Imatges retrospectives d'una ciutat

Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana

La caseta modernista de la Tecla Sala, 1937

Suposo que tots alguna vegada o una altra heu visitat algun equipament de l’antiga fàbrica de filatura de cotó de la Tecla Sala, per tant crec que no fa falta situar aquest petit edifici que es troba just davant, on gira la rampa que puja cap a la biblioteca.Aquest és un dels edificis més macos de la ciutat, una petita joia (com diu la Cristina García) modernista amb la decoració característica d’aquest estil: relleus florals que emmarquen portes i finestres, esgrafiats també florals sota la cornisa, respiralls ornamentats amb relleus, vidres de la parts superior gravats amb àcid, coronaments decorats amb el cap d’una dona amb els cabells embolicats amb flors,…

I a més de maco està envoltat d’algun que d’altre misteri, el primer és què per ara no es coneix qui va ser l’arquitecte, i tampoc l’any de la seva construcció. La primera referència que s’ha trobat de la caseta data de 1916 i és un dibuix de tota la fàbrica realitzat per F. Xumetra on podem veure-la, aquest dibuix es troba a l’entrada de la biblioteca, i ja el vaig compartir aquí mateix fa un temps.

La data anterior es propera a 1913, quan Joan Riera i Sala (¿?-1926) i Tecla Sala i Miralpeix (1886-1973) van comprar la fàbrica a la família Basté, propietària des de l’any 1889  (encara que alguns edificis són més antics, concretament de l’any 1855, quan era un molí paperer). En principi, encara no sé per què, es considera que l’edifici es posterior al 1913, però no hi ha probes de que no fos la família Basté la que va manar construir-lo, per exemple a Claudi Duran i Ventosa (¿? -,1925), l’arquitecte que va construir al 1893 el gran edifici on es troba la biblioteca.

Després d’introduir una mica la historia de la caseta continuem amb un altre “misteri” que no té res a veure amb els anteriors i que m’ha sorgit al descobrir aquestes fotografies de l’arxiu Zerkowitz i realitzades per Adolfo Zerkowitz (1184-1972).

Resulta que a l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana disposen de dues imatges del mateix lloc, també amb els nens i nenes al pati, amb els gronxadors, amb l’obra de la casa a la mateixa posició,…. semblen fetes al mateix dia però lògicament no el puc assegurar. Van ser publicades al llibre l’Abans de la Mireia Mascarell (pàg. 582), on es diu que es van realitzar a l’any 1937 i que són de l’escola bressol de la fàbrica, a més identifica a dos nens, el Vicenç i la Carme Ortí, fills de la Carme Travé, una veïna de Sant Josep treballadora de la fàbrica.

Per situar-nos una mica més, cal dir que en el moment que ens situem, la Tecla Sala, la propietària de la fàbrica, ha marxat exiliada cap a Paris i l’empresa ha estat col·lectivitzada per la CNT, com la gran majoria de les de la ciutat. De fet l’historiador Miquel Izard, al seu article “Vida quotidiana en un país en guerra i revolució”, diu que la de la Tecla Sala va ser la primera llar que es va organitzar a una fàbrica de l’Hospitalet

Les imatges de l’arxiu Zerkowitz  no estan datades però indiquen un altre tipus de llar d’infants, diuen que la llar era d’Assistència Infantil, m’explico,… Tal dia com avui, fa 75 anys, es podria dir que es va iniciar la Guerra Civil; Barcelona i voltants era una de les zones republicanes, que dies després es va transformar en receptora de milers de nens i nenes que fugien dels llocs de conflicte. Diferents entitats van formar el Comitè Central d’Ajut als Refugiats, i una d’aquestes entitats era Assistència Infantil.

Després de fer molta recerca les hemeroteques sobre aquesta entitat i també sobre Ajut Infantil de la Reraguarda, un altra entitat també molt important, no he trobat cap referència a cap llar d’infants a la nostra ciutat, però que quedi clar que això no vol dir que no es fes servir per aquesta causa, ja que aquestes llars es mantenien amb cert secret, inclús pot ser, a pesar del seva petita grandària, que la funció fos doble?

En tot cas quan veieu aquesta caseta, a pesar de les incògnites sobre el seu origen,  segur que tindrà una altra dimensió per vosaltres. A les imatges següents podreu veure aquesta petita llar d’infants de 12 plats, per dins i per fora: el pati, l’aula de treball, el dormitori i el menjador

Aquestes últimes imatges són propietat de l’arxiu Zerkowitz, fons que comença a l’any 1915 i continua fins a l’actualitat; consta d’unes 80.000 fotografies d’Espanya, principalment de Catalunya, de les quals 10.000 les podeu trobar a la seva pàgina web. He contactat amb ells per tal de poder compartir aquestes imatges aquí, i m’han contestat molt positivament. De fet ells estan oberts a cedir els drets i inclús fer ampliacions sota pressupost.

REFERÈNCIES

Anuncis

Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana

Ahir gràcies a la nova i interessant pàgina staeulalia.org, un espai web sobre el barri creat per diferents aficionats a la fotografia del grup Districte Fotogràfic Santa Eulàlia, vaig tenir coneixement de que l’Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana havia tornat i no sols això, sinó que tenia un bloc, aquest:  provenzana.blogspot.com

Explicaré la seva història a partir del que diu a la mateixa pàgina, que he retallat una mica:

Els inicis de l’Arxiu van ser la posada en marxa d’un projecte molt ben imaginat per la nostra amiga Nuria González Aliaga, treballadora social del Districte, que va saber reunir en un objectiu comú les voluntats i les sinergies d’un petit -però coratxos- heterogeni grup de persones que van agafar la materialització del mateix com un repte il.lusionant.

Al començament de l’Arxiu, l’equip fundacional es va topar amb un problema casi irresoluble que va ralentir la realització dels treballs disenyats al programa d’actuació: la manca d’espai. El lloc on es va haver d’ubicar l’Arxiu era un tros d’una de les balconades (el colomar) de l’Aula de Cultura, una sala petita que, a sobra, havia de ser compartida amb la Comissió de Festes del barri.

Les reunions de la Junta havien de fer-se a la Regidoria del Districte o al Casal d’Avis. Les instal.lacions no reunien les condicions mínimas necesaries i el pressupost dotat per la direcció de l’Aula era insuficient per a cobrir les despeses imprescindibles per a les necessitats de l’Arxiu, sobre tot a l’hora de reproduïr les fotografies que els veïns del barri anavem confiant a la Junta.

Malgrat les dificultats, s’en van anant superant els entrebancs i, com diu la ressenya, el día 20 de maig de 1988 es va poder constituir oficialment l’entitat amb totes les condicions que marcava la llei per a una corporació de les característiques de l’Arxiu. Es van confeccionar els Estatuts i es van aprobar a una assemblea de socis, nomenat-se a aquell acte la primera Junta Directiva oficial.

Mica en mica, amb l’ajut i la protecció de l’Arxiu de la Ciutat i del Museu de l’Hospitalet, es va iniciar una tasca encisadora, que va donar fruits molt d’hora. Aprofitant les habilitats creatives d’alguns membres del grup, es va dissenyar el logotip de l’entitat i es van fer uns maravellosos dibuixos de llocs representatius del barri per a utilitzar-los a la propaganda dels actes que es pensaven organitzar i al folletò que es va publicar amb els objectius de l’Arxiu.

Es va anar recollint molt de material gràfic, amb els cuals es van muntar exposicions monogràfiques de temes del barri, col-laborant amb el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i altres entitats amigues, entre les que cal destacar la Comissió de Festes, que recollia als seus programes articles divulgatius de temes eulaliencs que donaven a coneixer l’Arxiu al veïns de la barriada(…)

Vuit anys despres de la seva fundació, es va aconseguir una sala mes adient i espaiosa a l’Aula de Cultura com a seu de l’entitat i, aleshores es va posar en marxa un projecte molt de temps abans imaginat: la publicació d’un butlletí com a òrgan de difusió i divulgació de l’Arxiu Històric Santa Eulàlia Provençana. Aprofitant l’avinentessa de que l’any 1998 es  complia el Dessè Aniversari de l’Arxiu, va néixer la revista “Fitxes de Santa Eulàlia”, aixi anomenada perque a la contraportada duia sempre un article coleccionable sobre temes capdals del barri.

Quan tot semblaba ben encarrilat, l’Ajuntament decidí remodelar l’edifici de l’Aula de Cultura i el Casal d’Avis i l’Arxiu es va tenir que tancar, enviant-se els fons documentals a un magatzen municipal sense moltes condicions per aquest tipus de materials.

La Junta es va desfer i els mes grans del grup -aquells que van ser els iniciadors primers de l’idea- van anant desapareixent com a consequéncia de la fi dels seus processos biològics individuals.

Ara, amb un nou despatx a la seu del Casal d’Entitats de la Plaça dels Avis (l’antiga Àula de Cultura), superades totes les dificultats, sembla arribat el moment de reiniciar la vida activa de l’Arxiu, el que exigirà reunir un equip humà de persones ilusionades amb l’idea de dur a terme la nova etapa de l’entitat”

COMENTARIS AL FACEBOOK

Dulce Dul en esta ermita me case yo hace 19 años¡¡¡¡¡ k bonita es¡¡¡