Imatges retrospectives d'una ciutat

Carrer de l’Estrella

Una fassina al carrer d’Enric Prat de la Riba

Avui no tinc foto antiga, tan sols tinc aquest simple anunci que he trobat a una Guia de Barcelona de 1925:

L’he trobat i m’ha donat per mirar que hi havia ara a aquesta direcció, al 148 d’Enric Prat de la Riba, i sí, resulta que he trobat un edifici antic, segurament el mateix on era la fàbrica. Ara allà tenim la botiga Decoració Sant Josep i el Celler d’en Pep.

També he recordat que Josep Perelló i Masllorens va escriure un llibre indispensable pels que viviu a aquest carrer, i m’he posat a buscar entre tots els seus records a veure si trobava els d’aquest edifici, i sí, aquí els teniu:

El local acostat al carrer de l’Estrella que acull la botiga Decoració Sant Josep és antic però espaiós i plaent  De nit una lluminària generosa s’emmiralla amb els teixits que seran cortines o cobertors, i l’establiment adquireix un matís refulgent. Per accedir-hi cal superar un esglaó d’una alçada un xic superior a la normal, de segur que els constructors no es fiaven ni un pèl de les avingudes de la riera dels Frares, aleshores a cel descobert. Quan la riera es desbordava i ajuntava el seu cabal al de les aigües que, enfurismades, baixaven pel carrer de l’Estrella , la zona es convertia en un llac. Cal deduir, doncs, que el mestre d’obres coneixia l’alçada dels negaments i , previsor, no escatimà l’alçada de la planta de l’edifici.

En aquest punt no sempre s’han confeccionat cortines. Jo, d’infant, abans de la guerra, recordo dues fileres de bótes, una a cada costat de les parets, pintades totes del mateix to marró, proveïdes d’unes aixetes lluentíssimes, a sota cada aixeta un gobelet de fusta disposat per recollir un possible degoteig de líquid.

Aquest celler era conegut amb el nom de la fassina, atès que , en un annex del local, s’hi destil·lava vi per obtenir aiguardent. Quan l’alambic funcionava, el carrer s’omplia d’una flaire intensa de matafaluga [anís]. La meva mare, que era abstèmia total, passava una mala estona. Després de la guerra, celler i fassina foren regentats per la societat Coromines i Tort; aquesta societat contractaria un aprenent joveníssim  quasi un nen, el meu gran amic Jacint Castells i Tarragó, – els temps eren prou durs-; en aquells dies també formava part de la plantilla que tenia cura del celler i la fassina, un hospitalenc prou conegut, el compositor Jaume Ventura i Tort.

El celler canviaria de mans dues vegades – la fassina ja no tornaria a funcionar-, l’última el 1950 quan el matrimoni format per Pere Ribas i Encarnació Piñol es disposaren a perseverar en la venda de vins i licors. Tenien tres fills: Josep, el gran, i duies nens bessones extraordinàriament semblants, costa distingir quina era l’Anna Maria i quina la Maria Teresa. En arribar 1970 -ja mort Pere Ribas-, l’espai fou sotmès a una profunda transformació. Josep Ribas continuarà l’activitat vinatera i licorera a l’espai posterior de la finca i, a l’antic celler, la vídua Ribas i les seves filles endegaren quelcom tan diferent de vendre vi com pot ésser la confecció de cortinatges. I fins ara.

Deixeu-me dir  que l’atractiu aparador que en Josep Ribas, amb tanta atenció, té obert a la façana de l’edifici era, fa seixanta anys, la porta d’entrada a la destil·leria.

Alambí de la Fassina Balanyà de l’Espluga de Francolí

En Joan Casas i Fuster,  a un llibre seu sobre la indústria de la ciutat al segle XIX, ens situa aquesta fassina com un lloc de referència als seus records infantils, ens diu que va tardar molt temps en assabentar-se de que allà es feien begudes alcoholiques i en aquell moment és va produïr quelcom interessant:

Aleshores vaig saber que aquella fassina em lligava amb les vinyes que ja gairebé havien desaparegut quan jo vaig néixer [1950], que era el meu fràgil pont amb la tradició rural mediterrània del meu poble que, a la meva infantesa, era ja un paisatge tan arqueològic com les piràmides d’Egipte.

REFERÈNCIES

  • Passejant pel carrer Enric Prat de la Riba. Escrit per Joan Perelló i Masllorens i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any  2004
  • La formació de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX . Escrit per Joan Casas i Fuster i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 1985
  • Fassina Balanyà de l’Espluga de Francolí
Anuncis

Un retall de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat, 1850

A la memòria del primer pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat tenim unes molt interessants Notes sobre la història de les transformacions urbanes a l’Hospitalet de Llobregat escrites per Joan Casas a l’any 1983. Aquest text també el va editar la Ponència d’Ensenyament Dinàmica Educativa dins dels Quaderns Urbans núm. 3 sota el títol De pagesos a aturats, que és d’on he tret aquests plànols, de baixa qualitat, però que encara així ens donen molta informació sobre aquesta part de la ciutat a l’any 1850.

“Plano geométrico de la porción detallada en el estado de este mnm. regable con las aguas procedentes del Río Llobregat por medio del canal titulado Serma Sra Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón construido a espensas de los terratenientes de su comprencion” (entre 1817 i 1819), per tant queda clar que el que tenim és un plànol de part del canal de la Infanta, que és la línia que ens limita el plànol pel nord. Com veieu el ferrocarril encara no surt, tan sols falten quatre anys per que el construeixin paral·lelament al canal.

Al sud tenim la carretera antiga del Prat, que anava per sota de l’actual carrer de les Ciències; a llevant es dibuixa l’antiga frontera amb el municipi de Santa Maria de Sans, i cap a ponent, de dalt a baix, sinó erro, els següents carrers: el de l’Estrella, fins al carrer d’Enric Prat de la Riba, després l’avinguda de la Fabregada, fins la carretera del Mig (o de la barca del Prat), i més cap al sud la carretera de l’Hospici, esborrada totalment i que passaria per Bellvitge, concretament pel carrer de França i després creuant els blocs que hi ha entre el passeig de Bellvitge i l’avinguda de Europa; just a on gira el camí ara passa l’AVE soterrat i un munt de vies en superfície que encara no existien, com tampoc l’avinguda de la Gran Via.

Aquest mapa també ens permet observar, a la dreta, el sector que va passar a mans Sants anys després i que ja vaig comentar al post sobre la Mitja Galta (teniu un enllaç a les referències).

He senyalat amb rectangles verds tot el que crec que són edificis, crec que em deixo uns quants per prudència fins que obrin l’arxiu municipal. Els dos punts taronges són els molins fariners de Lleonart i el de la Bordeta, moguts per les aigües del canal.

Què queda d’aquests rectangles verds? De torrent Gornal cap a ponent no en queda cap, fa res l’ajuntament seguint les queixes dels veïns per problemes de salubritat, va tirar a terra l’últim, l’edifici del carrer Juan de Toledo, de l’any 1765, i que encara així no estava dins del patrimoni arquitectònic de la ciutat (també deixo un enllaça a sota).

Per sota de la carretera de la barca del Prat he buscat Cal Gotlla, l’edifici més antic que ens queda a aquesta part de la ciutat, però no l’he trobat, ja que en principi és 10 anys posterior al mapa.

Amb el mapa següent, que he agafat del lloc web de l’Arxiu Històric Santa Eulàlia de Provençana, podrem veure molt millor la part de llevant. Tan sols he pogut localitzar tres edificis actualment dempeus: l’ermita, Can Colom i pot ser, encara que no queda molt clar el moment del seu origen, Cal Bitllera, també anomenada l’Escorça. A sobre del canal també podem trobar l’edifici de la Torrassa,… per tant ens queda ben poca cosa.

Un tema també interessant és que molts dels carrers i illes actuals conserven les línies de les antigues propietats agrícoles, i aquestes del sistema de regatge que es va crear amb el canal de la Infanta, però això ja el deixo per vosaltres,…

REFERÈNCIES