Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 60

Fotografies des d’una casa del carrer de Josep Maria de Segarra

En Ventura Leris m’ha enviat aquestes dues fotografies de les vistes que tenia des de casa dels seus pares l’any 1964. Vivien al carrer de Josep Maria de Sagarra (abans de 1962, Porvenir, i abans, des de febrer del 38 al final de la guerra, Rafael Barradas, i abans encara, a la República, carrer de l’Esdevenidor,… )i des del terrat del seu edifici es divisava gran part de la ciutat.

A aquesta primera es pot veure allà al fons fins l’església de la plaça Espanyola, i ja més a prop un carrer irreconeixible, pràcticament tots els edificis han estat substituïts. El mur que teniu a la dreta és la façana lateral de l’edifici on va viure uns anys en Barradas, i va tenir el seu Ateneillo, al número 17 del carrer.

LH_Vers Nord_Des de JM Sagarra_1964_23

La següent orientada més cap el nord, podem veure l’edifici de l’ajuntament i el que hi ha just davant, el de la Caixa de Pensions. Davant més edificis desapareguts.

LH_VersTibidabo_Des de JM Sagarra_19643

La imatge següent és dels anys 50 i he indicat amb un punt on crec que era la casa d’en Ventura, no sé si em corregirà. Podeu veure on eren concretament les cases que surten a les fotografies anteriors.

centre50s

La següent és més o menys actual, està una mica girada respecte a l’anterior,…

centre2010s

Aquesta tercera fotografia d’en Ventura és més antiga, de 1950. A l’esquerra d’ell veiem les xemeneies de la CAMPSA, i a la dreta la Miranda de Cornellà.

LH_Vers Ponent_Des de JM Sagarra_19503


Oscar Color SA, una fàbrica de postals.

Si algun dia teniu l’idea de buscar objectes del passat hospitalenc a les pàgines d’Internet dedicades a subhastes, irremeiablement us trobareu amb el treball de l’empresa Oscar Color SA.

catàleg tot color

Suposo que es dedicava a d’altres tipus d’impressions i pot ser va tenir una vida més llarga, però l’empremta que trobem és dels anys 60-70, concretament  la de la fabricació de postals relacionades amb el món de l’espectacle, sobre tot del cine, la televisió, la música, però també trobareu futbolistes, torers, locutors i inclús algun Papa,…  a més dels paisatges i altres postals pels turistes.

Deixo un parell de imatges, però la col·lecció és inacabable, pot ser hi ha milers de fotos, inclús podeu trobar còpies dels catàlegs que utilitzaven per comercialitzar les postals.

sean conery

audrey hepburn

REFERÈNCIES


Inauguració del pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia, 1961

He trobat a l’arxiu del NO-DO una petita gravació de 25 segons del moment de la inauguració del pas inferior del carrer de Santa Eulàlia. M’he portat cap aquí tan sols 5 fotogrames; com que hi ha més imatges, us recomano que visiteu l’enllaç que deixaré a les referències.

A aquesta primera imatge podeu veure una multitud al carrer de Santa Eulàlia, a prop de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. Els edificis del fons són els del barri de la Torrassa, i l’edifici industrial més proper, darrera de la tanca, és una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal).

nodo06021961-3

Tot això que veieu al cel son coloms, per les caixes que es veuen, centenars!. La xemeneia és la de la mateixa bòbila que comentava.

nodo06021961-2
A la següent es veuen les caixes dels coloms i darrere la desapareguda masia de ca n’Alós, una de les masies més antigues de l’Hospitalet i que segons diuen va ser enderrocada pels amos de la Vanguard; una vegada l’edifici d’aquesta empresa ja s’havia construït. Si us fixeu una mica, darrere, al costat de la masia, també veureu l’edifici del molí i la xemeneia de la Tecla Sala.

nodo06021961-1

El descobriment de la placa commemorativa, ja desapareguda, que actualment es pot trobar, molt deteriorada i sense els escuts, a la paret del pas inferior, costat muntanya. L’home que hi ha a a la dreta de tot és Ramon Solanich i Riera, l’alcalde en aquells anys.

nodo06021961-4

I per finalitzar les autoritats i mitja ciutat fent una passejada pel pas.

nodo06021961-5

Us poso l’article corresponent de La Vanguardia, on podreu trobar més informació

noticiavanguardia

També podeu trobar molta informació i fotografies tant de com era abans, com de la construcció, o de la mateixa inauguració al lloc web de  l’Arxiu de Santa Eulàlia de Provençana. Us deixo els enllaços aquí sota,…

REFERÈNCIES


Joan Saura recorda els blocs de la Florida

Fa uns dies que vull publicar els records de Joan Saura i Laporta que apareixen al llibre que va fer l’Àngels Marín sobre els blocs de la Florida, he intentat contactar amb ell mitjançant facebook per demanar-li permís per tal de publicar-los aquí, però no he rebut resposta. Com que m’han semblat molt interessants i realment no crec que li sàpiga greu, el faré sense el seu consentiment. Per il·lustrar les seves paraules he posat unes fotografies realitzades l’any passat, ha quedar una mica estrany, m’hauria agradat que fossin de la mateixa època, però per ara no en tinc.

Vaig arribar quan els van inaugurar, l’any 55. Jo tenia quatre anys, gairebé cinc. Venia de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Vivia en un pis amb els meus pares, la meva mare va caure malalta, la van internar i va morir. El meu pare es va instal·lar aquí perquè hi vivien uns oncles meus a on anava a dinar. Va ser una anada motivada per l’absència de la meva mare. Els oncles i nosaltres vivíem en dos pisos diferents, a cent metres. Vam venir a viure aquí perquè el meu pare va tenir l’oportunitat d’adquirir un pis d’aquests i era una forma d’assegurar que durant el dia jo estava amb la meva tia. El meu pare era de Castelló, tot i que estava aquí des del 11 o 12 anys.

_DSC0010

La Florida era un barri on no hi havia res. A la via del tren hi havia uns enormes camps de blat i uns quants habitatges al carrer de la Primavera, que eren mot reduïts i uns altres també molt petits a l’avinguda de l’Electricitat. Tot i que era jovenet recordo un canvi brutal, de venir d’una zona que era un barri urbà a trobar-me en un barri absolutament aïllat, envoltat de camps. Tinc presents els camps de blat de moro que veia des de la finestra de casa. Recordo també perfectament que era un lloc on no podia parlar català amb ningú, perquè la gent era immigrada. Tinc a la memòria una figuera que hi havia enmig dels blocs. Hi havia dues o tres figueres, el barracot del capellà i una escola. El capellà repartia llet en pols els diumenges i el meu pare sempre feia tot el possible perquè no anés a veure el capellà ni a l’escola que estava en els barracons.

El que passa és que aquest canvi brutal està unit al xoc que representava la pèrdua de la mare. Per tant, és difícil deslligar-ho. Per mi el lloc físic era agradable perquè havia camps, podies còrrer i hi havia coves que travessaven la via del tren d’un costat a l’altre i també el canal de la Infanta. Des d’aquest punt de vista el lloc em captivava. Però clar, estava sotmès a la pèrdua de la mare i a buscar el que em faltava.

_DSC0009

La relació amb els veïns va ser molt bona. Suposo que, d’una banda, la meva situació era propícia al fet que totes les veïnes se sentien mares meves, ‘allà hi ha un nen que no té mare’, deien, i tothom em cuidava. Vaig tenir una excel·lent relació. I d’altra banda, la gent dels blocs organitzaven activitats. Recordo que vaig jugar en un equip de futbol que es deia Los 16 del Redondo, perquè fonamentalment estava integrat per gent del bloc 16, que era on vivia la meva tia. Després es feien les festes majors, els diumenges hi havia uns altaveus des d’on sonava la música i tot se’m feia estrany. El pare era una persona anarquista, antifranquista i en aquells moments en els blocs hi havia una part important de gent que venia del Movimiento. Recordo perfectament les camises blaves de la gent.

Pel pare aquell ambient era una mica hostil, calia anar amb compte, no es podia parlar. Tant l’alcalde de barri com la gent que organitzava això estaven lligats al règim i eren franquistes. Alguns després han anat evolucionant i, fins i tot, algun ha arribat a ser regidor socialista, però no penso dir el nom.

_DSC0011

El que tinc present és l’evolució d’un lloc ple de figueres, camps de blat de moro i on el dia de la truita baixàvem a Bellvitge, on només hi havia una ermita. Allà, també, tot era ple de camps i pagesos. Recordo molts xais, molts pastors. Aquest entorn rural em sobtava perquè procedia d’un lloc que no ho era. I, ràpidament, en molt poc temps, va començar un creixement brutal. Recordo que de petitet, devia tenir set o vuit anys, anava a comprar la llet entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. La meva tia des del balcó veia quan la senyora de la llet obria la porta, que era més o menys quan jo tornava de l’escola, i aleshores anava a comprar la llet. Recordo un procés d’urbanització brutal i un canvi molt sobtat, des del punt de vista de nen, perquè fins aleshores teníem camps de futbol, ens construíem porteries amb pals; se’ns escapava la pilota i l’anàvem a buscar on fos. Això fins l’any 64 o 65.

_DSC0013
Després, fonamentalment ja em ve el record del meu comprimís social i polític a través del Centre Social la Florida, que era de Càritas. Hi vaig començar a anar als 14 anys per jugar a ping-pong. El meu pare em deia que no hi anés, creia que era dels capellans, però a mi el ping-pong m’agradava més que res. I a partir d’aquí es va iniciar una etapa d’inquietud i de reflexió en relació als problemes del barri. Vam organitzar una gran campanya de mobilització per reclamar escoles públiques, vam convertir el Centre social de la Florida en un gran centre d’agitació antifranquista. Vam iniciar, en definitiva, la lluita per la millora dels blocs de la Florida i dels blocs Onésimo Redondo a causa d’uns impostos nous que l’Ajuntament havia implantat.

_DSC0016

I a partir d’aquí, amb dues persones més, la Clara Perramon i un xicot que es deia Antonio, vam convocar una assemblea en una escola amb els veïns. Va venir molta gent dels blocs. Alguns pensaven que érem d’ETA, i altres que érem capellans, ningú sabia qui érem. a partir d’aquests moment va començar la lluita per la millora dels blocs i es va constituir l’AV de la Florida, que es va instal·lar inicialment entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. Bé, es van aconseguir millores importants i, de fet, des d’aleshores el barri ha millorat. 

_DSC0017

REFERÈNCIES 


L’Hospitalet de Llobregat, 1963

Avui comparteixo el mapa de carrrers que surt a la guia oficial de l’Hospitalet dels anys 1963-64, on trobareu una ciutat molt diferent a l’actual, plena d’espais oberts, sense els blocs de Can Serra al Samontà i sense cap polígon industrial o d’habitatges (Gornal, Bellvitge) a la Marina. Carrilet avall, a la banda oest de la ciutat, tot eren camps i cases de pagès, i a la banda est, Granvia avall també.

Els canvis son molts, segur que us divertiu si el compareu  amb un plànol actual, podreu trobar el canal de la Infanta, així com el desaparegut carrer del Canal, on ara existeix el carrer de Josep Tarradellas i Joan (abans anomenat dels Alps), els carrers del barri de Can Pi, també el barri de la Bomba, l’antic camp de futbol,… ja dic, molts canvis,…

hospitalet1963
Deixo també un llistat dels 43 motius de les cases de pagès que he trobat al mapa. Com aquests noms parteixen del llenguatge oral en català trobareu incorreccions a la seva escriptura, ja que es va fer en castellà,… agafant el llistat que va fer la Matilde Marcé trobareu que cal Machacot era cal Matxacot, cal Tocayo era cal Tocaio,… També he trobat algunes diferencies més grans, com per exemple que cal Xic de la Loreta al llibre surt com a cal Xic de la Laieta,…

hospitalet1963casesdepages

REFERÈNCIES

Cop d’ull als motius de l’Hospitalet, escrit per la Matilde Marcé i Piera i editat per l’Atenue de Cultura Popular de l’Hospitalet l’any 1991


Fotografies dels gegants Romans, anys 50-60

Aquestes fotos són de Richard Zeta, bé, del seu pare, el que apareix com a timbaler, i que va acompanyar als gegants des de després de la guerra, al principi forçat, obligat pel règim; suposo que després, ja no. En Richard també anava forçat, ja que de petit els gegants li feien molta por, però clar, s’havia d’anar a veure el pare,…

Els gegants Romans des dels seus inicis, el 1928, han anat canviant de vestuari, aquest és el segon, que van fer servir des de l’any 1949, fins el 1962, el mateix any que van vidre els nous, els Grecs.

 

A la segona fotografia veiem els tercers vestits, que com deia són de l’any 1962, i no es substituirien fins l’any 1979. Sobre aquesta fotografia en Richard comenta “A la foto, al darrere hi ha un segell, que diu: Foto estudio BERNAL – Torrente Gornal, 96 esquina Pujós – La Florida, etc… (…) el senyor que està darrere del cap del xinès, mostra una bossa i també el que està dempeus al costat del timbaler. Aquesta bossa la portaven el capgrossos i recollien monedes. Després, una part hi anava a parar a l’Ajuntament, una altra era per obres benèfiques i una altra part per l’equip. Normalment eren de 10 cèntims. M’en recordo al meu pare abocant la bossa a la taula del menjador, la omplia de monedes”.

L’any 2003, pel 75e aniversari dels gegants,  la colla de Geganters de Sant Josep va publicar un llibret d’unes 50 pàgines on trobareu la seva historia, i moltes imatges, d’entre d’elles aquestes dues, que van estar cedides per la Carme López. No hi ha molta informació més sobre les fotos, no sabem on es van fer, tan sols que aquesta última és d’aproximadament 1964.


Cal Bengala, 1967

Com veieu, cal Bengala va ser una de les cases de pagès que va desaparèixer amb la construcció de Bellvitge, fins i tot va perdurar allà mentre pujaven els blocs a pocs metres d’ella.

L’única referència que he trobat d’aquesta casa ha estat a la Vanguardia del 30 de novembre de 1960, apareix a una relació de propietats a expropiar amb el fi d’instal·lar una línia elèctrica d’EHNER de 66 KV, de Sant Just Desvern a la SEAT. Diu que la casa és propietat de Jaime Layola Salvadó, i també que el 9 de desembre d’aquell mateix any es realitzaria l’acta de primera ocupació.

Suposo que es refereix a Jaime Layola Salvador, que va ser advocat i alt càrrec en varies empreses, i també regidor i primer tinent d’alcalde als ajuntaments de José Matias de España i Vicenç Capdevila, des del 1970 fins el 18 de juny de 1975, quan va morir als 39 anys.

Deixo aquesta fotografia de la construcció de Bellvitge, amb la casa al costat de l’obra, al que ara és la cantonada de la Travessia Industrial amb l’avinguda de la Mare de Deu de Bellvitge.


Unes fotos aèries per situar-nos,…


REFERÈNCIES

La Vanguardia, 30 de novembre de 1960