Barraquisme a la llera del Llobregat, anys 50-60
Les notícies de barraquisme al tram hospitalenc del Llobregat ens venen d’un grup de facebook sobre fotografies antigues del Prat; en Manel Mayench, que ens ha cedit aquest fotografía, també ens explica que al lloc que he marcat amb un rectangle verd, als anys 48-50 es van instal·lar dues o tres families vingudes del sud d’Espanya, les que no van poder entrar a la masia de Can Peixo, al Prat. També ens diu que l’any 1962, quan la gran riada, ja no hi vivia ningú.
José Miñarro Rubio ens dona una versió una mica diferent: “eran casas excavadas en la ladera de la izquierda de fuerte arcilla y a dos metros de la parte superior del margen izquierdo, vivian siete u ocho familias. Estas casitas estaban entre el puente dels carros y el puente del ferrocarril. Los hombres se dedicaban a garvillar la grava para obtener arena muy apreciada en la construcción. Con la riada del 62, se inundaron y nunca mas volvieron a habitarlas“
Aquests habitatges van ser excavats a les argiles del marge del riu, però no com a coves; suposo que aquestes argiles no donaven per formar un sostre estable, per tant la teulada es feia amb fustes, canyes, cartró pedra,…
L’esplanada sense vegetació que es veu davant de les barraques, al costat del riu, servia per que els carros carreguessin àrids del riu, després pujaven el marge del riu per un caminet que portava fins el camí antic del Prat; just on anava a parar el pont de Ferran Puig, o dels carros, del que veieu aquí tan sols les columnes.
Del mateix grup de facebook tenim aquesta fotografia de 1961 d’un altre habitatge proper que va compartir en Pedro Garcia Vela, i va comentar Juan Miñarro Rubio. Juan ens diu que quan van construir la Gran Via, a la zona pratenca propera al riu, van deixar uns forats a banda i banda, per tal de permetre el pas de l’aigua en cas de riada, i així evitar que la carretera pogués trencar-se al fer de presa. Com això passava cada deu o vint anys, un grup de families amb pocs recursos es va instal·lar durant vuit anys. La riada de 1962 els va agafar desprevinguts i van tenir que sortir amb el duien posat, mai més es va permetre utilitzar-los.
A continuació he marcat a una fotografia aèria de 1958 les dues zones, i també el punt des d’on més o menys es va fer la fantàstica fotografia del pont de Ferran Puig.
REFERÈNCIES
Les barraques de la Riera Blanca (2), anys 30 i 50
Fa un parell de mesos vaig publicar una foto de Nicanor Molina on sortien tres nens provinents de les barraques de la Riera Blanca, la fotografia és molt bona, un testimoni molt valuós d’aquell espai i moment. Doncs bé, avui ens ha escrit el germà d’un d’aquells nens, Manuel Escobar Cárdenas, i ens ha fet un resum dels seus records.
Fa temps que tenia previst pujar aquestes fotos, però com sempre el temps no em dona per fer tot el que voldria i s’ha anat endarrerint el moment de compartir-les. D’avui no passa, m’he dit, i aquí les teniu.
La primera és de l’Arxiu de Sants i està datada com de l’any 1932. La casa que es veu a l’esquerra és cal Taner, de la que també vaig fer un recull d’informació, el teniu a les referències.
Les següents provenen de l’Arxiu Vilamitjana i són els anys 50. Segons Josep M. Jordà, ens mostren aspectes de les barraques, de quan el jovent de la Parròquia de Sant Ramon Nonat feien labor social
Us poso també la situació de les barraques l’any 1958,…
REFERÈNCIES
- Fotografies del llibre Collblanc i la Parròquia de Sant Ramon Nonat (1996) de Josep M. Jordà i Capdevila.
- Barraques de la Riera Blanca (aquí podeu llegir el comentari de Manuel Escobar Cárdenas)
- Nens de les barraques de la Riera Blanca, 1956?
- Can Taner (o Tané), una masia propera a Collblanc
Els refugis de can Rigalt, 1945
Aquestes fotografies les he tret d’un reportatge de la revista Destino de l’any 1945; que encara que és molt interessant, també ho és d’extens, i a més té molta literatura, així que he preferit enllaçar-lo a sota, a les referències, i fer-vos un resum. Els habitatges de que parla no es situaven a l’Hospitalet però es troben tan a prop que crec que val la pena citar-los a aquest bloc.
L’autor comença el relat a un bar anomenat “El Palacio de la Paz” que per les explicacions que es donen no sé si es situava a l’Hospitalet o Barcelona, sol que es trobava en front de l’entrada del cementiri de Sants. Des d’allà surten i passen al sector barceloní de can Rigalt, busquen els antics refugis de la Guerra Civil que ara s’utilitzen com a habitatges, i per arribar agafen el que es coneix com “la carretera Negra” (es veu que era el color de la terra d’aquell camí); aquesta carretera els porta a un talús ple d’entrades a les coves, que tenen en front, com un balcó, marges i desmunts que baixen fins arribar a un barranc pudent.
Menciona l’autor que normalment no va cap foraster per la zona, a vegades el metge o el cura; algun diumenge venen uns joves d’una entitat parroquial per ensenyar la catequesis als nens; el carter ni va, deixa les cartes a el Palacio de la Paz. També escriu que molts dels habitants d’aquestes coves tenien el seu treball més o menys legal i un sou regular; que les coves es trobaven netes i polides, emblanquinades i inclús enrajolades; però el problema era la humitat, que en hivern podria tot i feia de mal estar, i el fred, i la pluja, que obligava a cuinar dins menjant-se tot el fum,… per no parlar dels corriments de terra, que alguna vegada havien ensorrat coves amb els sus habitants dins.
Allà vivia alguna família catalana, i també ens parla de que uns quants habitants eren d’un poble anomenat Berja, un municipi d’Almeria que entre 1940 i 1950 va perdre uns 1.500 habitants dels 12.600 que tenia; la guerra va interrompre l’exportació del raïm de la zona i moltes families es van quedar sense feina.
Aquesta seria la carretera negra, i a ma dreta podeu veure les entrades a les coves, que originalment van ser construïts com a refugis.
Els nens aprenen el catecisme de la ma de joves membres d’entitats religioses
Barberia en ple carrer, al costat de la porta d’una de les coves
Interior d’una de les coves
He trobat una fotografia aèria del 1947, dos anys posterior al reportatge, l’he mirada i remirada amb l’esperança de trobar la carretera negra i les coves, però no ho veig del tot clar. He indicat més o menys el límit entre l’Hospitalet i Barcelona, el cementiri de Sants i també can Rigalt per tal de situar-me. Posteriorment amb altres indicacions del reportatge, com per exemple que es situava a prop d’un barranc, he marcat en groc la possible carretera i on crec que podria existir el talús on es podrien haver excavat les coves. Si discrepeu, aquí em teniu!
REFERÈNCIES
Nens de les barraques de la Riera Blanca, 1955-56
Aquesta fotografia va ser presa fa seixanta anys per Nicanor Molina, en aquells anys membre de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet, i a més periodista, es dedicava a fer articles i fotografies per diferents diaris, com la Vanguardia, El Correo Catalan, Hospitalet Deportivo,… i també per algun llibre com “Una ciudad en marcha. Hospitalet de Llobregat, escrit per Emiliano Vilagrasa l’any 1961.
Fa un temps vaig topar-me amb Nicanor a partir d’aquesta fotografia trobada a internet, i avui he tingut el plaer de parlar una estona amb ell sobre molts temes de la ciutat. M’ha donat permís per publicar aquesta fotografia i m’ha enviat algunes més que aniré publicant mica en mica. Juntament amb la imatge afegeixo els sus comentaris, que he tret del lloc web Mispueblos.es, on ha publicat algunes fotografies més.
“La presente fotografía la saqué sobre el año 1.952 aproximadamente en la parada del final y principio del tranvía 57 en Collblanch. En la acera aparecen estos tres alegres y risueños mozalbetes los cuales provistos de un cesto y de tirachinas están dispuetos a afrontar la vida mendigando algo que ponerse a la boca con sus padres que habitan las barracas ubicadas en la riera cercana a la parada de los tranvías en cuestión.
El vetuario haraposo y harapiento con que visten estos infortunados niños, contrasta enormemente con sus rostros alegres e inteligentes con que se enfrentan a la vida, niños que a poco que les hagas alguna caranoña, te intereses o hagas alguna fotogafía es lo suficiente para atraer su atención. Es una utopía pero me gustaría poder saludar a alguno de estos tres simpáticos mozalbetes que indudablemente serán ya mayorcitos.“
Posteriors informacions ens diuen que el nen ros va arribar a les barraques l’any 1954, quan tenia 5 anys, per tant,… la foto seria aproximadament de 1955-56 (informació de Manuel Escobar Cardenas, el seu germà)
REFERÈNCIES
La platja hospitalenca segons Josep Roig i Raventós
Avui us presento la meva última troballa sobre les persones que vivien a la desapareguda platja de l’Hospitalet de Llobregat. No és del tot cert, ja què el text que us presento va ser escrit l’any 1922, i en aquell moment la nostra ciutat ja no en tenia de mar, ens l’havien expropiat feia un parell d’anys; de totes maneres crec que en aquell curt espai de temps la zona no va sofrir molts canvis més.
A una de les meves minirecerques a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) se’m va aparèixer una entrevista a Josep Roig i Raventós (1883-1966), a propòsit de l’edició del seu llibre La Flama Vivent, on parlava de les condicions de vida a les barraques properes a la gola del Llobregat, i res,… que ja he trobat el llibre, i aquí us deixo les pàgines del capítol on ens descriu el que es movia a aquell antic límit amb la Mediterrània de la nostra ciutat:
A aquestes primeres pàgines ens parla del far alterós que encara perdura, l’únic que ens queda d’aquell paisatge, que com diu l’autor, lligava harmònicament la vida muntanyenca i marinera. Pels que encara no el coneixeu us deixo aquesta fotografia de la Núria Botías Medina
També ens menciona cal Patirem i els seus arrosos, i els pescadors que llançaven el rall per atrapar les llises, com a la fotografia inferior,… molt més actual.
Ens parla del Vidriol, l’antiga fàbrica de productes químics Boada i Buhigas, que separava dos poblats ben diferents. Cap a llevant, es a dir, cap a Montjuïc, trobem els murcians, que em sembla que no li queien molt simpàtics a l’escriptor, ho dic per això de que diu que al cor portaven una gota de sang bullent d’una rancúnia avial,… feia relativament poc temps que havien arribat a la platja i vivien en el que es podria considerar barraquisme, segurament a cases com aquestes:
A l’altra banda del Vidriol, al que havia estat territori de l’Hospitalet fins 1920, ja portaven més de 50 anys vivint allà i eren com una gran familia. Les cases eren blanques, construïdes amb materials més duradors, tal com es veuen a les imatges inferiors, i com podeu veure a la imatge que il·lustra la capçalera d’aquest bloc.
Deixo el final del capítol, encara que no aporti molta més informació,…
REFERÈNCIES
Les barraques de la Riera Blanca
El que veieu allà darrere és el Camp Nou, inaugurat el dia de la Mercè de l’any 1957. El rierol que baixa és la Riera Blanca, i ja sé que no es veu molt bé, però allà sota, una al costat de l’altra, un munt de barraques que conformaven el nucli barraquista de la Riera Blanca. Com veieu les condicions eren molt dolentes, per creuar la riera feien servir troncs o teules, que desapareixien a les crescudes, quan plovia. Però la riera no sols portava aigua de pluja, sinó que també aigües residuals, imagineu-vos el panorama,…
Aquí, la Riera Blanca separa l’Hospitalet de Barcelona, a l’esquerra teniu l’un, i a la dreta l’altre, i les barraques en mig. Fa un temps vaig escriure sobre cal Taner, una masia que aquí es veu molt malament, però es veu, és un edifici de color blanc just darrere de la nau indústria de color gris, entre aquests dos edificis, passa la travessera de les Corts, en aquells moments sense pavimentar.
Aquest nucli ja existia als anys 20, a la revista Catalunya Social de febrer de 1924, definit com a “Collblanch, Riera Blanca i voltants” comptava amb 600 barraques, de les 9.100 registrades a tota Barcelona. Segons el diari ABC, la mitjana de persones que vivien a cadascuna era de cinc.
Aquell lloc era terra de ningú, era un gran espai on no hi havia pràcticament res, fins que van començar a construir el Camp Nou l’any 1954, i com deia inaugurat a l’any 1957. No sé si l’edificació de l’estadi va modificar l’hidrologia de la zona, però a l’any 1959 als diaris surt un episodi important de riades, i la tarda del 31 de maig de 1960 un altre: va ploure molt a Barcelona i la riera, que recollia tota l’aigua dels voltants, va augmentar molt de cabal, les persones que malvivien a les barraques van desallotjar-les, però una veïna veient que l’aigua se’n podia emportar no la barraca, quelcom més important, el seu futur, el rebut de 15.000 pessetes, que havia pagat d’entrada, segons deien, per una de les cases de la barriada d’Onésimo Redondo (els blocs de La Florida), va baixar com va poder, però amb tan mala sort que va relliscar i va caure a l’aigua, encara que un home ho va intentar va ser impossible salvar-la. Al dia següent va aparèixer flotant a la platja de Casa Antúnez.
L’any 1956 es van concedir 103 habitatges a persones d’aquesta i d’altres barriades, però va ser al desembre de l’any 1960 quan es va acabar definitivament amb aquest nucli; Barcelona i l’Hospitalet van construir 98 habitatges subvenionats, on a més dels barraquistes de la Riera Blanca, també van a anar a viure els habitants d’unes barraques properes al cementiri, al carrer de Sant Francesc Xavier.
Van assistir a l’acte de lliurament l’alcalde i altres autoritats de la ciutat, el Reverend Mossèn Josep Gil·li, de la parròquia de la mare de Déu de la Llum va beneir els habitatges i posteriorment es va descobrir una placa que deia “Viviendas de la Inmaculada Concepción”. Inmediatament totes les barraques van ser demolides.
He llegit que las “Viviendas de la Inmaculada Concepción” es troben molt a prop dels blocs de la Florida, però sabeu concretament on?
REFERÈNCIES
- Catalunya Social, 146, 16 de febrer de 1924
- ABC, 22.06.1928 (estadístiques de barraquisme- cases barates)
- La Vanguardia 01.01.1957 (Es concedeixen una sèrie d’habitatges)
- ABC, 31.01.1957 (dos nenes apareixen morts a les baraques)
- La Vanguardia, 01.10.1959 (Afectacions per les pluges)
- Solidaridad, 12.12.1959 (construcció dels habitatges)
- Alba, 01.12.1960 (benedicció dels habitatges)
- La Vanguardia, 02.08.1960 (Una riada s’emporta una dona)
- Una Ciudad en Marcha: Hospitalet de Llobregat, escrit per Emiliano Villagrasa Lariz
- Can Taner (o Tané), una masia propera a Collblanc, a aquest mateix bloc
- “La Mil·lenaria Riera Blanca” de Regina Granel dins de la Revista els Nostres barris, num.1
- Construcció del Camp Nou a TV3
Les barraques de Sant Josep, anys 50
Aquesta primera fotografia la va cedir el Sr. Enric Pino Jansà al Centre d’Estudis de l’Hospitalet i aquest la va publicar al 16 de novembre de 2011 al seu grup de facebook; es va realitzar a l’any 1957 des de la desapareguda Torre Ubach, al barri de Sant Josep.
Veiem un munt d’elements que encara es conserven: Cosme Toda, Tecla Sala, l’església de Santa Eulàlia de Provençana, el transformador de la Torrassa,… i d’altres que ja han desaparegut com el canal de la Infanta, just al mig; els seus horts, a banda i banda del canal; la casa que tenim més a prop, que es deia Can Manet, o les casetes de l’esquerra. Aquestes últimes eren el que es coneix com barrraques, es a dir, construïdes sense autorització administrativa, sense la propietat del terreny i amb materials barats.
Aquest, situat molt a prop del pont de Matacavalls, era un dels molts nuclis de barraques que existien al nostre municipi, com el de La Bomba, el de la Riera Blanca, el de Collblanc, Sanfeliu,… i que encara no s’han estudiat amb la deguda profunditat, tot al contrari del que està succeint a la ciutat veïna, Barcelona, on existeix una Comissió Ciutadana per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques formada per 81 entitats i més de 800 persones que ha aconseguit que tant l’ajuntament anterior, com l’actual, facin seus un projecte d’homenatge i recuperació de la memòria d’aquests espais.
En el següent article de Esteve Busquets i Molas a El Correo Catalan del 20 de desembre de 1952, que fa un temps que em van deixar fotocopiar a l’Arxiu Municipal, podem veure les mateixes barraques, i si l’amplieu i el llegiu segur que us sorprendrà el nivell d’organització que tenien,…
REFERÈNCIES
Carrer de Miquel Peiró i Victori, 1962
Avui agafo dues fotografies del llibre que el grup fotogràfic amateur Foto-Viva va fer sobre el barri de Sanfeliu, les dues són de l’any 1962 al carrer de Miquel Peiró i Victori (abans riera del Canyet). A la primera es veu una bòbila, no sé si era La Industrial Ladrillera, a la que també deien “Bori”…
de la qual als any 70 encara quedava una xemeneia dempeus, sinó m’equivoco ara allà trobaríem la Creu Roja i l’escola Ausiàs March, construïda l’any 1979. Com a la gran majoria de les fotografies de l’any 1962, tot està ple de neu 🙂
A la següent imatge veiem una familia baixant cap al barri del Centre, el camí com veieu no estava pavimentat, i durant els dies de pluja resultava intransitable.
Als anys 60 tots els refugis antiaeris excavats als talussos durant la Guerra Civil pràcticament ja eren buits. A aquesta fotografia, a la dreta, veiem l’entrada d’un que em sembla que encara existeix darrere del mur que hi ha a la Pujada, s’havia excavat de manera horitzontal, reforçat amb pilars i voltes de maó, i com deia, després de la guerra, es va convertir en un habitatge,… penseu que als anys 50 es calcula que existien uns 147 refugis que oferien sostre a 590 persones censades, emigrants que no trobaven altre lloc.
Com deia, aquest carrer abans es deia de la riera del Canyet, o també La Pujada, que era el nom del paratge ja al 1930. No sé des de quan li van posar el nom del beat Miquel Peiró Victori, però he trobat la seva biografia, i com té relació amb la nostra ciutat, l’incorporo tot seguit:
Miquel Peiró Victori, va néixer a Aiguafreda, el 7 de febrer de 1887; en morir el seu pare el 1894 va ingressar al col·legi d’orfes de Sant Julià de Vilatorta (Barcelona), dirigit pels Pares de la Sagrada Família. Després es va traslladar a residir amb la seva mare a Roda de Ter (Barcelona), on dirigia també un col·legi la seva tia Dominga Victori. Va treballar a la fàbrica de teixits Tecla Sala; el 1913 aquesta mateixa propietària li va confiar un lloc de responsabilitat en una altra fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Va contreure matrimoni el 30 de gener de 1915 amb Francisca Ribes Roger, natural de Roda de Ter. Va ingressar en l’ordre seglar dominicana i va col·laborar en un cercle d’obrers catòlics vinculat a aquesta; era aficionat al futbol; entre els seus fills estava fra Josep, estudiant dominic mort a conseqüències de la persecució religiosa el 1938.
El 24 de juliol de 1936 es va traslladar a Barcelona a la recerca de notícies sobre el seu germà, l’avui beat màrtir Ramon Peiró, OP (assassinat el 21 d’agost a la carretera del Morrot), en el recorregut va observar incendis i profanacions d’esglésies i cases religioses; va tornar a l’Hospitalet i cap a les 11 de la nit, el van capturar al seu propi habitatge; buscaven també al seu fill fra Josep. Es va acomiadar de la seva esposa amb aquestes paraules: “Fins al cel”. Poc després es van sentir uns trets que li van ocasionar la mort; tenia 49 anys d’edat; la seva dona va exigir que en el taüt es col·loqués el crucifix.
REFERÈNCIES
- Imatge del llibre Sanfeliu. Imatges d’un barri a través del temps (2000) FOTO-VIVA grup fotogràfic amateur. HOTEL D’ENTITATS SANFELIU. Pg. dels Cirerers, 56-58. Despatx 11.
- Aproximació a la historia del barri de Sanfeliu. Quaders d’Estudi núm.3. escrit per Antoni Mataix i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’octubre de 1987
- Bombardeigs i refugis a l’Hospitalet (1937-1939). Quaders d’Estudi núm. 23. escrit per Josep Ribas i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’octubre de 2010
- Accident a al bòbila de Industrial Ladrillera, La Vanguardia 12.05.1953
- Bòbiles de l’Hospitalet dins del bloc proyectos de urbanismo BCN
- Biografia de Miguel Peiró Victori
- Biografia de Ramon Peiró Victori
Fotografies dels voltants de can Cervera
Aquestes fotografies les va compartir Santos Vallespin Gavilan fa quasi un any i es van realitzar als voltants de la masia de can Cervera. A aquesta primera imatge podem veure al fons can Cervera, i els nens a la carretera d’Esplugues, en aquell moment feta amb llambordes. Segons Santos era un lloc molt utilitzat per les autoescoles, encara que una mica abans d’arribar a la masia el camí era de terra fins a arribar a uns laboratoris farmacèutics d’Esplugues.
A la següent fotografia veiem a Santos un dia de Reis amb la samarreta de l’Athletic, i darrere un garrofer que ens tapa la masia de can Cervera, a Esplugues. A aquest lloc ara existeix una campa de camions.
LA següent està feta al desaparegut camp del Bellavista i al fons podeu veure el torrent de can Clota amb les coves que es feien servir d’habitatges, pot ser algunes reciclades des de refugis de la Guerra Civil.
Álvaro Fernández Lago ens comentava que a finals dels anys 60 encara vivia gent, i recorda aquestes persones portant garrafes d’aigua entre els garrofers cap als seus habitatges. També ens aporta un document on diu que l’any 1951 existien 64 coves amb una població de 316 persones, el deixo a les referéncies,…
REFERÈNCIES
Els pescadors de l’Hospitalet, finals segle XIX
Això de buscar a les hemeroteques moltes vegades dona com a resultat troballes inesperades, com la d’avui, una descripció dels pescadors de la Marina. És un petit fragment d’uns apunts d’un viatge per tota Espanya realitzat entre els anys 1867 i 1900 per l’escritor Isidro Sinesio Delgado García, que com a fet sorprenent va crear la SAE, avui coneguda com SGAE,… deixo la seva biografia a sota.
Amb les notes que va agafar al viatge va escriure el llibre “España al terminar el siglo XIX” i sí, va passar per l’Hospitalet, per la Marina: “Toda la llanura está cuajada de casas de labor diseminadas en una gran extensión desde la falda del monte hasta el mar. Recorrimos una gran parte de ella, admirando el orden, la limpieza que se respira por doquier“, pel Centre: “Hospitalet no tiene más edificios notables que el destinado á casa consistorial, juzgado y escuelas, que es un verdadero palacio de piedra, con amplias y bien dispuestas habitaciones, regalado a la población por D. Rosendo Arús. Por cierto que según datos, costó, con el mobiliario inclusive, 17.000 duros, y… pasma tal baratura de un edificio grande macizo y sòlido” També comenta que l’enllumenat és de gas, de la fàbrica de Barcelona que l’envia per una canonada d’alguns quilòmetres,…
Però el que m’ha resultat més interessant, per la dificultat de trobar dades sobre ells, es la descripció dels pescadors de la nostra platja perduda, i voltants,…
“En la playa, que está á legua y media próximamente de Hospitalet, tuvimos ocasión de observar curiosos detalles de los pescadores de la región. Hacen estos una vida completamente nómada, levantando cabañas o tiendas de esteras y maderos viejos en el punto de la costa de que han de partir, para levtarlas y trasladarlas al dia siguiente ó al cabo de algunos días. Tienden las redes, pescan lo que se puede buenamente, duermen poco y mal y se marchan con la música a otra parte.
Aquesta fotografia probablement es va fer a prop del Llobregat ja que tenen els instruments per la pesca de l’angula. No es correspondria amb el que descriu el text pels materials utilitzats, però sí per la fragilitat de la construcció
Los viajeros del tren que pasa por la costa pueden ver, á altas horas de la noche, en diferentes parajes de la playa, largas filas de hombres y mujeres con las cuerdas de la red al hombro, formando triste y silenciosa procesión,… Son estos infelices desheredados que van recorriendo todo el litoral de Levante, miserables y andrajosos, alimentándose de moluscos y yerbajos, y ganando rara vez, después de muchas horas de trabajo, lo bastante para comprar un pedazo de pan.
El origen d’aquesta imatge és incert. He trobat que es va realitzar a Barcelona però no sé concretament on. El mètode de pesca és l’art i el que veiem és part d’una de les dues fileres que tiren per treure la xarxa del mar. Anys 20.
Así es que son gente levantisca y capaz de armar camorra por un quítame allá esas pajas“
La zona de la platja on Isidro va observar els pescadors segurament va ser Casa Antúnez, ja que allà el tren passa a prop i a més si aneu caminat des de l’ajuntament fins allà segurament ho farieu en un hora i dos quarts, el que es correspon amb 1,5 llegües.
El mètode de pesca que fan servir és l’art: “Per calar l’art s’usava una embarcació moguda a força de rems anomenada “caro”. Un cop acabada la maniobra de calar, que es feia a prop de la platja i seguint una direcció en forma de semicercle, la gent s’agafava a les cames de l’art i llevava la xarxa des de la platja a força de braços amb l’ajut dels “estrops”. D’aquesta operació, que era molt dura, se’n deia “tirar l’art”. A mesura que l’art avançava cap a la platja anava agafant el peix que es trobava al seu camí. Des de la platja la realitzaven entre 20 i 30 persones, generalment la gent més pobre i humil del poble. Per això la pesca amb arts de platja era considerada com un emblema de la misèria. Per acabar-ho d’arreglar, el peix obtingut amb aquesta pesquera tenia poc valor com ara llises, mabres, agulles i petits llobarros. Com passava amb els altres sistemes de pesca, les captures eren repartides entre la gent que havia estirat l’art, reservant, com no, una part important per l’amo de l’art i els mariners del caro“
Aquesta imatge és del repartiment del peix i és de Màlaga; allà l’art es diu copo, crec que és el mateix, o al menys els dos mètodes de pesca són molt similars.
Cal dir també que Isidro, entre l’any 1897 i 1900, diu que els pescadors són nòmades però a l’arxiu de l’Hospitalet ja els podeu trobar fitxats per primera vegada al padró de 1895 i cada 5 anys fins al de 1920, quan la platja ja deixa de ser de l’Hospitalet. Pot ser en aquells anys van deixar de ser nòmades i es van establir,… seguirem investigant,…
REFERÈNCIES
- Biografia de Sinesio Delgado
- Llibre “España al terminar el siglo XIX” dins de Biblioteca Digital Hispànica (pàg 125)
- Imatge de la barraca del bloc “Las verdades y mentiras que son muchas en la vida”
- Imatge: tirada de l’art a Barcelona, 1920 trobada a flickr
- Descripció de l’art
- Imatge del repartiment del peix a una imatge de Màlaga (allà l’art es diu copo) del bloc “una capsa a les golfes”
- Més sobre la Marina perduda
El refugi antiaeri del torrent de Can Nyac
Fa uns dies escrivia sobre el refugi antiaeri de la Torre Barrina, al barri de Collblanc, un refugi que s’havia de recuperar fa dos anys per fer-lo visitable,…
El cert és que a la nostra ciutat ja existeix un altre refugi visitable, el que hi ha al barri de Sanfeliu, on està l’aqüeducte i la xemeneia de l’antiga bòbila,… sols teniu que preguntar. Està fet una m***a, i pel que m’han comentat els pagesos que m’he trobat, últimament es fa servir d’habitatge ocasional pels sense sostre, de lloc ideal per a drogodependents, d’espai de diversió pels caps de setmana del jovent, etc.
Avui no hi havia pràcticament ningú i he tret unes imatges de l’accés i de l’interior:
Té dos accessos, aquest que és el que queda més al sud, i un altre que trobareu al final d'aquesta sèrie d'imatges
Quan entrem veiem una sala principal amb unes voltes de maons per reforçar el sostre; aquesta sala dona a altres dues habitacions més petites, una que és ben bé un túnel, cap a l'est, dins de la muntanya, i una altra cap al nord, a la que també s'accedeix des de l'exterior mitjançant la segona entrada al refugi.
Aquest és el túnel que va cap a l'est, encara que a la seva part final gira una mica cap al nord. Com veieu està ple de terra i escombraries vàries
El gir cap al nord que deia, que és on acava el túnel.
Aquesta és l'habitació que queda al nord respecte de la sala principal on també veiem una volta de maons.
Des del punt anterior faig una foto cap a la sala central i podem veure que el mur sud es troba ple de bidons, que semblen tancar una part del refugi trencat.
Ara veiem el segon accés, on sols queden la meitat dels maons que reforçaven l'obertura.
La historia d’aquest lloc la podem trobar als Quaderns del Centre d’Estudis, concretament al núm 23, on Josep Ribas rememora un altre Quaderns, el núm.3, on Antoni Mataix ens diu:
“Tots els refugis que es van construir durant la guerra es començaren a omplir amb els emigrants que venien disposats a aguantar un cert temps, malvivint com es pogués… Aquest va ser el procés de més de 500 habitants censats l’any 1950 a barraques i refugis de la Fonteta, la riera del Canyet i la Remunta… Hi havia més veïns vivint en refugis que en les cases edificades (…) al cens de 1950 hi ha 590 veïns en refugis“.
He preguntat a les persones que he trobat per la zona i aquest és l’últim testimoni de la defensa passiva a la guerra que va ser reutilitzat com habitatge que queda allà i segurament ens queda a l’Hospitalet.
Pot ser s’hauria de fer alguna cosa com catalogar-lo dins del patrimoni arquitectònic de la ciutat i protegir-lo,… o pot ser no té cap importància,…
REFERÈNCIES
- Mataix, Antoni. Aproximació a la història del barri Sanfeliu. Quaderns d’Estudi, núm 3, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, octubre 1987.
- Ribas Vinyals, Josep. Bombardeigs i refugis a l’Hopsitalet (1937-1939). Quaderns d’Estudi, núm 23, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, octubre 2010.
- Coves al barri Sanfeliu, anys 50 (a aquest mateix bloc)
- El refugi de Torre Barrina (a aquest mateix bloc)
On i quan del barri de La Bomba
Lamentablement no vaig poder anar a la taula rodona sobre els barris de barraques de l’altra dia, no hi ha temps per tot,… si hagués anat pot ser ara tindria més informació per fer aquest article, així que queda en quarantena a l’espera de més dades.
Per situar La Bomba geogràficament he agafat el seu contorn al 1947 i l’he traslladat a sobre d’un mapa de 1926 i a sobre d’una imatge actual. Es a dir, es situava més o menys on ara trobem el centre comercial Gran Via 2.
El barri va deixar d’existir entre 1976 i 1977, la data no queda molt definida ja que encara que la majoria dels habitants van marxar al barri del Gornal, unes desenes de families no van poder reunir els diners suficients per pagar, i es van quedar a les barraques, d’entre d’elles gent gran sense recursos.
Altre tema es que quan els habitants del barri deixaven les barraques els serveis municipals les tiraven a terra instantàniament per tal de que no fossin ocupades, ja que a les afores del barri hi havia families acampades que portaven anys a l’espera de poder disposar d’una barraca. Com es diu a la revista Destino del 28 d’octubre de 1976, eren els marginats dels marginats, que vivien en les pitjors condicions, buscant ferralla per vendre-la.
A la Vanguardia del 19 de novembre de 1976 es pot llegir que encara queden barraquistes, així que desconec en quina data concreta es va esborrar totalment La Bomba, i tampoc sé que va passar amb els veïns que no van poder accedir als pisos del Gornal, encara que sé de l’existència d’uns barracons propers que van durar molts anys, suposo que son els mateixos que es mencionen a la revista Destino.
L’origen del barri és més complicat, realment aquest plànol de 1926 (és la referència més antiga que he trobat, com podeu veure es descriuen dos nuclis de barraques, que amb el temps s’unirien per formar el barri. Vaig trobar una altra referència sobre les barraques a l’Hospitalet del 16 de febrer de 1924 on es diu que existien 600 barraques a Collblanc, Riera Blanca i voltants, pot ser les de La Bomba es van ficar dins d’aquestes 600, ja que la Riera Blanca no queda lluny, o pot ser es van tenir en compte al comptabilitzar les 2200 dels voltants de Montjuich, no ho sé.
Caldria fer una mica de recerca sobre aquest tema,… pot ser que l’exposició que han portat des de la ciutat de Barcelona, faci que els gestors de la nostra inverteixin uns pocs calerons en realitzar una exposició més pròpia, crec que les 15.000 persones que es considera que van passar per La Bomba s’ho mereixen,…
REFERÈNCIES
- Plano de la zona del Puerto Franco de Barcelona y terrenos adyacentes (1926), realitzat per la Brigada Topográfica de Ingenieros del Ejército (Espanya)
- Fotoplano de Barcelona y sus contornos. 1:10 000 (1947) realitzat per la Compañía Española de Trabajos Fotogramétricos Aéreos (CETFA)
Si voleu més informació sobre el barri de la Bomba (trobareu les referències citades):
- Bloc del barri de la Bomba
- Grup de facebook Records del barri de la Bomba
- Pàgina de facebook Records del barri de la Bomba
COMENTARIS AL FACEBOOK
- Carlos Cobos Tengo entendido que el nombre de La Bomba se debia a que allí estaban situadas la reserva del gas “Butano”, que penian una forma redonda, y grande, se asemejaba a la típica bomba explosiva, pero nunnca he leido mencion alguna. En este caso, la fuente creo que es fiable, la madre de un amigo nacio o vivio allí, tampoco dá esa imagen de “barrio marginal”,(teniendo en cuenla la época) y por las fotos mostradas aquí, columpios y parque.. y un pequeño fancine de la AVV como explica en el museo de Historia. Gracias !! Carlos C.
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Yo tengo entendido que el origen es más simple,… existia una bomba de agua que era la que suministraba agua a todos los vecinos,… Sobre los depósitos de gas y el accidente que los hizo desaparecer tengo que hacer un articulillo también,…. cuántas cosas!
- Carlos Cobos Ah !! La verdad es ke deberia leer algún libro sobre la historia, donde esté ordenado.. porque todo lo que tengo son “retales” algunos leidos, otros orales… Gracias !!
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Sobre el barrio de La Bomba hay poca información en libros, como dices todos son retales. Encontrarás algo en los libros que hay sobre el Gornal y poca cosa más,…
Les cabanyes de la platja de l’Hospitalet de Llobregat
Aquest dies he pogut assistir a l’interessant exposició sobre les barraques de Barcelona i rodalies que ens ofereix el museu de la nostra ciutat. Fa un recorregut pel segle XX mostrant-nos l’evolució d’aquests habitatges i de les persones que hi vivien. La primera secció és la de les primeres barraques, i mostra les que van construir els treballadors de les canteres, a peu de l’explotació, per exemple a Montjuïc, i també les dels pescadors, a les platges, com la de l’Hospitalet de Llobregat.
He trobat aquesta fotografia de principis del segle XX d’una cabanya de pescadors a la platja que anava des de Montjuïc fins al Llobregat. Com veieu estava feta de canyes i fustes. A fotografies de la mateixa època també es veuen petites cases fetes amb maons i teules, encara que també s’utilitzaven les canyes per tal de fer tanques als patis. Pot ser les de la imatge eren les dels pescadors amb menys recursos econòmics.
Des de la CAMPSA fins al Llobregat exisitien els següents barris de pescadors: el Tiro de Pichón, el Vidriol (o Rancho Grande), les Casetes d’en Grasses, l’Arsenal, el carrer “Roldan” la Guitarra, la Puda (al costat de la farola) i Cal Patirem (al costat del Llobregat). Totes al costat de la platja, i de la polsosa carretera de la Farola, a excepció de les Casetes d’en Grasses.
REFERÈNCIES
- Imatge: Història de l’Hospitalet. Una Síntesi del passat com a eina de futur publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’ajuntament l’any 1997. Al peu de la imatge diu “Cobert de pescadors. A la platja de l’Hospitalet hi havia un barri dedicat a la pesca conegut com les barraques de pescadors”. Fotògraf: Tomàs Carreras i Artau. Arxiu d’Etnologia i Folklore de Catalunya. CSIC.
- Text: Infants i Postguerra. Can Tunis (1939-1952) de Julio Baños Soria publicat a l’any 2006 per Rúbrica Editorial.
Exposició ‘Barraques. La ciutat informal’
Avui ha sortit la següent nota de premsa a la Diputació de Barcelona:
‘Barraques. La ciutat informal’, produïda pel Museu d’Història de Barcelona i adaptada per a la itinerància pel mateix museu i la Diputació de Barcelona, a través de l’Àrea de Cultura, s’instal·la a la Casa Espanya de l’Hospitalet a partir de dijous, 27 de gener.
En un moment en què el debat sobre el creixement de les ciutats i la transformació dels territoris se centra en saber les repercussions de la globalització i els avenços tecnològics, ‘Barraques. La ciutat informal’ convida a conèixer el fenomen urbà i social del barraquisme, que va tenir la seva màxima incidència durant les dècades dels 50 i 60, i facilita una lectura sobre per què, com i quan sorgeix. El diputat de Cultura, José Manuel González Labrador, assistirà a la inauguració.
Durant l’estada de l’exposició a l’Hospitalet, s’han programat dues activitats complementàries: la primera és el passi del documental produït per Televisió de Catalunya al 2009, ‘Barraques. La ciutat oblidada’, el 17 de febrer, a les 19h, a l’Harmonia Espai d’Art. En el mateix lloc i horari, el 24 de febrer, està prevista la taula rodona ‘Barraques a l’Hospitalet: on la ciutat perd el seu nom’.
La mostra romandrà a la Casa Espanya de l’Hospitalet fins al 6 de març. i posteriorment s’instal·larà en altres equipaments de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació.
Inauguració de ‘Barraques. La ciutat informal’
Dijous, 27 de gener de 2011 19.30h
Casa Espanya (Joan Pallarès, 38 – l’Hospitalet de Llobregat)
Veure web de l’exposició de Barcelona
Coves al barri de Sanfeliu, anys 50
A la Guerra Civil (17 de julio de 1936-1 de abril de 1939), l’enclavament perifèric del barri de Sanfeliu dona major seguretat que el centre de l’Hospitalet o Barcelona, cosa que provocà que molts habitatges que en principi van ser construïts pels cap de setmana es transformessin en habituals, i més tard en els definitius, d’una població autòctona més o menys vinculada al barri del Centre o bé a Barcelona
Malgrat la seguretat de què parlàvem, durant aquest període conflictiu es construïren innombrables refugis a la Riera del Canyet, a la de La Fonteta i als terrenys de la Remunta, que s’omplien cada cop que sentien les sirenes anunciant el perill de bombardeig.
Als anys 40 tots els refugis es començaren a omplir amb emigrants que abrivaven de fora de Catalunya, i que venien disposats a aguantar un cert temps, malvivint com es pogués, per després comprar-se un petit terreny on construir-hi una barraca per sortir del pas, i de mica en mica, anar edificant la pròpia casa.
Aquest va ser el procés dels 590 habitants censats l’any 50 a barraques i refugis dels llocs citats anteriorment. Una dada curiosa és que segons el cens, hi havia més veïns vivint en refugis que en les cases edificades a tal efecte a la resta del barri. Al 1955 ja eren 700 habitants al barri i 150 als refugis, i a l’anys 60 els refugis ja havien desaparegut pràcticament.
Avui al torrent de Can Nyac encara es veu alguna entrada, i diuen els habituals de la zona que encara viu gent allà. Parlen d’un home gran del que tenen por que un dia rellisqui pels camins escarpats.
La imatge és dels anys 50, dels habitatges a la zona dels refugis construïts a la guerra.
REFERÈNCIES
- Text: “Aproximació a la història del barri de Sanfeliu”, Antoni Mataix dins de la publicació Quaderns d’Estudi nº 3 (octubre 1987) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Imatge: de FOTO-VIVA grup fotogràfic amateur. HOTEL D’ENTITATS SANFELIU, Pg. dels Cirerers, 56-58. Despatx 11. 08906 L’Hospitalet de Llobregat. Tel. (93) 338 84 08. grupfotoviva@gmail.com http://fotovivalh.blogspot.com/
- Josep Ismael Climent Corona Jo anava al col.legi Joanot Martorell. Un dels col.legis que n’hi havien a la pujada del c/ Miquel Peirò. En Mig de la pujada, devant de lo que era el Col.legi Pere Ferres i Costa i actualment la creu Roja, N’hi havia una entrada, una cova que li deiem nosaltres, d’un refugi que actualment está tapat. Quan sortiem d’escola anavem uns quants marrecs a in vestigar. Entravem amb llumins i papers encesos com teas i exploravem els passadisos fins arribar a una sala final no massa gran, a on n’hi havien seients tallats de la roca i en mig de la sala una columna-puntal amb inscripcions fetas per la gent que es refugiaba alli. No m’enrecordo que posava i si n’hi havien restas de aquella epoca, perque com he dit, anavem amb llums molt precaries i gairabe no veiem res. Tota una experiencia insconcient ( ja em direu amb 12 o 13 anys) que recordo amb molta estima i he aprofitat per recordar aqui en relacio del tema que heu tret dels refugis hospitalencs de la guerra civil. Si no recordo malament, ho van tapar a finals del 8o. Es una llastima, perque estava en molt bon estat i es podria haver preservat per la memòria historica i poder fer com altres llocs de Catalunya que estan restaurats i es poden visitar. Felicitacions per el grup i les fotos antologiques que son maquissimes!!
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Hola Josep, al llibre de Foto-Viva hi ha una imatge de l’entrada del refugi que comentes. A l’arxiu municipal hi ha un parell de documents no editats sobre els refugis a l’Hospitalet. Un d’ells és “Bombardeigs i Refugis a l’Hospitalet (1937-1939)” d’Ariadna Ribas Merino i Josep Ribas Vinyals. L’Hospitalet, novembre, 2008, que ja vaig fer servir per una entrada sobre el carrer Juan de Toledo al barri de Sant Josep. A veure si faig temps per passar-me i trobo més detalls del refugi que comentes. Gràcies a tu per la teva aportació!
Primer capítol de “Viatge en Transmiserià” de Carles Sentís, 1932-1933
El llibre “Viatge en Transmiserià” de Carles Sentís es podria denominar com a indispensable per entendre la història de la nostra ciutat. Està composat de diversos articles publicats entre 1932 i 1933 a la revista Mirador; llavors Sentís tenia poc més de 20 anys, i descriu des del seu punt de vista la Torrassa, uns dels nuclis de la immigració murciana a aquella època.
Avui transcriurem el primer capítol dels nou dedicats a la Torrassa, i si us agrada (i l’editorial m’ho permet) es podria anar transcrivint cada cert temps.
“La capital de la Nova Múrcia
A la Torrassa es manifesten tots els problemes de la immigració murciana, tots hi tenen cabuda: és el compendi de tots ells.
La Torrasa és tan murciana i quasi tan gran com a Lorca. En tot i pertot es respira el més autèntic ambient murcià. A la plaça d’Espanya, abans d’arrencar l’autobús que ens ha de dur a la Torrassa, el cobrador, murcià, repeteix amb cantarella:
<< ¿Quién va a Murcia? Dentro medio minuto va a salir el correo de Murcia, señores.>>
El meu acompanyant, pertanyent a la reduïda colònia catalana de la Torrassa, accepta juguesques seriosament sobre un punt: que en tot el trajecte no sentirem ni una paraula en català. Durant tota la llarga conversa que sobre el Port Franc -esperança del murcià- sostingueren tot el camí els veïns de vehicle, no caçàrem ni una mala interjecció en català.
Apuntem unes dades, només les exclusivament imprescindibles, tan explícites que estalvien mitja columna d’explicacions: A la Torrassa hi ha actualment 22.000 habitants, dels quals 20.000 son murcians. Els 2.000 restants provenen de molts llocs; només un miler escàs són catalans. Aquests catalans viuen molt ben avinguts, tots es coneixen, tots van mig esporuguits arrambats a les parets.
La Torrassa, per si no ho sabeu, és un torunet que s’alça tocant a l’Hospitalet, a mà esquerra anant de Collblanc a Esplugues. És -millor, seria- un indret deliciós, ben situat i ben orejat. Anys enrrere, s’hi edificaven torretes amb jardinet, que servien a llurs estadants de lloc d’estiueig o de passar-hi les festes. Però aquesta gestació de barri d’esbargiment s’entroncà en decidir alguns propietaris, amb mires lucratives, la construcció d’unes edificacions estrambòtiques, que tributaven al fisc com cases de dos pisos i estatjaven cada una trenta o quaranta families. La construcció no era pas massa sòlida, però com que -sis o set anys enrere- hi havia demanadissa d’habitacions, el propietari, amb els deus duros mensuals de lloguer que treia de cada una amortitzava aviat els envans de maó de cantell“
REFERÈNCIES
Text i fotografia: “Viatge en Transmiserià” (1994) Carles Sentís. Edicions La Campana.
El peu de la fotografia diu: “La quitxalla podia anar vestida, de vegades, amb parracs, però són alegres i vius, i no semblen desnodrits”
- Susana López Tinc família a la Torrassa, a un bloc de pisos que originàriament tenia 3 plantes (tipus edifici de l’eixample de bcn) tot maco i espaios, sostres alts, etc… i no se en quin any, van decidir allargar l’edifici! A sobre van fer com 4 pisos més, tots més “cutres” (un d’ells on viuen els meus familiars jeje), amb una escala horrible… Vas pujant pisos i veus el canvi i flipes… Per això, sempre que hi vaig sento la història del nostre poble, i m’agrada 🙂
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) De 3 a 7 plantes no està malament! Van fer uns fonaments resistents! A veure si puc anar ficant més coses d’aquest llibre, he demanat permís a l’editorial,… Hi ha capítols que jo crec que son una mica, diguem xenòfobs,… però mostra un sentiment de la població catalana en vers l’onada immigratòria d’aquella època
- Susana López Bé, sobre els comentaris xenòfobs… res més lluny de la realitat actual. Pot ser serviria com una cura d’humiltat a aquells que ja no s’enrecorden que L’Hospitalet també els va acollir a ells o als seus avantpassats.
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Totalment d’acord.
- Joan Font Jo he nascut a La Torrassa i els comentaris d’en Sentís sobre el barri estan marcats no només de xenofòbia, sino també del cliche anti anarquista present llavors a la Lliga, identificant CNT amb immigració murciana i analusa. De tota manera, está bé recordar com era realment l barri (de fet només ha canviat la procedència de l’immigració)
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Sí, tens rao,… avui he posat un altre article de 1935 i va encara més en la línia anti anarquista. He de buscar algun text anarquista de l’època per equilibrar una mica,…
- Manuel Domínguez López Compte, perquè les paraules del Sentís no només són racistes sinó que són falses. De fet, era fals que dels 22 mil habitants de Collblanc-Torrassa 20 mil eren murcians. Eren immigrants, és clar, però del camp català, del País Valencià, Aragó i també Múrcia i Almeria. Segons els cens del 1930, només el 18,5% del habitants del barri eren de Múrcia.
- Manuel Domínguez López Però la manipulació no acaba aquí. Sembla que les fotos que acompanyaven el reportatge al Mirador no eren totes de Collblanc, sinó del Somorrostro o dels nuclis barraquistes que hi havia on ara hi és el Fòrum. Recordem que el senyor Sentís va entrar a Barcelona amb les tropes de Franco anys després. I ara no fem de Sentís nosaltres en la situació actual, si us plau.
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Moltes gràcies pels teus apunts! No faig de Sentís, faig difusió de la visió de Sentís, una visió com dius totalment manipulada i com diu Susana, pot ser que a algú li faci pensar. Fa poc vaig trobar la revista Mirador a la Biblioteca Virtual de Prensa Historica ( http://prensahistorica.mcu.es/es/consulta/busqueda.cmd) Encara estic llegint a estones, però ahir vaig trobar al núm. 212 (23.02.1933) la resposta de Mirador a un míting que van fer els dirigents de la “Casa Regional de Murcia y Albacete” al cinema Alhambra de la Torrassa i on es queixaven del tracte rebut als textos de Sentis. A la Revista satírica “El Be Negre” al seu núm. 88 (21.02.1933) també es parla d’aquest discurs, en la mateixa línia. Fan esment de frases que es van dir, però no sé si són invenció de la revista… inclús s’inventen un “himne dels Murcians” a la pàgina 2. http://mdc.cbuc.cat/cdm4/document.php?CISOROOT=%2Fportalarca&CISOPTR=150716&REC=1 No tindràs més informació d’aquest discurs, no?
- Manuel Domínguez López Evidentment que no ho deia per tu. S’ha de parlar de Sentís i del que va escriure. El Joan Camós li va dedicar algunes pàgines en el seu llibre sobre la Repúblca a l’Hospitalet (1986) i la part més important d’un article l’any passat. El que vull dir és que hem d’aprendre de la manipulació i la falsedat que va fer aquest fatxa que va acabar ajudant als franquistes a imposar-nos a tots plegats la dictadura. Ara no hi ha una situació amb algunes semblances?
- Manuel Domínguez López Adjunto l’enllaç amb l’article del Joan Camós: http://www.celh.cat/zonaprivada/contenidos/L%60HOSPITALET%20I%20LA%20IMMIGRACIÓ.%20CATALANISTES%20I%20ANARQUISTES%20ALS%20ANYS%20TRENTA.pdf
Pura Fernández García (1921-1997)
Va néixer l’any 1921 a Cambil, un poble de Jaén, a un mas on la família treballava a jornal. El 1935 es van traslladar a la capital i ella va començar a servir. Quan tenia 21 anys, ella i la seva parella van fugir seguint el costum que la gent humil practicava al sud-est de la Península; i en tornar se’ls reconeixia casats.
L’any 1948, amb una filla i un fill dels tres que va tenir, va emigrar a Barcelona, on ja hi era el seu marit, que fugia de la repressió política. Van dormir on van poder fins que es van instal·lar a la Bomba, un barri de barraques on van viure prop de 15 anys. Tot i les sovintejades visites de la Guàrdia Civil, vivien en un entorn de solidaritat veïnal.
Pura va acollir a la seva barraca des d’una veïna que havia arribat del poble amb els fills i que ella considerava víctima del masclisme dominant, fins a les tertúlies de militants clandestins companys del seu marit. Va decidir fer treball solidari amb persones empresonades i les seves famílies arran de l’empresonament del marit, i va ser cofundadora del Moviment de Dones Democràtiques.
Va crear una cooperativa el 1966 i va encapçalar la reeixida lluita per aconseguir habitatges a Bellvitge, el fronterer barri hospitalenc en construcció. Als 47 anys la van detenir per segona vegada i a la presó va aprendre a llegir i escriure. Poc després de sortir-ne, va entrar a viure en el primer dels quatre blocs que havien aconseguit a Bellvitge, un espai de fang sense cap servei públic. L’any 1969 va impulsar la Comissió de Barri, el 1973 es va legalitzar l’Associació de Veïns i Veïnes de Bellvitge Nord i, amb la Vocalia de Dones, l’any 1976, va participar a les Jornades Catalanes de la Dona.
Sempre va ser guiada pel desig d’una ciutat per a la convivència, ja fos en la lluita per aturar la construcció de més blocs i perquè es fessin serveis públics, com en la solidaritat veïnal amb les empreses en lluita, o donant suport a l’ocupació de locals que havia encapçalat el jovent del barri. Pura era un referent constant de la vida comunitària.
Va morir el 1997. En un acte públic, el barri va acomiadar una dona lliure que sempre havia posat en primer terme les relacions entre les persones.
L’actual Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) del carrer Cobalt porta el seu nom com a homenatge a la seva persona.
REFERÈNCIES
- Fotografia i informació del calendari “veïnes-ciutadanes” del Institut Català de Dones.
- Sobre el barri de La Bomba
- Carmen García Anda, mi padre es de Cambil. Le preguntaré sobre Pura.
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) ya contarás
L'Hospitalet de Llobregat 
