentaris

El Corpus Christi

El Corpus Christi és la celebració catòlica de la eucarestia i es realitza el següent dijous al vuitè diumenge després del Diumenge de Resurrecció, i aquest any va ser ahir.

L’últim vestigi que queda d’aquesta festivitat a la nostra ciutat, fora de l’àmbit religiós, és l’ou com balla, organtizat per l’associació Gent de Pau i que s’instal·la al brollador de la plaça de Mossèn Homar, i aquest any també al de Ca n’Arús; però abans, fins fa uns 45 anys, aquesta festa era molt important a l’Hospitalet.

Aquesta festa és d’origen medieval i la imatge més antiga que he vist a la nostra ciutat és de 1929. A inicis dels anys 60 es feia la processó del barri de Santa Eulàlia el mateix dijous de Corpus, i al Centre i Collblanc els dos diumenges següents, així les autoritats, i també els gegants de la ciutat,  podien estar a tots tres barris.  A l’any 1962 s’afegeixen les processons de les noves parròquies: Sant Josep, Sant Isidre, la Llum i Santa Gemma Galgani.

Dies abans la ciutat s’abocava en l’embelliment de les façanes de les cases i dels carrers. Es realitzaven les tradicionals catifes de flors, s’instal·laven domassos i vànoves als balcons, i algunes famílies realitzaven altars a la porta de casa seva. Tothom, grans i petits, preparaven la millor roba per aquell dia.

Aquesta imatge és de finals dels anys 50, i ha estat cedida per la Carme Alcaraz Jaén. Es veu l'altar que es feia al carrer Progrés,45 (Collblanc), amb unes hortènsies molt maques que eren de la seva avia, Maria Sempere Mas, la dona del cabell blanc a l'esquerra i que fa molt de temps tenia una espardenyeria a aquest carrer.

Els gegants i capgrossos encapçalaven la processó i darrere anaven els diversos grups escolars del barri, identificats mitjançant un pendó; darrere els diferents estaments ciutadans (entitats culturals i recreatives, casinos, gremis de comerciants, associacions parroquials,…) que lluïen també una ensenya portada per les juntes directives. Més enrrere anava el sacerdot, protegit per un tàlem, que portava la custòdia amb el Santissím Sagrament durant tot el recorregut. Tancaven el seguici les autoritats i les forces de l’ordre, i no sé en quina posició també anava una banda de música.

La processó acabava quan el Santíssim creuava la porta de l’església i era tret de la custodia per tornar de nou al sagrari.

Aquesta fotografia ha estat cedida per Teresa Arnal, la nena petita de la foto, que va amb la seva tieta. Està feta al 1959 al Carrer Sant Joan, on per cert es veuen les antigues casetes ja desaparegudes.

Fotografia cedida per Aurora Santos on es veuen sinó m'equivoco, la filla del Dr. Miró, la Maria Teresa, la Montserrat Ibarz, i la Teresa Arnal. Era l'any 1962 i anaven totes vestides de comunió, com totes les nenes i nens que la feien aquell any.

REFERÈNCIES

L’abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Realitzat per la Mireia Mascarell i edidat per l’Editorial Efadós al 2003. (Al llibre, que podeu trobar a qualsevol biblioteca de la ciutat, podeu trobar fins a 50 imatges comentades i moltes més informació de la que jo he extret)

24 Juny 2011 | Categories: Anys 50, Anys 60, Carrer de Sant Joan, Carrer del Progrés, Centre, Collblanc, Corpus Christi, Tot l'Hospitalet | Tags: , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Rafel Garrich i Masip (1930-1994) – Primera part

Li dic primera part a aquest article per que sóc conscient de que existeixen altres referències escrites sobre Rafel Garrich que encara no he consultat i sobre tot per que el dos quadres que avui comparteixo no representen la totalitat de la seva obra ni molt menys, sols és part del que he trobat des d’aquí, des del meu seient,…

Rafel Garrich i Masip va neixer a la nostra ciutat a l’any 1930, fill d’una família humil, el seu pare era carreter. De petit destacava per la seva facilitat pel dibuix, i el seu mestre, el senyor Lladós de l’escola Rossend Arús, va aconseguir-li una beca, però lamentablement un canvi a l’ajuntament ho va truncar tot, el pare de Rafel era de la Col·lectivitat de Pagesos i de la CNT, així que de beca,res; va entrar a treballar com a estampador a l’industria tèxtil, però sense deixar el dibuix, es va convertir en un autodidacta.

Entre els anys 1952 i 1958 també es va dedicar a dibuixar còmics per la Hispano Americana de Ediciones, de la que he trobat aquestes dues portades. També treballar per l’editorial Germán Plaza però no he trobat cap dibuix. He trobat a més que entre 1951 i 1961 va participar a les exposicions col·lectives que es realitzaven per l’entitat Amics de la Música.

A l’any 1980 fa la seva primera exposició al Museu d’Història de la nostra ciutat i des de llavors li van ploure els encàrrecs i va fer moltíssimes exposicions. Va viatjar a Rússia i a Paris, i quasi es queda allà permanentment pintant, s’ho van oferir, però va decidir que millor es tornava. Des de 1978 va ensenyar al taller de pintura de l’Ateneu de Cultura Popular, que des de que va morir, porta el seu nom.

Diu Rosa Salguero al seu article de la publicació l’Hospitalet: Rafael Garrich va treballar totes les tècniques del dibuix i la pintura, des del carbó a la tinta xinesa, la aquarel·la i l’oli. La seva obra és bàsicament costumista amb personatges marginats, obrers i especialment carreters, la feina del seu pare. Garrich sempre va sentir especial predilecció pels paisatges hospitalencs de la seva joventut com la zona rural de la Marina, on ara hi ha el barri de Bellvitge.

Les dues obres que he trobat mostren aquests dues aspectes, la primera mostra un el espantaocells a un terreny àrid, darrere un edifici que es sembla molt a l’ermita de Bellvitge,…

La segona imatge és la d’un carreter, l’ofici del seu pare.


Finalitzo, per ara, amb la descripció que feia Paco Candel de la seva obra a l’any 1981 “ .., Dueño ya de la habilidad, facilidad y perfección aludidas, Garrich se ha lanzado a captar en sus papeles el mundo que le rodea, y ese mundo que le ro dea ha sido y es el del trabajo, el de la vida cotidiana, el de los barrios y amb ientes humildes. Garrich hace un dibujo testimonial además de desenvuelto: testimonial y de denuncia además de lleno de arte y calidad. Garrich trabaja de estampador en Can Vilumara. Con sus dibujos no se aparta ni un ápice de esa clase social a la que por su oficio pertenece. Es más, parece como que este mundo de pequeñeces, dramas y detalles de cada día es el que le enamora y le emociona como ahora nos está enamorando y emocionando a nosotros. Gracias Garrich.“

REFERÈNCIES

22 Juny 2011 | Categories: 6. ART, Anys 50, Anys 60, Anys 70, Anys 80, Anys 90, Ateneu de Cultura Popular, Carreters, Ermita de Bellvitge, Museu d'Història, PERSONALITATS, Tot l'Hospitalet | Tags: , , , , , , , , , , , , | 2 comentaris

L’Òpera de l’Hospitalet

Sempre m’havia preguntat per que a aquella casa okupa li deien l’Òpera, però fins a  aquesta setmana, quan ha sortit a la Vanguardia una queixa d’un veï sobre l’abandonament de l’edifici i els problemes que comporta, no m’ha donat per buscar la resposta, us deixo el fruit de la recerca.

Aquesta òpera, per ara, seria en quatre actes:

1. CINEMA, TEATRE,…

Es va construir a finals dels anys 50 al núm. 58 del carrer de Josep Prats i es va inaugurar amb la pel·lícula infantil “Pequeño Gigante”, de l’any 1958.

El propietari, el senyor Boixadera, va invertir una gran quantitat de diners per fer una sala molt ben equipada on volia passar una programació alternativa i de qualitat, a diferència del que es feia als altres cinemes de la ciutat, amb una programació més “popular”; ho va aconseguir en un primer moment, però la gran competència entre els diferents propietaris va fer que tingués que baixar el llistó i anés perdent públic. A l’última temporada va arribar a un acord comercial per tal de que el seu cinema formés part d’una xarxa juntament amb el Rambla, Oliveras i Stadium, però encara així el cinema no era rendible, i va tancar.

Mentre encara funcionava, entre els anys 1960-62, l’Agrupació d’Amics de la Música va arribar a acords per organitzar sessions dobles de cinema de repertori, concerts de música clàssica o popular, òpera, sarsuela o dansa, varietés o la VI edició del Festival de Cinema Amateur en Color. L’Ajuntament també el va fer servir com a espai per alguns esdeveniments de les Festes de Primavera.

2. ESTUDIS DE TVE

Des de 1964, en regim de lloguer, va ser el  “Cuartel General de las Huestes televisivas de Barcelona”. A l’any 1972 es presenten les reformes que converteixen l’edifici en “un perfecto estudio de TVE” solucionats els problemes d’insonorització i dotat amb elements tècnics més perfectes, eren els Estudis Òpera

En aquell moment ja es diu que en quatre anys es construirà un edifici de TVE a Barcelona i aquest possiblement quedaria com a enllaç, però aquest edifici es va anar aparcant fins a l’any 1982, quan per l’urgencia del Campionat de Futbol es va construir el centre de producció de Sant Cugat, que no estaria totalment finalitzat fins l’any següent; fins aquell moment existien tres centres de producció de TVE: on van començar, l’antic hotel Miramar, des del 15 de febrer de 1959 (retransmetent un Barça-Madrid); els estudis cinematogràfics Isasi d’Esplugues des de 1973, i aquests.

Dos mesos mes tard l’estudi es crema (en part), aquí podeu llegir la notícia:

A aquest estudis es van realitzar infinitat de programes i per ara sé que a l’any 1996 encara funcionaven com a tals. He trobat part d’una sentència de maig de 2002 sobre una demanda dels propietaris, les empreses immobiliàries BOLUPI SL i BOJUR SL, contra Televisión Española SA. pel que crec temes referents al pagament del lloguer. Suposo que TVE es va anar del local  abans.

3. CENTRE SOCIAL OKUPA

L’Òpera s’okupa el 18 de maig del 2002 i a youtube podeu trobar molts vídeos dels concerts i altres activitats que es feien, he trobat aquest sobre el III Festival de la Bici on es pot veure l’interior de l’edifici,…

El 25 de juliol de 2007 es desallotja pels mossos sense cap problema ja que estava buit, uns dies abans el col·lectiu okupa havia decidit no presentar resistència.

4. SENSE ÚS

Des del desallotjament no té cap ús, però un edifici sense ús i abandonat és converteix en un problema. El passat 21 d’abril arriba una queixa a la Vanguardia:

“Desde hace años el edificio del antiguo teatro Ópera de l’Hospitalet de Llobregat sufre un gran deterioro debido a la falta de mantenimiento. Los vecinos sufrimos la invasión de ratas, palomas, mosquitos y malos olores procedentes de dicho edificio. También existe un depósito de gasóleo dentro, lleno de combustible, que puede comportar peligro.

El Ayuntamiento, a pesar de que se han efectuado varias denuncias, no ha llevado a cabo ninguna iniciativa al respecto. Es una pena que un edificio emblemático en una situación privilegiada esté en esa situación. Los vecinos pedimos su recalificación o saneamiento.”

La resposta de l’ajuntament és que encara que és una propietat privada manté converses amb els propietaris per tal d’evitar molèsties.

REFERÈNCIES

22 Abril 2011 | Categories: Agrupació d'Amics de la Música, Anys 50, Anys 60, Anys 70, Anys 90, Audiovisual, Carrer de Josep Prats, Centre, Ciclisme, Cinemes, CSO L'Òpera, Segle 21 (Actualitat) | Tags: , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

El refugi antiaeri del torrent de Can Nyac

Fa uns dies escrivia sobre el refugi antiaeri de la Torre Barrina, al barri de Collblanc, un refugi que s’havia de recuperar fa dos anys per fer-lo visitable,…

El cert és que a la nostra ciutat ja existeix un altre refugi visitable, el que hi ha al barri de Sanfeliu, on està l’aqüeducte i la xemeneia de l’antiga bòbila,… sols teniu que preguntar. Està fet una m***a, i pel que m’han comentat els pagesos que m’he trobat, últimament es fa servir d’habitatge ocasional pels sense sostre, de lloc ideal per a drogodependents, d’espai de diversió pels caps de setmana del jovent, etc.

Avui no hi havia pràcticament ningú i he tret unes imatges de l’accés i de l’interior:

Té dos accessos, aquest que és el que queda més al sud, i un altre que trobareu al final d'aquesta sèrie d'imatges

Quan entrem veiem una sala principal amb unes voltes de maons per reforçar el sostre; aquesta sala dona a altres dues habitacions més petites, una que és ben bé un túnel, cap a l'est, dins de la muntanya, i una altra cap al nord, a la que també s'accedeix des de l'exterior mitjançant la segona entrada al refugi.

Aquest és el túnel que va cap a l'est, encara que a la seva part final gira una mica cap al nord. Com veieu està ple de terra i escombraries vàries

El gir cap al nord que deia, que és on acava el túnel.

Aquesta és l'habitació que queda al nord respecte de la sala principal on també veiem una volta de maons.

Des del punt anterior faig una foto cap a la sala central i podem veure que el mur sud es troba ple de bidons, que semblen tancar una part del refugi trencat.

Ara veiem el segon accés, on sols queden la meitat dels maons que reforçaven l'obertura.

La historia d’aquest lloc la podem trobar als Quaderns del Centre d’Estudis, concretament al núm 23, on Josep Ribas rememora un altre Quaderns, el núm.3, on Antoni Mataix ens diu:

“Tots els refugis que es van construir durant la guerra es començaren a omplir amb els emigrants que venien disposats a aguantar un cert temps, malvivint com es pogués… Aquest va ser el procés de més de 500 habitants censats l’any 1950 a barraques i refugis de la Fonteta, la riera del Canyet i la Remunta… Hi havia més veïns vivint en refugis que en les cases edificades (…) al cens de 1950 hi ha 590 veïns en refugis“.

He preguntat a les persones que he trobat per la zona i aquest és l’últim testimoni de la defensa passiva a la guerra que va ser reutilitzat com habitatge que queda allà i segurament ens queda a l’Hospitalet.

Pot ser s’hauria de fer alguna cosa com catalogar-lo dins del patrimoni arquitectònic de la ciutat i protegir-lo,… o pot ser no té cap importància,…

REFERÈNCIES

13 Abril 2011 | Categories: Anys 30, Anys 50, Barraquisme, Franquisme, Guerra Civil, Immigració, Sanfeliu, Segle 21 (Actualitat), Torrent de Can Nyac | Tags: , , , | 2 comentaris

Apunts sobre la barriada de Can Pelegrí

A partir de la petita biografia que vaig fer sobre Marcel·lí Esquius, en Dídac López em va proposar fer una altra sobre Pere Pelegrí, que també té un carrer; però d’aquest home l’únic que he trobat és que com Marcel·lí, era propietari de terrenys, en aquest cas de una zona que ara es situaria entre l’actual barri de Can Serra i el de Can Vidalet, a Esplugues.

Aquests terrenys es transformarien en la barriada de Can Pelegrí, en honor al seu propietari. Als anys 20 es van formar tant aquesta barriada com la de Can Vidalet, situada més al nord. En un futur s’acabarien ajuntant anomenant-se totes dues com li diem ara: barri de Can Vidalet.

Era un nucli de casetes baixes per obrers envoltat de vinyes, garrofers i hortes, amb un camí principal, el carrer del Molí, que baixava fins a l’Hospitalet. El terreny era barat i les fàbriques hospitalenques eren properes, com les noves que sorgien a la ciutat veïna, es a dir, que era un bon lloc per establir-se, i es van establir cada vegada més persones.

D’aquestes cases encara queden algunes a la part de l’Hospitalet, com al carrer de Sant Carles, on tenim un costat d’aquest carrer sencer o al mateix carrer de Pere Pelegrí.

Un text de 1949 ens diu que la barriada estava formada per 90 edificis senzills en 7 carrers. Bé, a la imatge inferior, que és de dos anys abans, tenim més de 7 carrers, això és per que al costat d’aquesta barriada hi havia una altra que es deia de Faus (el cognom d’un altre propietari, Antonio Faus), aquesta plenament hospitalenca i que es troba, lògicament, al voltant del carrer de Faus, són les 6 illes de la dreta. La línia rosa és la divisió entre Esplugues i l’Hospitalet

A la revista Crònica de la Vida d’Esplugues es pot trobar algun article dels anys 50 on es queixen de l’estat de les “barriades extremes”, per exemple de Can Pelegrí diu al 1954: “anchuroso barrio que pertenece la mitad a Esplugas y la mitad a Hospitalet en una delimitación harto deficiente, complicada y desafortunada”, ens parla de que el carrer del Molí es intransitable, no hi ha clavegueram ni pous negres i així les aigües residuals van directament al carrer, comencen a proliferar les barraques, no hi ha cap font pública, la il·luminació és insuficient, no hi ha voreres… En fi,…

REFERÈNCIES

11 Abril 2011 | Categories: >Esplugues, 5. IMATGES AÈRIES, Anys 20, Anys 40, Anys 50, Barriada de Can Pelegrí, Barriada de Faus, Can Serra, Carrer de Faus, Carrer de Pere Pelegrí, Carrer de Sant Carles | Tags: , , , , , | 6 comentaris

Marcel·lí Esquius García (1897-1970)

Doncs ahir no tenia ni idea de qui era Marcel·lí Esquius García, tot ha començat amb el missatge que va deixar ahir l’Olga Abenia al mur de la pàgina de facebook, on demana imatges d’una pista de patinatge al carrer que porta el nom d’aquest home, a Pubilla Cases, on sembla que també tenia una casa (a Mina amb Hierbabuena).

M’he posat a googlejar per si per casualitat sortia alguna imatge de la pista i de cop m’he trobat que en Marcel·lí va ser el “director-propietari” de Miami Platja, ja sabeu, un barri de Mont-Roig del Camp, i una vegada més la meva curiositat m’ha ficat en una espiral de recerques que m’ha fet perdre el sentit del temps i de l’espai,… en fi, faré una petita biografia, una mica Frankenstein, perque aquest home va fer de moltes coses i no sé si les exposaré amb l’ordre cronològic correcte,…

Va neixer l’any 1897 al carrer dels Comtes de Bell-lloch de Barcelona, va començar a treballar als 11 anys a una fàbrica de maons i després va aprendre l’ofici de fuster.

Es veu que quan tenia més o menys 20 anys era un gran aficionat al ciclisme i a una carrera del Campeonat del barri de Sants va quedar segon darrera del millor del moment, un tal Magdalena. Després, als anys 40, va fer de pianista en diversos cinemes (com el Liceo) i cafés de Barcelona, li deien el “music”, més tard va fer de “danzarin”, després es va fer viatjant comercial.

Una vegada que es va casar amb Hortènsia Lifano van marxar cap a Perpinyà, on van montar una ebanisteria. Temps després van tornar cap a Barcelona i van crear un magatzem de fusta. Es van instal·lar a l’Hospitalet de Llobregat i van tenir cinc fills. La ciutat està per comprovar ja que a un article de la revista “Crònica de la Vida d’Esplugues” diuen que era d’allà,… ens trobem a una zona de frontera on inclús ara la gent va una mica perduda,…

Es veu que el negoci de la fusta no anava del tot bé i es va decidir dedicar a la promoció immobiliària amb terrenys de la nostra ciutat i dels municipis dels voltants. I venent i comprant es va convertir en un dels principals propietaris de la zona de Pubilla Cases. L’any 1948 va construir el mercadillo de Can Vidalet format per 43 botigues que van esdevenir el nucli del barri. També va construir la pista de patinatge que ens comentava l’Olga i que  tindria un equip d’hoquei que ell mateix presisiria. El seu fill Jaume a una entrevista també comenta que la primera festa major la va organitzar ell.

A la inauguració de l'esglèsia de Miami Platja. Es veu que el barret i un pur sempre li acompanyaven

A les 12 del diumenge  22 de juliol de 1953, dins dels actes de la festa major d’aquell any, “Tuvo efecto en la barriada de Vidalet el acto de homenaje al gran animador y propulsor de dicha barriada de la vecina ciudad, don Marcelino Esquiu, uno de cuyos actos consistió en el descubrimiento de una lápida que daba el nombre del citado mecenas a la calle Mayor, de la barriada de Vidalet. En dicho acto hablaron, haciendo grandes elogios del señor Esquius, el señor Cansado, el teniente de alcalde señor Colillas, y el agasajado, el cual, emocionadísimo, dio las gracias. Con tal motivo se celebró un partido de hockey sobre patines, disputándose una magnífica copa cedida por el Ayuntamiento, ganada por el Vidalet, del cual es presidente el señor Esquius. Finalmente las autoridades e invitado fueron obsequiados con una copa de vino español”

Aquell any ja havia começat la seva aventura de Miami Platja, a l’any 1955 es va traslladar allà amb la seva família i el seu nebot Joaquim González Esquius. Tenia tant de poder que a un article de 1969 tenia prevista audiencia amb el Papa,… cal dir també que segons un altre article de 1966 no tot li va anar tant bé, havia perdut a tres dels seus cinc fills, dels dos que li quedaven, Marcel, havia aconseguit una gran reputació com a metge, i Jaume, crec que el petit, ajudava al seu pare en els negocis. Aquest últim, l’únic viu, va morir al gener d’aquest any.

Marcel·li Esquius va morir l’any 1970, l’any 2009 l’ajuntament de Mont-roig del Camp li va posar el seu nom a una escola.

REFERÈNCIES

8 Abril 2011 | Categories: >Barcelona, >Esplugues, Anys 40, Anys 50, Carrer de la Hierbabuena, Carrer de la Mina, Carrer de Marcel·lí Esquius, Hoquei, Pubilla Cases | Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , | 14 comentaris

El Pont de Ferran Puig

El grup de facebook “Postales y Fotos Antiguas de Gente del Prat de Llobregat” de Pedro García Vela i Francisco Javier García és una meravella,… i no paren de sortir sorpreses. Fa uns dies va sortir la imatge inferior, que és l’única que he vist del pont de Ferran Puig feta des del propi pont i a on a més es veu el costat de l’Hospitalet.

Un usuari d’aquest grup, Juan Miñarro, comenta el següent: “También llamado el pont dels carros. Porque cuando construyeron el puente de la Gran Vía, los carros continuaron pasando por este puente contruido por Ferran Puig para poder ir a sus fincas que eran muchas. Tantas que eran casi como la superficie del actual aeropuerto. Para pasar por este puente había un empleado en una casilla que cobraba un impuesto para sufragar los gastos de construcciòn del puente. El suelo era de madera y frecuentemente se tenian que ir canviando los tablones. En los ultimos tiempos, el autobus de línea hacia bajar a todos los pasajeros y el autobus lo pasaba vacio, detras los viajeros y al cruzar el río volvían a subir”

A un altre lloc Juan també comenta que quan “el puente entró en deshuso, trasladaron la casilla al puente nuevo [al de la Gran Vía] y siguieron cobrando. Entonces decían que lo que cobraban eran arbitrios por las mercancías, solamente lo cobravan a los carros, porque por el puente pasaban muchas mercancias que no tenian nada que ver con el Prat. Finalmente ante la protesta de los payeses, se anuló este tipo de pago que no pudieron las atoridades del regimen, justificar y se desmontó la casilla.”

Desconec la data de la fotografia però com podeu veure a aquesta imatge teniu la caseta a l’esquerra i un carro a punt de passar.

A aquesta segona imatge, de la mateixa procedència i sense data, podeu veure el pont des del Prat amb un carro a sobre, com podeu veure sols podien passar carros en un sentit a la vegada ja que el pont era molt estret.

La imatge següent la va realitzar la CETFA (Compañía Española de Trabajos Fotogramétricos Aéreos) i la he tret del lloc web del Institut Cartogràfic de Catalunya. Es va realitzar a l’any 1958 i com es pot observar el pont es troba pràcticament caigut.

REFERÈNCIES I MÉS INFORMACIÓ

5 Abril 2011 | Categories: >El Prat, 5. IMATGES AÈRIES, Anys 50, Bellvitge, Ponts del Llobregat, Segle 20 (XX) | Tags: , , , , | Deixa un comentari

La torre de l’estació antiga de Santa Eulàlia, 1952

Ahir en Jesús Navarro, un hospitalenc amant de la història i del metro, em va donar permís per compartir totes aquestes fotografies de l’any 1952. El motiu principal és la “torre d’accés i comunicació” amb el pont d’en Jordà, el que conecta Santa Eulàlia i la Torrassa, però també veureu fotografies de la nova andana que es va construir al mateix temps.

Tenim dos conjunts de imatges, el primer és el la construcció, podem veure l’excavació de l’accés (pot ser algun arqueòleg veurà alguna cosa!), detalls del muntatge de les escales, com van col·locar les bastides per pujar la torre i la construcció del mur de la nova andana. Ala segon conjunt de fotos la torre ja està construïda i les andanes ja estan apunt.

A mi la torre em sembla molt maca, amb aquest tres finestrals enormes orientats cap al sud per il·luminar l’escala. La meva memòria no m’arriba ni per saber si alguna vegada la vaig veure dempeus, no he pogut trobar quan la van tirar a terra, però he trobat quan la van inaugurar a La Vanguardia, deixo també l’article,…

31 Març 2011 | Categories: Anys 50, Avinguda del Metro, Carrer de Santiago Ramon y Cajal, Metro, Pont d'en Jordà, Santa Eulàlia | Tags: , , , , , , , , , , | 14 comentaris

« Entrades més antigues
Entrades noves »