Imatges retrospectives d'una ciutat

Construcció

El torrent Capó

A veure,… aquest text és una espècie de collage de imatges i informació de diferents èpoques però del mateix lloc, del torrent Capó (o riera de Pubilla Cases). Aquest torrent és un de tants topònims de la nostra ciutat que ja no s’escolten, sobretot per que del torrent no queda ni el nom del carrer per on abans baixava, es a dir, l’avinguda del Torrent, que ara es diu de Severo Ochoa.

Sobre d’on ve el nom d’aquest torrent no tinc cap informació,… bé, sols sé el que ja sabeu, que els capons són els galls que es castren per que tinguin una carn més tendra i millor sabor,…

Miquel Sanz i Parera descrivia el torrent Capó així: Aigües avall es transforma en la riera del Cementiri o dels Frares. El seu camí es fa difícil d’establir a conseqüència de la intensa urbanització del llit de la riera. S’origina entorn del carrer de Sant Mateu d’Esplugues i segueix la direcció del carrer de Severo Ochoa, popularment anomenat carrer del Torrent. Gira en la confluencia amb l’avinguda d’Isabel la catòlica segueix en direcció sud pel parc de les Planes, passa per davant del cementiri pel carrer de Menéndez Pidal i continua pel carrer de la Riera dels Frares. Té una longitud d’ 1,8 km i una superfície de conca de 0,835 km². El seu pendent mitjà és del 3,8%, encara que fins al canal de la Infanta és del 5,3%

A sota he traslladat a una fotografia aèria actual el contorn de les trinxeres que formava el torrent a l’erosionar les argiles del samontà, quan no hi havia pràcticament res a aquesta zona, concretament als anys 30. Per sobre de la carretera de Collblanc també he dibuixat el torrent de ca l’Oliveres, amb el que es connectava el Capó. El de ca l’Oliveres després d’aquesta connexió, juntament amb els del Neguit-Estela i Busquets, que baixaven de Sant Pere Màrtir, formaven el torrent Gornal.

Als plànols de la ciutat de 1927,a la zona propera al cementiri, on el torrent feia una espècie de plaça, ja es veuen edificis industrials, sota el nom, sinó llegeixo malament, d’Ernesto Mayoral?

A aquest article de 1935, que va sortir a molts diaris, on es relata un incident greu entre la policia i uns atracadors, trobem el nom d’aquest torrent, que es veu que també donava nom al pont que travessava la via fèrria i el canal de la Infanta.

Bé, el parc de les Planes es va començar a crear a l’any 1986 a uns terrenys on havia existit fins 1980 un polígon industrial amb dues bòbiles: Cerámica Barcelonesa para la Construcción SA (CEBACSA), i Goyta y Oliveros (“Guita”, a l’article anterior); i també la industria química Cardoner, també dita de “la peste”,  que també es menciona a l’article i veieu a sota. El torrent Capó el podeu veure entre el cementiri i les fàbriques.

També he trobat aquesta imatge dels 60 de l’extracció d’argiles  de CEBACSA, a dalt del parc, on ara es troba el poliesportiu; antigament el torrent baixava per aquest lloc procedent de l’avinguda del Torrent, just on estan aquests blocs, coneguts com del Nebot.

i per ara és el que hi ha,…

REFERÈNCIES
Anuncis

Barri de Santa Eulàlia, 1963

A aquesta fotografia de 1963 podem veure parcialment tres barris, encara que del que més es veu és del de Santa Eulàlia, intentaré descriure una mica el que reconec dels altres dos també. Segur que em deixo moltes coses, així que si teniu qualsevol record,… podeu enriquir tranquil·lament aquest text:

A la part inferior trobem el barri de Sant Josep amb l’antic camp de futbol en primer terme; també on ara trobaríem les piscines municipals, aquí veiem camps de conreu, amb una casa que es deia Ca l’Alemany. Entre el carrer del Torrent Gornal (ara de Rosalia de Castro) i les vies del ferrrocarril trobem una alineació de cases, de la qual sols queden vuit-nou cases baixes a l’alçada del carrer de Josep Tarradellas i Joan. Al costat dret del túnel que enllaça el carrer d’Enric Prat de la Riba amb el de Santa Eulalia trobem Marbres Rodón i a l’altre costat veiem l’entrada del garatge Artigas.

De la Torrassa veiem el seu “skyline” a sobre del talús despoblat que separa el sector de la Marina del Samontà i on ara trobem el parc.Veiem l’estació reguladora de Sants i a dalt, encara no s’ha construït l’ambulatori. Al fons podem veure el pont d’en Jordà que ens porta a Santa Eulàlia, i a l’estació del metro.

Darrere d’on ara s’alça l’edifici de l’antiga Vanguard existia i podem veure una masia que es deia ca n’Alós, de les més antigues de la ciutat, com a mínim del 1732. Aquesta masia li va donar nom a un carrer proper del barri de Sant Josep, a l’altre costat de la via, creuant el pont que es veu (i que ara li diem pont de la Vanguard, no sé com es deia abans). La primera xemeneia que veiem és la d’una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal) i que es situava al núm 218 del carrer de Santa Eulàlia. A l’altre costat del carrer, com en una illa, l’esglèsia i l’ermita, una mica oculta, de Santa Eulàlia de Provençana. Les dues següents xemeneies cap a Sants, són de la fàbrica tèxtil Can Trinxet, de la qual sols queda una nau i la xemeneia més propera, la resta són pisos. A la part dreta de la fotografia viem els rails del carrilet encara sense soterrar, i fins al carrer de Jansana, camps de conreu, on ara trobem alts edificis,…

Bé, segur que vosaltres trobareu moltes més coses que jo, us deixo, que és tard,…

REFERÈNCIES


Apunts sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938

Hoja Oficial del Lunes. Any II, núm. 91, 21.11.1938

Ja fa temps que llegeixo versions sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938  a les ceràmiques del barri de Sant Josep i avui al menys volia indicar totes les que he trobat.

El document anterior procedeix d’un diari gallec del bàndol rebel i és la versió més catastrofista que he trobat dels successos. Podem posar a l’altre extrem el que van dir des de més a prop, des de La Vanguardia a l’altra bàndol de la guerra, on no es menciona cap mort i tot va estar controlat. Ja veieu que intentar fer quelcom objectiu a partir de les hemeroteques d’aquest període és impossible.

La Vanguardia, 20.11.1938

També afegeixo el següent, escrit des de Paris, on confonen el lloc de l’accident.

Labor - Any V, núm. 414, 01.12.1938

Jose Manuel Morales en el següent article de l’any 1983 ens contextualitza els fets i a més ens posa sobre la taula els misteris a resoldre: En quina fàbrica va passar i l’origen de l’accident. Sembla que els morts no van ser 470 com deien a Galícia sinó 4 i 19 ferits

Com ja sabeu més o menys el que va passar a través dels retalls anteriors,  ara faré un resum del que he trobat a alguns llibres:

Ramon Morales explica el seu testimoni i ofereix els rumors de que havia estat un espia infiltrat o bé un bombardeig molt ben calculat. Ens relata que es van refugiar a l’estació del carrilet de l’Hospitalet i que al dia següent van trobar troços de metralla fins a un quilòmetre de distància del lloc de les explosions.

Carles Santacana ens indica que l’organització causant podria ser Socors Blanc. Aquesta organització, pel que he trobat, era pronacional, clandestina i s’estenia per totes les zones republicanes (també s’anomenava Auxílio Azul);  desenvolupava tasques d’informació i sabotatge, s’ocupava dels presos dels seu bàndol,… era la “quinta columna”     que es menciona més endavant.

Matilde Marcé apunta també a 4 morts, però que els ferits van ser 18, a l’igual que a l’article de José Manuel Morales, no menciona l’origen d’aquestes dades. També diu que segurament l’accident es va originar a Cal Llopis.

Joan Perelló ens diu que Cal Llopis i Cal Cosme estaven comunicats, i era a la primera on es montaven i carregaven els projectils que es fabricaven, i que això ho feien noies desconegudes a la ciutat. Després es traslladaven cap a Cal Cosme. El foc es va veure des de Sant Vicenç dels Horts, on ell estava en aquell moment. Comenta que no es sap quantes noies van morir, i que després de l’accident les autoritats van retirar les víctimes amb celeritat i discreció. I parla de que el que va quedar dels edificis estaven plens de restes humanes, i que tot el conjunt va ser traslladat a un solar, continua descrivint que els gossos i les rates van anar allà atrets per la ferum de carn cremada,…

Inocencio Salmerón ens proporciona els testimonis d’Elena i Elisa Álvarez, veïnes del carrer Paris, que treballaven a la secció de pesatge de pólvora. Es veu que el encarregat, encara que havia estat advertit en repetides ocasions, tancava les caixes on s’embalaven els obusos amb un martell de ferro en comptes de fer-ho amb un de fusta. Quan es va produir l’incendi les empleades més pròximes van senyalar-li com a inductor. Les germanes no es recorden ni com ni per on van sortir, ja que les flames tancaven l’entrada principal.

Josep Ribas aporta declaracions de testimonis, i fins i tot un informe dels bombers.  No cita el número de morts, ni concreta el lloc concret de l’accident, però apunta a que segons testimonis  la causa probablement va ser un sabotatge de la “quinta columna”, que segons la viquipèdia seria una part de la població d’una ciutat o país que conspira en la clandestinitat contra el govern vigent. L’informe dels bombers descriu que els primers en arribar no es van poder apropar fins a 200 m de la via del tren degut a la metralla que queia. Van entrar al magatzem on estaven els projectils carregats i van tallar l’incendi per defensar el dipòsit de trilita. L’informe dels bombers comença a les 19:20, i a les 24:00 es considera que el dipòsit de trilita ja no corre perill, a les tres de la matinada acaben les explosions. Durant dies no van parar de les labors de prevenció i vigilància.

Us deixo les conclusions a vosaltres, i si en teniu més informació, ja sabeu!

REFERÈNCIES


L’Hospitalet va ser la gran bòbila de Barcelona

Estava buscant informació sobre la Cosme Toda quan a l’hemeroteca de premsa digitalitzada del Departament de Cultura m’han saltat una sèrie de petits articles escrits als anys 80 sobre la nostra ciutat. L’autor és José Manuel Morales Medina un historiador, escritor, pintor i que inclús va rodar una película sobre el barri de Sant Josep,…

REFERÈNCIES

Buscador de premsa digitalitzada del Departament de Cultura 
El Barri de Sant Josep per José Manuel Morales, dins del núm. 6 (1988) dels Quaderns d’estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet 


Les xemeneies de les ceràmiques de Sant Josep

El nostre Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) crec que defensa totes les antigues xemeneies de maons que es troben repartides per la ciutat. Avui vull mostrar les que existien al voltant de Cal Cosme, al carrer d’Enric Prat de la Riba, entre el carrer del Canigó i Can Batllori, antigues terres del Baró de Maldà.

Abans a aquesta illa, a més del magatzems d’oli de Can Bau, teniem tres empreses dedicades a la ceràmica, de les quals sols persisteix, Cosme Toda (Cal Cosme); les altres dues, Cal Batllori i Cal Llopis, ja fa temps que van plegar i sols ens queden les casetes i les xemeneies, que juntament amb els dos edificis antics de Cal Cosme estan protegides pel PEPPA. Segons aquest document, Cal Cosme es va fundar al 1883, igual que Can Llopis; Can Batllori va ser la primera i crec que també l’última en produïr, la seva construcció és original de 1874 i segons el PEPPA pot ser encara funcionava al 2001.

Pot ser l’edifici més impressionant és la gran nau de Cal Cosme, obra de Ramón Puig i Gairalt, construida a l’any 1923. Si voleu saber molt més d’aquestes empreses, trobareu molta informació i imatges al llibre de la Matilde Marcé que deixo a les referències, també trobareu algunes contradiccions amb les dates que us dic, però bé, aquestes són les oficials. El PEPPA diu sobre Cal Cosme: “Tiene sótanos de gran belleza que antiguamente se dedicaban a secaderos de lodo, con bóvedas de medio punto y estructura de catacumba; hoy desocupados. Mantiene los railes de las vagonetas y pozos de extracción de tierras, que aún tienen agua,…”

A la següent fotografia, realitzada a l’any 1933, podem veure en primer pla els horts de Cal Calona de la familia Estruch, que ara son l’illa entre el carrer de Batllori i de Ventura Gassol, on es va construir el cinema Sant Josep, que en poc temps es va tranformar en Stadium,… Els primers edificis són els de l’empresa Cal Batllori, de la qual també veiem la xemeneia de la caldera de vapor, amb un aspecte diferent a l’actual, sense els tirants de ferro que ara té.

La següent xemeneia també és conserva, és la de la caldera de vapor de Cal Llopis, que com veiem ja disposa de tirants de ferro i d’una sanefa de maons a l’extrem superior que la fa diferent a la resta. Les quatre xemeneies restants, actualment desaparegudes, són les de Cal Cosme.

A la següent imatge de data desconeguda, que trobareu al lloc web de Cosme Toda, veiem les seves xemeneies i també la de Cal Llopis. Per cert, ahi vaig trucar a l’empresa presentant-me com un aficionat a l’historia de la ciutat i vaig preguntar si fan visites guiades per l’edifici de Ramon Puig i Gairalt, la persona que em va atendre em va comentar que de vegades van col·legis però que parlés amb la responsable de màrqueting, això ho intentaré dilluns, però no sé si algú de vosaltres estaria d’entrada interessat en fer una visita,…

Per cert, com segurament sabreu existeix un projecte per reurbanitzar l’illa on es situen aquests edificis des de fa uns 12 anys (deixo unes referències). El fet és que fa res s’han tirat a terra una sèrie de naus industrials que portaven un temps  desocupades (el Vaya-Vaya també), i això el que ha permès és que Cal Cosme, que quedava ocult darrer d’elles, ara quedi una mica més visible; per exemple, una fotografia d’ahir,…

Es una mica llarg, però no puc acabar aquest article sense reproduir un text del llibre de Joan Perelló, l’antic batlle de la nostra ciutat: “Distingirem fàcilment dos gegants, dos gegants de pedra, dos gegants morts, dos gegants als quals el progrés i les noves tècniques comunicaren una tremenda decissió, un despietat veredicte: 

«A partir d’avui, no sols no podem assegurar-vos la vostra permanència  – tan altiva i desafiant-, sinó que d’ara endavant restareu sense un alè de vida, momificats. Si teniu sort i algún equip d’arquitectes decideix, per melangia o detall ornamental, que resteu dempeus, no ens hi oposarem, però tingueu present que el desenvolupament i tot el que comporta no estan per romanços. Ja no escopireu més fum, els fogars restaran apagats, ja no us caldrà atiar les flames amb els vostres xuclets.

Els homes han aixecat molts obeliscs en commemoració de victòries guerreres i altres tragèdies, també per memorar fets notables. A vosaltres, xemeneies de Cal Cosme, Cal Llopis i Cal Batllori, us alçaren perquè sense vosaltres no hauria estat possible que la terra verge es convertís en terra fossilitzada. La vostra missió ha acabat. Continuareu notant el fred, la calor, la pluja i el vent, però ja mai les vostres entranyes sentirien l’embranzida del fum calent, d’una saba que cerca la fugida per fer que l’argila sofreixi una metamorfosi i es converteixi en rajoles, cairons, teules i estris d’ús diari».

Sou mòmies, mòmies mortes com totes les mòmies, però capaces de guardar el testimoni d’un temps que s’esmunyí, no diré si millor o pitjor, però que fou el vostre temps, un temps que vosaltres, xemeneies apagades, compartíreu amb una gent, una breu mostra de la qual encara restem, gent d’il·lusions, si no apagades del tot, sí ja força amortides”.

REFERÈNCIES


Fent geologia sota la Ronda de Dalt

L’altre dia vaig trobar a la biblioteca un llibre sobre el medi físic del nostre municipi i m’ha semblat tant interessant que traslladaré part d’un capítol. Avui toca una mica de Geologia (perduda)!

Parla sobre un jaciment del Pliocé que existia al torrent de Can Nyat (o Nyac, encara no sé com es diu) i que va “quedar ocult” quan van fer la ronda de Dalt; al croquis inferior la veureu al costat del número 1. No feu cas a la reconstrucció actual que he pegat al costat, la he fet a “boleo” amb una intenció sols indicativa.

A la imatge inferior veiem el talús del torrent de Can Nyac a l’alçada del pati de la Bòbila ja desapareguda; segons diu el text (1986) era l’única que encara funcionava a l’Hospitalet i es situava just al límit amb Esplugues; per situar-nos més, la ronda ara passa just per aquí i l’aqüeducte quedaria a ma esquerra.

A la paret em sembla veure un parell de forats que podrien ser les entrades d’aquells refugis antiaeris que posteriorment es van fer servir com habitatges després de la guerra, i del que queda un sense cap tipus de protecció més avall del torrent.

La imatge següent, es correspon amb el rectangle més gran de la fotografia anterior, i en ella podem observar la geologia del Samontà del nostre municipi: A (sorres grogues del Pliocè), B (graves fluvials), C (Argiles vermelles amb localment capes de graves) i D (Llims groguencs amb molt nòduls calcaris).

A les sorres del Pliocè es podien observar petits mol·luscs, foraminífers, restes d’eriçons,…. el que indicava que es van generar en un ambient de platja, de quan el mar cobria el Barcelonès i la vall baixa del Llobregat, i estava directament en contacte amb la serra de Collserola. Els materials C i D es corresponen amb el Quaternari, del que també escriuré,…

La següent imatge es correspon amb el rectangle més petit i les lletres es corresponen amb les mateixos materials, la A amb les sorres de platja, i la B amb graves de riu (ben rodades i englobades amb una matriu sorrenca). Com es veu, el contacte entre els dos materials és molt clar i ens defineix que en aquell moment geològic la platja va ser coberta pels materials del riu.

Com deia a l’anterior article sobre el Pliocé de l’Hospitalet, el que tenim aquí són les sorres del Plasencià,(3,4-1,64 milions d’anys). Existien diversos jaciments al nostre municipi amb molts fòssils, sobre tot mol·luscs i fulles d’arbres, però em temo que ja sols els trobareu a col·leccions particulars o al fons del museu d’història de la nostra ciutat.

REFERÈNCIES

  • L’Hospitalet. El medi físic. (1986) realitzat per Antoni Domínguez Ximénez i Ramon Julià Brugués.  Núm 4 dins de la col.lecció Quaderns Urbans. Editat per l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, l’Àrea de Cultura, Ensenyament i Esports i el Departament de Dinàmica Educativa.
  • Troballes sobre el Pliocè de l’Hospitalet de Llobregat (dins d’aquest bloc)

Ca l’Arrufí

Avui reprenc aquella llista sobre els establiments comercials més antics de la ciutat, que com sabeu està basada en uns premis que concedeix anualment l’ajuntament des de fa uns 10 anys. Com ja deia, em sonava que hi havia un establiment que encara no havia rebut aquest homenatge, i em basava en que Ca l’Arrufí es citava al 2004 a un llibre de l’antic alcalde de l’Hospitalet, Joan Perelló i Masllorens, com un establiment quasi centenari, i que “de segur era l’establiment més antic del barri de Sant Josep”

Ca l’Arrufí és un comerç de materials de construcció que es troba al carrer d’Enric Prat de la Riba, 158. No en té un cartell que cridi l’atenció ni una decoració llampant, ja que tothom el coneix i suposo que té clients de tota la vida. El fet és que m’he ficat a molestar una estona i m’he trobat a Enric Arrufí, el net del fundador, Baptista Arrufí, que amb 65 anys encara està allà, al peu del canó, després de que també ho fes el seu pare, també Enric Arrufí.

M’ha rebut al túnel que fa d’entrada al pati on tenen emmagatzemats tot de materials de construcció, i res,… l’he explicat que sóc una aficionat a la historia local, que havia llegit sobre l’antiguitat de l’establiment i també que m’havia sorprès que encara no hagi rebut cap homenatge. Ell m’ha respost que sí, que tothom li pregunta el mateix, però que no sabia quina era la causa,… que pot ser – rient fent broma-  no queia molt bé als de l’ajuntament,…

Allà mateix té una petita oficina i m’ha ensenyat el rebut més antic que conserva amb la capçalera de l’empresa, i és de 1940, una proba documental de fa 71 anys. No sé si és això el que busquen a l’hora de decidir a qui li fan els homenatges; però que si no és suficient crec que els veïns poden donar testimoni de la seva antiguitat, tal com ho va fer Joan Perelló.

Dins del pati m’ha comentat com era abans l’establiment: molt més gran, l’edifici que converteix l’entrada en un túnel encara no existia, i tampoc el adjacent que dona cap a Santa Eulàlia. Tot era un gran solar on es confeccionaven enllosats, panots per a voreres, tubs, safareigs i tot el que artesanalment podia fer-se amb aigua i ciment, de fet Martí m’ha comentat que desviaven la riera per tal d’aprofitar l’aigua en aquests processos.

M’ha ensenyat un dels antics coberts “fossilitzats” dins de les parets de suports dels actuals, i una porta tapiada. També m’ha dit que abans tenien una sortida que donava cap a muntanya i sortien per un passadís que encara existeix i te sortida cap al carrer de Rodés.

Joan Perelló diu al seu llibre: “Com a curiositat recordo que, després de la guerra – l’obrador era perfectament visible des del carrer- la gent de Ca l’Arrufí omplia de ciment pastat unes motlles voluminosos, quan el ciment quallava i els motlles eren retirats, apareixia, ni més ni menys, que una reproducció de la famosa escultura de Miquel Àngel, la Pietat”  i amb una foto menciona que es pot trobar al fons del magatzem, on encara continua. Una Pietat sense la ma esquerra, ja que segons l’Enric li va trencar fa molt de temps un dona molt beata de tant fer-la servir per agafar-se quan s’aixecava després de resar-li.


REFERÈNCIES

Joan Perelló i Masllorens “Passejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba” (2004) Publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet (Al carrer Santa Anna)