Falangistes a la plaça del Repartidor
Fa uns mesos publicava aquesta fotografia en motiu de l’exposició sobre el fotògraf hospitalenc Josep Brangulí i Soler (1879-1945). Quan la vaig trobar no em vaig preguntar qui era el falangista, tan sols on la van fer,… que és el que em pregunto normalment.
Avui tampoc sé qui és aquest home, encara que tinc les meves sospites, però el que ja sé és on es va realitzar aquest acte. He trobat (gràcies a Inés) nou fotografies del mateix moment a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i encara que costa una mica situar-se, es pot veure perfectament l’edifici de “el Coro”, del que ja vaig escriure un petit text i el qual deixo a les referències.
Amb aquestes dada sols pot ser la plaça coneguda durant el franquisme com la plaça del General Mola, i abans, durant la República, així mateix, com la plaça de la República, i ara, com la plaça del Repartidor.
També es pot apreciar que el púlpit amb el jou i les fletxes es va instal·lar just a l’entrada de l’edifici de Correus, encara existent.
REFERÈNCIES
La Sireneta de l’Hospitalet,…
L’altra dia en Roger Bastida comentava que a l’Hospitalet existeixen pocs monuments, que té poc patrimoni artístic als seus carrers i places, i que voleu que us digui, li dono la raó,… per exemple, com pot ser que a un barri sencer com al Gornal no hi hagi cap element artístic??, o al menys jo no l’he vist, cosa que també podria ser,… tampoc sabia on havia anat a parar el bust de Just Oliveras i resulta que se l’havien emportat a la rotonda de dalt de tot de la Rambla, i mira que he passat vagades per enllà!. Quina dèria de moure les escultures, pot ser ho fan per que pensem que tenim més de les que realment n’hi ha,…. exagero,…
En fi, crec que tenim pocs monuments, però segur que també molts ens passen desapercebuts; és que a aquesta ciutat sempre anem molt ràpid i no ens donem compte de moltes coses. Avui escriuré una mica sobre una d’aquestes escultures, que com és tan petita i com dic anem volant, pot ser no us heu fixat mai en ella: la Sireneta, petita però ja quasi amb 60 anys plens d’històries, de soledats, tristeses, amors i desamors,…
La Sireneta és obra del hospitalenc Valentí Julià, que no crec que necessiti presentació, ja que els dibuixos d’aquest home, nascut al 1929, poblen un munt de llibres sobre la nostra ciutat des de fa molts i molts anys; també escriu, pinta i clar també s’ha dedicat a l’escultura des de molt jove. L’any passat es va realitzar una exposició sobre la seva amplia obra al Centre Barradas,… en tot cas deixo a les referències una mica d’informació sobre ell.
Començarem pel final. Aquí sota teniu una fotografia de la Sireneta feta aquesta mateixa setmana; com veieu a la pobre la tenen bastant deslluïda, i el seu sortidor no funciona des de que el seu petit estany ple d’aigua el van transformar en un lloc ple d’herbes, on principalment van els gossos a fer les seves necessitats,…
La Sireneta va néixer quan en Valentí Julià va tenir l’idea de crear-la en terra cuita als anys 50. Ja des de molt petita la van ficar a animar l’estany de la plaça del Repartidor acompanyada del seu peix; segur que els nens d’aquella època preguntaven qui era, encuriosits per la seva cua plena d’escames. La van fotografiar al 1956, en horari de treball, amb els dolls d’aigua sortint amb força de l’amic que li ha fet sempre de sortidor:
Tot anava molt bé, però l’any 1970 es veu que calia reordenar el seu entorn, i no comptaven amb ella; la Sireneta, encara molt jove, es enviada cap al magatzem del Museu, i allà es queda tota avorrida deu llargs anys, en companyia d’altres objectes sense categoria suficient per ser visibles.
Als anys 80 un miracle la fa sortir de l’obscuritat per convertir-la en la figura principal d’un altre estany, el del parc de la Marquesa. La Sireneta era feliç allà, tota cofoia i envoltada d’aigua i nens que la miraven amb ulls grans, recordava vells temps, però no havia pogut oblidar els dèu anys de soledat a les catacumbes del museu; així que l’any 1983 no va dubtar en marxar quan va veure arribar el que creia era el seu príncep blau, un home que intuia que no era per tota la vida.
Es veu que la relació no va funcionar i al 1997 la tornem a veure a la nostra ciutat, aquesta vegada a un estany de la plaça de la Verge de Montserrat. Ara la Sireneta ja no és de fràgil ceràmica, es d’impenetrable metall, de tants sofriments acumulats pels anys es va endurir, però encara que ara és més forta, segueix sofrint quan no la netegen, quan els nens retiren la seva mirada, i quan en comptes d’aigua, es troba envoltada d’herbes plenes de “necessitats”, pot ser algun dia les fades, com al conte, la portaran cap al cel i tornarà a ser una bella sireneta,…
A l’any 2010, a l’exposició sobre el seu creador que mencionava al principi; al vídeo que van rodar es diu que la que van exposar allà era l’original de la Sireneta feta de ceràmica, però no, aquella era una altra sireneta,… pot ser un reflex del que va ser quan era jove i feliç,…
Bon any 2012!!
REFERÈNCIES
L'Hospitalet de Llobregat 