Imatges retrospectives d'una ciutat

Carretera de Collblanc – N340

Alguns cartells i rètols publicitaris de l’Hospitalet

PurlomEls meus pares em van dir que la primera paraula que vaig llegir va ser PURLOM, pot ser us sona, era el nom d’un escorxador situat a Abrera, al peu de Montserrat; es va inaugurar el 1970, així que jo el tenia gravat en el cervell des que era un bebè,…  i és què tenia una façana blanca enorme, era impossible no veure-la des de la N-II, i allà havien escrit en lletres vermelles i grans com a camions: PURLOM. Bé, no recordo fins quina edat, però jo ja era ben gran, cada vegada que passaven per allà, el nen pronunciava la paraula màgica diverses vegades,… era la primera paraula i a tothom li feia gràcia!. L’any 2007 la van tirar a terra, i clar, encara que era sols un cartell, era també la meva primera paraula llegida,… com diu Sergio Bejar: “lagrimilla,…”

Aquesta petita historia personal ens porta una altra vegada al patrimoni cultural; els cartells publicitaris ho són, clar que sí, un exemple de fa pocs temps i que va sortir a tots els telediarios, va ser el de les protestes veïnals produïdes quan una empresa va decidir retirar el cartell lluminós de Tio Pepe a la plaça del Sol de Madrid, instal·lat des de 1936, i com aquest n’hi ha hagut d’altres.

Aquí a l’Hospitalet no sé si tenim algun cartell que es pugui considerar com a patrimoni de l’Hospitalet, o dels hospitalencs. Per exemple, un llibre que va editar ADIGSA sobre el Gornal fa referència a un rètol lluminós: “El cartell de la Balay ha esdevingut un signe d’identitat del barri”. Des de fa uns anys aquest cartell va deixar d’anunciar la Balay i el van canviar per un del fabricant d’impressores Ricoh, no sé si continua sent un signe d’identitat, el que he de dir també, i pot ser té relació amb l’elecció d’aquesta fita d’identitat, és que al Gornal (antic) no hi ha ni un trist monument, crec que és l’únic barri de la ciutat que no en té, no sé si per que els veïns no s’han posat d’acord, o per negativa de l’ajuntament,… però bé aquesta és una altra història,…

balay

Un altre cartell que ara em bé al cap és el de “SKM Kremlin. Compresores de aire, equipos de pintura”, a la plaça del Mestre Clavé. No sé de quan és aquest cartell, pot ser es van pintar a la façana dels blocs de la Pegaso l’any 1979, quan aquesta empresa va arribar a Espanya. No dic que s’hagi de protegir, això si un cas ho han de decidir les persones que ho tenen a prop i volen, si un cas, que continuï allà,… de les administracions s’ha d’esperar el mínim.

skm

Un altre rètol interessant, a la mateixa plaça, és el de “Muelles y Resortes J.Argelaguet”, i també la placa identificativa de la plaça, realitzada per Ceràmica Bellvitge als anys 50?. Les plaques de carrer són altre element del patrimoni, i més si es van fer especialment i trenquen l’uniformitat de les existents als carrers de la resta de la ciutat,… però pot ser ja entrarem en això en un altre post,…

argelaget

Ahir tafanejant al perfil de la Beth G. Ávila em vaig trobar un altre cartell, li vaig demanar permís per compartir-lo, i aquí el teniu. El cartell ja no existeix, i tampoc era a l’Hospitalet, però es situava molt a prop, al costat barceloní de la carretera de Collblanc. Pot ser també era antic, ja que el nom del barri el van escriure com es feia durant el franquisme, amb la “H” final, encara que hi han persones que no s’han adonat que ja no s’escriu així,…

Per cert, si deia “MUDANCES COLLBLANCH”, no li falta la “S”?

mudancecollblanch

Us deixo aquí sota la seva antiga situació per si no us ubiqueu, entre el cementiri de Sants a l’esquerra, i els horts lúdics de Les Corts, a la dreta.

mudancecollblanchaeries

I ja està, si teniu més exemples,… vosaltres mateixos,…

REFERÈNCIES

Anuncis

Els refugis de can Rigalt, 1945

Aquestes fotografies les he tret d’un reportatge de la revista Destino de l’any 1945; que encara que és molt interessant, també ho és d’extens, i a més té molta literatura, així que he preferit enllaçar-lo a sota, a les referències, i fer-vos un resum. Els habitatges de que parla no es situaven a l’Hospitalet però es troben tan a prop que crec que val la pena citar-los a aquest bloc.

L’autor comença el relat a un bar anomenat “El Palacio de la Paz” que per les explicacions que es donen no sé si es situava a l’Hospitalet o Barcelona, sol que es trobava en front de l’entrada del cementiri de Sants. Des d’allà surten i passen al sector barceloní de can Rigalt, busquen els antics refugis de la Guerra Civil que ara s’utilitzen com a habitatges, i per arribar agafen el que es coneix com “la carretera Negra” (es veu que era el color de la terra d’aquell camí); aquesta carretera els porta a un talús ple d’entrades a les coves, que tenen en front, com un balcó, marges i desmunts que baixen fins arribar a un barranc pudent.

Menciona l’autor que normalment no va cap foraster per la zona, a vegades el metge o el cura; algun diumenge venen uns joves d’una entitat parroquial per ensenyar la catequesis als nens; el carter ni va, deixa les cartes a el Palacio de la Paz. També escriu que molts dels habitants d’aquestes coves tenien el seu treball més o menys legal i un sou regular;  que les coves es trobaven netes i polides, emblanquinades i inclús enrajolades; però el problema era la humitat, que en hivern podria tot i feia de mal estar, i el fred, i la pluja, que obligava a cuinar dins menjant-se tot el fum,… per no parlar dels corriments de terra, que alguna vegada havien ensorrat coves amb els sus habitants dins.

Allà vivia alguna família catalana, i també ens parla de que uns quants  habitants eren d’un poble anomenat Berja, un municipi d’Almeria que entre 1940 i 1950 va perdre uns 1.500 habitants dels 12.600 que tenia; la guerra va interrompre l’exportació del raïm de la zona i moltes families es van quedar sense feina.

Aquesta seria la carretera negra, i a ma dreta podeu veure les entrades a les coves, que originalment van ser construïts com a refugis.

Els nens aprenen el catecisme de la ma de joves membres d’entitats religioses

Barberia en ple carrer, al costat de la porta d’una de les coves

Interior d’una de les coves

He trobat una fotografia aèria del 1947, dos anys posterior al reportatge, l’he mirada i remirada amb l’esperança de trobar la carretera negra i les coves, però no ho veig del tot clar. He indicat més o menys el límit entre l’Hospitalet i Barcelona, el cementiri de Sants i també can Rigalt per tal de situar-me. Posteriorment amb altres indicacions del reportatge, com per exemple que es situava a prop d’un barranc, he marcat en groc la possible carretera i on crec que podria existir el talús on es podrien haver excavat les coves. Si discrepeu, aquí em teniu!

 

REFERÈNCIES

Revista Destino núm. 433 (1945) pàgina 12 i pàgina 13


Eugènia Casanovas i Amat, la Marquesa

Pel nom de Eugènia Casanovas i Amat pot ser no us sona ningú, però si us dic que el parc de la Marquesa de Collblanc es diu així en el seu honor, segur que us situeu una mica més.

Pel que he llegit no era marquesa, diuen que li deien així pels aires que es donava, però el cert és que tenia molts bons contactes, i relacions a nivell de reialesa, tenia el títol honorífic de cambrera de la reina, es a dir era una dona del que es diu de l’alta societat.

Va estar casada amb el barceloní Josep Farnés i Flaquer, que regentava  la joieria “La Universal”  de la plaça Reial, 11 de Barcelona, de la qual es poden trobar alguns anuncis a les hemeroteques, relacionats amb la venda de terrenys als voltants de la Torre Barrina, al menys entre 1922  i 1930.

Josep Farnés era propietari dels terrenys a dreta i esquerra de la Travessera de Collblanc, des de la carretera de Collblanc fins al torrent Gornal, lloc, on va presentar dos projectes per construir bòbiles entre 1891 i 1892.

Van tenir dos fills, als qui van posar uns noms una mica raros per ser de l’alta societat, Juanito i Juanita, així mateix, amb els diminutius inclosos. Juanito va morir el 1878, quan encara era un nen, i a la Juanita la he pogut trobar a les hemeroteques fins que va morir la seva mare, el 1944. Josep Farnés i Flaquer no sé quan va morir, el que sé es que segons Inocencio Salmerón va ser abans de 1907. L’any 1917 es va projectar el carrer que portaria el seu cognom, el carrer Farnés, situat al costat de la finca de la torre Barrina.

Mare i filla vivien a la torre Barrina, un edifici més gran i segurament ostentós que l’actual, ja que aquell el van cremar a la guerra (20 de juliol de 1936) i després el van tornar reconstruir d’una forma més senzilla. Eren aficionades a la música, la mare tocava el piano, i la filla el violí i el violoncel, de fet van donar classes a algunes noies de la barriada. Feien festes  i convidaven a gent de categoria, com per exemple, al financer i polític Francesc Cambó. Deien que a Barcelona sols existien dos Rolls Royce, el de Cambó, i el de la Marquesa, que conduïa un xofer de raça negra.

Es veu que el 31 d’agost de 1907, a pocs metres de la torre Barrina, un cavall desbocat i el seu carruatge van atropellar greument a un veí de Collblanc, que van tenir que portar a Sants. l’Eugènia quedà molt afectada, i va parlar amb les seves amistats i contactes, decidint crear un consultori mèdic de tipus benèfic al barri, el 1909 es forma l’Assemblea Local de la Creu Roja i el gener de 1910 es crea el consultori a la carretera de Collblanc, sense cap ajuda municipal. El 1917 es quedà petit i lloguen el del carrer del Progrés; el 1918 inauguren dos més a Santa Eulàlia i al barri del Centre, que serien substituïts el 1927 per dispensaris municipals; en aquells temps s’ampliava el de Collblanc i el 1948, posteriorment a la mort de l’Eugènia, es converteix en hospital amb 30 llits,…

A la fotografia inferior teniu l’equip mèdic del dispensari de Collblanc l’any 1930, a una visita de la reina Victoria Eugènia de Battenberg i les infantes infantes Beatriu i Maria Cristina. També surt l’Eugènia Casanovas, que suposo que es la dona que situa a l’esquerra. L’Eugènia va ser presidenta de l’assemblea Local de la Creu Roja fins la seva mort; i la filla, la Juanita, va ser la vicepresidenta; que podria ser l’altra dona que surt sense uniforme, encara que ella també era dama infermera de primera classe des de 1927 i pot ser va d’uniforme.

A l’Arxiu Nacional de Catalunya he trobat tres fotografies més d’aquest moment, una molt similar a l’anterior i d’altres dues de l’arribada dels vehicles reials al dispensari.

També deixo la seva esquela,…

REFERÈNCIES


Una fotografia de Cal Capella

En Xavier Roca m’acaba d’enviar una fotografia de cal Capella, ja sabeu, que estava a la carretera de Collblanc, a prop de ca la Pubilla Casas, i de la qual vaig compartir unes fotografies del Centre Excursionista fa uns mesos, deixo l’enllaça a sota.

A diferència d’aquelles imatges aquí trobem a persones, que en Xavier identifica com a Mateu, el masover, que es l’home que es situa més a la dreta, amb algun dels seus familiars, d’entre ells, la seva filla, la situada més a l’esquerra. Xavier, ens diu que la seva filla tindria a la fotografia uns 20 anys i per tant calcula que es va fer abans de la Guerra.

Aquesta fotografia també ens permet identificar l’any en que es va construir la casa. Si amplieu la imatge, a l’entrada, veureu que hi ha un forjat amb una data; crec que diu 1846,…. a veure si no m’he equivocat.

En Xavier també ens va comentar fa una temps que en mig de la casa tenien un pou que arribava fins el segon pis, per no haver de baixar, i que era la mina d’aigua de les monges de ca la Pubilla Casas, i es veu que un ramal desembocava a casa seva. De tant en tant la mina d’aigua s’embussava i les monges demanaven ajuda al oncle del sogre del Xavi, per tal de que tornes a correr l’aigua, ja que aquesta mina d’aigua era la que omplia els dos bassals o dipossits que tenien davant de la casa de la pubilla, i on es veu que més d’una persona s’havia ofegat.

REFERÈNCIES

Cal Capella


Els comprimits dels Laboratoris Stella

Avui torno a remenar entre els objectes del lloc web de todocolección, a veure que trobo dins d’aquest abocador ple d’objectes, moltes vegades, únicament revalorats pel pas del temps,…  voilà!  Un munt de caixetes metàl·liques de “comprimidos litinados” fets a la nostra ciutat. Es veu que existien des de 1926, o al menys es van registrar al registre de Sanitat aquell any, així que són prou antigues!

He seleccionat tres caixes diferents, a la primera diu moltes coses, però el que la diferencia de les altres dues és que la fàbrica estava a la carretera Reial, 65 i el director tècnic era el farmacèutic Luis Aranguren,…

Va passar un temps i el director tècnic va canviar a ser el també farmacèutic Juan Sabaté; un altre petit canvi també va ser la nomenclatura del carrer, a la carretera Reial ara l’anomenen carretera de Coll-blanch, bé, és la mateixa. He buscat a veure que trobava, i actualment no existeix cap edifici al núm. 65 de la caretera, però es correspondria amb una cantonada del parc de la Marquesa.

A la següent caixa veiem que el nom del producte passa a ser “Estrella”, en comptes d'”Stella”, en canvi el nom dels laboratoris es mantenen igual. També llegim que l’empresa s’ha traslladat al carrer Pujòs, 42 (Tlf . 34852) Ah!, i el preu puja de 1,55 a 2,60 pessetes!

Si anem al carrer Pujós trobem al núm. 44 (no al 42) els laboratoris Stella, on encara es conserva el seu rètol gravat a la façana,…

He revisat les hemeroteques i no he trobat pràcticament res, sols que aquest edifici d’aquí dalt, ja exisita a l’any 1953, per que he trobat un anunci amb aquesta direcció i el telèfon que he escrit anteriorment,…

Suposo que a aquestes alçades fa estona que us pregunteu per què servien els comprimits litinats, les sals litíniques, litinoides, litines, lithinés,… o com es diguin,…  Segons tinc entès al principi de comercialitzar-se podien curar les malalties com el reumatisme, artritis, la gota, lumbago, “mal de pedra”, pel dolor d’estomac, intestins o fetge; per evitar (una vegada bullida l’aigua) infeccions i epidèmies, principalment el tifus; per obrir l’apetit, la diabetis…  Es veu que als anys 50 les sals van perdre el seu caràcter medicinal, però algunes persones encara les seguien prenent bé per inèrcia, bé per que milloraven el sabor de l’aigua de l’aixeta. Existien un munt de marques, Lithinés del Dr Gustín, Litinoides Serra, Salsinas, Dalmau, Busto, Català,..

Com a curiositat, beure aquestes aigües no era permès als moments de dejuni cristià,…

REFERÈNCIES

Les fotografies de les caixes són de todocoleccion.com


Cal Capella

A principis d’any una de vosaltres va preguntar si tenia cap fotografia de cal Capella, la casa que es trobava entre cal Rigalt i ca la Pubilla Casas, deixo una imatge de 1947 per que veieu més o menys la seva situació.

Mirant les imatges que el Centre Excursionista de Catalunya comparteix a internet, m’he trobat aquestes dues fotografies, realitzades entre 1890 i 1914, d’una casa que anomenen can Capella i que ubiquen a Esplugues de Llobregat (que no es troba molt lluny d’on es trobava l’hospitalenca). Tant la casa que es veu a sobre com a les fotografies següents està construïda amb un angle respecte a les carretera, i la teulada des de dalt crec em quadra amb el que es veu des de terra, així que podria ser aquesta:

He trobat alguna informació sobre la casa a un llibre de Josep Maria Jordà:

Al lloc conegut antigament per la pujada de can Rigalt, a mà esquerra, entre can Rigalt i ca la Pubilla Casas, terme de l’Hospitalet de Llobregat, hi havia una casa de pagès, can Capella -amb finestrals emmarcats amb pedra treballada en estil gòtic -, amb els baixos destinats al renou de la pagesia – a càrrec de Mateu Enrich i la seva família, la planta del primer pis reservada pels senyors, i al segon pis o les golfes hi tenien els dormitoris els masovers; també hi havia una petita capella o oratori, que el 1892 estava sota l’advocació de Sant Pau.

Creiem per les seves característiques , que havia d’ésser una masia  construïda al segle XVIII. Era propietat d’una coneguda família barcelonina, els Capella, que tenien la residència a la Rambla de Barcelona . L’any 1892 n’era el propietari en Francesc de Paula Capella i Sabadell; en les primeres dècades d’aquest segle ho era Oriol Capella, farmacèutic.

Fa uns anys la casa fos enderrocada i, juntament amb els camps, tot va èsser edificat amb blocs destinats a habitatges

Les plantes de la casa em quadren, però això de la pedra treballada en estil gòtic no l’acabo de veure. No sé si algú de vosaltres recorda la casa i em pot dir si és aquesta,…

REFERÈNCIES

  • Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat (1996) Josep Maria Jordà i Capdevila. Editat per la Parròquia de Sant Ramon Nonat.
  • Fotografia 1
  • Fotografia 2

La capella de la Mare de Déu de la Mercè i Sant Ramon Nonat

Demà al CaixaForum s’inaugura una exposició sobre l’arquitecte barceloní Enric Sagnier (1858-1931), que pot ser no el coneixeu de res, però com diu la viquipèdia ha estat possiblement l’arquitecte amb major nombre de construccions a Barcelona, prop de 300 edificis documentats, d’entre d’ells el temple expiatori del Sagrat Cor allà dalt al Tibidabo, el palau de Justícia, la Duana situada al port,… una barbaritat.

No he trobat cap obra seva a l’Hospitalet, encara que tenim un edifici a quatre pasos, és el temple parroquial de Sant Ramón Nonat, al barri barceloní de Les Corts.

Des del segle XVII hi havia a la carretera de Collblanc una capella dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, que podeu veure a sota a una imatge de 1921. L’any 1888 es concedí el permís per celebrar-hi la missa dominical, però sols tenia una capacitat d’unes 50 persones.

Al 1924 el Dr. Ramon Baucells Serra es va fer càrrec de la nova tinència parroquial dedicada a sant Ramon Nonat i ubicada a l’antiga capella de la Mercè que aleshores depenia de la parròquia de Sant Maria de Sants. La demarcació abastava llavors tot Collblanc i la Torrassa, uns 12.000 habitants.

El 3 de maig del 1925 es posà la primera pedra d’aquesta tinència parroquial a càrrec de l’arquitecte Enric Sagnier, sota la direcció del contractista de Collblanc Francesc Sans; s’inaugura el nadal del mateix any. El 1932 s’inicià la construcció de l’església principal al costat de la primera, que passà a ser la capella del Santíssim. Les fotografies següents són d’aquesta capella, on a l’esquerra veiem que les obres de l’església principal ja s’han iniciat, així que serien aproximadament del 1932.


S’inaugurava el 31 d’agost de 1935 amb una capacitat d’unes 500 persones a l’església gran i 150 a la capella del Santíssim.

Com pràcticament tots els edificis religiosos de la ciutat va cremar el 19 de juliol de 1936, juntament amb l’arxiu, la casa rectoral, el patronat de beneficència i els col·legis parroquials,… Dels col·legis i la rectoria només va quedar en peu l’estructura de les parets mestres, a la nau de l’església i a la de la capella del Santíssim el sostre no va cedir; al cap d’un temps es va refer el més essencial i es va fer servir com a un gran taller de roba per a l’exercit.

La reconstrucció la portaria el fill d’Enric Sagnier, Josep Maria Sagnier i Vidal. El 1941 s’inaugurava la restauració de la capella del Santíssim; el 42 ja s’havia refet la casa rectoral i el centre parroquial; el 43 entraven en funcionament les escoles per nens. El 1945 es començava a revestir la façana i es construïa el campanar; el 1947 s’inaugurava la façana i el rellotge,… fins al 1955 no va finalitzar la reconstrucció, ja amb una parròquia que rondava els 45.000 habitants.

Cal dir també que Josep Maria Sagnier, i el contractista Francesc Sans també es van encarregar del temple de la Mare de Déu dels Desemparats, a la plaça Espanyola de la Torrassa.

REFERÈNCIES