Fotografies des d’una casa del carrer de Josep Maria de Segarra
En Ventura Leris m’ha enviat aquestes dues fotografies de les vistes que tenia des de casa dels seus pares l’any 1964. Vivien al carrer de Josep Maria de Sagarra (abans de 1962, Porvenir, i abans, des de febrer del 38 al final de la guerra, Rafael Barradas, i abans encara, a la República, carrer de l’Esdevenidor,… )i des del terrat del seu edifici es divisava gran part de la ciutat.
A aquesta primera es pot veure allà al fons fins l’església de la plaça Espanyola, i ja més a prop un carrer irreconeixible, pràcticament tots els edificis han estat substituïts. El mur que teniu a la dreta és la façana lateral de l’edifici on va viure uns anys en Barradas, i va tenir el seu Ateneillo, al número 17 del carrer.
La següent orientada més cap el nord, podem veure l’edifici de l’ajuntament i el que hi ha just davant, el de la Caixa de Pensions. Davant més edificis desapareguts.
La imatge següent és dels anys 50 i he indicat amb un punt on crec que era la casa d’en Ventura, no sé si em corregirà. Podeu veure on eren concretament les cases que surten a les fotografies anteriors.
La següent és més o menys actual, està una mica girada respecte a l’anterior,…
Aquesta tercera fotografia d’en Ventura és més antiga, de 1950. A l’esquerra d’ell veiem les xemeneies de la CAMPSA, i a la dreta la Miranda de Cornellà.
L’embolic de les gasoses Montserrat
Un altre objecte que molts col·leccionistes busquen reunir són les ampolles de gasosa, a l’Hospitalet he trobat tres marques, una d’elles era Montserrat, que com veieu al cartell de sota era de la mateixa empresa que feia el refresc Danzon, allà als anys 40-50 (pot ser 60?) i del que ja he escrit alguna cosa. El fabricant era Enrique Ribas, i al menys als anys 50 era al carrer de Barcelona, 94 de la nostra ciutat.
Si busquem a internet trobem dues ampolles de gasosa més amb el mateix nom, i també amb un disseny molt similar a la primera, em refereixo a les bombolles del vidre. Després de donar-li voltes, no sé si són una evolució de l’ampolla de Danzón o bé són d’empreses totalment diferents i que per casualitat han coincidit en disseny i marca. Ara us poso el que he trobat,..
De la primera ampolla no he trobat res més, a més sols he trobat aquesta i no es veu molt bé. De la segona he trobat dos envasos més amb el mateix dibuix del santuari: una ampolla de 20-25 cm amb tap de corona, i també un sifó.
Si anem al google a buscar “gaseosa Montserrat” trobem que és una marca registrada de l’empresa Carbónicas Montserrat SL (la mateixa del sifó) i que es situa a Cornellà (també he trobat una direcció a Esplugues), i que també té altra marca registrada: “GASEOSA MONTSERRAT PTE RIBAS IGLESIA 7 HOSPITALET”,… Una marca una mica llarga, però surt el nom de Ribas, que pot ser es refereix a l’Enrique Ribas que fabricava Danzón, i també surt el nom de l’Hospitalet, i una direcció del carrer de l’Església, diferent a la que tenia de Danzón. Pot ser l’empresa de Cornellà va comprar la marca a Enrique Ribas?. No ho sé.
També he trobat la següent tarja amb l’ampolla petita que hem vist abans amb la direcció del carrer de Girona de l’Hospitalet, es a dir, diferent a les dues anteriors. El no poder datar quasi tot, complica bastant fer una història de tot això, o com a mínim aclarir-se.
Al facebook l’Olga Gómez Miralles ens ha aportat uns records: Yo recuerdo la botella grande en envase serigrafiado. Igual estoy equivocada, pero yo vivía en la Av. Masnou, encima de los autobuses Florida. Tanto éstos, como los edificios, eran propiedad de los Arús. Jaume Arús, puso una tienda de comestibles en el nº.7 que la llevaba Montserrat, su novia, y siempre había oído decir que las gaseosas, también eran de ellos.
En Josep Calvís Calpe també ens diu: Jo recordo que les prenia al bar del Centre Catòlic, el tap era de corona; a casa les compraven de 1 l i crec que portaven tap de rosca.
En fi, si podeu aclarir alguna cosa ja sabeu,…
REFERÈNCIES
Inundació al carrer de la Riera Blanca, anys 70
Aquesta imatge també la he tret del munt de fotografies que tenen a Barcelona Colección, per cert, molt interessants. És d’una riuada al carrer de la riera Blanca, i posa que és de 1975, el que passa és que a les hemeroteques no trobo cap riada aquell any, pot ser és del 6 de desembre de 1971, quan van caure 164 litres/m² a la nostra ciutat. Unes obres a la nova avinguda del Doctor Gregorio Marañón van fer que a la riera arribés molta aigua, fins un cabal de 20 m³/s (entre la que discorria per superfície i la que circulava pel col·lector). Quan les aigües van arribar al carrilet es van aturar i van inundar la plaça d’Ildefons Cerdà,… com va ser habitual durant molts anys.
He buscat al google street view una imatge més o menys actual del lloc on es va fer la fotografia superior. El carrer de la dreta és ronda de la Torrassa.
Al museu, a l’exposició de fotografies que tenen actualment, podreu trobar una altra imatge d’aquesta o d’una altra inundació de l’època.
REFERÈNCIES
L’escola del carrer de Campoamor, 1932
El 21 d’agost del 1932 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat va acordar la construcció per subhasta de dos edificis escolars en terrenys propietat del municipi situats, un al carrer de Campoamor i l’altre a la prolongació del carrer de les Corts Catalanes. Ambdós col·legis estaven dissenyats per l’arquitecte Municipal de la Ciutat, Ramon Puig i Gairalt. el de Campoamor s’inauguraria el 13 d’octubre de 1934 amb el nom del tinent d’Alcalde Salvador Gil i Gil, que havia estat assassinat feia poc temps.
A la foto inferior podeu veure el col·legi l’any 1968. Ara és un jardí, ja que crec que el vantirar a terra als anys 90. Podeu veure unes quantes fotos més d’aquesta escola al grup de facebook que deixo a les referències.
Avui he anat a l’arxiu i m’he trobat amb el butlletí municipal de 1932, deixo uns plànols que he trobat:
i també un text molt interessant sobre la construcció de l’escola, on no entenc per què menciona el carrer de Felip Pedrell, molt allunyat, entre el torrent Gornal i el carrer del Pedraforca, segurament es tracta d’una errada, segurament es refereix al carrer de Miquel Romeu.
RFERÈNCIES
Faema i els seus voltants, 1968
Faema va ser una de les primeres grans empreses que es va instal·lar al carrer dels Motors, quasi en el límit actual amb Barcelona. Va arribar als anys 60, com a filial de la mateixa marca italiana, que ja havia desembarcat a Barcelona l’any 1954. A aquesta fàbrica es feien màquines de cafè per l’hostaleria, i a pesar dels molts canvis, encara hi fan, però sota el nom de Quality Espresso, que crec que manté Faema com a marca.
La fotografia segurament és de l’any 1968, ja que és la mateixa que surt en un anunci de El Mundo Deportivo d’aquell any, el deixo a les referències. A part de que a aquells anys la fàbrica es trobava pràcticament envoltada de camps, veureu també que pel seu costat passava un canal, era la pluvial de la Farola, que baixava des del cementiri, recollia l’aigua del sector de Bellvitge, i posteriorment passava a tocar de Can Pi; aigües avall d’aquesta fotografia seguia en línia recta cap el far. La pista que la segueix de forma paral·lela era la carretera del far, que ara es diu carrer de Miguel Hernández
Aquí sota deixo una foto de 1967, on incorporo el recorregut de la carretera i pluvial de la Farola, també he posat algunes referències més per que us situeu, ja que aquesta zona ha canviat moltíssim. Camps com aquests sols en queden uns quants a cal Trabal, i pel que va dir ahir l’alcaldessa, em sembla que per molt poc temps,…
La fàbrica actualment és així, té el mateix aspecte però amb plaques solars.
REFERÈNCIES
Entre Santa Eulàlia i la Bordeta, 1962
Avui m’he trobat totes aquestes fotos de les vies que hi havia entre l’estació de Santa Eulàlia i la de la Bordeta, el nadal del 1962, ja sabeu, la gran nevada.
Les dues primeres són d’un metro de la sèrie 400 sortint dels tallers/cotxeres de Santa Eulàlia cap a l’estació de la Bordeta. A la segona es veuen també dues locomotores, una S 278 (antiga 7800) feta a SECN/WECo i la segona una S 276 (ex 7600/8600),… això me l’he copiat d’en Ventura Leris 🙂
Les dues següents estan fetes des dels tallers anteriors cap l’estació de La Bordeta, just per allà sota passa la riera Blanca, i aquells dies sí que era blanca!!
REFERÈNCIES
Els cromos de Chocolates Guillén (192?-195?)
Fa uns dies que a la pàgina de facebook vaig presentant fotografies d’objectes que han sortit de les fàbriques o obradors d’aquesta ciutat; des de ulleres de la Indo, fins a ampolles de lleixiu Alfonso,… és molt fàcil, vas als llocs web de subhastes o d’anuncis, poses al recercador “l’Hospitalet” i surten un munt d’objectes relacionats amb la nostra ciutat. Uns més macos, que ens porten molts i bonics records; d’altres més lletjos, que pot ser penseu que no són més que escombraries,… però tots amb una història, que és el que jo busco. A veure si recordeu aquests cromos.
No he trobat quan va començar a fer xocolata Chocolates Guillen, però aquest és un dels primers cromos que he trobat, sé això per que el telèfon té tans sols quatre dígits (i una lletra). En aquell moment tenien el despatx al carrer Robador, 31 de Barcelona i el cromo era de la gran Katherine MacDonald, la primera dona productora de cinematogràfica de Hollywood (1919-1921) i una de les actrius millor pagades de l’època, va finalitzar la seva carrera l’any 1926,… es a dir que probablement aquest cromo és dels anys 20.
Al següent cromo, veiem que han canviat de direcció, al menys del despatx (pot ser la fàbrica ja era a l’Hospitalet?), es troba al carrer de l’Hospital, 91 de Barcelona. També han canviat de telèfon i a més ja té cinc dígits (això no ens diu res ja que he trobat cromos del carrer Robador amb el telèfon 24526). El cromo és de la proclamació de la República, per tant, hem canviat de dècada i ens situem als anys 30.
Tornem a canviar de direcció, ja hi som a l’Hospitalet, a Collblanc, al carrer Martí i Julià, 54; també canviem de telèfon, però mantenim les cinc xifres. Abans del 7 de maig de 1931 el carrer Martí i Julià és deia Romanins i no va ser fins el final de la Guerra Civil (les tropes franquistes entraven per la Diagonal el 26 de gener de 1939) que es va convertir en carrer del General Sanjurjo.
Als pròxims cromos, que crec que són els més comuns, ja tenim el carrer canviat de nom i un telèfon amb sis xifres, crec que això es va produir l’any 1950; el podem comprovar també amb l’inici de les carreres de les actrius que surten, aquí no l’he posat però hi ha un de la Parice Wymore, que va començar a fer pel·lícules aquell any.
He trobat altres col·leccions de cromos més infantils (fàbulas, Bella Lisela, zoología de peces) amb la direcció al coronel Sanjurjo, però cap amb el telèfon de cinc xifres, el que si és així, ens diria que als anys 40 no es van regalar cromos amb les xocolatines, o pot ser la fàbrica va plegar temporalment.
Per últim els de la lliga de fútbol de 1953-54. Els he posat de l’Espanyol ja que l’Ireneu sempre diu que sols poso jugadors del Barça,… encara que no he pogut resistir-me i també he ficat a Manchon,… és que era hospitalenc. Ah! aquests cromos són d’alumini, crec que són els únics que van sortir amb aquest material, i…
…i pot ser els últims, ja que el febrer de 1954 la fàbrica i el magatzem van patir un incendi considerable
Noves imatges de les estructures descobertes sota la “bola del mundo”
Aquest matí m’he pogut escapar i he fet una caminada fins a les obres que s’estan realitzant al final de l’avinguda de Josep Tarradellas. He volgut saber de primera mà el que s’estava desenterrant allà. No es pot entrar, però des de fora he vist les tres estructures de formigó sense ferro, de forma circular, separades entre elles més o menys per la distància del seu diàmetre… el mateix que un usuari del bloc ens va comentar ahir, però no he pogut veure cap túnel, ja que no hi ha angle i a més tot està ple d’argila. He fet algunes fotos que comparteixo a continuació, es poden ampliar.
Aquesta primera la he fet des de la zona més propera al carrer d’Àlvarez de Castro, a l’accés a la Ronda, i podeu veure dues de les tres estructures, que s’han descobert fins ara. La tercera queda darrere de la retroexcavadora vermella.
Aquesta és l’estructura central.
La part superior de la següent és la que podíem veure en superfície abans de les obres i va donar lloc a tot tipus de llegendes entre els nens que allà jugaven.
Aquesta seria la fotografia inversa a la primera, on podem veure l’estructura que allà tapava la retroexcavadora vermella. Probablement a la zona que encara queda sense excavar sortiran més estructures.
REFERÈNCIES
El final de la “bola del mundo”
L’any passat per aquestes dates vaig publicar aquestes fotografies d’en Santos Vallespín, són d’una cúpula de formigó, ara desapareguda, i que es situava al barri del Centre, entre l’avinguda de Josep Tarradellas i les vies. Els nens que fa anys jugaven a aquest espai, davant de la singularitat d’aquest objecte, van inventar alguna que altra llegenda, alguns pensaven que a sota s’havia enterrat a persones, altres que era un dipòsit d’armes,… alguns li deien la bola del mundo, d’altres l’anomenaven les tortugues,…
L’Artur García ens va oferir el testimoni del seu pare, que las havia vist construir, tan sols eren dipòsits de combustible de la CAMPSA, que es situava a Cornellà. Ens comentava que els havien situat allà, lluny de la fàbrica, clar objectiu de guerra, per tal de salvaguardar-les en cas d’atac aeri, de fet aquestes cúpules eren una mena d’armadura en contra de les bombes.
Bé, a aquesta zona toca fer pisos, i ja han arribat les excavadores, ja han obert el terra i ja sabem que no hi havien ni armes, ni morts,… el pare de l’Artur tenia raó, eren dipòsits. La següent fotografia també és de Santos Vallespín, veiem la paret dels dipòsits.
Aquest matí m’he escrit amb en Josep Maria Solias, el director del museu, per tal de saber si s’estava documentant la troballa, m’ha comentat que s’estan prenent fotografies. No s’han trobat altres objectes, ni tan sols conductes; es veu una obertura a la paret del dipòsit, orientada cap a la línia de ferrocarril, però no s’observa cap altre objecte que relacioni ambdós elements. També m’ha comentat que no queda cap rastre de líquid, el fons està ple d’argila, no sé si és que el van netejar quan van quedar en desús, o bé l’han ficada al realitzar l’excavació actual. Sobre la data de construcció, no està clara, encara no es sap si és anterior o posterior a la Guerra Civil.
També a aquest mateix bloc hem rebut un missatge anònim amb una descripció del que s’ha trobat: “Puedo comunicar que las estructuras de hormigón no se hicieron con varillas metálicas típicas del hormigón armado, sino que se hicieron con hormigón directamente sin arena, con piedra de río. La verdad es que las máquinas percutoras están encontrándose con mucha dificultad para echar abajo las estructuras. Teniendo una visión general de la calle donde están haciendo la obra, concretamente desde la acera de enfrente pueden apreciarse un total de tres grandes estructuras cilíndricas con un diámetro considerable, al menos de diez o doce metros y una profundidad de unos seis o siete metros. Las paredes son de medio metro por lo menos de grosor. Es lo que se puede ver desde la calle. Al final tenía razón el comentario del texto: las “tres cúpules que l’Artur de petit i el seu grup d’amics anomenaven les tortugues”, las referidas tres cúpulas por lo visto se corresponderían con las partes superiores de las estructuras citadas.”
Bé, aquest és el fi de la bola del mundo, de les tortugues, adéu a la cúpula, les cúpules misterioses,…
REFERÈNCIES
Illa dels Sindicats, 1979
Aquesta fotografia la he tret de un article de Josep Roca Cladera aparegut a la revista CAU del juny de 1979, un article molt interessant sobre l’urbanisme a principis de la democràcia. Podreu trobar fotografies d’una qualitat raonable, i plànols dels Plans Especials de Bellvitge, El Gornal, Santa Eulàlia 2, Can Serra, i el de la foto, l’illa de Sindicats.
Aquesta és la que m’ha semblat més sorprenent, realitzada des de l’avinguda del Carrilet cap el carrer d’Enric Prat de la Riba, podem veure els dos edificis que finalment es van construir, que van suposar la meitat del coeficient d’edificabilitat que inicialment estava previst. M’ha sorprès els horts no sabia que havia tal quantitat. Algú els recorda?
Deixo també una mica de la historia urbanística d’aquest lloc,…
També he trobat una fotografia aèria de la zona de 1986, on ja no hi ha horts,…
I també una fotografia més o menys actual del google street view,…
REFERÈNCIES
Inauguració del pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia, 1961
He trobat a l’arxiu del NO-DO una petita gravació de 25 segons del moment de la inauguració del pas inferior del carrer de Santa Eulàlia. M’he portat cap aquí tan sols 5 fotogrames; com que hi ha més imatges, us recomano que visiteu l’enllaç que deixaré a les referències.
A aquesta primera imatge podeu veure una multitud al carrer de Santa Eulàlia, a prop de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. Els edificis del fons són els del barri de la Torrassa, i l’edifici industrial més proper, darrera de la tanca, és una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal).
Tot això que veieu al cel son coloms, per les caixes que es veuen, centenars!. La xemeneia és la de la mateixa bòbila que comentava.
A la següent es veuen les caixes dels coloms i darrere la desapareguda masia de ca n’Alós, una de les masies més antigues de l’Hospitalet i que segons diuen va ser enderrocada pels amos de la Vanguard; una vegada l’edifici d’aquesta empresa ja s’havia construït. Si us fixeu una mica, darrere, al costat de la masia, també veureu l’edifici del molí i la xemeneia de la Tecla Sala.
El descobriment de la placa commemorativa, ja desapareguda, que actualment es pot trobar, molt deteriorada i sense els escuts, a la paret del pas inferior, costat muntanya. L’home que hi ha a a la dreta de tot és Ramon Solanich i Riera, l’alcalde en aquells anys.
I per finalitzar les autoritats i mitja ciutat fent una passejada pel pas.
Us poso l’article corresponent de La Vanguardia, on podreu trobar més informació
També podeu trobar molta informació i fotografies tant de com era abans, com de la construcció, o de la mateixa inauguració al lloc web de l’Arxiu de Santa Eulàlia de Provençana. Us deixo els enllaços aquí sota,…
REFERÈNCIES
- NO-DO núm. 944B – 06.02.1961 (00:38-01:03)
- La Vanguardia, 31.01.1961
- Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana, sobre el pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia (1), (2) , (3) i (4)
Joan Saura recorda els blocs de la Florida
Fa uns dies que vull publicar els records de Joan Saura i Laporta que apareixen al llibre que va fer l’Àngels Marín sobre els blocs de la Florida, he intentat contactar amb ell mitjançant facebook per demanar-li permís per tal de publicar-los aquí, però no he rebut resposta. Com que m’han semblat molt interessants i realment no crec que li sàpiga greu, el faré sense el seu consentiment. Per il·lustrar les seves paraules he posat unes fotografies realitzades l’any passat, ha quedar una mica estrany, m’hauria agradat que fossin de la mateixa època, però per ara no en tinc.
Vaig arribar quan els van inaugurar, l’any 55. Jo tenia quatre anys, gairebé cinc. Venia de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Vivia en un pis amb els meus pares, la meva mare va caure malalta, la van internar i va morir. El meu pare es va instal·lar aquí perquè hi vivien uns oncles meus a on anava a dinar. Va ser una anada motivada per l’absència de la meva mare. Els oncles i nosaltres vivíem en dos pisos diferents, a cent metres. Vam venir a viure aquí perquè el meu pare va tenir l’oportunitat d’adquirir un pis d’aquests i era una forma d’assegurar que durant el dia jo estava amb la meva tia. El meu pare era de Castelló, tot i que estava aquí des del 11 o 12 anys.
La Florida era un barri on no hi havia res. A la via del tren hi havia uns enormes camps de blat i uns quants habitatges al carrer de la Primavera, que eren mot reduïts i uns altres també molt petits a l’avinguda de l’Electricitat. Tot i que era jovenet recordo un canvi brutal, de venir d’una zona que era un barri urbà a trobar-me en un barri absolutament aïllat, envoltat de camps. Tinc presents els camps de blat de moro que veia des de la finestra de casa. Recordo també perfectament que era un lloc on no podia parlar català amb ningú, perquè la gent era immigrada. Tinc a la memòria una figuera que hi havia enmig dels blocs. Hi havia dues o tres figueres, el barracot del capellà i una escola. El capellà repartia llet en pols els diumenges i el meu pare sempre feia tot el possible perquè no anés a veure el capellà ni a l’escola que estava en els barracons.
El que passa és que aquest canvi brutal està unit al xoc que representava la pèrdua de la mare. Per tant, és difícil deslligar-ho. Per mi el lloc físic era agradable perquè havia camps, podies còrrer i hi havia coves que travessaven la via del tren d’un costat a l’altre i també el canal de la Infanta. Des d’aquest punt de vista el lloc em captivava. Però clar, estava sotmès a la pèrdua de la mare i a buscar el que em faltava.
La relació amb els veïns va ser molt bona. Suposo que, d’una banda, la meva situació era propícia al fet que totes les veïnes se sentien mares meves, ‘allà hi ha un nen que no té mare’, deien, i tothom em cuidava. Vaig tenir una excel·lent relació. I d’altra banda, la gent dels blocs organitzaven activitats. Recordo que vaig jugar en un equip de futbol que es deia Los 16 del Redondo, perquè fonamentalment estava integrat per gent del bloc 16, que era on vivia la meva tia. Després es feien les festes majors, els diumenges hi havia uns altaveus des d’on sonava la música i tot se’m feia estrany. El pare era una persona anarquista, antifranquista i en aquells moments en els blocs hi havia una part important de gent que venia del Movimiento. Recordo perfectament les camises blaves de la gent.
Pel pare aquell ambient era una mica hostil, calia anar amb compte, no es podia parlar. Tant l’alcalde de barri com la gent que organitzava això estaven lligats al règim i eren franquistes. Alguns després han anat evolucionant i, fins i tot, algun ha arribat a ser regidor socialista, però no penso dir el nom.
El que tinc present és l’evolució d’un lloc ple de figueres, camps de blat de moro i on el dia de la truita baixàvem a Bellvitge, on només hi havia una ermita. Allà, també, tot era ple de camps i pagesos. Recordo molts xais, molts pastors. Aquest entorn rural em sobtava perquè procedia d’un lloc que no ho era. I, ràpidament, en molt poc temps, va començar un creixement brutal. Recordo que de petitet, devia tenir set o vuit anys, anava a comprar la llet entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. La meva tia des del balcó veia quan la senyora de la llet obria la porta, que era més o menys quan jo tornava de l’escola, i aleshores anava a comprar la llet. Recordo un procés d’urbanització brutal i un canvi molt sobtat, des del punt de vista de nen, perquè fins aleshores teníem camps de futbol, ens construíem porteries amb pals; se’ns escapava la pilota i l’anàvem a buscar on fos. Això fins l’any 64 o 65.
Després, fonamentalment ja em ve el record del meu comprimís social i polític a través del Centre Social la Florida, que era de Càritas. Hi vaig començar a anar als 14 anys per jugar a ping-pong. El meu pare em deia que no hi anés, creia que era dels capellans, però a mi el ping-pong m’agradava més que res. I a partir d’aquí es va iniciar una etapa d’inquietud i de reflexió en relació als problemes del barri. Vam organitzar una gran campanya de mobilització per reclamar escoles públiques, vam convertir el Centre social de la Florida en un gran centre d’agitació antifranquista. Vam iniciar, en definitiva, la lluita per la millora dels blocs de la Florida i dels blocs Onésimo Redondo a causa d’uns impostos nous que l’Ajuntament havia implantat.
I a partir d’aquí, amb dues persones més, la Clara Perramon i un xicot que es deia Antonio, vam convocar una assemblea en una escola amb els veïns. Va venir molta gent dels blocs. Alguns pensaven que érem d’ETA, i altres que érem capellans, ningú sabia qui érem. a partir d’aquests moment va començar la lluita per la millora dels blocs i es va constituir l’AV de la Florida, que es va instal·lar inicialment entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. Bé, es van aconseguir millores importants i, de fet, des d’aleshores el barri ha millorat.
REFERÈNCIES
- La Florida. L’Hospitalet de Llobregat. Escrit per Àngels Marín i publicat per la Generalitat de Catalunya l’any 1995, com a número 45 dins de la col·lecció Els barris d’Adigsa
- Aquí teniu una imatge dels barracots i també una fotografia aèria de 1958
Un parell de fotografies de la riera de la Creu, 1928-31
Aquesta fotografia surt a la memòria del exercici de l’any 1928 de l’Ajuntament de l’Hospitalet. Són les obres del col·lector de la Riera de la Creu, que en aquesta secció de 600 metres tenia 1,75 m d’alçada i 3,5 d’ample. Una obra que segons diu a la memòria era molt necessària“no sólo por los inconvenientes que llevaba, como son: el que una riera atravesara el casco de la población, con el peligro constante de su desbordamiento y consiguiente peligro de inundación de las casas bajas de las calles de Laureano Miró, Perutxo, Xipreret y San Roque, sinó que también para poder hacer despaarecer la pendiente desproporcionada de la carretera en el borde con la misma riera que tan grandes dificultades y aún perjuicios ocasionaba al tránsito rodado, en particular al de tracción de sangre”
Al fons de la imatges veu una casa de pagès, que seria cal Peret Massagué (aquest motiu l’he tret d’una guia de 1963, suposo que en tindrà d’altres). Crec que el que tenim a l’esquerra és el pati de ca l’Esquena Cremat i el proper edifici a la dreta és ca l’Arús. Ara sabeu per què els patis d’aquests dos edificis es troben per sota del nivell del carrer.
He situat la imatge anterior a la següents fotografies aèries de 1947 i 1950 amb el número 1; són uns vint anys més modernes però els edificis eren els mateixos, crec que no m’he equivocat.
HE asenyalat amb el número 2 la posició de la següent fotografia del 1931, feta passades les vies del Carrilet i mirant cap a muntanya. No és molt bona, però també podem veure ca n’Arús a l’esquerra i ca l’Esquena Cremat a ma dreta. A la part dreta de l’edifici de ca n’Arús es pot observar que encara no havien fet les finestres que podem trobar actualment, suposo que les farien anys després, ja que a la fotografia aèria de 1950 es veuen perfectament.
Com veieu el Carrilet passava mitjançant un petit pont elevat per evitar que s’inundés. El col·lector finalitzava una mica més amunt i desaiguava just aquí.
REFERÈNCIES
L’última fotografia en blanc i negre és de la revista Nuevo Mundo (Madrid). 16/1/1931, página 27. (és un article sobre l’assesinat de l’estanquera Montserrat Vergés, va causar molta consternació)
Alguns cartells i rètols publicitaris de l’Hospitalet
Els meus pares em van dir que la primera paraula que vaig llegir va ser PURLOM, pot ser us sona, era el nom d’un escorxador situat a Abrera, al peu de Montserrat; es va inaugurar el 1970, així que jo el tenia gravat en el cervell des que era un bebè,… i és què tenia una façana blanca enorme, era impossible no veure-la des de la N-II, i allà havien escrit en lletres vermelles i grans com a camions: PURLOM. Bé, no recordo fins quina edat, però jo ja era ben gran, cada vegada que passaven per allà, el nen pronunciava la paraula màgica diverses vegades,… era la primera paraula i a tothom li feia gràcia!. L’any 2007 la van tirar a terra, i clar, encara que era sols un cartell, era també la meva primera paraula llegida,… com diu Sergio Bejar: “lagrimilla,…”
Aquesta petita historia personal ens porta una altra vegada al patrimoni cultural; els cartells publicitaris ho són, clar que sí, un exemple de fa pocs temps i que va sortir a tots els telediarios, va ser el de les protestes veïnals produïdes quan una empresa va decidir retirar el cartell lluminós de Tio Pepe a la plaça del Sol de Madrid, instal·lat des de 1936, i com aquest n’hi ha hagut d’altres.
Aquí a l’Hospitalet no sé si tenim algun cartell que es pugui considerar com a patrimoni de l’Hospitalet, o dels hospitalencs. Per exemple, un llibre que va editar ADIGSA sobre el Gornal fa referència a un rètol lluminós: “El cartell de la Balay ha esdevingut un signe d’identitat del barri”. Des de fa uns anys aquest cartell va deixar d’anunciar la Balay i el van canviar per un del fabricant d’impressores Ricoh, no sé si continua sent un signe d’identitat, el que he de dir també, i pot ser té relació amb l’elecció d’aquesta fita d’identitat, és que al Gornal (antic) no hi ha ni un trist monument, crec que és l’únic barri de la ciutat que no en té, no sé si per que els veïns no s’han posat d’acord, o per negativa de l’ajuntament,… però bé aquesta és una altra història,…
Un altre cartell que ara em bé al cap és el de “SKM Kremlin. Compresores de aire, equipos de pintura”, a la plaça del Mestre Clavé. No sé de quan és aquest cartell, pot ser es van pintar a la façana dels blocs de la Pegaso l’any 1979, quan aquesta empresa va arribar a Espanya. No dic que s’hagi de protegir, això si un cas ho han de decidir les persones que ho tenen a prop i volen, si un cas, que continuï allà,… de les administracions s’ha d’esperar el mínim.
Un altre rètol interessant, a la mateixa plaça, és el de “Muelles y Resortes J.Argelaguet”, i també la placa identificativa de la plaça, realitzada per Ceràmica Bellvitge als anys 50?. Les plaques de carrer són altre element del patrimoni, i més si es van fer especialment i trenquen l’uniformitat de les existents als carrers de la resta de la ciutat,… però pot ser ja entrarem en això en un altre post,…
Ahir tafanejant al perfil de la Beth G. Ávila em vaig trobar un altre cartell, li vaig demanar permís per compartir-lo, i aquí el teniu. El cartell ja no existeix, i tampoc era a l’Hospitalet, però es situava molt a prop, al costat barceloní de la carretera de Collblanc. Pot ser també era antic, ja que el nom del barri el van escriure com es feia durant el franquisme, amb la “H” final, encara que hi han persones que no s’han adonat que ja no s’escriu així,…
Per cert, si deia “MUDANCES COLLBLANCH”, no li falta la “S”?
Us deixo aquí sota la seva antiga situació per si no us ubiqueu, entre el cementiri de Sants a l’esquerra, i els horts lúdics de Les Corts, a la dreta.
I ja està, si teniu més exemples,… vosaltres mateixos,…
REFERÈNCIES
- Abrera en Imatges
- El Gornal. L’Hospitalet de Llobregat. Escrit per l’Àngels Marín i publicat per ADIGSA l’any 1995
- Història Kremlin SKM
Copa del Món de Marxa Atlètica, 1989
Els dies 27 i 28 de maig de 1989 es va disputar a la nostra ciutat la Copa del Món de Marxa, que es considerava el esdeveniment de més prestigi del programa internacional d’aquest esport, superant el Campionat del Mon i els Jocs Olímpics. A l’edició de l’Hospitalet van participar 35 països, una quantitat mai assolida. La va guanyar Rússia, i Espanya va quedar quarta.
Les següents fotografies han estat cedides per Antonio Trujillo, a la primera podem veure al medallista olímpic del Prat de Llobregat, Jordi Llopart Ribas.
A aquesta segona fotografia veiem la pujada de l’avinguda de Josep Tarradellas i Joan (abans Alps), amb la Farga al fons.
REFERÈNCIES
Cal Bengala, 1967
Com veieu, cal Bengala va ser una de les cases de pagès que va desaparèixer amb la construcció de Bellvitge, fins i tot va perdurar allà mentre pujaven els blocs a pocs metres d’ella.
L’única referència que he trobat d’aquesta casa ha estat a la Vanguardia del 30 de novembre de 1960, apareix a una relació de propietats a expropiar amb el fi d’instal·lar una línia elèctrica d’EHNER de 66 KV, de Sant Just Desvern a la SEAT. Diu que la casa és propietat de Jaime Layola Salvadó, i també que el 9 de desembre d’aquell mateix any es realitzaria l’acta de primera ocupació.
Suposo que es refereix a Jaime Layola Salvador, que va ser advocat i alt càrrec en varies empreses, i també regidor i primer tinent d’alcalde als ajuntaments de José Matias de España i Vicenç Capdevila, des del 1970 fins el 18 de juny de 1975, quan va morir als 39 anys.
Deixo aquesta fotografia de la construcció de Bellvitge, amb la casa al costat de l’obra, al que ara és la cantonada de la Travessia Industrial amb l’avinguda de la Mare de Deu de Bellvitge.
Unes fotos aèries per situar-nos,…
REFERÈNCIES
Barraquisme a la llera del Llobregat, anys 50-60
Les notícies de barraquisme al tram hospitalenc del Llobregat ens venen d’un grup de facebook sobre fotografies antigues del Prat; en Manel Mayench, que ens ha cedit aquest fotografía, també ens explica que al lloc que he marcat amb un rectangle verd, als anys 48-50 es van instal·lar dues o tres families vingudes del sud d’Espanya, les que no van poder entrar a la masia de Can Peixo, al Prat. També ens diu que l’any 1962, quan la gran riada, ja no hi vivia ningú.
José Miñarro Rubio ens dona una versió una mica diferent: “eran casas excavadas en la ladera de la izquierda de fuerte arcilla y a dos metros de la parte superior del margen izquierdo, vivian siete u ocho familias. Estas casitas estaban entre el puente dels carros y el puente del ferrocarril. Los hombres se dedicaban a garvillar la grava para obtener arena muy apreciada en la construcción. Con la riada del 62, se inundaron y nunca mas volvieron a habitarlas“
Aquests habitatges van ser excavats a les argiles del marge del riu, però no com a coves; suposo que aquestes argiles no donaven per formar un sostre estable, per tant la teulada es feia amb fustes, canyes, cartró pedra,…
L’esplanada sense vegetació que es veu davant de les barraques, al costat del riu, servia per que els carros carreguessin àrids del riu, després pujaven el marge del riu per un caminet que portava fins el camí antic del Prat; just on anava a parar el pont de Ferran Puig, o dels carros, del que veieu aquí tan sols les columnes.
Del mateix grup de facebook tenim aquesta fotografia de 1961 d’un altre habitatge proper que va compartir en Pedro Garcia Vela, i va comentar Juan Miñarro Rubio. Juan ens diu que quan van construir la Gran Via, a la zona pratenca propera al riu, van deixar uns forats a banda i banda, per tal de permetre el pas de l’aigua en cas de riada, i així evitar que la carretera pogués trencar-se al fer de presa. Com això passava cada deu o vint anys, un grup de families amb pocs recursos es va instal·lar durant vuit anys. La riada de 1962 els va agafar desprevinguts i van tenir que sortir amb el duien posat, mai més es va permetre utilitzar-los.
A continuació he marcat a una fotografia aèria de 1958 les dues zones, i també el punt des d’on més o menys es va fer la fantàstica fotografia del pont de Ferran Puig.
REFERÈNCIES
Carrer de Santa Eulàlia amb Riera Blanca, anys 50?
Aquesta fotografia la va fer Carlos Perez de Rozas, pot ser als any 50, a l’encreuament entre el carrer de la Riera Blanca i el de Santa Eulàlia. Crec que és fatàstica, podria ser l’inici d’un munt d’històries, per exemple sobre els burots (fielatos) on es cobraven unes taxes per passar mercaderies d’una ciutat a l’altra, o també dels escombraires, una part molt important de la història de la nostra ciutat i que caldria investigar i fer conèixer molt més; d’aquest mur, dins trobariem la torre de can Bitllera, que va ser les antigues oficines de la foneria Escorsa, ara la Casa Galega de la ciutat; de cal Ramonet, l’hostal de la Bordeta, allà al fons a l’esquerra, un lloc de parada i fonda que va anar a terra a finals del 90, va donar igual que fos l’edifici civil més antic del barri, del segle XVII,…
Deixo també una fotografia aèria de l’any 1958 amb cal Ramonet a sota, can Bitllera i el burot.
REFERÈNCIES
- El Hostal de la Bordeta al bloc de l’Arxiu històric de Santa Eulàlia de Provençana
- La Foneria Escorsa al bloc de l’Arxiu històric de Santa Eulàlia de Provençana
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireiza Mascarell i editat per l’editorial Efadós a l’any 2003.
- La Fotografia és del llibre “La Florida” escrit per Àngels Marín i publicat per ADIGSA l’any 1995
Carrer de l’Aprestadora amb Pareto, 1985
Aquesta fotografia d’Héctor Zampaglione, que he tret del llibre “L’Hospitalet, un passeig per la historia” de Joan Casas, ens mostra la cantonada del carrer de l’Aprestadora amb Pareto l’any 1985
Joan escriu que aquest conjunt de dotze cases aparellades, de planta baixa i pis, d’uns 50 m² per planta, els van habitar els obrers de les fàbriques properes: ATASA (Auxiliar Téxtil Algodonera), Can Marques, Caralt i cía,… En el moment de la fotografia eren habitatges molt humils amb alguns comerços a les seves plantes baixes, com la papereria-llibreria que veieu.
Si tornem al present trobareu que tota l’illa, fins l’avinguda del Carrilet, s’ha convertit en una plaça d’aquelles que diuen dures. Les cases anteriors, juntament amb l’establiment de l’ATASA (abandonada, i incendiada feia un any), i també altres naus industrials i d’emmagatzematge, van anar a terra l’any 1996.
Abans de finalitzar el post he intentat datar les cases mitjançant mapes antics, el més antic que per ara tinc és del 1861, i sí sí, allà eren. El mapa d’en mig m’ha sortit una mica rar: més o menys quadra tot, però les cases queden desplaçades una mica cap a l’esquerra, no sé,… l’he rotat una mica per orientar la línia del carrilet de la mateixa manera que el de 1926, però llavors els carrers se m’han inclinat més,.. un desastre. Per cert, el segon punt de control per l’esquerra és can Colom, aquesta quadra als tres mapes, no així cal Bruixa o cal Cuyás, que sols surten a dos dels tres mapes i no als mateixos.
Al tercer mapa veiem la fàbrica de tintes de la Viuda de Pareto, que posteriorment es convertiria en l’ATASA; és estrany que no aparegui abans, ja que es va fundar l’any 1871.
I sols falta la foto aèria de rigor, de 1958, on aproximadament he marcat els punts de control que he utilitzat als mapes anteriors, i també l’illa de l’ATASA.
REFERÈNCIES
- La Vanguardia, 26 de juny de 1995
- L’Hospitalet, 7 d’octubre de 1996
- Pla especial de reforma interior dels carrers Aprestadora, Pareto i av. Carrilet
- La formació e la indústria a l’Hospitalet del s. XIX. Escrit per Joan Casas i Fuster, i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet el 1985
- L’Hospitalet. Un paseo por la historia. Escrit per Joan Casas i Fuster, i editat pel Patronat Municipal de Comunicació l’any 1985
Revista E.C.O., núm. 2, novembre/1934
Fa uns dies Manuel Fernández Casado va compartir amb nosaltres la història de la Impremta Eco, que havia estat de la seva família en el passat, i també el primer número de la revista ECO, que aquella impremta va editar durant un curt període de temps, cinc números.
Aquest que tenim aquí és el segon (piqueu a sobre de la imatge per descarregar-lo) i ja comença amb una sorpresa, ens presenta a Angelita Ros, una artista de l’Hospitalet completament desconeguda per mi. No és difícil trobar referències del seu treball als diaris, aproximadament des de 1928 fins a 1936, on es refereixen a ella com “Gentil canzonetista frívola” , “estrella de la canción” als anuncis de les seves actuacions per exemple al Principal Palace, al Goya, al Coliseo Pompeya, Sala Caspir, teatre Catalan Romea, teatre Circo Barcelonés,… Normalment anava acompanyada d’altres artistes formant part d’espectacles de “varietés” i inclús circ. L’última notícia que he trobat d’ella és que formava part de la caravana artística que va sortir cap el front d’Aragó, el 3 de setembre de 1936; aquesta caravana va ser organitzada pel diari “Las Noticias” i va recórrer Barcelona abans de partir, inclús Companys va fer un discurs ,… bé, podeu trobar més informació a sota,…
A més de la gran quantitat d’anuncis d’establiments comercials de la ciutat, principalment de La Torrassa i Collblanc, també trobareu espais de bellesa femenina, receptes de cuina, interpretació dels somnis, poemes,… pot ser el més interessant són les petites notícies, també del mon de l’esport i de l’art a la nostra ciutat. En aquells moments era notícia la inauguració del grup escolar Salvador Gil i Gil del carrer de Campoamor; el bon ritme de la construcció el pont d’en Jordà; la bona qualitat de les pel·lícules del cinema Alhambra; la pròxima inauguració del camp de futbol de l’entitat “el Universo”; cometaris sobre el C.D Torrasense, el Florida, la Peña Oriente; també que Obradors Lluch te previst instal·lar per nadal un “Racó d’Art” per que els artistes hospitalencs exposin les seves obres, i menciona a Margaix (decorador), Revollo, Manau i Solà, aquest últim fotògraf,…
La carta del director també ens avisa de que una nova publicació està a punt de sortir a l’Hospitalet,seria l’Espill, que després de 36 números tancaria a l’inici de la guerra civil.
REFERÈNCIES
Los Agnis
Preguntant per aquí i per allà he arribat a la conclusió de que no tenim res escrit sobre els conjunts musicals pop/rock que es van formar a la nostra ciutat als anys 60 (ni als 70, tampoc als 80 i ja sí als 90). El grup hospitalenc que més va sobresortir en aquella àpoca van ser Los Diablos, i es veu que els dos guitarres de Los Salvajes també eren d’aquí, i el primer bateria dels Lone Star, i segur que hi havia molts més,…
Per exemple, he trobat una mica d’informació de Los Agnis, que es van formar l’any 1964 per fer, diuen que folk-pop. Eren de Collblanc, concretament la seva direcció de contractació era el carrer de Ferrer, 58, baixos. L’any 1966 la formació del grup era: Antonio Ponce (guitarra solista), Toni (veu), Pedro (bateria), Santi (guitarra rítmica) i Carlos (baix). També he trobat a Johnny (pot ser Joan Parés?), que era germà de Toni, el vocalista, i en algun moment es va passar a The Murderers, un grup de Santa Eulàlia molt documentat i del que trobareu una referència a sota. Joan Parés també va entrar com a baixista l’any 1965 a The Finder’s, aquests de Barcelona i molt més prolífics.
Paco ens comenta que Johnny i Toni van posar aquest nom al grup, en referència al déu hindú Agni, deïtat del foc i del sacrifici, el que uneix la terra i el cel i l’atmosfera que hi ha entre ambdós, segons li va comentar Johnny, es van basar en una idea del seu pare, que era fakir.
A sota teniu a Toni, el cantant, amb gorra, i darrere seu, en el centre a Carlos Barberà, el baix.
Sols van treure un senzill l’any 1966 amb el segell Marfer, aquest contenia els temes Muchacho de nuestra época y Lunes, lunes (una versió del monday, monday de The Mamas & the Papas).
Daniel Hernández García i de Alicia Sánchez Lloria ens diuen que tenien el local d’assaig a la rebotiga del bar Alegria, regentat per Juan Caparrós, i que es situava al carrer del mateix nom de la Florida. També que tocaven molt al soterrani de l’Oro Negro, al carrer de Pujós núm. 97, un bar-restaurant, on també es feien banquets, com el de la Mata Popis Té.
Si voleu escoltar les seves cançons el podeu fer a Viejopickup
Al bloc del programa de radio El Temps Passa, de Mario Prades i Quimet Curull, van publicar aquests records sobre ells:
“Ara a El Temps Passa… i la música queda us portem un grup proper a la nostra juventut, Los Agnis. Aquest bon conjunt el formaven cinc joves de Collblanc, a l’Hospitalet de Llobregat, just a la frontera amb Sants que ja és Barcelona. Mario havia ballat en moltes ocasions al ritme de Los Agnis que entre altres llocs, acostumaven a tocar en una sala de festes situada al carrer Jocs Florals, per sota de l’estació de metro Mercat Nou, per suposat llavor era Mercado Nuevo. Estava en un pis, però no recorda el nom del local. Que sapiguem Los Agnis, tot i ser un bon grup amb bons seguidors, només van publicar aquest single amb la versió del tema de The Mamas & The Papas en una cara i “Muchacho de nuestra época” en l’altra, aquesta última era una composició d’ells i el single de Los Agnis el va editar el segell Marfer l’any 1966. Per cert que aprop d’on estava aquesta sala de la que Mario no recorda el nom, és on assaja o assajava La Companyia Elèctrica Dharma“
Fent recerca a internet he trobat la següent informació addicional:
- 1964-1968 segons Daniel Hernández Garcia un any van estar tocant a la Fira de Mostres de Barcelona, a l’stand de la marca d’electrodomèstics Ignis
- 1964-1966 guanyen el conurs “Paso a la Juventud”
- 1964-1966 guanyen la final de ‘”Hora de los conjuntos” de radio Juventud, que es va celebrar al Palau d’Esports de Barcelona.
- 1964-1966 – Actuen a TVE
- 1966 són contraportada al número 1 del còmic 4 Ye-yes, d’Ediciones Olive y Hontoria de Barcelona, i que s’imprimia a l’Hospitalet
- 1966 apareixen a la contraportada del número 6 del còmic 4 Ye-yes. Diuen que inicien una gira a Madrid i el centre d’Espanya, que treuran un nou disc (crec que no va arribar a sortir) i que estrenaven nou equip amb guitarres àrabs, els primers de tot l’estat que ho feien.
- Març de 1967 – participen al Primer festival concurso CEDAM al teatre CAPSA
- 19 de març de 1967 participen al Festival Europa ’67, a las Arenas, per on van passar un munt de grups del moment (Salvajes, Lone Star, Sirex, Mustang,…)
- Maig 1967 – Juntament amb Los Setlande, Grupo 66, Los espectros, Los reyes y Alex y los Finders, participan a la Semana de la Juventud de Barcelona
- 1968 – Concert a la plaça de braus de Calatayud juntament amb Brandis , los Aracosta,…
- Desembre 1971 – Toquen al Drac Roig de Cerdanyola.
- 2009 – La canço Monday Monday forma part del recopilatori “Pop, Beat & Soul II” de Bela Records.
i la mateixa foto d’abans signada, juntament amb una altra de mala qualitat.
Si teniu més informació d’aquest o d’altres grups hospitalencs d’entre 1950 i 1985, o de llocs on tocaven,… ja sabeu,…
REFERÈNCIES
- Comentaris de Paco a l’article sobre Los Diablos a aquest mateix bloc, així com del seu article sobre The Murderers al seu bloc
- Biografia del Brandis
- El Temps Passa, el blog de Mario Prades i Quimet Curull
- La Vanguardia 16 de març de 1967
- La Vanguardia 28 de maig de 1967
- La Vanguardia 30 de desembre de 1971
- Còmic los 4 ye-yes núm. 1
- The Finder’s a la fonoteca
- Entrevista a Antonio (Tony) Ponce en la Voz de Castelldefels (abril/2007)
Societat coral la Joventut de l’Hospitalet, 1951
La Teresa Arnal m’ha enviat una fotografia del seu avi patern, en Francisco Arnal i Arnal, que era originari de Nàquera, un poble de la comarca de la comarca del Camp de Túria a València. La Teresa també ens comenta que el seu avi va venir amb els sus pares i dos germans, i que aquí va néixer el seu tercer germà.
En Francisco es l’home més alt i amb ulleres que es troba rere l’estendard, element que en aquell moment es beneïa, es trobem davant de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida.
No tinc molta informació sobre aquesta coral, així que el que faré és transcriure el contingut del llibre que em va prestar en Juan Batalla ja fa un munt de temps (Gràcies):
“Esta laureada coral fue fundada en el año 1934, siendo su primer presiente don Antonio Castells Casas. Esta entidad es ganadora de diversos premios en los muchos concursos en que ha tomado parte. La labor artísitca desarrollada por su actual maesrto don Esteban Guasch Lloberas ha dado esos frutos artísticos, colocando en la actualidad a esta Coral a la cabeza de las entidades hospitalenses.
En 1935 fue elegido Presidente don Francisco Arnal, hasta 1952, en que le sucedió don Clemente Roig. Más tarde, de nuevo volvió a la Presidència don Francisco Arnal, a quein sucedió en el cargo siu catual Presidente don Ramón Castillo, que como sus antecesores continúa en la intensa labor artísitca que caracteriza a esta Coral desde su fundación.
Cabe resaltar que, siguiendo la pauta de superación en el terreno artístico y cultural, esta entidad ha logrado formar una rondalla de guitarras, laudes y bandurrias dirigida por el socio señor García“.
REFERÈNCIES
Una Ciudad en Marcha: Hospitalet de Llobregat, escrit per Emiliano Villagrasa Lariz (Gràcies a Juan Batalla)
Primeres notícies del carrer de Campoamor
El carrer de Campoamor es situa al barri de Bellvitge, entre la Travessia Industrial i la via, encara que abans era més del doble de gran: començava a la carretera del Mig, travessava la via i es ficava a l¡’actual Gornal fins a la rambla de Carmen Amaya. A sota teniu les dimensions originals:
Aquestes dimensions les podeu retrobar a aquesta fotografia aèria de l’any 1947, on Campoamor era una barriada aïllada de la resta de la ciutat, a dalt veieu el barri de Sant Josep i a la dreta Santa eulàlia, encara més allunyada. La barriada era lineal, amb edificis situats a cada costat d’un carrer principal. Per què es va instal·lar allà tanta gent? la veritat és que no ho sé, normalment aquest creixement es dona a camins on hi ha molt de trànsit, però sembla que acaba en un cul de sac al sector sud, abans de poder arribar a Can Pi, una altra barriada aïllada però amb una configuració totalment diferent, i això que ple costat passava la carretera del Prat, on sí que hi havia trànsit. Tampoc es veu cap gran fàbrica que pogués formar una colònia propera amb els seus obrers.
El mapa següent és de l’any 1926, i com veieu existeix el camí però sembla ser que no hi ha cap edifici, sols algunes masies properes a la carretera del Mig. En aquell moment la barriada de Can Pi eren quatre cases al costat de la carretera del Prat.
Entre totes dues imatges encara no tinc cap altra per cobrir els més de 20 anys que les separen, però segurament tots dos nuclis citats es van formar i van créixer simultàniament, alimentats per la primera onada immigratòria del segle XX.
A aquest nucli van arribar a existir quatre carrers més, tres perpendiculars anomenats Colón, Tito Livio i Bizet, el primer a la banda Bellvitge, i el altres dos a la banda Gornal; el quart era el carrer de Finestrelles que es situava paral·lel a Campoamor a la banda Gornal. Pel que he vist a la guia oficial de la ciutat de 1951, estava previst que cap el sud, Finestrelles s’obrís formant una plaça que van anomenar de Manelich (suposo que en homenatge al protagonista de la Terra Baixa d’Àngel Guimerà), a aquesta plaça arribaria un carrer perpendicular anomenat de Roengent (suposo que en homenatge al físic), paral·lel a la Gran Via i on també finalitzaria el carrer de Campoamor; crec que mai es van portar a terme.
El carrer de Campoamor l’he trobat per primera vegada escrit a la guia de conductores d’auto-taxis de 1930-1931, no així els altres carrers que he anomenat abans, segurament es formarien anys després . A les hemeroteques la notícia més antiga que he trobat és del 21 d’agost de 1932 on l’Ajuntament decideix construir l’escola Unitària de Campoamor sota projecte de l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt, que s’inauguraria el 13 d’octubre de 1934 amb el nom del tinent d’Alcalde Salvador Gil i Gil, que havia estat assassinat feia poc temps.
Mayte P Vill va compartir al facebook una fotografia d’un grup de nens de Campoamor, realitzada als anys 40 a l’entrada del carrer.
Aquesta fotografia també és de la Mayte P Vill,, segurament també es dels anys 40-50. Veiem pràcticament el carrer de Campoamor des de l’inici cap el sud.
REFERÈNCIES
La casa vella del carrer de la Independència
Si passeu pel carrer de la Independència trobareu que tots els edificis, d’unes 5 o 6 plantes,son relativament nous, pot ser dels anys 80, excepte al número 80, on trobem, si no l’han tirat ja a terra, un habitatge baix amb aspecte bastant deixat, i al 82, on hi ha l’entrada a un pati pel que s’arriba al que sembla una nau industrial.
He agafat un mapa fantàstic de 1926 d’aquesta part del barri i he assenyalat la posició de la casa en color rosa.
De tota l’àrea vermella on es situa el rectangle rosa sols queda aquesta casa i una cantonada envoltada d’alts edifis de l’encreuament dels carrers de la Igualtat i de l’Aprestadora
A veure si teniu cap record d’aquest llocs,…
REFERÈNCIES
Mapa de la zona del Port Franc l’any 1926 a l’Institut Cartogràfic de Catalunya
L'Hospitalet de Llobregat 
