Joan Saura recorda els blocs de la Florida
Fa uns dies que vull publicar els records de Joan Saura i Laporta que apareixen al llibre que va fer l’Àngels Marín sobre els blocs de la Florida, he intentat contactar amb ell mitjançant facebook per demanar-li permís per tal de publicar-los aquí, però no he rebut resposta. Com que m’han semblat molt interessants i realment no crec que li sàpiga greu, el faré sense el seu consentiment. Per il·lustrar les seves paraules he posat unes fotografies realitzades l’any passat, ha quedar una mica estrany, m’hauria agradat que fossin de la mateixa època, però per ara no en tinc.
Vaig arribar quan els van inaugurar, l’any 55. Jo tenia quatre anys, gairebé cinc. Venia de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Vivia en un pis amb els meus pares, la meva mare va caure malalta, la van internar i va morir. El meu pare es va instal·lar aquí perquè hi vivien uns oncles meus a on anava a dinar. Va ser una anada motivada per l’absència de la meva mare. Els oncles i nosaltres vivíem en dos pisos diferents, a cent metres. Vam venir a viure aquí perquè el meu pare va tenir l’oportunitat d’adquirir un pis d’aquests i era una forma d’assegurar que durant el dia jo estava amb la meva tia. El meu pare era de Castelló, tot i que estava aquí des del 11 o 12 anys.
La Florida era un barri on no hi havia res. A la via del tren hi havia uns enormes camps de blat i uns quants habitatges al carrer de la Primavera, que eren mot reduïts i uns altres també molt petits a l’avinguda de l’Electricitat. Tot i que era jovenet recordo un canvi brutal, de venir d’una zona que era un barri urbà a trobar-me en un barri absolutament aïllat, envoltat de camps. Tinc presents els camps de blat de moro que veia des de la finestra de casa. Recordo també perfectament que era un lloc on no podia parlar català amb ningú, perquè la gent era immigrada. Tinc a la memòria una figuera que hi havia enmig dels blocs. Hi havia dues o tres figueres, el barracot del capellà i una escola. El capellà repartia llet en pols els diumenges i el meu pare sempre feia tot el possible perquè no anés a veure el capellà ni a l’escola que estava en els barracons.
El que passa és que aquest canvi brutal està unit al xoc que representava la pèrdua de la mare. Per tant, és difícil deslligar-ho. Per mi el lloc físic era agradable perquè havia camps, podies còrrer i hi havia coves que travessaven la via del tren d’un costat a l’altre i també el canal de la Infanta. Des d’aquest punt de vista el lloc em captivava. Però clar, estava sotmès a la pèrdua de la mare i a buscar el que em faltava.
La relació amb els veïns va ser molt bona. Suposo que, d’una banda, la meva situació era propícia al fet que totes les veïnes se sentien mares meves, ‘allà hi ha un nen que no té mare’, deien, i tothom em cuidava. Vaig tenir una excel·lent relació. I d’altra banda, la gent dels blocs organitzaven activitats. Recordo que vaig jugar en un equip de futbol que es deia Los 16 del Redondo, perquè fonamentalment estava integrat per gent del bloc 16, que era on vivia la meva tia. Després es feien les festes majors, els diumenges hi havia uns altaveus des d’on sonava la música i tot se’m feia estrany. El pare era una persona anarquista, antifranquista i en aquells moments en els blocs hi havia una part important de gent que venia del Movimiento. Recordo perfectament les camises blaves de la gent.
Pel pare aquell ambient era una mica hostil, calia anar amb compte, no es podia parlar. Tant l’alcalde de barri com la gent que organitzava això estaven lligats al règim i eren franquistes. Alguns després han anat evolucionant i, fins i tot, algun ha arribat a ser regidor socialista, però no penso dir el nom.
El que tinc present és l’evolució d’un lloc ple de figueres, camps de blat de moro i on el dia de la truita baixàvem a Bellvitge, on només hi havia una ermita. Allà, també, tot era ple de camps i pagesos. Recordo molts xais, molts pastors. Aquest entorn rural em sobtava perquè procedia d’un lloc que no ho era. I, ràpidament, en molt poc temps, va començar un creixement brutal. Recordo que de petitet, devia tenir set o vuit anys, anava a comprar la llet entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. La meva tia des del balcó veia quan la senyora de la llet obria la porta, que era més o menys quan jo tornava de l’escola, i aleshores anava a comprar la llet. Recordo un procés d’urbanització brutal i un canvi molt sobtat, des del punt de vista de nen, perquè fins aleshores teníem camps de futbol, ens construíem porteries amb pals; se’ns escapava la pilota i l’anàvem a buscar on fos. Això fins l’any 64 o 65.
Després, fonamentalment ja em ve el record del meu comprimís social i polític a través del Centre Social la Florida, que era de Càritas. Hi vaig començar a anar als 14 anys per jugar a ping-pong. El meu pare em deia que no hi anés, creia que era dels capellans, però a mi el ping-pong m’agradava més que res. I a partir d’aquí es va iniciar una etapa d’inquietud i de reflexió en relació als problemes del barri. Vam organitzar una gran campanya de mobilització per reclamar escoles públiques, vam convertir el Centre social de la Florida en un gran centre d’agitació antifranquista. Vam iniciar, en definitiva, la lluita per la millora dels blocs de la Florida i dels blocs Onésimo Redondo a causa d’uns impostos nous que l’Ajuntament havia implantat.
I a partir d’aquí, amb dues persones més, la Clara Perramon i un xicot que es deia Antonio, vam convocar una assemblea en una escola amb els veïns. Va venir molta gent dels blocs. Alguns pensaven que érem d’ETA, i altres que érem capellans, ningú sabia qui érem. a partir d’aquests moment va començar la lluita per la millora dels blocs i es va constituir l’AV de la Florida, que es va instal·lar inicialment entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. Bé, es van aconseguir millores importants i, de fet, des d’aleshores el barri ha millorat.
REFERÈNCIES
- La Florida. L’Hospitalet de Llobregat. Escrit per Àngels Marín i publicat per la Generalitat de Catalunya l’any 1995, com a número 45 dins de la col·lecció Els barris d’Adigsa
- Aquí teniu una imatge dels barracots i també una fotografia aèria de 1958
No deixis emmudir l’Hospitalet, ajuda a que surti el nou Quaderns d’estudi
Lamentablement la difusió de la cultura a la nostra ciutat ha comptat històricament amb molt poques publicacions. Les retallades i els problemes per aconseguir finançaments, han empitjorat el panorama, i per exemple, està obligant al Centre d’Estudis a editar la seva publicació anual mitjançant el mecenatge de tothom que vulgui col·laborar.
Aquest fet, a més de ser trist, és un perill. Des de 1987 dotzenes de persones, amants de la nostra ciutat, s’han ocupant d’estudiar-la des de tots els punts de vista, d’una manera rigorosa, descobrint-nos una ciutat que per molts de nosaltres era desconeguda. Si com va succeir amb la televisió i la radio, perdem aquestes petites publicacions, la nostra ciutat quedarà culturalment més muda encara.
El dia 27 de novembre a les 19 hores està prevista la presentació del Quadern, en la que hi prendran part els autors i autores de la publicació, però per poder editar-la cal que hi col·laborem tots per tal d’assolir la quantitat de diners necessària.
Entrevista a Jaume Ventura i Tort, 1984
Ahir als comentaris posteriors a la xerrada de la Marta Piera sobre les masies de l’Hospitalet, una parella assistent com a públic va mostrar el seu dolor per com s’havia tractat el patrimoni de l’Hospitalet al llarg dels anys, com s’havia deixat perdre. era/és una parella gran, i sabien molt del que parlaven, tant que amb els seus comentaris em van fer sentir nostàlgia d’un l’Hospitalet no viscut. Com a part del patrimoni, a més dels edificis, dels antics estris que es feien servir per cultivar la terra, també van parlar de les persones.
Es van referir a Jaume Ventura i Tort, un compositor de sardanes que des de 1930 va composar més de 150, entre d’altres obres, fins i tot una òpera, Rondalla d’Esparvers, que es va estrenar al Gran Teatre del Liceu l’any 1975. Van parlar d’ell com a part del patrimoni de la nostra ciutat que no s’ha tingut en compte com ells consideren que cal.
He estat fent una mica de recerca i he trobat aquesta entrevista realitzada a menys d’un any de la seva mort, el 30 de juliol de 1985. Fa un petit repàs de la seva vida, i crec que ens pot servir per conèixer una mica a aquesta personalitat de l’Hospitalet.
REFERÈNCIES
Els inicis del Museu d’Història
He trobat aquest petit reportatge sobre el Museu d’Història de la Ciutat realitzat pocs dies després de la seva obertura, a finals del 1973. M’ha semblat idoni, ja que després d’uns anys amb un museu sense exposició permanent i amb poca activitat, en pocs dies s’iniciaran una sèrie de conferències per tal de reflexionar sobre com orientar aquest espai en el futur, no sé si proper o llunyà.
REFERÈNCIES
Problemes d’accés als blocs de Gran Via Sud, 1976
Aquestes fotografies són cedides per Bartolomé Fité i mostren els problemes d’accés que tenia el barri a mitjans dels anys 70. Davant de l’impossibilitat d’accedir als sus habitatges per la Gran Via, havien de fer-lo a partir de la carretera del Prat, ficant-se pel descampat que havia al costat d’Indústries Alpur SA, que veieu a l’esquerra, juntament amb el pati de l’escola Frederic Mistral.
Al plànol, realitzat segons un vol de l’any 1974, indico la posició dels cotxes
El tancament d’Alpur SA
Induatrias Alpur SA era una industria que es situava a la barriada de Gran Via Sud, a la carretera del Prat, a tocar de Barcelona. Es dedicava a la fosa i l’estampació de metalls. He trobat a internet olles i altres útils d’aquesta marca, també he llegit que feien culleres, ganivets,…
Sé que ja existia l’any 1947 amb una sola nau, que el 1958 ja tenia les dues, però no sé concretament quan es va fundar. Va tancar l’any 1975, quan va fer suspensió de pagaments.
A continuació he posat la situació d’on crec que es situava l’empresa, el primer és un plànol realitzat segons un vol de 1974 i he senyalat on posa Ind. Alport, que suposo que és una errada i és Alpur. A la fotografia aèria actual he traslladat més o menys la posició on era l’empresa.
A la següent fotografia, fantàstica, és una llàstima que no tingui millor, també la podeu veure. Crec que és de principis dels 60, es pot veure la caserna de Lepanto, el barri de Santa Eulàlia, un munt de coses,…
A la següent fotografia, cedida per Bartolome Fite, podeu veure com era una de les naus d’Alpur, en el moment que sofria un incendi l’any 1975. Si no m’equivoco els edificis de darrere són els de la “Ciudad Residencial Gran Via”
L’incendi de la nau, suposo que va causar la suspensió de pagaments de l’empresa, i l’abandonament de l’edifici, i els posteriors incendis i enfonsaments, i l’alarma dels veïns que podeu llegir a continuació.
Bé, com veieu a la fotografia aèria anterior, finalment es va fer un parc.
REFERÈNCIES
Programa de les activitats de la Festa Major de 1945 al Casino Nacional
J Albert Graells també comparteix amb nosaltres aquest programa de les activitats de la Festa Major del 1945 al Casino Nacional, on podeu trobar les diferents actuacions previstes a l’envelat per aquells dies, amb fotografies dels artistes. També un munt d’anuncis d’alguns dels comerciants i fàbriques de la ciutat.
Si piqueu a sobre el podreu consultar sencer,…
Circular del Casino Nacional, núm. 2, desembre/1947
Ja fa uns mesos que J Albert Graells em va enviar aquest document, una vegada solucionats uns temes d’espai al bloc, avui el publico. Em comenta que queden molt pocs, pot ser mitja dotzena, i aquest concretament procedeix d’un volum propietat del Sr. Joan Rosell que recull diversos butlletins del Casino corresponents als anys 1947-1948. Aquests butlletins , en el seu moment van ser recollits i bellament enquadernats pel Sr. Josep Rosell Ventura, antic President del C. H. Casino. Si piqueu a sobre de la següent imatge podreu descarregar la circular sencera.
Trobem molts temes interessants, per exemple, sobre el per què de la celebració de la festa major d’hivern, en motiu de Santa Eulàlia de Mèrida, el 10 de desembre; consultes sobre agricultura, concretament sobre l’escàs rendiment dels cultius de mongetes, segons l’autor, probablement degut a la contaminació; també de les gallines pota blava del Prat; de l’equip de hoquei del Casino i de la preparació d’un festival de patinatge artístic; el programa de les festes,…
També hi ha un apartat d’història de la ciutat, “Perfiles Sentimentales”, que ens parla d’una nit de 1909 al primer cinema de l’Hospitalet; una entrevista a Antonio Parera Oliveras, com organitzador de les festes; una secció on surten els naixements i les peticions de ma; una nota sobre la celebració de la festa de l’arbre, i sobre audicions de discos, que es comentaven entre els participants… a més de contes, reflexions, mots encreuats, tests de memòria, poemes, musica, consells per fer pessebres,…
Alumnes de les Escoles del Sagrat Cor, 1946-47
Una altra imatge de l’Albert Graells, en aquest cas, és d’un grup d’alumnes del curs 1946-47 de les Escoles Parroquials del Sagrat Cor. L’Albert, a més del seu, ens ha posat el cognom de quasi tots els nens, pot ser reconeixeu als que ell no recorda, si és així, o per qualsevol altra qüestió, no dubteu en escriure!
Aquesta escola es va fundar pel Centre Católic, poc després de la seva creació, l’any 1904, al carrer de l’Església. L’any 1926 tot el conjunt es va traslladar on es ara, a la Rambla de Just Oliveras. Fins 1950 era exclusivament per nens, encara que posteriorment van poder entrar les noies, però en aules separades. Abans de 1950 el col·legi de les monges franciscanes era l’únic que oferia educació religiosa per noies al barri del Centre.
A l’època de la fotografia la escola era dirigida per Francesc Batallé i Aragonés, un mestre molt recordat a la ciutat, que com sabeu té un monument a la rambla de la Marina, just a l’altra banda de l’escola que porta el seu nom. Francesc va començar la seva tasca a aquesta escola a principis dels anys 30, provinent de les escoles Pies de Terrassa. L’any 1936 l’inici de la guerra el va fer fugir; el Centre Catòlic va ser saquejat i es va transformar en seu de la CNT-FAI, transformant el baixos de l’escola en un menjador públic.
Una vegada finalitzada la guerra, després de passar per camps de concentració, el sr. Batallé va tornar i va continuar de nou la seva tasca docent fins l’any 1952, quan per divergències amb Mn. Homar va marxar per crear l’acadèmia Sant Jordi. L’escola va continuar amb el senyor Amat fins l’any 1974.
REFERÈNCIES
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireia Mascarell i editat per Efadós el 2003.
- El Primer Franquisme a Pineda de Mar (1939 -1953) per Francesc Bonastre i Santolària (explica detalls de la biografia de Francesc Batallé entre 1930 i 1953)
Prohibit blasfemar a l’Hospitalet, 1929
No fa falta explicar molt: Tomás Giménez Bernabé, que portava com alcalde des de l’any 1923, i deixaria el càrrec el 1930, coincidint aproximadament amb la duració de la dictadura de Primo de Rivera, fa un bàndol per reprimir la blasfèmia,…
Carrer de Miquel Peiró i Victori, 1962
Avui agafo dues fotografies del llibre que el grup fotogràfic amateur Foto-Viva va fer sobre el barri de Sanfeliu, les dues són de l’any 1962 al carrer de Miquel Peiró i Victori (abans riera del Canyet). A la primera es veu una bòbila, no sé si era La Industrial Ladrillera, a la que també deien “Bori”…
de la qual als any 70 encara quedava una xemeneia dempeus, sinó m’equivoco ara allà trobaríem la Creu Roja i l’escola Ausiàs March, construïda l’any 1979. Com a la gran majoria de les fotografies de l’any 1962, tot està ple de neu 🙂
A la següent imatge veiem una familia baixant cap al barri del Centre, el camí com veieu no estava pavimentat, i durant els dies de pluja resultava intransitable.
Als anys 60 tots els refugis antiaeris excavats als talussos durant la Guerra Civil pràcticament ja eren buits. A aquesta fotografia, a la dreta, veiem l’entrada d’un que em sembla que encara existeix darrere del mur que hi ha a la Pujada, s’havia excavat de manera horitzontal, reforçat amb pilars i voltes de maó, i com deia, després de la guerra, es va convertir en un habitatge,… penseu que als anys 50 es calcula que existien uns 147 refugis que oferien sostre a 590 persones censades, emigrants que no trobaven altre lloc.
Com deia, aquest carrer abans es deia de la riera del Canyet, o també La Pujada, que era el nom del paratge ja al 1930. No sé des de quan li van posar el nom del beat Miquel Peiró Victori, però he trobat la seva biografia, i com té relació amb la nostra ciutat, l’incorporo tot seguit:
Miquel Peiró Victori, va néixer a Aiguafreda, el 7 de febrer de 1887; en morir el seu pare el 1894 va ingressar al col·legi d’orfes de Sant Julià de Vilatorta (Barcelona), dirigit pels Pares de la Sagrada Família. Després es va traslladar a residir amb la seva mare a Roda de Ter (Barcelona), on dirigia també un col·legi la seva tia Dominga Victori. Va treballar a la fàbrica de teixits Tecla Sala; el 1913 aquesta mateixa propietària li va confiar un lloc de responsabilitat en una altra fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Va contreure matrimoni el 30 de gener de 1915 amb Francisca Ribes Roger, natural de Roda de Ter. Va ingressar en l’ordre seglar dominicana i va col·laborar en un cercle d’obrers catòlics vinculat a aquesta; era aficionat al futbol; entre els seus fills estava fra Josep, estudiant dominic mort a conseqüències de la persecució religiosa el 1938.
El 24 de juliol de 1936 es va traslladar a Barcelona a la recerca de notícies sobre el seu germà, l’avui beat màrtir Ramon Peiró, OP (assassinat el 21 d’agost a la carretera del Morrot), en el recorregut va observar incendis i profanacions d’esglésies i cases religioses; va tornar a l’Hospitalet i cap a les 11 de la nit, el van capturar al seu propi habitatge; buscaven també al seu fill fra Josep. Es va acomiadar de la seva esposa amb aquestes paraules: “Fins al cel”. Poc després es van sentir uns trets que li van ocasionar la mort; tenia 49 anys d’edat; la seva dona va exigir que en el taüt es col·loqués el crucifix.
REFERÈNCIES
- Imatge del llibre Sanfeliu. Imatges d’un barri a través del temps (2000) FOTO-VIVA grup fotogràfic amateur. HOTEL D’ENTITATS SANFELIU. Pg. dels Cirerers, 56-58. Despatx 11.
- Aproximació a la historia del barri de Sanfeliu. Quaders d’Estudi núm.3. escrit per Antoni Mataix i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’octubre de 1987
- Bombardeigs i refugis a l’Hospitalet (1937-1939). Quaders d’Estudi núm. 23. escrit per Josep Ribas i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’octubre de 2010
- Accident a al bòbila de Industrial Ladrillera, La Vanguardia 12.05.1953
- Bòbiles de l’Hospitalet dins del bloc proyectos de urbanismo BCN
- Biografia de Miguel Peiró Victori
- Biografia de Ramon Peiró Victori
L’edifici de Caprabo
Buscant coses varies a internet m’he trobat amb el llibre commemoratiu “Caprabo 1959-2009” on podeu trobar, entre moltes d’altres, una fotografia de l’antiga seu central de Caprabo, que es va inaugurar el 1968, quan l’empresa ja disposava de 7 autoserveis.
A aquest edifici del carrer del Migdia es trobaven les oficines i un gran magatzem de 7000 m². Al llibre trobareu moltes imatges de tot això, i també del seu primer ordinador, al 1970, un IBM serie 3 que funcionava amb fitxes perforades!!
L’any 1980 es traslladen cap el carrer de les Ciències també de l’Hospitalet (també trobareu fotos al llibre). Cap a principis dels anys 90 l’edifici es comença a reestructurar i ara allà troben algunes dependències de l’ajuntament.
REFERÈNCIES
Llibre sobre l’historia de Caprabo
Hospitalencs d’ahir
Hospitalencs d’ahir és el títol d’un llibre de Francesc Marcé i Sanabra publicat per l’Ateneu de Cultura Popular l’any 1994, com a recull de 79 biografies que ja havien format part del seus Xiprerets des de 1988.
He tingut accés a ell fa relativament poc, ja que es troba esgotat a l’Ateneu, i a tota la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona sols existeix un únic volum al menys de préstec, i a més bastant atrotinat, amb algun full desaparegut, i molts desenganxats, tants que fa por obrir-lo ja que es trenca!, sembla que en qualsevol moment tots els fulls s’alliberaran del llom,… i després com retorno això a la biblioteca??
Són quasi 600 pàgines on s’aprofiten tots els racons per ficar molt de text, fotografies, mapes, partitures,… de tot el que es pot ficar dins d’un llibre; tot per definir les persones d’aquesta llista:
És probable que no conegueu a la majoria, sols Francesc Sabaté surt a la llista de personatges relacionats amb la nostra ciutat que hi ha a l’article de la Wikipedia sobre l’Hospitalet de Llobregat. Pot ser el més mediàtic és Antoni Castejón que va ser meteoròleg a TV3, també hi ha escultors, pintors, polítics, religiosos, pilots d’aviació, poetes, empresaris,… tots van deixar una empremta gran o petita a la ciutat. Segurament faltaran persones, però ja diu l’autor que és una llista personal, i per ell també incompleta per la manera en que es va realitzar.
També diu a la justificació de l’obra“Si els que som autòctons no recordem els origens, quins vincles podem oferir als vinguts de fora? Si com a poble perdem la identitat – i l’estem perdent- què resultarà de l’aiguabarreig? Jo intento, modestament, – i no és la primera vegada- posar el meu gra d’arena per estintolar la nostra personalitat i establir un pont entre el passat i el futur que anem fent dia a dia. Perquè no resulti que som un poble que eternament comença a partir de zero”
REFERÈNCIES
- Hospitalencs d’ahir escrit per Francesc Marcé i Sanabra i publicat per l’Ateneu de Cutura Popular dins de la seva col·lecció Medusa (núm.8) l’any 1994
- L’Hospitalet dee Llobregat a la Wiquipédia
Aproximació a les Corals de l’Hospitalet (1851-2011)
Els cors de Clavé es van fundar pel poeta i polític Josep Anselm Clavé (1824-1874), sota la idea d’elevar la cultura dels obrers mitjançant la música i el cant. La primera societat creada als Països Catalans va ser La Fraternitat, al 1850, i la primera a l’Hospitalet es va fundar un any després, dita Coro El Llobregat, i que va desaparèixer probablement a finals del segle XIX. En el seu primer concert el propi Anselm Clavé va encarregar-se de la direcció.
A partir de 1868 van sorgir com a secció de les diferents seccions recreatives, com el Casino l’Harmonia, de 1869, on es va integrar El Llobregat, El Casino Centro Económico Industrial, de 1874, la Sociedad Coral Campestre de 1882.
Al segle XX es van continuar creant com l’Orfeó del Dr Robert al Casino del Centre (Orfeó Hospitalenc a la dictadura de Primo de Ribera); La Joventut, fundada al 1933 al barri del Centre, com també la Societat Coral Els Tranquils; La Societat Coral L’Univers, creada al 1910 en Hostafrancs i que en 1926 es va traslladar a la Torrassa, d’on també eren La Unió Rossinyols Torrassencs de 1954 i Els Antics de la Torrassa de 1947. A Collblanc, tenim La Aurora de 1930 i Els Callats de 1947, i a Santa Eulàlia: Els Pilotaires format a un frontó al 1929, i la Societat Coral i Recreativa Unió Hortènsia que compartien seu, el bar Carbó, amb La Carabassa i el Quartet Eularienc. També he trobat referències d’una colla a La Torrassa que es deia La Baldufa, als voltants de 1934, i també del Cor Parroquial d’Eixerits al voltants de 1936.
A darrere del monument a Anselm Clavé inaugurat el 12 de desembre de 1954 figuren les vuit corals existents en aquell moment,…
A la fotografia inferior, compartida per Àngel Margenet Díaz, tenim el pendó de la coral El Pensament, fundada al 1930, i de la que sé molt poc,… a finals dels anys 40 assajava al barri de Sant Josep i era dirigida pel mestre Rafael Carbó, que va crear i potenciar altres agrupacions corals, com La Joventut o la Unió Hortènsia, ja citades. Darrere del pendó de El Pensament també veiem el de l’Aurora que després de la Guerra Civil va tornar a ser autoritzada al 1941 i va continuar crec que fins a finals dels anys 50.
Mica en mica les corals anteriors, com altres entitats, anirien desapareixent pel canvi dels temps. A l’any 1972 José Macia ens informava a La Vanguardia de que sols en queden dues corals de les vuit que havien existit; actualment d’aquelles no en queda cap, però ni han de noves,…
Avui podem trobar El Cor Elidard Sala fundat al 1971, la Coral Infantil els Matiners, del mateix any i de la que al 1973 va sorgir la Coral Xalesta, d’adults. Al 1984 es va crear la Coral Heura, que cada maig, juntament amb les altres dues organitzen des de fa 28 anys la Setmana de Cant Coral a la nostra ciutat. També tinc constància, i segur que em deixo moltes, de l’existència de la Coral polifònica “Arrels de juventut” fundada pel Centre d’Estudis Musicals Haro el 1984, del Cor Creixent de l’Ateneu Cultural Catalonia fundat el 1986, de la Coral Adinoi de la Parròquia de Sant Isidre a Santa Eulàlia formada al 1988, la Coral del Grup de Dones de Can Serra creada al 2005,… i de moltes corals infantils,…
REFERÈNCIES
- Pendó del “Coro El Llobregat” – Museu d’Història de l’Hospitalet de Llobregat (18.05.2003)
- Història de la Federació de Cors de Clavé des de la seu lloc web
- Inauguració del monument a Anselm Clavé, 1954
- El Barri de Santa Eulàlia de Provençana: Elements per una Crònica, de Rameu Breu i Panyella dins del Quaderns d’Estudi núm. 6 (1988) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Espigolant en el passat, de Matilde Marcé i Piera, editat al 1996 per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet
- Aquell Hospitalet, de Matilde Marcé i Piera, editat al 2011 per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic (1890-1965), de Mireia Mascarell, editat al 2003 per l’editorial Efadós.
- Les Festes Majors de l’Hospitalet. Barris Centre i Sant Josep, escrit per Agustí G. Larios i Carles Santacana i Torres i editat al 1999 pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Històries de Collblanc -La Torrassa, escrit per Inocencio Salmerón Vargas i editat per l’Ajuntament de l’Hospitalet
- La Vanguardia, 06.09.1972
- Fons d’Entitats i Institucions de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet
- El Cant Coral al Baix Llobregat escrit al 2010 per Joan Jordana i Ollé
- Coral Xalesta
- Coral Infantil els Matiners
- Coral Elisard Sala
- Coral polifónica “Arrels de juventut”
Sense notícies del retorn del Cap de Medusa
El Cap de Medusa és una de les icones de l’Hospitalet, l’element arqueològic més important trobat a la ciutat, tot un símbol; tant que des de l’any 2006 la distinció municipal als visitants il·lustres és la seva imatge, estrenada quan ens va visitar el Príncep Felip de Borbò. També és el segell del Museu d’Història, i per alguns una metàfora (o pot ser l’origen,…) de la metamorfosi imparable del nostre territori en formigó i asfalt als últims 100 anys, sense cap respecte al medi natural o a les seves arrels i passat:
Aquesta escultura d’època romana (II dC) va ser trobada al canvi de segle del XIX al XX al barri de Santa Eulàlia, a les obres de la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell (antiga Via Augusta), molt a prop de l’ermita romànica. És una peça de marbre de més o menys mig metre de diàmetre, que segurament formava part d’un monument funerari situat a una vil·la propera a la vora del mar,… molt més al text de Josep Maria Solias.
Des de 1932 la medusa forma part de la col·lecció del Museu d’Arqueologia de Catalunya i tan sols va retornar al nostre municipi al setembre de 2006 per tal de formar part de l’exposició Paraula de Medusa. A nosaltres ens van deixar una còpia, però com això no es que sigui molt just, el 22 de febrer de 2006 el Ple en la seva totalitat va aprovar una moció del Partit Popular que instava a l’ajuntament a:,…
5 anys i mig després i sense notícies del seu retorn,…
REFERÈNCIES
- El Gorgoneion de Provençana per Josep Maria Solias i Arís
- Visita del príncep a Canal-h (13.12.2006)
- Exposició Paraula de Medusa al bloc de l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana
- Sobre la troballa al bloc de l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana
- El cap de Medusa al Museu d’Arqueologia de Catalunya
- Ple municipal del 22 de febrer de 2006
Can Serra: la Objeción de Conciencia en España (1976)
A uns dels últims comentaris al bloc la Xanxano ens diu: “Un altre dels meus primers records és la visita a la presó que vam fer la meva mare i jo per veure un dels objectors de consciència que cuidaven nens al matí a la Casa de la Reconciliació i avis a les tardes. Era una època d’herois i heroïnes…”
Buscant els herois i heroïnes he trobat aquest vídeo de mala qualitat, però que ens permet traslladar-nos a la petita part de la lluita que es va portar a terme a Can Serra. Gràcies als molts sacrificis d’aquests joves (Ovídio, Guillermo, José, Jesús, Vicente,…), molts altres, anys més tard, van tenir l’oportunitat de fer l’objecció de consciencia ja legalment, i posteriorment, ara, ja no saben ni el que va ser l’objecció, ni el servei militar, ni molt menys la insubmissió. Els serveis socials autogestionats que els objectors de Can Serra van crear al 1975 van ser els primers, posteriorment es van reproduir per tot l’estat. A l’any següent 285 objectors vivien a les presons, i un any més tard es formaria el MOC (Moviment d’objecció de consciencia),..
El vídeo divideix els seus 31 minuts en tres parts, la primera, d’uns tres minuts ens introdueix al barri de Can Serra d’aquells anys; a la segona ens mostra de manera crua el per què de l’objecció de la consciencia, i a partir del minut 22 podem veure les accions d’aquest grup d’objectors il·legals al barri de Can Serra. Al final del vídeo veureu a què es refereix Xanxano amb el seu comentari,…
Per presentar aquesta filmació també m’agafo al text que J. M. Martí Rom va fer per presentar-lo a l’exposició Les brigades de la llum. Avantguarda artística i política al cinema espanyol (1967-1981), que es va realitzar al MACBA al 2005. Ell, com a membre de la Cooperativa Cinema Alternatiu va ser un dels responsables de les imatges:
“Fins a l’any 1976, la informació que tenia la societat espanyola sobre l’objecció de consciència era que els testimonis de Jehovà es negaven a complir el servei militar obligatori. De tant en tant, la premsa franquista es feia eco del fet, intentant evidenciar que es tractava d’una protesta anecdòtica i estrambòtica. Tot i això, era cert que hi havia hagut alguns objectors per raons no confessionals, i el cas sobre el qual es va transmetre certa informació –si bé molt limitada– va ser potser el del valencià Pepe Beúnza.
A finals de 1975, just després de la mort de Franco, es va posar en contacte amb la Cooperativa Cinema Alternatiu un grup de pròfugs del servei militar que havien decidit iniciar una campanya a favor de l’objecció de consciència; la seva intenció era passar un any complint un servei civil en el barri de Can Serra i, després, convocar una roda de premsa per explicar els seus motius i el que havien fet.
Can Serra era un barri de nova fornada a l’Hospitalet de Llobregat, tocant amb Barcelona, on s’havien instal·lat una part de les onades immigratòries dels anys seixanta. La CCA va assumir la proposta de documentar les diverses tasques i activitats que els integrants d’aquest grup anirien desenvolupant durant aquell any. Finalment, poc abans de la seva roda de premsa, es van enregistrar les seves opinions i arguments contra la guerra i el servei militar. Era evident que una vegada es fes pública la seva opció, serien empresonats, per la qual cosa la pel·lícula els va donar veu, i la seva intenció era servir per realitzar una gran campanya arreu de l’Estat espanyol.
Potser aquesta és la pel·lícula marginal de la qual es va realitzar un nombre més elevat de còpies, i la que va tenir més difusió per canals molt diversos. Vista des d’ara, el 2005, se’n poden remarcar uns quants aspectes. En aquells anys seixanta, i amb una única televisió estatal (franquista), la societat espanyola no tenia el referent visual –evidenciat en tota la seva cruesa– de les guerres que hi havia al món, com passa en l’actualitat. Per això era important incorporar a Can Serra imatges de la Guerra de Vietnam. Les imatges d’uns soldats americans amb un cigarret a la boca fotografiant-se amb el peu sobre un cadàver vietnamita, o colpejant brutalment i matant a punta de canó a d’altres soldats, recorden a les tristament famoses imatges preses a les presons d’Iraq. A la pel·lícula s’evidenciava també, a la meitat dels anys seixanta, el perill d’aquella nova societat de consum el desenvolupament del qual es podia ja entreveure”
He extret unes imatges del vídeo (que trobareu a les referències).
REFERÈNCIES
Miguel Primo de Rivera oficialment no és fill adoptiu de l’Hospitalet de Llobregat
A l’agost preguntava a aquest bloc si Miguel Primo de Rivera encara era fill adoptiu de la ciutat, ja que la Vanguardia del 19 d’octubre de 1926 deia que havia rebut aquest honor. Com soc una mica pesat vaig deixar també un missatge al facebook de la Núria Marín, i ella es va interessar i va traslladar al seu equip la pregunta. Avui mateix he rebut resposta:
Hem estat investigant i no s’ha pogut comprovar que hagués cap acord ni de Ple ni de Comissió Permanent, ni cap expedient administratiu, en la que es fes fill adoptiu al general Primo de Rivera. Sí que hi ha constància d’algun telegrama de felicitació (1926), adhesió a un homenatge (1926) i plànols d’un projecte per fer-li una plaça. [crec que vol dir placa, que va projectar Ramon Puig i Gairalt]
També hi ha constància de que el regidor Sr. Castelló va parlar al Ple dient «Sobre todos pesa el deber de la renovación, por el Ilustre General… desde que nuestra ciudad se honra contándoles entre sus hijos adoptivos. Desde aquel momento en que el Ilustre hombre público vino a nuestra queridísima ciudad, para recibir el homenaje merecidísimo, homenaje que recuerda con sus letras esculpidas, la placa existente en la fachada denuestra Casa Consistorial…» però no hi ha cap document oficial que constati que fos nomenat fill predilecte oficialment, encara que s’intueix que aquesta era la intenció del consistori d’aquella època.
Pel que a mi respecte, el General Primo de Rivera no és fill predilecte de la nostra ciutat, perquè així ho acrediten els nostres arxius. L’Hospitalet és una ciutat que creu fermament en els valors de la democràcia i per tant no escau donar cap distintiu a un colpista.
Avui mateix també he estat a l’arxiu (que per cert estava ple com mai) i he pogut llegir en paper l’informe a que es refereix l’alcaldessa, realitzat per la Pepa Prieto després de consultar un munt de documents ja detallats. La Pepa també ha trobat un article a l’ABC amb una fotografia realitzada per Josep Brangulí, al veure-la he revisat la fototeca de l’arxiu per si un cas trobava alguna més, però no, per ara aquesta és l’única de la seva visita.
Sobre per què no figura cap referència als registres de l’ajuntament?, ni idea, pot ser va ser decisió unilateral del propi alcalde, en Tomàs Giménez, i no va deixar cap registre escrit, deien que era una mica egòlatra,… això ja és labor d’historiadors. On és la placa? tampoc ho sé, suposo que quan va arribar la segona república no van tardar molt en treure-la i segurament en destruir-la. On podem trobar més fotos? suposo que al fons de Josep Brangulí, propietat de la Generalitat de Catalunya,…
REFERÈNCIES
Bellvitge 50
A la revista de l’AV de Bellvitge ens informen del projecte de celebració del mig segle de la barriada, que estan coordinant conjuntament amb el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, i al que està convidat tothom que pugui aportar el seu granet de sorra.
El primer bloc de Bellvitge es va començar a construir a l’estiu de 1964, no tinc constància de cap primera pedra o d’una celebració similar. El 13 d’agost del mateix any ja tenien fetes les dues primeres plantes, i el 18 d’agost de 1965 ja surt publicitat a la premsa. Dos mesos després s’inaugura,…
Pel que he pogut saber la pròxima reunió del grup es realitzarà el dia 16 de setembre a la Biblioteca de Bellvitge, i l’acte de presentació oficial de BELLVITGE50 serà el 18 d’octubre al mateix lloc.
REFERÈNCIES
L’homenatge als vells d’Hèctor Cesena i Albós
Molt a prop del mercat de Santa Eulàlia, a la plaça dels Avis, trobem aquesta escultura de bronze tan trista, d’una dona gran amb un mocador, asseguda a una pedra i que es cobreix tota ella amb una manta. Com llegiu està dedicada als vells, o segons l’article, als avis, i es va realitzar a l’any 1974 per l’hospitalenc Hèctor Cesena i Albós, que ja va rebre per ella el primer premi del Cercle Artístic de Sant Lluc al 1968.
L’any passat Hèctor Cesena va rebre el diploma de Mestre Artesà per part del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya. A l’article sobre aquesta distinció he pogut trobar alguna informació sobre ell: “…amb 81 anys, és escultor professional des dels 55 anys. Cesena és especialista en l’escultura d’art funerari i la seva obra destaca pel caràcter figuratiu i realista. Així mateix compta amb una llarga carrera de mestratge en el taller, entre d’altres ha estat mestre de taller en talla de pedra de l’escola Massana”.
Cal dir també que no és l’única escultura d’aquest autor a la ciutat, també podeu trobar al parc de Can Buxeres la seva “La Família” i fa anys a la plaça de Blas Infante (abans Josep Mª Pemán) hi havia instal·lada una formada per dues rodes amb un gravat d’un pagès segant blat, i que ara la podeu trobar al pati posterior del Museu d’Història, on segur que també tenen moltes obres seves amagades.
REFERÈNCIES
- La Vanguardia 16.11.1968 (Medalla Josep Llimona)
- Museus en Línea (referències a l’escultura)
- Nota de premsa sobre el Diploma de Mestre Artesà
- Notícia (cal que feu servir el buscador)
Inundacions sota la plaça d’Ildefons Cerdà
Després de les pluges d’aquesta tarda crec que avui toca posar una foto de inundacions, i he seleccionat aquesta de la Plaça d’Ildefons Cerdà a l’any 1999 que em va traslladar Manuel Domínguez gràcies a l’AV “Ildefons Cerdà” de Gran Via Sud.
Les inundacions eren habituals sobre tot als 70-80, causades per avaries al sistema elèctric o mecànic d’elevació de les aigües. La primavera de 1986 es va instal·lar una vàlvula de buidat automàtic connectada a un grup electrogen, però això no va evitar que el 22 de maig de 1990 tornés a passar, quan ja s’estaven realitzant les obres de millora del col·lector de la riera Blanca que augmentava la capacitat de desguàs de 30 a 75 m³/s. Al setembre de 1999, una vegada renovada la plaça, es va inundar dues vegades, la primera per una errada tècnica a les vàlvules, i l’altre per que es va desbordar dos col·lectors que baixen de Sants i tota l’aigua va anar cap al túnel,… Crec que aquesta va ser l’última vegada, i menys mal per que els diaris treien fum, d’aquestes inundacions hi ha molta informació a La Vanguardia.
Una imatge de agosto de 1983, quan van tenir que rescatar els vehicles amb cordes,…
L’any 1985 es va quedar un autobús del que els passatgers van tenir que sortir nadant,…
Aspecte el 3 de setembre de 1999
i el 14 de setembre de 1999
REFERÈNCIES (no estan totes)
- La Vanguardia 23.08.1983 (rescaten els vehicles amb cordes)
- La Vanguardia 09.10.1985 (un autobús queda atrapat)
- La Vanguardia 26.09.1986 (zones inundables de Barcelona)
- La Vanguardia 20.03.1989 (obres riera Blanca)
- La Vanguardia 22.05.1990 (les pluges de 1990)
- La Vanguardia 04.09.1999 (primera inundació del 99)
- La Vanguardia 07.09.1999 (repercusions)
- La Vanguardia 15.09.1999 ( segona inundació del 99)
- La Vanguardia 16.09.1999 (segona inundació del 99)
- La Vanguardia 17.09.1999 (segona inundació del 99)
Uns avets de Das
Avui marxem cap al Pirineu, a un poblet de Girona que es diu Das, i què farem allà? Doncs primer mirar el seu ajuntament, l’edifici de la foto,… maco, eh?
i ara tornem cap a l’Hospitalet per explicar una historieta: Resulta que pel nadal de 1973 el poble de Das ens va regalar un parell d’avets, que es van situar, un a la plaça de l’Ajuntament i l’altre a la de Collblanc, suposo que per cobrir-los d’ornaments i convertir-los en arbres de nadal.
Però què va moure als de Das a portar-nos els arbres des d’allà dalt? La causa va ser Rossend Arús i Arderiu (1847-1891), nom que us sonarà del carrer que es troba al costat del nostre ajuntament. Bé, aquest home va viure a Barcelona, però passava llargues temporades a casa dels avis paterns, a la nostra ciutat. El seu pare, Pere Arús i Cuixart, va nàixer aquí però va marxar a Barcelona on tenia un pròsper negoci d’ultramarins i colonials a l’engròs. Rossend, fill únic, el va heretar juntament amb una gran fortuna, que va deixar sota el control del seu soci i amic Antoni Farnés, mentre ell es va dedicar a la literatura i a la filantropia, les seves dues gran passions.
Moria als 46 anys, deixant com a marmessors als seus amics Valentí Almirall i Antoni Farnés. Abans de morir però va poder veure uns dels seus dos desitjos, l’ajuntament i les escoles de Das, que ell havia financiat i manat construir al poble de la seva mare, Teresa Arderiu i Pons. El segon no el va veure realitzat, però els seus marmessors van seguir les indicacions verbals de Rossend i després de vuit mesos de construcció, el 24 de juny de 1895 inauguraven un altre ajuntament amb les seves escoles al poble del seu pare, l’Hospitalet de Llobregat.
El text de 1975, el que parlava dels avets, diu que els dos ajuntaments tenien una estructura similar, però la veritat és que encara que el nostre ha sofert diverses modificacions, les similituds no són tan grans com las que té, al menys a la façana principal, amb l’antic ajuntament de Sarrià (1896), del mateix arquitecte que va dissenyar el nostre, Francesc Mariné i Martorell (1845-1902).
Ah! un oncle d’en Rossend, Jaume Arús i Cuixart, fou batlle de l’Hospitalet en els anys 1839-40, 1856, 1857-58, 1874 i 1875-76, i va ser fundador del Centro Económico, Agrícola e Industrial, més conegut com el Casino del Centre,…
REFERÈNCIES
- Fotografia de l’ajuntament de Das per Digitography a Panoramio. Veure també les de J.A.E.E.
- Història dels avets a La Voz del Llobregat del 21 de desembre de 1973, que podeu trobar al XAC.
- Biografia de Rossend Arús, per Francesc Marcé a la publicació de l’Ateneu de Cultura Popular, Xipreret, núm. 333, febrer de 2010
- Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat (2001) – Fixa 2
- Biblioteca Pública Arús de Barcelona per Ma Carmen Illa Munné. B. Anabad, XXX (1980) núm. 4
- Los Arderiu per Alfredo Arderius MArtin (febrer de 2011)
El final dels passadissos del carrer del Mestre Candi
Al barri de Sant Josep crec que sols queden els passadissos del carrer de Rodés, però abans existien al menys uns al carrer de Miquel Romeu, i també els més grans de tota la ciutat, els del carrer del Mestre Candi, que pel que es veu a la fotografia inferior, realitzada al 1947, era un conjunt de 7 passadissos. Es van construir entre els anys 20 i 30 del segle XX, segons plànols de Ramon Puig i Gairalt, com habitatge a les classes obreres que podien pagar un lloguer.
A l’any 1982, de quan és el plànol inferior, sols es conservaven 3 passadissos, els números 19 al 27 (amb 14 habitatges) i 49 al 63 (amb 18 habitatges), però s’havia pres la firme decissió de protegir-los, juntament amb el de Miquel Romeu. En aquell moment es pretenia transformar l’entorn de la parc de la Serp fins i tots als números 33-39 s’havia projectat la construcció d’un teatre municipal per a 400 persones que regentaria el Grup d’Acció Teatral (GAT),… mai es portaria terme.
A aquesta imatge tan dolenta podeu veure com eren els passadissos. Al projecte de rehabilitació, per tal d’augmentar la superfície d’algunes de les cases, d’uns 25 m², es pretenien unificar de dos en dos per així tenir de dos a tres habitacions. Es pretenien finalitzar les obres l’any 1985.
Lamentablement les inundacions del 7 de novembre de 1983 (213 mm amb vent de llevant de 115 Km/h) van afectar molt seriosament aquest edificis i a d’altres de tot l’Hospitalet. L’1 de desembre de 1983, en Ple Municipal, es decideix la suspensió del Pla Especial de Reforma Interior del parc de la Serp, i per tant les cases ja no serien rehabilitades degut al augment del cost (75.000 pessetes/m²), un representant del PSUC va dir: «se pierde un elemento histórico de nuestra ciudad como son las casas de pasillos». La Generalitat, que era la que havia de pagar, tampoc estava disposada a rehabilitar les cases, sembla ser ja havia mostrat el seu desacord inicialment.
Les families que estaven de lloguer vivint en molt males condicions als passadissos (algunes no van tenir més remei que anar-se’n a pensions o amb familiars), després de sis mesos de espera des de les inundacions, on no van deixar de pressionar insistentment, tallant varies vegades Prat de la Riba, i fins inclús tancar-se a l’ajuntament, van ser traslladades, també de lloguer, a uns habitatges de propietat municipal al carrer del Molí de Can Serra. També es van afegir persones del carrer de Sauri, que van sumar un total de 51 families. Cal dir també que inicialment a Can Serra alguns veïns van protagonitzar protestes i tenses assemblees a la Casa de la Reconciliació degut a la rasa gitana dels possibles nouvinguts.
Finalment el dia 18 d’abril de 1984 es van tirar a terra:
Com a colofó deixo aquests dos articles connectats, un d’un arquitecte, i un altre d’un historiador que el respon.
REFERÈNCIES
- El barri de Sant Josep (1988) escrit per José Manuel Morales Medina dins dels Quaderns d’Estudi, núm. 6 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Pluges i inundacions a l’Hospitalet (1989) escrit per Miguel Sanz Parera dins dels Quaderns d’Estudi, núm. 7 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- El Periódico del Llobregat. 16.10 .1982 (Sobre el nou parc de la Serp)
- El Periódico del Llobregat. 02.11 .1982 (Sobre el nou teatre)
- El Periódico del Llobregat. 08.01 .1983 (Aprovada la rehabilitació de les cases)
- El Periódico del Llobregat. 08.03 .1983 (Modificacions del Pla Especial)
- El Periódico del Llobregat. 07.07 .1983 (Recursos dels veïns contra les expropiacions de les cases)
- El Periódico del Llobregat. 03.12 .1983 (Decisió de que no seran rehabilitades)
- El Periódico del Llobregat. 05.11 .1983 (Manca l’aportació econòmica de la Generalitat per fer el teatre)
- El Periódico del Llobregat. 05.01 .1984 (L’ajuntament compra habitatges pels afectats per les inundacions)
- El Periódico del Llobregat. 21.01 .1984 (Pujana protesta per que no arriben els diners del teatre des de la Generalitat)
- El Periódico del Llobregat. 02.02 .1984 (Els veïns tallen per dues vegades el carrer d’Enric Prat de la Riba)
- El Periódico del Llobregat. 07.02 .1984 (L’ajuntament desmenteix que a Can Serra arribin 200-300 families gitanes de Can Tunis, sols són 9 de Mestre Candi, però encara així alguns veïns protesten)
- El Periódico del Llobregat. 08.02 .1984 (Sobre l’estat de les cases, entrevista als veïns de Mestre Candi)
- El Periódico del Llobregat. 09.02 .1984 (uns 500 veïns de Can Serra protesten a l’ajuntament davant la manca d’informació respecte a l’arribada de gitanos)
- El Periódico del Llobregat. 15.02 .1984 (Article d’opinió sobre l’oposició d’alguns veïns de Can Serra a l’arribada dels gitanos)
- El Periódico del Llobregat. 14.03 .1984 (Pròxima adjudicació dels pisos)
- El Periódico del Llobregat. 05.04 .1984 (Alguns veïns de Mestre Candi es tanquen a l’Ajuntament en protesta)
- El Correo del Llobregat. 07.04.1984 (Acord amb l’ajuntament)
- El Correo del Llobregat. 12.04.1984 (Les families ja tenen pisos)
- El Periódico del Llobregat. 12.04 .1984 (Les families ja tenen pisos)
- El Periódico del Llobregat. 19.04 .1984 (Es tiren a terra les cases)
- El Periódico del Llobregat. 19.06 .1984 (Article de Ferran Navarro i Acebes)
- El Periódico del Llobregat. 09.08 .1984 (Article de José Manuel Morales Medina)
- TOTES LES REFERÈNCIES ANTERIORS (1982-84) LES PODEU CONSULTAR AL XAC
La caseta modernista de la Tecla Sala, 1937
Suposo que tots alguna vegada o una altra heu visitat algun equipament de l’antiga fàbrica de filatura de cotó de la Tecla Sala, per tant crec que no fa falta situar aquest petit edifici que es troba just davant, on gira la rampa que puja cap a la biblioteca.Aquest és un dels edificis més macos de la ciutat, una petita joia (com diu la Cristina García) modernista amb la decoració característica d’aquest estil: relleus florals que emmarquen portes i finestres, esgrafiats també florals sota la cornisa, respiralls ornamentats amb relleus, vidres de la parts superior gravats amb àcid, coronaments decorats amb el cap d’una dona amb els cabells embolicats amb flors,…
I a més de maco està envoltat d’algun que d’altre misteri, el primer és què per ara no es coneix qui va ser l’arquitecte, i tampoc l’any de la seva construcció. La primera referència que s’ha trobat de la caseta data de 1916 i és un dibuix de tota la fàbrica realitzat per F. Xumetra on podem veure-la, aquest dibuix es troba a l’entrada de la biblioteca, i ja el vaig compartir aquí mateix fa un temps.
La data anterior es propera a 1913, quan Joan Riera i Sala (¿?-1926) i Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973) van comprar la fàbrica a la família Basté, propietària des de l’any 1889 (encara que alguns edificis són més antics, concretament de l’any 1855, quan era un molí paperer). En principi, encara no sé per què, es considera que l’edifici es posterior al 1913, però no hi ha probes de que no fos la família Basté la que va manar construir-lo, per exemple a Claudi Duran i Ventosa (¿? -,1925), l’arquitecte que va construir al 1893 el gran edifici on es troba la biblioteca.
Després d’introduir una mica la historia de la caseta continuem amb un altre “misteri” que no té res a veure amb els anteriors i que m’ha sorgit al descobrir aquestes fotografies de l’arxiu Zerkowitz i realitzades per Adolfo Zerkowitz (1184-1972).
Resulta que a l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana disposen de dues imatges del mateix lloc, també amb els nens i nenes al pati, amb els gronxadors, amb l’obra de la casa a la mateixa posició,…. semblen fetes al mateix dia però lògicament no el puc assegurar. Van ser publicades al llibre l’Abans de la Mireia Mascarell (pàg. 582), on es diu que es van realitzar a l’any 1937 i que són de l’escola bressol de la fàbrica, a més identifica a dos nens, el Vicenç i la Carme Ortí, fills de la Carme Travé, una veïna de Sant Josep treballadora de la fàbrica.
Per situar-nos una mica més, cal dir que en el moment que ens situem, la Tecla Sala, la propietària de la fàbrica, ha marxat exiliada cap a Paris i l’empresa ha estat col·lectivitzada per la CNT, com la gran majoria de les de la ciutat. De fet l’historiador Miquel Izard, al seu article “Vida quotidiana en un país en guerra i revolució”, diu que la de la Tecla Sala va ser la primera llar que es va organitzar a una fàbrica de l’Hospitalet
Les imatges de l’arxiu Zerkowitz no estan datades però indiquen un altre tipus de llar d’infants, diuen que la llar era d’Assistència Infantil, m’explico,… Tal dia com avui, fa 75 anys, es podria dir que es va iniciar la Guerra Civil; Barcelona i voltants era una de les zones republicanes, que dies després es va transformar en receptora de milers de nens i nenes que fugien dels llocs de conflicte. Diferents entitats van formar el Comitè Central d’Ajut als Refugiats, i una d’aquestes entitats era Assistència Infantil.
Després de fer molta recerca les hemeroteques sobre aquesta entitat i també sobre Ajut Infantil de la Reraguarda, un altra entitat també molt important, no he trobat cap referència a cap llar d’infants a la nostra ciutat, però que quedi clar que això no vol dir que no es fes servir per aquesta causa, ja que aquestes llars es mantenien amb cert secret, inclús pot ser, a pesar del seva petita grandària, que la funció fos doble?
En tot cas quan veieu aquesta caseta, a pesar de les incògnites sobre el seu origen, segur que tindrà una altra dimensió per vosaltres. A les imatges següents podreu veure aquesta petita llar d’infants de 12 plats, per dins i per fora: el pati, l’aula de treball, el dormitori i el menjador
Aquestes últimes imatges són propietat de l’arxiu Zerkowitz, fons que comença a l’any 1915 i continua fins a l’actualitat; consta d’unes 80.000 fotografies d’Espanya, principalment de Catalunya, de les quals 10.000 les podeu trobar a la seva pàgina web. He contactat amb ells per tal de poder compartir aquestes imatges aquí, i m’han contestat molt positivament. De fet ells estan oberts a cedir els drets i inclús fer ampliacions sota pressupost.
REFERÈNCIES
- Fitxa 62 del Pa Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic, 2001
- Fil de intervencions a la pàgina de facebook del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, a partir d’una imatge d’aquest edifici.
- Dibuix de la Tecla Sala, F. Xumetra, 1916
- Article “Vida quotidiana en un país en guerra i revolució” de Miquel Izard
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireiza Mascarell i editat per l’editorial Efadós a l’any 2003.
- Arxiu Zerkowitz (www.zerkowitz.es) Dades de contacte Arxiu Zercowitz: archivozerkowitz@gmail.com Tfno. 93 211 22 50 / 610 25 74 45
Un elefant a l’Hospitalet
Ja veieu que no parlo d’un elefant actual, parlo d’un fòssil batejat inicialment com a Elephas meridionalis, i que ara es diu, Mammuthus meridionalis. Aquest animalot caminava pel territori que avui ocupa la nostra ciutat fa quantre dies, geològicament parlant, es a dir, fa d’entre 800.000 i 1.000.000 d’anys, a l’era geològica que es coneix com a Quaternari.
Feia d’alçada uns 4,5 m i els mascles podien superar les 10 tones de pes. Vivia a zones de bosc obert i de clima benigne, i s’alimentava d’ herbes i fulles.
No sé quan el Dr. Josep Fernàndez de Villalta i Cornellà va trobar un molar i una defensa fragmentada als llims de la bòbila Marquet, que es trobava a prop del cementiri, al carrer de Menéndez Pidal . Sé que als anys 80 l’original del molar es trobava al Museu Arqueològic de Barcelona, i l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet tenia una còpia en poliester que el mateix Villata va donar a Jordi de la Pinta, col·laborador de l’Ateneu.
Ara la veritat és que no sé on es troba, buscant al lloc web de Museus en Línia he trobat aquest molar que no sé si és el mateix, segons es descriu procedeix de la nostra ciutat, encara que actualment es troba al Museu de Torre Balldovina, a Santa Coloma de Gramenet.
Aquestes troballes a la nostra ciutat es podrien qualificar com inaudites, ja que tothom sap el que es feia a les obres quan es trobava alguna cosa,…
REFERÈNCIES
- Imatge del lloc web Saberpanther
- Imatge de H. Osborn, ‘Men of the Old Stone Age’ (1916) dins del lloc web Don’s Maps
- Jordi de la Pinta a l’Hospitalet escriu.
- Lloc web de Museus en línia
- El Periódico del Llobregat, 31.08.1984 (buscador)
- Las formaciones cuaternarias del delta del Llobregat (1974). Mª Àngeles Marqués Roca
L'Hospitalet de Llobregat 
