Imatges retrospectives d'una ciutat

Barraquisme

Carrer de Miquel Peiró i Victori, 1962

Avui agafo dues fotografies del llibre que el grup fotogràfic amateur Foto-Viva va fer sobre el barri de Sanfeliu, les dues són de l’any 1962 al carrer de Miquel Peiró i Victori (abans riera del Canyet). A la primera es veu una bòbila, no sé si era La Industrial Ladrillera, a la que també deien “Bori”…

de la qual als any 70 encara quedava una xemeneia dempeus, sinó m’equivoco ara allà trobaríem la Creu Roja i l’escola Ausiàs March, construïda l’any 1979. Com a la gran majoria de les fotografies de l’any 1962, tot està ple de neu 🙂

A la següent imatge veiem una familia baixant cap al barri del Centre, el camí com veieu no estava pavimentat, i durant els dies de pluja resultava intransitable.

Als anys 60 tots els refugis antiaeris excavats als talussos durant la Guerra Civil pràcticament ja eren buits. A aquesta fotografia, a la dreta, veiem l’entrada d’un que em sembla que encara existeix darrere del mur que hi ha a la Pujada, s’havia excavat de manera horitzontal, reforçat amb pilars i voltes de maó, i com deia, després de la guerra, es va convertir en un habitatge,… penseu que als anys 50 es calcula que existien uns 147 refugis que oferien sostre a 590 persones censades, emigrants que no trobaven altre lloc.

Com deia, aquest carrer abans es deia de la riera del Canyet, o també La Pujada, que era el nom del paratge ja al 1930. No sé des de quan li van posar el nom del beat Miquel Peiró Victori, però he trobat la seva biografia, i com té relació amb la nostra ciutat, l’incorporo tot seguit:

Miquel Peiró Victori, va néixer a Aiguafreda, el 7 de febrer de 1887; en morir el seu pare el 1894 va ingressar al col·legi d’orfes de Sant Julià de Vilatorta (Barcelona), dirigit pels Pares de la Sagrada Família. Després es va traslladar a residir amb la seva mare a Roda de Ter (Barcelona), on dirigia també un col·legi la seva tia Dominga Victori. Va treballar a la fàbrica de teixits Tecla Sala; el 1913 aquesta mateixa propietària li va confiar un lloc de responsabilitat en una altra fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Va contreure matrimoni el 30 de gener de 1915 amb Francisca Ribes Roger, natural de Roda de Ter. Va ingressar en l’ordre seglar dominicana i va col·laborar en un cercle d’obrers catòlics vinculat a aquesta; era aficionat al futbol; entre els seus fills estava fra Josep, estudiant dominic mort a conseqüències de la persecució religiosa el 1938.

El 24 de juliol de 1936 es va traslladar a Barcelona a la recerca de notícies sobre el seu germà, l’avui beat màrtir Ramon Peiró, OP (assassinat el 21 d’agost a la carretera del Morrot), en el recorregut va observar incendis i profanacions d’esglésies i cases religioses; va tornar a l’Hospitalet i cap a les 11 de la nit, el van capturar al seu propi habitatge; buscaven també al seu fill fra Josep. Es va acomiadar de la seva esposa amb aquestes paraules: “Fins al cel”. Poc després es van sentir uns trets que li van ocasionar la mort;  tenia 49 anys d’edat; la seva dona va exigir que en el taüt es col·loqués el crucifix.

REFERÈNCIES


Fotografies dels voltants de can Cervera

Aquestes fotografies les va compartir Santos Vallespin Gavilan fa quasi un any i es van realitzar als voltants de la masia de can Cervera. A aquesta primera imatge podem veure al fons can Cervera, i els nens a la carretera d’Esplugues, en aquell moment feta amb llambordes. Segons Santos era un lloc molt utilitzat per les autoescoles, encara que una mica abans d’arribar a la masia el camí era de terra fins a arribar a uns laboratoris farmacèutics d’Esplugues.

A la següent fotografia veiem a Santos un dia de Reis amb la samarreta de l’Athletic, i darrere un garrofer que ens tapa la masia de can Cervera, a Esplugues. A aquest lloc ara existeix una campa de camions.

LA següent està feta al desaparegut camp del Bellavista i al fons podeu veure el torrent de can Clota amb les coves que es feien servir d’habitatges, pot ser algunes reciclades des de refugis de la Guerra Civil.

Álvaro Fernández Lago ens comentava que a finals dels anys 60 encara vivia gent, i recorda aquestes persones portant garrafes d’aigua entre els garrofers cap als seus habitatges. També ens aporta un document on diu que l’any 1951 existien 64 coves amb una població de 316 persones, el deixo a les referéncies,…

REFERÈNCIES 


Els pescadors de l’Hospitalet, finals segle XIX

Això de buscar a les hemeroteques moltes vegades dona com a resultat troballes inesperades, com la d’avui, una descripció dels pescadors de la Marina. És un petit fragment d’uns apunts d’un viatge per tota Espanya realitzat entre els anys 1867 i 1900 per l’escritor Isidro Sinesio Delgado García, que com a fet sorprenent va crear la SAE, avui coneguda com SGAE,… deixo la seva biografia a sota.

Amb les notes que va agafar al viatge va escriure el llibre  “España al terminar el siglo XIX” i sí, va passar per l’Hospitalet, per la Marina: “Toda la llanura está cuajada de casas de labor diseminadas en una gran extensión desde la falda del monte hasta el mar. Recorrimos una gran parte de ella, admirando el orden, la limpieza que se respira por doquier, pel Centre: “Hospitalet no tiene más edificios notables que el destinado á casa consistorial, juzgado y escuelas, que es un verdadero palacio de piedra, con amplias y bien dispuestas habitaciones, regalado a la población por D. Rosendo Arús. Por cierto que según datos, costó, con el mobiliario inclusive, 17.000 duros, y… pasma tal baratura de un edificio grande macizo y sòlido” També comenta que l’enllumenat és de gas, de la fàbrica de Barcelona que l’envia per una canonada d’alguns quilòmetres,…

Però el que m’ha resultat més interessant, per la dificultat de trobar dades sobre ells, es la descripció dels pescadors de la nostra platja perduda, i voltants,…

En la playa, que está á legua y media próximamente de Hospitalet, tuvimos ocasión de observar curiosos detalles de los pescadores de la región. Hacen estos una vida completamente nómada, levantando cabañas o tiendas de esteras y maderos viejos en el punto de la costa de que han de partir, para levtarlas y trasladarlas al dia siguiente ó al cabo de algunos días. Tienden las redes, pescan lo que se puede buenamente, duermen poco y mal y se marchan con la música a otra parte.

Aquesta fotografia probablement es va fer a prop del Llobregat ja que tenen els instruments per la pesca de l’angula. No es correspondria amb el que descriu el text pels materials utilitzats, però sí per la fragilitat de la construcció

Los viajeros del tren que pasa por la costa pueden ver, á altas horas de la noche, en diferentes parajes de la playa, largas filas de hombres y mujeres con las cuerdas de la red al hombro, formando triste y silenciosa procesión,… Son estos infelices desheredados que van recorriendo todo el litoral de Levante, miserables y andrajosos, alimentándose de moluscos y yerbajos, y ganando rara vez, después de muchas horas de trabajo, lo bastante para comprar un pedazo de pan.

El origen d’aquesta imatge és incert. He trobat que es va realitzar a Barcelona però no sé concretament on. El mètode de pesca és l’art i el que veiem és part d’una de les dues fileres que tiren per treure la xarxa del mar. Anys 20.

Así es que son gente levantisca y capaz de armar camorra por un quítame allá esas pajas

La zona de la platja on Isidro va observar els pescadors segurament va ser Casa Antúnez, ja que allà el tren passa a prop i a més si aneu caminat des de l’ajuntament fins allà segurament ho farieu en un hora i dos quarts, el que es correspon amb 1,5 llegües.

El mètode de pesca que fan servir és l’art: “Per calar l’art s’usava una embarcació moguda a força de rems anomenada “caro”. Un cop acabada la maniobra de calar, que es feia a prop de la platja i seguint una direcció en forma de semicercle, la gent s’agafava a les cames de l’art i llevava la xarxa des de la platja a força de braços amb l’ajut dels “estrops”. D’aquesta operació, que era molt dura, se’n deia “tirar l’art”. A mesura que l’art avançava cap a la platja anava agafant el peix que es trobava al seu camí. Des de la platja la realitzaven entre 20 i 30 persones, generalment la gent més pobre i humil del poble. Per això la pesca amb arts de platja era considerada com un emblema de la misèria. Per acabar-ho d’arreglar, el peix obtingut amb aquesta pesquera tenia poc valor com ara llises, mabres, agulles i petits llobarros. Com passava amb els altres sistemes de pesca, les captures eren repartides entre la gent que havia estirat l’art, reservant, com no, una part important per l’amo de l’art i els mariners del caro

Aquesta imatge és del repartiment del peix i és de Màlaga; allà l’art es diu copo, crec que és el mateix, o al menys els dos mètodes de pesca són molt similars.

Cal dir també que Isidro, entre l’any 1897 i 1900, diu que els pescadors són nòmades però a l’arxiu de l’Hospitalet ja els podeu trobar fitxats per primera vegada al padró de 1895 i cada 5 anys fins al de 1920, quan la platja ja deixa de ser de l’Hospitalet. Pot ser en aquells anys van deixar de ser nòmades i es van establir,… seguirem investigant,…

REFERÈNCIES 


El refugi antiaeri del torrent de Can Nyac

Fa uns dies escrivia sobre el refugi antiaeri de la Torre Barrina, al barri de Collblanc, un refugi que s’havia de recuperar fa dos anys per fer-lo visitable,…

El cert és que a la nostra ciutat ja existeix un altre refugi visitable, el que hi ha al barri de Sanfeliu, on està l’aqüeducte i la xemeneia de l’antiga bòbila,… sols teniu que preguntar. Està fet una m***a, i pel que m’han comentat els pagesos que m’he trobat, últimament es fa servir d’habitatge ocasional pels sense sostre, de lloc ideal per a drogodependents, d’espai de diversió pels caps de setmana del jovent, etc.

Avui no hi havia pràcticament ningú i he tret unes imatges de l’accés i de l’interior:

Té dos accessos, aquest que és el que queda més al sud, i un altre que trobareu al final d'aquesta sèrie d'imatges

Quan entrem veiem una sala principal amb unes voltes de maons per reforçar el sostre; aquesta sala dona a altres dues habitacions més petites, una que és ben bé un túnel, cap a l'est, dins de la muntanya, i una altra cap al nord, a la que també s'accedeix des de l'exterior mitjançant la segona entrada al refugi.

Aquest és el túnel que va cap a l'est, encara que a la seva part final gira una mica cap al nord. Com veieu està ple de terra i escombraries vàries

El gir cap al nord que deia, que és on acava el túnel.

Aquesta és l'habitació que queda al nord respecte de la sala principal on també veiem una volta de maons.

Des del punt anterior faig una foto cap a la sala central i podem veure que el mur sud es troba ple de bidons, que semblen tancar una part del refugi trencat.

Ara veiem el segon accés, on sols queden la meitat dels maons que reforçaven l'obertura.

La historia d’aquest lloc la podem trobar als Quaderns del Centre d’Estudis, concretament al núm 23, on Josep Ribas rememora un altre Quaderns, el núm.3, on Antoni Mataix ens diu:

Tots els refugis que es van construir durant la guerra es començaren a omplir amb els emigrants que venien disposats a aguantar un cert temps, malvivint com es pogués… Aquest va ser el procés de més de 500 habitants censats l’any 1950 a barraques i refugis de la Fonteta, la riera del Canyet i la Remunta… Hi havia més veïns vivint en refugis que en les cases edificades (…) al cens de 1950 hi ha 590 veïns en refugis“.

He preguntat a les persones que he trobat per la zona i aquest és l’últim testimoni de la defensa passiva a la guerra que va ser reutilitzat com habitatge que queda allà i segurament ens queda a l’Hospitalet.

Pot ser s’hauria de fer alguna cosa com catalogar-lo dins del patrimoni arquitectònic de la ciutat i protegir-lo,… o pot ser no té cap importància,…

REFERÈNCIES


On i quan del barri de La Bomba

Lamentablement no vaig poder anar a la taula rodona sobre els barris de barraques de l’altra dia, no hi ha temps per tot,…  si hagués anat pot ser ara tindria més informació per fer aquest article, així que queda en quarantena a l’espera de més dades.

Per situar La Bomba geogràficament he agafat el seu contorn al 1947 i l’he traslladat a sobre d’un mapa de 1926 i a sobre d’una imatge actual. Es a dir, es situava més o menys on ara trobem el centre comercial Gran Via 2.

El barri va deixar d’existir entre 1976 i 1977, la data no queda molt definida ja que encara que la majoria dels habitants van marxar al barri del Gornal, unes desenes de families no van poder reunir els diners suficients per pagar, i es van quedar a les barraques, d’entre d’elles gent gran sense recursos.

Altre tema es que quan els habitants del barri deixaven les barraques els serveis municipals les tiraven a terra instantàniament per tal de que no fossin ocupades, ja que a les afores del barri hi havia families acampades que portaven anys a l’espera de poder disposar d’una barraca. Com es diu a la revista Destino del 28 d’octubre de 1976, eren els marginats dels marginats, que vivien en les pitjors condicions, buscant ferralla per vendre-la.

A la Vanguardia del 19 de novembre de 1976 es pot llegir que encara queden barraquistes, així que desconec en quina data concreta es va esborrar totalment La Bomba, i tampoc sé que va passar amb els veïns que no van poder accedir als pisos del Gornal, encara que sé de l’existència d’uns barracons propers que van durar molts anys, suposo que son els mateixos que es mencionen a la revista Destino.

L’origen del barri és més complicat, realment aquest plànol de 1926 (és la referència més antiga que he trobat, com podeu veure es descriuen dos nuclis de barraques, que amb el temps s’unirien per formar el barri. Vaig trobar una altra referència sobre les barraques a l’Hospitalet del 16 de febrer de 1924 on es diu que existien 600 barraques a Collblanc, Riera Blanca i voltants, pot ser les de La Bomba es van ficar dins d’aquestes 600, ja que la Riera Blanca no queda lluny, o pot ser es van tenir en compte al comptabilitzar les 2200 dels voltants de Montjuich, no ho sé.

Caldria fer una mica de recerca sobre aquest tema,… pot ser que l’exposició que han portat des de la ciutat de Barcelona, faci que els gestors de la nostra inverteixin uns pocs calerons en realitzar una exposició més pròpia, crec que les 15.000 persones que es considera que van passar per La Bomba s’ho mereixen,…

REFERÈNCIES

Si voleu més informació sobre el barri de la Bomba (trobareu les referències citades):

COMENTARIS AL FACEBOOK

  1. Carlos Cobos Tengo entendido que el nombre de La Bomba se debia a que allí estaban situadas la reserva del gas “Butano”, que penian una forma redonda, y grande, se asemejaba a la típica bomba explosiva, pero nunnca he leido mencion alguna. En este caso, la fuente creo que es fiable, la madre de un amigo nacio o vivio allí, tampoco dá esa imagen de “barrio marginal”,(teniendo en cuenla la época) y por las fotos mostradas aquí, columpios y parque.. y un pequeño fancine de la AVV como explica en el museo de Historia. Gracias !! Carlos C.
  2. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Yo tengo entendido que el origen es más simple,… existia una bomba de agua que era la que suministraba agua a todos los vecinos,…  Sobre los depósitos de gas y el accidente que los hizo desaparecer tengo que hacer un articulillo también,…. cuántas cosas!
  3. Carlos Cobos Ah !! La verdad es ke deberia leer algún libro sobre la historia, donde esté ordenado.. porque todo lo que tengo son “retales” algunos leidos, otros orales… Gracias !!
  4. L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Sobre el barrio de La Bomba hay poca información en libros, como dices todos son retales. Encontrarás algo en los libros que hay sobre el Gornal y poca cosa más,…

Les cabanyes de la platja de l’Hospitalet de Llobregat

Aquest dies he pogut assistir a l’interessant exposició sobre les barraques de Barcelona i rodalies que ens ofereix el museu de la nostra ciutat. Fa un recorregut pel segle XX mostrant-nos l’evolució d’aquests habitatges i de les persones que hi vivien. La primera secció és la de les primeres barraques, i mostra les que van construir els treballadors de les canteres, a peu de l’explotació, per exemple a Montjuïc, i també les dels pescadors, a les platges, com la de l’Hospitalet de Llobregat.

He trobat aquesta fotografia de principis del segle XX d’una cabanya de pescadors a la platja que anava des de Montjuïc fins al Llobregat. Com veieu estava feta de canyes i fustes. A fotografies de la mateixa època també es veuen petites cases fetes amb maons i teules, encara que també s’utilitzaven les canyes per tal de fer tanques als patis. Pot ser les de la imatge eren les dels pescadors amb menys recursos econòmics.

Des de la CAMPSA fins al Llobregat exisitien els següents barris de pescadors: el Tiro de Pichón, el Vidriol (o Rancho Grande), les Casetes d’en Grasses, l’Arsenal, el carrer “Roldan” la Guitarra, la Puda (al costat de la farola) i Cal Patirem (al costat del Llobregat). Totes al costat de la platja, i de la polsosa carretera de la Farola, a excepció de les Casetes d’en Grasses.

REFERÈNCIES

  • Imatge: Història de l’Hospitalet. Una Síntesi del passat com a eina de futur publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’ajuntament l’any 1997. Al peu de la imatge diu “Cobert de pescadors. A la platja de l’Hospitalet hi havia un barri dedicat a la pesca conegut com les barraques de pescadors”. Fotògraf: Tomàs Carreras i Artau. Arxiu d’Etnologia i Folklore de Catalunya. CSIC.
  • Text: Infants i Postguerra. Can Tunis (1939-1952) de Julio Baños Soria publicat a l’any 2006 per Rúbrica Editorial.

Exposició ‘Barraques. La ciutat informal’

Avui ha sortit la següent nota de premsa a la Diputació de Barcelona:

‘Barraques. La ciutat informal’, produïda pel Museu d’Història de Barcelona i adaptada per a la itinerància pel mateix museu i la Diputació de Barcelona, a través de l’Àrea de Cultura, s’instal·la a la Casa Espanya de l’Hospitalet a partir de dijous, 27 de gener.

En un moment en què el debat sobre el creixement de les ciutats i la transformació dels territoris se centra en saber les repercussions de la globalització i els avenços tecnològics, ‘Barraques. La ciutat informal’ convida a conèixer el fenomen urbà i social del barraquisme, que va tenir la seva màxima incidència durant les dècades dels 50 i 60, i facilita una lectura sobre per què, com i quan sorgeix. El diputat de Cultura, José Manuel González Labrador, assistirà a la inauguració. 

Durant l’estada de l’exposició a l’Hospitalet, s’han programat dues activitats complementàries: la primera és el passi del documental produït per Televisió de Catalunya al 2009, ‘Barraques. La ciutat oblidada’, el 17 de febrer, a les 19h, a l’Harmonia Espai d’Art. En el mateix lloc i horari, el 24 de febrer, està prevista la taula rodona ‘Barraques a l’Hospitalet: on la ciutat perd el seu nom’.

La mostra romandrà a la Casa Espanya de l’Hospitalet fins al 6 de març. i posteriorment s’instal·larà en altres equipaments de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació.

Inauguració de ‘Barraques. La ciutat informal’
Dijous, 27 de gener de 2011  19.30h
Casa Espanya (Joan Pallarès, 38 – l’Hospitalet de Llobregat)

Veure web de l’exposició de Barcelona