Imatges retrospectives d'una ciutat

Anys 90

La cara oculta de ca n’Arús

Fa uns mesos vaig mostrar aquesta imatge de 1933 sense saber la seva ubicació, però gràcies al grup de facebook la resposta no va tardar,… Santos Vallespín ens va treure de dubtes ràpidament, era ca n’Arús. Més tard vaig descobrir que la imatge ens mostra la façana que es va ocultar fa uns anys, es va permetre construir un edifici adossat que la tapiava, i això que ca n’Arús està protegit,…  aquesta desprotecció per part de l’ajuntament va crear cert rebombori patrimonial a la ciutat, i això no passa moltes vegades,…

A continuació una fotografia de 1994 de la façana de ponent des del carrer de la Provença.


Per situar-nos us poso un parell d’imatges generals de l’edifici, la primera de fa uns anys, on es veu ca n’Arús i els seus jardins a l’esquerra; darrere d’ells veureu una nau industrial que es fa servir com a taller mecànic. Aquest taller està comunicat amb el carrer de Provença amb un carreró, que es el que veieu a la fotografia superior.

A la imatge inferior, més moderna i girada uns 45º respecte a l’anterior, podeu veure ca n’Arús ja restaurat i el nou edifici pintat en verd, construït a sobre del carreró que dona al taller i adossat a la façana lateral de ca n’Arús.

Ca n’Arús es va construir a l’any 1851 per iniciativa de Jaume Arús i Cuixart, antic alcalde de l’Hospitalet i soci fundador del Casino del Centre. Era una casa pairal aïllada que destacava molt ja que estava envoltada de camps i cases baixes; però amb el temps els edificis van anar creixent al seu voltant deixant-la petita, malgrat tot es van conservar els seus jardins, ara oberts a la ciutat, ja que tot el conjunt va passar a ser propietat de l’ajuntament via expropiació als anys 80.

Us aporto uns fragments de les notícies que enllaço a les referències:

A l’estiu del 2004 la notícia salta al diari municipal, Meritxell Borràs de CIU: “Ens preocupa saber si la llicència d’obres que s’ha donat contempla l’edifici tal i com s’està fent. Si és que sí, volem saber qui, del departament de Patrimoni Arquitectònic, ha autoritza l’obra. En cas que no hi hagi cap informe de patrimoni, volem saber qui, del departament d’Urbanisme, ha donat el consentiment perquè es faci aquesta actuació“, a finals de juliol es demana un informe jurídic intern des del govern municipal, però les obres de l’edifici continuen i la façana s’acaba tapiant.

Dos anys més tard CIU presentava un informe de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA), de l’òrbita del Col·legi d’Arquitectes on deia: “un cop analitzada tota la documentació consultada sobre Can Arús i la nova edificació, l‘argumentació de l’Ajuntament apareix com a incorrecta en algun dels seus aspectes. Tota la problemàtica començà però per la concepció de la façana de ponent com una paret mitgera, amb les finestres tapiades i per tant segons ells sense dret a vistes, que permet la construcció en solar contigu de qualificació 13b, d’una nova edificació (…)

Una masia acostuma a ser una edificació aïllada ja sigui formada per una única construcció o bé per la suma de diferents cossos. A causa d’aquest fet, tota la seva pell serà considerada com a façana pel seu caràcter d’edifici ‘a quatre vents (…)

Si s’hagués seguit la normativa del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de la nostra ciutat (PEPPA), s’hauria hagut de fer un informe previ a l’atorgament de la llicència d’obres per part del Departament de Patrimoni de l’Ajuntament, on s’hagués detectat la impossibilitat de construir el nou edifici tot tapiant la façana de ponent de Can Arús”.

Des del departament d’Urbanisme municipal, Àlex Mora va dir que el consistori va actuar amb total legalitat en permetre que s’aixequés un edifici aparellat a aquella façana,  ja que es va fer amb tots els informes necessaris, on s’especificava que si la parcel·la del costat tenia potestat d’edificabilitat, la paret que la separa de Can n’Arús era mitjanera, i  si els redactors del PEPPA havien considerat que la construcció del nou edifici era correcta, el seu paper com a responsable del servei era concedir la llicència.

I així va acabar tot,… d’aquí podem extreure que si un edifici té al costat un terreny edificable, es construirà allà, independentment de que la façana de l’edifici existent sigui protegida, i inclús de que sigui propietat de l’ajuntament. L’ajuntament no te cap eina urbanística per evitar-lo, i a més, encara que parlem de la façana original d’una casa pairal construïda al 1851, diran que és una parets mitgera. I aquest ajuntament com a última mesura tampoc adquirirà els terrenys edificables o donarà una compensació als propietaris per evitar la construcció del nou edifici i protegir la façana catalogada de l’antic. Es a dir que el PEPPA no serveix per molt,…

Un altra cosa que encara no sé és si finalment es va demanar un informe al departament de Patrimoni municipal previ a la construcció, i tampoc sé què pinten aquí els redactors del PEPPA, també havien fet un informe sobre aquest edifici? en tot cas m’he llegit la fitxa del PEPPA i a l’única façana que resta importància és a la del carrer de la Provença i a la meitat de la que es motiu d’aquest text, ja que les consideren part d’un cos afegit segurament a finals del segle XIX, però no es diu que tinguin cap rang inferior de protecció. També era un afegit la part de l’edifici que dona a la rambla de la Marina i com veieu a les imatges generals, trenca la simetria.

També tinc un dubte històric, quin va ser el motiu pel qual les finestres de la façana de ponent van ser tancades?, com veiem a la primera imatge, ja als anys 30. Pot ser realment el van considerar una futura paret mitgera?,… pot ser tenien pensat en un futur fer créixer l’edifici tal com havien fet a la banda de llevant per donar-li la simetria perduda,… pot ser estaven esperant a comprar els terrenys,…

No sé si algú recorda el cas o té més informació,…

REFERÈNCIES

Anuncis

Inundacions sota la plaça d’Ildefons Cerdà

Després de les pluges d’aquesta tarda crec que avui toca posar una foto de inundacions, i he seleccionat aquesta de la Plaça d’Ildefons Cerdà a l’any 1999 que em va traslladar Manuel Domínguez gràcies a l’AV “Ildefons Cerdà” de Gran Via Sud.

Les inundacions eren habituals sobre tot als 70-80, causades per avaries al sistema elèctric o mecànic d’elevació de les aigües. La primavera de 1986 es va instal·lar una vàlvula de buidat automàtic connectada a un grup electrogen, però això no va evitar que el 22 de maig de 1990 tornés a passar, quan ja s’estaven realitzant les obres de millora del col·lector de la riera Blanca que augmentava la capacitat de desguàs de 30 a 75 m³/s. Al setembre de 1999, una vegada renovada la plaça, es va inundar dues vegades, la primera per una errada tècnica a les vàlvules, i l’altre per que es va desbordar dos col·lectors que baixen de Sants i tota l’aigua va anar cap al túnel,… Crec que aquesta va ser l’última vegada, i menys mal per que els diaris treien fum, d’aquestes inundacions hi ha molta informació a La Vanguardia.

Una imatge de agosto de 1983, quan van tenir que rescatar els vehicles amb cordes,…

L’any 1985 es va quedar un autobús del que els passatgers van tenir que sortir nadant,…

Aspecte el 3 de setembre de 1999

i el 14 de setembre de 1999

REFERÈNCIES (no estan totes)


Rafel Garrich i Masip (1930-1994) – Primera part

Li dic primera part a aquest article per que sóc conscient de que existeixen altres referències escrites sobre Rafel Garrich que encara no he consultat i sobre tot per que el dos quadres que avui comparteixo no representen la totalitat de la seva obra ni molt menys, sols és part del que he trobat des d’aquí, des del meu seient,…

Rafel Garrich i Masip va neixer a la nostra ciutat a l’any 1930, fill d’una família humil, el seu pare era carreter. De petit destacava per la seva facilitat pel dibuix, i el seu mestre, el senyor Lladós de l’escola Rossend Arús, va aconseguir-li una beca, però lamentablement un canvi a l’ajuntament ho va truncar tot, el pare de Rafel era de la Col·lectivitat de Pagesos i de la CNT, així que de beca,res; va entrar a treballar com a estampador a l’industria tèxtil, però sense deixar el dibuix, es va convertir en un autodidacta.

Entre els anys 1952 i 1958 també es va dedicar a dibuixar còmics per la Hispano Americana de Ediciones, de la que he trobat aquestes dues portades. També treballar per l’editorial Germán Plaza però no he trobat cap dibuix. He trobat a més que entre 1951 i 1961 va participar a les exposicions col·lectives que es realitzaven per l’entitat Amics de la Música.

A l’any 1980 fa la seva primera exposició al Museu d’Història de la nostra ciutat i des de llavors li van ploure els encàrrecs i va fer moltíssimes exposicions. Va viatjar a Rússia i a Paris, i quasi es queda allà permanentment pintant, s’ho van oferir, però va decidir que millor es tornava. Des de 1978 va ensenyar al taller de pintura de l’Ateneu de Cultura Popular, que des de que va morir, porta el seu nom.

Diu Rosa Salguero al seu article de la publicació l’Hospitalet: Rafael Garrich va treballar totes les tècniques del dibuix i la pintura, des del carbó a la tinta xinesa, la aquarel·la i l’oli. La seva obra és bàsicament costumista amb personatges marginats, obrers i especialment carreters, la feina del seu pare. Garrich sempre va sentir especial predilecció pels paisatges hospitalencs de la seva joventut com la zona rural de la Marina, on ara hi ha el barri de Bellvitge.

Les dues obres que he trobat mostren aquests dues aspectes, la primera mostra un el espantaocells a un terreny àrid, darrere un edifici que es sembla molt a l’ermita de Bellvitge,…

La segona imatge és la d’un carreter, l’ofici del seu pare.


Finalitzo, per ara, amb la descripció que feia Paco Candel de la seva obra a l’any 1981 “ .., Dueño ya de la habilidad, facilidad y perfección aludidas, Garrich se ha lanzado a captar en sus papeles el mundo que le rodea, y ese mundo que le ro dea ha sido y es el del trabajo, el de la vida cotidiana, el de los barrios y amb ientes humildes. Garrich hace un dibujo testimonial además de desenvuelto: testimonial y de denuncia además de lleno de arte y calidad. Garrich trabaja de estampador en Can Vilumara. Con sus dibujos no se aparta ni un ápice de esa clase social a la que por su oficio pertenece. Es más, parece como que este mundo de pequeñeces, dramas y detalles de cada día es el que le enamora y le emociona como ahora nos está enamorando y emocionando a nosotros. Gracias Garrich.

REFERÈNCIES


Notícies sobre la defensa de l’última zona agrícola

Avui parlarem de la mare de totes les batalles en defensa del patrimoni històric, identitari i mediambiental de la nostra ciutat als últims anys: la defensa de l’última zona agrícola de l’Hospitalet de Llobregat, també anomenada Cal Trabal. La història és una mica llarga però intentaré fer un petit resum per no cansar.

Diguem que tot comença quan Núria Marín entra al govern i planteja la reordenació d’aquesta zona, contradient el que des del propi ajuntament s’havia afirmat anys abans; a l’any 1997 grans titulars deien “La Marina será el oasis agrícola de L’H” o …

Doncs no, a l’estiu de 2008 les coses havien canviat de manera que els propietaris, públics i privats (alguns de renom), s’havien posat d’acord amb l’ajuntament i junts presentaven un projecte que deia que a canvi d’edificar a part de la zona agrícola, farien un parc per la ciutadania a la part restant.

La reacció va ser que tota la oposició i EUiA, socis de govern, es van manifestar en contra d’aquestes idees, fins i tot els partits d’esquerra, a excepció d’ICV, van entrar a formar part d’una plataforma, juntament amb moltes entitats i persones independents, que fins avui ha fet tot tipus d’actes per tal d’informar i mobilitzar a la ciutadania, així com per intentar parar el projecte.

A mitjans de 2009 el preprojecte es va presentar al llavors Departament de Medi Ambient i no li va agradar, com tampoc va agradar, per exemple, a la secció de patrimoni del Centre d’Estudis del Baix Llobregat. El fet és que des de llavors continuen les posicions enfrontades, però la crisi ha paralitzat tot.

Fa res vam tenir les eleccions i els antics socis de govern, ICV-EUiA, portaven aquest tema com a condició sense la qual no pactarien amb el PSC:

Però ICV-EUiA avui mateix ha pactat amb el PSC, i Cal Trabal diuen que s’abordarà més endavant,…:

Què voleu que us digui,…

REFERÈNCIES


L’Òpera de l’Hospitalet

Sempre m’havia preguntat per que a aquella casa okupa li deien l’Òpera, però fins a  aquesta setmana, quan ha sortit a la Vanguardia una queixa d’un veï sobre l’abandonament de l’edifici i els problemes que comporta, no m’ha donat per buscar la resposta, us deixo el fruit de la recerca.

Aquesta òpera, per ara, seria en quatre actes:

1. CINEMA, TEATRE,…

Es va construir a finals dels anys 50 al núm. 58 del carrer de Josep Prats i es va inaugurar amb la pel·lícula infantil “Pequeño Gigante”, de l’any 1958.

El propietari, el senyor Boixadera, va invertir una gran quantitat de diners per fer una sala molt ben equipada on volia passar una programació alternativa i de qualitat, a diferència del que es feia als altres cinemes de la ciutat, amb una programació més “popular”; ho va aconseguir en un primer moment, però la gran competència entre els diferents propietaris va fer que tingués que baixar el llistó i anés perdent públic. A l’última temporada va arribar a un acord comercial per tal de que el seu cinema formés part d’una xarxa juntament amb el Rambla, Oliveras i Stadium, però encara així el cinema no era rendible, i va tancar.

Mentre encara funcionava, entre els anys 1960-62, l’Agrupació d’Amics de la Música va arribar a acords per organitzar sessions dobles de cinema de repertori, concerts de música clàssica o popular, òpera, sarsuela o dansa, varietés o la VI edició del Festival de Cinema Amateur en Color. L’Ajuntament també el va fer servir com a espai per alguns esdeveniments de les Festes de Primavera.

2. ESTUDIS DE TVE

Des de 1964, en regim de lloguer, va ser el  “Cuartel General de las Huestes televisivas de Barcelona”. A l’any 1972 es presenten les reformes que converteixen l’edifici en “un perfecto estudio de TVE” solucionats els problemes d’insonorització i dotat amb elements tècnics més perfectes, eren els Estudis Òpera

En aquell moment ja es diu que en quatre anys es construirà un edifici de TVE a Barcelona i aquest possiblement quedaria com a enllaç, però aquest edifici es va anar aparcant fins a l’any 1982, quan per l’urgencia del Campionat de Futbol es va construir el centre de producció de Sant Cugat, que no estaria totalment finalitzat fins l’any següent; fins aquell moment existien tres centres de producció de TVE: on van començar, l’antic hotel Miramar, des del 15 de febrer de 1959 (retransmetent un Barça-Madrid); els estudis cinematogràfics Isasi d’Esplugues des de 1973, i aquests.

Dos mesos mes tard l’estudi es crema (en part), aquí podeu llegir la notícia:

A aquest estudis es van realitzar infinitat de programes i per ara sé que a l’any 1996 encara funcionaven com a tals. He trobat part d’una sentència de maig de 2002 sobre una demanda dels propietaris, les empreses immobiliàries BOLUPI SL i BOJUR SL, contra Televisión Española SA. pel que crec temes referents al pagament del lloguer. Suposo que TVE es va anar del local  abans.

3. CENTRE SOCIAL OKUPA

L’Òpera s’okupa el 18 de maig del 2002 i a youtube podeu trobar molts vídeos dels concerts i altres activitats que es feien, he trobat aquest sobre el III Festival de la Bici on es pot veure l’interior de l’edifici,…

El 25 de juliol de 2007 es desallotja pels mossos sense cap problema ja que estava buit, uns dies abans el col·lectiu okupa havia decidit no presentar resistència.

4. SENSE ÚS

Des del desallotjament no té cap ús, però un edifici sense ús i abandonat és converteix en un problema. El passat 21 d’abril arriba una queixa a la Vanguardia:

“Desde hace años el edificio del antiguo teatro Ópera de l’Hospitalet de Llobregat sufre un gran deterioro debido a la falta de mantenimiento. Los vecinos sufrimos la invasión de ratas, palomas, mosquitos y malos olores procedentes de dicho edificio. También existe un depósito de gasóleo dentro, lleno de combustible, que puede comportar peligro.

El Ayuntamiento, a pesar de que se han efectuado varias denuncias, no ha llevado a cabo ninguna iniciativa al respecto. Es una pena que un edificio emblemático en una situación privilegiada esté en esa situación. Los vecinos pedimos su recalificación o saneamiento.”

La resposta de l’ajuntament és que encara que és una propietat privada manté converses amb els propietaris per tal d’evitar molèsties.

REFERÈNCIES


Ovelles (i cabres) a Bellvitge 1989-90

La primera foto és molt dolenta però té la seva gràcia. Per situar-vos una mica sols cal dir que els edificis que es veuen al fons són els del barri de Bellvitge. Davant d’ells podem veure undeels llocs on mig Bellvitge i moltes persones d’altres barris es passaven el dia cultivant la terra com a diversió. Actualment encara en queden d’aquests petits espais a la ciutat, segons diuen molt sol·licitats; lògic a una ciutat amb tanta tradició agrícola i on a més molts dels seus habitats, encara que d’altres llocs, porten la terra a la sang.

Els caps de setmana. o la les tardes, al sortir de les fàbriques, després d’una llarga i monòtona jornada treballant, calia trobar-se amb l’olor, amb el tacte de la terra humida i veure creixer els seus fruits com els havien vist creixer des de petits.

Ens apropem una mica més, en primer pla les estrelles de la foto: les ovelles i les cabres menjant-se les males herbes que hi havia on ara es troba l’estadi de futbol municipal. D’aquests animalons ja no es veuen a Bellvitge però pel riu, de la banda del Prat, encara passen ramats. Suposo que quan van fer el cinturó ja els va ser impossible accedir a aquesta zona, no van fer cap pas, de fet encara no en tenim, però sembla que ja queda poc.

Hi ha una història molt curiosa sobre les ovelles a Bellvitge, bé, de quan els veïns estaven reivindicant la construcció del parc que hi ha al costat de la rambla de la Marina i que arriba fins l’ermita; doncs bé en una de les moltes accions reivindicatives que es van fer durant anys van realitzar una plantada d’arbres entre molts veïns, tot anava bé quan un dia es van trobar que un ramat d’ovelles havia arribat fins allà i com que no hi havia molt per menjar s’havia menjat els petits arbres,… les males llengües diuen que algú de l’ajuntament va tenir l’idea de trucar al pastor per que anés i els bitxos fessin de les seves,…

La imatge inferior és del mateix lloc, pròxim al carrer de la Feixa Llarga, i segurament no es porten molt de temps entre elles. L’edifici blanc que hi ha en mig dels camps i que a la imatge superior es veu a la dreta, és la residència Feixa Llarga- Laia González, inagurada al setembre de 1989, i com no veiem l’estadi de futbol (en aquell moment de beisbol), les fotografies es van fer abans o en moments propers a la col·locació de la seva primera pedra, el 24 de març de 1990.

REFERÈNCIES


Torre Solanas o Torre Ubach

Aquest és un edifici que va existir fins no fa molt al barri de Sant Josep, es trobava fent cantonada entre el carrer de l’Ebre i el carrer del Radium. Al llibre d’on he tret la fotografia el situava al barri de la muntanya, 12; això era a l’any 1992, quan la torre encara era considerada part del patrimoni arquitectònic de la ciutat, dins d’un conjunt de cases del carrer de l’Ebre, que justament ara es troben a punt de ser demolides, espero que amb cura, tenint en compte la seva història i el que es pot trobar a sota,…

L’edifici es va construir al segle XIX, i els dos noms de la torre eren deguts als seus propietaris, un d’ells, Pedro Solanas Borjas,  la va comprar juntament als terrenys que l’envoltaven als anys 20. Es feia servir d’habitatge amb plata baixa, una planta més i les golfes amb les obertures ovalades que veieu.

A sota es veu la casa, és la que queda una mica cap a la dreta del centre de la imatge

Però la Torre Ubach (o Can Torresolan[a/e]s) també es el nom d’un jaciment arqueològic descobert a l’any 1919, dels pocs que s’han trobat a la nostra ciutat i que s’han pogut estudiar. Molt a prop de la torre, cap al pont de Matacaballs (que és el que creua les vies a la dreta de les fotografies aèries) es van trobar les restes d’una casa romana colgada sota uns tres metres de terra amb elements datats entre el 218 ac i el 476 dc.

A la part de darrera de la torre, entre el canal i la via, a 7-8 m de profunditat es van trobar unes sepultures excavades, tapades amb unes grans lloses de pedra.

També es van trobar altres materials datats entre el 1453 i el 1789.

He trobat imatges d’alguns dels elements que van apareixer al jaciment i que van permetre datar-lo. Al lloc web museus en línia podeu trobar pinces de servei de taula, culleres, restes de plats, de càntirs, de gerros, de gots,… que es troben al fons del Museu de Història de la nostra ciutat.

REFERÈNCIES