Imatges retrospectives d'una ciutat

EMPRESES – INDÚSTRIA

Albert Germans, 1935

Aquesta fotografia feia temps que la volia treure al bloc, i avui, veient que a la plataforma en defensa del canal de la Infanta estan preparant una sortida guiada pel barri de Sant Josep, m’he decidit a fer les gestions oportunes.

La fàbrica que veiem a l’esquerra, al carrer de Rodés, és Albert Germans, projectada per Antoni Puig i Gairalt l’any 1926, encara que atribuida al seu germà Ramon. Era una fàbrica tèxtil amb molta trajectòria que fa pocs anys lamentablement va plegar, al 2007 des de ICV es va proposar fer un hotel d’entitats, al 2009 va ser un dels quatre edificis candidats per convertir-se en la seu del museu del còmic de Catalunya, que finalment es va guanyar des de Badalona, i ara no sé si hi ha cap projecte, en tot cas forma part del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat i podeu consultar les seves característiques a fitxa que he deixat a les referències.

A la dreta de la fàbrica tenim la riera dels Frares, que encara existeix travessant el barri, enllaçant passatges, fins a l’avinguda del Carrilet. Pujant per la riera arribaríem al túnel per sota les vies que veieu a la dreta de la fotografia, que és l’entrada a l’actual parc de les Planes, al cementiri. Abans per allà baixava el torrent del Capó, del que ja he escrit alguna cosa.

Veiem per sota el nivell de les vies el famós canal de la Infanta, que salta per damunt de la riera dels Frares mitjançant un aqüeducte actualment desaparegut, i continua el seu camí fins al mar a Montjuïc.

A l’esquerra, al costat d’aquells dos dipòsits (suposo que d’aigua per les locomotores del tren), veiem el talús on es construiria el barri de Can Serra i damunt unes cases, que suposo que són les d’Esplugues.

Just a l’esquerra dels dipòsits baixaria l’actual avinguda de Isabel la Catòlica, i a la dreta tenim les diferents bòbiles que feien maons a partir de les argiles de l’actual parc de les Planes. El bosc que es veu al final, sota sant Pere Màrtir, és can Vidalet, que abans estava ocupat per finques d’estiueig de la burgesia barcelonina, amb les seves torres i jardins. A la dreta, l’edifici blanc del fons podria ser la Pubilla Casas, però no estic segur,…

Deixo aquest esquema, espero no haver-me equivocat en res,… Com hi ha 12 anys entre les dues fotografies hi ha coses que no trobareu.

REFERÈNCIES


El Pegaso Mofletes de CAVISA

La veritat és que, ignorant de mi, mai havia escoltat parlar del Pegaso Mofletes,… ara us puc dir que aquest camió més que un clàssic, és tota una llegenda, un camió molt estimat pels amants de la marca i del que queden molt poques unitats. És un dels Pegaso més difícil de trobar, juntament amb el denominat Barajas; però el més perseguit, encara que sigui una fotografia, és l’únic i desaparegut Bacalao.

El Mofletes  versió gasolina es va començar a fabricar a l’any 1946, i el gasoil en 1949, en total es calcula que van sortir de la Pegaso 2.139 unitats dels que queden uns 30, molt pocs en estat acceptable. Va ser el primer camió Pegaso, amb un disseny similar al del Hispano Suiza 66G.  Va sortir dels tallers d’ENASA a Barcelona i com veureu portava el volant a la dreta, es veu que això era per evitar l’avançament a d’altres camions, degut a la manca de visibilitat, i també per que així podien veure millor les cunetes, i no caure; en aquells moments les carreteres no eren com ara.

Ahir, a la pàgina de facebook, Manuel Atoche ens va informar de la presència d’un Mofletes hospitalenc al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Havia servit a l’empresa CAVISA, Carbònicas Vivó, com a camió de repartiment fins ben entrats els anys 70, quan es veu que era l’últim d’aquest model que quedava en actiu. Allà li deien “El cabezón”, però a mi m’agrada més Mofletes 🙂


La Metta Vivó, amés d’aportar-nos molta informació també va compartir tres imatges d’aquest camió a la cantonada del carrer del Comerç amb avinguda del Carrilet, on abans era CAVISA.

REFERÈNCIES

 


Benedicció d’una sucursal d’una caixa

Les imatges d’avui són bastant dolentes però són d’uns fets que avui dia no es donen, o al menys que jo sàpiga, són de la inauguració, amb benedicció inclosa, de la sucursal del carrer de Luarca,20 (Pubilla Cases) de la Caja de Ahorros del Panadés el 17 d’abril de 1970.

Es veu que va asistir molt de públic, amb la presència d’autoritats de l’Ajuntament i de la Diputació, i també d’alts càrrecs d’aquesta caixa.

A la primera es veu la benedicció que va fer el Reverend José Masdeu Safons davant dels mostrador de l’oficina,…

A la segona es veu el tinent d’alcalde de Hisenda, José Mitjavila, donant la ma a un  directiu de la caixa citada,…

He estat buscant al carrer de Luarca si aquesta sucursal encara existeix, però crec que no, segurament és una de tantes que totes les entitats han anant tancat aquests últims anys.

REFERÈNCIES

Fotografies i informació de la publicació Panadés del dia 25.04.1970 que podeu trobar al buscador de premsa digitalitzada del Departament de Cultura


Moviment de Defensa de les Bodegues de Barri: Celler 1912

Fa uns dies vaig descobrir el bloc del Moviment de Defensa de les Bodegues de Barri i dins una ressenya sobre la bodega hospitalenca Celler 1912, l’única de la nostra ciutat. No he pogut resistir-me a copiar la pàgina íntegrament, i també convidar-vos a identificar totes aquelles bodegues de l’Hospitalet que considereu que compleixen les condicions per ser acceptades per aquest moviment,…

Cal dir també que segons el llibre de la Mireia Mascarell aquest celler abans es deia ca l’Isidro

REFERÈNCIES


Els comprimits dels Laboratoris Stella

Avui torno a remenar entre els objectes del lloc web de todocolección, a veure que trobo dins d’aquest abocador ple d’objectes, moltes vegades, únicament revalorats pel pas del temps,…  voilà!  Un munt de caixetes metàl·liques de “comprimidos litinados” fets a la nostra ciutat. Es veu que existien des de 1926, o al menys es van registrar al registre de Sanitat aquell any, així que són prou antigues!

He seleccionat tres caixes diferents, a la primera diu moltes coses, però el que la diferencia de les altres dues és que la fàbrica estava a la carretera Reial, 65 i el director tècnic era el farmacèutic Luis Aranguren,…

Va passar un temps i el director tècnic va canviar a ser el també farmacèutic Juan Sabaté; un altre petit canvi també va ser la nomenclatura del carrer, a la carretera Reial ara l’anomenen carretera de Coll-blanch, bé, és la mateixa. He buscat a veure que trobava, i actualment no existeix cap edifici al núm. 65 de la caretera, però es correspondria amb una cantonada del parc de la Marquesa.

A la següent caixa veiem que el nom del producte passa a ser “Estrella”, en comptes d'”Stella”, en canvi el nom dels laboratoris es mantenen igual. També llegim que l’empresa s’ha traslladat al carrer Pujòs, 42 (Tlf . 34852) Ah!, i el preu puja de 1,55 a 2,60 pessetes!

Si anem al carrer Pujós trobem al núm. 44 (no al 42) els laboratoris Stella, on encara es conserva el seu rètol gravat a la façana,…

He revisat les hemeroteques i no he trobat pràcticament res, sols que aquest edifici d’aquí dalt, ja exisita a l’any 1953, per que he trobat un anunci amb aquesta direcció i el telèfon que he escrit anteriorment,…

Suposo que a aquestes alçades fa estona que us pregunteu per què servien els comprimits litinats, les sals litíniques, litinoides, litines, lithinés,… o com es diguin,…  Segons tinc entès al principi de comercialitzar-se podien curar les malalties com el reumatisme, artritis, la gota, lumbago, “mal de pedra”, pel dolor d’estomac, intestins o fetge; per evitar (una vegada bullida l’aigua) infeccions i epidèmies, principalment el tifus; per obrir l’apetit, la diabetis…  Es veu que als anys 50 les sals van perdre el seu caràcter medicinal, però algunes persones encara les seguien prenent bé per inèrcia, bé per que milloraven el sabor de l’aigua de l’aixeta. Existien un munt de marques, Lithinés del Dr Gustín, Litinoides Serra, Salsinas, Dalmau, Busto, Català,..

Com a curiositat, beure aquestes aigües no era permès als moments de dejuni cristià,…

REFERÈNCIES

Les fotografies de les caixes són de todocoleccion.com


Danzón, una beguda hospitalenca

Des de que vaig a la recerca d’artefactes antics hospitalencs, amb l’objectiu de trobar temes interessants per aquests texts que faig sobre la ciutat, que em trobo a internet, als llocs web de subhastes, amb unes ampolles de vidre bastant rares on es pot llegir “REFRESCO DELICIOSO DANZON”.

 També vaig trobant caixes de fusta per 24 ampolles com l’anterior

I algunes cartes de l’empresa que les emplenava dirigides als seus clients, com aquesta d’abril de 1950, on llegim, per exemple, que l’empresa es troba al carrer de Barcelona, 94 i el seu propietari és Enrique Ribas:

o aquesta de febrer de 1952 amb una llista de preus dels extractes de dos sabors,…

Uns altres artefactes que també trobem a aquest jaciment d’objectes per col·leccionistes són els anuncis, com aquest de 1945 on la marca es presenta a la Fira de Mostres d’aquell any amb un stand:

O aquest, on sembla que el fabricant ja no és Enrique Ribas, sinó Agustín Puértolas, i de Refresco exquisito passa a delicioso.

Aquí trobem més anuncis on podem veure els cinc sabors de la beguda: llimona, cirera, taronja, pinya i pressec (a la carta anterior, la de 1952, també es menciona el sabor a menta).

També veiem un canvi de direcció i de telèfon, si als anys 1950-52  l’empresa es situava al carrer de Barcelona, 94 (si no han canviat la numeració es trobava on és ara l’oficina de La Caixa)  amb el telèfon 33161, a una data indeterminada l’empresa es situava al número 87 del mateix carrer (a l’edifici que fa cantonada amb Riera de la Creu) i el telèfon era el 233160.

Amb tot aquestes dades he marxat a les hemeroteques a veure si trobava cap detall més sobre l’empresa o la beguda, i bé, poca cosa,…

He trobat que a un anunci de 1946 aquest refresc es defineix com a “fruta champanada”,… així que segurament portaria alcohol, o no,…

També que l’anunci més antic trobat a La Vanguardia és del 7 de juny de 1944. Una publicitat de petit format que deia: “DANZÓN; Pídalo en cafés y establecimientos de bebidas. Es agradable por su aroma y sabroso paladar. DANZÓN, refresco delicioso, animal“. L’última referència de l’empresa a aquest mateix diari és del dia 15 de març de 1953, però no sé si l’empresa va plegar o va continuar més temps

Molt més elaborat és aquest anunci de 1951, on Luis Romero Pérez, el boxejador més popular d’Espanya en aquells anys, aspirant en aquell moment al títol mundial, en explica les virtuts esportives de Danzón:

Teniu més informació d’aquesta beguda hospitalenca?

REFERÈNCIES

El torrent Capó

A veure,… aquest text és una espècie de collage de imatges i informació de diferents èpoques però del mateix lloc, del torrent Capó (o riera de Pubilla Cases). Aquest torrent és un de tants topònims de la nostra ciutat que ja no s’escolten, sobretot per que del torrent no queda ni el nom del carrer per on abans baixava, es a dir, l’avinguda del Torrent, que ara es diu de Severo Ochoa.

Sobre d’on ve el nom d’aquest torrent no tinc cap informació,… bé, sols sé el que ja sabeu, que els capons són els galls que es castren per que tinguin una carn més tendra i millor sabor,…

Miquel Sanz i Parera descrivia el torrent Capó així: Aigües avall es transforma en la riera del Cementiri o dels Frares. El seu camí es fa difícil d’establir a conseqüència de la intensa urbanització del llit de la riera. S’origina entorn del carrer de Sant Mateu d’Esplugues i segueix la direcció del carrer de Severo Ochoa, popularment anomenat carrer del Torrent. Gira en la confluencia amb l’avinguda d’Isabel la catòlica segueix en direcció sud pel parc de les Planes, passa per davant del cementiri pel carrer de Menéndez Pidal i continua pel carrer de la Riera dels Frares. Té una longitud d’ 1,8 km i una superfície de conca de 0,835 km². El seu pendent mitjà és del 3,8%, encara que fins al canal de la Infanta és del 5,3%

A sota he traslladat a una fotografia aèria actual el contorn de les trinxeres que formava el torrent a l’erosionar les argiles del samontà, quan no hi havia pràcticament res a aquesta zona, concretament als anys 30. Per sobre de la carretera de Collblanc també he dibuixat el torrent de ca l’Oliveres, amb el que es connectava el Capó. El de ca l’Oliveres després d’aquesta connexió, juntament amb els del Neguit-Estela i Busquets, que baixaven de Sant Pere Màrtir, formaven el torrent Gornal.

Als plànols de la ciutat de 1927,a la zona propera al cementiri, on el torrent feia una espècie de plaça, ja es veuen edificis industrials, sota el nom, sinó llegeixo malament, d’Ernesto Mayoral?

A aquest article de 1935, que va sortir a molts diaris, on es relata un incident greu entre la policia i uns atracadors, trobem el nom d’aquest torrent, que es veu que també donava nom al pont que travessava la via fèrria i el canal de la Infanta.

Bé, el parc de les Planes es va començar a crear a l’any 1986 a uns terrenys on havia existit fins 1980 un polígon industrial amb dues bòbiles: Cerámica Barcelonesa para la Construcción SA (CEBACSA), i Goyta y Oliveros (“Guita”, a l’article anterior); i també la industria química Cardoner, també dita de “la peste”,  que també es menciona a l’article i veieu a sota. El torrent Capó el podeu veure entre el cementiri i les fàbriques.

També he trobat aquesta imatge dels 60 de l’extracció d’argiles  de CEBACSA, a dalt del parc, on ara es troba el poliesportiu; antigament el torrent baixava per aquest lloc procedent de l’avinguda del Torrent, just on estan aquests blocs, coneguts com del Nebot.

i per ara és el que hi ha,…

REFERÈNCIES

Barri de Santa Eulàlia, 1963

A aquesta fotografia de 1963 podem veure parcialment tres barris, encara que del que més es veu és del de Santa Eulàlia, intentaré descriure una mica el que reconec dels altres dos també. Segur que em deixo moltes coses, així que si teniu qualsevol record,… podeu enriquir tranquil·lament aquest text:

A la part inferior trobem el barri de Sant Josep amb l’antic camp de futbol en primer terme; també on ara trobaríem les piscines municipals, aquí veiem camps de conreu, amb una casa que es deia Ca l’Alemany. Entre el carrer del Torrent Gornal (ara de Rosalia de Castro) i les vies del ferrrocarril trobem una alineació de cases, de la qual sols queden vuit-nou cases baixes a l’alçada del carrer de Josep Tarradellas i Joan. Al costat dret del túnel que enllaça el carrer d’Enric Prat de la Riba amb el de Santa Eulalia trobem Marbres Rodón i a l’altre costat veiem l’entrada del garatge Artigas.

De la Torrassa veiem el seu “skyline” a sobre del talús despoblat que separa el sector de la Marina del Samontà i on ara trobem el parc.Veiem l’estació reguladora de Sants i a dalt, encara no s’ha construït l’ambulatori. Al fons podem veure el pont d’en Jordà que ens porta a Santa Eulàlia, i a l’estació del metro.

Darrere d’on ara s’alça l’edifici de l’antiga Vanguard existia i podem veure una masia que es deia ca n’Alós, de les més antigues de la ciutat, com a mínim del 1732. Aquesta masia li va donar nom a un carrer proper del barri de Sant Josep, a l’altre costat de la via, creuant el pont que es veu (i que ara li diem pont de la Vanguard, no sé com es deia abans). La primera xemeneia que veiem és la d’una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal) i que es situava al núm 218 del carrer de Santa Eulàlia. A l’altre costat del carrer, com en una illa, l’esglèsia i l’ermita, una mica oculta, de Santa Eulàlia de Provençana. Les dues següents xemeneies cap a Sants, són de la fàbrica tèxtil Can Trinxet, de la qual sols queda una nau i la xemeneia més propera, la resta són pisos. A la part dreta de la fotografia viem els rails del carrilet encara sense soterrar, i fins al carrer de Jansana, camps de conreu, on ara trobem alts edificis,…

Bé, segur que vosaltres trobareu moltes més coses que jo, us deixo, que és tard,…

REFERÈNCIES


Polígon Pedrosa, 199?

Gràcies a Barto de l’AV “Ildefons Cerdà” de Gran Via Sud per aquesta imatge de l’espai sense edificar del polígon Pedrosa. Normalment no poso fotografies tan modernes però aquesta zona l’han transformada tant en tan poc temps,…

En primer terme podem veure crec que el carrer de la Literatura amb el desaparegut accés a l’estació d’Ildefons Cerdà dels FGC, inaugurada al 1987 i que es trobava a la vora de l’edifici de l’asseguradora Vitalicio, que no veiem ja que es va inaugurar el 22 d’abril de 1997. Les instal·lacions de Montjuïc-2 de Fira de Barcelona es van inaugurar al maig de 1995, i aquí no les veig, per tant hauriem de situar la imatge al menys abans de l’inici de la seva construcció, al febrer de 1994.

També podem trobar els edificis industrials dels voltants del pont d’Amadeu Torner, que si voleu veureu millor a una imatge que enllaço a les referències.

REFERÈNCIES


Una historia de nassos a ca l’Anguilero

De Ca l’Anguilero no és la primera vegada que escric, com sabeu era una masia restaurant que es trobava a la llera hospitalenca del Llobregat, era un pol d’atracció per molts barcelonins, un lloc on anar fent una excursió agradable per la platja i a més fer un bon dinar, pot ser després d’anar de cacera als vedats del Prat.

Un expert en l’historia del Prat, en Juan Miñarro, m’ha enviat aquesta molt bona fotografia de la masia realitzada des de la llera pratenca; per tal d’orientar-vos una mica dir que el mar quedava a la dreta de la imatge.

A la fotografia es veuen les taules que es disposaven a l’entrada del restaurant, les barques amarrades per creuar el riu, unes canyes de pescar,… També es veuen moltes branques trencades, pot ser una riuada havia fet de les seves recentment,…

Fa temps que tenia reservat el següent relat de 1920 per quan trobés una altra imatge de la masia, i crec que a aquesta fotografia ja li està bé. El text va sobre sobre unes parelles que decideixen anar a ca l’Anguilero per tal de celebrar el Dijous Gras,… i el vi fa de les seves,…. Llegiu-lo està molt bé.


REFERÈNCIES


Apunts sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938

Hoja Oficial del Lunes. Any II, núm. 91, 21.11.1938

Ja fa temps que llegeixo versions sobre els fets de la nit del 17 de novembre de 1938  a les ceràmiques del barri de Sant Josep i avui al menys volia indicar totes les que he trobat.

El document anterior procedeix d’un diari gallec del bàndol rebel i és la versió més catastrofista que he trobat dels successos. Podem posar a l’altre extrem el que van dir des de més a prop, des de La Vanguardia a l’altra bàndol de la guerra, on no es menciona cap mort i tot va estar controlat. Ja veieu que intentar fer quelcom objectiu a partir de les hemeroteques d’aquest període és impossible.

La Vanguardia, 20.11.1938

També afegeixo el següent, escrit des de Paris, on confonen el lloc de l’accident.

Labor - Any V, núm. 414, 01.12.1938

Jose Manuel Morales en el següent article de l’any 1983 ens contextualitza els fets i a més ens posa sobre la taula els misteris a resoldre: En quina fàbrica va passar i l’origen de l’accident. Sembla que els morts no van ser 470 com deien a Galícia sinó 4 i 19 ferits

Com ja sabeu més o menys el que va passar a través dels retalls anteriors,  ara faré un resum del que he trobat a alguns llibres:

Ramon Morales explica el seu testimoni i ofereix els rumors de que havia estat un espia infiltrat o bé un bombardeig molt ben calculat. Ens relata que es van refugiar a l’estació del carrilet de l’Hospitalet i que al dia següent van trobar troços de metralla fins a un quilòmetre de distància del lloc de les explosions.

Carles Santacana ens indica que l’organització causant podria ser Socors Blanc. Aquesta organització, pel que he trobat, era pronacional, clandestina i s’estenia per totes les zones republicanes (també s’anomenava Auxílio Azul);  desenvolupava tasques d’informació i sabotatge, s’ocupava dels presos dels seu bàndol,… era la “quinta columna”     que es menciona més endavant.

Matilde Marcé apunta també a 4 morts, però que els ferits van ser 18, a l’igual que a l’article de José Manuel Morales, no menciona l’origen d’aquestes dades. També diu que segurament l’accident es va originar a Cal Llopis.

Joan Perelló ens diu que Cal Llopis i Cal Cosme estaven comunicats, i era a la primera on es montaven i carregaven els projectils que es fabricaven, i que això ho feien noies desconegudes a la ciutat. Després es traslladaven cap a Cal Cosme. El foc es va veure des de Sant Vicenç dels Horts, on ell estava en aquell moment. Comenta que no es sap quantes noies van morir, i que després de l’accident les autoritats van retirar les víctimes amb celeritat i discreció. I parla de que el que va quedar dels edificis estaven plens de restes humanes, i que tot el conjunt va ser traslladat a un solar, continua descrivint que els gossos i les rates van anar allà atrets per la ferum de carn cremada,…

Inocencio Salmerón ens proporciona els testimonis d’Elena i Elisa Álvarez, veïnes del carrer Paris, que treballaven a la secció de pesatge de pólvora. Es veu que el encarregat, encara que havia estat advertit en repetides ocasions, tancava les caixes on s’embalaven els obusos amb un martell de ferro en comptes de fer-ho amb un de fusta. Quan es va produir l’incendi les empleades més pròximes van senyalar-li com a inductor. Les germanes no es recorden ni com ni per on van sortir, ja que les flames tancaven l’entrada principal.

Josep Ribas aporta declaracions de testimonis, i fins i tot un informe dels bombers.  No cita el número de morts, ni concreta el lloc concret de l’accident, però apunta a que segons testimonis  la causa probablement va ser un sabotatge de la “quinta columna”, que segons la viquipèdia seria una part de la població d’una ciutat o país que conspira en la clandestinitat contra el govern vigent. L’informe dels bombers descriu que els primers en arribar no es van poder apropar fins a 200 m de la via del tren degut a la metralla que queia. Van entrar al magatzem on estaven els projectils carregats i van tallar l’incendi per defensar el dipòsit de trilita. L’informe dels bombers comença a les 19:20, i a les 24:00 es considera que el dipòsit de trilita ja no corre perill, a les tres de la matinada acaben les explosions. Durant dies no van parar de les labors de prevenció i vigilància.

Us deixo les conclusions a vosaltres, i si en teniu més informació, ja sabeu!

REFERÈNCIES


Casualitats de la Pepsi

Això sembla un publireportatge, però no ho és, simplement és un joc de coincidències que ha ocorregut al grup de facebook,…

Aquesta primera imatge és del pare de la Carmen Gimeno Sánchez (que li deien la filla del Pepsicola); me la va mostrar, juntament amb d’altres imatges, quan fa uns dies vaig fer el petit article sobre la fàbrica de la Pepsi que entre els anys 1956-1984 podíem trobar al núm. 15 de la Granvia.

Al principi li vaig dir que em semblava una fotografia molt bona, d’anunci, però que no es distingia res de l’Hospitalet, i pot ser no interessaria als usuaris del bloc. però bé, he canviat d’opinió,… (Ah!, la Carmen pregunta si algú coneix al home que hi ha darrera fumant, el seu cognom era Pérez)

Avui mateix Mariano Andrés Bodi, sense conèixer la fotografia anterior, ha compartit a la pàgina de facebook el seu supercarnet que li donava dret a beure tanta Pepsi com volgués. Ens ha comentat també que allà a la fàbrica els dijous a la tarda passaven uns vídeos publicitaris americans, i a més els donaven unes galetes salades que venien de fora i no es veien a Espanya,…

Resulta que li he mostrat les fotografies de la Carmen i s’ha trobat amb imatges de la casa on va nàixer i de les seves veïnes! Resulta que ell i la família de la Carmen es coneixen de tota la vida!!


Però continuem,… tenia guardades aquestes fotos per més endavant i avui les he tornat a revisar ja que recordava que hi havia un vehicle de la Pepsi,… Les comento una mica: a sota tenim els voltants de l’ermita de Bellvitge, és l’1 de gener de l’any 1970 i el que veiem és la caravana que organitzava, juntament amb d’altres activitats nadalenques, el Departament de Promoció Social de Bellvitge.

Com veieu hi ha un Land Rover petit amb la publicitat de la Pepsi precedit per unes motos de la Guàrdia Urbana i seguit d’uns vehicles amb unes coses al sostre que no acabo de veure que són,…

A la següent imatge es veu el vehicle de la Pepsi i els dos de les coses rares al sostre, i també un home amb bigoti envoltat de nens que crec que si sembla molt al pare de la Carme,… el Sr. Gimeno.

Una altra imatge del home que es sembla al pare de la Carme esperant per pujar pel carrer de l’Ermita de Bellvitge. Li he enviat un correu a la Carme, encara no tinc resposta però crec que posaria la ma al foc!.

i ja està,… no em direu que no en teniu ganes de beure una Pepsi fresqueta,… 🙂

REFERÈNCIES


La caseta modernista de la Tecla Sala, 1937

Suposo que tots alguna vegada o una altra heu visitat algun equipament de l’antiga fàbrica de filatura de cotó de la Tecla Sala, per tant crec que no fa falta situar aquest petit edifici que es troba just davant, on gira la rampa que puja cap a la biblioteca.Aquest és un dels edificis més macos de la ciutat, una petita joia (com diu la Cristina García) modernista amb la decoració característica d’aquest estil: relleus florals que emmarquen portes i finestres, esgrafiats també florals sota la cornisa, respiralls ornamentats amb relleus, vidres de la parts superior gravats amb àcid, coronaments decorats amb el cap d’una dona amb els cabells embolicats amb flors,…

I a més de maco està envoltat d’algun que d’altre misteri, el primer és què per ara no es coneix qui va ser l’arquitecte, i tampoc l’any de la seva construcció. La primera referència que s’ha trobat de la caseta data de 1916 i és un dibuix de tota la fàbrica realitzat per F. Xumetra on podem veure-la, aquest dibuix es troba a l’entrada de la biblioteca, i ja el vaig compartir aquí mateix fa un temps.

La data anterior es propera a 1913, quan Joan Riera i Sala (¿?-1926) i Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973) van comprar la fàbrica a la família Basté, propietària des de l’any 1889  (encara que alguns edificis són més antics, concretament de l’any 1855, quan era un molí paperer). En principi, encara no sé per què, es considera que l’edifici es posterior al 1913, però no hi ha probes de que no fos la família Basté la que va manar construir-lo, per exemple a Claudi Duran i Ventosa (¿? -,1925), l’arquitecte que va construir al 1893 el gran edifici on es troba la biblioteca.

Després d’introduir una mica la historia de la caseta continuem amb un altre “misteri” que no té res a veure amb els anteriors i que m’ha sorgit al descobrir aquestes fotografies de l’arxiu Zerkowitz i realitzades per Adolfo Zerkowitz (1184-1972).

Resulta que a l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana disposen de dues imatges del mateix lloc, també amb els nens i nenes al pati, amb els gronxadors, amb l’obra de la casa a la mateixa posició,…. semblen fetes al mateix dia però lògicament no el puc assegurar. Van ser publicades al llibre l’Abans de la Mireia Mascarell (pàg. 582), on es diu que es van realitzar a l’any 1937 i que són de l’escola bressol de la fàbrica, a més identifica a dos nens, el Vicenç i la Carme Ortí, fills de la Carme Travé, una veïna de Sant Josep treballadora de la fàbrica.

Per situar-nos una mica més, cal dir que en el moment que ens situem, la Tecla Sala, la propietària de la fàbrica, ha marxat exiliada cap a Paris i l’empresa ha estat col·lectivitzada per la CNT, com la gran majoria de les de la ciutat. De fet l’historiador Miquel Izard, al seu article “Vida quotidiana en un país en guerra i revolució”, diu que la de la Tecla Sala va ser la primera llar que es va organitzar a una fàbrica de l’Hospitalet

Les imatges de l’arxiu Zerkowitz  no estan datades però indiquen un altre tipus de llar d’infants, diuen que la llar era d’Assistència Infantil, m’explico,… Tal dia com avui, fa 75 anys, es podria dir que es va iniciar la Guerra Civil; Barcelona i voltants era una de les zones republicanes, que dies després es va transformar en receptora de milers de nens i nenes que fugien dels llocs de conflicte. Diferents entitats van formar el Comitè Central d’Ajut als Refugiats, i una d’aquestes entitats era Assistència Infantil.

Després de fer molta recerca les hemeroteques sobre aquesta entitat i també sobre Ajut Infantil de la Reraguarda, un altra entitat també molt important, no he trobat cap referència a cap llar d’infants a la nostra ciutat, però que quedi clar que això no vol dir que no es fes servir per aquesta causa, ja que aquestes llars es mantenien amb cert secret, inclús pot ser, a pesar del seva petita grandària, que la funció fos doble?

En tot cas quan veieu aquesta caseta, a pesar de les incògnites sobre el seu origen,  segur que tindrà una altra dimensió per vosaltres. A les imatges següents podreu veure aquesta petita llar d’infants de 12 plats, per dins i per fora: el pati, l’aula de treball, el dormitori i el menjador

Aquestes últimes imatges són propietat de l’arxiu Zerkowitz, fons que comença a l’any 1915 i continua fins a l’actualitat; consta d’unes 80.000 fotografies d’Espanya, principalment de Catalunya, de les quals 10.000 les podeu trobar a la seva pàgina web. He contactat amb ells per tal de poder compartir aquestes imatges aquí, i m’han contestat molt positivament. De fet ells estan oberts a cedir els drets i inclús fer ampliacions sota pressupost.

REFERÈNCIES


La Pepsi, 1973

Porto molt de temps buscant una imatge de la Pepsi, ja que, no sé per què, però sempre he tingut records de quan era petit, el que encara no sé es que feia jo allà, però recordo, que em van pujar a un camió de la marca i jo estava molt content,… i poca cosa més.

Bé, la Pepsi va existir des de l’any 1956 fins a l’any 1984, quan la Mecalux la va comprar. He trobat aquest anunci, amb una foto bastant dolenta, però per ara és el que hi ha. L’anunci sortia, com podeu llegir, a La Voz del Llobregat del dia 27 d’abril de 1973.

REFERÈNCIES

 


L’Hospitalet va ser la gran bòbila de Barcelona

Estava buscant informació sobre la Cosme Toda quan a l’hemeroteca de premsa digitalitzada del Departament de Cultura m’han saltat una sèrie de petits articles escrits als anys 80 sobre la nostra ciutat. L’autor és José Manuel Morales Medina un historiador, escritor, pintor i que inclús va rodar una película sobre el barri de Sant Josep,…

REFERÈNCIES

Buscador de premsa digitalitzada del Departament de Cultura 
El Barri de Sant Josep per José Manuel Morales, dins del núm. 6 (1988) dels Quaderns d’estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet 


Les xemeneies de les ceràmiques de Sant Josep

El nostre Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) crec que defensa totes les antigues xemeneies de maons que es troben repartides per la ciutat. Avui vull mostrar les que existien al voltant de Cal Cosme, al carrer d’Enric Prat de la Riba, entre el carrer del Canigó i Can Batllori, antigues terres del Baró de Maldà.

Abans a aquesta illa, a més del magatzems d’oli de Can Bau, teniem tres empreses dedicades a la ceràmica, de les quals sols persisteix, Cosme Toda (Cal Cosme); les altres dues, Cal Batllori i Cal Llopis, ja fa temps que van plegar i sols ens queden les casetes i les xemeneies, que juntament amb els dos edificis antics de Cal Cosme estan protegides pel PEPPA. Segons aquest document, Cal Cosme es va fundar al 1883, igual que Can Llopis; Can Batllori va ser la primera i crec que també l’última en produïr, la seva construcció és original de 1874 i segons el PEPPA pot ser encara funcionava al 2001.

Pot ser l’edifici més impressionant és la gran nau de Cal Cosme, obra de Ramón Puig i Gairalt, construida a l’any 1923. Si voleu saber molt més d’aquestes empreses, trobareu molta informació i imatges al llibre de la Matilde Marcé que deixo a les referències, també trobareu algunes contradiccions amb les dates que us dic, però bé, aquestes són les oficials. El PEPPA diu sobre Cal Cosme: “Tiene sótanos de gran belleza que antiguamente se dedicaban a secaderos de lodo, con bóvedas de medio punto y estructura de catacumba; hoy desocupados. Mantiene los railes de las vagonetas y pozos de extracción de tierras, que aún tienen agua,…”

A la següent fotografia, realitzada a l’any 1933, podem veure en primer pla els horts de Cal Calona de la familia Estruch, que ara son l’illa entre el carrer de Batllori i de Ventura Gassol, on es va construir el cinema Sant Josep, que en poc temps es va tranformar en Stadium,… Els primers edificis són els de l’empresa Cal Batllori, de la qual també veiem la xemeneia de la caldera de vapor, amb un aspecte diferent a l’actual, sense els tirants de ferro que ara té.

La següent xemeneia també és conserva, és la de la caldera de vapor de Cal Llopis, que com veiem ja disposa de tirants de ferro i d’una sanefa de maons a l’extrem superior que la fa diferent a la resta. Les quatre xemeneies restants, actualment desaparegudes, són les de Cal Cosme.

A la següent imatge de data desconeguda, que trobareu al lloc web de Cosme Toda, veiem les seves xemeneies i també la de Cal Llopis. Per cert, ahi vaig trucar a l’empresa presentant-me com un aficionat a l’historia de la ciutat i vaig preguntar si fan visites guiades per l’edifici de Ramon Puig i Gairalt, la persona que em va atendre em va comentar que de vegades van col·legis però que parlés amb la responsable de màrqueting, això ho intentaré dilluns, però no sé si algú de vosaltres estaria d’entrada interessat en fer una visita,…

Per cert, com segurament sabreu existeix un projecte per reurbanitzar l’illa on es situen aquests edificis des de fa uns 12 anys (deixo unes referències). El fet és que fa res s’han tirat a terra una sèrie de naus industrials que portaven un temps  desocupades (el Vaya-Vaya també), i això el que ha permès és que Cal Cosme, que quedava ocult darrer d’elles, ara quedi una mica més visible; per exemple, una fotografia d’ahir,…

Es una mica llarg, però no puc acabar aquest article sense reproduir un text del llibre de Joan Perelló, l’antic batlle de la nostra ciutat: “Distingirem fàcilment dos gegants, dos gegants de pedra, dos gegants morts, dos gegants als quals el progrés i les noves tècniques comunicaren una tremenda decissió, un despietat veredicte: 

«A partir d’avui, no sols no podem assegurar-vos la vostra permanència  – tan altiva i desafiant-, sinó que d’ara endavant restareu sense un alè de vida, momificats. Si teniu sort i algún equip d’arquitectes decideix, per melangia o detall ornamental, que resteu dempeus, no ens hi oposarem, però tingueu present que el desenvolupament i tot el que comporta no estan per romanços. Ja no escopireu més fum, els fogars restaran apagats, ja no us caldrà atiar les flames amb els vostres xuclets.

Els homes han aixecat molts obeliscs en commemoració de victòries guerreres i altres tragèdies, també per memorar fets notables. A vosaltres, xemeneies de Cal Cosme, Cal Llopis i Cal Batllori, us alçaren perquè sense vosaltres no hauria estat possible que la terra verge es convertís en terra fossilitzada. La vostra missió ha acabat. Continuareu notant el fred, la calor, la pluja i el vent, però ja mai les vostres entranyes sentirien l’embranzida del fum calent, d’una saba que cerca la fugida per fer que l’argila sofreixi una metamorfosi i es converteixi en rajoles, cairons, teules i estris d’ús diari».

Sou mòmies, mòmies mortes com totes les mòmies, però capaces de guardar el testimoni d’un temps que s’esmunyí, no diré si millor o pitjor, però que fou el vostre temps, un temps que vosaltres, xemeneies apagades, compartíreu amb una gent, una breu mostra de la qual encara restem, gent d’il·lusions, si no apagades del tot, sí ja força amortides”.

REFERÈNCIES


Fent geologia sota la Ronda de Dalt

L’altre dia vaig trobar a la biblioteca un llibre sobre el medi físic del nostre municipi i m’ha semblat tant interessant que traslladaré part d’un capítol. Avui toca una mica de Geologia (perduda)!

Parla sobre un jaciment del Pliocé que existia al torrent de Can Nyat (o Nyac, encara no sé com es diu) i que va “quedar ocult” quan van fer la ronda de Dalt; al croquis inferior la veureu al costat del número 1. No feu cas a la reconstrucció actual que he pegat al costat, la he fet a “boleo” amb una intenció sols indicativa.

A la imatge inferior veiem el talús del torrent de Can Nyac a l’alçada del pati de la Bòbila ja desapareguda; segons diu el text (1986) era l’única que encara funcionava a l’Hospitalet i es situava just al límit amb Esplugues; per situar-nos més, la ronda ara passa just per aquí i l’aqüeducte quedaria a ma esquerra.

A la paret em sembla veure un parell de forats que podrien ser les entrades d’aquells refugis antiaeris que posteriorment es van fer servir com habitatges després de la guerra, i del que queda un sense cap tipus de protecció més avall del torrent.

La imatge següent, es correspon amb el rectangle més gran de la fotografia anterior, i en ella podem observar la geologia del Samontà del nostre municipi: A (sorres grogues del Pliocè), B (graves fluvials), C (Argiles vermelles amb localment capes de graves) i D (Llims groguencs amb molt nòduls calcaris).

A les sorres del Pliocè es podien observar petits mol·luscs, foraminífers, restes d’eriçons,…. el que indicava que es van generar en un ambient de platja, de quan el mar cobria el Barcelonès i la vall baixa del Llobregat, i estava directament en contacte amb la serra de Collserola. Els materials C i D es corresponen amb el Quaternari, del que també escriuré,…

La següent imatge es correspon amb el rectangle més petit i les lletres es corresponen amb les mateixos materials, la A amb les sorres de platja, i la B amb graves de riu (ben rodades i englobades amb una matriu sorrenca). Com es veu, el contacte entre els dos materials és molt clar i ens defineix que en aquell moment geològic la platja va ser coberta pels materials del riu.

Com deia a l’anterior article sobre el Pliocé de l’Hospitalet, el que tenim aquí són les sorres del Plasencià,(3,4-1,64 milions d’anys). Existien diversos jaciments al nostre municipi amb molts fòssils, sobre tot mol·luscs i fulles d’arbres, però em temo que ja sols els trobareu a col·leccions particulars o al fons del museu d’història de la nostra ciutat.

REFERÈNCIES

  • L’Hospitalet. El medi físic. (1986) realitzat per Antoni Domínguez Ximénez i Ramon Julià Brugués.  Núm 4 dins de la col.lecció Quaderns Urbans. Editat per l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, l’Àrea de Cultura, Ensenyament i Esports i el Departament de Dinàmica Educativa.
  • Troballes sobre el Pliocè de l’Hospitalet de Llobregat (dins d’aquest bloc)

L’Òpera de l’Hospitalet

Sempre m’havia preguntat per que a aquella casa okupa li deien l’Òpera, però fins a  aquesta setmana, quan ha sortit a la Vanguardia una queixa d’un veï sobre l’abandonament de l’edifici i els problemes que comporta, no m’ha donat per buscar la resposta, us deixo el fruit de la recerca.

Aquesta òpera, per ara, seria en quatre actes:

1. CINEMA, TEATRE,…

Es va construir a finals dels anys 50 al núm. 58 del carrer de Josep Prats i es va inaugurar amb la pel·lícula infantil “Pequeño Gigante”, de l’any 1958.

El propietari, el senyor Boixadera, va invertir una gran quantitat de diners per fer una sala molt ben equipada on volia passar una programació alternativa i de qualitat, a diferència del que es feia als altres cinemes de la ciutat, amb una programació més “popular”; ho va aconseguir en un primer moment, però la gran competència entre els diferents propietaris va fer que tingués que baixar el llistó i anés perdent públic. A l’última temporada va arribar a un acord comercial per tal de que el seu cinema formés part d’una xarxa juntament amb el Rambla, Oliveras i Stadium, però encara així el cinema no era rendible, i va tancar.

Mentre encara funcionava, entre els anys 1960-62, l’Agrupació d’Amics de la Música va arribar a acords per organitzar sessions dobles de cinema de repertori, concerts de música clàssica o popular, òpera, sarsuela o dansa, varietés o la VI edició del Festival de Cinema Amateur en Color. L’Ajuntament també el va fer servir com a espai per alguns esdeveniments de les Festes de Primavera.

2. ESTUDIS DE TVE

Des de 1964, en regim de lloguer, va ser el  “Cuartel General de las Huestes televisivas de Barcelona”. A l’any 1972 es presenten les reformes que converteixen l’edifici en “un perfecto estudio de TVE” solucionats els problemes d’insonorització i dotat amb elements tècnics més perfectes, eren els Estudis Òpera

En aquell moment ja es diu que en quatre anys es construirà un edifici de TVE a Barcelona i aquest possiblement quedaria com a enllaç, però aquest edifici es va anar aparcant fins a l’any 1982, quan per l’urgencia del Campionat de Futbol es va construir el centre de producció de Sant Cugat, que no estaria totalment finalitzat fins l’any següent; fins aquell moment existien tres centres de producció de TVE: on van començar, l’antic hotel Miramar, des del 15 de febrer de 1959 (retransmetent un Barça-Madrid); els estudis cinematogràfics Isasi d’Esplugues des de 1973, i aquests.

Dos mesos mes tard l’estudi es crema (en part), aquí podeu llegir la notícia:

A aquest estudis es van realitzar infinitat de programes i per ara sé que a l’any 1996 encara funcionaven com a tals. He trobat part d’una sentència de maig de 2002 sobre una demanda dels propietaris, les empreses immobiliàries BOLUPI SL i BOJUR SL, contra Televisión Española SA. pel que crec temes referents al pagament del lloguer. Suposo que TVE es va anar del local  abans.

3. CENTRE SOCIAL OKUPA

L’Òpera s’okupa el 18 de maig del 2002 i a youtube podeu trobar molts vídeos dels concerts i altres activitats que es feien, he trobat aquest sobre el III Festival de la Bici on es pot veure l’interior de l’edifici,…

El 25 de juliol de 2007 es desallotja pels mossos sense cap problema ja que estava buit, uns dies abans el col·lectiu okupa havia decidit no presentar resistència.

4. SENSE ÚS

Des del desallotjament no té cap ús, però un edifici sense ús i abandonat és converteix en un problema. El passat 21 d’abril arriba una queixa a la Vanguardia:

“Desde hace años el edificio del antiguo teatro Ópera de l’Hospitalet de Llobregat sufre un gran deterioro debido a la falta de mantenimiento. Los vecinos sufrimos la invasión de ratas, palomas, mosquitos y malos olores procedentes de dicho edificio. También existe un depósito de gasóleo dentro, lleno de combustible, que puede comportar peligro.

El Ayuntamiento, a pesar de que se han efectuado varias denuncias, no ha llevado a cabo ninguna iniciativa al respecto. Es una pena que un edificio emblemático en una situación privilegiada esté en esa situación. Los vecinos pedimos su recalificación o saneamiento.”

La resposta de l’ajuntament és que encara que és una propietat privada manté converses amb els propietaris per tal d’evitar molèsties.

REFERÈNCIES


Ca l’Arrufí

Avui reprenc aquella llista sobre els establiments comercials més antics de la ciutat, que com sabeu està basada en uns premis que concedeix anualment l’ajuntament des de fa uns 10 anys. Com ja deia, em sonava que hi havia un establiment que encara no havia rebut aquest homenatge, i em basava en que Ca l’Arrufí es citava al 2004 a un llibre de l’antic alcalde de l’Hospitalet, Joan Perelló i Masllorens, com un establiment quasi centenari, i que “de segur era l’establiment més antic del barri de Sant Josep”

Ca l’Arrufí és un comerç de materials de construcció que es troba al carrer d’Enric Prat de la Riba, 158. No en té un cartell que cridi l’atenció ni una decoració llampant, ja que tothom el coneix i suposo que té clients de tota la vida. El fet és que m’he ficat a molestar una estona i m’he trobat a Enric Arrufí, el net del fundador, Baptista Arrufí, que amb 65 anys encara està allà, al peu del canó, després de que també ho fes el seu pare, també Enric Arrufí.

M’ha rebut al túnel que fa d’entrada al pati on tenen emmagatzemats tot de materials de construcció, i res,… l’he explicat que sóc una aficionat a la historia local, que havia llegit sobre l’antiguitat de l’establiment i també que m’havia sorprès que encara no hagi rebut cap homenatge. Ell m’ha respost que sí, que tothom li pregunta el mateix, però que no sabia quina era la causa,… que pot ser – rient fent broma-  no queia molt bé als de l’ajuntament,…

Allà mateix té una petita oficina i m’ha ensenyat el rebut més antic que conserva amb la capçalera de l’empresa, i és de 1940, una proba documental de fa 71 anys. No sé si és això el que busquen a l’hora de decidir a qui li fan els homenatges; però que si no és suficient crec que els veïns poden donar testimoni de la seva antiguitat, tal com ho va fer Joan Perelló.

Dins del pati m’ha comentat com era abans l’establiment: molt més gran, l’edifici que converteix l’entrada en un túnel encara no existia, i tampoc el adjacent que dona cap a Santa Eulàlia. Tot era un gran solar on es confeccionaven enllosats, panots per a voreres, tubs, safareigs i tot el que artesanalment podia fer-se amb aigua i ciment, de fet Martí m’ha comentat que desviaven la riera per tal d’aprofitar l’aigua en aquests processos.

M’ha ensenyat un dels antics coberts “fossilitzats” dins de les parets de suports dels actuals, i una porta tapiada. També m’ha dit que abans tenien una sortida que donava cap a muntanya i sortien per un passadís que encara existeix i te sortida cap al carrer de Rodés.

Joan Perelló diu al seu llibre: “Com a curiositat recordo que, després de la guerra – l’obrador era perfectament visible des del carrer- la gent de Ca l’Arrufí omplia de ciment pastat unes motlles voluminosos, quan el ciment quallava i els motlles eren retirats, apareixia, ni més ni menys, que una reproducció de la famosa escultura de Miquel Àngel, la Pietat”  i amb una foto menciona que es pot trobar al fons del magatzem, on encara continua. Una Pietat sense la ma esquerra, ja que segons l’Enric li va trencar fa molt de temps un dona molt beata de tant fer-la servir per agafar-se quan s’aixecava després de resar-li.


REFERÈNCIES

Joan Perelló i Masllorens “Passejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba” (2004) Publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet (Al carrer Santa Anna)


Gestió de residus a l’Hospitalet, 1983

La gestió dels residus és un negoci molt antic a l’Hospitalet, pot ser va començar a finals del segle XIX al barri de Santa Eulàlia i a principis del segle XX a Collblanc-La Torrassa.

Sobre aquest tema, he volgut mostrar un article de 1983 que he trobat mentre buscava informació sobre el barri de Can Pi. El considero interessant ja que actualment ens trobem a la mateixa situació econòmica i social.

Mentres que a l’article, al 1983, podem llegir “Hago una media de 10 horas diarias y me vengo a sacar unas 1500 pesetas diarias” ara, al 2011, 28 anys després, les persones que ens trobem cada dia regirant als contenidors ens dirien: “Hago una media de 10 horas diarias y me vengo a sacar uns 15-20 euros diarios“,…  aneu a l’enllaç inferior per veure el que passa actualment.

REFERÈNCIES

Asalto a los contenedores (informativos tele5) – 14.04.2011


La Tecla Sala per F. Xumetra, 1916

Avui he estat fent recerca sobre una incògnita que ha sortit a la pàgina de facebook del Centre d’Estudis de l’Hospitalet. La incògnita era quan es va construir i qui va ser l’arquitecte de la caseta modernista del Tecla Sala. Aquesta incògnita és molt vella i se l’ha mirada molta gent, però com ara hi ha tantes hemeroteques i tanta cosa a internet m’ha donat, ingènuament, per buscar jo també,… el resultat ha estat que no he trobat res, però de tant buscar i llegir he aprés moltes coses sobre aquest edifici.

Tenia un dubte sobre el primer document on surt la caseta, ja que en alguna referència posa que és al 1926 i en altres al 1916. Recordava que a la mateixa Tecla Sala, al pis on es troba la biblioteca, hi ha un dibuix molt gran de la fàbrica, però no recordava quan es va fer; així que aquesta tarda m’he passat per allà i li he fet unes fotos, dolentes pel vidre que protegeix el dibuix, però es poden veure coses,…

El dibuix és d’un il·lustrador de l’època, F. Xumetra, i com veureu té molts detalls, i no sols de la fàbrica, sinó també de l’exterior. Es veuen les fàbriques que havia al samontà i una petita masia cap a l’esquerra, que encara no m’ha donat temps a identificar. També veiem que el carrer de Terra Baixa encara no existeix,… i dues línies de ferrocarril, la de Vilafranca, per sobre de la fàbrica, i una altra per sota que desconec totalment ¿?

He fet dos detalls, l’entrada des de l’actual carrer Rosalia de Castro (abans Torrent Gornal) de la qual ja no queda res, i també de la caseta modernista. Totes les imatges es poden ampliar.

REFERÈNCIES

Grup de facebook del Centre d’Estudis de l’Hospitalet


La Mecalux, 1987 (i una mica de la Pepsi)

La Mecalux es va traslladar a aquest edifici de Gran Via 72-78 l’any 1984, una vegada que “Bebidas Americanas SAE”, la comercialitzadora de Pepsi-cola, va fer suspensió de pagaments al 1983; i li va vendre l’edifici a Mecalux per uns 250 milions de pessetes.

M’hauria agradat posar una imatge de l’edifici quan era de la Pepsi, però porto molt temps darrere i no hi ha manera,… si teniu algun,… ja sabeu!

Us poso aquest anunci de juliol de 1956 per que veieu que no m’invento les coses.

L’edifici, d’una superfície total de 15.000 m2 es va realitzar a l’any 1956 i el que més destacava per tots era la torre que mostrava l’anagrama de l’empresa, tant el de la Pepsi com el de la Mecalux, aquest últim va anar acompanyat d’un rellotge digital amb la temperatura que anava bastant bé pels que anàvem per la Gran Via.

L’edifici de la Mecalux va ser venut a finals de 2002 a la immobiliària de la Caixa de Catalunya, PROCAM (Promotora Catalunya Mediterránea SA) per 24-26 milions d’euros, i va ser enderrocat a principis de l’any 2005; cal dir que la torre va ser l’últim a caure.

A la imatge inferior es veu la torre des de un angle invers a la de la imatge superior.

REFERÈNCIES


Comerços més antics de la ciutat. Revisió 1

Ahir es va celebrar al Palauet de Can Buxeres  el reconeixement anual als comerços de la ciutat que compleixen més de 75 anys. Aquest acte va començar l’any 2001 sota el nom de la Nit del Comerç, i la previsió era fer-lo anualment, però al 2009 crec que no es va fer, i l’any passat es va canviar de data, va passar del novembre al març, i es va deixar de dir la Nit del Comerç.

La taula que mostro és la recopilació de tots els comerços homenatjats amb la seva direcció i l’any en que es van crear, més o menys, ja que als serveis informatius municipals, que és el que he consultat, la informació oferida va canviant d’any en any i a vegades manquen aquestes dades.

He realitzat una sèrie de comprovacions i en principi el que estan pintats de vermell ja no existeixen a la direcció que tenien al moment de rebre l’homenatge i els de color blau o no sé la direcció o encara no he pogut comprovar si encara perduren. Tampoc he pogut verificar les parades dels mercats.

D’un dels comerços que no localitzo tinc una foto antiga, a veure si us sona,…

També és possible que existeixen comerços antics que no es troben a la llista, jo crec que conec alguns com Ca l’Arrufí, al 158 del carrer de l’Enric Prat de la Riba, que Joan Perelló i Masllorens definia coma centenari i com l’establiment més antic del barri de Sant Josep, o també El Charleston de 1927, al mateix carrer, encara que no sé si és casualitat però sempre me’l trobo tancat i hem temo que això es permanent. Si coneixeu algun establiment molt antic, com d’abans dels anys 40, i que encara estigui obert digueu-lo, que intentaré investigar-lo el ficaré a la llista!

Amb els que segur que sé que existeixen he creat aquest mapa, si piqueu damunt us podreu moure per ell (tarda una mica en carregar). Dins de cada icona he posat totes les dades que he trobat, si sabeu alguna cosa més, ja sabeu,…

REFERÈNCIES

  • Serveis informatius municipals
  • Passejant pel carrer d’Enric Prat de la Riba (2004) Joan Perelló i Masllorens. Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet

Imatge de la platja de l’Hospitalet de Llobregat, 1907

Avui presento sencera i en gran (piqueu a sobre!) la imatge de la capçalera d’aquest bloc de records, d’antigues imatges, moltes oblidades… i què millor imatge per presidir aquest bloc que una platja desapareguda per sempre.

Podeu veure el delta inundat a l’octubre de 1907, segons Jaume Codina: “conegut al territori amb el nom de «l’any de les cinc riuades», encara que en realitat foren sis, cinc a l’octubre, seguides i molt fortes, i la darrera, el 17 de novembre. De caràcter general -la premsa publicà nombroses fotografies de les riuades -, la situació del pla del Llobregat es féu deplorable. El Delta vas quedar convertit en «un verdadero mar que llegaba desde las faldas de Montjuich hasta las playas de Castelldefels, ocupando una superficie de más de cien kilómetros cuadrados con una altura en algunos parajes de dos y tres metros». Hom organitzà les humanitàries subscrpcions i juntes d’auxilis, molt efectius.”

També veieu el far, de 35 m d’alçada, molt més allunyat de la platja que ara, i davant el barri de barraques dels pescadors de l’Hospitalet, aquesta és l’única imatge que he trobat on es pot veure el barri en conjunt. Com veieu era un barri petit, que segons les dades dels padrons de l’Hospitalet de Llobregat (on apareix des del 1895 fins al 1920) al 1915 va arribar a tenir 180 veïns vivint a 35 barraques.

De l’any de la fotografia no tenim dades però sabem que a l’any 1905 exisitien 25 barraques amb 75 habitants, que 5 anys després van pujar a 35 barraques amb 141 veïns. Tot això sense comptar els veïns que no estaven empadronats per diferents causes.

Hi han altres edificis, com veieu la fotografia es va fer des de la teulada d’un edifici situat molt pròxim a la platja, era Can Boada y Buhigas, una fàbrica de productes químics, que es trobava a 500 m de la farola, al límit de l’Hospitalet amb Barcelona.

Sobre les masies ho sento però no les puc identificar amb la informació que tinc, ja que és contradictoria. En principi la masia que es veu al centre de la imatge, hauria de ser Cal Pebrot també anomenada Cal Sala, que és la masia més propera al mar segons la llista de 1863 que vaig publicar l’altre dia, però l’única imatge que he trobat de la masia no es sembla molt a la de la foto,… deixo a sota tota la cartografia antiga de que disposo, per si algú està interessat.




REFERÈNCIES

  • Imatge de la revista Il·lustració Catalana del dia 20 d’octubre de 1907 i del llibre “Imatges retrospectivas de la Marina” de Julio Baños i Soria
  • Text: Inundacions al Delta del Llobregat (1971) de Jaume Codina. Editor Rafael Dalmau.
  • Padrò municipal 1905, 1910 i 1915

CARTOGRAFIES