Copa del Món de Marxa Atlètica, 1989
Els dies 27 i 28 de maig de 1989 es va disputar a la nostra ciutat la Copa del Món de Marxa, que es considerava el esdeveniment de més prestigi del programa internacional d’aquest esport, superant el Campionat del Mon i els Jocs Olímpics. A l’edició de l’Hospitalet van participar 35 països, una quantitat mai assolida. La va guanyar Rússia, i Espanya va quedar quarta.
Les següents fotografies han estat cedides per Antonio Trujillo, a la primera podem veure al medallista olímpic del Prat de Llobregat, Jordi Llopart Ribas.
A aquesta segona fotografia veiem la pujada de l’avinguda de Josep Tarradellas i Joan (abans Alps), amb la Farga al fons.
REFERÈNCIES
Carrer de l’Aprestadora amb Pareto, 1985
Aquesta fotografia d’Héctor Zampaglione, que he tret del llibre “L’Hospitalet, un passeig per la historia” de Joan Casas, ens mostra la cantonada del carrer de l’Aprestadora amb Pareto l’any 1985
Joan escriu que aquest conjunt de dotze cases aparellades, de planta baixa i pis, d’uns 50 m² per planta, els van habitar els obrers de les fàbriques properes: ATASA (Auxiliar Téxtil Algodonera), Can Marques, Caralt i cía,… En el moment de la fotografia eren habitatges molt humils amb alguns comerços a les seves plantes baixes, com la papereria-llibreria que veieu.
Si tornem al present trobareu que tota l’illa, fins l’avinguda del Carrilet, s’ha convertit en una plaça d’aquelles que diuen dures. Les cases anteriors, juntament amb l’establiment de l’ATASA (abandonada, i incendiada feia un any), i també altres naus industrials i d’emmagatzematge, van anar a terra l’any 1996.
Abans de finalitzar el post he intentat datar les cases mitjançant mapes antics, el més antic que per ara tinc és del 1861, i sí sí, allà eren. El mapa d’en mig m’ha sortit una mica rar: més o menys quadra tot, però les cases queden desplaçades una mica cap a l’esquerra, no sé,… l’he rotat una mica per orientar la línia del carrilet de la mateixa manera que el de 1926, però llavors els carrers se m’han inclinat més,.. un desastre. Per cert, el segon punt de control per l’esquerra és can Colom, aquesta quadra als tres mapes, no així cal Bruixa o cal Cuyás, que sols surten a dos dels tres mapes i no als mateixos.
Al tercer mapa veiem la fàbrica de tintes de la Viuda de Pareto, que posteriorment es convertiria en l’ATASA; és estrany que no aparegui abans, ja que es va fundar l’any 1871.
I sols falta la foto aèria de rigor, de 1958, on aproximadament he marcat els punts de control que he utilitzat als mapes anteriors, i també l’illa de l’ATASA.
REFERÈNCIES
- La Vanguardia, 26 de juny de 1995
- L’Hospitalet, 7 d’octubre de 1996
- Pla especial de reforma interior dels carrers Aprestadora, Pareto i av. Carrilet
- La formació e la indústria a l’Hospitalet del s. XIX. Escrit per Joan Casas i Fuster, i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet el 1985
- L’Hospitalet. Un paseo por la historia. Escrit per Joan Casas i Fuster, i editat pel Patronat Municipal de Comunicació l’any 1985
Entrevista a Jaume Ventura i Tort, 1984
Ahir als comentaris posteriors a la xerrada de la Marta Piera sobre les masies de l’Hospitalet, una parella assistent com a públic va mostrar el seu dolor per com s’havia tractat el patrimoni de l’Hospitalet al llarg dels anys, com s’havia deixat perdre. era/és una parella gran, i sabien molt del que parlaven, tant que amb els seus comentaris em van fer sentir nostàlgia d’un l’Hospitalet no viscut. Com a part del patrimoni, a més dels edificis, dels antics estris que es feien servir per cultivar la terra, també van parlar de les persones.
Es van referir a Jaume Ventura i Tort, un compositor de sardanes que des de 1930 va composar més de 150, entre d’altres obres, fins i tot una òpera, Rondalla d’Esparvers, que es va estrenar al Gran Teatre del Liceu l’any 1975. Van parlar d’ell com a part del patrimoni de la nostra ciutat que no s’ha tingut en compte com ells consideren que cal.
He estat fent una mica de recerca i he trobat aquesta entrevista realitzada a menys d’un any de la seva mort, el 30 de juliol de 1985. Fa un petit repàs de la seva vida, i crec que ens pot servir per conèixer una mica a aquesta personalitat de l’Hospitalet.
REFERÈNCIES
Al pati del col·legi Busquets i Punset
Aquests és un post una mica estrany, ja que he agafat fotos de diferents persones realitzades amb molt temps de diferència a pràcticament el mateix lloc, parlo del que seria ara el pati del Col·legi Busquets i Punset.
Aquesta primera fotografia la va compartir Santos Vallespín Gavilán fa la tira al grup de facebook i ell mateix ens explicava que tot això era un hort en que hi havia plantades cols, bledes i enciams, a més d’un munt d’arbres fruiters. El amo de la finca era un tal Segura, amo dels Magatzems Segura que es situaven al carrer de Pelai, a Barcelona, i es veu que li va comprar, juntament amb una masia a una marquesa. El senyor de la foto, el tiet d’en Santos, cuidava la finca, i a més treballava als magatzems citats. Santos calcula que la fotografia és de l’any 1962-63, i com veieu els edificis del barri de Can Serra no s’han començat a construir. El canal de la Infanta passava a la dreta, a sota del talús, i una altra infraestructura que veiem és el pont de ferro que creuava les vies cap a la torre Serra, darrere de les palmeres. A dalt de la muntanya es veuen uns xiprers,…
La següent fotografia també és d’en Santos i és uns anys posterior. Està orientada cap el sud, es a dir entre el camp i la casa passaria l’actual avinguda de Josep Tarradellas i Joan, i també el canal de la Infanta. Santos ens diu que la casa era d’un veí que era taxista.
La següent és de l’Angel Margenet Díaz, està pressa al mateix lloc però el paisatge ha canviat, els blocs de Can Serra ja han aparegut. Em manca tenir una cronologia de l’edificació del barri, segurament amb ella podria datar la fotografia, ara mateix sols puc dir que segurament és de principis dels 70.
La següent és robada d’un grup de facebook del cole, és de Vanesa Gual Gallego i segurament de finals dels 80, està feta al pati, just al salt entre pistes.
A continuació us situo més o menys on es situarien les fotografies anteriors, segons complicadíssims càlculs geomètrics,…
i una fotografia actual, també robada, en aquest cas del lloc web del cole,…
REFERÈNCIES
Restaurants, bars, pubs, discoteques,… del 1983
El que tenim a continuació es la sel·lecció de bars, pubs discoteques, restaurants,… que es publicava a El Periódico del Llobregat el maig de 1983. N’hi havia més, l’Hospitalet sempre ha tingut i té molts locals d’aquests tipus, però segur que vau pisar algun dels que surten,….
Per cert, sabeu quina és l’entrada més vista en aquest bloc?? la de la discoteca Dragón Rojo, que també trobareu a la llista.
REFERÈNCIES
La casa desconeguda de davant de la Tecla Sala
A veure si entre tots i totes podem dir alguna cosa a l’Olga Gómez Miralles sobre la casa desapareguda que he marcat a aquestes fotos, a tocar del torrent Gornal, ara Rosalia de Castro.
Fa uns mesos en Jaume Ventura i Costas em va enviar la fotografia següent, indicant-me que la casa assenyalada va ser enderrocada fa un temps i que probablement l’ús que va tenir va ser el d’habitatge pels obrers de la fàbrica.
Però l’Olga ens comenta que a aquella casa va néixer i viure la seva sogra, era la casa familiar; no tenia res a veure amb la fàbrica Tecla Sala, i també ens demana si podem aportar qualsevol altre dada.
He buscat als mapes que tinc penjats del bloc i no he trobat cap referència al nom de l’edifici, el que sí que he pogut observar és que ja existia als mapes mapa de l’any 1923 i 1927 , i que a fotografies aèries del 1947 s’observa un accés independent del de la fàbrica, i no s es veu cap comunicació amb ella, així que pot ser sí que eren independents.
La fotografia següent la he tret de la pàgina del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i casualment és del mateix vol que l’anterior, de l’any 1986-1987.
També es pot observar la façana lateral de la casa a la següent fotografia de 1963,…
i per la meva part ja no puc aportar res més,…
REFERÈNCIES
La papereria Ibáñez de l’avinguda de Ponent
Per un moment aneu cap endarrere i recordeu on anàveu a comprar les llaminadures, els cromos, les bales de jugar al chiva, pie, tute i gua; les baldufes, els mortadelos… sí, sí, avui visitarem una papereria.No sé si era la vostra papereria particular però aquesta és tan important que fins i tot té un grup al facebook! La papereria Ibáñez de l’avinguda de Ponent, al barri de la Florida.
La Carmelilla Solsona, la neta dels fundadors, la va viure durant molts anys en primera persona, y crec que el millor és que us deixi amb els seus bonics records trets del grup de facebook:
Bueno, hoy le ha tocado a la papelería de la avenida Poniente, a la que fue la papelería Ibáñez de l’Hospitalet,… Que empezó la calle llamandose avenida Poniente, tras el asesinato de Carrero Blanco pasó a llamarse Almirante Carrero Blanco y después le dejaron lo de avinguda de Ponent….. Que junto con el bar Los Maños , la ferretería Ibáñez, la tienda de carnes de la Rosa y el Juanito, la casa de comestibles, la pollería Pepita, la zapatería del señor José y familia, la tienda del señor Ángel, etc, etc; éramos todos una gran familia. Perdonarme a los que me olvido pero es que si no no acabaríamos nunca de enumerar familias con las cuales hoy aún se mantienen lazos de amistad ya cada uno por su lado.
En la papelería se empezó más o menos cuando se finalizó el bloque de pisos. Allí se hizo la papelería en la cual había de todo, desde buen ambiente hasta buenas amistades, y verdaderas, de las cuales puedes y podías decir orgulloso: estos son mis vecinos y amigos. Han quedado muchos amigos allí, y muy buenos vecinos.
La papelería estuvo hasta el año 1989 en manos de mi familia; ¿qué quereis que diga? pues que se vendían novelas y se cambiaban tebeos, golosinas, revistas, polos, juguetes de aquellos que habían de bolsa para chico y para chica, las sorpresas de a céntimo, las bombillas, las pilas, los recuerdos, los libros, los carretes de fotos, el revelado de las mismas (que se hacia en un cuartillo y que como en aquellos tiempos no se podía dar la luz, se le puso el nombre del cuarto oscuro), los juguetes de los reyes, etc, etc.
Les netes del fundador, l’any 1968 (La Carmelilla és la de les ulleres)
Allí era como una obligación el pasar y saludar, aunque sólo fuera para decir buenos días; sí Ramón, recuerdo mucho a tu abuela, la señora Pepita, cuando a las 7 de la mañana le decías: buenos días señora Pepita!, y te contestaba: ¡¡buenos cojones crías!! jajajaja!.
El ir y venir del dueño a comprar a la calle Unión, y el estar allí cuando saliamos del cole para hacer los deberes, y para enterarnos de lo que hablaban los mayores (éramos muy jóvenes).
Abans de la reforma amb la senyora Rosa, fundadora de la papereria
Fueron cambiando las cosas, venían a comprar los niños y los padres de los colegios cercanos. Allí hemos vivido cosas muy bonitas: las reformas que se le fueron haciendo a la papelería; la Alícia y el Alfonso; los novios eternos, como la Pepi y el Emilio (padres); la Mercedes, la Pepi, la señora Dolores o mejor, la familia Hernández Lázaro; la señora Paquita, el señor Eugenio, la señora María, la señora Isabel y el Toni de los Bachero; los Uria, la señora María, su marido y el Paquito, la señora Antonia, el señor Miguel y familia, la señora Pepita, el señor José, el José María, el Jordi (avinguda de Ponent), Uffff!!! …yo sé que me dejo a muchas personas muy queridas, pero sólo he enumerado a los más mayores.
Allí hemos pasado épocas muy bonitas, ya el abuelo Enrique se jubiló y la cogió la hija y siguió. Todo igual la señora Rosita. Con el paso del tiempo la cogí yo, Carmen, y Antonio, y allí hicimos muy buenos amigos a parte de clientes. La familia fue creciendo: que si la familia Yuste, la Gómez, la Lara, etc, etc.
La papereria després de la reforma. Carmen Oliva i Loli en un dia de treball.
Venían los niños a comprar cuando salían del cole, y antes de entrar, a por la golosina de turno; los libros, a forrarlos, etc etc. La noche que había un partido Madrid-Barça venía la señora Ana o Mama Ana, como la llamaban en casa, y se peleaba con Antonio por el fútbol,… pero nada, a los 5 minutos amigos de nuevo,… y tantas cosas: los muchachotes que nos ayudaban, o cuando por la noche había que decirles a los críos: vamos a marcharnos que esta gente quiere irse etc,… la verdad es que a parte de un negocio era como la papelería de la amistad. Cuantas noches al plegar de trabajar cogíamos y nos íbamos todos a casa, y hacíamos una cena de esas rápidas, pero que salian mejor que las muy preparadas: Rocío que si chorizos, el Sergio, Emilio, Manolo, Bartolomé,…la sangria y la María, José, la Marta, la Carmen,… se pasaba muy bien. Las hijas de Juanita, la modista, e incluso parejas salieron de esa papelería como la Ana y Manolo.
Cuantas cosas vividas, y siempre todos juntos allí, y aún sigue siendo la papelería!
Y ya está!,… si teniu fotografies i/o records d’aquesta papereria (o voleu veure més), us deixo a sota la direcció del grup de facebook on amb tota seguretat seran molt bon rebuts.
REFERÈNCIES
Tot del grup de facebook: “Los que comprábamos en la papelería Ibañez de l’Hospitalet de Llobregat
Festa Major de Bellvitge, 1985
Aquestes dues fotografies es van realitzar l’any 1985, des de casa dels pares de l’Emma Núñez. A la primera veiem la rambla de la Marina plena d’atraccions. Encara recordo les dues pistes de autosdechoque,… sí, sí, dues i enormes, ja veieu!
L’Emma té el record que quan anava amb el seu pare a provar punteria a la caseta de tiro, i també de que quan encertava es feien tots junts una fotografia. La festa major és un moment de records molt feliços, segur que vosaltres també en teniu,…
Els txiringuitos, aquí situats a l’entrada a la plaça de la baldosa des de la rambla de la Marina. Com veieu en aquells moments aquesta zona encara no s’havia urbanitzat i com sempre plou algun dia a les festes, era habitual trobar tot ple de tolls,…
Naftalè sota l’institut Margarida Xirgu, 1987
Avui he assistit a la primera sessió del curs d’història de l’Hospitalet de Llobregat al segle XX, que fan entre l’ajuntament i el Centre de’Estudis. Era sobre els inicis del segle XX i la xerrada la donava en Manuel Domínguez, per tant, ha estat molt interessant. Des d’aquells anys ha passat un segle però hi han coses que no canvien, i d’altres de les que encara rebem la seva influència o efectes, i així ens ho ha fet veure en Manuel amb constants enllaços passat-present.
En una d’aquestes referències, parlant de les condicions de treball de l’època, ens ha recordat els fets de finals dels 80 a l’institut Margarida Xirgu. Us deixo aquest article i algunes cosetes més, si voleu saber més, a les referències trobareu tota la historia contada per La Vanguardia,…
De la història de l’institut he tret la següent informació: ” L’any 1986 es va poder estrenar l’edifici definitiu, el que tenim ara, però l’alegria va durar poc, perquè aquell mateix any es va haver de tornar a tancar. Les emanacions de gas toluè que venien de l’antiga fàbrica “Fum d’Estampa ” perjudicaven la salut d’alumnes i professors. Aquesta fàbrica havia estat injectant naftalè il·legalment al subsòl per tal d’estalviar-se el procés d’eliminació dels residus líquids. Va caldre extreure tota la terra impregnada amb camions i, mentre va durar aquest procés, tota l’activitat de l’institut es va traslladar a altres centres forçant una doble jornada: els estudiants del Margarida Xirgu arribaven als centres per començar les classes quan els estudiants oficials d’aquell centre en sortien. També es van fer classes a l’antic Col·legi Verge de Núria i a uns “barracots” instal·lats davant l’edifici de Telefònica del carrer Farnés.”
També al matix lloc web el profesor Oliveri Nortes ens explica aquells moments: “Tenint en compte aquestes condicions, es va començar a pensar a fer un edifici nou. L’havíem de fer al solar conegut com el Fum d’Estampa. Antigament hi havia hagut una fàbrica, però el que no sabíem és que els productes químics no els llençaven a l’abocador, com es fa ara, sinó que els enterraven dins el seu solar, ja que era una fàbrica de principis de segle. Després van sortir molts pous, ja que el subsòl estava ple de productes químics.
Van fer l’edifici a base d’una estructura de ciment i ferro molt forta, a través d’un sistema de construcció que utilitzaven els organismes internacionals per a fer edificis d’ensenyament al Tercer Món, on els paletes no són gaire bons. Ja venien les parets fetes, de “Pladur”. En van fer dos a Catalunya, perquè pensaven que era més barat i que per això es feia servir als països menys avançats. Al final va resultar que els resultava més car que fer-ne un de totxo i per això no en van fer més.
Quan finalment ens instal·làvem feliços al nou edifici, va començar la tragèdia del “toluè”, les emanacions tòxiques que ens van fer tornar a marxar”.
L’empresa coneguda com a Fum d’Estampa es va crear l’any 1901 per Antoni Pi de la Serra (segurament el mateix Antoni que va manar construir el bloc conegut com la Casa Gran de Sants) i en aquell moment ja feia l’aire irrespirable, es veu que va rebre moltes sancions per aquest fet. També he trobat notícies de que tacava tota la roba estesa a assecar dels voltants. Aquesta fàbrica elaborava el “negre de fum”, es a dir, una pols de carbó que es feia servir per fer tinta xinesa, llapissos, betums, colorants,… mitjançant quitrà, brea, resines i naftalé.
REFERÈNCIES
- Història de l’IES Margarida Xirgu
- Entrevista al professor Oliveri Nortes
- El cinturón rojinegro: Radicalismo cenetista y obrerismo en la periferia de Barcelona(1918-1939). Estudio Colectivo
- Una lliçò de Memòria (entrevista a Florentina Silvestre)
- La Vanguardia 26.11.1986 (Es tanca l’institut)
- La Vanguardia 28.11.1986 (Es tanca temporalment Rosich i Puigdengoles)
- La Vanguardia 18.07.1987 (El pròxim curs cap a barracons)
- La Vanguardia 17.10.1987 (Es descobreixen els residus de la Fum d’Estampa)
- La Vanguardia 21.10.1987 (Els pares volen una millor investigació dels terrenys)
- La Vanguardia 26.03.1988 (Encara en barracons, endarreriments)
- La Vanguardia 06.04.1988 (El director de l’escola denuncia a l’alcalde per prevaricació)
- La Vanguardia 07.09.1988 (Els alumnes tornen a l’institut)
- La Casa Gran de Sants
Voltants del torrent de can Nyac, anys 80
Aquesta entrada al bloc està més motivada pel text de l’escritor Marcelo Cohen, que per les fotografies, que encara que interessants les he posades per il·lustrar-lo. El text és tot un descobriment; escrit a l’any 1986, ens descriu aquesta àrea del barri de Sanfeliu encara pràcticament sense urbanitzar, on “la ciutat ens concedeix llançar-nos a l’aventura”. Trobareu una errada, la confusió entre la riera del Canyet i el torrent de Can Nyac.
A la fotografia inferior veiem el carrer de l’Estroci sota la petita nevada del 8 de febrer de 1983. La ronda de Dalt sols estava pensada, i la xemeneia de la bòbila del costat de l’aqüeducte encara no s’havia trencat.
A la fotografia superior veiem els centenars i centenars de bidons metàl·lics als que fa referència el text, i també trobem la xemeneia trencada.
REFERÈNCIES
- Fotografia de José Manuel Ramos Santos robada del grup de facebook “Barri de Sanfeliu”
- Imatge del llibre Sanfeliu. Imatges d’un barri a través del temps (2000) FOTO-VIVA grup fotogràfic amateur. HOTEL D’ENTITATS SANFELIU. Pg. dels Cirerers, 56-58. Despatx 11.
- La Vanguardia 04.03.1986
La nevada del 5 de gener de 1985 al barri de Bellvitge
Aquesta primera foto crec que ja la coneixeu, la va fer Juan José Bagán des de la plata 15 de la torre de l’avinguda d’Amèrica el dia 6 de gener de 1985, el dia de reis, i podem veure la rambla de la Marina sense el CAP (el que encara queda al barri). sense el Merca-2, sense l’església, sense el metro, els jardins… en fi,… en falten moltes coses. Encara es veu el cinema Lumiere, en funcionament, ja que tancaria l’abril de l’any següent,…
Les dues fotografies següents les comparteix Lluís Curto i es van fer just des de l’altre costat, des del bloc que es veu a la dreta de la torre més alta a la fotografia anterior.
Aquesta primera imatge, per la quantitat de neu que es veu als cotxes, crec que és del dia de la nevada, el dia 5 de gener. Es pot veure la parada de l’autobús amb el cartell de Soberano, i a dalt a la dreta, l’edifici de l’AV de Bellvitge, ara desaparegut, i que originàriament es va construir com a pis mostra.
La següent, ja des de terra, és del dia de Reis i es veuen els grups de nens, i no tan nens jugant amb la neu que encara perdura. Entre els blocs podem veure l’edifici de Telefònica i al fons a l’esquerra la Gran Via; la rambla de la Marina es troba en obres.
La nevada del 5 de gener de 1985 al polígon Pedrosa
Aquesta fotografia ha estat compartida per Juan José Bagán i es va realitzar el dia de Reis de 1986; el dia i la nit anteriors havia estat nevant i aquest és el paisatge que van deixar. A l’Hospitalet no es que nevi molt, pot ser no es veia un paisatge així des de la gran nevada de 1962, i crec que no es va tornar a veure fins l’any 2010.
Com veieu el polígon encara no estava molt urbanitzat, sé que l’edifici de Caprabo va entrar en funcionament l’any 1980, i la resta d’empreses segurament es van instal·lar més o menys a la mateixa època. Des d’elles, fins l’estació de Can Tunis hi havia un munt de camps.
Pot ser algú recorda que sota el pont de la Gran Via, al menys al costat de Bellvitge, pràcticament no passaven cotxes, i les parets s’aprofitaven per jugar al frontón/frontenis,… encara quedaran pilotes allà penjades,…
La nevada del 5 de gener de 1985 al barri de la Florida
Imagineu que sou petits, demà venen els Reis Mags, però feu una ullada per la finestra i us trobeu això,… joguines? qui se’n recorda de les joguines? està tot nevat al barri!
Gràcies a José Antonio Armero Mora per compartir aquestes fotografies, on també podreu recordar com era abans el carrer de la Primavera. Segons ell mateix comenta, a la fotografia superior podem veure l’anunci de Soberano a la parada del bus, al costat del bar Borsalino, i també, a la dreta el bar Munich… i a la de sota, la gran torre d’alta tensió, el mercat, el parc infantil amb aquelles boles per pujar fins a dalt de tot,… i el camió de mobles Chousa.
La bolleria-xurreria de la senyora Segunda
Recupero unes imatges de Bellvitge que la Montse Higuera va compartir amb nosaltres fa més d’un any; són com les fotos familiars que tenim qualsevol de nosaltres a casa, surt la nostra família, aquella roba que ens agradava tant, un munt de records… Però bé, encara que no siguin fotografies de la nostra família, en moltes ens veurem identificats, vam viure aquells anys, vam ser nens, i passa això de que de sobte ens envaeix la nostàlgia,…
Les dues primeres són del comerç que tenien a l’avinguda d’Europa núm. 186, al bloc rosa. Era una bolleria-xurreria que tenia per nom Segunda, la dona que portava el negoci, i que veureu a alguna de les fotografies juntament amb la seva família.
Aquesta que segueix està feta des de la xurreria cap a l’avinguda d’Europa, i podem veure aquells cubs de plàstic, que es feien servir abans per ficar les escombraries, quan encara no hi havia contenidors.
A aquesta podem veure la celebració del carnaval a la plaça del Mercat, on encara es celebra any rere any.
Una d’aquelles nòries petites situada al costat del cine Lumiere, al fons es pot veure l’institut de Bellvitge, i crec que encara no s’havia pavimentat el que més tard van dir el passeig de la Rajola.
A aquesta fotografia es pot veure el que és l’actual plaça de la Cultura, a l’avinguda d’Amèrica. Abans era el camp de futbol del barri, i posteriorment l’aparcament que sols es buidava per posar l’estand socio-cultural a la festa major. Des d’aquí també es llançaven els focs d’artifici, que alguna vegada van entrar als balcons.
La font de la roda i el monolit de La Florida
Com a continuació de l’article sobre la font de la roda de l’altre dia he recopilat totes les fotografies que s’han aportat fins ara a la pàgina de facebook. Ah! i que quedi clar que aquesta font no es la mateixa que la de la plaça del Repartidor.
Aquestes primeres les ha facilitades el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i formen part del Butllerí d’Informació Municipal núm. 74, on podem veure la inauguració de la font el 14 de juny de 1972
El mateix dia es va inaugurar un monolit: a les imatges veiem a l’alcalde Matías España i al regidor del districte Francisco Fuentes, el qual va ser el gran impulsor del monument, agafant el mateix la pedra a la muntanya de Montserrat, en la que es va col·locar una imatge de la Moreneta.
Segons Jose Antonio Armero Mora hi havien peixos de colors, però els incívics dels 80 els robaven a les nits, a més de trencar la font en tantes ocasions que l’ajuntament es va cansar de reparar-la.
José David Castan també ens va aportar la següent imatge de les seves dues germanes junt a la font. També podem veure el gratacels més alt de La Florida i les línies elèctriques, i segons José Antonio Armero Mora, el mític camío de Muebles Chousa, que es veu que sempre aparcava al mateix lloc,… També en Macario Garci Garcia ens fa notar que en aquells temps l’herba no creixia als parterres.
La següent fotografia és dels inicis dels 80, on podem veure a l’Alex Molina amb la seva tieta el dia de la palma, i darrere l’edifici del famós SEPU. La font està plena crec que de runa, suposo que eren les malifetes que comentava abans.
José Antonio Armero Mora ens diu també ” Su desaparición fue una pena, pues recuerdo echarme la siesta con la ventana abierta y escuchaba como brotaba el agua del caño, que aparte de ser relajante se podían escuchar también los pajaritos cantando mientras bebían y se lavaban, posteriormente se bajaban al césped y se ponían bufados en el sol para secarse. Fue un pequeño oasis de animales de paso, me encantaba mirarlos cuando era un crio”. Aquests mateixos records també el tenen d’altres veïns i veïnes.
REFERÈNCIES
La Sireneta de l’Hospitalet,…
L’altra dia en Roger Bastida comentava que a l’Hospitalet existeixen pocs monuments, que té poc patrimoni artístic als seus carrers i places, i que voleu que us digui, li dono la raó,… per exemple, com pot ser que a un barri sencer com al Gornal no hi hagi cap element artístic??, o al menys jo no l’he vist, cosa que també podria ser,… tampoc sabia on havia anat a parar el bust de Just Oliveras i resulta que se l’havien emportat a la rotonda de dalt de tot de la Rambla, i mira que he passat vagades per enllà!. Quina dèria de moure les escultures, pot ser ho fan per que pensem que tenim més de les que realment n’hi ha,…. exagero,…
En fi, crec que tenim pocs monuments, però segur que també molts ens passen desapercebuts; és que a aquesta ciutat sempre anem molt ràpid i no ens donem compte de moltes coses. Avui escriuré una mica sobre una d’aquestes escultures, que com és tan petita i com dic anem volant, pot ser no us heu fixat mai en ella: la Sireneta, petita però ja quasi amb 60 anys plens d’històries, de soledats, tristeses, amors i desamors,…
La Sireneta és obra del hospitalenc Valentí Julià, que no crec que necessiti presentació, ja que els dibuixos d’aquest home, nascut al 1929, poblen un munt de llibres sobre la nostra ciutat des de fa molts i molts anys; també escriu, pinta i clar també s’ha dedicat a l’escultura des de molt jove. L’any passat es va realitzar una exposició sobre la seva amplia obra al Centre Barradas,… en tot cas deixo a les referències una mica d’informació sobre ell.
Començarem pel final. Aquí sota teniu una fotografia de la Sireneta feta aquesta mateixa setmana; com veieu a la pobre la tenen bastant deslluïda, i el seu sortidor no funciona des de que el seu petit estany ple d’aigua el van transformar en un lloc ple d’herbes, on principalment van els gossos a fer les seves necessitats,…
La Sireneta va néixer quan en Valentí Julià va tenir l’idea de crear-la en terra cuita als anys 50. Ja des de molt petita la van ficar a animar l’estany de la plaça del Repartidor acompanyada del seu peix; segur que els nens d’aquella època preguntaven qui era, encuriosits per la seva cua plena d’escames. La van fotografiar al 1956, en horari de treball, amb els dolls d’aigua sortint amb força de l’amic que li ha fet sempre de sortidor:
Tot anava molt bé, però l’any 1970 es veu que calia reordenar el seu entorn, i no comptaven amb ella; la Sireneta, encara molt jove, es enviada cap al magatzem del Museu, i allà es queda tota avorrida deu llargs anys, en companyia d’altres objectes sense categoria suficient per ser visibles.
Als anys 80 un miracle la fa sortir de l’obscuritat per convertir-la en la figura principal d’un altre estany, el del parc de la Marquesa. La Sireneta era feliç allà, tota cofoia i envoltada d’aigua i nens que la miraven amb ulls grans, recordava vells temps, però no havia pogut oblidar els dèu anys de soledat a les catacumbes del museu; així que l’any 1983 no va dubtar en marxar quan va veure arribar el que creia era el seu príncep blau, un home que intuia que no era per tota la vida.
Es veu que la relació no va funcionar i al 1997 la tornem a veure a la nostra ciutat, aquesta vegada a un estany de la plaça de la Verge de Montserrat. Ara la Sireneta ja no és de fràgil ceràmica, es d’impenetrable metall, de tants sofriments acumulats pels anys es va endurir, però encara que ara és més forta, segueix sofrint quan no la netegen, quan els nens retiren la seva mirada, i quan en comptes d’aigua, es troba envoltada d’herbes plenes de “necessitats”, pot ser algun dia les fades, com al conte, la portaran cap al cel i tornarà a ser una bella sireneta,…
A l’any 2010, a l’exposició sobre el seu creador que mencionava al principi; al vídeo que van rodar es diu que la que van exposar allà era l’original de la Sireneta feta de ceràmica, però no, aquella era una altra sireneta,… pot ser un reflex del que va ser quan era jove i feliç,…
Bon any 2012!!
REFERÈNCIES
L’Hospitalet, 1982
L’enquesta en que es basa aquest article es va realitzar poc temps abans de la creació de radio l’Hospitalet, en aquell moment un 46% de la ciutat pensava que vivia a un barri de Barcelona, i un 81% no sabia el nom de cap membre del govern municipal. La radio, i la resta de mitjans de comunicació municipal ens ha ajudat a tenir consciencia de nosaltres mateixos com a ciutat.
Com diu el Centre d’Estudis a la seva pàgina de facebook: Entre tots i totes hem lluitat per tenir identitat i conciència de ciutat. Els mitjans de comunicació locals han jugat un paper bàsic en aquesta tasca. Ens juguem molt, podem perdre moltes de les fites que hem aconseguit. L’Hospitalet té raons objectives per patir una situació social convulsa, i si mantenim la convivència i un grau de cohesió social acceptable és per la feina de les associacions i les institucions. Si eliminem les eines no aconseguirem els objectius.
TOTALMENT D’ACORD
REFERÈNCIES
Caserna de Lepanto, 1983
Una altra imatge cedida per en Barto de l’AV “Ildefons Cerdà” de Gran Via Sud on podem veure la caserna de Lepanto el mateix dia que passa per allà el Rally Inernacional de cotxes d’epoca.
Aquesta fotografia ha estat molt fàcil de datar ja que la portada del Mundo Deportivo del diumenge 27 de febrer de 1983 també ha quedat immortalitzada. Per cert, aquell dia, contra tot pronòstic, l’Hospi de Roberto Puerto perdia 0-3 contra el Talavera, després d’un any sense perdre cap partit al seu camp.
REFERÈNCIES
Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat, 1981
Ahir em vaig passar per la biblioteca de Can Sumarro, volia visitar la col·lecció de llibres de temàtica local que allà tenen en exclusiva, un d’ells, aquest document sobre els elements del patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat a l’any 1981.
Aquest és el primer catàleg que es va fer, i posteriorment es va modificar dues vegades, i justament ara s’ha de tornar a modificar, si és necessari, ja que té una periodicitat de revisió de 10 anys. Ara per exemple es podrien incloure els vestigis del canal de la Infanta, el refugi/barraca del torrent de can Nyac,… tothom, com diuen aquestes fulles, pot aportar els seus suggeriments.
D’aquest primer llistat hi ha alguns edificis que ja no existeixen, ja que han estat enderrocats, com per exemple la Torre Cluset o can Brugaroles (7), la caseta modernista de Can Trinxet (37), l’antic col·legi de Can Pi (51), les casernes de Lepant (15), cal Naré (18),… ja deia Francesc Marcé que aquest catàleg no servia de molt, que era paper mullat,… També hi ha un element, definit com a “Edifici nou a Bellvitge” (50), que encara existeix, però que va ser retirat dels següents plans de protecció, era l’únic edifici modern del llistat, obra d’uns arquitectes,Pere Llimona i Xavier Ruiz Vallés, quanyadors dels premis FAD al 1968,… deixo una referència a sota,…
REFERÈNCIES
Els pins blancs de Can Buxeres, 1987
Aquesta imatge del parc de Can Buxeres realitzara al 1987, podria servir per explicar moltes coses, per exemple, es podria escriure sobre la Carpa, sobre la bòbila del torrent de can Nyac, de la masia de can Cervera, ja a Esplugues,… però el que més m’ha agradat és que encara surten els pins blancs de Can Buxeres,… i també que es pot fer molt gran si piqueu a sobre,…
Com llegireu a continuació, la tala d’aquests antics arbres fa 14 anys no va agradar molt als veïns, encara que segons l’ajuntament va ser una acció necessària per tal d’evitar accidents.
La imatge següent és més actual i ens permet observar com han evolucionat els pins pinyers que van plantar per substituir-los, així com d’altres modificacions que s’han realitzat en la vegetació del parc.
REFERÈNCIES
- L’Hospitalet d’avui a demà. Una proposta per ordenar i millorar la ciutat (1987). Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat
Què és el que va passar amb el canal de la Infanta?
Suposo que si esteu atents als medis de comunicació locals haureu escoltat parlar sobre el canal de la Infanta. El problema que es dona és que l’ajuntament pretén destruir el petit tram de 150 m que encara tenim. Sols gràcies a que estava dins d’una zona militar i ningú no podia ficar ma ha estat possible la seva conservació. Però això ja s’ha acabat, i sorpresa! es faran pisos!!! ara que fan tanta falta,…
Un grup de ciutadans preocupats per la conservació del patrimoni de la ciutat hem format un grup de treball al facebook (ja superem els 500 membres), i la veritat es que és fantàstic en quant a la quantitat i qualitat de la informació i imatges que s’estan compartint, us convido a visitar-lo i a convidar a qui considereu interessat o tingui records del canal.
Com això del canal de la Infanta és una cosa nova per les persones nouvingudes, i també per a moltes de les nascudes aquí, crec que aquest article de la Vanguardia escrit al 1981 us pot informar una mica de per què el canal forma part de la nostra història, del patrimoni identitari de la ciutat, i també de per què va desaparèixer.
Ah! la foto és de l’avinguda de la Mare de Déu de Bellvitge, per allà no passava el canal de la Infanta, però sí anava a parar una sèquia que sortia d’ell, fins que el 22 de gener de 1981 van tancar-li l’aixeta per temes de salubritat,… deixo informació a les referències.
REFERÈNCIES
Fent geologia sota la Ronda de Dalt
L’altre dia vaig trobar a la biblioteca un llibre sobre el medi físic del nostre municipi i m’ha semblat tant interessant que traslladaré part d’un capítol. Avui toca una mica de Geologia (perduda)!
Parla sobre un jaciment del Pliocé que existia al torrent de Can Nyat (o Nyac, encara no sé com es diu) i que va “quedar ocult” quan van fer la ronda de Dalt; al croquis inferior la veureu al costat del número 1. No feu cas a la reconstrucció actual que he pegat al costat, la he fet a “boleo” amb una intenció sols indicativa.
A la imatge inferior veiem el talús del torrent de Can Nyac a l’alçada del pati de la Bòbila ja desapareguda; segons diu el text (1986) era l’única que encara funcionava a l’Hospitalet i es situava just al límit amb Esplugues; per situar-nos més, la ronda ara passa just per aquí i l’aqüeducte quedaria a ma esquerra.
A la paret em sembla veure un parell de forats que podrien ser les entrades d’aquells refugis antiaeris que posteriorment es van fer servir com habitatges després de la guerra, i del que queda un sense cap tipus de protecció més avall del torrent.
La imatge següent, es correspon amb el rectangle més gran de la fotografia anterior, i en ella podem observar la geologia del Samontà del nostre municipi: A (sorres grogues del Pliocè), B (graves fluvials), C (Argiles vermelles amb localment capes de graves) i D (Llims groguencs amb molt nòduls calcaris).
A les sorres del Pliocè es podien observar petits mol·luscs, foraminífers, restes d’eriçons,…. el que indicava que es van generar en un ambient de platja, de quan el mar cobria el Barcelonès i la vall baixa del Llobregat, i estava directament en contacte amb la serra de Collserola. Els materials C i D es corresponen amb el Quaternari, del que també escriuré,…
La següent imatge es correspon amb el rectangle més petit i les lletres es corresponen amb les mateixos materials, la A amb les sorres de platja, i la B amb graves de riu (ben rodades i englobades amb una matriu sorrenca). Com es veu, el contacte entre els dos materials és molt clar i ens defineix que en aquell moment geològic la platja va ser coberta pels materials del riu.
Com deia a l’anterior article sobre el Pliocé de l’Hospitalet, el que tenim aquí són les sorres del Plasencià,(3,4-1,64 milions d’anys). Existien diversos jaciments al nostre municipi amb molts fòssils, sobre tot mol·luscs i fulles d’arbres, però em temo que ja sols els trobareu a col·leccions particulars o al fons del museu d’història de la nostra ciutat.
REFERÈNCIES
- L’Hospitalet. El medi físic. (1986) realitzat per Antoni Domínguez Ximénez i Ramon Julià Brugués. Núm 4 dins de la col.lecció Quaderns Urbans. Editat per l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, l’Àrea de Cultura, Ensenyament i Esports i el Departament de Dinàmica Educativa.
- Troballes sobre el Pliocè de l’Hospitalet de Llobregat (dins d’aquest bloc)
Rafel Garrich i Masip (1930-1994) – Primera part
Li dic primera part a aquest article per que sóc conscient de que existeixen altres referències escrites sobre Rafel Garrich que encara no he consultat i sobre tot per que el dos quadres que avui comparteixo no representen la totalitat de la seva obra ni molt menys, sols és part del que he trobat des d’aquí, des del meu seient,…
Rafel Garrich i Masip va neixer a la nostra ciutat a l’any 1930, fill d’una família humil, el seu pare era carreter. De petit destacava per la seva facilitat pel dibuix, i el seu mestre, el senyor Lladós de l’escola Rossend Arús, va aconseguir-li una beca, però lamentablement un canvi a l’ajuntament ho va truncar tot, el pare de Rafel era de la Col·lectivitat de Pagesos i de la CNT, així que de beca,res; va entrar a treballar com a estampador a l’industria tèxtil, però sense deixar el dibuix, es va convertir en un autodidacta.
Entre els anys 1952 i 1958 també es va dedicar a dibuixar còmics per la Hispano Americana de Ediciones, de la que he trobat aquestes dues portades. També treballar per l’editorial Germán Plaza però no he trobat cap dibuix. He trobat a més que entre 1951 i 1961 va participar a les exposicions col·lectives que es realitzaven per l’entitat Amics de la Música.
A l’any 1980 fa la seva primera exposició al Museu d’Història de la nostra ciutat i des de llavors li van ploure els encàrrecs i va fer moltíssimes exposicions. Va viatjar a Rússia i a Paris, i quasi es queda allà permanentment pintant, s’ho van oferir, però va decidir que millor es tornava. Des de 1978 va ensenyar al taller de pintura de l’Ateneu de Cultura Popular, que des de que va morir, porta el seu nom.
Diu Rosa Salguero al seu article de la publicació l’Hospitalet: Rafael Garrich va treballar totes les tècniques del dibuix i la pintura, des del carbó a la tinta xinesa, la aquarel·la i l’oli. La seva obra és bàsicament costumista amb personatges marginats, obrers i especialment carreters, la feina del seu pare. Garrich sempre va sentir especial predilecció pels paisatges hospitalencs de la seva joventut com la zona rural de la Marina, on ara hi ha el barri de Bellvitge.
Les dues obres que he trobat mostren aquests dues aspectes, la primera mostra un el espantaocells a un terreny àrid, darrere un edifici que es sembla molt a l’ermita de Bellvitge,…
La segona imatge és la d’un carreter, l’ofici del seu pare.
Finalitzo, per ara, amb la descripció que feia Paco Candel de la seva obra a l’any 1981 “ .., Dueño ya de la habilidad, facilidad y perfección aludidas, Garrich se ha lanzado a captar en sus papeles el mundo que le rodea, y ese mundo que le ro dea ha sido y es el del trabajo, el de la vida cotidiana, el de los barrios y amb ientes humildes. Garrich hace un dibujo testimonial además de desenvuelto: testimonial y de denuncia además de lleno de arte y calidad. Garrich trabaja de estampador en Can Vilumara. Con sus dibujos no se aparta ni un ápice de esa clase social a la que por su oficio pertenece. Es más, parece como que este mundo de pequeñeces, dramas y detalles de cada día es el que le enamora y le emociona como ahora nos está enamorando y emocionando a nosotros. Gracias Garrich.“
REFERÈNCIES
- El Butlletí. Informació Municipal i Ciutadana de Sant Feliu de Llobregat 01.01.1981 (Exposició)
- Alpha 63: fets i llegat de Jaume Botey editat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet/Alpha 63 a l’any 2010 (pàg. 17)
- El Periódico del Llobregat, 10.11.1982 (Entrevista)
- Publicació L’Hospitalet 12.12.1994 (Exposició antològica)
- Publicació L’Hospitalet 12.06.2006 (Memorial Rafel Garrich)
- Canal-h.net 23.06.2006 (Memorial Rafel Garrich)
- Lloc web Museus en línia
Estació de Maladeta (ara Can Vidalet)
Aquestes son unes imatges cedides per Jesús Navarro de l’estació de Can Vidalet quan encara es deia Maladeta, així que en principi les situem entre els anys 1976-1982.
A una fotografia trobem una pintada de l’ORT (Organització Revolucionaria dels Treballadors) on es menciona un nom que segons el comentari de “Don Toni” es correspondria amb la figura de Manuel José Caparrós, mort el desembre de 1977, per tant la fotografia seria posterior a aquesta data.
Aquesta estació es situa sota el carrer Maladeta, entre els carrers de la Mina i de l’Hortènsia, entre l’Hospitalet i Esplugues de Llobregat, encara que s’accedeix sols per la part d’aquesta última ciutat.
Va a començar a funcionar el dia 23 de novembre de 1976, juntament amb tota la prolongació de la línia 5 (abans V) des de Pubilla Cases (abans Pubilla Casas) fins Sant Ildefons (abans San Ildefonso), que incluia també l’estació de Can Boixeres (abans Parque Buxeres).
A la inauguració van assistir el Ministre d’Obres Públiques, Leopoldo Calvo-Sotelo, el Governador Civil de la província, Salvador Sánchez-Terán i l’alcalde de Barcelona, Joaquín Viola, entre d’altres autoritats.
L’any 1982 es canvia el nom per el de Can Vidalet
REFERÈNCIES
L'Hospitalet de Llobregat 
