Imatges retrospectives d'una ciutat

ESDEVENIMENTS HISTÒRICS

Inundació al carrer de la Riera Blanca, anys 70

Aquesta imatge també la he tret del munt de fotografies que tenen a Barcelona Colección, per cert, molt interessants. És d’una riuada al carrer de la riera Blanca, i posa que és de 1975, el que passa és que a les hemeroteques no trobo cap riada aquell any, pot ser és del 6 de desembre de 1971, quan van caure 164 litres/m² a la nostra ciutat. Unes obres a la nova avinguda del Doctor Gregorio Marañón van fer que a la riera arribés molta aigua, fins un cabal de 20 m³/s (entre la que discorria per superfície i la que circulava pel col·lector). Quan les aigües van arribar al carrilet es van aturar i van inundar la plaça d’Ildefons Cerdà,… com va ser habitual durant molts anys.

RIERABLANCA1975

He buscat al google street view una imatge més o menys actual del lloc on es va fer la fotografia superior. El carrer de la dreta és ronda de la Torrassa.

rierablancaara

Al museu, a l’exposició de fotografies que tenen actualment, podreu trobar una altra imatge d’aquesta o d’una altra inundació de l’època.

REFERÈNCIES


Entre Santa Eulàlia i la Bordeta, 1962

Avui m’he trobat totes aquestes fotos de les vies que hi havia entre l’estació de Santa Eulàlia i la de la Bordeta, el nadal del 1962, ja sabeu, la gran nevada.

Les dues primeres són d’un metro de la sèrie 400 sortint dels tallers/cotxeres de Santa Eulàlia cap a l’estació de la Bordeta.  A la segona es veuen també dues locomotores, una S 278 (antiga 7800) feta a SECN/WECo i la segona una S 276 (ex 7600/8600),… això me l’he copiat d’en Ventura Leris 🙂

bordeta1962-2bordeta-3

Les dues següents estan fetes des dels tallers anteriors cap l’estació de La Bordeta, just per allà sota passa la riera Blanca, i aquells dies sí que era blanca!!

bordeta1962 A sobre de la Riera Blanca

REFERÈNCIES


El final de la “bola del mundo”

L’any passat per aquestes dates vaig publicar aquestes fotografies d’en Santos Vallespín, són d’una cúpula de formigó, ara desapareguda, i que es situava al barri del Centre, entre l’avinguda de Josep Tarradellas i les vies. Els nens que fa anys jugaven a aquest espai, davant de la singularitat d’aquest objecte, van inventar alguna que altra llegenda, alguns pensaven que a sota s’havia enterrat a persones, altres que era un dipòsit d’armes,… alguns li deien la bola del mundo, d’altres l’anomenaven les tortugues,…
cupulassantos

L’Artur García ens va oferir el testimoni del seu pare, que las havia vist construir, tan sols eren dipòsits de combustible de la CAMPSA, que es situava a Cornellà. Ens comentava que els havien situat allà, lluny de la fàbrica, clar objectiu de guerra, per tal de salvaguardar-les en cas d’atac aeri, de fet aquestes cúpules eren una mena d’armadura en contra de les bombes.

Bé, a aquesta zona toca fer pisos, i ja han arribat les excavadores, ja han obert el terra i ja sabem que no hi havien ni armes, ni morts,… el pare de l’Artur tenia raó, eren dipòsits. La següent fotografia també és de Santos Vallespín, veiem la paret dels dipòsits.

dipositsvallespin

Aquest matí m’he escrit amb en Josep Maria Solias, el director del museu, per tal de saber si s’estava documentant la troballa, m’ha comentat que s’estan prenent fotografies. No s’han trobat altres objectes, ni tan sols conductes; es veu una obertura a la paret del dipòsit, orientada cap a la línia de ferrocarril, però no s’observa cap altre objecte que relacioni ambdós elements. També m’ha comentat que no queda cap rastre de líquid, el fons està ple d’argila, no sé si és que el van netejar quan van quedar en desús, o bé l’han ficada al realitzar l’excavació actual. Sobre la data de construcció, no està clara, encara no es sap si és anterior o posterior a la Guerra Civil.

També a aquest mateix bloc hem rebut un missatge anònim amb una descripció del que s’ha trobat: “Puedo comunicar que las estructuras de hormigón no se hicieron con varillas metálicas típicas del hormigón armado, sino que se hicieron con hormigón directamente sin arena, con piedra de río. La verdad es que las máquinas percutoras están encontrándose con mucha dificultad para echar abajo las estructuras. Teniendo una visión general de la calle donde están haciendo la obra, concretamente desde la acera de enfrente pueden apreciarse un total de tres grandes estructuras cilíndricas con un diámetro considerable, al menos de diez o doce metros y una profundidad de unos seis o siete metros. Las paredes son de medio metro por lo menos de grosor. Es lo que se puede ver desde la calle. Al final tenía razón el comentario del texto:  las “tres cúpules que l’Artur de petit i el seu grup d’amics anomenaven les tortugues”, las referidas tres cúpulas por lo visto se corresponderían con las partes superiores de las estructuras citadas.”

Bé, aquest és el fi de la bola del mundo, de les tortugues, adéu a la cúpula, les cúpules misterioses,…

REFERÈNCIES

Post “la cúpula misteriosa” a aquest mateix bloc.


Inauguració del pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia, 1961

He trobat a l’arxiu del NO-DO una petita gravació de 25 segons del moment de la inauguració del pas inferior del carrer de Santa Eulàlia. M’he portat cap aquí tan sols 5 fotogrames; com que hi ha més imatges, us recomano que visiteu l’enllaç que deixaré a les referències.

A aquesta primera imatge podeu veure una multitud al carrer de Santa Eulàlia, a prop de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. Els edificis del fons són els del barri de la Torrassa, i l’edifici industrial més proper, darrera de la tanca, és una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal).

nodo06021961-3

Tot això que veieu al cel son coloms, per les caixes que es veuen, centenars!. La xemeneia és la de la mateixa bòbila que comentava.

nodo06021961-2
A la següent es veuen les caixes dels coloms i darrere la desapareguda masia de ca n’Alós, una de les masies més antigues de l’Hospitalet i que segons diuen va ser enderrocada pels amos de la Vanguard; una vegada l’edifici d’aquesta empresa ja s’havia construït. Si us fixeu una mica, darrere, al costat de la masia, també veureu l’edifici del molí i la xemeneia de la Tecla Sala.

nodo06021961-1

El descobriment de la placa commemorativa, ja desapareguda, que actualment es pot trobar, molt deteriorada i sense els escuts, a la paret del pas inferior, costat muntanya. L’home que hi ha a a la dreta de tot és Ramon Solanich i Riera, l’alcalde en aquells anys.

nodo06021961-4

I per finalitzar les autoritats i mitja ciutat fent una passejada pel pas.

nodo06021961-5

Us poso l’article corresponent de La Vanguardia, on podreu trobar més informació

noticiavanguardia

També podeu trobar molta informació i fotografies tant de com era abans, com de la construcció, o de la mateixa inauguració al lloc web de  l’Arxiu de Santa Eulàlia de Provençana. Us deixo els enllaços aquí sota,…

REFERÈNCIES


Joan Saura recorda els blocs de la Florida

Fa uns dies que vull publicar els records de Joan Saura i Laporta que apareixen al llibre que va fer l’Àngels Marín sobre els blocs de la Florida, he intentat contactar amb ell mitjançant facebook per demanar-li permís per tal de publicar-los aquí, però no he rebut resposta. Com que m’han semblat molt interessants i realment no crec que li sàpiga greu, el faré sense el seu consentiment. Per il·lustrar les seves paraules he posat unes fotografies realitzades l’any passat, ha quedar una mica estrany, m’hauria agradat que fossin de la mateixa època, però per ara no en tinc.

Vaig arribar quan els van inaugurar, l’any 55. Jo tenia quatre anys, gairebé cinc. Venia de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Vivia en un pis amb els meus pares, la meva mare va caure malalta, la van internar i va morir. El meu pare es va instal·lar aquí perquè hi vivien uns oncles meus a on anava a dinar. Va ser una anada motivada per l’absència de la meva mare. Els oncles i nosaltres vivíem en dos pisos diferents, a cent metres. Vam venir a viure aquí perquè el meu pare va tenir l’oportunitat d’adquirir un pis d’aquests i era una forma d’assegurar que durant el dia jo estava amb la meva tia. El meu pare era de Castelló, tot i que estava aquí des del 11 o 12 anys.

_DSC0010

La Florida era un barri on no hi havia res. A la via del tren hi havia uns enormes camps de blat i uns quants habitatges al carrer de la Primavera, que eren mot reduïts i uns altres també molt petits a l’avinguda de l’Electricitat. Tot i que era jovenet recordo un canvi brutal, de venir d’una zona que era un barri urbà a trobar-me en un barri absolutament aïllat, envoltat de camps. Tinc presents els camps de blat de moro que veia des de la finestra de casa. Recordo també perfectament que era un lloc on no podia parlar català amb ningú, perquè la gent era immigrada. Tinc a la memòria una figuera que hi havia enmig dels blocs. Hi havia dues o tres figueres, el barracot del capellà i una escola. El capellà repartia llet en pols els diumenges i el meu pare sempre feia tot el possible perquè no anés a veure el capellà ni a l’escola que estava en els barracons.

El que passa és que aquest canvi brutal està unit al xoc que representava la pèrdua de la mare. Per tant, és difícil deslligar-ho. Per mi el lloc físic era agradable perquè havia camps, podies còrrer i hi havia coves que travessaven la via del tren d’un costat a l’altre i també el canal de la Infanta. Des d’aquest punt de vista el lloc em captivava. Però clar, estava sotmès a la pèrdua de la mare i a buscar el que em faltava.

_DSC0009

La relació amb els veïns va ser molt bona. Suposo que, d’una banda, la meva situació era propícia al fet que totes les veïnes se sentien mares meves, ‘allà hi ha un nen que no té mare’, deien, i tothom em cuidava. Vaig tenir una excel·lent relació. I d’altra banda, la gent dels blocs organitzaven activitats. Recordo que vaig jugar en un equip de futbol que es deia Los 16 del Redondo, perquè fonamentalment estava integrat per gent del bloc 16, que era on vivia la meva tia. Després es feien les festes majors, els diumenges hi havia uns altaveus des d’on sonava la música i tot se’m feia estrany. El pare era una persona anarquista, antifranquista i en aquells moments en els blocs hi havia una part important de gent que venia del Movimiento. Recordo perfectament les camises blaves de la gent.

Pel pare aquell ambient era una mica hostil, calia anar amb compte, no es podia parlar. Tant l’alcalde de barri com la gent que organitzava això estaven lligats al règim i eren franquistes. Alguns després han anat evolucionant i, fins i tot, algun ha arribat a ser regidor socialista, però no penso dir el nom.

_DSC0011

El que tinc present és l’evolució d’un lloc ple de figueres, camps de blat de moro i on el dia de la truita baixàvem a Bellvitge, on només hi havia una ermita. Allà, també, tot era ple de camps i pagesos. Recordo molts xais, molts pastors. Aquest entorn rural em sobtava perquè procedia d’un lloc que no ho era. I, ràpidament, en molt poc temps, va començar un creixement brutal. Recordo que de petitet, devia tenir set o vuit anys, anava a comprar la llet entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. La meva tia des del balcó veia quan la senyora de la llet obria la porta, que era més o menys quan jo tornava de l’escola, i aleshores anava a comprar la llet. Recordo un procés d’urbanització brutal i un canvi molt sobtat, des del punt de vista de nen, perquè fins aleshores teníem camps de futbol, ens construíem porteries amb pals; se’ns escapava la pilota i l’anàvem a buscar on fos. Això fins l’any 64 o 65.

_DSC0013
Després, fonamentalment ja em ve el record del meu comprimís social i polític a través del Centre Social la Florida, que era de Càritas. Hi vaig començar a anar als 14 anys per jugar a ping-pong. El meu pare em deia que no hi anés, creia que era dels capellans, però a mi el ping-pong m’agradava més que res. I a partir d’aquí es va iniciar una etapa d’inquietud i de reflexió en relació als problemes del barri. Vam organitzar una gran campanya de mobilització per reclamar escoles públiques, vam convertir el Centre social de la Florida en un gran centre d’agitació antifranquista. Vam iniciar, en definitiva, la lluita per la millora dels blocs de la Florida i dels blocs Onésimo Redondo a causa d’uns impostos nous que l’Ajuntament havia implantat.

_DSC0016

I a partir d’aquí, amb dues persones més, la Clara Perramon i un xicot que es deia Antonio, vam convocar una assemblea en una escola amb els veïns. Va venir molta gent dels blocs. Alguns pensaven que érem d’ETA, i altres que érem capellans, ningú sabia qui érem. a partir d’aquests moment va començar la lluita per la millora dels blocs i es va constituir l’AV de la Florida, que es va instal·lar inicialment entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. Bé, es van aconseguir millores importants i, de fet, des d’aleshores el barri ha millorat. 

_DSC0017

REFERÈNCIES 


Els caiacs de la Unió Excursionista de Catalunya – Hospitalet Centre, 1954

L’altre dia vaig coincidir amb Antoni Mesa i Montserrat Rey, antics membres de la delegació de la Unió Excursionista de Catalunya al barri del Centre, i em van comentar que els havia agradat molt el bloc i que tenien algunes imatges per enviar-me,… i aquí tenim dues,… de quan els membres de la UEC van fer la botadura d’uns caiacs de construcció pròpia.

Aquesta primera és del 9 d’octubre de 1954, quan Mossèn Homar beneeix els caiacs a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida.


I aquesta segona és del dia després, de l’avarada de la flotilla de caiacs a la llera del riu Llobregat. A càrrec dels cincs caiacs tenim a Josep Gil, Francesc Xavier Duch, Jaume Alicart, Esteve Granell i Francesc Sànchez.

En aquells anys al Prat de Llobregat existia el club de remo Ruber, obra del mecenes Lluís Omedes, amb gran activitat al riu Llobregat i que va portar una de les seves embarcacions entre entre els primers llocs de Hèlsinki 1952. Pot ser aquell club va tenir alguna cosa a veure en l’idea de la fabricar aquests caiacs, ja que tots dos grups es trobaven a les ribes del mateix riu.

 


Del llibre de la Mireia Mascarell he tret la següent informació: La delegació del barri del Centre de la UEC es va crear l’any 1952, va ser la segona de la nostra ciutat, després de la de Collblanc, l’any 1949. Es va crear per un grup d’amants de l’excursionisme, encapçalats per històrics membres del Grup Saltadiç (creat l’any 1918 i desaparegut durant la Guerra Civil). Les persones que formaven part de les primeres juntes no podien tenir antecedents d’activitats polítiques o socials, no podien ser considerades contràries al règim. Per aquest motiu molt dels impulsors de la reaparició de l’excursionisme a la postguerra van haver de treballar a l’ombra.

REFERÈNCIES 

L’Abans. L’Hospitalet de Llobregat 1890-1965, escrit per la Mireia Mascarell, i editat per l’editorial Efadós l’any 2003


Barraquisme a la llera del Llobregat, anys 50-60

Les notícies de barraquisme al tram hospitalenc del Llobregat ens venen d’un grup de facebook sobre fotografies antigues del Prat; en Manel Mayench, que ens ha cedit aquest fotografía, també ens explica que al lloc que he marcat amb un rectangle verd, als anys 48-50 es van instal·lar dues o tres families vingudes del sud d’Espanya, les que no van poder entrar a la masia de Can Peixo, al Prat. També ens diu que l’any 1962, quan la gran riada, ja no hi vivia ningú.

José Miñarro Rubio ens dona una versió una mica diferent: “eran casas excavadas en la ladera de la izquierda de fuerte arcilla y a dos metros de la parte superior del margen izquierdo, vivian siete u ocho familias. Estas casitas estaban entre el puente dels carros y el puente del ferrocarril. Los hombres se dedicaban a garvillar la grava para obtener arena muy apreciada en la construcción. Con la riada del 62, se inundaron y nunca mas volvieron a habitarlas

Aquests habitatges van ser excavats a les argiles del marge del riu, però no com a coves; suposo que aquestes argiles no donaven per formar un sostre estable, per tant la teulada es feia amb fustes, canyes, cartró pedra,…

L’esplanada sense vegetació que es veu davant de les barraques, al costat del riu, servia per que els carros carreguessin àrids del riu, després pujaven el marge del riu per un caminet que portava fins el camí antic del Prat; just on anava a parar el pont de Ferran Puig, o dels carros, del que veieu aquí tan sols les columnes.


Del mateix grup de facebook tenim aquesta fotografia de 1961 d’un altre habitatge proper que va compartir en Pedro Garcia Vela, i va comentar Juan Miñarro Rubio. Juan ens diu que quan van construir la Gran Via, a la zona pratenca propera al riu, van deixar uns forats a banda i banda, per tal de permetre el pas de l’aigua en cas de riada, i així evitar que la carretera pogués trencar-se al fer de presa. Com això passava cada deu o vint anys, un grup de families amb pocs recursos es va instal·lar durant vuit anys. La riada de 1962 els va agafar desprevinguts  i van tenir que sortir amb el duien posat, mai més es va permetre utilitzar-los.

A continuació he marcat a una fotografia aèria de 1958 les dues zones, i també el punt des d’on més o menys es va fer la fantàstica fotografia del pont de Ferran Puig.


 

REFERÈNCIES