Imatges retrospectives d'una ciutat

Alimentació

Els cromos de Chocolates Guillén (192?-195?)

Fa uns dies que a la pàgina de facebook vaig presentant fotografies d’objectes que han sortit de les fàbriques o obradors d’aquesta ciutat; des de ulleres de la Indo, fins a ampolles de lleixiu Alfonso,… és molt fàcil, vas als llocs web de subhastes o d’anuncis, poses al recercador “l’Hospitalet” i surten un munt d’objectes relacionats amb la nostra ciutat. Uns més macos, que ens porten molts i bonics records; d’altres més lletjos, que pot ser penseu que no són més que escombraries,… però tots amb una història, que és el que jo busco. A veure si recordeu aquests cromos.

No he trobat quan va començar a fer xocolata Chocolates Guillen, però aquest és un dels primers cromos que he trobat, sé això per que el telèfon té tans sols quatre dígits (i una lletra). En aquell moment tenien el despatx al carrer Robador, 31 de Barcelona i el cromo era de la gran Katherine MacDonald, la primera dona productora de cinematogràfica de Hollywood (1919-1921) i una de les actrius millor pagades de l’època, va finalitzar la seva carrera l’any 1926,… es a dir que probablement aquest cromo és dels anys 20.

chcolates guillen

Al següent cromo, veiem que han canviat de direcció, al menys del despatx (pot ser la fàbrica ja era a l’Hospitalet?), es troba al carrer de l’Hospital, 91 de Barcelona. També han canviat de telèfon i a més ja té cinc dígits (això no ens diu res ja que he trobat cromos del carrer Robador amb el telèfon 24526). El cromo és de la proclamació de la República, per tant, hem canviat de dècada i ens situem als anys 30.

chcolates guillenrepublica

Tornem a canviar de direcció, ja hi som a l’Hospitalet, a Collblanc, al carrer Martí i Julià, 54; també canviem de telèfon, però mantenim les cinc xifres. Abans del 7 de maig de 1931 el carrer Martí i Julià és deia Romanins i no va ser fins el final de la Guerra Civil (les tropes franquistes entraven per la Diagonal el 26 de gener de 1939) que es va convertir en carrer del General Sanjurjo.

chcolates guillenrepublica2

Als pròxims cromos, que crec que són els més comuns, ja tenim el carrer canviat de nom i un telèfon amb sis xifres, crec que això es va produir l’any 1950; el podem comprovar també amb l’inici de les carreres de les actrius que surten, aquí no l’he posat però hi ha un de la Parice Wymore, que va començar a fer pel·lícules aquell any.

chcolates guillencine

He trobat altres col·leccions de cromos més infantils (fàbulas, Bella Lisela, zoología de peces) amb la direcció al coronel Sanjurjo, però cap amb el telèfon de cinc xifres, el que si és així, ens diria que als anys 40 no es van regalar cromos amb les xocolatines, o pot ser la fàbrica va plegar temporalment.

Per últim els de la lliga de fútbol de 1953-54. Els he posat de l’Espanyol ja que l’Ireneu sempre diu que sols poso jugadors del Barça,… encara que no he pogut resistir-me i també he ficat a Manchon,… és que era hospitalenc. Ah! aquests cromos són d’alumini, crec que són els únics que van sortir amb aquest material, i…

chcolates guillenfutbol

…i pot ser els últims, ja que el febrer de 1954 la fàbrica i el magatzem van patir un incendi considerable

chcolates guillennoticia

Anuncis

Una fassina al carrer d’Enric Prat de la Riba

Avui no tinc foto antiga, tan sols tinc aquest simple anunci que he trobat a una Guia de Barcelona de 1925:

L’he trobat i m’ha donat per mirar que hi havia ara a aquesta direcció, al 148 d’Enric Prat de la Riba, i sí, resulta que he trobat un edifici antic, segurament el mateix on era la fàbrica. Ara allà tenim la botiga Decoració Sant Josep i el Celler d’en Pep.

També he recordat que Josep Perelló i Masllorens va escriure un llibre indispensable pels que viviu a aquest carrer, i m’he posat a buscar entre tots els seus records a veure si trobava els d’aquest edifici, i sí, aquí els teniu:

El local acostat al carrer de l’Estrella que acull la botiga Decoració Sant Josep és antic però espaiós i plaent  De nit una lluminària generosa s’emmiralla amb els teixits que seran cortines o cobertors, i l’establiment adquireix un matís refulgent. Per accedir-hi cal superar un esglaó d’una alçada un xic superior a la normal, de segur que els constructors no es fiaven ni un pèl de les avingudes de la riera dels Frares, aleshores a cel descobert. Quan la riera es desbordava i ajuntava el seu cabal al de les aigües que, enfurismades, baixaven pel carrer de l’Estrella , la zona es convertia en un llac. Cal deduir, doncs, que el mestre d’obres coneixia l’alçada dels negaments i , previsor, no escatimà l’alçada de la planta de l’edifici.

En aquest punt no sempre s’han confeccionat cortines. Jo, d’infant, abans de la guerra, recordo dues fileres de bótes, una a cada costat de les parets, pintades totes del mateix to marró, proveïdes d’unes aixetes lluentíssimes, a sota cada aixeta un gobelet de fusta disposat per recollir un possible degoteig de líquid.

Aquest celler era conegut amb el nom de la fassina, atès que , en un annex del local, s’hi destil·lava vi per obtenir aiguardent. Quan l’alambic funcionava, el carrer s’omplia d’una flaire intensa de matafaluga [anís]. La meva mare, que era abstèmia total, passava una mala estona. Després de la guerra, celler i fassina foren regentats per la societat Coromines i Tort; aquesta societat contractaria un aprenent joveníssim  quasi un nen, el meu gran amic Jacint Castells i Tarragó, – els temps eren prou durs-; en aquells dies també formava part de la plantilla que tenia cura del celler i la fassina, un hospitalenc prou conegut, el compositor Jaume Ventura i Tort.

El celler canviaria de mans dues vegades – la fassina ja no tornaria a funcionar-, l’última el 1950 quan el matrimoni format per Pere Ribas i Encarnació Piñol es disposaren a perseverar en la venda de vins i licors. Tenien tres fills: Josep, el gran, i duies nens bessones extraordinàriament semblants, costa distingir quina era l’Anna Maria i quina la Maria Teresa. En arribar 1970 -ja mort Pere Ribas-, l’espai fou sotmès a una profunda transformació. Josep Ribas continuarà l’activitat vinatera i licorera a l’espai posterior de la finca i, a l’antic celler, la vídua Ribas i les seves filles endegaren quelcom tan diferent de vendre vi com pot ésser la confecció de cortinatges. I fins ara.

Deixeu-me dir  que l’atractiu aparador que en Josep Ribas, amb tanta atenció, té obert a la façana de l’edifici era, fa seixanta anys, la porta d’entrada a la destil·leria.

Alambí de la Fassina Balanyà de l’Espluga de Francolí

En Joan Casas i Fuster,  a un llibre seu sobre la indústria de la ciutat al segle XIX, ens situa aquesta fassina com un lloc de referència als seus records infantils, ens diu que va tardar molt temps en assabentar-se de que allà es feien begudes alcoholiques i en aquell moment és va produïr quelcom interessant:

Aleshores vaig saber que aquella fassina em lligava amb les vinyes que ja gairebé havien desaparegut quan jo vaig néixer [1950], que era el meu fràgil pont amb la tradició rural mediterrània del meu poble que, a la meva infantesa, era ja un paisatge tan arqueològic com les piràmides d’Egipte.

REFERÈNCIES

  • Passejant pel carrer Enric Prat de la Riba. Escrit per Joan Perelló i Masllorens i publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any  2004
  • La formació de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX . Escrit per Joan Casas i Fuster i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 1985
  • Fassina Balanyà de l’Espluga de Francolí

El Pegaso Mofletes de CAVISA

La veritat és que, ignorant de mi, mai havia escoltat parlar del Pegaso Mofletes,… ara us puc dir que aquest camió més que un clàssic, és tota una llegenda, un camió molt estimat pels amants de la marca i del que queden molt poques unitats. És un dels Pegaso més difícil de trobar, juntament amb el denominat Barajas; però el més perseguit, encara que sigui una fotografia, és l’únic i desaparegut Bacalao.

El Mofletes  versió gasolina es va començar a fabricar a l’any 1946, i el gasoil en 1949, en total es calcula que van sortir de la Pegaso 2.139 unitats dels que queden uns 30, molt pocs en estat acceptable. Va ser el primer camió Pegaso, amb un disseny similar al del Hispano Suiza 66G.  Va sortir dels tallers d’ENASA a Barcelona i com veureu portava el volant a la dreta, es veu que això era per evitar l’avançament a d’altres camions, degut a la manca de visibilitat, i també per que així podien veure millor les cunetes, i no caure; en aquells moments les carreteres no eren com ara.

Ahir, a la pàgina de facebook, Manuel Atoche ens va informar de la presència d’un Mofletes hospitalenc al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Havia servit a l’empresa CAVISA, Carbònicas Vivó, com a camió de repartiment fins ben entrats els anys 70, quan es veu que era l’últim d’aquest model que quedava en actiu. Allà li deien “El cabezón”, però a mi m’agrada més Mofletes 🙂


La Metta Vivó, amés d’aportar-nos molta informació també va compartir tres imatges d’aquest camió a la cantonada del carrer del Comerç amb avinguda del Carrilet, on abans era CAVISA.

REFERÈNCIES

 


Danzón, una beguda hospitalenca

Des de que vaig a la recerca d’artefactes antics hospitalencs, amb l’objectiu de trobar temes interessants per aquests texts que faig sobre la ciutat, que em trobo a internet, als llocs web de subhastes, amb unes ampolles de vidre bastant rares on es pot llegir “REFRESCO DELICIOSO DANZON”.

 També vaig trobant caixes de fusta per 24 ampolles com l’anterior

I algunes cartes de l’empresa que les emplenava dirigides als seus clients, com aquesta d’abril de 1950, on llegim, per exemple, que l’empresa es troba al carrer de Barcelona, 94 i el seu propietari és Enrique Ribas:

o aquesta de febrer de 1952 amb una llista de preus dels extractes de dos sabors,…

Uns altres artefactes que també trobem a aquest jaciment d’objectes per col·leccionistes són els anuncis, com aquest de 1945 on la marca es presenta a la Fira de Mostres d’aquell any amb un stand:

O aquest, on sembla que el fabricant ja no és Enrique Ribas, sinó Agustín Puértolas, i de Refresco exquisito passa a delicioso.

Aquí trobem més anuncis on podem veure els cinc sabors de la beguda: llimona, cirera, taronja, pinya i pressec (a la carta anterior, la de 1952, també es menciona el sabor a menta).

També veiem un canvi de direcció i de telèfon, si als anys 1950-52  l’empresa es situava al carrer de Barcelona, 94 (si no han canviat la numeració es trobava on és ara l’oficina de La Caixa)  amb el telèfon 33161, a una data indeterminada l’empresa es situava al número 87 del mateix carrer (a l’edifici que fa cantonada amb Riera de la Creu) i el telèfon era el 233160.

Amb tot aquestes dades he marxat a les hemeroteques a veure si trobava cap detall més sobre l’empresa o la beguda, i bé, poca cosa,…

He trobat que a un anunci de 1946 aquest refresc es defineix com a “fruta champanada”,… així que segurament portaria alcohol, o no,…

També que l’anunci més antic trobat a La Vanguardia és del 7 de juny de 1944. Una publicitat de petit format que deia: “DANZÓN; Pídalo en cafés y establecimientos de bebidas. Es agradable por su aroma y sabroso paladar. DANZÓN, refresco delicioso, animal“. L’última referència de l’empresa a aquest mateix diari és del dia 15 de març de 1953, però no sé si l’empresa va plegar o va continuar més temps

Molt més elaborat és aquest anunci de 1951, on Luis Romero Pérez, el boxejador més popular d’Espanya en aquells anys, aspirant en aquell moment al títol mundial, en explica les virtuts esportives de Danzón:

Teniu més informació d’aquesta beguda hospitalenca?

REFERÈNCIES

Casualitats de la Pepsi

Això sembla un publireportatge, però no ho és, simplement és un joc de coincidències que ha ocorregut al grup de facebook,…

Aquesta primera imatge és del pare de la Carmen Gimeno Sánchez (que li deien la filla del Pepsicola); me la va mostrar, juntament amb d’altres imatges, quan fa uns dies vaig fer el petit article sobre la fàbrica de la Pepsi que entre els anys 1956-1984 podíem trobar al núm. 15 de la Granvia.

Al principi li vaig dir que em semblava una fotografia molt bona, d’anunci, però que no es distingia res de l’Hospitalet, i pot ser no interessaria als usuaris del bloc. però bé, he canviat d’opinió,… (Ah!, la Carmen pregunta si algú coneix al home que hi ha darrera fumant, el seu cognom era Pérez)

Avui mateix Mariano Andrés Bodi, sense conèixer la fotografia anterior, ha compartit a la pàgina de facebook el seu supercarnet que li donava dret a beure tanta Pepsi com volgués. Ens ha comentat també que allà a la fàbrica els dijous a la tarda passaven uns vídeos publicitaris americans, i a més els donaven unes galetes salades que venien de fora i no es veien a Espanya,…

Resulta que li he mostrat les fotografies de la Carmen i s’ha trobat amb imatges de la casa on va nàixer i de les seves veïnes! Resulta que ell i la família de la Carmen es coneixen de tota la vida!!


Però continuem,… tenia guardades aquestes fotos per més endavant i avui les he tornat a revisar ja que recordava que hi havia un vehicle de la Pepsi,… Les comento una mica: a sota tenim els voltants de l’ermita de Bellvitge, és l’1 de gener de l’any 1970 i el que veiem és la caravana que organitzava, juntament amb d’altres activitats nadalenques, el Departament de Promoció Social de Bellvitge.

Com veieu hi ha un Land Rover petit amb la publicitat de la Pepsi precedit per unes motos de la Guàrdia Urbana i seguit d’uns vehicles amb unes coses al sostre que no acabo de veure que són,…

A la següent imatge es veu el vehicle de la Pepsi i els dos de les coses rares al sostre, i també un home amb bigoti envoltat de nens que crec que si sembla molt al pare de la Carme,… el Sr. Gimeno.

Una altra imatge del home que es sembla al pare de la Carme esperant per pujar pel carrer de l’Ermita de Bellvitge. Li he enviat un correu a la Carme, encara no tinc resposta però crec que posaria la ma al foc!.

i ja està,… no em direu que no en teniu ganes de beure una Pepsi fresqueta,… 🙂

REFERÈNCIES


La Pepsi, 1973

Porto molt de temps buscant una imatge de la Pepsi, ja que, no sé per què, però sempre he tingut records de quan era petit, el que encara no sé es que feia jo allà, però recordo, que em van pujar a un camió de la marca i jo estava molt content,… i poca cosa més.

Bé, la Pepsi va existir des de l’any 1956 fins a l’any 1984, quan la Mecalux la va comprar. He trobat aquest anunci, amb una foto bastant dolenta, però per ara és el que hi ha. L’anunci sortia, com podeu llegir, a La Voz del Llobregat del dia 27 d’abril de 1973.

REFERÈNCIES

 


La Mecalux, 1987 (i una mica de la Pepsi)

La Mecalux es va traslladar a aquest edifici de Gran Via 72-78 l’any 1984, una vegada que “Bebidas Americanas SAE”, la comercialitzadora de Pepsi-cola, va fer suspensió de pagaments al 1983; i li va vendre l’edifici a Mecalux per uns 250 milions de pessetes.

M’hauria agradat posar una imatge de l’edifici quan era de la Pepsi, però porto molt temps darrere i no hi ha manera,… si teniu algun,… ja sabeu!

Us poso aquest anunci de juliol de 1956 per que veieu que no m’invento les coses.

L’edifici, d’una superfície total de 15.000 m2 es va realitzar a l’any 1956 i el que més destacava per tots era la torre que mostrava l’anagrama de l’empresa, tant el de la Pepsi com el de la Mecalux, aquest últim va anar acompanyat d’un rellotge digital amb la temperatura que anava bastant bé pels que anàvem per la Gran Via.

L’edifici de la Mecalux va ser venut a finals de 2002 a la immobiliària de la Caixa de Catalunya, PROCAM (Promotora Catalunya Mediterránea SA) per 24-26 milions d’euros, i va ser enderrocat a principis de l’any 2005; cal dir que la torre va ser l’últim a caure.

A la imatge inferior es veu la torre des de un angle invers a la de la imatge superior.

REFERÈNCIES