Inauguració del pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia, 1961
He trobat a l’arxiu del NO-DO una petita gravació de 25 segons del moment de la inauguració del pas inferior del carrer de Santa Eulàlia. M’he portat cap aquí tan sols 5 fotogrames; com que hi ha més imatges, us recomano que visiteu l’enllaç que deixaré a les referències.
A aquesta primera imatge podeu veure una multitud al carrer de Santa Eulàlia, a prop de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. Els edificis del fons són els del barri de la Torrassa, i l’edifici industrial més proper, darrera de la tanca, és una bòbila que es deia Ceràmica Cusó (antiga Casa Abadal).
Tot això que veieu al cel son coloms, per les caixes que es veuen, centenars!. La xemeneia és la de la mateixa bòbila que comentava.
A la següent es veuen les caixes dels coloms i darrere la desapareguda masia de ca n’Alós, una de les masies més antigues de l’Hospitalet i que segons diuen va ser enderrocada pels amos de la Vanguard; una vegada l’edifici d’aquesta empresa ja s’havia construït. Si us fixeu una mica, darrere, al costat de la masia, també veureu l’edifici del molí i la xemeneia de la Tecla Sala.
El descobriment de la placa commemorativa, ja desapareguda, que actualment es pot trobar, molt deteriorada i sense els escuts, a la paret del pas inferior, costat muntanya. L’home que hi ha a a la dreta de tot és Ramon Solanich i Riera, l’alcalde en aquells anys.
I per finalitzar les autoritats i mitja ciutat fent una passejada pel pas.
Us poso l’article corresponent de La Vanguardia, on podreu trobar més informació
També podeu trobar molta informació i fotografies tant de com era abans, com de la construcció, o de la mateixa inauguració al lloc web de l’Arxiu de Santa Eulàlia de Provençana. Us deixo els enllaços aquí sota,…
REFERÈNCIES
- NO-DO núm. 944B – 06.02.1961 (00:38-01:03)
- La Vanguardia, 31.01.1961
- Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana, sobre el pas inferior de la carretera de Santa Eulàlia (1), (2) , (3) i (4)
Joan Saura recorda els blocs de la Florida
Fa uns dies que vull publicar els records de Joan Saura i Laporta que apareixen al llibre que va fer l’Àngels Marín sobre els blocs de la Florida, he intentat contactar amb ell mitjançant facebook per demanar-li permís per tal de publicar-los aquí, però no he rebut resposta. Com que m’han semblat molt interessants i realment no crec que li sàpiga greu, el faré sense el seu consentiment. Per il·lustrar les seves paraules he posat unes fotografies realitzades l’any passat, ha quedar una mica estrany, m’hauria agradat que fossin de la mateixa època, però per ara no en tinc.
Vaig arribar quan els van inaugurar, l’any 55. Jo tenia quatre anys, gairebé cinc. Venia de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Vivia en un pis amb els meus pares, la meva mare va caure malalta, la van internar i va morir. El meu pare es va instal·lar aquí perquè hi vivien uns oncles meus a on anava a dinar. Va ser una anada motivada per l’absència de la meva mare. Els oncles i nosaltres vivíem en dos pisos diferents, a cent metres. Vam venir a viure aquí perquè el meu pare va tenir l’oportunitat d’adquirir un pis d’aquests i era una forma d’assegurar que durant el dia jo estava amb la meva tia. El meu pare era de Castelló, tot i que estava aquí des del 11 o 12 anys.
La Florida era un barri on no hi havia res. A la via del tren hi havia uns enormes camps de blat i uns quants habitatges al carrer de la Primavera, que eren mot reduïts i uns altres també molt petits a l’avinguda de l’Electricitat. Tot i que era jovenet recordo un canvi brutal, de venir d’una zona que era un barri urbà a trobar-me en un barri absolutament aïllat, envoltat de camps. Tinc presents els camps de blat de moro que veia des de la finestra de casa. Recordo també perfectament que era un lloc on no podia parlar català amb ningú, perquè la gent era immigrada. Tinc a la memòria una figuera que hi havia enmig dels blocs. Hi havia dues o tres figueres, el barracot del capellà i una escola. El capellà repartia llet en pols els diumenges i el meu pare sempre feia tot el possible perquè no anés a veure el capellà ni a l’escola que estava en els barracons.
El que passa és que aquest canvi brutal està unit al xoc que representava la pèrdua de la mare. Per tant, és difícil deslligar-ho. Per mi el lloc físic era agradable perquè havia camps, podies còrrer i hi havia coves que travessaven la via del tren d’un costat a l’altre i també el canal de la Infanta. Des d’aquest punt de vista el lloc em captivava. Però clar, estava sotmès a la pèrdua de la mare i a buscar el que em faltava.
La relació amb els veïns va ser molt bona. Suposo que, d’una banda, la meva situació era propícia al fet que totes les veïnes se sentien mares meves, ‘allà hi ha un nen que no té mare’, deien, i tothom em cuidava. Vaig tenir una excel·lent relació. I d’altra banda, la gent dels blocs organitzaven activitats. Recordo que vaig jugar en un equip de futbol que es deia Los 16 del Redondo, perquè fonamentalment estava integrat per gent del bloc 16, que era on vivia la meva tia. Després es feien les festes majors, els diumenges hi havia uns altaveus des d’on sonava la música i tot se’m feia estrany. El pare era una persona anarquista, antifranquista i en aquells moments en els blocs hi havia una part important de gent que venia del Movimiento. Recordo perfectament les camises blaves de la gent.
Pel pare aquell ambient era una mica hostil, calia anar amb compte, no es podia parlar. Tant l’alcalde de barri com la gent que organitzava això estaven lligats al règim i eren franquistes. Alguns després han anat evolucionant i, fins i tot, algun ha arribat a ser regidor socialista, però no penso dir el nom.
El que tinc present és l’evolució d’un lloc ple de figueres, camps de blat de moro i on el dia de la truita baixàvem a Bellvitge, on només hi havia una ermita. Allà, també, tot era ple de camps i pagesos. Recordo molts xais, molts pastors. Aquest entorn rural em sobtava perquè procedia d’un lloc que no ho era. I, ràpidament, en molt poc temps, va començar un creixement brutal. Recordo que de petitet, devia tenir set o vuit anys, anava a comprar la llet entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. La meva tia des del balcó veia quan la senyora de la llet obria la porta, que era més o menys quan jo tornava de l’escola, i aleshores anava a comprar la llet. Recordo un procés d’urbanització brutal i un canvi molt sobtat, des del punt de vista de nen, perquè fins aleshores teníem camps de futbol, ens construíem porteries amb pals; se’ns escapava la pilota i l’anàvem a buscar on fos. Això fins l’any 64 o 65.
Després, fonamentalment ja em ve el record del meu comprimís social i polític a través del Centre Social la Florida, que era de Càritas. Hi vaig començar a anar als 14 anys per jugar a ping-pong. El meu pare em deia que no hi anés, creia que era dels capellans, però a mi el ping-pong m’agradava més que res. I a partir d’aquí es va iniciar una etapa d’inquietud i de reflexió en relació als problemes del barri. Vam organitzar una gran campanya de mobilització per reclamar escoles públiques, vam convertir el Centre social de la Florida en un gran centre d’agitació antifranquista. Vam iniciar, en definitiva, la lluita per la millora dels blocs de la Florida i dels blocs Onésimo Redondo a causa d’uns impostos nous que l’Ajuntament havia implantat.
I a partir d’aquí, amb dues persones més, la Clara Perramon i un xicot que es deia Antonio, vam convocar una assemblea en una escola amb els veïns. Va venir molta gent dels blocs. Alguns pensaven que érem d’ETA, i altres que érem capellans, ningú sabia qui érem. a partir d’aquests moment va començar la lluita per la millora dels blocs i es va constituir l’AV de la Florida, que es va instal·lar inicialment entre el carrer de la Primavera i l’avinguda de l’Electricitat. Bé, es van aconseguir millores importants i, de fet, des d’aleshores el barri ha millorat.
REFERÈNCIES
- La Florida. L’Hospitalet de Llobregat. Escrit per Àngels Marín i publicat per la Generalitat de Catalunya l’any 1995, com a número 45 dins de la col·lecció Els barris d’Adigsa
- Aquí teniu una imatge dels barracots i també una fotografia aèria de 1958
Els caiacs de la Unió Excursionista de Catalunya – Hospitalet Centre, 1954
L’altre dia vaig coincidir amb Antoni Mesa i Montserrat Rey, antics membres de la delegació de la Unió Excursionista de Catalunya al barri del Centre, i em van comentar que els havia agradat molt el bloc i que tenien algunes imatges per enviar-me,… i aquí tenim dues,… de quan els membres de la UEC van fer la botadura d’uns caiacs de construcció pròpia.
Aquesta primera és del 9 d’octubre de 1954, quan Mossèn Homar beneeix els caiacs a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida.
I aquesta segona és del dia després, de l’avarada de la flotilla de caiacs a la llera del riu Llobregat. A càrrec dels cincs caiacs tenim a Josep Gil, Francesc Xavier Duch, Jaume Alicart, Esteve Granell i Francesc Sànchez.
En aquells anys al Prat de Llobregat existia el club de remo Ruber, obra del mecenes Lluís Omedes, amb gran activitat al riu Llobregat i que va portar una de les seves embarcacions entre entre els primers llocs de Hèlsinki 1952. Pot ser aquell club va tenir alguna cosa a veure en l’idea de la fabricar aquests caiacs, ja que tots dos grups es trobaven a les ribes del mateix riu.
Del llibre de la Mireia Mascarell he tret la següent informació: La delegació del barri del Centre de la UEC es va crear l’any 1952, va ser la segona de la nostra ciutat, després de la de Collblanc, l’any 1949. Es va crear per un grup d’amants de l’excursionisme, encapçalats per històrics membres del Grup Saltadiç (creat l’any 1918 i desaparegut durant la Guerra Civil). Les persones que formaven part de les primeres juntes no podien tenir antecedents d’activitats polítiques o socials, no podien ser considerades contràries al règim. Per aquest motiu molt dels impulsors de la reaparició de l’excursionisme a la postguerra van haver de treballar a l’ombra.
REFERÈNCIES
L’Abans. L’Hospitalet de Llobregat 1890-1965, escrit per la Mireia Mascarell, i editat per l’editorial Efadós l’any 2003
Carrer de Santa Eulàlia amb Riera Blanca, anys 50?
Aquesta fotografia la va fer Carlos Perez de Rozas, pot ser als any 50, a l’encreuament entre el carrer de la Riera Blanca i el de Santa Eulàlia. Crec que és fatàstica, podria ser l’inici d’un munt d’històries, per exemple sobre els burots (fielatos) on es cobraven unes taxes per passar mercaderies d’una ciutat a l’altra, o també dels escombraires, una part molt important de la història de la nostra ciutat i que caldria investigar i fer conèixer molt més; d’aquest mur, dins trobariem la torre de can Bitllera, que va ser les antigues oficines de la foneria Escorsa, ara la Casa Galega de la ciutat; de cal Ramonet, l’hostal de la Bordeta, allà al fons a l’esquerra, un lloc de parada i fonda que va anar a terra a finals del 90, va donar igual que fos l’edifici civil més antic del barri, del segle XVII,…
Deixo també una fotografia aèria de l’any 1958 amb cal Ramonet a sota, can Bitllera i el burot.
REFERÈNCIES
- El Hostal de la Bordeta al bloc de l’Arxiu històric de Santa Eulàlia de Provençana
- La Foneria Escorsa al bloc de l’Arxiu històric de Santa Eulàlia de Provençana
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965. Escrit per la Mireiza Mascarell i editat per l’editorial Efadós a l’any 2003.
- La Fotografia és del llibre “La Florida” escrit per Àngels Marín i publicat per ADIGSA l’any 1995
Sobre les cèdules personals,…
En Ventura Leris ens ha deixat aquests cèdules personals dels seus pares abans de casar-se, ell de Cornellà, i ella de l’Hospitalet, i com que no tenia ni idea del que eren m’he posat a buscar, us explico el que he trobat,…
Les cèdules personals eren emeses per les diputacions provincials i eren obligatòries des dels 14 anys, per disposar d’ella sols calia estar empadronat. A la vegada eren el DNI i l’impost de la renda, servien per relacionar-se amb les administracions i identificar-se si t’ho demanaven; s’havien de renovar anualment, moment en que pagaves d’una sola vegada una quantitat, depenent de la teva tarifa i classe.
Les cèdules personals van aparèixer com a tals l’any 1874, a la I Repùblica, encara que des de 1854 ja existien unes d’ús similar, dites cèdules de veïnatge, i abans d’aquestes les cartes de seguretat, els passaports i d’altres documents identificatius. Els pobres de solemnitat, les religioses de clausura, els reclusos a presons i manicomis, i els membres de l’exercit i de l’armada en actiu, estaven exempts.
He llegit que es podia falsificar molt fàcilment, ja que quan t’ho donaven no feia falta signar-lo davant del funcionari, i com veieu, encara que hi havia un espai per la fotografia, moltes vegades tampoc es posava, es a dir, que l’ús era principalment recaptatori. Efectivament, després de la Guerra Civil el règim franquista va veure que aquests documents no controlaven res i l’any 1944 va aparèixer el DNI, de fet els primers que van obligar a disposar d’ell van ser els presos i qui estava en llibertat vigilada.
Des de que es van inventar aquestes cèdules el funcionament es va anar modificant moltes vegades; a partir de l’any 1925, quan la recaptació va passar a mans de les diputacions provincials, existien tres tarifes diferenciades:
- La primera gravava les rendes del treball, amb 16 classes
- La segona gravava les contribucions directes, amb 13 classes
- La tercera gravava els lloguers de finques no destinades a l’indústria fabril o comercial, amb 13 classes
Si no et podien gravar ni rendes, ni contribucions, ni lloguers et classificaven a la classe 13 de la tarifa 3ª, i pagaves molt poc, sols 1,5 pessetes, com per exemple la mare del Ventura,
A sota, veureu que el pare del Ventura pagava molt més, 16,25 pessetes, ja que a més de tenir la tarifa primera per ser crec que forner, també tenia una recàrrec per solteria, vigent des de 1925 si tenies més de 25 anys (també aplicava als vidus sense fills), i que podia augmentar fins al 50% del que havies de pagar. Es a dir, que valia més estar casat,…
Ah! totes aquestes dates segellades de darrera de la cèdula, en Ventura ens diu que eren del racionament del tabac, es veu que al febrer de 1943 va deixar de fumar,… i va tornar al juny?
Cal dir que aquests impostos no eren relativament alts, encara que en aquells dies posteriors a la guerra hi havia més fam que diners, i gran part de la població s’abastia amb cupons de racionament. A la Vanguardia d’aquells anys he trobat aquesta llista de preus de fruites i verdures al districte VIII de Barcelona (Nou Barris?), que eren equivalents als de l’Hospitalet.
REFERÈNCIES
D’aquí i d’allà, però recomano aquesta: Martí Martín Corbera, La gestación del Documento Nacional de Identidad: un proyecto de control totalitario para la España Franquista (2010)
Falangistes a la plaça del Repartidor
Fa uns mesos publicava aquesta fotografia en motiu de l’exposició sobre el fotògraf hospitalenc Josep Brangulí i Soler (1879-1945). Quan la vaig trobar no em vaig preguntar qui era el falangista, tan sols on la van fer,… que és el que em pregunto normalment.
Avui tampoc sé qui és aquest home, encara que tinc les meves sospites, però el que ja sé és on es va realitzar aquest acte. He trobat (gràcies a Inés) nou fotografies del mateix moment a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i encara que costa una mica situar-se, es pot veure perfectament l’edifici de “el Coro”, del que ja vaig escriure un petit text i el qual deixo a les referències.
Amb aquestes dada sols pot ser la plaça coneguda durant el franquisme com la plaça del General Mola, i abans, durant la República, així mateix, com la plaça de la República, i ara, com la plaça del Repartidor.
També es pot apreciar que el púlpit amb el jou i les fletxes es va instal·lar just a l’entrada de l’edifici de Correus, encara existent.
REFERÈNCIES
La Causa General a l’Hospitalet de Llobregat
La Causa General fou un extens procés d’investigació impulsat pel ministre de Justícia franquista, Eduard Aunós Pérez, després de la Guerra Civil, amb l’objecte, segons el seu preàmbul, d’instruir «els fets delictius comeses en tot el territori nacional durant la dominació roja».
Va recopilar informació sobre les circumstàncies i detalls no solament d’abusos i crims contra persones i béns comesos durant la contesa a la zona republicana, sinó tot tipus d’accions empreses per les autoritats, forces armades i de seguretat i partidaris dels governs republicans i d’esquerres des de la instauració de la Segona República en 1931. La informació registrada per la Causa General, la recopilació de la qual va durar pràcticament fins als anys seixanta, va portar a l’obertura de nombroses processos judicials posteriors en contra dels quals es consideraven responsables dels mateixos, fins a la promulgació pel govern de Francisco Franco en 1969 d’una llei per a la prescripció dels «delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939».
El que teniu aquí sota és la portada dels 271 fulls de la Causa General a l’Hospitalet instruïda per Luis Mazo Mendo.
Què podem trobar a la Causa General?
- La relació de les 60 persones residents en el terme municipal, que durant la Guerra Civil van ser mortes violentament o van desaparèixer i es creu van ser assassinades. (1) i (2)
- La relació de 19 cadàvers recollits en el terme municipal, de persones no reconegudes com a residents en ell, que van patir mort violenta durant la Guerra Civil. (1) i (2)
- La relació de turments, tortures, incendis d’edificis, saquejos, destruccions d’església i objectes de culte, profanacions i altres fets delictius que per les seves circumstàncies, per l’alarma o el terror que van produir s’hagin de considerar greus, amb exclusió dels assassinats, que van ser comesos en el terme municipal durant la Guerra Civil. (1) i (2)
- Diligències, Certificacions, Providències del fiscal i del jutge, Informes de la Guàrdia Civil i la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, Declaracions de testimonis, Relacions, Citacions, Certificats de defunció,… (Entre les pàgines 132 i 145 també trobareu un informe sobre l’estat de l’ordre públic en els mesos precedents a l’inici de la guerra)
De l’últim paquet, el més voluminós, he decidit incorporar aquí, per la seva rellevància, el testimoni d’Àngela Casas Sabaté sobre la mort de Just Oliveras i Prats (industrial, i tres vegades alcalde la de la nostra ciutat entre 1916 i 1931) i la seva cunyada Antònia Durban Casas.
REFERÈNCIES
Una presó i una capella a ca la Pubilla Casas, 1939
Començo per la noticia de la Vanguardia,…
Per ara l’única referència sobre aquesta presó l’he trobada a un llibre de Josep M. Jordà i Capdevila que diu que durant la Guerra Civil, ca la Pubilla Casas va ser ocupada per un comitè i en els soterranis, on hi havia hagut el celler de la casa, s’hi van fer alguns assesinats. Després de la guerra es va cedir als pares Passionistes, els quals a la planta baixa van obrir al culte una capella pública. L’any 1943 la comunitat es va traslladar a una torre de la travessera de les Corts.
Al mateix llibre, l’autor fa una llista incompleta de les persones de la parròquia que van morir durant la guerra, cita com assassinats a ca la Pubilla Casas, el 25 d’agost de 1936, Joan Bibet i Marquina i els seus dos fills, Ramon i Fèlix Bibet i Trabal, els dos primers eren contractistes d’obres i l’últim era pare salesià.
A la fotografia següent veiem el pati frontal de ca la Pubilla Casas amb les personalitats que van acudir a la inauguració.
A la imatge inferior, veiem a l’esquerra al tinent general Luis Orgaz Yoldi, cap de la Capitania General de IV Regió Militar (Catalunya). L’home de blanc va ser el primer alcalde de la dictadura, José Wenceslao Marín López, que va durar nou mesos fins que va ser empresonat; poc després va morir.
A sota veiem la capella, bastant buida de mobiliari ¿?
REFERÈNCIES
- La Vanguardia, 09.09.1939
- Arxiu Nacional de Catalunya – FONS ANC1-42 / BRANGULÍ
- Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat, escrit per Josep M. Jordà i Capdevila i publicat per la citada parròquia l’any 1996
- Minibiografia de José Wenceslao Marín López
- Minibiografia de Luis Orgaz Yoldi
Luis Orgaz
L’Hospitalet, 1962
Avui, una entrevista amb el Dr. Ramon Solanich i Riera, alcalde de l’Hospitalet entre 1956 i 1962. En ella s’aborden els principals problemes de la nostra ciutat: l’habitatge, l’educació, el tranport, i les escombreries.
Com llegiu l’any 1962 la població de l’Hospitalet ja era de 130.000 habitants, en 1970, en 8 anys, augmentaria fins 242.000, i els problemes també.
La llet en pols de les escoles dels 50-60
El diumenge la Maria Dolors Pérez va compartir aquesta fotografia de la seva primera comunió al grup de facebook de l’Agrupació Escolar Calvo Sotelo, que es trobava on ara és el CEIP Prat de la Manta.
El dia 15 de maig de 1955 ella i les seves companyes es van reunir amb els seus vestits de comunió per esmorzar al col·legi, molt serioses, i nervioses, suposo.
La meva germana va néixer a l’any 1952, i no més veure la fotografia anterior m’ha vingut al cap una vegada que em va contar que odiava la llet des de que al col·legi li donaven una que era en pols. Ella anava a un col·legi públic que hi havia al carrer de Campoamor, que per cert es va construir al mateix any que el de la Maria Dolors, al 1934, i tots dos eren obra de l’arquitecte hospitalenc Ramon Puig i Gairalt.
Li he comentat a la Maria Dolors, i sí, sí, tots els dies prenien aquesta llet, que les alumnes mesclaven amb aigua en un gibrell, i que sempre sortia plena de grumolls, i encara que el pas del temps edulcora quasi tots els records, el sabor d’aquesta llet no ha tingut sort, per totes dues dones era senzillament repugnant! Es veu que el dia de la primera comunió la llet era de veritat!
Fent una mica de recerca he trobat un envàs d’aquesta llet de l’any 1961, encara que he llegit, als molts articles sobre el tema que corren per internet, que també la portaven en sacs o llaunes. Aquesta llet venia dels Estats Units (i també he llegit que de l’Argentina). Als anys 40 la mortalitat infantil a Espanya era de 142 nens morts de cada 1000 nascuts (per que es feu una idea ara la nostra és de 4, i a Etiòpia tenen 95/1000) fruit de tot tipus de malalties; el que va provocar que als anys 50 es sol·licités ajuda a UNICEF, concretant-se a l’any 1954 amb el pla ASA (Ajuda Social Americana), que continuaria fins 1968.
Els americans no sols ens portaven llet, també ens van ajudar amb mantega i formatge, diuen que aquest era groguenc o rosat, amb un sabor com el de bola, i que venia en llaunes de 5 kg que obrien a l’hora de berenar i repartien en petites porcions. Del formatge no he trobat imatges, però sí de la llauna de mantega, a veure si la recordeu,…
REFERÈNCIES
Benedicció d’una sucursal d’una caixa
Les imatges d’avui són bastant dolentes però són d’uns fets que avui dia no es donen, o al menys que jo sàpiga, són de la inauguració, amb benedicció inclosa, de la sucursal del carrer de Luarca,20 (Pubilla Cases) de la Caja de Ahorros del Panadés el 17 d’abril de 1970.
Es veu que va asistir molt de públic, amb la presència d’autoritats de l’Ajuntament i de la Diputació, i també d’alts càrrecs d’aquesta caixa.
A la primera es veu la benedicció que va fer el Reverend José Masdeu Safons davant dels mostrador de l’oficina,…
A la segona es veu el tinent d’alcalde de Hisenda, José Mitjavila, donant la ma a un directiu de la caixa citada,…
He estat buscant al carrer de Luarca si aquesta sucursal encara existeix, però crec que no, segurament és una de tantes que totes les entitats han anant tancat aquests últims anys.
REFERÈNCIES
La reconstrucció de la Diòcesi de Barcelona, 1950
Avui una coseta ràpida,… una article del diari ABC sobre la reconstrucció dels edificis religiosos destruïts a la Guerra Civil. Us poso la primera pàgina on veieu que surten fotografies de les dues Santa Eulàlia de Mèrida, després si voleu continuar llegint la segona pàgina de l’article la trobareu a les referències,…
REFERÈNCIES
Can Serra: la Objeción de Conciencia en España (1976)
A uns dels últims comentaris al bloc la Xanxano ens diu: “Un altre dels meus primers records és la visita a la presó que vam fer la meva mare i jo per veure un dels objectors de consciència que cuidaven nens al matí a la Casa de la Reconciliació i avis a les tardes. Era una època d’herois i heroïnes…”
Buscant els herois i heroïnes he trobat aquest vídeo de mala qualitat, però que ens permet traslladar-nos a la petita part de la lluita que es va portar a terme a Can Serra. Gràcies als molts sacrificis d’aquests joves (Ovídio, Guillermo, José, Jesús, Vicente,…), molts altres, anys més tard, van tenir l’oportunitat de fer l’objecció de consciencia ja legalment, i posteriorment, ara, ja no saben ni el que va ser l’objecció, ni el servei militar, ni molt menys la insubmissió. Els serveis socials autogestionats que els objectors de Can Serra van crear al 1975 van ser els primers, posteriorment es van reproduir per tot l’estat. A l’any següent 285 objectors vivien a les presons, i un any més tard es formaria el MOC (Moviment d’objecció de consciencia),..
El vídeo divideix els seus 31 minuts en tres parts, la primera, d’uns tres minuts ens introdueix al barri de Can Serra d’aquells anys; a la segona ens mostra de manera crua el per què de l’objecció de la consciencia, i a partir del minut 22 podem veure les accions d’aquest grup d’objectors il·legals al barri de Can Serra. Al final del vídeo veureu a què es refereix Xanxano amb el seu comentari,…
Per presentar aquesta filmació també m’agafo al text que J. M. Martí Rom va fer per presentar-lo a l’exposició Les brigades de la llum. Avantguarda artística i política al cinema espanyol (1967-1981), que es va realitzar al MACBA al 2005. Ell, com a membre de la Cooperativa Cinema Alternatiu va ser un dels responsables de les imatges:
“Fins a l’any 1976, la informació que tenia la societat espanyola sobre l’objecció de consciència era que els testimonis de Jehovà es negaven a complir el servei militar obligatori. De tant en tant, la premsa franquista es feia eco del fet, intentant evidenciar que es tractava d’una protesta anecdòtica i estrambòtica. Tot i això, era cert que hi havia hagut alguns objectors per raons no confessionals, i el cas sobre el qual es va transmetre certa informació –si bé molt limitada– va ser potser el del valencià Pepe Beúnza.
A finals de 1975, just després de la mort de Franco, es va posar en contacte amb la Cooperativa Cinema Alternatiu un grup de pròfugs del servei militar que havien decidit iniciar una campanya a favor de l’objecció de consciència; la seva intenció era passar un any complint un servei civil en el barri de Can Serra i, després, convocar una roda de premsa per explicar els seus motius i el que havien fet.
Can Serra era un barri de nova fornada a l’Hospitalet de Llobregat, tocant amb Barcelona, on s’havien instal·lat una part de les onades immigratòries dels anys seixanta. La CCA va assumir la proposta de documentar les diverses tasques i activitats que els integrants d’aquest grup anirien desenvolupant durant aquell any. Finalment, poc abans de la seva roda de premsa, es van enregistrar les seves opinions i arguments contra la guerra i el servei militar. Era evident que una vegada es fes pública la seva opció, serien empresonats, per la qual cosa la pel·lícula els va donar veu, i la seva intenció era servir per realitzar una gran campanya arreu de l’Estat espanyol.
Potser aquesta és la pel·lícula marginal de la qual es va realitzar un nombre més elevat de còpies, i la que va tenir més difusió per canals molt diversos. Vista des d’ara, el 2005, se’n poden remarcar uns quants aspectes. En aquells anys seixanta, i amb una única televisió estatal (franquista), la societat espanyola no tenia el referent visual –evidenciat en tota la seva cruesa– de les guerres que hi havia al món, com passa en l’actualitat. Per això era important incorporar a Can Serra imatges de la Guerra de Vietnam. Les imatges d’uns soldats americans amb un cigarret a la boca fotografiant-se amb el peu sobre un cadàver vietnamita, o colpejant brutalment i matant a punta de canó a d’altres soldats, recorden a les tristament famoses imatges preses a les presons d’Iraq. A la pel·lícula s’evidenciava també, a la meitat dels anys seixanta, el perill d’aquella nova societat de consum el desenvolupament del qual es podia ja entreveure”
He extret unes imatges del vídeo (que trobareu a les referències).
REFERÈNCIES
Quatre artistes de les festes de la Torrassa (1942-1963)
Fa uns dies vaig trobar a la biblioteca Tecla Sala un treball que Lluís Abarca i Médico va fer a l’any 1997 sobre la història de la Festa Major del barri de la Torrassa. És un text d’unes 30 pàgines escrit a màquina on s’expliquen com eren les festes, principalment en el període franquista, encara que trobem referències als anys anteriors, des de 1914 que es des de quan es diu que van començar.
L’autor ho descriu des de la Comissió organitzadora de la que havia estat membre preponderant, i també com a regidor de festeigs de l’ajuntament (1961-1966). Trobem molts detalls de les festes, des de com eren els envelants que es situaven any rere any des de 1942 fins el 1969 a la plaça Espanyola, fins per exemple els problemes d’abastiment de cervesa als anys 40, però també el més interessant, podem llegir com va evolucionant socialment el barri a través d’aquells anys,… A sota una imatge del jovent de 1945 a l’envelat,…
D’aquest document podré extreure molta informació per futures entrades d’aquest bloc, però avui m’ha donat per buscar al youtube els noms dels grups i solistes que actuaven en aquelles festes, així que avui faré de disc jockey,…
L’Orquestra Bizarros d’Augusto Algueró van tocar als “balls de deu” (que es feien a quarts d’una del mig dia) del 1942, el primer any que es celebrava la festa de la Torrassa de manera independent de la de Collblanc des del final de la guerra, i que repetiria també als any següents. La gravació és l’única que he trobat al youtube, és de l’època i a més es veu una imatge del conjunt i de l’August Algueró, pare del pianista que esdevindria famós compositor.
El gran Bonet de San Pedro y los 7 de Palma van tocar la nit del dissabte 3 d’agost de 1957 a la plaça Espanyola, sense envelat per problemes d’última hora, i el 1958 ja dins de l’envelat i amb tot més organitzat. He seleccionat la seva popular Rasca Yú , adaptació del You Rascal, you de Sam Theard composada el 1930, i amb part de la lletra del bolero Bodas Negras que es va escriure a partir d’un poema d’autoria disputada entre Julio Flórez i Carlos Borges probablement als anys 1880. La de Bonet es va gravar l’any 1943 i va estar censurada per que es creia que la tornada feia referència al dictador Franco “Rascayú, cuando mueras que harás tú. Tú serás un cadáver nada más,…“
El mateix any 1958 un Josep Guardiola que començava a destacar va cantar a l’envelat, i va tornar l’any 1963, ja famós i en companyia de la seva petita filla; el mateix any representava Espanya al festival de Eurovisión amb el tema Algo Prodigioso.
I acabem ja al mateix 1963 amb el també cantant melòdic Ramon Calduch, que també va tenir molt d’èxit davant del públic de la Torrassa, i que repetiria anys després. He trobat uns dels seus grans èxits, El Viejo Frac, que a més crec que és d’aqustes anys.
En aquests període de 21 anys van actuar molts més grups i solistes,… però és que no he trobat molts més que aquetst quatre al youtube. Aquí teniu una petita llista extreta del llibre: Joan Casa Augé i la seva orquestra Olantación (segona meitat dels 40), orquestres Astoria i Fantasio (1949), Orquestra Inspiració (1951), Pau Pi amb el seu seguici de Radio Barcelona (1955). Fins l’any 1960 van participar Dinàmicos, la Gran Kursaal, la Gran Palace, Florida, Font, Mariland, Montecarlo, Niça, Orleans, Ritmo Azul, Juanito Segarra, Oscar Martín, Los Sirex, Orquestra Ramon Evaristo,…
REFERÈNCIES
Plaça de Pemán (actual Blas Infante), finals dels 60
A la fotografia d’avui veiem l’actual plaça de Blas Infante que a la dictadura es deia Plaça de Pemán, per Jose María Pemán y Pemartín (1897-1981), dramaturg, poeta, escritor i activista polític monàrquic i figura cultural important a l’ultima dictadura.
El carrer que creua la fotografia és el del torrent Gornal, una de les principals vies de circulació vertical de la ciutat. També trobem a ma dreta, una fàbrica abandonada, de la que suposo que algú de vosaltres sabrà el nom. Al fons el pont del ferrocarril,…
La imatge la he tret del programa d’actuació municipal dels anys 69-72 on hi ha algunes fotografies de les obres realitzades, en construcció o en projecte a la ciutat. Sobre l’obra d’aquest encreuament he trobat alguns articles, aquest que ús copio bastant crític, i desprès un altre d’octubre de 1968 on es deia que la plaça s’anava tancar per realitzar “notables mejoras”, no sé si per les crítiques,…
La imatge següent està una mica girada cap a l’esquerra, però és fàcil orientar-se. Crec que des de l’any 2002 es va instal·lar una rotonda en la que van situar un gran arbre de la llana (Chorisia speciosa), que quan el van portar d’Argentina tenia 7 metres d’alt i pesava 12 tones, deien que era el més gran de la seva espècie a tota Espanya.
Com a curiositat dir que aquest és lúnic punt de la ciutat que separa quatre barris:
- La Torrassa – entre el carrer Mas i el del torrent Gornal
- Les Planes – entre el carrer del torrent Gornal i l’avinguda de Ponent
- La Florida – entre l’avinguda de Ponent i el carrer del torrent Gornal
- Collblanc – entre el carrer del torrent Gornal i el carrer Mas
REFERÈNCIES
- Imatge del Programa de actuación municipal 1969/72. Realizado por la comisión de Programación del Ayuntamiento de l’Hospitalet de Llobregat en 1970
- José Maria Pemán a la Wikipédia
- Blas Infante Pérez a la Wikipédia
- La Vanguardia 23.10.1968
- Arbre de la llama a la plaça de Blas Infante segons digital-h (24.03.2003)
Tres imatges de Josep Brangulí
Com demà inauguren al CCCB l’exposició sobre el fotògraf hospitalenc Josep Brangulí i Soler (1879-1945) he fet una mica de recerca a veure si trobava alguna fotografia seva relacionada amb l’Hospitalet, i he trobat tres, aquesta de 1941 on “Niños harapientos saludan, brazo en alto, al Gobernador Civil de Barcelona y jefe provincial del Movimiento en la fiesta mayor del barrio de Collblanc”
El moment concret ens el diu l’hemeroteca de La Vanguardia, és el mati del diumenge 31 d’agost de 1941. El senyor de blanc, el Governador Civil, es deia Antonio de Correa y Veglison, i l’home de la dreta és l’alcalde de l’Hospitalet, Enric Jonama Darnaculleta. Desconec la direcció d’aquesta caserna de las Juventudes
A internet també podeu trobar aquesta altra fotografia d’un acte falangista a l’any 1939. No he trobat més dades, però segons l’exposició permanent de Can Riera l’acte es va realitzar a la plaça de l’ajuntament.
Una altra fotografia que he trobat sobre la nostra ciutat és la d’aquest tramvia de la línia 55 que unia Sants Estació amb Collblanc, segons he llegit la imatge és aproximadament de 1920, però el tramvia ja funcionava des del 29 d’abril de 1911.
Santa Eulàlia de Mèrida, inicis dels anys 40
Avui us deixo dues imatges de la construcció de l’actual església de Santa Eulàlia de Mèrida que em va enviar fa uns dies la Yolanda Domènech.
Com sabeu, l’anterior església de l’Hospitalet Centre la van destruir a l’inici de la Guerra Civil i per tant quan va acabar calia construir una nova, la tercera. Mn. Lluís Mas va iniciar les obres sense demora i el mateix 1939, l’arquitecte municipal, Manuel Puig i Janer, presentava un projecte, on com a canvi respecte a l’anterior, el nou temple quedava més endarrerit; aquest fet feia guanyar més espai per la plaça. El projecte va sofrir algunes modificacions com l’alçada del campanar, però es va seguir amb força fidelitat.
La primera pedra es col·loca el 16 de juliol de 1939. El 19 de març de 1942 el temple s’habilitava provisionalment per acollir alguns actes de culte, el 20 de juny de 1943 fou beneït el campanar, i el 26 d’octubre de 1947 es va inaugurar tota l’obra.
No sé si des de que es va posar la primera pedra va donar temps a fer tot el que es veu a la imatge inferior, el que m’he fixat és que tothom va en màniga llarga, es a dir que podria ser de l’hivern de 1940, o pot ser de 1941. Una altra cosa interessant és que a la dreta de la imatge hi ha un edifici de planta baixa i dues plantes en el qual es recolza l’obra, i que més tard haurà de ser enderrocat per tal de finalitzar l’església. No sé si va quedar afectat per l’incendi de l’any 1936 i es trobava deshabitat o bé el van comprar per fer més gran l’església i el van enderrocar amb l’obra ja avançada.
La següent imatge és posterior, no sé si el temple es troba ja habilitat per fer alguns actes ja que encara hi ha bastides als finestralls de la façana principal, encara així suposo que és de 1942. Al campanar, com veieu, encara li queda.
REFERÈNCIES
- L’Abans. L’Hospitalet de Llobregat. Recull Gràfic 1890-1965 (2003). Mireia Mascarell i Llosa. Ed. Efados.
- Gran Geografia Comarcal de Catalunya – FUNDACIÓ ENCICLOPÈDIA CATALANA
El refugi antiaeri del torrent de Can Nyac
Fa uns dies escrivia sobre el refugi antiaeri de la Torre Barrina, al barri de Collblanc, un refugi que s’havia de recuperar fa dos anys per fer-lo visitable,…
El cert és que a la nostra ciutat ja existeix un altre refugi visitable, el que hi ha al barri de Sanfeliu, on està l’aqüeducte i la xemeneia de l’antiga bòbila,… sols teniu que preguntar. Està fet una m***a, i pel que m’han comentat els pagesos que m’he trobat, últimament es fa servir d’habitatge ocasional pels sense sostre, de lloc ideal per a drogodependents, d’espai de diversió pels caps de setmana del jovent, etc.
Avui no hi havia pràcticament ningú i he tret unes imatges de l’accés i de l’interior:
Té dos accessos, aquest que és el que queda més al sud, i un altre que trobareu al final d'aquesta sèrie d'imatges
Quan entrem veiem una sala principal amb unes voltes de maons per reforçar el sostre; aquesta sala dona a altres dues habitacions més petites, una que és ben bé un túnel, cap a l'est, dins de la muntanya, i una altra cap al nord, a la que també s'accedeix des de l'exterior mitjançant la segona entrada al refugi.
Aquest és el túnel que va cap a l'est, encara que a la seva part final gira una mica cap al nord. Com veieu està ple de terra i escombraries vàries
El gir cap al nord que deia, que és on acava el túnel.
Aquesta és l'habitació que queda al nord respecte de la sala principal on també veiem una volta de maons.
Des del punt anterior faig una foto cap a la sala central i podem veure que el mur sud es troba ple de bidons, que semblen tancar una part del refugi trencat.
Ara veiem el segon accés, on sols queden la meitat dels maons que reforçaven l'obertura.
La historia d’aquest lloc la podem trobar als Quaderns del Centre d’Estudis, concretament al núm 23, on Josep Ribas rememora un altre Quaderns, el núm.3, on Antoni Mataix ens diu:
“Tots els refugis que es van construir durant la guerra es començaren a omplir amb els emigrants que venien disposats a aguantar un cert temps, malvivint com es pogués… Aquest va ser el procés de més de 500 habitants censats l’any 1950 a barraques i refugis de la Fonteta, la riera del Canyet i la Remunta… Hi havia més veïns vivint en refugis que en les cases edificades (…) al cens de 1950 hi ha 590 veïns en refugis“.
He preguntat a les persones que he trobat per la zona i aquest és l’últim testimoni de la defensa passiva a la guerra que va ser reutilitzat com habitatge que queda allà i segurament ens queda a l’Hospitalet.
Pot ser s’hauria de fer alguna cosa com catalogar-lo dins del patrimoni arquitectònic de la ciutat i protegir-lo,… o pot ser no té cap importància,…
REFERÈNCIES
- Mataix, Antoni. Aproximació a la història del barri Sanfeliu. Quaderns d’Estudi, núm 3, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, octubre 1987.
- Ribas Vinyals, Josep. Bombardeigs i refugis a l’Hopsitalet (1937-1939). Quaderns d’Estudi, núm 23, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, octubre 2010.
- Coves al barri Sanfeliu, anys 50 (a aquest mateix bloc)
- El refugi de Torre Barrina (a aquest mateix bloc)
On i quan del barri de La Bomba
Lamentablement no vaig poder anar a la taula rodona sobre els barris de barraques de l’altra dia, no hi ha temps per tot,… si hagués anat pot ser ara tindria més informació per fer aquest article, així que queda en quarantena a l’espera de més dades.
Per situar La Bomba geogràficament he agafat el seu contorn al 1947 i l’he traslladat a sobre d’un mapa de 1926 i a sobre d’una imatge actual. Es a dir, es situava més o menys on ara trobem el centre comercial Gran Via 2.
El barri va deixar d’existir entre 1976 i 1977, la data no queda molt definida ja que encara que la majoria dels habitants van marxar al barri del Gornal, unes desenes de families no van poder reunir els diners suficients per pagar, i es van quedar a les barraques, d’entre d’elles gent gran sense recursos.
Altre tema es que quan els habitants del barri deixaven les barraques els serveis municipals les tiraven a terra instantàniament per tal de que no fossin ocupades, ja que a les afores del barri hi havia families acampades que portaven anys a l’espera de poder disposar d’una barraca. Com es diu a la revista Destino del 28 d’octubre de 1976, eren els marginats dels marginats, que vivien en les pitjors condicions, buscant ferralla per vendre-la.
A la Vanguardia del 19 de novembre de 1976 es pot llegir que encara queden barraquistes, així que desconec en quina data concreta es va esborrar totalment La Bomba, i tampoc sé que va passar amb els veïns que no van poder accedir als pisos del Gornal, encara que sé de l’existència d’uns barracons propers que van durar molts anys, suposo que son els mateixos que es mencionen a la revista Destino.
L’origen del barri és més complicat, realment aquest plànol de 1926 (és la referència més antiga que he trobat, com podeu veure es descriuen dos nuclis de barraques, que amb el temps s’unirien per formar el barri. Vaig trobar una altra referència sobre les barraques a l’Hospitalet del 16 de febrer de 1924 on es diu que existien 600 barraques a Collblanc, Riera Blanca i voltants, pot ser les de La Bomba es van ficar dins d’aquestes 600, ja que la Riera Blanca no queda lluny, o pot ser es van tenir en compte al comptabilitzar les 2200 dels voltants de Montjuich, no ho sé.
Caldria fer una mica de recerca sobre aquest tema,… pot ser que l’exposició que han portat des de la ciutat de Barcelona, faci que els gestors de la nostra inverteixin uns pocs calerons en realitzar una exposició més pròpia, crec que les 15.000 persones que es considera que van passar per La Bomba s’ho mereixen,…
REFERÈNCIES
- Plano de la zona del Puerto Franco de Barcelona y terrenos adyacentes (1926), realitzat per la Brigada Topográfica de Ingenieros del Ejército (Espanya)
- Fotoplano de Barcelona y sus contornos. 1:10 000 (1947) realitzat per la Compañía Española de Trabajos Fotogramétricos Aéreos (CETFA)
Si voleu més informació sobre el barri de la Bomba (trobareu les referències citades):
- Bloc del barri de la Bomba
- Grup de facebook Records del barri de la Bomba
- Pàgina de facebook Records del barri de la Bomba
COMENTARIS AL FACEBOOK
- Carlos Cobos Tengo entendido que el nombre de La Bomba se debia a que allí estaban situadas la reserva del gas “Butano”, que penian una forma redonda, y grande, se asemejaba a la típica bomba explosiva, pero nunnca he leido mencion alguna. En este caso, la fuente creo que es fiable, la madre de un amigo nacio o vivio allí, tampoco dá esa imagen de “barrio marginal”,(teniendo en cuenla la época) y por las fotos mostradas aquí, columpios y parque.. y un pequeño fancine de la AVV como explica en el museo de Historia. Gracias !! Carlos C.
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Yo tengo entendido que el origen es más simple,… existia una bomba de agua que era la que suministraba agua a todos los vecinos,… Sobre los depósitos de gas y el accidente que los hizo desaparecer tengo que hacer un articulillo también,…. cuántas cosas!
- Carlos Cobos Ah !! La verdad es ke deberia leer algún libro sobre la historia, donde esté ordenado.. porque todo lo que tengo son “retales” algunos leidos, otros orales… Gracias !!
- L’Abans de l’Hospitalet de Llobregat (Pàgina) Sobre el barrio de La Bomba hay poca información en libros, como dices todos son retales. Encontrarás algo en los libros que hay sobre el Gornal y poca cosa más,…
El timbaler de Can Serra
Aquest quadre, homenatge als veïns i veïnes lluitadors de Can Serra, està situat a la plaça de la Carpa, en ell podem veure un tamboriler fent ús del seu tambor al costat de la Carpa. Aquesta era la manera que tenia l’AV de Can Serra d’avisar al barri als anys 70. Si calia baixar cap a l’ajuntament a reivindicar millores pel barri, Martí treia el seu tambor i el barri sabia que l’AV els estava convocant.
Els veïns baixaven per la rambla de Just Oliveras cap a l’ajuntament fent molt de xivarri, tothom sortia als balcons, tothom sabia d’on venien ja que el tambor els identificava, i a més cantaven cançons com aquesta:
- “La Carpa es tuya y mía,…
- ¡No queremos pisos en la Carpa!”
o també alguna cançó d’un veí que es deia Viti
- “A Cantar que no es difícil
- que ya sabemos los sones
- Si hasta los niños lo gritan
- si hasta los muros lo oyen
- Hay un tambor que nos llama,
- ¿De verdad que no lo oyes?:
- que no nos quiten los parques
- que no nos quiten las flores”
I això és el que he trobat,…
REFERÈNCIESDeclaracions dels veïns A. Raya, Gloria i José a la pàgina 172 del llibre “Cinquanta-quatre relats d’immigració” (1986) de Jaume Botey. Editat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet i la Diputació de Barcelona.
COMENTARIS AL FACEBOOK
Manuel Domínguez López Val la pena llegir el contingut de la placa. És una de les mostres més contundents del que va significar la lluita veïnal a la ciutat, i un recordatori que sortint al carrer s’aconsegueixen coses.
Evolució dels noms dels carrers al llarg del segle XX
Com a complement de l’article anterior, on treia la guia de carrers de l’Hospitalet de Llobregat als anys 1930-31, també exposo la variació d’alguns noms de carrer al llarg del segle XX. Aquesta taula la podeu trobar al llibre “L’Hospitalet, la historia de tots nosaltres. 1930-1936” (1986) de Joan Camós i Cabecerán; que teniu a qualsevol biblioteca.
Can Riera – Espai de memòria històrica de l’Hospitalet
Com sabeu aquest diumenge, 20 de febrer de 2011, d’onze a dues, hi haurà una jornada de portes obertes a la rehabilitada masia de Can Riera – Espai de memòria històrica de l’Hospitalet.
“Un equipament que neix amb la voluntat de ser un centre d’interpretació, de documentació i de recursos pedagògics, concebut per donar a conèixer el nostre passat, en especial la lluita antifranquista. Un espai que és també l’homenatge de la ciutat als homes i les dones que van lluitar contra el franquisme i per la recuperació de la democràcia. És just reconèixer el seu sacrifici i difondre el seu exemple entre les joves generacions” segons paraules de l’alcaldessa al tríptic de presentació.
Es una bona oportunitat per veure com ha quedat la masia després dels 2 milions d’euros invertits en la seva restauració (expropiació inclosa) i també per visitar l’exposició permanent de l’Hospitalet al segle XX, que espero que no substitueixi a la que havia abans al Museu d’Història de la ciutat, a la Casa España, retirada, no sé per quin motiu.
No té sentit un museu d’història de la ciutat sense una exposició permanent sobre tota la nostra història ¿?
En fi, ara amb la difusió que suposa aquests actes, a internet podem trobar moltes imatges de Can Riera, d’abans i després de la restauració. He fet un petit recull,… (també podeu llegir l’article que vaig dedicar a la masia al novembre passat)
REFERÈNCIES DE LES IMATGES
- Imatge de Gaspar Coll i Rosell de gener de 1983 dins de la web de Patrimoni (també podeu tronbar una imatge de l’entrada)
- Una imatge antiga, no posa la data, del document del Congrés internacional Rehabilitació i Sostenibilitat (on trobareu plànols, imatges de l’interior, de les obres i instal·lacions fetes,…)
- En plena restauració, del bloc Viatges i rutes a descobrir pel mon (trobareu també moltes imatges actuals i un recorregut pels edificis del carrer del Xipreret)
- Imatge actual dins de la revista Sostenible on s’explica la utilització de fonts energètiques renovables a la rehabilitació d’aquest edifici i també de l’Harmonia
Rutes de l’Hospitalet Antifranquista
Perdoneu però he oblidat compartir aquest missatge que em va arribar l’altre dia des del Museu d’Història, pot ser us podia interessar. A la primera ja no arribeu, però us podeu apuntar a les dues següents.
Pla Parcial de Collblanc – Torrassa, 1970-75
Primer començo explicant el que és un Pla Parcial, és molt fàcil, és un instrument que té com a objectiu assenyalar el lloc on s’ubicaran els habitatges, les instal.lacions esportives, els terrenys necessaris per a dedicar-los a parcs i jardins públics, per situar centres culturals i docents, determinar el seu sistema de carrers. I tot això a un sector del Pla General, molt més gran, d’aquí el cognom de parcial.
El 20 de juliol de 1970 el Ple de l’ajuntament de José Matías de España Muntadas aprovava per un vot (el d’ell) el Pla Parcial de Collblanc – La Torrassa, i seguidament es passava a informació pública fins el 10 de setembre del mateix any. Informació pública que va rebre 795 impugnacions, ja que afectava als habitatges de 998 families de les 11.000 que vivien al districte, alguns encara en construcció. Per exemple, per fer un nou camp de basket calia destruir 250 pisos, o per fer un parc de 2800 m² es suprimien 90 habitatges i 25 locals,… Massa perjudicis per pocs beneficis.
En setembre el Col·legi d’Arquitectes s’expressa negativament ja que mancava una memòria financera, i es dubtava que 600 millions fossin suficients per l’operació, i més quan el Sr. Emili Gomà Sendra, el tinent d’alcalde d’Hisenda, que va votar en contra, va dir que possiblement la despesa arribaria a 1000 millions. El veïns lògicament eren contraris, i més, davant d’una total manca d’informació i transparència.
El 17 de gener de 1971 es publica una carta oberta de l’Associació de Veïns de Collblanc-La Torrassa, encara sense legalitzar, on expressen el seu malestar. El 1 de febrer el Ple Municipal es reuneix repentinament i aprova un nou pla “modificat segons impugnacions” que passa a Urbanisme sense cap coneixement dels veïns.
Mes tard es sabria que aquest nou pla reduïa els habitatges afectats, de 998 a 853, les àrees verdes passaven de 98.600 a 66.000 m², reduint-se també el terreny destinat a escoles.
Diari Tele/eXpres, 4 de febrer de 1971
Aquí sota us deixo el Pla Parcial Collblanc-Torrassa “modificat segons impugnacions”. Si amplieu la imatge veureu que a sobre del plànol base trobem en un traçat més gruix el que es pretenia modificar. Entre les modificacions que s’observen la més important pot ser era la de l’entorn del carrer de la Riera Blanca, on surten dos nous carrers que s’emporten per davant bastants edificis, alguns avui es consideren patrimoni arquitectònic de la ciutat, com els edificis de la plaça del Caudillo (actual Guernica). Al carrer de Vallparda s’augmentava l’ample de la via afectant els edificis,…
El 17 d’abril de 1974 el Tribunal Contenciós-Administratiu, per sorpresa, desestima la demanda dels veïns però es tornà amb un recurs al Tribuna Suprem.
El 15 de juliol de 1975, segons La Vanguardia, encara no s’havia fet res, i el 20 de novembre del mateix any va morir Franco,… mai va arribar resposta del Tribunal Suprem, el pla mai es va aplicar,…
Un parell més d’apunts: l’AV de Collblanc la Torrassa va ser la primera que es va formar com a tal a l’Hospitalet de Llobregat i es va començar a fraguar al carrer del Llobregat, concretament al Bar Rius i a l’any 1970 es va traslladar al carrer de Llançà, crec que no m’equivoco si dic que aquesta AV és encara una de les més actives. El segon apunt és que el periodista J.M. Puig de Bellacasa, que trobareu als articles de la Vanguardia que faig referència, era de la Torrassa,…
Pot ser m’he deixat alguna cosa, si es així podeu completar l’article amb els vostres comentaris.
REFERÈNCIES
- Capìtol “La lluita contra el Pla Parcial” (p. 52-59) dins de “Taller d’Història de l’Associacionisme als barris de Collblanc- La Torrassa“. Quadern d’Estudi núm 11 (1995) del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
- Pla Parcial Collblanc-Torrassa 1972/000602/B
- Dossier didàctic de l’exposició “Cent Anys d’Història de Collblanc -La Torrassa”, novembre de 2002, realitzat per l’Arxiu Municipal
- Article de Jaime Castell i José Ma Fargas Falp a La Vanguardia el dia 9 de setembre de 1970 (pàg. 17)
- Carta oberta dels veïns a La Vanguardia del dia 17 de gener de 1971 (pàg. 26)
- Article de J. Macia a La Vanguardia el dia 04 de juliol de 1971 (pàg. 32)
- Article de J.M. Puig de Bellacasa a La Vanguardia el dia 21 de setembre de 1971 (pàg. 37)
- Article de J.M.P. a La Vanguardia el dia 26 de setembre de 1972 (pàg. 33)
- Article de J.M. Puig de Bellacasa a La Vanguardia el dia 21 de desembre de 1972 (pàg. 37)
- Article de J.M. Puig de Bellacasa a La Vanguardia el dia 24 de desembre de 1972 (pàg. 39)
- Article de José Macia a La Vanguardia del dia 7 de març de 1973 (pàg. 33)
- Article de J.M.P. a La Vanguardia el dia 26 d’abril de 1974 (pàg. 33)
- Article de José Macia a La Vanguardia del dia 7 de maig de 1974 (pàg. 36)
- Article de P. Torres a La Vanguardia del dia 15 de juliol de 1975 (pàg. 33)
L'Hospitalet de Llobregat 
