Imatges retrospectives d'una ciutat

Plaça del Mestre Clavé

Alguns cartells i rètols publicitaris de l’Hospitalet

PurlomEls meus pares em van dir que la primera paraula que vaig llegir va ser PURLOM, pot ser us sona, era el nom d’un escorxador situat a Abrera, al peu de Montserrat; es va inaugurar el 1970, així que jo el tenia gravat en el cervell des que era un bebè,…  i és què tenia una façana blanca enorme, era impossible no veure-la des de la N-II, i allà havien escrit en lletres vermelles i grans com a camions: PURLOM. Bé, no recordo fins quina edat, però jo ja era ben gran, cada vegada que passaven per allà, el nen pronunciava la paraula màgica diverses vegades,… era la primera paraula i a tothom li feia gràcia!. L’any 2007 la van tirar a terra, i clar, encara que era sols un cartell, era també la meva primera paraula llegida,… com diu Sergio Bejar: “lagrimilla,…”

Aquesta petita historia personal ens porta una altra vegada al patrimoni cultural; els cartells publicitaris ho són, clar que sí, un exemple de fa pocs temps i que va sortir a tots els telediarios, va ser el de les protestes veïnals produïdes quan una empresa va decidir retirar el cartell lluminós de Tio Pepe a la plaça del Sol de Madrid, instal·lat des de 1936, i com aquest n’hi ha hagut d’altres.

Aquí a l’Hospitalet no sé si tenim algun cartell que es pugui considerar com a patrimoni de l’Hospitalet, o dels hospitalencs. Per exemple, un llibre que va editar ADIGSA sobre el Gornal fa referència a un rètol lluminós: “El cartell de la Balay ha esdevingut un signe d’identitat del barri”. Des de fa uns anys aquest cartell va deixar d’anunciar la Balay i el van canviar per un del fabricant d’impressores Ricoh, no sé si continua sent un signe d’identitat, el que he de dir també, i pot ser té relació amb l’elecció d’aquesta fita d’identitat, és que al Gornal (antic) no hi ha ni un trist monument, crec que és l’únic barri de la ciutat que no en té, no sé si per que els veïns no s’han posat d’acord, o per negativa de l’ajuntament,… però bé aquesta és una altra història,…

balay

Un altre cartell que ara em bé al cap és el de “SKM Kremlin. Compresores de aire, equipos de pintura”, a la plaça del Mestre Clavé. No sé de quan és aquest cartell, pot ser es van pintar a la façana dels blocs de la Pegaso l’any 1979, quan aquesta empresa va arribar a Espanya. No dic que s’hagi de protegir, això si un cas ho han de decidir les persones que ho tenen a prop i volen, si un cas, que continuï allà,… de les administracions s’ha d’esperar el mínim.

skm

Un altre rètol interessant, a la mateixa plaça, és el de “Muelles y Resortes J.Argelaguet”, i també la placa identificativa de la plaça, realitzada per Ceràmica Bellvitge als anys 50?. Les plaques de carrer són altre element del patrimoni, i més si es van fer especialment i trenquen l’uniformitat de les existents als carrers de la resta de la ciutat,… però pot ser ja entrarem en això en un altre post,…

argelaget

Ahir tafanejant al perfil de la Beth G. Ávila em vaig trobar un altre cartell, li vaig demanar permís per compartir-lo, i aquí el teniu. El cartell ja no existeix, i tampoc era a l’Hospitalet, però es situava molt a prop, al costat barceloní de la carretera de Collblanc. Pot ser també era antic, ja que el nom del barri el van escriure com es feia durant el franquisme, amb la “H” final, encara que hi han persones que no s’han adonat que ja no s’escriu així,…

Per cert, si deia “MUDANCES COLLBLANCH”, no li falta la “S”?

mudancecollblanch

Us deixo aquí sota la seva antiga situació per si no us ubiqueu, entre el cementiri de Sants a l’esquerra, i els horts lúdics de Les Corts, a la dreta.

mudancecollblanchaeries

I ja està, si teniu més exemples,… vosaltres mateixos,…

REFERÈNCIES

Anuncis

S’ha perdut un nen al barri de Sant Josep

L’altre dia Valentí Julià m’alertava de la desaparició del nen (o la nena) que coronava el monument a Anselm Clavé, realitzat per l’escultor Rafael Solanich i inaugurat el 14 de desembre de 1954.

A la fotografia inferior podem veure la plaça del Mestre Clavé abans de les obres de remodelació que es van iniciar l’agost de 2010.

Aquí sota el podeu veure una mica millor. Suposo que simbolitza quelcom relacionat amb les corals claverianes, però la veritat és que jo no tinc més dades.

La fotografia següent és d’ahir mateix, i com podeu veure el nen o la nena ha desaparegut, no sé si és que no agradava i han decidit deixar-lo al magatzem, algú se l’ha emportat a casa o bé s’ha trencat,… ni idea.

Sigui el que sigui, és una llàstima, ja que aquest és un dels monuments més antics de la ciutat, i com dèiem a altres articles, no en tenim molts!. A més així, sense el nen, queda una mica desangelat!

REFERÈNCIES


Inauguració del monument a Anselm Clavé, 1954

La Teresa Arnal m’ha enviat una fotografia del seu avi, Francisco Arnal Arnal (amb corbata obscura i ulleres), a la inauguració del monument d’Anselm Clavé, a l’antiga plaça del Molí, ara plaça del Mestre Clavé, ja sabeu,… per sota de la Farga.

Josep Anselm Clavé i Camps és recordat per ser el fundador del moviment coral a Catalunya i l’impulsor del moviment associatiu, la seva obra és massa amplia com per tractar-la aquí, així que si teniu interès us recomano que seguiu buscant a internet que trobareu molta informació,…

Fent recerca a l’hemeroteca de la Vanguardia m’he trobat la noticia de la inauguració

A més de la ressenya anterior he pogut trobar els records d’aquests moments escrits per Ramon Morales, on crec que el protagonista és el senyor que parla a la foto, molt indignat, per cert,… Després de llegir-los torneu a la foto i segur que la veureu d’una manera diferent,…

“També em ve a la memòria la inauguració del monòlit a Josep Anselm Clavé, a la plaça del seu nom, justament al lloc on fa cinquanta anys l’empresa del Ferrocarril Metropolità de Barcelona féu un sondeig del subsòl,  ja que pensava establir una estació de la seva ja aleshores prevista estesa. Hi participaren tots els cors de la ciutat, molts d’altres de forans, i es notà la presència d’alguns estandards històrics. Abans de la cantada amb què es clausurà l’acte hi hagué una llarga corrua de parlaments.

Com que aleshores estava molt més estès l’homenatge a la vellesa que patrocinava una coneguda Caixa d’Estalvis, fou convidat a parlar, en nom dels cantaires veterans, un home de cabells blancs i veu tímida i tremolosa. La mesa de l’acte l’acollí amb somriures i aplaudiments d’amor filial. I l’home va parlar. Fou un discurs improvisat, i aquell vell cantaire, que estava cremat i no podia dissimular-ho, es va desfogar. Ens va dir com lamentava que aquell acte fos la flor d’un dia. Que ni la Federació, ni la Casa de la Vila, ni els organismes oficial que haurien de protegir el nostre migrat patrimoni cultural, feien res de bo i de valent per promoure la cançócatalana, tot i que, seguint les directrius del seu creador, els cors eren un reducte que redimien l’obrer del taulell de la taverna, de la taula de joc, de les discussions que acabaven a bufetades o a cops de navalla, i de molts altres vicis con la insolidaritat, la manca de convivència, etc.

El president de la Federació de Cors de Clavé, el batlle de la ciutat i els presidents dels cors locals, guaitaven enlaire un xic tibats. Semblaven atrets per uns petits núvols que la marinada empenyia cap el Poble Sec (vet aquí un altre dels topònims perduts en els darrers anys, I en van,…) En aquells minuts, llargs, inacabables per a ells, es feien algun comentari a cau d’orella, sense deixar de guaitar els núvols.

Quan aquell arriscat cantaire va treure tot el que portava al pap, el batlle, que aleshores era un carnisser de la plaça més important de la meva ciutat [Josep Tayà Solanes], va acostar-se al micròfon per dir-nos, en un horrible castellà carregat d’accent casolà, – el seu càrrec l’obligava a emprar aquesta llengua – que es felicitava d’un acte que “feia realitat la diversitat i fraternitat entre els homes i les terres d’Espanya”. Reconec que en el passatge transcrit sóc més fidel a l’esperit que a la lletra, perquè cito de memòria i han passat molts anys, però recordo que aquelles paraules, escrites moltes hores abans per un fosc funcionari, foren la confirmació de l’encert d’aquell vell cantor que havia fet d’un recitatiu, un planyívol memorial de greuges.

Ara em penedeixo d’haver estat testimoni mut de la conversa a la farmàcia, i si pogués els diria que quan vulguin fer una manifestació per restaurar el monument d’en Just Oliveras, que m’avisin, que jo també hi seré. Tenim tan poques coses veritablement nostres, els hospitalencs…!

XIPRERET núm. 78.XI-1986″

REFERÈNCIES