Dues fonts de l’Hospitalet
Llegint el grup de facebook “La Florida, el mejor barrio”, m’he trobat amb la fotografia de la font per beure que exisitia entre els carrers de la Florida i de la Renclusa, fins que a principis de l’estiu de 2010 va ser retirada dintre de les obres de la remodelació general de la zona.
Aquesta font tenia tres aixetes, però es veu que en un moment donat la van deixar amb una de sola, que sortia d’un cap de lleó; les altres dues es van tamponar, transformant els desguassos en una mena de seients. Els membres del grup també recorden que tenia una placa, pot ser de marbre, amb una inscripció on és possible que digués l’any en que es va construir, calculen que als anys 50.
A la plaça de la Verge de Montserrat encara existeix una font que té moltes característiques en comú, el lleó de l’aixeta, la safata del desguàs,… D’aquesta font no he trobat cap fotografia antiga, però he llegit que la urbanització definitiva de tota aquesta plaça es va realitzar entre els anys 1958 i 1960, pot ser les fonts també són d’aquell moment,… teniu més informació?
REFERÈNCIES
- Grup “La Florida, el mejor barrio” (fotografia de la font per Carlos García Marín)
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireia Mascarell i editat per l’Editorial Efadós l’any 2003
La Sireneta de l’Hospitalet,…
L’altra dia en Roger Bastida comentava que a l’Hospitalet existeixen pocs monuments, que té poc patrimoni artístic als seus carrers i places, i que voleu que us digui, li dono la raó,… per exemple, com pot ser que a un barri sencer com al Gornal no hi hagi cap element artístic??, o al menys jo no l’he vist, cosa que també podria ser,… tampoc sabia on havia anat a parar el bust de Just Oliveras i resulta que se l’havien emportat a la rotonda de dalt de tot de la Rambla, i mira que he passat vagades per enllà!. Quina dèria de moure les escultures, pot ser ho fan per que pensem que tenim més de les que realment n’hi ha,…. exagero,…
En fi, crec que tenim pocs monuments, però segur que també molts ens passen desapercebuts; és que a aquesta ciutat sempre anem molt ràpid i no ens donem compte de moltes coses. Avui escriuré una mica sobre una d’aquestes escultures, que com és tan petita i com dic anem volant, pot ser no us heu fixat mai en ella: la Sireneta, petita però ja quasi amb 60 anys plens d’històries, de soledats, tristeses, amors i desamors,…
La Sireneta és obra del hospitalenc Valentí Julià, que no crec que necessiti presentació, ja que els dibuixos d’aquest home, nascut al 1929, poblen un munt de llibres sobre la nostra ciutat des de fa molts i molts anys; també escriu, pinta i clar també s’ha dedicat a l’escultura des de molt jove. L’any passat es va realitzar una exposició sobre la seva amplia obra al Centre Barradas,… en tot cas deixo a les referències una mica d’informació sobre ell.
Començarem pel final. Aquí sota teniu una fotografia de la Sireneta feta aquesta mateixa setmana; com veieu a la pobre la tenen bastant deslluïda, i el seu sortidor no funciona des de que el seu petit estany ple d’aigua el van transformar en un lloc ple d’herbes, on principalment van els gossos a fer les seves necessitats,…
La Sireneta va néixer quan en Valentí Julià va tenir l’idea de crear-la en terra cuita als anys 50. Ja des de molt petita la van ficar a animar l’estany de la plaça del Repartidor acompanyada del seu peix; segur que els nens d’aquella època preguntaven qui era, encuriosits per la seva cua plena d’escames. La van fotografiar al 1956, en horari de treball, amb els dolls d’aigua sortint amb força de l’amic que li ha fet sempre de sortidor:
Tot anava molt bé, però l’any 1970 es veu que calia reordenar el seu entorn, i no comptaven amb ella; la Sireneta, encara molt jove, es enviada cap al magatzem del Museu, i allà es queda tota avorrida deu llargs anys, en companyia d’altres objectes sense categoria suficient per ser visibles.
Als anys 80 un miracle la fa sortir de l’obscuritat per convertir-la en la figura principal d’un altre estany, el del parc de la Marquesa. La Sireneta era feliç allà, tota cofoia i envoltada d’aigua i nens que la miraven amb ulls grans, recordava vells temps, però no havia pogut oblidar els dèu anys de soledat a les catacumbes del museu; així que l’any 1983 no va dubtar en marxar quan va veure arribar el que creia era el seu príncep blau, un home que intuia que no era per tota la vida.
Es veu que la relació no va funcionar i al 1997 la tornem a veure a la nostra ciutat, aquesta vegada a un estany de la plaça de la Verge de Montserrat. Ara la Sireneta ja no és de fràgil ceràmica, es d’impenetrable metall, de tants sofriments acumulats pels anys es va endurir, però encara que ara és més forta, segueix sofrint quan no la netegen, quan els nens retiren la seva mirada, i quan en comptes d’aigua, es troba envoltada d’herbes plenes de “necessitats”, pot ser algun dia les fades, com al conte, la portaran cap al cel i tornarà a ser una bella sireneta,…
A l’any 2010, a l’exposició sobre el seu creador que mencionava al principi; al vídeo que van rodar es diu que la que van exposar allà era l’original de la Sireneta feta de ceràmica, però no, aquella era una altra sireneta,… pot ser un reflex del que va ser quan era jove i feliç,…
Bon any 2012!!
REFERÈNCIES
Descarrilament del Carrilet, 17.07.1984
Fa uns dies Roger Sans em va enviar quatre imatges del fotògraf Joan Anton Solsona, que com veieu semblen fetes abans d’ahir, conserven tot el color. Són del descarrilament del Carrilet del dimarts 17 de juliol de 1984 a les 20:20 h, a tocar de la tanca dels jardins de Ca n’Arús, a la rambla de la Marina amb la plaça de la Verge de Montserrat.
L’accident es va produir quan s’estava soterrant el ferrocarril i provisionalment, a pesar de les queixes dels veïns, es van traslladar les vies a només 60 cm d’aquest edifici. La causa es veu que va ser que un grup d’adolescents van posar pedres i un tronc d’uns 25 cm a sobre dels rails.
L’accident va deixar 11 ferits entre els passatgers, pràcticament tots lleus, excepte dos, un d’ells el conductor, que van ingressar a l’hospital, però que no van tardar molt en sortir.
El tren es va encastar contra un edifici d’habitatges que encara existeix, a sota de tot he deixat una imatge de fa uns cinc anys on es veu la reparació que es va fer. Es va tardar molts dies en poder treure el tren ja que el xoc va afectar a l’estructura de l’edifici, es va tenir que estintolar un mur i reforçar diversos pilars. El vagó encastat suportava un pes de 40 t abans de passar a reforçar l’estructura de l’edifici.
Al moment de l’accident l’edifici es va tenir que desallotjar i 150 veïns es van traslladar a un hostal o bé a viure amb els seus familiars durant pràcticament una setmana.
REFERÈNCIES
- La Vanguardia 18.07.1984
- La Vanguardia 19.07.1984
- Fòrum FTC – fil “Tren empotrado en un edificio de l’Hospitalet”
- L’última imatge és de Danzig al fòrum anterior
L'Hospitalet de Llobregat 