Imatges retrospectives d'una ciutat

Museu d’Història

Els inicis del Museu d’Història

He trobat aquest petit reportatge sobre el Museu d’Història de la Ciutat realitzat pocs dies després de la seva obertura, a finals del 1973. M’ha semblat idoni, ja que després d’uns anys amb un museu sense exposició permanent i amb poca activitat, en pocs dies s’iniciaran una sèrie de conferències per tal de reflexionar sobre com orientar aquest espai en el futur, no sé si proper o llunyà.


REFERÈNCIES

Cicle de conferències. Patrimoni al límit


Sense notícies del retorn del Cap de Medusa

El Cap de Medusa és una de les icones de l’Hospitalet, l’element arqueològic més important trobat a la ciutat, tot un símbol; tant que des de l’any 2006 la distinció municipal als visitants il·lustres és la seva imatge, estrenada quan ens va visitar el Príncep Felip de Borbò. També és el segell del Museu d’Història, i per alguns una metàfora (o pot ser l’origen,…) de la metamorfosi imparable del nostre territori en formigó i asfalt als últims 100 anys, sense cap respecte al medi natural o a les seves arrels i passat:

Aquesta escultura d’època romana (II dC) va ser trobada al canvi de segle del XIX al XX al barri de Santa Eulàlia, a les obres de la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell (antiga Via Augusta), molt a prop de l’ermita romànica. És una peça de marbre de més o menys mig metre de diàmetre, que segurament formava part d’un monument funerari situat a una vil·la propera a la vora del mar,… molt més al text de Josep Maria Solias.

Des de 1932 la medusa forma part de la col·lecció del Museu d’Arqueologia de Catalunya i tan sols va retornar al nostre municipi al setembre de 2006 per tal de formar part de l’exposició Paraula de Medusa. A nosaltres ens van deixar una còpia, però com això no es que sigui molt just, el 22 de febrer de 2006 el Ple en la seva totalitat va aprovar una moció del Partit Popular que instava a l’ajuntament a:,…

5 anys i mig després i sense notícies del seu retorn,…

REFERÈNCIES

 


L’homenatge als vells d’Hèctor Cesena i Albós

Molt a prop del mercat de Santa Eulàlia, a la plaça dels Avis, trobem aquesta escultura de bronze tan trista, d’una dona gran amb un mocador, asseguda a una pedra i que es cobreix tota ella amb una manta. Com llegiu està dedicada als vells, o segons l’article, als avis, i es va realitzar a l’any 1974 per l’hospitalenc Hèctor Cesena i Albós, que ja va rebre per ella el primer premi del Cercle Artístic de Sant Lluc al 1968.

L’any passat Hèctor Cesena va rebre el diploma de Mestre Artesà per part del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya. A l’article sobre aquesta distinció he pogut trobar alguna informació sobre ell: “…amb 81 anys, és escultor professional des dels 55 anys. Cesena és especialista en l’escultura d’art funerari i la seva obra destaca pel caràcter figuratiu i realista. Així mateix compta amb una llarga carrera de mestratge en el taller, entre d’altres ha estat mestre de taller en talla de pedra de l’escola Massana”.

Cal dir també que no és l’única escultura d’aquest autor a la ciutat, també podeu trobar al parc de Can Buxeres la seva “La Família” i fa anys a la plaça de Blas Infante (abans Josep Mª Pemán) hi havia instal·lada una formada per dues rodes amb un gravat d’un pagès segant blat, i que ara la podeu trobar al pati posterior del Museu d’Història, on segur que també tenen moltes obres seves amagades.

REFERÈNCIES


Rafel Garrich i Masip (1930-1994) – Primera part

Li dic primera part a aquest article per que sóc conscient de que existeixen altres referències escrites sobre Rafel Garrich que encara no he consultat i sobre tot per que el dos quadres que avui comparteixo no representen la totalitat de la seva obra ni molt menys, sols és part del que he trobat des d’aquí, des del meu seient,…

Rafel Garrich i Masip va neixer a la nostra ciutat a l’any 1930, fill d’una família humil, el seu pare era carreter. De petit destacava per la seva facilitat pel dibuix, i el seu mestre, el senyor Lladós de l’escola Rossend Arús, va aconseguir-li una beca, però lamentablement un canvi a l’ajuntament ho va truncar tot, el pare de Rafel era de la Col·lectivitat de Pagesos i de la CNT, així que de beca,res; va entrar a treballar com a estampador a l’industria tèxtil, però sense deixar el dibuix, es va convertir en un autodidacta.

Entre els anys 1952 i 1958 també es va dedicar a dibuixar còmics per la Hispano Americana de Ediciones, de la que he trobat aquestes dues portades. També treballar per l’editorial Germán Plaza però no he trobat cap dibuix. He trobat a més que entre 1951 i 1961 va participar a les exposicions col·lectives que es realitzaven per l’entitat Amics de la Música.

A l’any 1980 fa la seva primera exposició al Museu d’Història de la nostra ciutat i des de llavors li van ploure els encàrrecs i va fer moltíssimes exposicions. Va viatjar a Rússia i a Paris, i quasi es queda allà permanentment pintant, s’ho van oferir, però va decidir que millor es tornava. Des de 1978 va ensenyar al taller de pintura de l’Ateneu de Cultura Popular, que des de que va morir, porta el seu nom.

Diu Rosa Salguero al seu article de la publicació l’Hospitalet: Rafael Garrich va treballar totes les tècniques del dibuix i la pintura, des del carbó a la tinta xinesa, la aquarel·la i l’oli. La seva obra és bàsicament costumista amb personatges marginats, obrers i especialment carreters, la feina del seu pare. Garrich sempre va sentir especial predilecció pels paisatges hospitalencs de la seva joventut com la zona rural de la Marina, on ara hi ha el barri de Bellvitge.

Les dues obres que he trobat mostren aquests dues aspectes, la primera mostra un el espantaocells a un terreny àrid, darrere un edifici que es sembla molt a l’ermita de Bellvitge,…

La segona imatge és la d’un carreter, l’ofici del seu pare.


Finalitzo, per ara, amb la descripció que feia Paco Candel de la seva obra a l’any 1981 “ .., Dueño ya de la habilidad, facilidad y perfección aludidas, Garrich se ha lanzado a captar en sus papeles el mundo que le rodea, y ese mundo que le ro dea ha sido y es el del trabajo, el de la vida cotidiana, el de los barrios y amb ientes humildes. Garrich hace un dibujo testimonial además de desenvuelto: testimonial y de denuncia además de lleno de arte y calidad. Garrich trabaja de estampador en Can Vilumara. Con sus dibujos no se aparta ni un ápice de esa clase social a la que por su oficio pertenece. Es más, parece como que este mundo de pequeñeces, dramas y detalles de cada día es el que le enamora y le emociona como ahora nos está enamorando y emocionando a nosotros. Gracias Garrich.

REFERÈNCIES


Beques del Museu i de l’Arxiu de l’Hospitalet, 2011

M’ha arribat un correu electrònic des del museu d’Història amb dades sobre les seves beques per aquest any. Com no trobo penjada aquesta informació enlloc i penso que pot ser interessant pels que seguiu aquest bloc, passo a publicar-la aquí.

La imatge és del bloc "Viatges i rutes a descobrir pel món"

Són dues beques de 6.000 euros adreçades a llicenciats universitaris de les branques relacionades amb els dos treballs de recerca següents:

Beca 1. Les masies de l’Hospitalet

Estudi sobre el paisatge agrari i els models d’explotació agropecuària del territori de l’Hospitalet en època moderna i contemporània, i sobre la estructura i l’evolució arquitectònica de les masies del terme, tant de les desaparegudes com de les existents. El treball inclourà un inventari i un mapa amb l’ubicació espacial de les masies esmentades.

Beca 2. La imatge de l’Hospitalet a l’art i la fotografia

Estudi sobre el tractament de l’imatge dels diversos paisatges de la ciutat a les arts visuals als segles XIX i XX. El treball comporta l’inventari –amb imatges- de tots les obres plàstiques detectades que reflecteixin imatges, paisatges o interpretacions localitzades a la nostra ciutat, tant pertanyents al fons d’art del Museu de l’Hospitalet com d’altres pertanyents a col·leccions ubicades fora de la nostra ciutat. El treball inclourà un buidatge i inventari de fons fotogràfics no ubicats a l’Hospitalet.

Teniu de temps per presentar les sol·licituds fins les 14 hores del divendres 23 de setembre de 2011.

Us enllaço aquí la resta de bases en format .doc


Activitats als espais de Patrimoni Cultural, abril-juliol 2011

He rebut aquest document (piqueu a sobre de la imatge)  i com no el trobo a un altre lloc l’he penjat aquí per poder-lo compartir.

Trobareu totes les activitats que es realitzaran aquest trimestre des de la Secció de Patrimoni Cultural: exposicions, rutes, pel·lícules,…


Torre Solanas o Torre Ubach

Aquest és un edifici que va existir fins no fa molt al barri de Sant Josep, es trobava fent cantonada entre el carrer de l’Ebre i el carrer del Radium. Al llibre d’on he tret la fotografia el situava al barri de la muntanya, 12; això era a l’any 1992, quan la torre encara era considerada part del patrimoni arquitectònic de la ciutat, dins d’un conjunt de cases del carrer de l’Ebre, que justament ara es troben a punt de ser demolides, espero que amb cura, tenint en compte la seva història i el que es pot trobar a sota,…

L’edifici es va construir al segle XIX, i els dos noms de la torre eren deguts als seus propietaris, un d’ells, Pedro Solanas Borjas,  la va comprar juntament als terrenys que l’envoltaven als anys 20. Es feia servir d’habitatge amb plata baixa, una planta més i les golfes amb les obertures ovalades que veieu.

A sota es veu la casa, és la que queda una mica cap a la dreta del centre de la imatge

Però la Torre Ubach (o Can Torresolan[a/e]s) també es el nom d’un jaciment arqueològic descobert a l’any 1919, dels pocs que s’han trobat a la nostra ciutat i que s’han pogut estudiar. Molt a prop de la torre, cap al pont de Matacaballs (que és el que creua les vies a la dreta de les fotografies aèries) es van trobar les restes d’una casa romana colgada sota uns tres metres de terra amb elements datats entre el 218 ac i el 476 dc.

A la part de darrera de la torre, entre el canal i la via, a 7-8 m de profunditat es van trobar unes sepultures excavades, tapades amb unes grans lloses de pedra.

També es van trobar altres materials datats entre el 1453 i el 1789.

He trobat imatges d’alguns dels elements que van apareixer al jaciment i que van permetre datar-lo. Al lloc web museus en línia podeu trobar pinces de servei de taula, culleres, restes de plats, de càntirs, de gerros, de gots,… que es troben al fons del Museu de Història de la nostra ciutat.

REFERÈNCIES