Imatges retrospectives d'una ciutat

Franquisme

Inauguració del pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia, 1961

He trobat a l’arxiu del NO-DO una petita gravació de 25 segons del moment de la inauguració del pas inferior del carrer de Santa Eulàlia. M’he portat cap aquí tan sols 5 fotogrames; com que hi ha més imatges, us recomano que visiteu l’enllaç que deixaré a les referències.

A aquesta primera imatge podeu veure una multitud al carrer de Santa Eulàlia, a prop de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. Els edificis del fons són els del barri de la Torrassa, i l’edifici industrial més proper, darrera de la tanca, és una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal).

nodo06021961-3

Tot això que veieu al cel son coloms, per les caixes que es veuen, centenars!. La xemeneia és la de la mateixa bòbila que comentava.

nodo06021961-2
A la següent es veuen les caixes dels coloms i darrere la desapareguda masia de ca n’Alós, una de les masies més antigues de l’Hospitalet i que segons diuen va ser enderrocada pels amos de la Vanguard; una vegada l’edifici d’aquesta empresa ja s’havia construït. Si us fixeu una mica, darrere, al costat de la masia, també veureu l’edifici del molí i la xemeneia de la Tecla Sala.

nodo06021961-1

El descobriment de la placa commemorativa, ja desapareguda, que actualment es pot trobar, molt deteriorada i sense els escuts, a la paret del pas inferior, costat muntanya. L’home que hi ha a a la dreta de tot és Ramon Solanich i Riera, l’alcalde en aquells anys.

nodo06021961-4

I per finalitzar les autoritats i mitja ciutat fent una passejada pel pas.

nodo06021961-5

Us poso l’article corresponent de La Vanguardia, on podreu trobar més informació

noticiavanguardia

També podeu trobar molta informació i fotografies tant de com era abans, com de la construcció, o de la mateixa inauguració al lloc web de  l’Arxiu de Santa Eulàlia de Provençana. Us deixo els enllaços aquí sota,…

REFERÈNCIES


Joan Saura recorda els blocs de la Florida

Fa uns dies que vull publicar els records de Joan Saura i Laporta que apareixen al llibre que va fer l’Àngels Marín sobre els blocs de la Florida, he intentat contactar amb ell mitjançant facebook per demanar-li permís per tal de publicar-los aquí, però no he rebut resposta. Com que m’han semblat molt interessants i realment no crec que li sàpiga greu, el faré sense el seu consentiment. Per il·lustrar les seves paraules he posat unes fotografies realitzades l’any passat, ha quedar una mica estrany, m’hauria agradat que fossin de la mateixa època, però per ara no en tinc.

Vaig arribar quan els van inaugurar, l’any 55. Jo tenia quatre anys, gairebé cinc. Venia de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Vivia en un pis amb els meus pares, la meva mare va caure malalta, la van internar i va morir. El meu pare es va instal·lar aquí perquè hi vivien uns oncles meus a on anava a dinar. Va ser una anada motivada per l’absència de la meva mare. Els oncles i nosaltres vivíem en dos pisos diferents, a cent metres. Vam venir a viure aquí perquè el meu pare va tenir l’oportunitat d’adquirir un pis d’aquests i era una forma d’assegurar que durant el dia jo estava amb la meva tia. El meu pare era de Castelló, tot i que estava aquí des del 11 o 12 anys.

_DSC0010

La Florida era un barri on no hi havia res. A la via del tren hi havia uns enormes camps de blat i uns quants habitatges al carrer de la Primavera, que eren mot reduïts i uns altres també molt petits a l’avinguda de l’Electricitat. Tot i que era jovenet recordo un canvi brutal, de venir d’una zona que era un barri urbà a trobar-me en un barri absolutament aïllat, envoltat de camps. Tinc presents els camps de blat de moro que veia des de la finestra de casa. Recordo també perfectament que era un lloc on no podia parlar català amb ningú, perquè la gent era immigrada. Tinc a la memòria una figuera que hi havia enmig dels blocs. Hi havia dues o tres figueres, el barracot del capellà i una escola. El capellà repartia llet en pols els diumenges i el meu pare sempre feia tot el possible perquè no anés a veure el capellà ni a l’escola que estava en els barracons.

El que passa és que aquest canvi brutal està unit al xoc que representava la pèrdua de la mare. Per tant, és difícil deslligar-ho. Per mi el lloc físic era agradable perquè havia camps, podies còrrer i hi havia coves que travessaven la via del tren d’un costat a l’altre i també el canal de la Infanta. Des d’aquest punt de vista el lloc em captivava. Però clar, estava sotmès a la pèrdua de la mare i a buscar el que em faltava.

_DSC0009

La relació amb els veïns va ser molt bona. Suposo que, d’una banda, la meva situació era propícia al fet que totes les veïnes se sentien mares meves, ‘allà hi ha un nen que no té mare’, deien, i tothom em cuidava. Vaig tenir una excel·lent relació. I d’altra banda, la gent dels blocs organitzaven activitats. Recordo que vaig jugar en un equip de futbol que es deia Los 16 del Redondo, perquè fonamentalment estava integrat per gent del bloc 16, que era on vivia la meva tia. Després es feien les festes majors, els diumenges hi havia uns altaveus des d’on sonava la música i tot se’m feia estrany. El pare era una persona anarquista, antifranquista i en aquells moments en els blocs hi havia una part important de gent que venia del Movimiento. Recordo perfectament les camises blaves de la gent.

Pel pare aquell ambient era una mica hostil, calia anar amb compte, no es podia parlar. Tant l’alcalde de barri com la gent que organitzava això estaven lligats al règim i eren franquistes. Alguns després han anat evolucionant i, fins i tot, algun ha arribat a ser regidor socialista, però no penso dir el nom.

_DSC0011

El que tinc present és l’evolució d’un lloc ple de figueres, camps de blat de moro i on el dia de la truita baixàvem a Bellvitge, on només hi havia una ermita. Allà, també, tot era ple de camps i pagesos. Recordo molts xais, molts pastors. Aquest entorn rural em sobtava perquè procedia d’un lloc que no ho era. I, ràpidament, en molt poc temps, va començar un creixement brutal. Recordo que de petitet, devia tenir set o vuit anys, anava a comprar la llet entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. La meva tia des del balcó veia quan la senyora de la llet obria la porta, que era més o menys quan jo tornava de l’escola, i aleshores anava a comprar la llet. Recordo un procés d’urbanització brutal i un canvi molt sobtat, des del punt de vista de nen, perquè fins aleshores teníem camps de futbol, ens construíem porteries amb pals; se’ns escapava la pilota i l’anàvem a buscar on fos. Això fins l’any 64 o 65.

_DSC0013
Després, fonamentalment ja em ve el record del meu comprimís social i polític a través del Centre Social la Florida, que era de Càritas. Hi vaig començar a anar als 14 anys per jugar a ping-pong. El meu pare em deia que no hi anés, creia que era dels capellans, però a mi el ping-pong m’agradava més que res. I a partir d’aquí es va iniciar una etapa d’inquietud i de reflexió en relació als problemes del barri. Vam organitzar una gran campanya de mobilització per reclamar escoles públiques, vam convertir el Centre social de la Florida en un gran centre d’agitació antifranquista. Vam iniciar, en definitiva, la lluita per la millora dels blocs de la Florida i dels blocs Onésimo Redondo a causa d’uns impostos nous que l’Ajuntament havia implantat.

_DSC0016

I a partir d’aquí, amb dues persones més, la Clara Perramon i un xicot que es deia Antonio, vam convocar una assemblea en una escola amb els veïns. Va venir molta gent dels blocs. Alguns pensaven que érem d’ETA, i altres que érem capellans, ningú sabia qui érem. a partir d’aquests moment va començar la lluita per la millora dels blocs i es va constituir l’AV de la Florida, que es va instal·lar inicialment entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. Bé, es van aconseguir millores importants i, de fet, des d’aleshores el barri ha millorat. 

_DSC0017

REFERÈNCIES 


Els caiacs de la Unió Excursionista de Catalunya – Hospitalet Centre, 1954

L’altre dia vaig coincidir amb Antoni Mesa i Montserrat Rey, antics membres de la delegació de la Unió Excursionista de Catalunya al barri del Centre, i em van comentar que els havia agradat molt el bloc i que tenien algunes imatges per enviar-me,… i aquí tenim dues,… de quan els membres de la UEC van fer la botadura d’uns caiacs de construcció pròpia.

Aquesta primera és del 9 d’octubre de 1954, quan Mossèn Homar beneeix els caiacs a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida.


I aquesta segona és del dia després, de l’avarada de la flotilla de caiacs a la llera del riu Llobregat. A càrrec dels cincs caiacs tenim a Josep Gil, Francesc Xavier Duch, Jaume Alicart, Esteve Granell i Francesc Sànchez.

En aquells anys al Prat de Llobregat existia el club de remo Ruber, obra del mecenes Lluís Omedes, amb gran activitat al riu Llobregat i que va portar una de les seves embarcacions entre entre els primers llocs de Hèlsinki 1952. Pot ser aquell club va tenir alguna cosa a veure en l’idea de la fabricar aquests caiacs, ja que tots dos grups es trobaven a les ribes del mateix riu.

 


Del llibre de la Mireia Mascarell he tret la següent informació: La delegació del barri del Centre de la UEC es va crear l’any 1952, va ser la segona de la nostra ciutat, després de la de Collblanc, l’any 1949. Es va crear per un grup d’amants de l’excursionisme, encapçalats per històrics membres del Grup Saltadiç (creat l’any 1918 i desaparegut durant la Guerra Civil). Les persones que formaven part de les primeres juntes no podien tenir antecedents d’activitats polítiques o socials, no podien ser considerades contràries al règim. Per aquest motiu molt dels impulsors de la reaparició de l’excursionisme a la postguerra van haver de treballar a l’ombra.

REFERÈNCIES 

L’Abans. L’Hospitalet de Llobregat 1890-1965, escrit per la Mireia Mascarell, i editat per l’editorial Efadós l’any 2003


Carrer de Santa Eulàlia amb Riera Blanca, anys 50?

Aquesta fotografia la va fer Carlos Perez de Rozas, pot ser als any 50, a l’encreuament entre el carrer de la Riera Blanca i el de Santa Eulàlia. Crec que és fatàstica, podria ser l’inici d’un munt d’històries, per exemple sobre els burots (fielatos) on es cobraven unes taxes per passar mercaderies d’una ciutat a l’altra, o també dels escombraires, una part molt important de la història de la nostra ciutat i que caldria investigar i fer conèixer molt més; d’aquest mur, dins trobariem  la torre de can Bitllera, que va ser les antigues oficines de la foneria Escorsa, ara la Casa Galega de la ciutat; de cal Ramonet, l’hostal de la Bordeta, allà al fons a l’esquerra, un lloc de parada i fonda que va anar a terra a finals del 90, va donar igual que fos l’edifici civil més antic del barri, del segle XVII,…

Deixo també una fotografia aèria de l’any 1958 amb cal Ramonet a sota, can Bitllera i el burot.

REFERÈNCIES


Sobre les cèdules personals,…

En Ventura Leris ens ha deixat aquests cèdules personals dels seus pares abans de casar-se, ell de Cornellà, i ella de l’Hospitalet, i com que no tenia ni idea del que eren m’he posat a buscar, us explico el que he trobat,…

Les cèdules personals eren emeses per les diputacions provincials i eren obligatòries des dels 14 anys, per disposar d’ella sols calia estar empadronat. A la vegada eren el DNI  i l’impost de la renda, servien per relacionar-se amb les administracions i identificar-se si t’ho demanaven; s’havien de renovar anualment, moment en que pagaves d’una sola vegada una quantitat, depenent de la teva tarifa i classe.

Les cèdules personals van aparèixer com a tals l’any 1874, a la I Repùblica, encara que des de 1854 ja existien unes d’ús similar, dites cèdules de veïnatge, i abans d’aquestes les cartes de seguretat, els passaports i d’altres documents identificatius. Els pobres de solemnitat, les religioses de clausura, els reclusos a presons i manicomis, i els membres de l’exercit i de l’armada en actiu, estaven exempts.

He llegit que es podia falsificar molt fàcilment, ja que quan t’ho donaven no feia falta signar-lo davant del funcionari, i com veieu, encara que hi havia un espai per la fotografia, moltes vegades tampoc es posava, es a dir, que l’ús era principalment recaptatori. Efectivament, després de la Guerra Civil el règim franquista va veure que aquests documents no controlaven res i l’any 1944 va aparèixer el DNI, de fet els primers que van obligar a disposar d’ell van ser els presos i qui estava en llibertat vigilada.

Des de que es van inventar aquestes cèdules el funcionament es va anar modificant moltes vegades; a partir de l’any 1925, quan la recaptació va passar a mans de les diputacions provincials, existien tres tarifes diferenciades:

  • La primera gravava les rendes del treball, amb 16 classes
  • La segona gravava les contribucions directes, amb 13 classes
  • La tercera gravava els lloguers de finques no destinades a l’indústria fabril o comercial, amb 13 classes

Si no et podien gravar ni rendes, ni contribucions, ni lloguers et classificaven a la classe 13 de la tarifa 3ª,  i pagaves molt poc, sols 1,5 pessetes, com per exemple la mare del Ventura,

A sota, veureu que el pare del Ventura pagava molt més, 16,25 pessetes, ja que a més de tenir la tarifa primera per ser crec que forner, també tenia una recàrrec per solteria, vigent des de 1925 si tenies més de 25 anys (també aplicava als vidus sense fills), i que podia augmentar fins al 50% del que havies de pagar. Es a dir, que valia més estar casat,…

Ah! totes aquestes dates segellades de darrera de la cèdula, en Ventura ens diu que eren del racionament del tabac, es veu que al febrer de 1943 va deixar de fumar,… i va tornar al juny?

Cal dir que aquests impostos no eren relativament alts, encara que en aquells dies posteriors a la guerra hi havia més fam que diners, i gran part de la població s’abastia amb cupons de racionament. A la Vanguardia d’aquells anys he trobat aquesta llista de preus de fruites i verdures al districte VIII de Barcelona (Nou Barris?), que eren equivalents als de l’Hospitalet.

REFERÈNCIES

D’aquí i d’allà, però recomano aquesta: Martí Martín Corbera, La gestación del Documento Nacional de Identidad: un proyecto de control totalitario para la España Franquista (2010)


Falangistes a la plaça del Repartidor

Fa uns mesos publicava aquesta fotografia en motiu de l’exposició sobre el fotògraf hospitalenc Josep Brangulí i Soler (1879-1945). Quan la vaig trobar no em vaig preguntar qui era el falangista, tan sols on la van fer,… que és el que em pregunto normalment.

Avui tampoc sé qui és aquest home, encara que tinc les meves sospites, però el que ja sé és on es va realitzar aquest acte. He trobat (gràcies a Inés) nou fotografies del mateix moment a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i encara que costa una mica situar-se, es pot veure perfectament l’edifici de “el Coro”, del que ja vaig escriure un petit text i el qual deixo a les referències.

Amb aquestes dada sols pot ser la plaça coneguda durant el franquisme com la plaça del General Mola, i abans, durant la República, així mateix, com la plaça de la República, i ara, com la plaça del Repartidor.

També es pot apreciar que el púlpit amb el jou i les fletxes es va instal·lar just a l’entrada de l’edifici de Correus, encara existent.

REFERÈNCIES


La Causa General a l’Hospitalet de Llobregat

La Causa General fou un extens procés d’investigació impulsat pel ministre de Justícia franquista, Eduard Aunós Pérez, després de la Guerra Civil, amb l’objecte, segons el seu preàmbul, d’instruir «els fets delictius comeses en tot el territori nacional durant la dominació roja».

Va recopilar informació sobre les circumstàncies i detalls no solament d’abusos i crims contra persones i béns comesos durant la contesa a la zona republicana, sinó tot tipus d’accions empreses per les autoritats, forces armades i de seguretat i partidaris dels governs republicans i d’esquerres des de la instauració de la Segona República en 1931. La informació registrada per la Causa General, la recopilació de la qual va durar pràcticament fins als anys seixanta, va portar a l’obertura de nombroses processos judicials posteriors en contra dels quals es consideraven responsables dels mateixos, fins a la promulgació pel govern de Francisco Franco en 1969 d’una llei per a la prescripció dels «delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939».

El que teniu aquí sota és la portada dels 271 fulls de la Causa General a l’Hospitalet instruïda per Luis Mazo Mendo.

Què podem trobar a la Causa General?

  • La relació de les 60 persones residents en el terme municipal, que durant la Guerra Civil van ser mortes violentament o van desaparèixer i es creu van ser assassinades. (1) i (2) 
  • La relació de 19 cadàvers recollits en el terme municipal, de persones no reconegudes com a residents en ell, que van patir mort violenta durant la Guerra Civil. (1) i (2)
  • La relació de turments, tortures, incendis d’edificis, saquejos, destruccions d’església i objectes de culte, profanacions i altres fets delictius que per les seves circumstàncies, per l’alarma o el terror que van produir s’hagin de considerar greus, amb exclusió dels assassinats, que van ser comesos en el terme municipal durant la Guerra Civil. (1) i (2)
  • Diligències, Certificacions, Providències del fiscal i del jutge, Informes de la Guàrdia Civil i la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, Declaracions de testimonis, Relacions, Citacions, Certificats de defunció,… (Entre les pàgines 132 i 145 també trobareu un informe sobre l’estat de l’ordre públic en els mesos precedents a l’inici de la guerra)

De l’últim paquet, el més voluminós, he decidit incorporar aquí, per la seva rellevància, el testimoni d’Àngela Casas Sabaté sobre la mort de Just Oliveras i Prats (industrial, i tres vegades alcalde la de la nostra ciutat entre 1916 i 1931) i la seva cunyada Antònia Durban Casas.

REFERÈNCIES