Imatges retrospectives d'una ciutat

ENTITATS DESAPAREGUDES

Els caiacs de la Unió Excursionista de Catalunya – Hospitalet Centre, 1954

L’altre dia vaig coincidir amb Antoni Mesa i Montserrat Rey, antics membres de la delegació de la Unió Excursionista de Catalunya al barri del Centre, i em van comentar que els havia agradat molt el bloc i que tenien algunes imatges per enviar-me,… i aquí tenim dues,… de quan els membres de la UEC van fer la botadura d’uns caiacs de construcció pròpia.

Aquesta primera és del 9 d’octubre de 1954, quan Mossèn Homar beneeix els caiacs a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida.


I aquesta segona és del dia després, de l’avarada de la flotilla de caiacs a la llera del riu Llobregat. A càrrec dels cincs caiacs tenim a Josep Gil, Francesc Xavier Duch, Jaume Alicart, Esteve Granell i Francesc Sànchez.

En aquells anys al Prat de Llobregat existia el club de remo Ruber, obra del mecenes Lluís Omedes, amb gran activitat al riu Llobregat i que va portar una de les seves embarcacions entre entre els primers llocs de Hèlsinki 1952. Pot ser aquell club va tenir alguna cosa a veure en l’idea de la fabricar aquests caiacs, ja que tots dos grups es trobaven a les ribes del mateix riu.

 


Del llibre de la Mireia Mascarell he tret la següent informació: La delegació del barri del Centre de la UEC es va crear l’any 1952, va ser la segona de la nostra ciutat, després de la de Collblanc, l’any 1949. Es va crear per un grup d’amants de l’excursionisme, encapçalats per històrics membres del Grup Saltadiç (creat l’any 1918 i desaparegut durant la Guerra Civil). Les persones que formaven part de les primeres juntes no podien tenir antecedents d’activitats polítiques o socials, no podien ser considerades contràries al règim. Per aquest motiu molt dels impulsors de la reaparició de l’excursionisme a la postguerra van haver de treballar a l’ombra.

REFERÈNCIES 

L’Abans. L’Hospitalet de Llobregat 1890-1965, escrit per la Mireia Mascarell, i editat per l’editorial Efadós l’any 2003

Anuncis

Societat coral la Joventut de l’Hospitalet, 1951

La Teresa Arnal m’ha enviat una fotografia del seu avi patern, en Francisco Arnal i Arnal, que era originari de Nàquera, un poble de la comarca de la comarca del Camp de Túria a València.  La Teresa també ens comenta que el seu avi va venir amb els sus pares i dos germans, i que aquí va néixer el seu tercer germà.

En Francisco es l’home més alt i amb ulleres que es troba rere l’estendard, element que en aquell moment es beneïa, es trobem davant de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida.


No tinc molta informació sobre aquesta coral, així que el que faré és transcriure el contingut del llibre que em va prestar en Juan Batalla ja fa un munt de temps (Gràcies):

Esta laureada coral fue fundada en el año 1934, siendo su primer presiente don Antonio Castells Casas. Esta entidad es ganadora de diversos premios en los muchos concursos en que ha tomado parte. La labor artísitca desarrollada por su actual maesrto don Esteban Guasch Lloberas ha dado esos frutos artísticos, colocando en la actualidad a esta Coral a la cabeza de las entidades hospitalenses.

En 1935 fue elegido Presidente don Francisco Arnal, hasta 1952, en que le sucedió don Clemente Roig. Más tarde, de nuevo volvió a la Presidència don Francisco Arnal, a quein sucedió en el cargo siu catual Presidente don Ramón Castillo, que como sus antecesores continúa en la intensa labor artísitca que caracteriza a esta Coral desde su fundación.

Cabe resaltar que, siguiendo la pauta de superación en el terreno artístico y cultural, esta entidad ha logrado formar una rondalla de guitarras, laudes y bandurrias dirigida por el socio señor García“.

REFERÈNCIES 

Una Ciudad en Marcha: Hospitalet de Llobregat, escrit per Emiliano Villagrasa Lariz (Gràcies a Juan Batalla)


Guia de l’Hospitalet de Llobregat, 1899

Avui la Sílvia Feixas ha arribat al bloc buscant al seu besavi Joan Herp i Badia, l’alcalde de l’Hospitalet entre els anys 1894 i 1901, i aprofitant que ha trobat alguna cosa ha fet alguna pregunta sobre ell; jo no he pogut respondre tot el que demanava, a les hemeroteques no he trobat molta informació, però ha aparegut aquesta guia de 1899, de l’època en que el besavi de la Sílvia governava la nostra ciutat.

Pertany a l’Anuario Riera de Catalunya, que eren uns totxos bastant grans on es repassaven, poble per poble, ja veieu, una mica de geografia, el govern municipal, comerços, fàbriques, associacions, propietaris,… Aquesta i moltes altres les podeu trobar a la hemeroteca de la Biblioteca Nacional de Espanya.

A primera vista el besavi de la Silvia feia la cosa més rara del poble: rasurava “palos tintòreos”, això al 1899, i si ens anem a la guia del 1894 posa que tenia una fàbrica de “palos de campeche”, ni idea. Fent una mica de recerca he trobat que ara aquestes coses normalment no es fan, ja que la majoria dels colorants són sintètics, però abans la gran part eren naturals, i quan eren fustes es deien “palos tintòreos”, un exemple era el campeche, un colorant negre, originari de la bahía de Campeche a Mèxic i molt abundant a Amèrica del Sud; es destinava sobre tot a les fàbriques tèxtils i per qui a prop n’hi havia moltes.

Bé, us deixó amb el poble,…

  REFERÈNCIES


Cal Garsa i el seu univers de papers

La setmana passada em vaig trobar amb Josep Bartra Agüero i el seu pare, uns pratencs amb arrels hospitalenques i més cap enrrere de la marina de Sants i més enrera dels emigrants gascons que van vidre de França fa molts i molts anys. La seva família va creuar el riu deixant la masia i els seus camps l’any 1954 i a principis dels anys 70 tot va desaparèixer sota Mercabarna. De totes maneres abans de deixar la nostra ciutat, segons em comenten, feien més vida al Prat que a l’Hospitalet, per un tema de distància, per exemple, els bateigs, comunions, casaments,… es feien tots al municipi veí, creuant el riu en moltes ocasions pel pont del ferrocarril.

La seva masia, que veieu a sota als anys 40, és deia ca l’Enric, però a partir de la pèrdua de la cama de l’Enric es va començar a conèixer com a cal Coix i amb la mort de l’Enric Bartra li van dir cal Garsa perquè la vídua hi procedia d’allà i tambe pel caracter esquerp de la dona. Apart d’això a un mapa dels anys 20 també he trobat que li deien casa Lagran, però es desconeix l’origen d’aquest motiu.

Una curiositat que ens va comentar Josep a la pàgina del Centre d’Estudis va ser la funció de les dues rajoles que veieu a la cantonada de la casa, era per evitar que les rates pugessin fins a la teulada, com no sabien baixar, morien i sovint embossaven les canonades. També que els pous els feien servir de fresquera, i així la carn o el peix es baixaven dins d’una espècie de gàbia a fi de conservar-los frescs.

Per situar-la he fet servir el següent mapa de principis dels anys 30, quan la masia es deia ca l’Enric. He assenyalat també l’ermita de Bellvitge, que és dels pocs elements de referència que queden propers, a més del riu i les vies, ja que com veureu no estava feta ni la Gran Via.

Localitzar aquestes cases aillades devia ser una mica complicat ja que, com heu llegit al segon paràgraf, les cases canviaven de nom o motiu constantment, i no sols això, segons comenta Josep, també les canviaven de direcció sobint: al 1862, “Marina en despoblado”; a l’any 1865, “Marina de Santa Eulalia” sense més; al 1868, “Marina”; al 1878, “de la Marina, 43”; al 1905, “Bº Marina, 40”; i al 1910, “Bº Marina, 57”, al 1954, “Parcerisas, 57 -Marina-“,…

El motiu concret de la trobada amb Josep Bartra i el seu pare va ser mostrar-me un munt de documents que havien guardat d’aquella casa, un univers de rebuts de tot el que es pagava en aquella àpoca, als anys 50-70, i que aquí tractaré d’explicar com pugui, ja que vam estar una estona parlant però la meva memòria no em dona per enrecordar-me de tot i bé.

Com la casa es situava on ara trobaríem Mercabarna, va formar part dels terrenys, més de 900 hectàrees, que van expropiar al nostre municipi a l’any 1920, per tal de construir un port franc. Aquest port mai es va arribar a fer, però els terrenys igualment van quedar en mans del Consorci de la Zona Franca, que una vegada seus cobrava per ells en concepte d’arrendament i també per l’aigua, suposo que dels pous, ja que aquella casa en tenia dos, pel que recordo del que em va comentar el pare del Josep, un de l’aqüífer profund, i l’altre del més superficial.

Un altre pagament que feien ells i tots els agricultors era la contribució a l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos que s’ocupava de moltes coses: de la guarderia rural, de la gestió de les bàscules de pesos, de preparar les cartilles del agricutor, de celebrar la contractació d’assegurances col·lectives contra fenòmens meteorològics o incendis; de preparar la festa de sant Isidre el Llaurador, que és el patró,…

l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos també pagava als seus socis per les collites, ja que també funcionava com a cooperativa agrícola.

Aquí tenim el rebut de la Guarderia Rural que eren una mena d’agents rurals que s’ocupaven d’evitar els robatoris. Es pagava a raó de la superfície de terreny de la que era propietari cada soci, i depenent també de si era de secà, regadiu o vinya.

El següent document també es de la guarderia rural, i és molt interessant ja que mostra que els seus associats també podien pagar amb el fruit dels seu treball.

El pagament pel carro i la seva matrícula a Barcelona, que cobrava la Diputació.

i del mateix any el mateix impost però pagat a l’Hospitalet. No sé si en aquest cas es pagava als dos municipis per que la masia es trobava a territori Barceloní, però lligada a l’Hospitalet,…

El següent és del registre d’un cavall capó i d’un carro a l’Hospitalet.

L’impost per a la defensa de les plagues del camp.

També es pagava el servei de neteja de les sèquies.

i per l’aigua que portaven les sèquies que venien del Canal de la Infanta

També tenim el que es pagava per les ferradures del cavall a aquest establiment del barri de Can Pi.

Com a la riada de l’any 1962 va afectar als camps de la masia, es va demanar un prestam de 50.000 pessetes al 3,75% .

També es pagava l’assegurança social que anava destinada a cobrir els subsidis familiars i de la vellesa a l’agricultura.

El següent document és un rebut del propietari d’un camp a Ramón Bartrá, que plantarà melons durant l’any 1968, i que prèviament ha pagat 20.000 pessetes.

I ja està, espero que us hagi agradat veure tant de paper antic, pot ser als més gran us han portat records. Si en teniu qualsevol comentari que pugui enriquir o corregir el que he posat, endavant,… és gratis.

REFERÈNCIES


Aproximació a les Corals de l’Hospitalet (1851-2011)

Els cors de Clavé es van fundar pel poeta i polític Josep Anselm Clavé (1824-1874), sota la idea d’elevar la cultura dels obrers mitjançant la música i el cant. La primera societat creada als Països Catalans va ser La Fraternitat, al 1850, i la primera a l’Hospitalet es va fundar un any després, dita Coro El Llobregat, i que va desaparèixer probablement a finals del segle XIX. En el seu primer concert el propi Anselm Clavé va encarregar-se de la direcció.

A partir de 1868 van sorgir com a secció de les diferents seccions recreatives, com el Casino  l’Harmonia, de 1869, on es va integrar El Llobregat, El Casino Centro Económico Industrial, de 1874, la Sociedad Coral Campestre de 1882.

Al segle XX es van continuar creant com l’Orfeó del Dr Robert al Casino del Centre (Orfeó Hospitalenc a la dictadura de Primo de Ribera); La Joventut, fundada al 1933 al barri del Centre, com també la Societat Coral Els Tranquils; La Societat Coral L’Univers, creada al 1910 en Hostafrancs i que en 1926 es va traslladar a la Torrassa, d’on també eren La Unió Rossinyols Torrassencs de 1954 i Els Antics de la Torrassa de 1947. A Collblanc, tenim La Aurora de 1930 i Els Callats de 1947, i a Santa Eulàlia: Els Pilotaires format a un frontó al 1929, i la Societat Coral i Recreativa Unió Hortènsia que compartien seu, el bar Carbó, amb La Carabassa i el Quartet Eularienc. També he trobat referències d’una colla a La Torrassa que es deia La Baldufa, als voltants de 1934, i també del Cor Parroquial d’Eixerits al voltants de 1936.

A darrere del monument a Anselm Clavé inaugurat el 12 de desembre de 1954 figuren les vuit corals existents en aquell moment,…

A la fotografia inferior, compartida per Àngel Margenet Díaz, tenim el pendó de la coral El Pensament, fundada al 1930, i de la que sé molt poc,… a finals dels anys 40 assajava al barri de Sant Josep i era dirigida pel mestre Rafael Carbó, que va crear i potenciar altres agrupacions corals, com La Joventut o la Unió Hortènsia, ja citades. Darrere del pendó de El Pensament també veiem el de l’Aurora que després de la Guerra Civil va tornar a ser autoritzada al 1941 i va continuar crec que fins a finals dels anys 50.

Mica en mica les corals anteriors, com altres entitats, anirien desapareixent pel canvi dels temps. A l’any 1972 José Macia ens informava a La Vanguardia de que sols en queden dues corals de les vuit que havien existit; actualment d’aquelles no en queda cap, però ni han de noves,…

Avui podem trobar El Cor Elidard Sala fundat al 1971, la Coral Infantil els Matiners, del mateix any i de la que al 1973 va sorgir la Coral Xalesta, d’adults. Al 1984 es va crear la Coral Heura, que cada maig, juntament amb les altres dues organitzen des de fa 28 anys la Setmana de Cant Coral a la nostra ciutat. També tinc constància, i segur que em deixo moltes, de l’existència de la Coral polifònica “Arrels de juventut” fundada pel Centre d’Estudis Musicals Haro el 1984, del Cor Creixent de l’Ateneu Cultural Catalonia fundat el 1986, de la Coral Adinoi de la Parròquia de Sant Isidre a Santa Eulàlia formada al 1988,  la Coral del Grup de Dones de Can Serra creada al 2005,… i de moltes corals infantils,…

REFERÈNCIES


Inauguració del monument a Anselm Clavé, 1954

La Teresa Arnal m’ha enviat una fotografia del seu avi, Francisco Arnal Arnal (amb corbata obscura i ulleres), a la inauguració del monument d’Anselm Clavé, a l’antiga plaça del Molí, ara plaça del Mestre Clavé, ja sabeu,… per sota de la Farga.

Josep Anselm Clavé i Camps és recordat per ser el fundador del moviment coral a Catalunya i l’impulsor del moviment associatiu, la seva obra és massa amplia com per tractar-la aquí, així que si teniu interès us recomano que seguiu buscant a internet que trobareu molta informació,…

Fent recerca a l’hemeroteca de la Vanguardia m’he trobat la noticia de la inauguració

A més de la ressenya anterior he pogut trobar els records d’aquests moments escrits per Ramon Morales, on crec que el protagonista és el senyor que parla a la foto, molt indignat, per cert,… Després de llegir-los torneu a la foto i segur que la veureu d’una manera diferent,…

“També em ve a la memòria la inauguració del monòlit a Josep Anselm Clavé, a la plaça del seu nom, justament al lloc on fa cinquanta anys l’empresa del Ferrocarril Metropolità de Barcelona féu un sondeig del subsòl,  ja que pensava establir una estació de la seva ja aleshores prevista estesa. Hi participaren tots els cors de la ciutat, molts d’altres de forans, i es notà la presència d’alguns estandards històrics. Abans de la cantada amb què es clausurà l’acte hi hagué una llarga corrua de parlaments.

Com que aleshores estava molt més estès l’homenatge a la vellesa que patrocinava una coneguda Caixa d’Estalvis, fou convidat a parlar, en nom dels cantaires veterans, un home de cabells blancs i veu tímida i tremolosa. La mesa de l’acte l’acollí amb somriures i aplaudiments d’amor filial. I l’home va parlar. Fou un discurs improvisat, i aquell vell cantaire, que estava cremat i no podia dissimular-ho, es va desfogar. Ens va dir com lamentava que aquell acte fos la flor d’un dia. Que ni la Federació, ni la Casa de la Vila, ni els organismes oficial que haurien de protegir el nostre migrat patrimoni cultural, feien res de bo i de valent per promoure la cançócatalana, tot i que, seguint les directrius del seu creador, els cors eren un reducte que redimien l’obrer del taulell de la taverna, de la taula de joc, de les discussions que acabaven a bufetades o a cops de navalla, i de molts altres vicis con la insolidaritat, la manca de convivència, etc.

El president de la Federació de Cors de Clavé, el batlle de la ciutat i els presidents dels cors locals, guaitaven enlaire un xic tibats. Semblaven atrets per uns petits núvols que la marinada empenyia cap el Poble Sec (vet aquí un altre dels topònims perduts en els darrers anys, I en van,…) En aquells minuts, llargs, inacabables per a ells, es feien algun comentari a cau d’orella, sense deixar de guaitar els núvols.

Quan aquell arriscat cantaire va treure tot el que portava al pap, el batlle, que aleshores era un carnisser de la plaça més important de la meva ciutat [Josep Tayà Solanes], va acostar-se al micròfon per dir-nos, en un horrible castellà carregat d’accent casolà, – el seu càrrec l’obligava a emprar aquesta llengua – que es felicitava d’un acte que “feia realitat la diversitat i fraternitat entre els homes i les terres d’Espanya”. Reconec que en el passatge transcrit sóc més fidel a l’esperit que a la lletra, perquè cito de memòria i han passat molts anys, però recordo que aquelles paraules, escrites moltes hores abans per un fosc funcionari, foren la confirmació de l’encert d’aquell vell cantor que havia fet d’un recitatiu, un planyívol memorial de greuges.

Ara em penedeixo d’haver estat testimoni mut de la conversa a la farmàcia, i si pogués els diria que quan vulguin fer una manifestació per restaurar el monument d’en Just Oliveras, que m’avisin, que jo també hi seré. Tenim tan poques coses veritablement nostres, els hospitalencs…!

XIPRERET núm. 78.XI-1986″

REFERÈNCIES


Uns avets de Das

Avui marxem cap al Pirineu, a un poblet de Girona que es diu Das, i què farem allà? Doncs primer mirar el seu ajuntament, l’edifici de la foto,… maco, eh?

i ara tornem cap a l’Hospitalet per explicar una historieta: Resulta que pel nadal de 1973 el poble de Das ens va regalar un parell d’avets, que es van situar, un a la plaça de l’Ajuntament i l’altre a la de Collblanc, suposo que per cobrir-los d’ornaments i convertir-los en arbres de nadal.

Però què va moure als de Das a portar-nos els arbres des d’allà dalt? La causa va ser Rossend Arús i Arderiu (1847-1891), nom que us sonarà del carrer que es troba al costat del nostre ajuntament. Bé, aquest home va viure a Barcelona, però passava llargues temporades a casa dels avis paterns, a la nostra ciutat. El seu pare, Pere Arús i Cuixart, va nàixer aquí però va marxar a Barcelona on tenia un pròsper negoci d’ultramarins i colonials a l’engròs. Rossend, fill únic, el va heretar juntament amb una gran fortuna, que va deixar sota el control del seu soci i amic Antoni Farnés, mentre ell es va dedicar a la literatura i a la filantropia, les seves dues gran passions.

Moria als 46 anys, deixant com a marmessors als seus amics Valentí Almirall i Antoni Farnés. Abans de morir però va poder veure uns dels seus dos desitjos, l’ajuntament i les escoles de Das, que ell havia financiat i manat construir al poble de la seva mare, Teresa Arderiu i Pons. El segon no el va veure realitzat, però els seus marmessors van seguir les indicacions verbals de Rossend i després de vuit mesos de construcció, el 24 de juny de 1895 inauguraven un altre ajuntament amb les seves escoles al poble del seu pare, l’Hospitalet de Llobregat.

El text de 1975, el que parlava dels avets, diu que els dos ajuntaments tenien una estructura similar, però la veritat és que encara que el nostre ha sofert diverses modificacions, les similituds no són tan grans com las que té, al menys a la façana principal, amb l’antic ajuntament de Sarrià (1896), del mateix arquitecte que va dissenyar el nostre, Francesc Mariné i Martorell (1845-1902).

Ah! un oncle d’en Rossend, Jaume Arús i Cuixart, fou batlle de l’Hospitalet en els anys 1839-40, 1856, 1857-58, 1874 i 1875-76, i va ser fundador del Centro Económico, Agrícola e Industrial, més conegut com el Casino del Centre,…

REFERÈNCIES