Inundació al carrer de la Riera Blanca, anys 70
Aquesta imatge també la he tret del munt de fotografies que tenen a Barcelona Colección, per cert, molt interessants. És d’una riuada al carrer de la riera Blanca, i posa que és de 1975, el que passa és que a les hemeroteques no trobo cap riada aquell any, pot ser és del 6 de desembre de 1971, quan van caure 164 litres/m² a la nostra ciutat. Unes obres a la nova avinguda del Doctor Gregorio Marañón van fer que a la riera arribés molta aigua, fins un cabal de 20 m³/s (entre la que discorria per superfície i la que circulava pel col·lector). Quan les aigües van arribar al carrilet es van aturar i van inundar la plaça d’Ildefons Cerdà,… com va ser habitual durant molts anys.
He buscat al google street view una imatge més o menys actual del lloc on es va fer la fotografia superior. El carrer de la dreta és ronda de la Torrassa.
Al museu, a l’exposició de fotografies que tenen actualment, podreu trobar una altra imatge d’aquesta o d’una altra inundació de l’època.
REFERÈNCIES
Entre Santa Eulàlia i la Bordeta, 1962
Avui m’he trobat totes aquestes fotos de les vies que hi havia entre l’estació de Santa Eulàlia i la de la Bordeta, el nadal del 1962, ja sabeu, la gran nevada.
Les dues primeres són d’un metro de la sèrie 400 sortint dels tallers/cotxeres de Santa Eulàlia cap a l’estació de la Bordeta. A la segona es veuen també dues locomotores, una S 278 (antiga 7800) feta a SECN/WECo i la segona una S 276 (ex 7600/8600),… això me l’he copiat d’en Ventura Leris 🙂
Les dues següents estan fetes des dels tallers anteriors cap l’estació de La Bordeta, just per allà sota passa la riera Blanca, i aquells dies sí que era blanca!!
REFERÈNCIES
El final de la “bola del mundo”
L’any passat per aquestes dates vaig publicar aquestes fotografies d’en Santos Vallespín, són d’una cúpula de formigó, ara desapareguda, i que es situava al barri del Centre, entre l’avinguda de Josep Tarradellas i les vies. Els nens que fa anys jugaven a aquest espai, davant de la singularitat d’aquest objecte, van inventar alguna que altra llegenda, alguns pensaven que a sota s’havia enterrat a persones, altres que era un dipòsit d’armes,… alguns li deien la bola del mundo, d’altres l’anomenaven les tortugues,…
L’Artur García ens va oferir el testimoni del seu pare, que las havia vist construir, tan sols eren dipòsits de combustible de la CAMPSA, que es situava a Cornellà. Ens comentava que els havien situat allà, lluny de la fàbrica, clar objectiu de guerra, per tal de salvaguardar-les en cas d’atac aeri, de fet aquestes cúpules eren una mena d’armadura en contra de les bombes.
Bé, a aquesta zona toca fer pisos, i ja han arribat les excavadores, ja han obert el terra i ja sabem que no hi havien ni armes, ni morts,… el pare de l’Artur tenia raó, eren dipòsits. La següent fotografia també és de Santos Vallespín, veiem la paret dels dipòsits.
Aquest matí m’he escrit amb en Josep Maria Solias, el director del museu, per tal de saber si s’estava documentant la troballa, m’ha comentat que s’estan prenent fotografies. No s’han trobat altres objectes, ni tan sols conductes; es veu una obertura a la paret del dipòsit, orientada cap a la línia de ferrocarril, però no s’observa cap altre objecte que relacioni ambdós elements. També m’ha comentat que no queda cap rastre de líquid, el fons està ple d’argila, no sé si és que el van netejar quan van quedar en desús, o bé l’han ficada al realitzar l’excavació actual. Sobre la data de construcció, no està clara, encara no es sap si és anterior o posterior a la Guerra Civil.
També a aquest mateix bloc hem rebut un missatge anònim amb una descripció del que s’ha trobat: “Puedo comunicar que las estructuras de hormigón no se hicieron con varillas metálicas típicas del hormigón armado, sino que se hicieron con hormigón directamente sin arena, con piedra de río. La verdad es que las máquinas percutoras están encontrándose con mucha dificultad para echar abajo las estructuras. Teniendo una visión general de la calle donde están haciendo la obra, concretamente desde la acera de enfrente pueden apreciarse un total de tres grandes estructuras cilíndricas con un diámetro considerable, al menos de diez o doce metros y una profundidad de unos seis o siete metros. Las paredes son de medio metro por lo menos de grosor. Es lo que se puede ver desde la calle. Al final tenía razón el comentario del texto: las “tres cúpules que l’Artur de petit i el seu grup d’amics anomenaven les tortugues”, las referidas tres cúpulas por lo visto se corresponderían con las partes superiores de las estructuras citadas.”
Bé, aquest és el fi de la bola del mundo, de les tortugues, adéu a la cúpula, les cúpules misterioses,…
REFERÈNCIES
Inauguració del pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia, 1961
He trobat a l’arxiu del NO-DO una petita gravació de 25 segons del moment de la inauguració del pas inferior del carrer de Santa Eulàlia. M’he portat cap aquí tan sols 5 fotogrames; com que hi ha més imatges, us recomano que visiteu l’enllaç que deixaré a les referències.
A aquesta primera imatge podeu veure una multitud al carrer de Santa Eulàlia, a prop de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. Els edificis del fons són els del barri de la Torrassa, i l’edifici industrial més proper, darrera de la tanca, és una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal).
Tot això que veieu al cel son coloms, per les caixes que es veuen, centenars!. La xemeneia és la de la mateixa bòbila que comentava.
A la següent es veuen les caixes dels coloms i darrere la desapareguda masia de ca n’Alós, una de les masies més antigues de l’Hospitalet i que segons diuen va ser enderrocada pels amos de la Vanguard; una vegada l’edifici d’aquesta empresa ja s’havia construït. Si us fixeu una mica, darrere, al costat de la masia, també veureu l’edifici del molí i la xemeneia de la Tecla Sala.
El descobriment de la placa commemorativa, ja desapareguda, que actualment es pot trobar, molt deteriorada i sense els escuts, a la paret del pas inferior, costat muntanya. L’home que hi ha a a la dreta de tot és Ramon Solanich i Riera, l’alcalde en aquells anys.
I per finalitzar les autoritats i mitja ciutat fent una passejada pel pas.
Us poso l’article corresponent de La Vanguardia, on podreu trobar més informació
També podeu trobar molta informació i fotografies tant de com era abans, com de la construcció, o de la mateixa inauguració al lloc web de l’Arxiu de Santa Eulàlia de Provençana. Us deixo els enllaços aquí sota,…
REFERÈNCIES
- NO-DO núm. 944B – 06.02.1961 (00:38-01:03)
- La Vanguardia, 31.01.1961
- Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana, sobre el pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia (1), (2) , (3) i (4)
Joan Saura recorda els blocs de la Florida
Fa uns dies que vull publicar els records de Joan Saura i Laporta que apareixen al llibre que va fer l’Àngels Marín sobre els blocs de la Florida, he intentat contactar amb ell mitjançant facebook per demanar-li permís per tal de publicar-los aquí, però no he rebut resposta. Com que m’han semblat molt interessants i realment no crec que li sàpiga greu, el faré sense el seu consentiment. Per il·lustrar les seves paraules he posat unes fotografies realitzades l’any passat, ha quedar una mica estrany, m’hauria agradat que fossin de la mateixa època, però per ara no en tinc.
Vaig arribar quan els van inaugurar, l’any 55. Jo tenia quatre anys, gairebé cinc. Venia de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Vivia en un pis amb els meus pares, la meva mare va caure malalta, la van internar i va morir. El meu pare es va instal·lar aquí perquè hi vivien uns oncles meus a on anava a dinar. Va ser una anada motivada per l’absència de la meva mare. Els oncles i nosaltres vivíem en dos pisos diferents, a cent metres. Vam venir a viure aquí perquè el meu pare va tenir l’oportunitat d’adquirir un pis d’aquests i era una forma d’assegurar que durant el dia jo estava amb la meva tia. El meu pare era de Castelló, tot i que estava aquí des del 11 o 12 anys.
La Florida era un barri on no hi havia res. A la via del tren hi havia uns enormes camps de blat i uns quants habitatges al carrer de la Primavera, que eren mot reduïts i uns altres també molt petits a l’avinguda de l’Electricitat. Tot i que era jovenet recordo un canvi brutal, de venir d’una zona que era un barri urbà a trobar-me en un barri absolutament aïllat, envoltat de camps. Tinc presents els camps de blat de moro que veia des de la finestra de casa. Recordo també perfectament que era un lloc on no podia parlar català amb ningú, perquè la gent era immigrada. Tinc a la memòria una figuera que hi havia enmig dels blocs. Hi havia dues o tres figueres, el barracot del capellà i una escola. El capellà repartia llet en pols els diumenges i el meu pare sempre feia tot el possible perquè no anés a veure el capellà ni a l’escola que estava en els barracons.
El que passa és que aquest canvi brutal està unit al xoc que representava la pèrdua de la mare. Per tant, és difícil deslligar-ho. Per mi el lloc físic era agradable perquè havia camps, podies còrrer i hi havia coves que travessaven la via del tren d’un costat a l’altre i també el canal de la Infanta. Des d’aquest punt de vista el lloc em captivava. Però clar, estava sotmès a la pèrdua de la mare i a buscar el que em faltava.
La relació amb els veïns va ser molt bona. Suposo que, d’una banda, la meva situació era propícia al fet que totes les veïnes se sentien mares meves, ‘allà hi ha un nen que no té mare’, deien, i tothom em cuidava. Vaig tenir una excel·lent relació. I d’altra banda, la gent dels blocs organitzaven activitats. Recordo que vaig jugar en un equip de futbol que es deia Los 16 del Redondo, perquè fonamentalment estava integrat per gent del bloc 16, que era on vivia la meva tia. Després es feien les festes majors, els diumenges hi havia uns altaveus des d’on sonava la música i tot se’m feia estrany. El pare era una persona anarquista, antifranquista i en aquells moments en els blocs hi havia una part important de gent que venia del Movimiento. Recordo perfectament les camises blaves de la gent.
Pel pare aquell ambient era una mica hostil, calia anar amb compte, no es podia parlar. Tant l’alcalde de barri com la gent que organitzava això estaven lligats al règim i eren franquistes. Alguns després han anat evolucionant i, fins i tot, algun ha arribat a ser regidor socialista, però no penso dir el nom.
El que tinc present és l’evolució d’un lloc ple de figueres, camps de blat de moro i on el dia de la truita baixàvem a Bellvitge, on només hi havia una ermita. Allà, també, tot era ple de camps i pagesos. Recordo molts xais, molts pastors. Aquest entorn rural em sobtava perquè procedia d’un lloc que no ho era. I, ràpidament, en molt poc temps, va començar un creixement brutal. Recordo que de petitet, devia tenir set o vuit anys, anava a comprar la llet entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. La meva tia des del balcó veia quan la senyora de la llet obria la porta, que era més o menys quan jo tornava de l’escola, i aleshores anava a comprar la llet. Recordo un procés d’urbanització brutal i un canvi molt sobtat, des del punt de vista de nen, perquè fins aleshores teníem camps de futbol, ens construíem porteries amb pals; se’ns escapava la pilota i l’anàvem a buscar on fos. Això fins l’any 64 o 65.
Després, fonamentalment ja em ve el record del meu comprimís social i polític a través del Centre Social la Florida, que era de Càritas. Hi vaig començar a anar als 14 anys per jugar a ping-pong. El meu pare em deia que no hi anés, creia que era dels capellans, però a mi el ping-pong m’agradava més que res. I a partir d’aquí es va iniciar una etapa d’inquietud i de reflexió en relació als problemes del barri. Vam organitzar una gran campanya de mobilització per reclamar escoles públiques, vam convertir el Centre social de la Florida en un gran centre d’agitació antifranquista. Vam iniciar, en definitiva, la lluita per la millora dels blocs de la Florida i dels blocs Onésimo Redondo a causa d’uns impostos nous que l’Ajuntament havia implantat.
I a partir d’aquí, amb dues persones més, la Clara Perramon i un xicot que es deia Antonio, vam convocar una assemblea en una escola amb els veïns. Va venir molta gent dels blocs. Alguns pensaven que érem d’ETA, i altres que érem capellans, ningú sabia qui érem. a partir d’aquests moment va començar la lluita per la millora dels blocs i es va constituir l’AV de la Florida, que es va instal·lar inicialment entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. Bé, es van aconseguir millores importants i, de fet, des d’aleshores el barri ha millorat.
REFERÈNCIES
- La Florida. L’Hospitalet de Llobregat. Escrit per Àngels Marín i publicat per la Generalitat de Catalunya l’any 1995, com a número 45 dins de la col·lecció Els barris d’Adigsa
- Aquí teniu una imatge dels barracots i també una fotografia aèria de 1958
Els caiacs de la Unió Excursionista de Catalunya – Hospitalet Centre, 1954
L’altre dia vaig coincidir amb Antoni Mesa i Montserrat Rey, antics membres de la delegació de la Unió Excursionista de Catalunya al barri del Centre, i em van comentar que els havia agradat molt el bloc i que tenien algunes imatges per enviar-me,… i aquí tenim dues,… de quan els membres de la UEC van fer la botadura d’uns caiacs de construcció pròpia.
Aquesta primera és del 9 d’octubre de 1954, quan Mossèn Homar beneeix els caiacs a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida.
I aquesta segona és del dia després, de l’avarada de la flotilla de caiacs a la llera del riu Llobregat. A càrrec dels cincs caiacs tenim a Josep Gil, Francesc Xavier Duch, Jaume Alicart, Esteve Granell i Francesc Sànchez.
En aquells anys al Prat de Llobregat existia el club de remo Ruber, obra del mecenes Lluís Omedes, amb gran activitat al riu Llobregat i que va portar una de les seves embarcacions entre entre els primers llocs de Hèlsinki 1952. Pot ser aquell club va tenir alguna cosa a veure en l’idea de la fabricar aquests caiacs, ja que tots dos grups es trobaven a les ribes del mateix riu.
Del llibre de la Mireia Mascarell he tret la següent informació: La delegació del barri del Centre de la UEC es va crear l’any 1952, va ser la segona de la nostra ciutat, després de la de Collblanc, l’any 1949. Es va crear per un grup d’amants de l’excursionisme, encapçalats per històrics membres del Grup Saltadiç (creat l’any 1918 i desaparegut durant la Guerra Civil). Les persones que formaven part de les primeres juntes no podien tenir antecedents d’activitats polítiques o socials, no podien ser considerades contràries al règim. Per aquest motiu molt dels impulsors de la reaparició de l’excursionisme a la postguerra van haver de treballar a l’ombra.
REFERÈNCIES
L’Abans. L’Hospitalet de Llobregat 1890-1965, escrit per la Mireia Mascarell, i editat per l’editorial Efadós l’any 2003
Barraquisme a la llera del Llobregat, anys 50-60
Les notícies de barraquisme al tram hospitalenc del Llobregat ens venen d’un grup de facebook sobre fotografies antigues del Prat; en Manel Mayench, que ens ha cedit aquest fotografía, també ens explica que al lloc que he marcat amb un rectangle verd, als anys 48-50 es van instal·lar dues o tres families vingudes del sud d’Espanya, les que no van poder entrar a la masia de Can Peixo, al Prat. També ens diu que l’any 1962, quan la gran riada, ja no hi vivia ningú.
José Miñarro Rubio ens dona una versió una mica diferent: “eran casas excavadas en la ladera de la izquierda de fuerte arcilla y a dos metros de la parte superior del margen izquierdo, vivian siete u ocho familias. Estas casitas estaban entre el puente dels carros y el puente del ferrocarril. Los hombres se dedicaban a garvillar la grava para obtener arena muy apreciada en la construcción. Con la riada del 62, se inundaron y nunca mas volvieron a habitarlas“
Aquests habitatges van ser excavats a les argiles del marge del riu, però no com a coves; suposo que aquestes argiles no donaven per formar un sostre estable, per tant la teulada es feia amb fustes, canyes, cartró pedra,…
L’esplanada sense vegetació que es veu davant de les barraques, al costat del riu, servia per que els carros carreguessin àrids del riu, després pujaven el marge del riu per un caminet que portava fins el camí antic del Prat; just on anava a parar el pont de Ferran Puig, o dels carros, del que veieu aquí tan sols les columnes.
Del mateix grup de facebook tenim aquesta fotografia de 1961 d’un altre habitatge proper que va compartir en Pedro Garcia Vela, i va comentar Juan Miñarro Rubio. Juan ens diu que quan van construir la Gran Via, a la zona pratenca propera al riu, van deixar uns forats a banda i banda, per tal de permetre el pas de l’aigua en cas de riada, i així evitar que la carretera pogués trencar-se al fer de presa. Com això passava cada deu o vint anys, un grup de families amb pocs recursos es va instal·lar durant vuit anys. La riada de 1962 els va agafar desprevinguts i van tenir que sortir amb el duien posat, mai més es va permetre utilitzar-los.
A continuació he marcat a una fotografia aèria de 1958 les dues zones, i també el punt des d’on més o menys es va fer la fantàstica fotografia del pont de Ferran Puig.
REFERÈNCIES
Carrer de Santa Eulàlia amb Riera Blanca, anys 50?
Aquesta fotografia la va fer Carlos Perez de Rozas, pot ser als any 50, a l’encreuament entre el carrer de la Riera Blanca i el de Santa Eulàlia. Crec que és fatàstica, podria ser l’inici d’un munt d’històries, per exemple sobre els burots (fielatos) on es cobraven unes taxes per passar mercaderies d’una ciutat a l’altra, o també dels escombraires, una part molt important de la història de la nostra ciutat i que caldria investigar i fer conèixer molt més; d’aquest mur, dins trobariem la torre de can Bitllera, que va ser les antigues oficines de la foneria Escorsa, ara la Casa Galega de la ciutat; de cal Ramonet, l’hostal de la Bordeta, allà al fons a l’esquerra, un lloc de parada i fonda que va anar a terra a finals del 90, va donar igual que fos l’edifici civil més antic del barri, del segle XVII,…
Deixo també una fotografia aèria de l’any 1958 amb cal Ramonet a sota, can Bitllera i el burot.
REFERÈNCIES
- El Hostal de la Bordeta al bloc de l’Arxiu històric de Santa Eulàlia de Provençana
- La Foneria Escorsa al bloc de l’Arxiu històric de Santa Eulàlia de Provençana
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireiza Mascarell i editat per l’editorial Efadós a l’any 2003.
- La Fotografia és del llibre “La Florida” escrit per Àngels Marín i publicat per ADIGSA l’any 1995
Algunes dades sobre la Desamortització a l’Hospitalet de Llobregat
No tinc espai, ni és el lloc per explicar què va ser la Desamortització a Espanya entre 1766 i 1924, així que us convido a buscar informació a d’altres llocs web. Sols us diré que va tenir diferents fases i va afectar principalment a les ordres religioses i a l’església catòlica, obligades a vendre el seu patrimoni (terres, edificis, llibres ,art,…), provinent de donacions i testaments, molt d’ell sense ús, a l’Estat, per que aquest les subhastés públicament.
Encara que moltes terres es van dividir per ser més atractives, eren massa grans i cares, així que tan sols van poder accedir a les subhastes un grup molt reduït de rics, principalment de Barcelona, deixant als camperols locals sense possibilitats. El que es pretenia principalment era que l’Estat ingressés molts diners i així cobrir l’alt dèficit que havia acumulat, ho van aconseguir, però els efectes van moure l’Estat a tos els nivells
No sé si hi ha cap estudi sobre els efectes d’aquest procés al nostre municipi, tan sols he trobat que va ser un dels pobles més afectats de la província, que es van desamortitzar 14 finques, i que aquestes suposaven un 4% del valor dels terrenys de tota Barcelona. Tinc constància de que existeixen diferents treballs sobre la desamortització de Mendizábal a les comarques del pla de Barcelona i el Baix LLobregat, realitzats per Elisa Badosa Coll, però encara no els he pogut consultar,…
Revisant les hemeroteques digitals he trobat això:
La primera desamortització de terres que he trobat era propietat del Col·legi dels Franciscans de Barcelona, i es va produir l’any 1822, a l’època del Trienni Liberal (1820-1823). En aquella fase les terres que es desamortitzaven eren les ermes i els realengs (baldíos).
Les següents dues es troben dins de la fase de la desamortització de Mendizábal, que l’any 1836 decreta la dissolució de les ordres religioses (amb l’excepció d’algunes beneficències com les dedicades a l’ensenyament i a l’assistència hospitalària) i la confiscació del seu patrimoni i les seves rendes. Calia pagar la primera guerra Carlina i tots els deutes generats a l’Estat.
Aquesta primera, es composa d’10 peces de l’ordre religiosa dels Carmelites Calçats
Crec que un dels aspectes interessants és trobar-nos amb topònims totalment desapareguts, com les terres dites el pont del Escarrà o Regalicia; la del Polit o la de Safont; Hospur o Pedrogà,… i am alguns coneguts com el Torrens Gornal. L’última, la del carrer de la Sitgas, crec que és de la ciutat de Barcelona.
El següent grup, format per 10 peces, era patrimoni de la suprimida Comunitat de la casa Missió de Barcelona. A sota trobareu el resultat de les subhastes dels anteriors lots.
Els topònims que troben són la Torre Gran (no sé si es la mateixa Torre Gran que miraculosament encara existeix sota la Granvia, al costat del Llobregat), que es va dividir en cinc propietats, la pròpia torre, els camps Palmé, els camps de la Feixeta, el camp Gran i el camp Gelabert; el camp Saguer; la Torre Chica; dues finques al paratge anomenat la Torrassa (que suposo que es situaven al barri del mateix nom, aquest ja es va intentar subhastar l’any 1839, però es va retirar per dubtes sobre les seves càrregues), i per últim una heretat dita Riu Mort, que era on es situava l’oratori de Sant Felip Neri.
Del 30 d’abril de 1841, també he trobat una subhasta d’arrendaments de dues propietats dels Carmelites Calçats, una sense nom i una altra denominada heretat Campa o de la Panadella; i també algunes de la casa Missió de Barcelona, concretament la del Campo Segués, la de la Torre Gran i la de la Torre Petita (segurament la mateixa casa que la Torre Chica de la relació anterior)
També he trobat aquesta, que correspondria a la fase de la desamortització de Madoz, iniciada l’any 1855, la que va mobilitzar més bens,, i que també va afectar a les propietats comunals dels pobles:
Bé, ara seria interessant trobar on eren totes aquestes propietats i saber que va passar amb elles després de que canviessin de mans,…
REFERÈNCIES
- La desamortització eclesiàstica a Catalunya durant el trienni liberal (1820-1823) escrit per Ramón Amabat Mata l’any 2004 pel llibre Estudis d’Història Agraria
- Las misiones populares en Cataluña (1704-1975) por P. Mitxel Olabuenaga
- Desamortització a la viquipèdia
- Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur redactat i editat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet de Llobregat l’any 1997 (pàg. 99)
Les barraques de la Riera Blanca (2), anys 30 i 50
Fa un parell de mesos vaig publicar una foto de Nicanor Molina on sortien tres nens provinents de les barraques de la Riera Blanca, la fotografia és molt bona, un testimoni molt valuós d’aquell espai i moment. Doncs bé, avui ens ha escrit el germà d’un d’aquells nens, Manuel Escobar Cárdenas, i ens ha fet un resum dels seus records.
Fa temps que tenia previst pujar aquestes fotos, però com sempre el temps no em dona per fer tot el que voldria i s’ha anat endarrerint el moment de compartir-les. D’avui no passa, m’he dit, i aquí les teniu.
La primera és de l’Arxiu de Sants i està datada com de l’any 1932. La casa que es veu a l’esquerra és cal Taner, de la que també vaig fer un recull d’informació, el teniu a les referències.
Les següents provenen de l’Arxiu Vilamitjana i són els anys 50. Segons Josep M. Jordà, ens mostren aspectes de les barraques, de quan el jovent de la Parròquia de Sant Ramon Nonat feien labor social
Us poso també la situació de les barraques l’any 1958,…
REFERÈNCIES
- Fotografies del llibre Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat (1996) de Josep M. Jordà i Capdevila.
- Barraques de la Riera Blanca (aquí podeu llegir el comentari de Manuel Escobar Cárdenas)
- Nens de les barraques de la Riera Blanca, 1956?
- Can Taner (o Tané), una masia propera a Collblanc
Sobre les cèdules personals,…
En Ventura Leris ens ha deixat aquests cèdules personals dels seus pares abans de casar-se, ell de Cornellà, i ella de l’Hospitalet, i com que no tenia ni idea del que eren m’he posat a buscar, us explico el que he trobat,…
Les cèdules personals eren emeses per les diputacions provincials i eren obligatòries des dels 14 anys, per disposar d’ella sols calia estar empadronat. A la vegada eren el DNI i l’impost de la renda, servien per relacionar-se amb les administracions i identificar-se si t’ho demanaven; s’havien de renovar anualment, moment en que pagaves d’una sola vegada una quantitat, depenent de la teva tarifa i classe.
Les cèdules personals van aparèixer com a tals l’any 1874, a la I Repùblica, encara que des de 1854 ja existien unes d’ús similar, dites cèdules de veïnatge, i abans d’aquestes les cartes de seguretat, els passaports i d’altres documents identificatius. Els pobres de solemnitat, les religioses de clausura, els reclusos a presons i manicomis, i els membres de l’exercit i de l’armada en actiu, estaven exempts.
He llegit que es podia falsificar molt fàcilment, ja que quan t’ho donaven no feia falta signar-lo davant del funcionari, i com veieu, encara que hi havia un espai per la fotografia, moltes vegades tampoc es posava, es a dir, que l’ús era principalment recaptatori. Efectivament, després de la Guerra Civil el règim franquista va veure que aquests documents no controlaven res i l’any 1944 va aparèixer el DNI, de fet els primers que van obligar a disposar d’ell van ser els presos i qui estava en llibertat vigilada.
Des de que es van inventar aquestes cèdules el funcionament es va anar modificant moltes vegades; a partir de l’any 1925, quan la recaptació va passar a mans de les diputacions provincials, existien tres tarifes diferenciades:
- La primera gravava les rendes del treball, amb 16 classes
- La segona gravava les contribucions directes, amb 13 classes
- La tercera gravava els lloguers de finques no destinades a l’indústria fabril o comercial, amb 13 classes
Si no et podien gravar ni rendes, ni contribucions, ni lloguers et classificaven a la classe 13 de la tarifa 3ª, i pagaves molt poc, sols 1,5 pessetes, com per exemple la mare del Ventura,
A sota, veureu que el pare del Ventura pagava molt més, 16,25 pessetes, ja que a més de tenir la tarifa primera per ser crec que forner, també tenia una recàrrec per solteria, vigent des de 1925 si tenies més de 25 anys (també aplicava als vidus sense fills), i que podia augmentar fins al 50% del que havies de pagar. Es a dir, que valia més estar casat,…
Ah! totes aquestes dates segellades de darrera de la cèdula, en Ventura ens diu que eren del racionament del tabac, es veu que al febrer de 1943 va deixar de fumar,… i va tornar al juny?
Cal dir que aquests impostos no eren relativament alts, encara que en aquells dies posteriors a la guerra hi havia més fam que diners, i gran part de la població s’abastia amb cupons de racionament. A la Vanguardia d’aquells anys he trobat aquesta llista de preus de fruites i verdures al districte VIII de Barcelona (Nou Barris?), que eren equivalents als de l’Hospitalet.
REFERÈNCIES
D’aquí i d’allà, però recomano aquesta: Martí Martín Corbera, La gestación del Documento Nacional de Identidad: un proyecto de control totalitario para la España Franquista (2010)
La bòbila de la plaça de la Bòbila, 1962
Àngel Margenet Diaz ens ha obsequiat amb un parell de fotografies del Nadal de 1962, el dia de la Gran Nevada, fetes a on ara trobem el centre cultural La Bòbila, la primera, i a on ara trobem el mercat de can Vidalet, la segona. Els coberts que veieu formen part de la bòbila que allà existia i que no hi ha manera de trobar com es deia,… s’agraeix la vostra ajuda,…
Aquí sota us he dibuixat l’skyline de la fotografia superior a sobre de la fotografia aèria de l’illa que hi ha entre l’avinguda de Severo Ochoa (abans del Torrent) que veieu d’esquerra a dreta, el carrer d’Amadeu Vives i el carrer de Simancas. Les cases que es veuen a la primera fotografia son les de l’illa de sota.
REFERÈNCIES
Els refugis de can Rigalt, 1945
Aquestes fotografies les he tret d’un reportatge de la revista Destino de l’any 1945; que encara que és molt interessant, també ho és d’extens, i a més té molta literatura, així que he preferit enllaçar-lo a sota, a les referències, i fer-vos un resum. Els habitatges de que parla no es situaven a l’Hospitalet però es troben tan a prop que crec que val la pena citar-los a aquest bloc.
L’autor comença el relat a un bar anomenat “El Palacio de la Paz” que per les explicacions que es donen no sé si es situava a l’Hospitalet o Barcelona, sol que es trobava en front de l’entrada del cementiri de Sants. Des d’allà surten i passen al sector barceloní de can Rigalt, busquen els antics refugis de la Guerra Civil que ara s’utilitzen com a habitatges, i per arribar agafen el que es coneix com “la carretera Negra” (es veu que era el color de la terra d’aquell camí); aquesta carretera els porta a un talús ple d’entrades a les coves, que tenen en front, com un balcó, marges i desmunts que baixen fins arribar a un barranc pudent.
Menciona l’autor que normalment no va cap foraster per la zona, a vegades el metge o el cura; algun diumenge venen uns joves d’una entitat parroquial per ensenyar la catequesis als nens; el carter ni va, deixa les cartes a el Palacio de la Paz. També escriu que molts dels habitants d’aquestes coves tenien el seu treball més o menys legal i un sou regular; que les coves es trobaven netes i polides, emblanquinades i inclús enrajolades; però el problema era la humitat, que en hivern podria tot i feia de mal estar, i el fred, i la pluja, que obligava a cuinar dins menjant-se tot el fum,… per no parlar dels corriments de terra, que alguna vegada havien ensorrat coves amb els sus habitants dins.
Allà vivia alguna família catalana, i també ens parla de que uns quants habitants eren d’un poble anomenat Berja, un municipi d’Almeria que entre 1940 i 1950 va perdre uns 1.500 habitants dels 12.600 que tenia; la guerra va interrompre l’exportació del raïm de la zona i moltes families es van quedar sense feina.
Aquesta seria la carretera negra, i a ma dreta podeu veure les entrades a les coves, que originalment van ser construïts com a refugis.
Els nens aprenen el catecisme de la ma de joves membres d’entitats religioses
Barberia en ple carrer, al costat de la porta d’una de les coves
Interior d’una de les coves
He trobat una fotografia aèria del 1947, dos anys posterior al reportatge, l’he mirada i remirada amb l’esperança de trobar la carretera negra i les coves, però no ho veig del tot clar. He indicat més o menys el límit entre l’Hospitalet i Barcelona, el cementiri de Sants i també can Rigalt per tal de situar-me. Posteriorment amb altres indicacions del reportatge, com per exemple que es situava a prop d’un barranc, he marcat en groc la possible carretera i on crec que podria existir el talús on es podrien haver excavat les coves. Si discrepeu, aquí em teniu!
REFERÈNCIES
Un torpede arriba a la platja, 1936
Bé, el que relata aquest article va passar l’any 1936, la platja i 900 hectàrees més ja ens havien estat expropiades, però els pagesos es continuaven sentint hospitalencs; de fet, aquell mateix any la CNT va col·lectivitzar totes els camps de l’Hospitalet sota el nom de l’Agrícola Col.lectiva, i tots els camps era des del cap del Riu fins a la carretera de Collblanc, sense distincions, ignorant les fites que partien el terme. Així que podríem dir que mentre va durar la guerra civil d’alguna manera aquell espai van tornar a ser hospitalenc.
Aquest mateix article va ser publicat a l’hora, amb les mateixes lletres a quatre diaris de Madrid (La Voz, La Libertad, El Sol, i ABC), però en canvi no he trobat cap referència ni a La Vanguardia, ni a les diferents hemeroteques catalanes on he consultat; el que com a mínim és estrany.
De casualitat, revisant les fotografies que hi ha al lloc web de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, m’he trobat amb una imatge d’aquell torpede pujat a un vaixell, sense més informació que la data i el lloc on es va trobar, que coincideix amb les de la notícia.
Hi ha infinitat de pàgines que parlen sobre aquests submarins italians, denominats legionaris, amb informacions sovint contradictòries,… després de molt llegir finalment he trobat moltes respostes, i també he descobert el valor propagandístic d’aquest torpede,…
“Infine lo Jalea (capitano di corvetta Silvio Garino), nello spazio di poche ore, tra la notte del 25 e il mattino del 26 dicembre, trovandosi in agguato presso Barcellona, lanciò a vuoto tre siluri contro due navi mercantili. Uno dei siluri, che al secondo attacco aveva fallito la motonave spagnola “Villa de Madrid”, finì sulla spiaggia senza esplodere. Rintracciato, recuperato ed esaminarono a bordo dell’incrociatore Mendez Nuñez, fornì ai repubblicani la prova che si trattava di un arma italiana, un siluro Whitehead costruito a Fiume, ed essi ne sfruttarono il grande valore propagandistico per dimostrare all’opinione pubblica internazionale che i sommergibili della Regia Marina operavano in appoggio alle forze navali di Franco”
Una cosa que no menciona el text, és que al dia següent, abans de les 7 del matí, suposadament el mateix submarí tornava a disparar dos torpedes contra un vaixell al port de Tarragona, i tornaven a anar a parar a la platja,… deixo a sota la referència.
REFERÈNCIES
- Una aproximació a l’estudi de les alteracions territorials del terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, 1920 1 1933. Escrit per Jordi Ferrer i Pumareta i publicat als Quaderns d’Estudi 19 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 2005
- Lloc web de l’Ateneu Enciclopèdic Popular
- ABC, 27.12.1936, Torpedes a Tarragona.
- Francesco Mattesini – activitat del submarins italians i alemanys a la tardor – hivern de 1936-1937
- Fotografies del Jalea del fòrum Betasom i també del grupsom
Nens de les barraques de la Riera Blanca, 1955-56
Aquesta fotografia va ser presa fa seixanta anys per Nicanor Molina, en aquells anys membre de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet, i a més periodista, es dedicava a fer articles i fotografies per diferents diaris, com la Vanguardia, El Correo Catalan, Hospitalet Deportivo,… i també per algun llibre com “Una ciudad en marcha. Hospitalet de Llobregat, escrit per Emiliano Vilagrasa l’any 1961.
Fa un temps vaig topar-me amb Nicanor a partir d’aquesta fotografia trobada a internet, i avui he tingut el plaer de parlar una estona amb ell sobre molts temes de la ciutat. M’ha donat permís per publicar aquesta fotografia i m’ha enviat algunes més que aniré publicant mica en mica. Juntament amb la imatge afegeixo els sus comentaris, que he tret del lloc web Mispueblos.es, on ha publicat algunes fotografies més.
“La presente fotografía la saqué sobre el año 1.952 aproximadamente en la parada del final y principio del tranvía 57 en Collblanch. En la acera aparecen estos tres alegres y risueños mozalbetes los cuales provistos de un cesto y de tirachinas están dispuetos a afrontar la vida mendigando algo que ponerse a la boca con sus padres que habitan las barracas ubicadas en la riera cercana a la parada de los tranvías en cuestión.
El vetuario haraposo y harapiento con que visten estos infortunados niños, contrasta enormemente con sus rostros alegres e inteligentes con que se enfrentan a la vida, niños que a poco que les hagas alguna caranoña, te intereses o hagas alguna fotogafía es lo suficiente para atraer su atención. Es una utopía pero me gustaría poder saludar a alguno de estos tres simpáticos mozalbetes que indudablemente serán ya mayorcitos.“
Posteriors informacions ens diuen que el nen ros va arribar a les barraques l’any 1954, quan tenia 5 anys, per tant,… la foto seria aproximadament de 1955-56 (informació de Manuel Escobar Cardenas, el seu germà)
REFERÈNCIES
La platja hospitalenca segons Josep Roig i Raventós
Avui us presento la meva última troballa sobre les persones que vivien a la desapareguda platja de l’Hospitalet de Llobregat. No és del tot cert, ja què el text que us presento va ser escrit l’any 1922, i en aquell moment la nostra ciutat ja no en tenia de mar, ens l’havien expropiat feia un parell d’anys; de totes maneres crec que en aquell curt espai de temps la zona no va sofrir molts canvis més.
A una de les meves minirecerques a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) se’m va aparèixer una entrevista a Josep Roig i Raventós (1883-1966), a propòsit de l’edició del seu llibre La Flama Vivent, on parlava de les condicions de vida a les barraques properes a la gola del Llobregat, i res,… que ja he trobat el llibre, i aquí us deixo les pàgines del capítol on ens descriu el que es movia a aquell antic límit amb la Mediterrània de la nostra ciutat:
A aquestes primeres pàgines ens parla del far alterós que encara perdura, l’únic que ens queda d’aquell paisatge, que com diu l’autor, lligava harmònicament la vida muntanyenca i marinera. Pels que encara no el coneixeu us deixo aquesta fotografia de la Núria Botías Medina
També ens menciona cal Patirem i els seus arrosos, i els pescadors que llançaven el rall per atrapar les llises, com a la fotografia inferior,… molt més actual.
Ens parla del Vidriol, l’antiga fàbrica de productes químics Boada i Buhigas, que separava dos poblats ben diferents. Cap a llevant, es a dir, cap a Montjuïc, trobem els murcians, que em sembla que no li queien molt simpàtics a l’escriptor, ho dic per això de que diu que al cor portaven una gota de sang bullent d’una rancúnia avial,… feia relativament poc temps que havien arribat a la platja i vivien en el que es podria considerar barraquisme, segurament a cases com aquestes:
A l’altra banda del Vidriol, al que havia estat territori de l’Hospitalet fins 1920, ja portaven més de 50 anys vivint allà i eren com una gran familia. Les cases eren blanques, construïdes amb materials més duradors, tal com es veuen a les imatges inferiors, i com podeu veure a la imatge que il·lustra la capçalera d’aquest bloc.
Deixo el final del capítol, encara que no aporti molta més informació,…
REFERÈNCIES
Alumnes de les Escoles del Sagrat Cor, 1946-47
Una altra imatge de l’Albert Graells, en aquest cas, és d’un grup d’alumnes del curs 1946-47 de les Escoles Parroquials del Sagrat Cor. L’Albert, a més del seu, ens ha posat el cognom de quasi tots els nens, pot ser reconeixeu als que ell no recorda, si és així, o per qualsevol altra qüestió, no dubteu en escriure!
Aquesta escola es va fundar pel Centre Católic, poc després de la seva creació, l’any 1904, al carrer de l’Església. L’any 1926 tot el conjunt es va traslladar on es ara, a la Rambla de Just Oliveras. Fins 1950 era exclusivament per nens, encara que posteriorment van poder entrar les noies, però en aules separades. Abans de 1950 el col·legi de les monges franciscanes era l’únic que oferia educació religiosa per noies al barri del Centre.
A l’època de la fotografia la escola era dirigida per Francesc Batallé i Aragonés, un mestre molt recordat a la ciutat, que com sabeu té un monument a la rambla de la Marina, just a l’altra banda de l’escola que porta el seu nom. Francesc va començar la seva tasca a aquesta escola a principis dels anys 30, provinent de les escoles Pies de Terrassa. L’any 1936 l’inici de la guerra el va fer fugir; el Centre Catòlic va ser saquejat i es va transformar en seu de la CNT-FAI, transformant el baixos de l’escola en un menjador públic.
Una vegada finalitzada la guerra, després de passar per camps de concentració, el sr. Batallé va tornar i va continuar de nou la seva tasca docent fins l’any 1952, quan per divergències amb Mn. Homar va marxar per crear l’acadèmia Sant Jordi. L’escola va continuar amb el senyor Amat fins l’any 1974.
REFERÈNCIES
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireia Mascarell i editat per Efadós el 2003.
- El Primer Franquisme a Pineda de Mar (1939 -1953) per Francesc Bonastre i Santolària (explica detalls de la biografia de Francesc Batallé entre 1930 i 1953)
La Brigada de la Mort de Pascual Fresquet Llopis
Dijous passat al curset d’història de l’Hospitalet tocaven els anys 30, i qui millor per explicar aquells anys que en Joan Camós i Cabecerán, l’autor del llibre L’Hospitalet, la història de tots nosaltres 1930-1936, indispensable si voleu conèixer el que va passar a la nostra ciutat en aquells anys previs a la Guerra Civil.
Com m’he llegit el seu llibre un parell de vegades i l’he consultat moltes més, diguem que anava amb la lliçó apressa, encara que va comentar moltes coses de les que no en tenia ni idea. Una d’elles és la que es descriu en aquest llibre, publicat fa uns quatre anys i que espero llegir-me aquest estiu (o abans).
El llibre té el seu origen en els fets del dia 14 de setembre de 1936 a Falset, quan van afusellar 27 veïns en nom de la revolució. Van morir a mans d’una brigada de la mort composada per una quarantena d’homes de la FAI, que viatjava en un òmnibus negre amb calaveres pintades a la carrosseria.
Segons he llegit a comentaris sobre el llibre aquest grup va actuar entre finals de juliol i finals d’octubre d’aquell any assassinant a 247 persones de diversos municipis de la rereguarda, al Priorat i el Baix Aragó. Les seves accions van finalitzar quan la CNT va parar-lo per que estavea desacreditant el nom de l’organització.
D’aquella brigada es conserva la següent fotografia on es pot veure el seu líder, en Pascual Fresquet Llopis, l’home amb bigoti que subjecta amb les dues mans el cap d’una estàtua religiosa.
En fi, sols dir que Pascual Fresquet, va vindre quan era un nen a La Torrassa des d’Alcalà de Chivert, on va neixer el 1907. Tenia un caràcter agresiu, amant de la beguda i la boxa, amb un comportament vexatori cap a les dones, era temut per sindicalistes i anarquistes. Abans de la guerra ja havia estat detingut i torturat per la policia imputat per pistolerisme i atracaments,… En fi, no investigo més que al final quan em llegeixi el llibre no em dirà res de nou, però si vosaltres voleu continuar, internet està ple d’informació, i el llibre el trobareu a la biblioteca Tecla Sala,…
REFERÈNCIES
Falangistes a la plaça del Repartidor
Fa uns mesos publicava aquesta fotografia en motiu de l’exposició sobre el fotògraf hospitalenc Josep Brangulí i Soler (1879-1945). Quan la vaig trobar no em vaig preguntar qui era el falangista, tan sols on la van fer,… que és el que em pregunto normalment.
Avui tampoc sé qui és aquest home, encara que tinc les meves sospites, però el que ja sé és on es va realitzar aquest acte. He trobat (gràcies a Inés) nou fotografies del mateix moment a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i encara que costa una mica situar-se, es pot veure perfectament l’edifici de “el Coro”, del que ja vaig escriure un petit text i el qual deixo a les referències.
Amb aquestes dada sols pot ser la plaça coneguda durant el franquisme com la plaça del General Mola, i abans, durant la República, així mateix, com la plaça de la República, i ara, com la plaça del Repartidor.
També es pot apreciar que el púlpit amb el jou i les fletxes es va instal·lar just a l’entrada de l’edifici de Correus, encara existent.
REFERÈNCIES
La Causa General a l’Hospitalet de Llobregat
La Causa General fou un extens procés d’investigació impulsat pel ministre de Justícia franquista, Eduard Aunós Pérez, després de la Guerra Civil, amb l’objecte, segons el seu preàmbul, d’instruir «els fets delictius comeses en tot el territori nacional durant la dominació roja».
Va recopilar informació sobre les circumstàncies i detalls no solament d’abusos i crims contra persones i béns comesos durant la contesa a la zona republicana, sinó tot tipus d’accions empreses per les autoritats, forces armades i de seguretat i partidaris dels governs republicans i d’esquerres des de la instauració de la Segona República en 1931. La informació registrada per la Causa General, la recopilació de la qual va durar pràcticament fins als anys seixanta, va portar a l’obertura de nombroses processos judicials posteriors en contra dels quals es consideraven responsables dels mateixos, fins a la promulgació pel govern de Francisco Franco en 1969 d’una llei per a la prescripció dels «delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939».
El que teniu aquí sota és la portada dels 271 fulls de la Causa General a l’Hospitalet instruïda per Luis Mazo Mendo.
Què podem trobar a la Causa General?
- La relació de les 60 persones residents en el terme municipal, que durant la Guerra Civil van ser mortes violentament o van desaparèixer i es creu van ser assassinades. (1) i (2)
- La relació de 19 cadàvers recollits en el terme municipal, de persones no reconegudes com a residents en ell, que van patir mort violenta durant la Guerra Civil. (1) i (2)
- La relació de turments, tortures, incendis d’edificis, saquejos, destruccions d’església i objectes de culte, profanacions i altres fets delictius que per les seves circumstàncies, per l’alarma o el terror que van produir s’hagin de considerar greus, amb exclusió dels assassinats, que van ser comesos en el terme municipal durant la Guerra Civil. (1) i (2)
- Diligències, Certificacions, Providències del fiscal i del jutge, Informes de la Guàrdia Civil i la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, Declaracions de testimonis, Relacions, Citacions, Certificats de defunció,… (Entre les pàgines 132 i 145 també trobareu un informe sobre l’estat de l’ordre públic en els mesos precedents a l’inici de la guerra)
De l’últim paquet, el més voluminós, he decidit incorporar aquí, per la seva rellevància, el testimoni d’Àngela Casas Sabaté sobre la mort de Just Oliveras i Prats (industrial, i tres vegades alcalde la de la nostra ciutat entre 1916 i 1931) i la seva cunyada Antònia Durban Casas.
REFERÈNCIES
Una presó i una capella a ca la Pubilla Casas, 1939
Començo per la noticia de la Vanguardia,…
Per ara l’única referència sobre aquesta presó l’he trobada a un llibre de Josep M. Jordà i Capdevila que diu que durant la Guerra Civil, ca la Pubilla Casas va ser ocupada per un comitè i en els soterranis, on hi havia hagut el celler de la casa, s’hi van fer alguns assesinats. Després de la guerra es va cedir als pares Passionistes, els quals a la planta baixa van obrir al culte una capella pública. L’any 1943 la comunitat es va traslladar a una torre de la travessera de les Corts.
Al mateix llibre, l’autor fa una llista incompleta de les persones de la parròquia que van morir durant la guerra, cita com assassinats a ca la Pubilla Casas, el 25 d’agost de 1936, Joan Bibet i Marquina i els seus dos fills, Ramon i Fèlix Bibet i Trabal, els dos primers eren contractistes d’obres i l’últim era pare salesià.
A la fotografia següent veiem el pati frontal de ca la Pubilla Casas amb les personalitats que van acudir a la inauguració.
A la imatge inferior, veiem a l’esquerra al tinent general Luis Orgaz Yoldi, cap de la Capitania General de IV Regió Militar (Catalunya). L’home de blanc va ser el primer alcalde de la dictadura, José Wenceslao Marín López, que va durar nou mesos fins que va ser empresonat; poc després va morir.
A sota veiem la capella, bastant buida de mobiliari ¿?
REFERÈNCIES
- La Vanguardia, 09.09.1939
- Arxiu Nacional de Catalunya – FONS ANC1-42 / BRANGULÍ
- Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat, escrit per Josep M. Jordà i Capdevila i publicat per la citada parròquia l’any 1996
- Minibiografia de José Wenceslao Marín López
- Minibiografia de Luis Orgaz Yoldi
Luis Orgaz
El passatge Carbonell, inicis dels 30
Tot el que bé a continuació és obra de Jaume Ventura i Costas, ajudat per la seva mare, Carmen, filla de Cal Carlos Guàrdia, que es situava al núm. 11 del passatge Carbonell.
A la següent fotografia, realitzada el 1947, Jaume ens ha assenyalat el desaparegut barri de Can Pi i altres llocs propers també esborrats per sempre. Ara aquí trobareu un polígon industrial, i a la part dreta la plaça Europa, la fira,… encara que a gran part de l’espai on es situava el nucli de Can Pi podem trobar un solar.
Jaume Ventura també ens ha realitzat un plànol del passatge Carbonell on ha situat els noms de les cases i comerços que hi havia abans de la guerra. Aquesta informació és molt important ja que no sé si es troba escrita a cap lloc, jo al menys no el conec.
Llegint la Vanguardia també he llegit que al bar de la Cisqueta, també li deien “Sisqueta Club Marina”, i es jugava als “peohibits”; també es celebraven actes polítics, i que al barri li deien del “Bé Negre” (amb el Bé amb accent ¿?).
També incorporo cinc fotografies, comentades pel mateix Jaume, que ens permeten situar-nos millor a aquell moment i espai.
Alguns membres de la família de Cal Carlos Guardià. Al fons, Teresa Blanch, la meva àvia materna, qui té un nen a la falda és Isabel Perez, la tia Isabel dona de l’oncle Benet; el nen és el Carlitos, el seu fill, el meu cosí. Al costat de la tia Isabel, la meva mare, Carmen Costas, al darrera el meu pare, Amadeu Ventura, i al costat de ma mare, Montserrat Fuster, la seva cosina.
Els carros de Cal Carlos Guardià al passatge, el que és al devant, és Benet Costas, un dels meus oncles materns.
La matança del porc, el que té el ganivet a la ma, és Enric Costas, un altre dels meus oncles materns, l’altre és un treballador de casa
Dia de Sant Antoni, 17 de gener de 1945. El que es troba a l’esquerra, és l’oncle Enric.
Grup de Guardies Jurats, que vigilaven els camps de conreu. El que es troba a l’esquerra dret, és Carlos Costas, el meu avi matern.
REFERÈNCIES
Grup de Facebook: Records del barri de Can Pi (L’Hospitalet de Llobregat)
L’Hospitalet, 1962
Avui, una entrevista amb el Dr. Ramon Solanich i Riera, alcalde de l’Hospitalet entre 1956 i 1962. En ella s’aborden els principals problemes de la nostra ciutat: l’habitatge, l’educació, el tranport, i les escombreries.
Com llegiu l’any 1962 la població de l’Hospitalet ja era de 130.000 habitants, en 1970, en 8 anys, augmentaria fins 242.000, i els problemes també.
Les barraques de la Riera Blanca
El que veieu allà darrere és el Camp Nou, inaugurat el dia de la Mercè de l’any 1957. El rierol que baixa és la Riera Blanca, i ja sé que no es veu molt bé, però allà sota, una al costat de l’altra, un munt de barraques que conformaven el nucli barraquista de la Riera Blanca. Com veieu les condicions eren molt dolentes, per creuar la riera feien servir troncs o teules, que desapareixien a les crescudes, quan plovia. Però la riera no sols portava aigua de pluja, sinó que també aigües residuals, imagineu-vos el panorama,…
Aquí, la Riera Blanca separa l’Hospitalet de Barcelona, a l’esquerra teniu l’un, i a la dreta l’altre, i les barraques en mig. Fa un temps vaig escriure sobre cal Taner, una masia que aquí es veu molt malament, però es veu, és un edifici de color blanc just darrere de la nau indústria de color gris, entre aquests dos edificis, passa la travessera de les Corts, en aquells moments sense pavimentar.
Aquest nucli ja existia als anys 20, a la revista Catalunya Social de febrer de 1924, definit com a “Collblanch, Riera Blanca i voltants” comptava amb 600 barraques, de les 9.100 registrades a tota Barcelona. Segons el diari ABC, la mitjana de persones que vivien a cadascuna era de cinc.
Aquell lloc era terra de ningú, era un gran espai on no hi havia pràcticament res, fins que van començar a construir el Camp Nou l’any 1954, i com deia inaugurat a l’any 1957. No sé si l’edificació de l’estadi va modificar l’hidrologia de la zona, però a l’any 1959 als diaris surt un episodi important de riades, i la tarda del 31 de maig de 1960 un altre: va ploure molt a Barcelona i la riera, que recollia tota l’aigua dels voltants, va augmentar molt de cabal, les persones que malvivien a les barraques van desallotjar-les, però una veïna veient que l’aigua se’n podia emportar no la barraca, quelcom més important, el seu futur, el rebut de 15.000 pessetes, que havia pagat d’entrada, segons deien, per una de les cases de la barriada d’Onésimo Redondo (els blocs de La Florida), va baixar com va poder, però amb tan mala sort que va relliscar i va caure a l’aigua, encara que un home ho va intentar va ser impossible salvar-la. Al dia següent va aparèixer flotant a la platja de Casa Antúnez.
L’any 1956 es van concedir 103 habitatges a persones d’aquesta i d’altres barriades, però va ser al desembre de l’any 1960 quan es va acabar definitivament amb aquest nucli; Barcelona i l’Hospitalet van construir 98 habitatges subvenionats, on a més dels barraquistes de la Riera Blanca, també van a anar a viure els habitants d’unes barraques properes al cementiri, al carrer de Sant Francesc Xavier.
Van assistir a l’acte de lliurament l’alcalde i altres autoritats de la ciutat, el Reverend Mossèn Josep Gil·li, de la parròquia de la mare de Déu de la Llum va beneir els habitatges i posteriorment es va descobrir una placa que deia “Viviendas de la Inmaculada Concepción”. Inmediatament totes les barraques van ser demolides.
He llegit que las “Viviendas de la Inmaculada Concepción” es troben molt a prop dels blocs de la Florida, però sabeu concretament on?
REFERÈNCIES
- Catalunya Social, 146, 16 de febrer de 1924
- ABC, 22.06.1928 (estadístiques de barraquisme- cases barates)
- La Vanguardia 01.01.1957 (Es concedeixen una sèrie d’habitatges)
- ABC, 31.01.1957 (dos nenes apareixen morts a les baraques)
- La Vanguardia, 01.10.1959 (Afectacions per les pluges)
- Solidaridad, 12.12.1959 (construcció dels habitatges)
- Alba, 01.12.1960 (benedicció dels habitatges)
- La Vanguardia, 02.08.1960 (Una riada s’emporta una dona)
- Una Ciudad en Marcha: Hospitalet de Llobregat, escrit per Emiliano Villagrasa Lariz
- Can Taner (o Tané), una masia propera a Collblanc, a aquest mateix bloc
- “La Mil·lenaria Riera Blanca” de Regina Granel dins de la Revista els Nostres barris, num.1
- Construcció del Camp Nou a TV3
L'Hospitalet de Llobregat 
